No aconsegueixo enllaçar amb la wikipedia, així que no us puc posar cap enllaç "educatiu".
De totes maneres suposo ( i espero) que ja haureu descobert els nous premis Nobel 2006, els 2 únics que valen la pena: Literatura i Economia.
Edmund Phelps i Orham Pamuk. (ja corretgire els noms amb la wikipedia dels collons).
Pel que fa a Mr. Phelps, només dir-vos que el poc que en sé és que va ser un dels artífex dels models dinàmics en economia (models macroeconòmics capaços de barrejar el curt i el llarg plaç) gràcies a les seves investigacions (als anys 60, els nobel van retrassats en economia).
Pel que fa a Orhan Pamuk, el que se d'ell és que és un dels principals escriptors moderns turcs i això li ha costat car: concretament moltes denuncies i amenaces de mort. Tot això per denunciar en les seves noveles l'abús de poder, la corrupció i la falta de democràcia de Turquia i sobretot per pronunciar-se sobre el genocidi armeni, la gran taca que embruta l'historial de l'estat Turc modern.
Posteriorment concretaré els detalls, ara nose que coi passa amb la wikipedia i tampoc estic massa fi. (nose pq sera...)
Friday, October 13, 2006
Monday, October 09, 2006
Curs 2006-07
Primer dia de classe i el cel és d'un color blau elèctric, no sembla amenaçant, però és bastant turbador. Com ho he d'interpretar? Giro cua i torno a dormir? Em faig el suec i continuo tranquilament fins a arribar a la UAB? Vaig caminant a trams, seguint a la gent que fa part del meu recorregut, ben a prop, tinc l'esperança que els individus als que m'acosto vagin carregats de metall, així si em cau un llamp el podrien desviar cap a ells a l'últim moment...Al final arribo sencer a l'estació, i en un moment estic a la facultat. Estic salvat. No! Encara és Octubre!
PD: Evidentment el primer dia de classe feia un dia de puta mare, pel que no vaig trobar cap excusa per evitar l'assistència...
Thursday, October 05, 2006
Sitges 2006
No he aconseguit trobar el magnífic anunci del Festival Internacional de Cinema de Catalunya Sitges 2006, així que només puc esperar que tingueu la sort de veure'l per la TV o que el pengin aquí en breu. Perquè us en feu una idea és un anunci dedicat al David Lynch, al que aquest any se li fa un homenatge al festival, però no hi podrà assistir perquè ha de retocar la seva última película. La productora li obliga a canviar algunes coses ja que resulta que al festival de Cannes ningú la va entendre. L'anunci fa un homenatge el vintè aniversari de la mitica película Blue Velvet (Terciopleo azul), i està molt ben trobat.
De totes maneres si que he trobat aquest curiós video, un video que vaig veure fa 10 anys, quan el Quentin Tarantino era un autor de culte (presentava Pulp Fiction al festival) i el Buenafuente feia bons programes d'humor.
De totes maneres si que he trobat aquest curiós video, un video que vaig veure fa 10 anys, quan el Quentin Tarantino era un autor de culte (presentava Pulp Fiction al festival) i el Buenafuente feia bons programes d'humor.
Taxi Driver
"You talkin' to me?"
[into a mirror]
Travis Bickle: You talkin' to me? You talkin' to me? You talkin' to me? Then who the hell else are you talkin' to? You talkin' to me? Well, I'm the only one here. Who do the fuck do you think you're talking to? Oh, yeah? Ok.
[whips out sleeve gun]
Tuesday, October 03, 2006
House vs Anatomia de Grey
Tot i que poca gent ho recordi, una de les primeres series que es van emetre ara fa un any a la Cuatro va ser Anatomia de Grey (AdG). Va passar sense pena ni gloria fins la fi de la primera temporada. Poc després van emetre l'excel·lent superproducció Roma i aprofitant el fi d'aquesta la van enllaçar amb un producte amb una aureola d'innovació i qualitat: House.
Amb una sèrie innovadora i una bona promoció, la Cuatro va convertir House en el producte estrella de la cadena, el més vist i amb una repercussió molt per sobre dels seguidors habituals de la sèrie. I un cop acabada la temporada recuperen AdG per omplir el buit vacacional. Amb uns resultat que no només iguala, sinó que sovint supera el share habitual de House.
Després del rollo, ve la pregunta: Quina sèrie és millor? House o AdG?
Segurament el més interessant que han aportat ha estat canviar el tipic to dramàtic de les series d'hospitals. House no és una sèrie, és un personatge, fora d'ell les trames acostumen a ser aburrides, impossibles de seguir i amb poc interès. AdG és més clàssica: trames corals i divertides, suficientment sensibleres però sense caure (massa) en el pasteleig.
Doncs bé, jo prefereixo Anatomia de Grey, a vegades em cansaven alguns episodis de House, però he d'admetre que els 2 últims capitols que he vist d'AdG no han mantingut el nivell habitual.
AdG 1 -House 0
A veure com queda el marcador final.
Allò dels dilluns
Perquè sempre explica coses interessants?
Historias del Calcio. ¿QUIÉN MATÓ A KENNEDY?
Las teorías conspiratorias son edificantes porque, de alguna forma, enaltecen al ser humano. Contra la evidencia de que el hombre tiende sin remedio a la chapuza, la indiscreción y la soberbia, quienes creen en las verdades alternativas atribuyen a sus congéneres una capacidad suprema para planear, ejecutar y silenciar de manera perfecta formidables maniobras secretas que alteran el destino del mundo.
Abundan quienes creen que la llegada a la Luna fue un montaje, que el 11-S fue organizado desde Jerusalén y el Pentágono, que los socialistas españoles mantienen una relación perversa con unos polvos bóricos y que Elvis Presley sigue vivo. En Italia, el país de la dietrología (la ciencia de lo que está detrás, oculto), esa tendencia a la fabulación posee una gracia especial por la distancia entre lo real (el país funciona de milagro) y lo fantástico (todo lo que ocurre forma parte de un plan maestro).
La última gran teoría dietrológica italiana explica bajo una nueva luz lo que ha ocurrido en el calcio. Pensábamos que el director general del Juventus, Luciano Moggi, había creado una trama de relaciones con los poderes federativos y arbitrales que le permitía manipular los resultados. Parecía que las conversaciones telefónicas intervenidas a Moggi y a otros dirigentes de su cuerda resultaban esclarecedoras: pedían un árbitro así o asá, que amonestara a tal jugador o a tal otro, que pitara un penalti a favor de éste o aquél..., y el domingo siguiente salía todo clavado. El asunto se perfilaba bastante claro, dentro de la turbiedad.
Miles de juventinos, entre ellos el actual técnico del equipo, Didier Deschamps, están convencidos de que las cosas no fueron así. En realidad, ocurrió lo contrario. Se ha descubierto (y esa es la parte cierta: todas las teorías conspiratorias necesitan un punto al que agarrarse) que el jefe de seguridad de Telecom Italia formaba parte de una banda que espiaba ilegalmente a miles de ciudadanos más o menos poderosos. A partir de ahí, las piezas encajan.
¿Quién era el presidente de Telecom? Marco Pronchetti Provera, vicepresidente del Inter. ¿Quién asumió las riendas del calcio tras descubrirse los manejos de Moggi? Guido Rossi, el nuevo presidente de Telecom y forofo interista. ¿Quién es el vicepresidente ejecutivo de Telecom? Carlo Buora, otro vicepresidente del Inter. ¿Qué hizo el propietario del Inter, Massimo Moratti, cuando antes de que estallara el escándalo recibió la confidencia de que el árbitro De Santis no era imparcial? Contrató a un detective para que averiguara si la acusación era cierta y el detective resultó ser socio del jefe de seguridad de Telecom. ¿Más pruebas? El patrocinador del calcio es Tim, sociedad filial de Telecom.
Según la verdad juventina, el Inter y Telecom manejaron durante años los hilos de la corrupción y echaron las culpas al pobre Moggi, pillado en un par de desahogos telefónicos. Moratti, el patrón interista, un tipo que en quince años de gestión no dio pie con bola, nos tuvo bien engañados. Mientras se hacía el tonto, organizó un plan maquiavélico cuyos objetivos aparecen hoy claros: uno, jorobar a Moggi; dos, que el Juventus ganara siempre y el Inter nunca (a este segundo objetivo aún no se le ha encontrado explicación dietrológica).
Moratti prestará hoy declaración voluntaria ante el fiscal especial del calcio. Habrá que preguntarle dónde estaba el día en que mataron a Kennedy: éstos del Inter son capaces de cualquier cosa.
Enric González es autor de Historias del Calcio
Historias del Calcio. ¿QUIÉN MATÓ A KENNEDY?
Las teorías conspiratorias son edificantes porque, de alguna forma, enaltecen al ser humano. Contra la evidencia de que el hombre tiende sin remedio a la chapuza, la indiscreción y la soberbia, quienes creen en las verdades alternativas atribuyen a sus congéneres una capacidad suprema para planear, ejecutar y silenciar de manera perfecta formidables maniobras secretas que alteran el destino del mundo.
Abundan quienes creen que la llegada a la Luna fue un montaje, que el 11-S fue organizado desde Jerusalén y el Pentágono, que los socialistas españoles mantienen una relación perversa con unos polvos bóricos y que Elvis Presley sigue vivo. En Italia, el país de la dietrología (la ciencia de lo que está detrás, oculto), esa tendencia a la fabulación posee una gracia especial por la distancia entre lo real (el país funciona de milagro) y lo fantástico (todo lo que ocurre forma parte de un plan maestro).
La última gran teoría dietrológica italiana explica bajo una nueva luz lo que ha ocurrido en el calcio. Pensábamos que el director general del Juventus, Luciano Moggi, había creado una trama de relaciones con los poderes federativos y arbitrales que le permitía manipular los resultados. Parecía que las conversaciones telefónicas intervenidas a Moggi y a otros dirigentes de su cuerda resultaban esclarecedoras: pedían un árbitro así o asá, que amonestara a tal jugador o a tal otro, que pitara un penalti a favor de éste o aquél..., y el domingo siguiente salía todo clavado. El asunto se perfilaba bastante claro, dentro de la turbiedad.
Miles de juventinos, entre ellos el actual técnico del equipo, Didier Deschamps, están convencidos de que las cosas no fueron así. En realidad, ocurrió lo contrario. Se ha descubierto (y esa es la parte cierta: todas las teorías conspiratorias necesitan un punto al que agarrarse) que el jefe de seguridad de Telecom Italia formaba parte de una banda que espiaba ilegalmente a miles de ciudadanos más o menos poderosos. A partir de ahí, las piezas encajan.
¿Quién era el presidente de Telecom? Marco Pronchetti Provera, vicepresidente del Inter. ¿Quién asumió las riendas del calcio tras descubrirse los manejos de Moggi? Guido Rossi, el nuevo presidente de Telecom y forofo interista. ¿Quién es el vicepresidente ejecutivo de Telecom? Carlo Buora, otro vicepresidente del Inter. ¿Qué hizo el propietario del Inter, Massimo Moratti, cuando antes de que estallara el escándalo recibió la confidencia de que el árbitro De Santis no era imparcial? Contrató a un detective para que averiguara si la acusación era cierta y el detective resultó ser socio del jefe de seguridad de Telecom. ¿Más pruebas? El patrocinador del calcio es Tim, sociedad filial de Telecom.
Según la verdad juventina, el Inter y Telecom manejaron durante años los hilos de la corrupción y echaron las culpas al pobre Moggi, pillado en un par de desahogos telefónicos. Moratti, el patrón interista, un tipo que en quince años de gestión no dio pie con bola, nos tuvo bien engañados. Mientras se hacía el tonto, organizó un plan maquiavélico cuyos objetivos aparecen hoy claros: uno, jorobar a Moggi; dos, que el Juventus ganara siempre y el Inter nunca (a este segundo objetivo aún no se le ha encontrado explicación dietrológica).
Moratti prestará hoy declaración voluntaria ante el fiscal especial del calcio. Habrá que preguntarle dónde estaba el día en que mataron a Kennedy: éstos del Inter son capaces de cualquier cosa.
Enric González es autor de Historias del Calcio
Monday, October 02, 2006
La quadratura del cercle
Normalment acostumo a passar els dissabtes intensament, sense moure'm del sofà i sense perdre de vista el mando de la TV, no fos cas que la meva mare tingués la temptació de posar Rex, un policía diferente o alguna altre clàssic de cap de setmana.
El cas és que per casualitats de la vida vaig acabar veient un fragment de Titanic, concretament desde que xoquen amb un iceberg (sento l'spoiler) fins que a la primera interrupció publicitària (em puc tragar mitja hora de Titanic, però no mitja hora d'anuncis de l'A3). El cas es que, mentre m'entretenia mirant d'identificar alguns actors, un personatge li deia a un altre que "El Titanic no es pot enfonsar" mentre responia el seu constructor (ni més ni menys que en Jack Bristow, el pare de Alias) "I tant que sí! Es de ferro".
Aquí em pregunto jo, si s'enfonsa perquè és de ferro (recordem que el ferro és molt més dens que l'aigua) quina és la base científica que fa que no s'enfonsin els vaixells?
Una pista: Aquest post està relacionat amb els dos anteriors, i al principi ja hi ha amagat un altre indici.
El cas és que per casualitats de la vida vaig acabar veient un fragment de Titanic, concretament desde que xoquen amb un iceberg (sento l'spoiler) fins que a la primera interrupció publicitària (em puc tragar mitja hora de Titanic, però no mitja hora d'anuncis de l'A3). El cas es que, mentre m'entretenia mirant d'identificar alguns actors, un personatge li deia a un altre que "El Titanic no es pot enfonsar" mentre responia el seu constructor (ni més ni menys que en Jack Bristow, el pare de Alias) "I tant que sí! Es de ferro".
Aquí em pregunto jo, si s'enfonsa perquè és de ferro (recordem que el ferro és molt més dens que l'aigua) quina és la base científica que fa que no s'enfonsin els vaixells?
Una pista: Aquest post està relacionat amb els dos anteriors, i al principi ja hi ha amagat un altre indici.
Saturday, September 30, 2006
Solució?
Doncs bé, tal com apuntava el Ramon, aquesta ha estat durant els últims anys la casa d'aquest home:
Ara només l'haurem de trobar i que el Ramon hi faci el ball CPI al davant.
Ara només l'haurem de trobar i que el Ramon hi faci el ball CPI al davant.
Friday, September 29, 2006
Objectiu
Aconseguir arribar a aquí. Algú s'apunta? Algú m'ajudarà a trobar-ho? Tinc una lleugera idea del poble(està a les afores) però no sé massa coses més. Encara queda un temps, però sería divertit passar per allà.
Austràlia (3)
Advertència: Aquest post va destinat principalment al Ramon, la vagància lectora del qual és la causa d'aquests resums.
En unes poques pàgines podem trobar coses com aquestes:
"...decidi pasar la noche en Hay(...) Como era la única comunidad en un espacio de 300 km no me resulto una decision dificil de tomar. (...) Después, como no tenía nada mejor que hacer (...) y me divertí de una forma bastante lamentable: buscando nombres ridiculos de los que abundan en Australia. Así, estoy en condiciones de afirmar que tales lugares existen: Wee Waa, Poowong, Waaia, Burrumbuttock, Suggan Buggan, Boomahnoomoonah, Mullumbimby, Ewlyamartup, Jiggalong, Tittybong, Toowoonga, Wagga Wagga, Rangachangabanga..."
" ..una carretera solitaria y medio olvidada llamada Sturt Highway. Recibió el nombre del Capitán Charles Sturt que exploró la región en una serie de expediciones entre 1828 y 1845. Además de registrar el lánguido curso del río Murray y sus afluentes, la principal distinción de Sturt fue ser el primero de aquellos precoces exploradores que demostró cierta competencia. Por ejemplo, sabía atar sus caballos por la noche. Esto puede parecer un requisito obvio a todo el que se enquentre en un desierto de centenares de Km, y no obstante fue un gesto poco utilizado. John Oxley, cabecilla de una expedición anterior no ató bien sus caballos por la noche y al despertarse encontró que se habían marchado. (...) tardaron cinco dias a encontrarlos. Poco después volvieron a escaparse. No obstante, a Oxley se le recuerda con una carretera al norte de Nueva Gales del Sur. Los australianos son muy generosos en este aspecto."
