Thursday, December 27, 2007

Enquesta setmanal 6.0

Un cop que l'ajuda dels fidels lectors m'ha ajudat a aclarir les idees sobre com reaccionar en les trobades casuals al WC de la feina, us plantejaré quin és el dilema que em ronda últimament. Abans però, resumim breument els sorprenents resultats sobre els millors temes de conversa al lavabo: la temàtica del nou pla general de comptabilitat i la crisi financera de les subprime té el mateix número de vots (4) que les converses obscenes, i el doble que un dels que creia tema estrella, el futbol.


En aquestes dates festives és costum reunir la familia i disfrutar junts de la companyia, el menjar i l'alcohol. Un dels passos més habituals per a crear una familia és un bon casament, però quina és la millor manera de celebrar-lo? Heus aquí les meves opcions preferides per a quan (suposadament) em casi.


-No hi ha cerimònia més romàntica que aquella oficiada per el rei del rock, l'Elvis. I no pot ser a cap altre lloc que a Las Vegas.

-El nuvi ha de dirigir-se a l'altar vestit de negre, amb capa, i la marxa imperial sonant de fons. I un grapat de Stormtroopers fent el passadís.




-Ha de ser una cerimònia estil Senyor dels Anells (la peli), una desfilada interminable plena de falsos finals.

-Entrant exactament d'aquesta forma (bram de Chewacca inclòs), i amb aquesta música de fons:



Tuesday, December 25, 2007

Manda Bala

D'un temps ençà Canal + emet Dok, un cicle dedicat als documentals on acostumen a aparèixer les pel·lícules documentals més premiades i amb mes prestigi del moment. Si el cinema de ficció ha aconseguit pelis brillants imitant al documental, o directament recosntruint fets (Bloody Sunday), el gènere documental no ha perdut la oportunitat d'usar els recursos del cinema de ficció, sovint amb resultats espectaculars. Recordo el fantàstic When we were kings, la capacitat d'involucrar-te en la història com una novel·la que ja has llegit però en la que encara et sorpren el final.

Veig ahir l'espectacular trailer de Manda Bala, sobre el negoci del segrest i la violència al Brasil (una visió vertical de Ciudad de dios) el mateix Brasil de Peter Robb, on s'envia a la família una bala per comunicar-los un segrest, on els polítics són dels primers relacionats amb la delinqüència, on els rics van a la feina amb helicòpter per sobre els faveles.

(...) Aquí el trailer en castellà.

Wednesday, December 19, 2007

Llista de nadal

Bé, estalviem palla i anem per feina. Si no sou familiars ni amics, o no esperaveu fer cap regal, sempre podeu posar un euro cadascun i currar-se algun detallet, ni que sigui una caixa de bombons. Parlant de bombons, el que ha passat avui a la feina, no hem parat de riure, però ja ho explicaré en un altre moment. Anem al gra: els regals estan dividits en dues categories, llibres i no-llibres, categoria que compren els articles que no disposen de pàgines i tenen un preu raonable, ja que el meu comportament mai ha estat exemplar ni els reis han estat tant magnànims (així que res d'una targeta gràfica o un processador nou per al PC, i menys encara ambdós alhora). Queda dit doncs, que havent estat breu anem al que toca:


No-llibres


DVD - Casino Royale

Una cartera nova, d'on no perdi els calers.

Un rellotge digital.


Llibres

El Pirata
Lord Jim
L’agent secret
Nostromo
Joseph Conrad


Watchmen (Comic)
Alan Moore, Dave Gibbons

Planeta

La Carretera
Cormac McCarthy
Editorial: Edicions 62

El Sol dels Scorta

Laurent Gadé
Editorial: La Campana

Historia secreta de Costaguana
Juan Gabriel Vásquez
Editorial: Alfaguara

Historia de Rasselas, príncipe de Abisinia
Samuel Johnson
Editorial: Berenice

Los detectives salvajes.
Roberto Bolaño
Editorial: Anagrama

La coartada del diablo

Manuel Moyano
Editorial: Menoscuarto

Callisto

Torsten Krol
Editorial: Salamandra

Crónicas mafiosas. Sicilia 1985-2005.
Joan Queralt
Editorial: Cahoba

Negro
Olivier Pauvert
Mondadori

Flores para Algernon

Daniel Keyes
Ediciones SM

LAS GUERRAS APACHES Y LOS ULTIMOS INDIOS LIBRES
David Roberts
EDHASA

GOMORRA
Roberto Saviano
EMPURIES

L’art de viure
Goliarda Sapienza
Editorial: La Campana

Los ejércitos
Evelio Rosero
Editorial: Tusquets


Crec que em deixo coses, però és que m'estan fotent pressa i he de plegar.