"...por un lado los australianos tienen los mejores debates parlamentarios (...) Como ejemplo un fragmento de un debate con el entonces primer ministro Paul Keating y un parlamentario llamado Wilson Tuckey:
TUCKEY: Usted es un idiota. Es un tonto acabado(...)
KEATING: ¡Callese!Siéntese y callese, cerdo (...)¿Por que no se calla de una vez, payaso?(...)
Intercanvio muy suave teniendo en cuenta la versatilidad del señor Keating. Entre los epítetos que habían salido de su boca en el parlamento (...), figuran: cabronazo, basura criminal, gusanos estúpidos y malhablados, meaculos, gusanos sarnosos, gigolós perfumados, merluzos pasmados,(...)"
"La fiebre del oro transformó el destino de Australia. (...) Pero el verdadero efecto del oro fue que puso fin a la deportación. Cuando en Londres se enteraron de que la deportación se consideraba más una oportunidad que un castigo y que los condenados deseaban que los mandaran a Australia, la idea de mantener el país omo prisión dejó de ser plausible. "
"Un rótulo en la orilla decía que si te devoraba un tiburón no era porqué no te lo hubieran advertido."
"No, el misterio del cricket* no es que los australianos lo juegen bien, sino que lo jueguen. A mí siempre me ha parecido un deporte muy contenido para el enérgico temperamento australiano. Los australianos prefieren deportes donde hombres fornidos con ropa ligera se parten las narices. Estoy casi seguro de que si el resto del mundo desapareciera de repente y el desarrollo del cricket quedara en manos australianas, en una sola generación los jugadores llevarían pantaones cortos y utilizarían los bates para pegarse entre ellos. Y en verdad el juego mejoraria mucho. "
*Ja faré més endavant un resum del que opina l'autor sobre el Cricket.
En unes poques pàgines podem trobar coses com aquestes:
"...decidi pasar la noche en Hay(...) Como era la única comunidad en un espacio de 300 km no me resulto una decision dificil de tomar. (...) Después, como no tenía nada mejor que hacer (...) y me divertí de una forma bastante lamentable: buscando nombres ridiculos de los que abundan en Australia. Así, estoy en condiciones de afirmar que tales lugares existen: Wee Waa, Poowong, Waaia, Burrumbuttock, Suggan Buggan, Boomahnoomoonah, Mullumbimby, Ewlyamartup, Jiggalong, Tittybong, Toowoonga, Wagga Wagga, Rangachangabanga..."
" ..una carretera solitaria y medio olvidada llamada Sturt Highway. Recibió el nombre del Capitán Charles Sturt que exploró la región en una serie de expediciones entre 1828 y 1845. Además de registrar el lánguido curso del río Murray y sus afluentes, la principal distinción de Sturt fue ser el primero de aquellos precoces exploradores que demostró cierta competencia. Por ejemplo, sabía atar sus caballos por la noche. Esto puede parecer un requisito obvio a todo el que se enquentre en un desierto de centenares de Km, y no obstante fue un gesto poco utilizado. John Oxley, cabecilla de una expedición anterior no ató bien sus caballos por la noche y al despertarse encontró que se habían marchado. (...) tardaron cinco dias a encontrarlos. Poco después volvieron a escaparse. No obstante, a Oxley se le recuerda con una carretera al norte de Nueva Gales del Sur. Los australianos son muy generosos en este aspecto."
"...por un lado los australianos tienen los mejores debates parlamentarios (...) Como ejemplo un fragmento de un debate con el entonces primer ministro Paul Keating y un parlamentario llamado Wilson Tuckey:
TUCKEY: Usted es un idiota. Es un tonto acabado(...)
KEATING: ¡Callese!Siéntese y callese, cerdo (...)¿Por que no se calla de una vez, payaso?(...)
Intercanvio muy suave teniendo en cuenta la versatilidad del señor Keating. Entre los epítetos que habían salido de su boca en el parlamento (...), figuran: cabronazo, basura criminal, gusanos estúpidos y malhablados, meaculos, gusanos sarnosos, gigolós perfumados, merluzos pasmados,(...)"
"La fiebre del oro transformó el destino de Australia. (...) Pero el verdadero efecto del oro fue que puso fin a la deportación. Cuando en Londres se enteraron de que la deportación se consideraba más una oportunidad que un castigo y que los condenados deseaban que los mandaran a Australia, la idea de mantener el país omo prisión dejó de ser plausible. "
"Un rótulo en la orilla decía que si te devoraba un tiburón no era porqué no te lo hubieran advertido."
"No, el misterio del cricket* no es que los australianos lo juegen bien, sino que lo jueguen. A mí siempre me ha parecido un deporte muy contenido para el enérgico temperamento australiano. Los australianos prefieren deportes donde hombres fornidos con ropa ligera se parten las narices. Estoy casi seguro de que si el resto del mundo desapareciera de repente y el desarrollo del cricket quedara en manos australianas, en una sola generación los jugadores llevarían pantaones cortos y utilizarían los bates para pegarse entre ellos. Y en verdad el juego mejoraria mucho. "
*Ja faré més endavant un resum del que opina l'autor sobre el Cricket.
Thursday, September 28, 2006
Seguretat laboral
Segurament a conseqüència de la cutre campanya de la Generalitat sobre els accidents laborals, aquest estiu, durant la meva campanya de recaptació de fons anual m'he alegrat de poder observar dos destacables avenços en questió de seguretat al treball:
La sorpresa més agradable ha estat l'escopeta antizombis: mai se sap quant els morts cobraran vida, cada dia en veiem alguns per les noticies... A més sempre podem fer-nos els despistats i dir que hem confós l'encarregat amb un zombie un cop li hagim volat els collons.
L'altre és un antic instrument que vai descobrir treballant a una ferreteria: Sant Eloi, patró del metall. No ho puc assegurar, però diria que funciona bastant bé: no sóc precisament massa delicat i en dos setmanes envoltat de serres, taladradores, pulidores, bombones d'oxigen, de gas i la resta d'estris que no pots permetre que arribin a les mans del Equipo A ni el McGuiver (si ets el dolent, evidentment), no em vai tallar cap dit ni fer cap forat a la mà! Només alguna petita cremadeta amb alguna soldadura, però Sant Eloi no està per aquestes minucies...
La sorpresa més agradable ha estat l'escopeta antizombis: mai se sap quant els morts cobraran vida, cada dia en veiem alguns per les noticies... A més sempre podem fer-nos els despistats i dir que hem confós l'encarregat amb un zombie un cop li hagim volat els collons.
L'altre és un antic instrument que vai descobrir treballant a una ferreteria: Sant Eloi, patró del metall. No ho puc assegurar, però diria que funciona bastant bé: no sóc precisament massa delicat i en dos setmanes envoltat de serres, taladradores, pulidores, bombones d'oxigen, de gas i la resta d'estris que no pots permetre que arribin a les mans del Equipo A ni el McGuiver (si ets el dolent, evidentment), no em vai tallar cap dit ni fer cap forat a la mà! Només alguna petita cremadeta amb alguna soldadura, però Sant Eloi no està per aquestes minucies...
Thursday, September 21, 2006
Estalvis
Encara no ho havia comentat a ningú, però la veritable raó d'haver treballat sense descans tot l'estiu és la d'estalviar per a cumplir un somni. Aquest no és altre que el de la majoria de rics que no saben que fer amb els diners: viatjar a l'espai. Com que no tinc massa paciència, he acumulat prou diners fins a poder adquirir un substitutiu:
Gràcies CPI!
Perquè és tant fantàstic el CPI? Doncs per exemples tant interessants (i a vegades útils!) com aquest, aquest o aquest!
Gràcies CPI!
Perquè és tant fantàstic el CPI? Doncs per exemples tant interessants (i a vegades útils!) com aquest, aquest o aquest!
Wednesday, September 20, 2006
Y tu de quien eres?
Aquest era l'eslogan d'una marca de refrescos. Doncs suposo que és el que ens haurem de preguntar d'aquí poc. Ja feia temps que anaven sortint noticies sobre negociacions entre les companyies i com s'alineaven amb un o altre format però ara ja ha arrbiat l'hora de la veritat. Volia comentar i resumir la notícia, però problemes tècnics (vagància) ho han impedit.
Guerra de DVD en el salón
Toshiba lanzará el 15 de noviembre el primer reproductor de alta definición del mercado español, que será incompatible con el formato que venderá Sony
La guerra de formatos de vídeo vuelve a los salones españoles. Casi treinta años después de que miles de usuarios tuvieran que tirar a la basura sus vídeos betamax, Toshiba y Sony están a punto de reeditar la batalla en la nueva era del DVD de alta definición. El resto del sector de la electrónica y los estudios de cine está tomando posiciones en uno y otro bando.
Toshiba ha sido la primera en adelantarse en el mercado europeo. Ayer anunció que lanzará el DVD de alta definición en los principales mercados (entre ellos, España) el 15 de noviembre. Su nuevo HD-DVD se podrá comprar en tiendas de electrónica y grandes superficies a 699 euros y, aunque en el mercado hay reproductores de DVD a unos treinta euros, y grabadores a menos de 300, la compañía defiende las virtudes del nuevo DVD digital: "Es un tremendo salto cualitativo en la calidad de la imagen y el sonido y la capacidad de almacenamiento", según Xavier Pascual, presidente de Toshiba España. La compañía espera vender 5.000 unidades antes de fin de año. El DVD grabador de alta definición, mientras, llegará al mercado a mediados del año que viene al doble del precio del reproductor.
¿Cómo son estos nuevos DVD? Lo cierto es que el tradicional se ha quedado viejo. La mitad de los televisores que hay en los hogares europeos son ya de alta definición, según datos de Forrester, y las cadenas de televisión empiezan a emitir también en este formato.
Los nuevos reproductores mejoran sustancialmente la calidad del vídeo y el sonido de las películas o documentales; los colores son más vivos; las imágenes, más definidas; el sonido, más envolvente (cuenta con siete canales de audio, frente a los cinco actuales). Tiene conexión a Internet y mayor capacidad para la interactividad, así que, por ejemplo, ya no habrá que parar la película para acceder a los menús, sino que podrán sobreimpresionarse sobre ella. Los discos compactos tendrán entre cinco y seis veces más capacidad que los actuales, lo que significa que las películas podrán llevar más extras y que las series de televisión ocuparán menos espacio en las estanterías (se podría publicar una temporada entera en un solo disco, por ejemplo).
El cambio no es inmediato. Los usuarios del viejo DVD podrán ver los estrenos que se publiquen en este nuevo formato, o ver sus DVD antiguos en el nuevo reproductor. Lo que no podrán hacer es ver los discos del formato que fomenta Toshiba en el de Sony, y viceversa.
Y es que las compañías de electrónica y los grandes estudios de Hollywood llevan más de cuatro años tratando de decidirse por un único formato de DVD de alta definición, conscientes de que muchos usuarios están escarmentados de la experiencia del betamax, y no comprarán un equipo hasta que haya un ganador. No lo han conseguido. Al formato HD-DVD, liderado por Toshiba, se han unido 240 empresas, entre ellas Intel, Sanyo, NEC y Microsoft (que lo incluirá como dispositivo adicional en su consola de videojuegos Xbox 360), además de los estudios Universal. En el Blu-Ray están, además de Sony, Panasonic, Philips, Apple y Disney.
Toshiba es, por ahora, el único fabricante que ha puesto fecha y precio al desembarco de su producto en España. De Sony poco se sabe, salvo que su DVD llegará "este invierno" y que su precio rondará los 1.000 euros. El mercado no espera que este nuevo formato esté generalizado hasta 2008 y, aunque no hay previsiones de ventas ni de quién será el ganador, sí se espera que la guerra sea cruenta. Los competidores no sólo se enfrentan entre sí, sino que deberán combatir contra el hastío de los usuarios al nuevo cambio de tecnología, y contra otros formatos de videoentretenimiento, incluyendo la descarga de películas bajo demanda y por Internet. La guerra ya ha empezado. Toshiba lanzó su DVD en el mercado estadounidense y japonés en abril, y desde entonces ha bajado 100 euros su precio. En este momento está vendiendo por debajo de su coste, según la revista Barron's: su precio ronda los 500 dólares, y fabricarlo cuesta 700.
PATRICIA F. DE LIS - Madrid
EL PAÍS - Economía - 20-09-2006
PS: Potser algun lector atent s'haurà adonat de la proliferació de posts amb abundants copy-paste i poc material escrit per mi. Això és una trista consequència de fer un blog com a nèmesis del Ramon, he de publicar tant com ell, i malauradament durant les vacances m'ha agafat aventatge. Podria dir que la qualitat s'en ressenteix, però no és cert. De totes maneres tranquils, en poc tornaré a comentar Bryson.
Guerra de DVD en el salón
Toshiba lanzará el 15 de noviembre el primer reproductor de alta definición del mercado español, que será incompatible con el formato que venderá Sony
La guerra de formatos de vídeo vuelve a los salones españoles. Casi treinta años después de que miles de usuarios tuvieran que tirar a la basura sus vídeos betamax, Toshiba y Sony están a punto de reeditar la batalla en la nueva era del DVD de alta definición. El resto del sector de la electrónica y los estudios de cine está tomando posiciones en uno y otro bando.
Toshiba ha sido la primera en adelantarse en el mercado europeo. Ayer anunció que lanzará el DVD de alta definición en los principales mercados (entre ellos, España) el 15 de noviembre. Su nuevo HD-DVD se podrá comprar en tiendas de electrónica y grandes superficies a 699 euros y, aunque en el mercado hay reproductores de DVD a unos treinta euros, y grabadores a menos de 300, la compañía defiende las virtudes del nuevo DVD digital: "Es un tremendo salto cualitativo en la calidad de la imagen y el sonido y la capacidad de almacenamiento", según Xavier Pascual, presidente de Toshiba España. La compañía espera vender 5.000 unidades antes de fin de año. El DVD grabador de alta definición, mientras, llegará al mercado a mediados del año que viene al doble del precio del reproductor.
¿Cómo son estos nuevos DVD? Lo cierto es que el tradicional se ha quedado viejo. La mitad de los televisores que hay en los hogares europeos son ya de alta definición, según datos de Forrester, y las cadenas de televisión empiezan a emitir también en este formato.
Los nuevos reproductores mejoran sustancialmente la calidad del vídeo y el sonido de las películas o documentales; los colores son más vivos; las imágenes, más definidas; el sonido, más envolvente (cuenta con siete canales de audio, frente a los cinco actuales). Tiene conexión a Internet y mayor capacidad para la interactividad, así que, por ejemplo, ya no habrá que parar la película para acceder a los menús, sino que podrán sobreimpresionarse sobre ella. Los discos compactos tendrán entre cinco y seis veces más capacidad que los actuales, lo que significa que las películas podrán llevar más extras y que las series de televisión ocuparán menos espacio en las estanterías (se podría publicar una temporada entera en un solo disco, por ejemplo).
El cambio no es inmediato. Los usuarios del viejo DVD podrán ver los estrenos que se publiquen en este nuevo formato, o ver sus DVD antiguos en el nuevo reproductor. Lo que no podrán hacer es ver los discos del formato que fomenta Toshiba en el de Sony, y viceversa.
Y es que las compañías de electrónica y los grandes estudios de Hollywood llevan más de cuatro años tratando de decidirse por un único formato de DVD de alta definición, conscientes de que muchos usuarios están escarmentados de la experiencia del betamax, y no comprarán un equipo hasta que haya un ganador. No lo han conseguido. Al formato HD-DVD, liderado por Toshiba, se han unido 240 empresas, entre ellas Intel, Sanyo, NEC y Microsoft (que lo incluirá como dispositivo adicional en su consola de videojuegos Xbox 360), además de los estudios Universal. En el Blu-Ray están, además de Sony, Panasonic, Philips, Apple y Disney.
Toshiba es, por ahora, el único fabricante que ha puesto fecha y precio al desembarco de su producto en España. De Sony poco se sabe, salvo que su DVD llegará "este invierno" y que su precio rondará los 1.000 euros. El mercado no espera que este nuevo formato esté generalizado hasta 2008 y, aunque no hay previsiones de ventas ni de quién será el ganador, sí se espera que la guerra sea cruenta. Los competidores no sólo se enfrentan entre sí, sino que deberán combatir contra el hastío de los usuarios al nuevo cambio de tecnología, y contra otros formatos de videoentretenimiento, incluyendo la descarga de películas bajo demanda y por Internet. La guerra ya ha empezado. Toshiba lanzó su DVD en el mercado estadounidense y japonés en abril, y desde entonces ha bajado 100 euros su precio. En este momento está vendiendo por debajo de su coste, según la revista Barron's: su precio ronda los 500 dólares, y fabricarlo cuesta 700.
PATRICIA F. DE LIS - Madrid
EL PAÍS - Economía - 20-09-2006
PS: Potser algun lector atent s'haurà adonat de la proliferació de posts amb abundants copy-paste i poc material escrit per mi. Això és una trista consequència de fer un blog com a nèmesis del Ramon, he de publicar tant com ell, i malauradament durant les vacances m'ha agafat aventatge. Podria dir que la qualitat s'en ressenteix, però no és cert. De totes maneres tranquils, en poc tornaré a comentar Bryson.
Monday, September 18, 2006
Torna Enric Gonzalez
Torna el futbol, torna el Calcio i amb ell, cada dilluns a El Pais, torna Enric Gonzalez i ho fa parlant del seu equip preferit, l'exemple de la Teoria del Caos al futbol, l'Inter de Milà:
EL GRAN NEGOCIO
Los indios algonquines, pertenecientes a la gran federación de los senapes, tienen mala reputación en las escuelas de negocios. Los algonquines vivían en Manhattan, pero vendieron la isla a los holandeses por 24 dólares. Luego, fueron exterminados y quizá un soldado holandés, en plena matanza (febrero de 1643) recuperó el dinero. En la actualidad, hay reservas de algonquines en Canadá, cerca del lago Kienawisik (o Montigny), un acogedor paraje con inviernos de 40 grados bajo cero.
Se podría defender el criterio mercantil de los algonquines recordando que desconocían los conceptos del dinero y la propiedad privada. Se podría argumentar también que, vista la matanza posterior, no habría valido la pena regatear un buen precio por la isla. Hoy, sin embargo, vamos a defender a los algonquines por otra vía: hablando del Inter de Milán.
El Inter es esa sociedad futbolística que vendió a Roberto Carlos al Madrid ("es malo", dijeron) y le sustituyó, sucesivamente, por Centofanti, Pistone, Macellari, Gresko, Georgatos y, finalmente, Gilberto, procedente del Alcantarilla de Murcia (fútbol sala). Vendió a Pirlo al Milan y con lo que sacó contrató a Emre. Vendió a Ronaldo y compró a Morfeo. En 1996 no quiso a Zidane, que acabó en el Juventus, porque no hacía "ninguna falta".
El Inter compró el año pasado a Pizarro, un centrocampista chileno que había convertido al Udinese, una potencia menor del calcio, en un equipo estupendo. Pizarro costó 12 millones de euros. El entrenador, Roberto Mancini, decidió que su sitio era el banquillo porque el equipo ya disponía de Verón para organizar el juego. Pizarro era mejor que Verón, pero Verón era más amigo de Mancini: ambos habían hecho migas en su club anterior, el Lazio.
Verón se fue a final de temporada y el Inter, aprovechando la liquidación del Juventus, compró a Vieira e Ibrahimovic. También se quedó con Grosso, el lateral izquierdo de la selección que ganó el Mundial. Y con el lateral derecho Maicon, uno de los presuntos sucesores de Cafú en la selección brasileña. Y con Dacourt, un mastín implacable procedente del Roma. El Inter se gastó unos 60 millones de euros, una nimiedad teniendo en cuenta que con la Juve descendida y con el Milan penalizado, el scudetto era cosa segura y había que ganarlo a lo grande, como se hacen las cosas en esa casa.
Pero había que equilibrar un poco el presupuesto porque no todo puede ser comprar. También hay que vender. Lógicamente, el vendible no podía ser otro que Pizarro. El chileno protestó, pataleó y lloró y, al final, de mala gana, dejó el Inter y acabó en el Roma para reencontrarse con Luciano Spalletti, el técnico que había hecho maravillas con él en el Udinese. El Inter se embolsó seis millones, nada menos.
Hasta José Mourinho, el técnico del Chelsea, dice que el Inter tiene la mejor plantilla de Europa. Lástima que falte un organizador en un centro del campo sobrado de músculo (Vieira, Cambiasso, Dacourt) y falto de cerebro. El Inter dio pena en Lisboa, en el primer partido de la Liga de Campeones. El sábado dio lástima verle empatar en casa con el Sampdoria: parecía un titán lobotomizado.
El Roma, con Pizarro, ganó por 4-0 en la Liga de Campeones y ha ganado los dos partidos de la Liga nacional. Va en cabeza.
Como decíamos, no es justo criticar a los algonquines. Si Manhattan hubiera sido del Inter, habría acabado en manos de Silvio Berlusconi por 12 dólares, con Pizarro incluido en el lote.
Enric González es autor de Historias del Calcio
EL GRAN NEGOCIO
Los indios algonquines, pertenecientes a la gran federación de los senapes, tienen mala reputación en las escuelas de negocios. Los algonquines vivían en Manhattan, pero vendieron la isla a los holandeses por 24 dólares. Luego, fueron exterminados y quizá un soldado holandés, en plena matanza (febrero de 1643) recuperó el dinero. En la actualidad, hay reservas de algonquines en Canadá, cerca del lago Kienawisik (o Montigny), un acogedor paraje con inviernos de 40 grados bajo cero.
Se podría defender el criterio mercantil de los algonquines recordando que desconocían los conceptos del dinero y la propiedad privada. Se podría argumentar también que, vista la matanza posterior, no habría valido la pena regatear un buen precio por la isla. Hoy, sin embargo, vamos a defender a los algonquines por otra vía: hablando del Inter de Milán.
El Inter es esa sociedad futbolística que vendió a Roberto Carlos al Madrid ("es malo", dijeron) y le sustituyó, sucesivamente, por Centofanti, Pistone, Macellari, Gresko, Georgatos y, finalmente, Gilberto, procedente del Alcantarilla de Murcia (fútbol sala). Vendió a Pirlo al Milan y con lo que sacó contrató a Emre. Vendió a Ronaldo y compró a Morfeo. En 1996 no quiso a Zidane, que acabó en el Juventus, porque no hacía "ninguna falta".
El Inter compró el año pasado a Pizarro, un centrocampista chileno que había convertido al Udinese, una potencia menor del calcio, en un equipo estupendo. Pizarro costó 12 millones de euros. El entrenador, Roberto Mancini, decidió que su sitio era el banquillo porque el equipo ya disponía de Verón para organizar el juego. Pizarro era mejor que Verón, pero Verón era más amigo de Mancini: ambos habían hecho migas en su club anterior, el Lazio.
Verón se fue a final de temporada y el Inter, aprovechando la liquidación del Juventus, compró a Vieira e Ibrahimovic. También se quedó con Grosso, el lateral izquierdo de la selección que ganó el Mundial. Y con el lateral derecho Maicon, uno de los presuntos sucesores de Cafú en la selección brasileña. Y con Dacourt, un mastín implacable procedente del Roma. El Inter se gastó unos 60 millones de euros, una nimiedad teniendo en cuenta que con la Juve descendida y con el Milan penalizado, el scudetto era cosa segura y había que ganarlo a lo grande, como se hacen las cosas en esa casa.
Pero había que equilibrar un poco el presupuesto porque no todo puede ser comprar. También hay que vender. Lógicamente, el vendible no podía ser otro que Pizarro. El chileno protestó, pataleó y lloró y, al final, de mala gana, dejó el Inter y acabó en el Roma para reencontrarse con Luciano Spalletti, el técnico que había hecho maravillas con él en el Udinese. El Inter se embolsó seis millones, nada menos.
Hasta José Mourinho, el técnico del Chelsea, dice que el Inter tiene la mejor plantilla de Europa. Lástima que falte un organizador en un centro del campo sobrado de músculo (Vieira, Cambiasso, Dacourt) y falto de cerebro. El Inter dio pena en Lisboa, en el primer partido de la Liga de Campeones. El sábado dio lástima verle empatar en casa con el Sampdoria: parecía un titán lobotomizado.
El Roma, con Pizarro, ganó por 4-0 en la Liga de Campeones y ha ganado los dos partidos de la Liga nacional. Va en cabeza.
Como decíamos, no es justo criticar a los algonquines. Si Manhattan hubiera sido del Inter, habría acabado en manos de Silvio Berlusconi por 12 dólares, con Pizarro incluido en el lote.
Enric González es autor de Historias del Calcio
Saturday, September 16, 2006
Potter i Pinter
Feia temps que tenia pendent veure El sastre de Panamà, que feien aquesta tarda.
El John Le Carre m'agrada bastan i normalment les seves adaptacions són correctes.
El protagonista és un crack, Geoffrey Rush, un tio que en 3 segons que surt a Piratas del Caribe 2 es menja a tota la resta "d'actors" de la "peli".
Doncs bé, el nen que feia de fill em recordava a algú, així que buscant he trobat curiós que, a part del Harry Potter, hi havia en el repartiment (on destaca el gran Brendan Gleeson) ni més ni menys que l'últim nobel de literatura, l'autor teatral Harold Pinter. Quina barreja més curiosa.
El John Le Carre m'agrada bastan i normalment les seves adaptacions són correctes.
El protagonista és un crack, Geoffrey Rush, un tio que en 3 segons que surt a Piratas del Caribe 2 es menja a tota la resta "d'actors" de la "peli".
Doncs bé, el nen que feia de fill em recordava a algú, així que buscant he trobat curiós que, a part del Harry Potter, hi havia en el repartiment (on destaca el gran Brendan Gleeson) ni més ni menys que l'últim nobel de literatura, l'autor teatral Harold Pinter. Quina barreja més curiosa.
Daniel Craig
Despres d'uns anys de sequia, amb películes de merda, on el Pierce Brosnan semblava que fos el Michael Knight ens arriba el que sembla el James Bond autèntic, un bon actor, un tio serio, que no és metrosexual i que reparteix de veritat. Es impossible fer algu pitjor que les pelis anteriors, anem a veure si és capaç de millorar els clàssics ( que només tenen això, ser clàssics, com a pelicules no tenen massa coses a destacar...).
Monday, September 11, 2006
Australia (2)
Segurament els primers precedents de l'Almax o de la Sal de frutas van apareixer a l'illa de Hawai per allà el 1779. Els indigenes escollits que van prendre estofat de Cook no deurien preveure com pot arrivar a ser indigest un famós explorador anglès.
Resulta que deu anys abans el capità de l'Endeavour James Cook va decidir dedicar una mica de temps a investigar un grup d'illes amb les que s'havien anat topant exploradors holandesos i portugesos des de feia molts anys. Resulta que no era un arxipelag, sinó una inmensa illa plena de vida: resulta que Cook no es va fixar que les estacions són inverses a l'hemisferi sud, així que es creia que es trobava en un lloc de vegetació abundant en l'època seca, quan en realitat estava a l'època humida, pel que els anglesos van creure que era un lloc fantàstic per habitar.
Així que l'Imperi Britànic, al perdre les colònies americanes van necessitar un lloc prou gran a on continuar exiliant tota l'escòria de la societat, i quin lloc millor que Austràlia.
Així, al 1787, quan feia bastans anys que Cook havia passat pel sistema digestiu d'alguns afortunats, els anglesos van enviar la primera remesa de presoners cap a Austràlia (sensa haver enviat cap altre expedició a investigar el continent!). Onze embarcacions i 1500 desgraciats que van tenir la mala fortuna de formar-ne part es van dirigir a un lloc remot i absolutament desconegut, que feia més de 15 anys que ningú visitava. No s'havia fet mai un viatge tan llarg amb tanta gent, i amb l'estúpid objectiu d'empresonar-los.
Els escollits no eren precisament una amenaça per a la societat, els criminals perillosos eren executats, de fet molts eren executats, els codis de justicia britànics estaven plens de delictes condemnats amb la pena capital (fins a 200 diferents) entre els quals destaca "fer-se passar per egipci". Els que quedavan en vida no eren més que pobres lladregots: entre els presos de la primera expedició hi havia un condemnat per robar 12 pebrots i un altre per robar un llibre. Així, el que era una condemna per varis anys es convertia en cadena perpetua al ser impossible per als pobres presos pagar-se un bitllet de retorn a Europa un cop lliures.
Resulta que deu anys abans el capità de l'Endeavour James Cook va decidir dedicar una mica de temps a investigar un grup d'illes amb les que s'havien anat topant exploradors holandesos i portugesos des de feia molts anys. Resulta que no era un arxipelag, sinó una inmensa illa plena de vida: resulta que Cook no es va fixar que les estacions són inverses a l'hemisferi sud, així que es creia que es trobava en un lloc de vegetació abundant en l'època seca, quan en realitat estava a l'època humida, pel que els anglesos van creure que era un lloc fantàstic per habitar.
Així que l'Imperi Britànic, al perdre les colònies americanes van necessitar un lloc prou gran a on continuar exiliant tota l'escòria de la societat, i quin lloc millor que Austràlia.
Així, al 1787, quan feia bastans anys que Cook havia passat pel sistema digestiu d'alguns afortunats, els anglesos van enviar la primera remesa de presoners cap a Austràlia (sensa haver enviat cap altre expedició a investigar el continent!). Onze embarcacions i 1500 desgraciats que van tenir la mala fortuna de formar-ne part es van dirigir a un lloc remot i absolutament desconegut, que feia més de 15 anys que ningú visitava. No s'havia fet mai un viatge tan llarg amb tanta gent, i amb l'estúpid objectiu d'empresonar-los.
Els escollits no eren precisament una amenaça per a la societat, els criminals perillosos eren executats, de fet molts eren executats, els codis de justicia britànics estaven plens de delictes condemnats amb la pena capital (fins a 200 diferents) entre els quals destaca "fer-se passar per egipci". Els que quedavan en vida no eren més que pobres lladregots: entre els presos de la primera expedició hi havia un condemnat per robar 12 pebrots i un altre per robar un llibre. Així, el que era una condemna per varis anys es convertia en cadena perpetua al ser impossible per als pobres presos pagar-se un bitllet de retorn a Europa un cop lliures.
Friday, September 08, 2006
Genesis
I deu creà la paraula...
“Llega el momento de la publicidad, disfrutad del cine si podéis. Si no, también tenéis la música, la literatura o incluso la historia, a no ser que queráis ser presidente del Gobierno.”
“Les deseo que pasen una buena semana, sea lo que sea lo que hayan decidido hacer, incluso si es de Nazareno auto flagelante.”
“Servidor se confiesa seguidor de Philip K. Dick, quizás por ello me he convertido en un trastornado.”
“Aprovechen la pausa para revisar su agenda de amigos, encontraran que han malgastado su preciado tiempo y paciencia en conocer a un montón de ineptos, no se corten, cojan un boli y táchenlos.”
“Durante la pausa publicitaria, rezaré con la esperanza de que ninguno de sus hijos se haya presentado al casting de Operación Triunfo.”
“Jeunet es el director de ese engendro, película para algunos (estaban equivocados), ladrillo para otro (estábamos en lo cierto) que fue Amelie.”
“Nos vamos con la esperanza de que ninguno se deje llevar por los fanatismos religiosos, políticos o sexuales: los primeros por no llevar a nada, los segundos porque el objeto de deseo suele ser un idiota de renombre y los últimos por las continuas frustraciones.”
“Antes de despedirme, felicitar a todos los barcelonistas por el reciente titulo de liga conseguido por mi equipo. En esta vida hay pocas cosas tan grandes como el Barcelona.”
“Llego la hora de la pausa... espero que puedan contener durante unos minutos los impulsos sexuales de vuestras parejas... si no puede ser, no puede ser... en cualquier caso volveremos después de la publicidad con el sector mas casto de la audiencia.”
“...Lo mejor del festival de Venecia, mi acompañante, aunque por desgracia este enamorada de otro.”
“...Soy consciente que a la hora de emisión de mi programa solo puede ser visto por un puñado de poli toxicómanos insomnes.”
“Tan guapa actriz como mala la película que ha venido a promocionar.”
“Ben Affleck es a la buena interpretación lo que un pepinillo cocido a la alta cocina.”
“Se estrena estos días la película El último samurai, protagonizada por el ex-marido de Nicole Kidman, único dato destacable de este actor llamado Tom Cruise.”
“Vamos a una pausa publicitaria, que será tan corta como el sueldo del presentador.”