Monday, December 17, 2007

Rec

A aquestes altures qui més qui menys coneixerà Rec, terror zombie en ambient claustrofòbic vaja. Com era d'esperar, des dels grans estudis de Hollywood no han esperat ni un moment a comprar-ne els drets per fer-ne la seva versió.
Però fan tard. Si no recordo malament vaig veure fa un temps una pel·lícula documental que crec que tenia una temàtica zombie. O alguna cosa similar. Es deia Jesus Camp.





Thursday, December 13, 2007

Lot de Nadal

Seguint el fil d'aquest post, també explicaré en que ha consistit el meu lot de nadal:

-24 llaunes de cervesa.
-6 llaunes de cervesa sense alcohol i amb gust a poma.
-1 calendari amb un mapa del món defectuós.

No arribaré a la mateixa conclusió que el Jordi, perquè si em paguessin igual potser aniria vestit amb un sac.

Sí que em faig, però, la mateixa pregunta, evidentment sense esperar res, però queixar-se anònimament és gratis:

- I les Neules?? i el Suchard??

PD: Si algú vol probar coses rextremes, encara em queden 5 llaunes de cervesa sense alcohol i amb regust a poma.

PPD: I segur que al que se li va acudir la idea de vendre cervesa amb gust de poma era un d'aquests pijos sortits d'ESADE... (encara no he trobat cap treballador de l'empresa que parli bé d'aquest "producte").

PPPD: Gràcies a que encara em queda un altre lot que sembla que no em decepcionarà tant, és la sort de treballar en dos llocs alhora.

Tuesday, December 11, 2007

Supervivències

54%

Tants anys interessant-me en les pelis de zombies havien de servir per alguna cosa. De moment sembla que tinc algunes possibilitats de sobreviure, però he d'intentar continuar millorant. El pròxim pas hauria de ser fer una proposta de llei perquè al costat de cada extintor d'instalin mesures de seguretat per aquests casos. Ja sabeu, si us interessen les vostres possiblitats, jo ho he tret d'aquí.

Monday, December 10, 2007

Enquesta setmanal 5.0

Tot seguint el fil de l'anterior post, apel·lo al lector tot solicitant el seu consell sobre un dilema que fa temps que em ronda.

Però primer hem de valorar els resultats de l'anterior enquesta sobre quines són les pitjors conseqüències de quedar-se apartat del món, és a dir sense internet. Resumint podem dir que el que més es troba a faltar (amb 7 vots, un 36% del total) és, lògicament, la pèrdua de l'accés inmediat a un univers complet de pàgines pornogràfiques, sense especificar a quin tipus de perversions són més assidus els lectors del blog (interessant idea per a futures enquestes). A un parell de vots de distància trobem que resulta que hi ha internautes (paraula que recupero de l'oblit) que troben més a faltar (abans que el porno!) l'actualitat de la blocosfera local. I en tercer lloc, a un 21% dels enquestats (4 vots) el que més els preocupava era el fet de no poder estar al dia sobre l'últim partit del FC Olives Mortes. Per a tots aquests seguidors fidels, avui dilluns hi ha partit a les 23 hores, us hi esperem!.


Tornem al principi. El dubte. Ja he comentat com no em saluda un dels 4 "jefes" quan passa pel meu costat. Però resulta que quan estem al lavabo això m'estalvia d'una situació incòmoda. QUina és la millor manera de reaccionar quan coincidim jo i un dels caps al lavabo?

-Amb indiferència, ja que enfront un urinari tots sóm iguals.

-Intentar passar desaparcebut i evitar-lo.

- Buscar complicitats a través de converses obscenes, preferentment referides a companyes de feina.