“Para ir al cine con esta cartelera hay que tener coeficiente intelectual negativo.”
“Hasta el próximo programa. No sabemos ni qué día ni a qué hora nos pondrán, de modo que estén atentos.”
“Veamos el reportaje de Mar adentro que ha realizado mi compañero y amigo Alberto Bermejo, el único de todo el equipo al que le ha gustado la película.”
“Nunca se fíen de algo que sangra durante cuatro días y no se muere.”
“Y ahora, si nos perdonan, vamos a hablar de cine español.”
“Es incuestionable que Kill Bill es una virtuosa obra de dirección. Lo que es cuestionable es si es algo más.”
“Sed buenos, y si por lo que fuera no podéis, seguid siendo malos, la diferencia es mínima.”
“Quiero aprovechar, como amante de la Fórmula 1, para felicitar al corredor alemán Michael Schumacher por su triunfo en el Gran Premio de San Marino. Da gusto ver en lo más alto del podium a personas ni fatuas, ni engreídas, ni desagradecidas. Espero que continúe la racha.”
“Hola, buenas noches. Hoy les hablo desde Torrespaña en Madrid, más conocido como el pirulí, que con su forma fálica es un símbolo de la modernidad de esta ciudad. Como modernas también son las vidrieras de la Catedral de la Almudena y las pinturas del altar de un tal Kiko no sé qué. Por cierto, igual de horribles que algunas películas.”
“Sé que aguantaran a estas altas horas de la noche el momento de publicidad ya que al regreso tenemos un especial del salón del cine erótico de Barcelona….”
“¿Qué seria de nosotros sin un país inteligente como es Francia?”
“Cuando vuelvan de la publicidad me habré desnudado y me tiraré al mar (En Cannes)”. Evidentemente a la vuelta de la publicidad dio su explicación: "Era un patético intento por mantener la audiencia.....”
“La verdad es que hay días que no sé dónde refugiarme políticamente.”
“Ahora pueden ustedes hacer un montón de cosas aprovechando los interminables minutos de publicidad.”
SI, HA TORNAT!
“Llega el momento de la publicidad, disfrutad del cine si podéis. Si no, también tenéis la música, la literatura o incluso la historia, a no ser que queráis ser presidente del Gobierno.”
“Les deseo que pasen una buena semana, sea lo que sea lo que hayan decidido hacer, incluso si es de Nazareno auto flagelante.”
“Servidor se confiesa seguidor de Philip K. Dick, quizás por ello me he convertido en un trastornado.”
“Aprovechen la pausa para revisar su agenda de amigos, encontraran que han malgastado su preciado tiempo y paciencia en conocer a un montón de ineptos, no se corten, cojan un boli y táchenlos.”
“Durante la pausa publicitaria, rezaré con la esperanza de que ninguno de sus hijos se haya presentado al casting de Operación Triunfo.”
“Jeunet es el director de ese engendro, película para algunos (estaban equivocados), ladrillo para otro (estábamos en lo cierto) que fue Amelie.”
“Nos vamos con la esperanza de que ninguno se deje llevar por los fanatismos religiosos, políticos o sexuales: los primeros por no llevar a nada, los segundos porque el objeto de deseo suele ser un idiota de renombre y los últimos por las continuas frustraciones.”
“Antes de despedirme, felicitar a todos los barcelonistas por el reciente titulo de liga conseguido por mi equipo. En esta vida hay pocas cosas tan grandes como el Barcelona.”
“Llego la hora de la pausa... espero que puedan contener durante unos minutos los impulsos sexuales de vuestras parejas... si no puede ser, no puede ser... en cualquier caso volveremos después de la publicidad con el sector mas casto de la audiencia.”
“...Lo mejor del festival de Venecia, mi acompañante, aunque por desgracia este enamorada de otro.”
“...Soy consciente que a la hora de emisión de mi programa solo puede ser visto por un puñado de poli toxicómanos insomnes.”
“Tan guapa actriz como mala la película que ha venido a promocionar.”
“Ben Affleck es a la buena interpretación lo que un pepinillo cocido a la alta cocina.”
“Se estrena estos días la película El último samurai, protagonizada por el ex-marido de Nicole Kidman, único dato destacable de este actor llamado Tom Cruise.”
“Vamos a una pausa publicitaria, que será tan corta como el sueldo del presentador.”
“Para ir al cine con esta cartelera hay que tener coeficiente intelectual negativo.”
“Hasta el próximo programa. No sabemos ni qué día ni a qué hora nos pondrán, de modo que estén atentos.”
“Veamos el reportaje de Mar adentro que ha realizado mi compañero y amigo Alberto Bermejo, el único de todo el equipo al que le ha gustado la película.”
“Nunca se fíen de algo que sangra durante cuatro días y no se muere.”
“Y ahora, si nos perdonan, vamos a hablar de cine español.”
“Es incuestionable que Kill Bill es una virtuosa obra de dirección. Lo que es cuestionable es si es algo más.”
“Sed buenos, y si por lo que fuera no podéis, seguid siendo malos, la diferencia es mínima.”
“Quiero aprovechar, como amante de la Fórmula 1, para felicitar al corredor alemán Michael Schumacher por su triunfo en el Gran Premio de San Marino. Da gusto ver en lo más alto del podium a personas ni fatuas, ni engreídas, ni desagradecidas. Espero que continúe la racha.”
“Hola, buenas noches. Hoy les hablo desde Torrespaña en Madrid, más conocido como el pirulí, que con su forma fálica es un símbolo de la modernidad de esta ciudad. Como modernas también son las vidrieras de la Catedral de la Almudena y las pinturas del altar de un tal Kiko no sé qué. Por cierto, igual de horribles que algunas películas.”
“Sé que aguantaran a estas altas horas de la noche el momento de publicidad ya que al regreso tenemos un especial del salón del cine erótico de Barcelona….”
“¿Qué seria de nosotros sin un país inteligente como es Francia?”
“Cuando vuelvan de la publicidad me habré desnudado y me tiraré al mar (En Cannes)”. Evidentemente a la vuelta de la publicidad dio su explicación: "Era un patético intento por mantener la audiencia.....”
“La verdad es que hay días que no sé dónde refugiarme políticamente.”
“Ahora pueden ustedes hacer un montón de cosas aprovechando los interminables minutos de publicidad.”
SI, HA TORNAT!
Thursday, September 07, 2006
Austràlia
Steve Irwin és mort, no és sorprenent després de veure les coses (i jo no era fan seu) que feia. Quan contemplaves els perills que corria creies que aquest paio estava boig. Després veies que no, que només era australià. Igual que en Russel Crowe, el boomerang, les pelis d'en Mad Max, el futbol australià, David Boon i les seves 44 cerveses...
L'Hemisferi sud, l'herència genètica de milers de delinqüents condemnats a viure-hi, o altres motius, però el que és evident és que hi ha un clar fet diferencial Australià: no són com la resta del mortals.
Tant especials són aquelles terres? Deixem que ens en doni alguns detalls Bill Bryson, viatger de prestigi i enamorat del país.:
-Austràlia és el sisè país més gran del món i l'illa més extensa. Única nació del món que va començar sent una presó.
-Al 1967, el primer ministre Australià Harold Holt passejava tranquilament per una platja de Victoria quan s'el va endur una onada i va desaparèixer. Mai més es va saber res d'ell.
-Té més coses que et poden matar que qualsevol altre lloc del món. Les deu serps més verinoses del món són australianes.
-Aquests cinc animals: l'aranya de tela d'embut, la medusa cofre, el pop d'anells blaus, la puça paralitzadora i el peix pedra són els més letals de la seva espècie en tot el món.
-Un país on el cuc més pelut et pot deixar sec d'una punxada verinosa, on els moluscs no només piquen, sinó que a vegades et persegueixen.
-Si tens la sort de no creuarte amb cap d'aquests perills, s'et pot menjar un tauró o un cocodril, les fortíssimes corrents marines o onades et poden arrossegar mar endins o pots fregir-te a més de 60 graus en l'àrid interior de l'illa, l'outback. Només l'Antartida és més hostil a la vida humana.
-El 80% de plantes i animals d'Austràlia no existeixen enlloc més. Un terç d'espècies de les quals encara són desconegutdes per la ciència.
-Fins al 1932 una "petita regió" de 250.000 km quadrats (com tota la Gran Bretanya) estava inexplorada, fins que la van "descubrir" i ara és el desert de Simpson.
-De fet l'outback està plagat de cadàvers d'exploradors, la majoria inexperts, com Thomas Mitchell, que al 1830 va arrossegar per més de 5000 quilometres de desert dos petites embarcacions amb la creença que al mig de l'illa hi hauria algun riu o llac navegable.
Els habitants de l'illa s'han hagut d'acabar acostumant a la força.
Explica Bryson com, preguntant si era segur banyar-se a la platja li van respondre que "feia segles que un tauró no mataba a ningú, concretament dos mesos", però li van dir que havia de témer els rips, corrents submarines que et poden arrossegar mar endins en questió de minuts. Prop d'on (amb una gran valentia!) es va banyar Bryson, uns pescadors van capturar, al 1935, un tauró blanc tan gran que van decidir portar-lo a l' aquari de la ciutat. Al cap de dos dies, el tauró va vomitar un braç, que l'últim cop que s'havia vist anava enganxat a un tal Jimmy Smith, al que es creia ofegat de feia uns dies.
Just al mateix lloc, un dia d'estiu de 1938, tres onades de 6 metres es van endur de cop a 200 banyistes mar endins. Sort dels 50 (!!) socorristes que van acabar rescatant-los a tots menys a sis.
De moment fins aquí hem arribat, seguirem les peripècies del senyor Bryson per dins el país tot agafan l'Indian Pacific, el segon tren més llarg del món.
L'Hemisferi sud, l'herència genètica de milers de delinqüents condemnats a viure-hi, o altres motius, però el que és evident és que hi ha un clar fet diferencial Australià: no són com la resta del mortals.
Tant especials són aquelles terres? Deixem que ens en doni alguns detalls Bill Bryson, viatger de prestigi i enamorat del país.:
-Austràlia és el sisè país més gran del món i l'illa més extensa. Única nació del món que va començar sent una presó.
-Al 1967, el primer ministre Australià Harold Holt passejava tranquilament per una platja de Victoria quan s'el va endur una onada i va desaparèixer. Mai més es va saber res d'ell.
-Té més coses que et poden matar que qualsevol altre lloc del món. Les deu serps més verinoses del món són australianes.
-Aquests cinc animals: l'aranya de tela d'embut, la medusa cofre, el pop d'anells blaus, la puça paralitzadora i el peix pedra són els més letals de la seva espècie en tot el món.
-Un país on el cuc més pelut et pot deixar sec d'una punxada verinosa, on els moluscs no només piquen, sinó que a vegades et persegueixen.
-Si tens la sort de no creuarte amb cap d'aquests perills, s'et pot menjar un tauró o un cocodril, les fortíssimes corrents marines o onades et poden arrossegar mar endins o pots fregir-te a més de 60 graus en l'àrid interior de l'illa, l'outback. Només l'Antartida és més hostil a la vida humana.
-El 80% de plantes i animals d'Austràlia no existeixen enlloc més. Un terç d'espècies de les quals encara són desconegutdes per la ciència.
-Fins al 1932 una "petita regió" de 250.000 km quadrats (com tota la Gran Bretanya) estava inexplorada, fins que la van "descubrir" i ara és el desert de Simpson.
-De fet l'outback està plagat de cadàvers d'exploradors, la majoria inexperts, com Thomas Mitchell, que al 1830 va arrossegar per més de 5000 quilometres de desert dos petites embarcacions amb la creença que al mig de l'illa hi hauria algun riu o llac navegable.
Els habitants de l'illa s'han hagut d'acabar acostumant a la força.
Explica Bryson com, preguntant si era segur banyar-se a la platja li van respondre que "feia segles que un tauró no mataba a ningú, concretament dos mesos", però li van dir que havia de témer els rips, corrents submarines que et poden arrossegar mar endins en questió de minuts. Prop d'on (amb una gran valentia!) es va banyar Bryson, uns pescadors van capturar, al 1935, un tauró blanc tan gran que van decidir portar-lo a l' aquari de la ciutat. Al cap de dos dies, el tauró va vomitar un braç, que l'últim cop que s'havia vist anava enganxat a un tal Jimmy Smith, al que es creia ofegat de feia uns dies.
Just al mateix lloc, un dia d'estiu de 1938, tres onades de 6 metres es van endur de cop a 200 banyistes mar endins. Sort dels 50 (!!) socorristes que van acabar rescatant-los a tots menys a sis.
De moment fins aquí hem arribat, seguirem les peripècies del senyor Bryson per dins el país tot agafan l'Indian Pacific, el segon tren més llarg del món.
Tuesday, September 05, 2006
Thursday, August 24, 2006
Ens espera un futur pitjor?
Això és el que em pregunto quan veig quines són les tradicions, els hàbits que perden el sentit i el valor o s'extingeixen. Algunes costums, que en comptes de prohibir-se, s'haurien d'exportar per garantir-nos un futur decent.
Cada cop sóc més conscient de la inferioritat cultural d'occident, que trist doncs, que s'imposi poc a poc sobre orient. Quantes bones tradicions que es perden!
Cada cop sóc més conscient de la inferioritat cultural d'occident, que trist doncs, que s'imposi poc a poc sobre orient. Quantes bones tradicions que es perden!
Wednesday, August 23, 2006
Rafael Argullol - La lliçó de la muntanya
Antecedent
La lección de la montaña
RAFAEL ARGULLOL
Escuché en la radio que en los exámenes de Selectividad habían ofrecido a los estudiantes la posibilidad de comentar un texto sobre Rilke, y que esto constituía un acontecimiento, pero como, a continuación, me llamaron por teléfono no pude descifrar por qué se había convertido en acontecimiento algo que en principio debería ser normal. Incluso me parecía una buena noticia que Rainer Maria Rilke fuera objeto de comentario en un examen de literatura en estos tiempos tan poco sofisticados literariamente. Pero a los pocos días leí en un periódico la carta de un socio del R. C. D. Espanyol en la que se quejaba del sectarismo de unas pruebas en las que se hacía la exégesis del entrenador del F. C. Barcelona sin dar acogida a las reflexiones apasionadas de los seguidores de otros clubes.
Entonces me apercibí de mis dos errores, uno de audición radiofónica y otro de apreciación espiritual. No era, por tanto, Rilke sino Rijkaard el tema literario que debían abordar los estudiantes. Si hubiera aguzado más el oído o no hubiera sonado el teléfono habría acertado a la primera. El segundo error era todavía más importante puesto que, insensible a las demandas de mi época, yo me había sorprendido de que Rilke fuera Rijkaard en lugar de sorprenderme por el sectarismo de privilegios a un club.
Para ser justos, en el próximo examen de literatura habría que repartir las cuotas de los comentarios sobre distintos entrenadores procurando que los diferentes equipos estén equitativamente representados. Aunque la verdad, para ser más justos todavía, lo adecuado es que todo lo concerniente al fútbol fuera tomado como asunto religioso -como, de hecho, lo es a todos los efectos, y a escala universal- y, en consecuencia, cesara la controversia sobre qué asignatura impartir, si ética o religión, pudiendo sintetizar lo espiritual y lo cívico en la materia fútbol.
Esta extraordinaria aportación del fútbol puede que haya hecho olvidar estos días otras aportaciones más minoritarias, pero igualmente representativas de nuestra época. Quizá ustedes, entre tantas noticias interesantes del Campeonato Mundial de Alemania -donde se juega el honor y el patriotismo de los pueblos-, no hayan reparado en una información que también tiene que ver con nuestro culto al deporte.
Sucedió hace unas semanas en el Everest: el alpinista británico David Sharp murió a 300 metros de la cima sin que, de acuerdo con la información, ninguno de los más de 30 escaladores que pasaron junto a su cuerpo agonizante tuvieran ganas o tiempo de ayudarle. Pensé irremediablemente en la vieja fotografía de Edmund Hillary y el sherpa Tenzing, exhaustos y sonrientes, tras haber llegado por primera vez a la cumbre en 1953.
¿Qué había ocurrido 50 años después en aquel mismo lugar? Varios alpinistas que habían coronado el Everest ofrecían sus interpretaciones. Para todos era inaceptable que la conquista de la montaña hubiera sido más importante que la vida de David Sharp. Pero más exactamente, ¿qué había ocurrido en estos últimos 300 metros para explicar la indiferencia con que fue tratado el agonizante? Unos, sin justificar el hecho, hablaban de la flaqueza de fuerzas al final de un ascenso, y otros, por el contrario, de la euforia que este hecho comporta.
Sin embargo, la mayoría de estos expertos alpinistas aludía a un hecho inquietante y en cierto sentido aterrador: el Everest era un reflejo de nuestra sociedad. A continuación entraban en detalles de la progresiva degradación que rodeaba la conquista de la montaña desde la lejana andadura de Hillary y Tenzing: el mercantilismo, la competencia feroz, el deterioro ecológico, el exhibicionismo del récord, la feria de las vanidades. Nada, o muy poco, quedaba de aquel espíritu pionero inicial.
La contundencia de las respuestas me obligaba a una pregunta: ¿todo esto en tan sólo 50 años? Una vida para mí. Junto a la de Yuri Gagarin, con su viaje alrededor de la Tierra, la de Hillary y Tenzing había sido la mayor epopeya de mi infancia. Tenía una idea de la cima del Everest que, imagino, compartía con muchos niños de la época: un lugar puro, un trozo de cielo casi inaccesible a no ser que se llegara a él con esfuerzos y audacia como habían hecho sus primeros conquistadores. Ahora, a juzgar por lo que ha ocurrido con David Sharp, hemos domesticado el Everest hasta transformarlo en un arrabal más de nuestra ciudad de la codicia y del espectáculo. En sólo 50 años.
Pero visto desde nuestra cotidianidad, esta inversión de la imagen del Everest tampoco tiene nada de excepcional. Si hemos convertido la comida en fast-food, si creemos que la solidez espiritual reside en los manuales de autoayuda, si nos hemos convencido de que realmente viajamos a través de los viajes organizados, si tenemos convicciones tan arraigadas sobre fundamentos tan volátiles, ¿por qué no deberíamos tener también un Everest prêt-à-porter? Al fin y al cabo el libro épico de nuestros días es el Libro Guinness de Récords, en el que se encuentran democráticamente igualadas las mayores ocurrencias y las mayores estupideces. Por ejemplo: por primera vez más de 30 escaladores pasaron, indiferentes, junto al cuerpo de un compañero que agonizaba a 300 metros de la cima del viejo y pobre Everest.
Me temo, no obstante, que esta lección de la montaña haya pasado desapercibida ante el alud de estadísticas futbolísticas de estas semanas. Por cierto que el Libro Guinness debería acoger la cifra de espectadores que han proporcionado los entusiastas organizadores del Campeonato Mundial: treinta mil millones (imagino que alguno ha repetido partido porque de lo contrario nos faltan terrícolas). Una cifra cósmica de esas que producen en nuestros escolares la temida angustia de las matemáticas, pero que llenan de orgullo patriótico a las sociedades.
Y en efecto, ¿para qué Rilke teniendo a mano al bueno de Rijkaard?
EL PAÍS - Opinión - 16-07-2006
La lección de la montaña
RAFAEL ARGULLOL
Escuché en la radio que en los exámenes de Selectividad habían ofrecido a los estudiantes la posibilidad de comentar un texto sobre Rilke, y que esto constituía un acontecimiento, pero como, a continuación, me llamaron por teléfono no pude descifrar por qué se había convertido en acontecimiento algo que en principio debería ser normal. Incluso me parecía una buena noticia que Rainer Maria Rilke fuera objeto de comentario en un examen de literatura en estos tiempos tan poco sofisticados literariamente. Pero a los pocos días leí en un periódico la carta de un socio del R. C. D. Espanyol en la que se quejaba del sectarismo de unas pruebas en las que se hacía la exégesis del entrenador del F. C. Barcelona sin dar acogida a las reflexiones apasionadas de los seguidores de otros clubes.
Entonces me apercibí de mis dos errores, uno de audición radiofónica y otro de apreciación espiritual. No era, por tanto, Rilke sino Rijkaard el tema literario que debían abordar los estudiantes. Si hubiera aguzado más el oído o no hubiera sonado el teléfono habría acertado a la primera. El segundo error era todavía más importante puesto que, insensible a las demandas de mi época, yo me había sorprendido de que Rilke fuera Rijkaard en lugar de sorprenderme por el sectarismo de privilegios a un club.
Para ser justos, en el próximo examen de literatura habría que repartir las cuotas de los comentarios sobre distintos entrenadores procurando que los diferentes equipos estén equitativamente representados. Aunque la verdad, para ser más justos todavía, lo adecuado es que todo lo concerniente al fútbol fuera tomado como asunto religioso -como, de hecho, lo es a todos los efectos, y a escala universal- y, en consecuencia, cesara la controversia sobre qué asignatura impartir, si ética o religión, pudiendo sintetizar lo espiritual y lo cívico en la materia fútbol.
Esta extraordinaria aportación del fútbol puede que haya hecho olvidar estos días otras aportaciones más minoritarias, pero igualmente representativas de nuestra época. Quizá ustedes, entre tantas noticias interesantes del Campeonato Mundial de Alemania -donde se juega el honor y el patriotismo de los pueblos-, no hayan reparado en una información que también tiene que ver con nuestro culto al deporte.
Sucedió hace unas semanas en el Everest: el alpinista británico David Sharp murió a 300 metros de la cima sin que, de acuerdo con la información, ninguno de los más de 30 escaladores que pasaron junto a su cuerpo agonizante tuvieran ganas o tiempo de ayudarle. Pensé irremediablemente en la vieja fotografía de Edmund Hillary y el sherpa Tenzing, exhaustos y sonrientes, tras haber llegado por primera vez a la cumbre en 1953.
¿Qué había ocurrido 50 años después en aquel mismo lugar? Varios alpinistas que habían coronado el Everest ofrecían sus interpretaciones. Para todos era inaceptable que la conquista de la montaña hubiera sido más importante que la vida de David Sharp. Pero más exactamente, ¿qué había ocurrido en estos últimos 300 metros para explicar la indiferencia con que fue tratado el agonizante? Unos, sin justificar el hecho, hablaban de la flaqueza de fuerzas al final de un ascenso, y otros, por el contrario, de la euforia que este hecho comporta.
Sin embargo, la mayoría de estos expertos alpinistas aludía a un hecho inquietante y en cierto sentido aterrador: el Everest era un reflejo de nuestra sociedad. A continuación entraban en detalles de la progresiva degradación que rodeaba la conquista de la montaña desde la lejana andadura de Hillary y Tenzing: el mercantilismo, la competencia feroz, el deterioro ecológico, el exhibicionismo del récord, la feria de las vanidades. Nada, o muy poco, quedaba de aquel espíritu pionero inicial.
La contundencia de las respuestas me obligaba a una pregunta: ¿todo esto en tan sólo 50 años? Una vida para mí. Junto a la de Yuri Gagarin, con su viaje alrededor de la Tierra, la de Hillary y Tenzing había sido la mayor epopeya de mi infancia. Tenía una idea de la cima del Everest que, imagino, compartía con muchos niños de la época: un lugar puro, un trozo de cielo casi inaccesible a no ser que se llegara a él con esfuerzos y audacia como habían hecho sus primeros conquistadores. Ahora, a juzgar por lo que ha ocurrido con David Sharp, hemos domesticado el Everest hasta transformarlo en un arrabal más de nuestra ciudad de la codicia y del espectáculo. En sólo 50 años.
Pero visto desde nuestra cotidianidad, esta inversión de la imagen del Everest tampoco tiene nada de excepcional. Si hemos convertido la comida en fast-food, si creemos que la solidez espiritual reside en los manuales de autoayuda, si nos hemos convencido de que realmente viajamos a través de los viajes organizados, si tenemos convicciones tan arraigadas sobre fundamentos tan volátiles, ¿por qué no deberíamos tener también un Everest prêt-à-porter? Al fin y al cabo el libro épico de nuestros días es el Libro Guinness de Récords, en el que se encuentran democráticamente igualadas las mayores ocurrencias y las mayores estupideces. Por ejemplo: por primera vez más de 30 escaladores pasaron, indiferentes, junto al cuerpo de un compañero que agonizaba a 300 metros de la cima del viejo y pobre Everest.
Me temo, no obstante, que esta lección de la montaña haya pasado desapercibida ante el alud de estadísticas futbolísticas de estas semanas. Por cierto que el Libro Guinness debería acoger la cifra de espectadores que han proporcionado los entusiastas organizadores del Campeonato Mundial: treinta mil millones (imagino que alguno ha repetido partido porque de lo contrario nos faltan terrícolas). Una cifra cósmica de esas que producen en nuestros escolares la temida angustia de las matemáticas, pero que llenan de orgullo patriótico a las sociedades.
Y en efecto, ¿para qué Rilke teniendo a mano al bueno de Rijkaard?
EL PAÍS - Opinión - 16-07-2006
Tuesday, August 22, 2006
Postal
Mentre espero impacient (és un dir...) que arribi d'Alemania la postal que em va prometre el Ramon, deixo aquí la meva. Quedi doncs per enviada a tots aquells qui ho mereixen.
Com es pot comprovar, sóc jo en el bonic lloc on estic passant l'Agost. Ho estic passant bastant bé, fins i tot faig una miqueta d'esport!!
Thursday, August 03, 2006
Juliol-Agost
Per fi un post!
No és que aquest s'hagi convertit de cop en un, com diria el Ramon, blog passiu:
Resulta que durant aquests mesos d'insoportable calor faig bàsicament el mateix que durant l'any i rondo pels mateixos escenaris (sí, també hauria d'estudiar..). Així doncs, per tenir un mínim gest vacacional, encara que sigui simbòlic, vaig decidir oblidar el blog un petit marge de temps. Així puc consolar les meves tristes vacances pensant que hi ha alguna tasca que no cal que faci aquests dies...
(En el fons això és una excusa que m'acabo d'inventar per justificar un atac de vagància, però si fa el fet ja està bé. )
De totes maneres, per cubrir les petites parceles de cultura i ciència que cultivaveu en el meu blog, us recordo que sempre ens queda el gran CPI, la veritable llavor de saviesa. No us perdeu el video de l'ocell que imita els sons!
No és que aquest s'hagi convertit de cop en un, com diria el Ramon, blog passiu:
Resulta que durant aquests mesos d'insoportable calor faig bàsicament el mateix que durant l'any i rondo pels mateixos escenaris (sí, també hauria d'estudiar..). Així doncs, per tenir un mínim gest vacacional, encara que sigui simbòlic, vaig decidir oblidar el blog un petit marge de temps. Així puc consolar les meves tristes vacances pensant que hi ha alguna tasca que no cal que faci aquests dies...
(En el fons això és una excusa que m'acabo d'inventar per justificar un atac de vagància, però si fa el fet ja està bé. )
De totes maneres, per cubrir les petites parceles de cultura i ciència que cultivaveu en el meu blog, us recordo que sempre ens queda el gran CPI, la veritable llavor de saviesa. No us perdeu el video de l'ocell que imita els sons!
Tuesday, July 11, 2006
Petició popular
Sí, el fil negre de l'esquerra no és del paisatge, més aviat estava incrustat al mòbil.
Monday, July 10, 2006
Vacances
EL PAUDimecres em llevo a les 8:30 per fer l'últim examen. Quasi cinc setmanes d'examens, dies repetits a càmera lenta. Fi de l'examen, cerveses, despedida. Arribo a casa: 10 minuts per canviar-me i marxar, Santa Cecília, 3 hores, una pajara i 540 metres més amunt Sant Jeroni, una hora baixant fins el monestir, una hora més fins al cotxe. Arribo a casa: dutxa i cap a la tete, cervesa i despedida. Aconsegueixo dormir unes hores, fai la maleta amb agulletes, comprar tot el que falta, arreglar el mòvil, comprar el que m'he descuidat (aspirines!), carregar el cotxe i fora. Ja estem tots. Sis hores, 2 dipòsits, 3 parades, molts peatges i 507 km després entrem a Pamplona per una avinguda deserta, amb la música de l'Indiana Jones. Tres encierros, 220 euros, 68 hores (8 de son), 3 gols d'Alemanya, 1 de Portugal, 1 únic patxaran, 507 quilometres i entrem a Sabadell escoltant la cançó de l'Indiana Jones.
S'han acabat les vacances. Al setembre: examens!
PS: Tatarataaa tataraaaaaaaaaaaa...
Tuesday, July 04, 2006
Itàlia com sempre...
...però trencant esquemes: ha acabat jugant amb 4 davanters (Gilardino, Del Piero, Totti, Iaquinta)...
... 2 gols en dos minuts després de 118 minuts en blanc..
Ser italià ha de ser fantàstic: com ser del barça però al final guanyes!
Realment un partit intens, emocionant i que val la pena veure.
Sunday, July 02, 2006
Segona oportunitat
Baga d'ancoratge amb dissipador: 64.90
Arnés talla L: 49.90
Casc de Skater Marca Decathlon: 12.90
Tornar a tenir la oportunitat de deixar tirat al Ramon entre dues parets de roca: No té preu.
(De fet si: 127.70 + peatge).
Thursday, June 29, 2006
L'amargor de les vacances: els adeus
Doncs sí. Sense que ho podem evitar, aquelles persones que ens importen de veritat ens diuen adeu, fins setembre. Avui és un d'aquells dies, un dijous que saps que arribarà, però evites pensar-hi, amb l'estúpida idea que aquestes persones que t'alegren els dies no faran vacances només per satisfer-te a tu.
Que tristos són els adeus, però quina sort tenim del video! Tots aquests dijous d'estiu que em sento orfe, pressiono el play i recordo embadalit l'últim cop que vem estar junts, amb el clàssic resum de la temporada i les prespectives estivals..
Així que ja ho sabeu! Prepareu el video i aquesta nit, a les 00:15 a grabar l'últim Dias de Cine de la temporada.
Nando Salvà, Antonio Gasset, bones vacances i fins Setembre!
Que tristos són els adeus, però quina sort tenim del video! Tots aquests dijous d'estiu que em sento orfe, pressiono el play i recordo embadalit l'últim cop que vem estar junts, amb el clàssic resum de la temporada i les prespectives estivals..
Així que ja ho sabeu! Prepareu el video i aquesta nit, a les 00:15 a grabar l'últim Dias de Cine de la temporada.
Nando Salvà, Antonio Gasset, bones vacances i fins Setembre!
Monday, June 26, 2006
Thursday, June 22, 2006
Robin Hood
Doncs sí! Per fi un Robin Hood que dispara llaunes de cervesa! Ja era hora!
Tret del meu admirat CPI on ens explica la història d'aquesta Obertura 1812 de Tchaikosvky (no m'atreveixo a escriure el nom en català), una peça que s'ha de representar amb Canons d'artilleria reals i un campanar també real!
Tret del meu admirat CPI on ens explica la història d'aquesta Obertura 1812 de Tchaikosvky (no m'atreveixo a escriure el nom en català), una peça que s'ha de representar amb Canons d'artilleria reals i un campanar també real!
Tuesday, June 20, 2006
Per fi, la Fi de X-Men 3.
Perquè Xavier i Magneto?
Què els dona un encant superior a la resta? Principalment un passat comú que els dota d'una personalitat superior als altres actors de la història. Un passat viscut conjuntament i marcat per una continua batalla per la supervivència, en un principi com a persona (recordem el tatuatge al braç d'en Magneto) i després com a mutants. Una trajectòria que s'insinua per moments però (afortunadament, vista la poca pericia al llarg de les 3 películes) mai es desvela, un camí de lluita constant que ha marcat poderosament els seus caràcters, fins a redefinir-los la pròpia perspectiva de l'existència: D' usar els poders per a defensar la seva humanitat passen a definir-se com a superhumans gràcies a l'ús d'aquests.
L'aroma d'aquest passat, la idea de que estem veient el desenllaç d'una història que ve de molt lluny és el que dona interès a l'acció. D'aquí el gran fracàs de l'anterior película de la saga, ens prometien alguna cosa similar, però no eren capaços ni de plantejar-nos un passat mínimament a l'altura de les expectatives ( comparable a la nova trilogia de Star Wars). Segurament sense explicar-ne massa, només deixant escapar alguns detallets (tornem al braç d'en Magneto) similar a les ruines d'uns temps millors que abunden a la terra mitjana aconsegueix aquesta tercera entrega un equilibri important: sabem hi ha una història interessant a darrera, però sabem que no és la que ens explicaran aquí.