-Si és del departament de comptabilitat comentar el Nou Pla General de Comptabilitat 2008, si és de Finances parlant de la crisi de les subprime.

-Sens dubte, parlar de futbol.

Saturday, December 08, 2007

L'home visible

Després d'haver passat les últimes 20 setmanes exercint les (imprescindibles) funcions de becari ja m'havia començat a creure que tenia un do. Quin do tan extraodinari pot fer-se mereixedor d'un mínim d'atenció lectora? Doncs ni més ni menys que el do de la invisibilitat. De fet no és la invisiblitat completa. No completa en el sentit que només sóc visible en algunes hores del dia o d'alguna part del cos, sinó que sóc invisible per algunes persones. Bé, de fet creia tenir demostrat que només era invisible per a una persona, tot i que no he tingut la oportunitat d'experimentar si sóc invisible amb altres subjectes similars.

El cas és que després de passar tantes hores al departament, creia que els meus sons i la meva imatge no eren captats per al subdirector (no especificarem més) del departament. Ens hem creuat moltes vegades, les primeres vegades amb tímids intents per la meva part de ser educat (i potser una mica pilota) amb paraules com "hola" o "bon dia", respostos sempre amb total indiferència.

Resulta que un cop m'havia acostumat a la interessant idea de ser completament invisible la setmana passada un fet inesperat em va treure de l'error. El subdirector i jo vem tenir una fluida conversa!

Va ser al voltant de dos quarts de tres , quant tothom ha anat a dinar i només ens quedem dues persones al departament. Aquell dia però, la meva companya va haver de marxar abans d'hora, així que em vaig quedar sol. En aquell moment va passar per allà el jefe i e va dir:

-Què no hi és l'A. G. ?

Sorprès vaig aixecar el cap i, al veure que la pregunta es dirigia a mi, vaig respondre amb veu ferma (poder em va sortir un gal, ara no ho recordo):

-No, ha anat al dentista.

Resposta davant la qual, va continuar el seu camí i em va deixar capficat en els misteris i els capritxos de de l'essència humana.

Wednesday, December 05, 2007

I a Catalunya, pitjor

Doncs seguint els consells d'en Burrull, heus aquí la versió Polònia del meu anunci preferit.



Tuesday, December 04, 2007

Quin component del meu PC és l'icneumonid?

Les coses bones es fan esperar, i si et putegen una mica millor. Resulta que un cop reinstalat l'equip i després d'un dia de funcionament, el PC ja dona senyals d'estrés, segurament per enyorança d'haver passat dos setmanes sense fotre l'ou.

Per sort sempre hi ha coses que no fallen, i una d'elles és Enric Gonzalez i els seus articles imprescindibles.

El festín del icneumónido

Los icneumónidos son insectos himenópteros, no muy distintos de una avispa. Pese a su escasa celebridad, su contribución a las ciencias morales resulta enorme: un solo icneumónido de cuatro milímetros es capaz de dejar sin argumentos a cualquier teólogo que aspire a razonar sobre la bondad de la naturaleza. El insecto en cuestión se dedica al endoparasitismo. La hembra deposita sus huevos en el interior de otro animal, como una oruga o un arácnido. Cuando el huevo se rompe, la cría del icneumónido se alimenta de su anfitrión siguiendo un plan metódico: necesita que el alimento le dure sin corromperse, es decir, que el anfitrión siga vivo, por lo que empieza por las partes grasas y el aparato digestivo, y deja para el postre (y hablamos de tiempo) el sistema nervioso. Se trata de un banquete-tortura bastante horrible de ver, porque la víctima no deja de sufrir convulsiones.
Basta conocer a un icneumónido para dejar de plantearse si la naturaleza es buena o mala. Cuanto más se mira la naturaleza, más amoral parece. La moral, la vara de medir el bien y el mal, constituye por tanto un asunto estrictamente humano, confuso y embarazoso. Sabemos distinguir el mal, pero, si descartamos los argumentos religiosos, no sabemos qué es. Las definiciones, desde Tomás de Aquino hasta Sigmund Freud, son reductivas. No sabemos qué es, pero estamos obligados a convivir con el mal, a hacerlo, a sufrirlo, a administrarlo, a castigarlo.