Tornant als protagonistes en sí, segurament els ajuda ad estacar que no hi hagi cap altre personatge mínimament desenvolupat: amb en Lobezno convertit des de la segona película (de fet ni a la primera desenvolupa el seu potencial com a personatge de pes) en una mera caricatura de si mateix, la resta només han de cumplir amb el seu arquetip per completar una història relativament simple. D'aquesta manera l'únic que adquereix una personalitat prou treballada acaba sent en Magneto, amb els seus (pocs) dilemes i preocupacions, un fort caràcter i alguna que altra bona frase (que ja es deixava entreveure a la segona película). Que brilli amb llum pròpia és el que fa el gran Ian Mckellen, qualsevol diria que aquest personatge va ser escrit especialment per a ell. Les expressions, l'actitud, l'elegància innata, fins i tot el doblatge és clavat al que s'espera d'un personatge d'aquesta autoritat. Com pot ser que el cinema ens hagi escamotejat durant tants anys un actor com aquest? Des d'un director de cine gay a l'ocàs dels seus dies, fins a una versió nazi de Ricard III fa que et sigui impossible ( i intolerable) d'imaginar algú altre representant el seu paper. Fins es pot permetre el luxe de fer alguna que altra merda de película amb algun que altre pèssim director.
Què els dona un encant superior a la resta? Principalment un passat comú que els dota d'una personalitat superior als altres actors de la història. Un passat viscut conjuntament i marcat per una continua batalla per la supervivència, en un principi com a persona (recordem el tatuatge al braç d'en Magneto) i després com a mutants. Una trajectòria que s'insinua per moments però (afortunadament, vista la poca pericia al llarg de les 3 películes) mai es desvela, un camí de lluita constant que ha marcat poderosament els seus caràcters, fins a redefinir-los la pròpia perspectiva de l'existència: D' usar els poders per a defensar la seva humanitat passen a definir-se com a superhumans gràcies a l'ús d'aquests.
L'aroma d'aquest passat, la idea de que estem veient el desenllaç d'una història que ve de molt lluny és el que dona interès a l'acció. D'aquí el gran fracàs de l'anterior película de la saga, ens prometien alguna cosa similar, però no eren capaços ni de plantejar-nos un passat mínimament a l'altura de les expectatives ( comparable a la nova trilogia de Star Wars). Segurament sense explicar-ne massa, només deixant escapar alguns detallets (tornem al braç d'en Magneto) similar a les ruines d'uns temps millors que abunden a la terra mitjana aconsegueix aquesta tercera entrega un equilibri important: sabem hi ha una història interessant a darrera, però sabem que no és la que ens explicaran aquí.
Tornant als protagonistes en sí, segurament els ajuda ad estacar que no hi hagi cap altre personatge mínimament desenvolupat: amb en Lobezno convertit des de la segona película (de fet ni a la primera desenvolupa el seu potencial com a personatge de pes) en una mera caricatura de si mateix, la resta només han de cumplir amb el seu arquetip per completar una història relativament simple. D'aquesta manera l'únic que adquereix una personalitat prou treballada acaba sent en Magneto, amb els seus (pocs) dilemes i preocupacions, un fort caràcter i alguna que altra bona frase (que ja es deixava entreveure a la segona película). Que brilli amb llum pròpia és el que fa el gran Ian Mckellen, qualsevol diria que aquest personatge va ser escrit especialment per a ell. Les expressions, l'actitud, l'elegància innata, fins i tot el doblatge és clavat al que s'espera d'un personatge d'aquesta autoritat. Com pot ser que el cinema ens hagi escamotejat durant tants anys un actor com aquest? Des d'un director de cine gay a l'ocàs dels seus dies, fins a una versió nazi de Ricard III fa que et sigui impossible ( i intolerable) d'imaginar algú altre representant el seu paper. Fins es pot permetre el luxe de fer alguna que altra merda de película amb algun que altre pèssim director.
Monday, June 12, 2006
X-Men 3
Dues prometedores primeres parts a càrrec d'algú amb talent com Brian Singer, un dels artífexs de la sorprenent Sospitosos Habituals, productor de House i director de la turbadora Verano de Corrupción (on es troba ja amb Sir Ian McKellen i un jove Brad Renfro). Com és que no ha estat fins a la tercera película, destinada a ser un trist desenllaç de la trilogia, amb director de circumstàncies i alguns actors que ara ja són estrelles i exigeixen protagonisme sense sentit, que s'ha despertat el meu instint de la èpica comiquera?
Tot i els defectes de bulto, com el rollo del "juego en equipo" que era igual, paraula per paraula, a un capitol dels Power Rangers que vaig veure a l'Antena 3 fa molts anys, algun acudit dolent i altres excessos, la película em va agradar perquè crea l'atmosfera que no van aconseguir les seves antecesores. Suposo que és bàsicament perquè aquesta no promet res que no pugui cumplir, no ens intenta vendre una temàtica, no busca un missatge real, no ens proporciona uns motors per la història que després s'enfonsen: com el passat de Lobezno a la segona entrega, acabem la película sense coneixer res de nou, només malgasta el personatge prometedor d'en Brian Cox. El fet és que la película resulta més honesta, al mateix temps que acaba plantejant (quasi involuntariament) el tema que evitaven les altres películes, la responsabilitat del poder (recordem al "uncle Ben" de l'Spiderman!).
Quin és el fet diferencial? El que fa que aquests superherois, fent el mateix que la resta (repertir llenya i fer saltets...) valguin la pena? Potser diria el passat de Lobezno, la tortura interior de l'heroi que el persegueix, al igual que Batman i, en certa manera Spiderman, però aquest element ja el van malgastar a X-Men 2. Aquest, fins abans de veure les películes havia estat el que m'agradava de la patrulla X, però m'he adonat que el motor és un altre: la parella Magneto-Xavier...
Tot i els defectes de bulto, com el rollo del "juego en equipo" que era igual, paraula per paraula, a un capitol dels Power Rangers que vaig veure a l'Antena 3 fa molts anys, algun acudit dolent i altres excessos, la película em va agradar perquè crea l'atmosfera que no van aconseguir les seves antecesores. Suposo que és bàsicament perquè aquesta no promet res que no pugui cumplir, no ens intenta vendre una temàtica, no busca un missatge real, no ens proporciona uns motors per la història que després s'enfonsen: com el passat de Lobezno a la segona entrega, acabem la película sense coneixer res de nou, només malgasta el personatge prometedor d'en Brian Cox. El fet és que la película resulta més honesta, al mateix temps que acaba plantejant (quasi involuntariament) el tema que evitaven les altres películes, la responsabilitat del poder (recordem al "uncle Ben" de l'Spiderman!).
Quin és el fet diferencial? El que fa que aquests superherois, fent el mateix que la resta (repertir llenya i fer saltets...) valguin la pena? Potser diria el passat de Lobezno, la tortura interior de l'heroi que el persegueix, al igual que Batman i, en certa manera Spiderman, però aquest element ja el van malgastar a X-Men 2. Aquest, fins abans de veure les películes havia estat el que m'agradava de la patrulla X, però m'he adonat que el motor és un altre: la parella Magneto-Xavier...
Sunday, June 11, 2006
Mundial
Ni Canal +, ni La Sexta, ni Cuatro. La millor manera de seguir el mundial? De veure els resums i els gols, sense horaris, quan i on vulguis? Youtube! Encara no he vist ni una imatge de cap partit per la televisió, però ja he vist tots els gols del que portem de competició.
Ni TDT ni òsties, la màxima interactivitat es troba a un click de distància. Quin futur té la televisió convencional? Quina cadena pagarà 90 milions d'euros pels drets d'imatge del mundial?
Si arribessin a baixar aquests ingressos, quin futur espera als esports de masses¿?
Ni TDT ni òsties, la màxima interactivitat es troba a un click de distància. Quin futur té la televisió convencional? Quina cadena pagarà 90 milions d'euros pels drets d'imatge del mundial?
Si arribessin a baixar aquests ingressos, quin futur espera als esports de masses¿?
Monday, June 05, 2006
Conjectura de Poincaré
Durant el congrés internacional de matemàtiques de París del 1900, el matemàtic David Hilbert va presentar una llista amb23 problemes, la solució dels quals marcaria el desenvolupament de la ciència al llarg del darrer segle.
Dels 23 problemes 20 s'han resolt (o s'ha demostrat que son irresolubles) i d'altres encara estàn ocupant un lloc privilegiat en la investigació matemàtica, però avui es ha surtit la noticia que uns matemàtics xinesos han resolt (seguint els passos d'un rus) el que es podria considerar el problema 24 de la llista: la conjectura de Poincaré.
Aquest problema, plantejat al 1904 (per això no era a la llista) per Henry Poincaré era un dels més interessants desafiaments matemàtics, considerat l'enigma matemàtic del segle XX. Per una explicació més completa.
Dels 23 problemes 20 s'han resolt (o s'ha demostrat que son irresolubles) i d'altres encara estàn ocupant un lloc privilegiat en la investigació matemàtica, però avui es ha surtit la noticia que uns matemàtics xinesos han resolt (seguint els passos d'un rus) el que es podria considerar el problema 24 de la llista: la conjectura de Poincaré.
Aquest problema, plantejat al 1904 (per això no era a la llista) per Henry Poincaré era un dels més interessants desafiaments matemàtics, considerat l'enigma matemàtic del segle XX. Per una explicació més completa.
Thursday, June 01, 2006
NERD
Què és un Nerd ?
Qui és Nerd? Des de Q (James Bond) fins a Bill Gates,
passant per l'Ed (Cowboy Bebop) o el Dr. Slump.
Ets tu un Nerd?
Jo sóc:
PS(off-topic no Nerd!): Miami Heat 2-Detroit 2
Final de conferència est és realment una final avançada. Miami ha despertat tot el seu potencial just a temps, a diferència de la fins ara màquina imparable de Detroit, que ja no carbura tant bé com al llarg de la temporada.
Qui és Nerd? Des de Q (James Bond) fins a Bill Gates,
passant per l'Ed (Cowboy Bebop) o el Dr. Slump.
Ets tu un Nerd?
Jo sóc:
PS(off-topic no Nerd!): Miami Heat 2-Detroit 2
Final de conferència est és realment una final avançada. Miami ha despertat tot el seu potencial just a temps, a diferència de la fins ara màquina imparable de Detroit, que ja no carbura tant bé com al llarg de la temporada.
Wednesday, May 31, 2006
Ebay and estafa
Imagina que tens un pc portatil que peta i es torna inutilitzable. Que fas?
Intentes recuperar la informació del disc dur i aprofitar el que es pugui? O perquè no el vens al ebay com si encara funcionés? Així en podries recuperar uns calerons!
Si has triat la segona opció, vigila! Et podria passar això.
Almenys recordeu de borrar la memòria del disc dur abans de estafar a algú!
Intentes recuperar la informació del disc dur i aprofitar el que es pugui? O perquè no el vens al ebay com si encara funcionés? Així en podries recuperar uns calerons!
Si has triat la segona opció, vigila! Et podria passar això.
Almenys recordeu de borrar la memòria del disc dur abans de estafar a algú!
Sunday, May 28, 2006
Shackleton
Sentien el cruixir de la fusta i veien com s'ensorraven els màstils, però tot i així els, al igual que la resta de l'expedició, condemnats gossos eren els únics que tenien la sort de no comprendre la terrible importància del que contemplaven. El gel acabava d'esclafar la única oportunitat de surtir en vida de l'infern polar. Durant el gener del 1915, una expedició que havia de creuar l'Antartida es va quedar bloquejada pel gel. Després d'esperar pacientment durant mesos (tot l'hivern antàrtic) a que s'obrís una escletxa per on poder escapar a bord de l'Endurance, el destí no podia ser més cruel: al novembre, quan quedava poc per l'arribada de l'estiu austral i el desglaç, en una última envestida les capes de gel van esmicolar el vaixell.
Es realment impressionant com Ernest Shackleton, líder de l'expedició va aconseguir mantenir la moral dels tripulants i els va conduir, amb trineus i bots salvavides fins a una illa deserta, des d'on van ser rescatats uns mesos després. Encara més sorprenent resulta el fet de que no es va morir cap dels integrants de l'expedició en el prop de dos anys que va durar el seu periple.
Fins i tot n'hi van haveruns quants que van estar a temps d'allistar-se per lluitar en l'últim any de la primera guerra mundial i perdre-hi la vida (tant d'esforç per això). Potser s'havien guanyat el dret a fer-ho.
Hi ha un llibre(també hi és en butxaca, per si a algu li interessa). Atrapados en el hielo
Wednesday, May 24, 2006
My World
El meu mapa del món. Seleccionant els paisos en aquesta web us podeu fer el vostre.
He fet una mica de trampes: No he anat mai a Mauritania, però l'he escollit perquè es vegi la silueta del Sahara Occidental (que no es pot escollir perquè està envait pel Marroc des de fa 30 anys). O sigui que si mireu el país de més al sud (Mauritania) no hi he estat mai, on he estat és just al que es perfila a sobre. La resta es veu molt europeu, però crec que te merit pensant que mai en me vida he agafat un avió!
Tuesday, May 23, 2006
A qui li agraden els gats?
Que tenen els gats d'interessant? Al costat d'aquestes preciositats no valen res!
Friday, May 19, 2006
La meva primera Champions League
Dijous 18 de maig del 2006, els alumnes de 7 anys han de fer un exercici complicat:
Un full en blanc, coronat per una pregunta que han de respondre (dibuixant i escribint).
La pregunta fa així: Ahir va ser un gran dia?
Doncs bé, pel que sembla així va ser!
-Segons la J. va ser un gran dia "parque vag anar a la Pisina" i la seva mare li va "ensenyar a nadar de escena".
-Va ser un gran dia per la B. ja que li va caure una dent i "al Ratonsito peres o als anjalets am ban purtar (...) que feia la canso da una atraccio de eurodisnei"...
Aquests serien els dies més espectaculars, la resta són més monotons i aburrits:
-Una noia respon amb un "Si parque va guanyar al barsa"; acompanyat d'un dibuix d'un helicopter (o una mosca rosa) sobre l'escut del barça fantasticament dibuixat, just a sobre d'un camp amb tots de figuretes jugant a futbol, on destaca una que sembla que estigui dreta sobre l'estomac d'una altre.
- Dos nens i una nena comenten breument que va jugar "el varsa" i va guanyar, però no ho han sabut fins aquest matí, ja que van haver de anar a domir (els 3) a la mitja part. Com hauran sentit això de anar a dormir perdent i llevar-se havent guanyat la copa?
-Una noia que no li va semblar un gran dia (li va semblar "mig mig") perquè es va perdre la segona part ja que, tot i haver cantat l'himne del barça dos cops, la van fer anar a dormir. Resulta que "cuan es va acavar el partit amb va dir el Barsa a guanyat i jo adormida vaig contestar mmmm mmmm i avui mua dit el barsa ha guanyat! visca el Barsa! visca el Barsa! oeeee! oee!oee! oeee!"
-N'hi van haver que ho van celebrar a lu gran: "la meva mara i yo vem cridar molt i se sentia fins el pati de casa meva els petardos" ,
-Alguns comenten com "al papa ba esta a la cafataria am amics"
-El seguiment del partit va ser intens però irregular: "al primer gol el ba fer Eto i el segon no m'enrecordu pro al gol de Guli auria de ve valgut" (acompanyat d'un dibuix del camp amb els jugadors, on destaquen Ronaldinho de lateral esquerre, Puyol d'interior esquerre, Belletti de migcampista, uns quants jugadors sense identificar i l'Etoó com a killer rematant a gol).
-Uns quants només ho van veure l'endemà: "el damati per les notisies vaag veure el Puiol i el Ronaldinyo van agafar la copa i van comensar a cridar".
-Sorpen el que comenta l'A. : "io vaiveurea una peli. i al meu pare ba anar esgleisa (literal) aveure al partit".
-Quin titol van guanyar? Abunden les " copa de auropa", "copa" a seques, i la "xampions". Alguns fins i tot van veure com "va guanyar la xampions i tambe va guanyar una copa".
-Un anònim estava molt "amusiunat" amb tota la familia "van vanir els meust tiets i la meva avia.Tots vem cridar molt. Va ploure a Paris"
-A destacar: "..i tots vem crida molt menys el meu pare ques del madirt".
-En queden un parell de cronistes que han omplert el full (una per davant i per darrera, aquesta no volia dibuixar!) i em veig incapaç d'acabar de transcirure'n alguna cosa, potser mes endavant..
-Per últim, destacar el nombre de pares que es preocupen poc de l'educació dels seus fills. Al voltant de una tercera part dels alumnes van ser els nens que van anar a dormir a l'hora que ho fan normalment o una mica més tard, però sense acabar de veure el partit.
Pobres criatures!
Un full en blanc, coronat per una pregunta que han de respondre (dibuixant i escribint).
La pregunta fa així: Ahir va ser un gran dia?
Doncs bé, pel que sembla així va ser!
-Segons la J. va ser un gran dia "parque vag anar a la Pisina" i la seva mare li va "ensenyar a nadar de escena".
-Va ser un gran dia per la B. ja que li va caure una dent i "al Ratonsito peres o als anjalets am ban purtar (...) que feia la canso da una atraccio de eurodisnei"...
Aquests serien els dies més espectaculars, la resta són més monotons i aburrits:
-Una noia respon amb un "Si parque va guanyar al barsa"; acompanyat d'un dibuix d'un helicopter (o una mosca rosa) sobre l'escut del barça fantasticament dibuixat, just a sobre d'un camp amb tots de figuretes jugant a futbol, on destaca una que sembla que estigui dreta sobre l'estomac d'una altre.
- Dos nens i una nena comenten breument que va jugar "el varsa" i va guanyar, però no ho han sabut fins aquest matí, ja que van haver de anar a domir (els 3) a la mitja part. Com hauran sentit això de anar a dormir perdent i llevar-se havent guanyat la copa?
-Una noia que no li va semblar un gran dia (li va semblar "mig mig") perquè es va perdre la segona part ja que, tot i haver cantat l'himne del barça dos cops, la van fer anar a dormir. Resulta que "cuan es va acavar el partit amb va dir el Barsa a guanyat i jo adormida vaig contestar mmmm mmmm i avui mua dit el barsa ha guanyat! visca el Barsa! visca el Barsa! oeeee! oee!oee! oeee!"
-N'hi van haver que ho van celebrar a lu gran: "la meva mara i yo vem cridar molt i se sentia fins el pati de casa meva els petardos" ,
-Alguns comenten com "al papa ba esta a la cafataria am amics"
-El seguiment del partit va ser intens però irregular: "al primer gol el ba fer Eto i el segon no m'enrecordu pro al gol de Guli auria de ve valgut" (acompanyat d'un dibuix del camp amb els jugadors, on destaquen Ronaldinho de lateral esquerre, Puyol d'interior esquerre, Belletti de migcampista, uns quants jugadors sense identificar i l'Etoó com a killer rematant a gol).
-Uns quants només ho van veure l'endemà: "el damati per les notisies vaag veure el Puiol i el Ronaldinyo van agafar la copa i van comensar a cridar".
-Sorpen el que comenta l'A. : "io vaiveurea una peli. i al meu pare ba anar esgleisa (literal) aveure al partit".
-Quin titol van guanyar? Abunden les " copa de auropa", "copa" a seques, i la "xampions". Alguns fins i tot van veure com "va guanyar la xampions i tambe va guanyar una copa".
-Un anònim estava molt "amusiunat" amb tota la familia "van vanir els meust tiets i la meva avia.Tots vem cridar molt. Va ploure a Paris"
-A destacar: "..i tots vem crida molt menys el meu pare ques del madirt".
-En queden un parell de cronistes que han omplert el full (una per davant i per darrera, aquesta no volia dibuixar!) i em veig incapaç d'acabar de transcirure'n alguna cosa, potser mes endavant..
-Per últim, destacar el nombre de pares que es preocupen poc de l'educació dels seus fills. Al voltant de una tercera part dels alumnes van ser els nens que van anar a dormir a l'hora que ho fan normalment o una mica més tard, però sense acabar de veure el partit.
Pobres criatures!
Thursday, May 18, 2006
BLAUGRANA AL VENT
Un equip que és capaç de guanyar sense el millor jugador
de l'argentina, i amb un pèssim partit de la seva
estrella, el millor jugdor del mon, es mereix això i molt més.
de l'argentina, i amb un pèssim partit de la seva
estrella, el millor jugdor del mon, es mereix això i molt més.
Tuesday, May 16, 2006
Champions League
Ja estem al dia D. En unes hores el destí del món (volia dir la història del futbol mundial, però no volia quedar curt) es decidirà en un troç de gespa del costat de París. Les guerres per petroli, les disputes polítiques de fireta, els desastres naturals no tindran cap mena d'importància als ulls de milions de persones que es quedaran embadalits davant el televisor.
A una punta del planeta, George Bush agafarà el seu pot de galetes, avisarà una becària, obrirà una ampolla de whiskey, es reclinarà a la butaca (al costat del botó vermell) i es disposarà a mirar el mateix que, des d'algun punt indeterminat de Pakistan, Afganistan o Castelldefels mirarà el seu amic especial Ossama Bin Laden. Aquest fins i tot haurà convidat a prendre un te amb pastes al seus companys de l'eix del mal (Mahmut Ahmadinejad i Kim Jong II) mentre animen al millor equip del planeta a entrar per la porta de la història.
PD: No suporto els tertulians dels programes d'esports. No aguanto els seus "Quan vem guanyar al Racing de Santander ja vai dir jo que arribariem a la final de la Champions" o el "Jo ho havia dit ja quan vem guanyar al Terrassa a la copa Catalunya." La majoria donen per fet que es guanyarà. Com es pot ser tan imbècil? Això es pot pensar però no s'ha de dir! I menys a la ràdio... I si no guanyem què¿? Qui es farà responsable d'haver provocat l'eufòria?
Com deia el negre de l'anunci d'estrella: Futbol Club Barcelona AMIGO!
Saturday, May 13, 2006
Trainspotting
"Es una mierda ser escocés, somos lo mas bajo de entre lo mas bajo, la escoria de la puta tierra, la basura mas servil, miserable y más patática jamás salida del culo de la civilización, algunos odian a los ingleses, yo no, sólo són soplapollas, estamos colonizados por unos soplapollas, ni siquiera encontramos una cultura decente que nos colonice, estamos gobernados por unos gilipollas, esto es una grandísima mierda Tomy, y todo el aire puro del mundo no cambiará las putas cosas."
Wednesday, May 10, 2006
MILLER'S CROSSING
Perquè aquesta peli és genial? Un exemple, dues frases d'en Tom Reagan (Gabriel Byrne) :
" No hi ha res més patètic que un home corrent darrera el seu barret"
"No, ningú coneix ningú, no tan bé."
Tuesday, May 09, 2006
My bare lady
Explica El Pais com la cadena Fox Reality estrenarà un nou progrma en que quatre actrius porno tindran tres setmanes per convertir-se en actrius de teatre, amb representacions teatrals a Londres ( un públic teoricament exigent).
Quina mena de gràcia té? Suposo que el morbo de seguir la trajectòria d'una actriu anterior al seu estrellat escènic (a diferència de la resta d'estrelles, les quals ens interessem dels seus projectes posteriors, no anteriors).
No seria més interessant fer-ho al revés? Agafant quatre actrius famoses, com ara la Jessica Alba,
o la Brittany Murphy...
Quina mena de gràcia té? Suposo que el morbo de seguir la trajectòria d'una actriu anterior al seu estrellat escènic (a diferència de la resta d'estrelles, les quals ens interessem dels seus projectes posteriors, no anteriors).
No seria més interessant fer-ho al revés? Agafant quatre actrius famoses, com ara la Jessica Alba,
o la Brittany Murphy...
Saturday, May 06, 2006
Jack White i Coca Cola
Pel que sembla jo i en Jack White compartim gustos. Als dos ens ha agradat la Renee Zellweger (i només un dels dos de l'ha triumfat..) i els dos som fanàtics de la Cocacola. Així, després d'haver rebutjat varies ofertes per a fer campanyes publicitàries ha fet un anunci per la Coca Cola, el qual només s'ha emès dos cops...
L'anunci.
L'anunci.
Wednesday, May 03, 2006
Monday, May 01, 2006
John Kenneth Galbraith
Monday, April 24, 2006
Sessió Youtube
El Ramon no era així de petit, però un desgraciat dia va tenir un accident...
Un del que li molen al Marc.
EL del Ramon dels gats demostra pq són millor els gossos.
Mujer al volante...
No només pels futboleros, mireu almenys fins que surt l paio en boles, és el + divertit.
N'hi ha un parell k ja els ha penjat loriol (la partida de ping pong, els happiness..) així k ja n'hi ha prou.
Per buscar-ne mes és fàcil trobar-ne de lhora chanante o algun antic dalgun programa dhumor.
Un del que li molen al Marc.
EL del Ramon dels gats demostra pq són millor els gossos.
Mujer al volante...
No només pels futboleros, mireu almenys fins que surt l paio en boles, és el + divertit.
N'hi ha un parell k ja els ha penjat loriol (la partida de ping pong, els happiness..) així k ja n'hi ha prou.
Per buscar-ne mes és fàcil trobar-ne de lhora chanante o algun antic dalgun programa dhumor.
Wednesday, April 19, 2006
Esqueles
Diumenge al diari El País hi havia una esquela per una jove a la que havia matat un conductor begut. La noia tenia 20 anys i els pares deurien estar destrossats. El que cridava l'atenció però, era la dedicatoria, que firmaven els seus desconsolats pares:
"El alcohol que otro bebió, a ella le mató"
Podriem dir que és elogiable el sentit del deure cívic (o potser només era un sentiment d'odi, ves a saber...) d'emetre un missatge alliçonador i impactant, però a mi em preocupa més la rima estúpida digna de parbulari. Qui és capaç de prendre's seriosament aquest missatge? No seria més sobri (i respectuós amb la filla desapareguda) una frase que digués el mateix evitant el patetisme?
Segurament els pares, més profunds del que sembla a simple vista, no adverteixen només del perill de barrejar conducció i alcohol, sinó també donen una clara lliçó del perill de barrejar la beguda i la redacció d'esqueles, intentant evitar en el futur morts a la carretera i parides als diaris.
Continuant amb la dinàmica esquelística de la rima, preguntem-nos com serien les esqueles de personatges com Carrero Blanco, Mohammed Atta, Lady Di, o el mateix Jesucrist?
"El alcohol que otro bebió, a ella le mató"
Podriem dir que és elogiable el sentit del deure cívic (o potser només era un sentiment d'odi, ves a saber...) d'emetre un missatge alliçonador i impactant, però a mi em preocupa més la rima estúpida digna de parbulari. Qui és capaç de prendre's seriosament aquest missatge? No seria més sobri (i respectuós amb la filla desapareguda) una frase que digués el mateix evitant el patetisme?
Segurament els pares, més profunds del que sembla a simple vista, no adverteixen només del perill de barrejar conducció i alcohol, sinó també donen una clara lliçó del perill de barrejar la beguda i la redacció d'esqueles, intentant evitar en el futur morts a la carretera i parides als diaris.
Continuant amb la dinàmica esquelística de la rima, preguntem-nos com serien les esqueles de personatges com Carrero Blanco, Mohammed Atta, Lady Di, o el mateix Jesucrist?
Tuesday, April 18, 2006
Sant Jordi 2006
Tres llibres seràn els que em compraré per Sant Jordi:
Un estudi d'un tal Ken Bain
Economia freaky, de Columna.
I per últim un llibre de l'Amelie Nothomb.
Un estudi d'un tal Ken Bain
Economia freaky, de Columna.
I per últim un llibre de l'Amelie Nothomb.
Tuesday, April 11, 2006
2x1
Sembla que és la oferta del dia a Itàlia, dos mafiosos pel preu d'un.
Es jubilarà ara Berlusconi? Diuen els rumors que es vol retirar com a alcalde d'una "bonica" localitat malaguenya anomenada Marbella.
Es jubilarà ara Berlusconi? Diuen els rumors que es vol retirar com a alcalde d'una "bonica" localitat malaguenya anomenada Marbella.
Friday, April 07, 2006
Thursday, April 06, 2006
Historias del calcio - La Lazio de Collina
Qui hauria dit mai que un dels que va ajudar a eliminar al Barça de la Champions
l'any passat a Stamford Bridge tingués aquestes aficions?
Segona entrega de Historias del calcio. Bon profit.
l'any passat a Stamford Bridge tingués aquestes aficions?
Segona entrega de Historias del calcio. Bon profit.
Ou de Pasqua pel Ramon
Una adreça que segurament un friki com ell hauria de conèixer. Quines són les conseqüències que li provoca aquesta web al Homer?
Una pàgina a la que segur està subscrit, el retrat que sempre ha desitjat, i una maledicció en la que segurament hi té alguna cosa a veure.
Una pàgina a la que segur està subscrit, el retrat que sempre ha desitjat, i una maledicció en la que segurament hi té alguna cosa a veure.
Wednesday, April 05, 2006
Milan - Barça
18/04 a San Siro- Primer dia laboral després de setmana santa.
26/04 al Camp Nou- Em faran un gran regal per al meu aniversari?
26/04 al Camp Nou- Em faran un gran regal per al meu aniversari?
Tuesday, April 04, 2006
Torna el bon temps
Doncs ara que ja estem a la primavera, haurem de tornar a Montserrat, on ens vem deixar (gràcies al Ramon) aquesta magnífica ferrata per acabar. Aquest cop portem corda?
Friday, March 31, 2006
FOTOLOG
Una de les raons per les que vaig crear un blog, en comptes d'un fotolog va ser (a part de que el Ramon no havia fet un fotolog) que no tenia prous fotografies interessants, que valguessin la pena per parlar dels temes que m'agraden.
Aquell dia no havia vist això. Quina merda, tindria material per haver fet 16.000 entrades al fotolog. Llàstima.
Aquell dia no havia vist això. Quina merda, tindria material per haver fet 16.000 entrades al fotolog. Llàstima.
Thursday, March 30, 2006
Camí D'Ítaca
Així es diu el llibre que ha tret l'Oleguer Presas amb el Roc Casagran. Es veu que l'han presentat avui a una casa Okupa de Barcelona, juntament amb el Ferran Torrent i el Toni Dalmases (sí, el professor que alguns vem tenir al Pau Vila). En el fons el llibre sembla que són un recull d'opinions que va explicant a través de la celebració del títol de lliga. Segons es pot veure parla de temes que van des de l'antifranquisme, la vivenda, fins l'anorèxia i altres temes interessants com la identificació catalanista del Barça.
Porten uns dies comentant-ho al programa del Basté i han llegit alguns fragments. Pel que sembla no es talla massa ni té por a la polèmica...
Això que d'entrada sembla interessant crec que li pot jugar en contra: llegia el Basté al llibre com les tropes franquistes van entrar a la ciutat per la Diagonal, mentre una part de la ciutat els rebia amb els braços oberts i la resta s'amagava o fugia. Afirmació que no li va agradar massa al Sergi Pàmies, ja que els seus pares van estar prop de morir defensant la ciutat, i van escapar pels pels..
Aquest pot ser el perill de 160 pàgines d'opinió, que de les virtuts s'en poden fer defectes i agafar-los per allà on flaquejen més els arguments.
Serà un best-seller? Ja ho veuré per Sant Jordi a veure quants en venc...
Ja està a la Tècnica des del dimecres i costa 15 euros.
Porten uns dies comentant-ho al programa del Basté i han llegit alguns fragments. Pel que sembla no es talla massa ni té por a la polèmica...
Això que d'entrada sembla interessant crec que li pot jugar en contra: llegia el Basté al llibre com les tropes franquistes van entrar a la ciutat per la Diagonal, mentre una part de la ciutat els rebia amb els braços oberts i la resta s'amagava o fugia. Afirmació que no li va agradar massa al Sergi Pàmies, ja que els seus pares van estar prop de morir defensant la ciutat, i van escapar pels pels..
Aquest pot ser el perill de 160 pàgines d'opinió, que de les virtuts s'en poden fer defectes i agafar-los per allà on flaquejen més els arguments.
Serà un best-seller? Ja ho veuré per Sant Jordi a veure quants en venc...
Ja està a la Tècnica des del dimecres i costa 15 euros.
Tuesday, March 28, 2006
HISTORIAS DEL CALCIO
L'única cosa interessant que podria destacar d'un dilluns qualsevol seria l'article de l'Enric Gonzalez, corresponsal d'El País a Itàlia. El primer que faig quan m'arriba el diari a les mans és obrir-lo per la secció d'esports i buscar el seu "Historias del calcio".
No és que et posi al dia de l'evolució de la lliga italiana, de fet parla poc dels resultats setmanals o els millors golejadors. El que és interessant són les seves històries sobre l'esport i el que l'envolta. Retrats socials i personals de l'Itàlia sembrada de tòpics, però també sorprenent i absolutament fascinant.
Miraré de penjar alguns dels articles que més m'agraden, encara que no us agradi el futbol són entretinguts de llegir i divertits. El primer és el que em va descobrir aquestespai, ja deu fer casi dos anys, es diu Glorias del Inter i és bastant divertit.
No és que et posi al dia de l'evolució de la lliga italiana, de fet parla poc dels resultats setmanals o els millors golejadors. El que és interessant són les seves històries sobre l'esport i el que l'envolta. Retrats socials i personals de l'Itàlia sembrada de tòpics, però també sorprenent i absolutament fascinant.
Miraré de penjar alguns dels articles que més m'agraden, encara que no us agradi el futbol són entretinguts de llegir i divertits. El primer és el que em va descobrir aquestespai, ja deu fer casi dos anys, es diu Glorias del Inter i és bastant divertit.
Monday, March 27, 2006
Rafa Guerrero
Estava mirant el programa que fan al plus en que resumeixen la jornada de lliga. Han ensenyat la seqüència sencera en que anulen el gol del Barça. N'han posat uan diferent a la que es va veure per la televisió: aquí es veien clarament tots els punts "polèmics"
-Primer es veu l'Eto'o que arriba des de darrera mentre la pilota està a l'aire (evitant un possible fora de joc que alú havia dit)
-Després es veu com en Larsson remata de cap i el jugador del Malaga para la pilota amb la mà
-L'Eto'o remata la pilota morta al terra i marca
A partir d'aquí tot és inverosímil:
-L'arbitre dona gol, es gira i va cap al mig del camp
-El línea (en Rafa) es gira i també va cap al centre del camp, donant el gol com a bo
-Al passar en Rafa pel costat de l'entrenador del Malaga (el germà del Hierro...) aquest el para i li diu que no és gol, que són mans del Larsson
-Es forma una pinya amb tot de jugadors del Malaga que reclamen (amb tota la cara del mon) que eren mans del Larsson!
-I va el línea, els creu, i fa anular el gol!!!
Perquè tinc la sensació que si hagués estat en Rijkaard el que hagués parlat amb l'àrbitre no hauria passat res?
Tot això que m'indigna aquí també ho deien els comentaristes del plus, que no són gens sospitosos de barcelonisme, es feien la mateixa pregunta: com pot ser que l'entrenador d'un equip tingui el poder d'anular un gol?
-Primer es veu l'Eto'o que arriba des de darrera mentre la pilota està a l'aire (evitant un possible fora de joc que alú havia dit)
-Després es veu com en Larsson remata de cap i el jugador del Malaga para la pilota amb la mà
-L'Eto'o remata la pilota morta al terra i marca
A partir d'aquí tot és inverosímil:
-L'arbitre dona gol, es gira i va cap al mig del camp
-El línea (en Rafa) es gira i també va cap al centre del camp, donant el gol com a bo
-Al passar en Rafa pel costat de l'entrenador del Malaga (el germà del Hierro...) aquest el para i li diu que no és gol, que són mans del Larsson
-Es forma una pinya amb tot de jugadors del Malaga que reclamen (amb tota la cara del mon) que eren mans del Larsson!
-I va el línea, els creu, i fa anular el gol!!!
Perquè tinc la sensació que si hagués estat en Rijkaard el que hagués parlat amb l'àrbitre no hauria passat res?
Tot això que m'indigna aquí també ho deien els comentaristes del plus, que no són gens sospitosos de barcelonisme, es feien la mateixa pregunta: com pot ser que l'entrenador d'un equip tingui el poder d'anular un gol?
Sunday, March 26, 2006
Periodisme de precisió
Aquest matí, fullejant El Periódico a la llibreria m'he trobat amb aquesta fotografía. La foto acompanyava la notícia dels incidents del botellon de Girona. El millor era el peu de foto:
"Un grupo de jóvenes provistos de palos en actitud amenazante"
Vull evitar que algu tingui la temptació de justificar-ho com una possible confusió ja que la foto és petita: al diari la imatge era suficientment gran (no aquesta que és de l'edició digital).
Què és més perillós: la barana a la que s'agafa el noi del fons o els malabars de la noia?
Es bastant trist que la crònica d'un diari pretès seriós sigui un calc de la nota de premsa de l'ajuntament o la policia...
Com diria Mourinho "en Cataluña hay periodismo y del bueno"
Saturday, March 25, 2006
Ressaca
Aquest matí intentava distreurem al llit mentre agafava forces per aixecar-me, quan he recordat una frase que sens dubte ha marcat la meva vida. No recordo el primer cop que la vaig sentir, ni quants cops l'he escoltat, però sé que ha influit en totes les decisions que he anat prenent des d'aleshores. Si no em falla la memòria la frase feia així:
"En Melmark nos comiamos los gatos"
Qui era aquell ésser extrany que la deia sovint?
"En Melmark nos comiamos los gatos"
Qui era aquell ésser extrany que la deia sovint?
Wednesday, March 22, 2006
La Noticia del dia
Feia bastant temps que no us traslladava una gran noticia que (com alguns ja sabreu) ha succeit avui:
Per fi m'he passat el Throne of Bhaal (l'ampliació del Baldur's Gate 2). Per fer-ho bé vaig començar de nou el joc original, així que m'ha costat el seu esforç i bastantes campanes, però no ha quedat impune i ja l'he enllestit. He rebut moltes felicitacions, com ara la d'aquests tres representants de l'Associació de Treballadors d'Estonia (E.T.A. són les seves sigles en l'idioma d'allà, que no sé quin és). Com que allà fa molt fred van encaputxats, fins i tot en ple més de Març, de fet és una altra cultura...
A partir d'ara tindré molt de temps per començar a anar a classe, posar apunts al dia i (qui sap..) viciar-me a algun altre joc, pel que tornaria a començar el cicle...una putada vaja.
Monday, March 13, 2006
trotsky & hutch - soviet cops
Ens mostra l'oriol en el seu blog una web on fan samarretes originals. Tot fent-hi una ullada et pots trobar amb aquesta, que m'ha fet molta gràcia: trutsky & hutch, soviet cops. Com serien els dos protagonistes d'aquesta sèrie? Com seria l'Horatio de CSI Miami si fos investigador a Vladistok? Segurament seria més feliç al KGB i sudaria de les proves per engarjolar a tot el que li caigués malament (com faria, si pogués, a Miami). I Las Vegas? Per començar no hi hauria mosses en bikini (llàstima, però amb tan de fred..), però suposo que tampoc hi hauria casino, ja que considerarien el joc com un vici capitalista.
La translació d'icones de la cultura popular occidental al bloc comunista de l'antiga europa de l'est dona molt de joc, amb unes possiblitats inmenses de caricaturització, sobretot de nosaltres i els nostres estereotips. Exercicis similars els havia vist en el magnífic Superman: rojo (què hauria passat si la nau espacial que porta en superman hagués caigut a Ucraina i no als USA?), amb un gran cameo d'un Batman soviètic. Es interessant veure fins a quin punt els canvis geogràfics i culturals canvien i trascendeixen en l'evolució d'uns personatges, fins a quin punt són hereus del seu entorn i com canvien els preceptes morals d'un lloc a un altre. Canviant quest són per un sóm ens preguntem doncs, com seriem si en comptes de beure vi beguessim vodka i al desembre no pugessim dels -10 graus de temperatura.
Thursday, March 09, 2006
ALARM
Tercera setmana i ja he faltat a més classes de les que he anat.
Demà faré penitència i assistiré a + hores de les que em toquen! (recuperaré classe amb un altre grup).
Amb un divendres complet de classe i la victòria del barça començarem la quarta setmana amb energies renovades per no tornar a fallar.
Demà faré penitència i assistiré a + hores de les que em toquen! (recuperaré classe amb un altre grup).
Amb un divendres complet de classe i la victòria del barça començarem la quarta setmana amb energies renovades per no tornar a fallar.
Wednesday, March 08, 2006
El partit de l'any
Tota Europa es centra en un partit. El Barça intenta demostrar quin és el millor equip, el que fa millor futbol. Els blaus hauran de demostrar al Camp Nou si són capaços de frenar la millor davantera en actiu, serà capaç l'entrenador rival d'enterrar el seu passat barcelonista per frenar-los i aprofitar-se d'un contraatac letal?
Ho sabrem el dia 22, quan el Barça juga contra el Getafe de Bernd Schuster.
Ho sabrem el dia 22, quan el Barça juga contra el Getafe de Bernd Schuster.
Friday, March 03, 2006
How to survive a robot uprising
Com sobreviure a una rebelió de robots. Així es titula un llibre d'un tal Daniel Wilson. El contingut? Doncs les claus per sobreviure a una rebelió de robots (no us havia quedat clar?).
Segons l'autor "si la cultura popular ens ha ensenyat algu, és que algun dia la humanitat s'haurà d'enfrontar a la creixen amenaça dels robots, i destruir-los", argument que fa preguntar-me que també ens haurem de preparar per una possible plaga de zombis, invasió extraplanetària, virus mortal o que l'Arnold Schwarzenegger acabi sent president dels EEUU (el terminator, per tant no dista tan del domini robòtic de la humanitat...).
El llibre explica el funcionament de diferents tipus de robots, possibles atacs, i sobretot dona consells sobre com superar-los: Vigilem si el microones ens diu que està espatllat i que posem el cap a dins per arreglar-lo, per sobreviure un cos a cos amb un robot humaniode ens hem d'embadurnar el cos de fang (per evitar la detecció per sensors de calor) i atacar-lo directament als ulls (les cameres vaja...). La idea a tenir en compte més important és: "Ser implacables, el nostre enemic ho és".
No hem de tenir problemes de consciència al matar la torradora:
hem de recordar que ella no en té de consciència, i per tant
no dubtarà a atacar-nos...
Segons l'autor "si la cultura popular ens ha ensenyat algu, és que algun dia la humanitat s'haurà d'enfrontar a la creixen amenaça dels robots, i destruir-los", argument que fa preguntar-me que també ens haurem de preparar per una possible plaga de zombis, invasió extraplanetària, virus mortal o que l'Arnold Schwarzenegger acabi sent president dels EEUU (el terminator, per tant no dista tan del domini robòtic de la humanitat...).
El llibre explica el funcionament de diferents tipus de robots, possibles atacs, i sobretot dona consells sobre com superar-los: Vigilem si el microones ens diu que està espatllat i que posem el cap a dins per arreglar-lo, per sobreviure un cos a cos amb un robot humaniode ens hem d'embadurnar el cos de fang (per evitar la detecció per sensors de calor) i atacar-lo directament als ulls (les cameres vaja...). La idea a tenir en compte més important és: "Ser implacables, el nostre enemic ho és".
No hem de tenir problemes de consciència al matar la torradora:
hem de recordar que ella no en té de consciència, i per tant
no dubtarà a atacar-nos...
Thursday, March 02, 2006
El Ala Oeste de la Casa Blanca
Un paio que m'he trobat pel messenger m'ha preguntat (per uns motius que no venen al cas) perquè no havia comentat res d'una sèrie que sempre he dit que és la millor que s'ha fet mai:
The West Wing - El ala Oeste de la Casa Blanca
Després de fotre un no admitir a aquest impresentable he pensat que de fet no estaria malament comentar-ho, a veure si amb sort algu veu una mica de llum i s'enamora tal com jo d'aquesta sèrie.
La sèrie representa el dia a dia del grup d'assessors del president dels EEUU, aquest està interpretat per Martin Sheen (Apocalypse Now i Malas Tierras, no ha fet res més a part de ser el pare del Charlie Sheen, un borratxo que està casat amb la Denise Richards, una noia Bond ex-actriu porno, i l'Emilio Estevez, protagonista d'aquella peli anomenada Somos los peores).
En teoria la sèrie està pensada en ensenyar com s'afronten els problemes reals i quotidians des de les esferes de poder, plenes d'intrigues polítiques, tràfics d'influències, disputes... Els protagonistes s'enfronten a casos imitats de la realitat (terrorisme, política exterior, filtracions a la prensa, catàstrofes naturals...) que la doten d'una gran varietat de trames, totes molt completes. Els protagonistes representen la èlit, han arribat a la casa blanca perquè són els millors, i això es nota en el comportament (tots són uns creguts amb l'ego molt pujat) i els diàlegs. El president representa que és un premi nobel d'economia, molt capaç ( sí, hi ha certa ficció) però que pateix una malaltia crònica.
Actualment han fet fins a 7 temporades (no en faran més, entre d'altres coses perquè s'ha mort el John Spencer, un dels principals actors), però aquí s'han emès les 4 primeres.
El millor capítol és, sens dubte, el 22 de la 4rta temporada, amb un final impressionant al ritme de Massive Attack (you're my angel...), o sigui que, si voleu un tastet començeu per aquest (les trames no són massa transversals, no passa res si veieu els capítols desordenats), val la pena.
PD: Hi ha a la venda el pack de la primera temporada en castellà
The West Wing - El ala Oeste de la Casa Blanca
Després de fotre un no admitir a aquest impresentable he pensat que de fet no estaria malament comentar-ho, a veure si amb sort algu veu una mica de llum i s'enamora tal com jo d'aquesta sèrie.
La sèrie representa el dia a dia del grup d'assessors del president dels EEUU, aquest està interpretat per Martin Sheen (Apocalypse Now i Malas Tierras, no ha fet res més a part de ser el pare del Charlie Sheen, un borratxo que està casat amb la Denise Richards, una noia Bond ex-actriu porno, i l'Emilio Estevez, protagonista d'aquella peli anomenada Somos los peores).
En teoria la sèrie està pensada en ensenyar com s'afronten els problemes reals i quotidians des de les esferes de poder, plenes d'intrigues polítiques, tràfics d'influències, disputes... Els protagonistes s'enfronten a casos imitats de la realitat (terrorisme, política exterior, filtracions a la prensa, catàstrofes naturals...) que la doten d'una gran varietat de trames, totes molt completes. Els protagonistes representen la èlit, han arribat a la casa blanca perquè són els millors, i això es nota en el comportament (tots són uns creguts amb l'ego molt pujat) i els diàlegs. El president representa que és un premi nobel d'economia, molt capaç ( sí, hi ha certa ficció) però que pateix una malaltia crònica.
Actualment han fet fins a 7 temporades (no en faran més, entre d'altres coses perquè s'ha mort el John Spencer, un dels principals actors), però aquí s'han emès les 4 primeres.
El millor capítol és, sens dubte, el 22 de la 4rta temporada, amb un final impressionant al ritme de Massive Attack (you're my angel...), o sigui que, si voleu un tastet començeu per aquest (les trames no són massa transversals, no passa res si veieu els capítols desordenats), val la pena.
PD: Hi ha a la venda el pack de la primera temporada en castellà
Wednesday, March 01, 2006
Assistència
Després de sobreviure amb penes i treballs l'època d'examens, he decidit que s'ha acabat això de gastar-me tants diners en fotocòpies, pel que hauré de assistir religiosament a classe. Per tal de cumplir aquest pròposit, miraré d'apuntar setmanalment (serà un blog que em sancioni moralment) les meves faltes d'assistència.
Calculo, repassant de cada assignatura el nombre de pàgines d'apunts preses per mi enfront les fotocopiades, que l'últim semestre (i els últims anys) he assistit, a menys d'un 30% de les classes. Per començar casi mai he nat a pràctiques, i això ja és casi un 25%.
La primera setmana ha estat esperançadora, només he faltat a 5 classes.
En la setmana actual avui he fet la 2na campana, si passo demà i divendres, batré el meu propi rècord.
Calculo, repassant de cada assignatura el nombre de pàgines d'apunts preses per mi enfront les fotocopiades, que l'últim semestre (i els últims anys) he assistit, a menys d'un 30% de les classes. Per començar casi mai he nat a pràctiques, i això ja és casi un 25%.
La primera setmana ha estat esperançadora, només he faltat a 5 classes.
En la setmana actual avui he fet la 2na campana, si passo demà i divendres, batré el meu propi rècord.
Subscribe to:
Posts (Atom)