El 12 de febrero de 1993, dos niños de 10 años torturaron y asesinaron a un niño de tres. Jon Venables y Robert Thompson hicieron novillos y se dedicaron a merodear por el centro comercial Bootle Strand de Merseyside, en Liverpool, con la idea de secuestrar a alguien más pequeño. Lo intentaron sin éxito por la mañana. Por la tarde encontraron a James Bulger, que estaba a punto de cumplir tres años y se había alejado momentáneamente de su madre. James dejó que Jon Venables le tomara de la mano y le llevara hacia la calle. El trío caminó más de cuatro kilómetros, hasta la vía del tren. Si alguien quiere saber exactamente lo que ocurrió en la vía, y tiene ganas de arruinarse el domingo, puede buscar en Google. La policía no dejó que la madre de James viera el cuerpo.

Asistí al juicio contra A y B (la justicia británica protegió hasta la sentencia la identidad de los niños) en un tribunal de Liverpool. Las sesiones eran largas, y el juez, con la idea de que los acusados tuvieran conciencia del delito cometido, raramente les permitió abandonar la sala. Thompson lloraba a veces. Venables, hiperactivo, desplegaba su gama de tics nerviosos. Pero fundamentalmente se aburrían, miraban al público, jugaban con los dedos.

El caso de Thompson y Venables suscitó un formidable debate sobre el mal y sobre qué hacer con él. ¿Había que corregirlo? ¿Había que castigarlo? Reeducación y castigo son los dos polos de cualquier teoría penitenciaria. Pese a su condición antitética, simulamos que van de la mano, y las sociedades más desarrolladas envían a la gente a la cárcel para rehabilitarla. Se trata de algo absurdo, como otras fórmulas de consenso. De momento, nadie ha aplicado una idea mejor.

Thompson y Venables fueron internados en dos centros especiales durante ocho años. En 2001, a los 18 años, quedaron en libertad. Ahora disponen de una identidad secreta y protegida. El tema sigue provocando discusiones interminables.

El humano basa su prosperidad en la escala biológica en su no especialización: puede adaptarse a casi todo. Creo que la frivolidad constituye uno de nuestros mejores recursos. Auschwitz debería obsesionarnos, y, sin embargo, no nos impide salir a cenar por ahí. Sobrevivimos gracias ello.

Ante los grandes problemas, y el mal es el mayor de ellos, recurrimos con frecuencia a la frivolidad egoísta y a una de sus ramas académicas, la economía. Ésa es, por ejemplo, la clave del sistema penitenciario. El Gobierno italiano, el año pasado, concedió un indulto porque las cárceles estaban llenas y no había dinero para construir otras. Miles de delincuentes salieron a la calle, y al menos la mitad delinquieron de nuevo. La gente se quejó, pero nadie estaba dispuesto a pagar más impuestos para crear nuevas prisiones. En esencia, la cosa funciona así en todas partes.

Vamos tirando y procuramos no atormentarnos con problemas filosóficos. Como el icneumónido, queremos comer, y que dure. -

Enric González 02/12/2007
EL PAIS
Dientes de gallina y dedos de caballo. Stephen Jay Gould. Editorial Primera, 2004. 341 páginas.

Friday, November 30, 2007

A l'ordinador no s'hi menja

Continuem en la mateixa dinàmica: post de supervivència per evitar la pèrdua de categoria en els enllaços del Ramon mentre estigui sense un PC en condicions. El post d'avui tracta d'un anunci que em té encandilat:



Tuesday, November 27, 2007

Culturilla

Aprofitant els breus moments en que em puc conectar a la civilització (hi ha vida fora d'internet?) he d'actualitzar el blgo abans que el Ramón no em canvii l'enllaç a l'apartat de blogs passius. No tinc temps per pensar en algun post interessant, així que citaré un article destinat al lector cool que publicava diumenge El País (ho lamento, però Enric Gonzalez parlava d'economía, bons sobre hipotèques i italianoamericans grassos). Benvinguda sigui, doncs, una petita dosi de culturilla.



'Chic' balcánico
Bandas como Gogol Bordello o Beirut parten de las
raíces del Este para desafiar tópicos a base de modernidad

Navidad de 1994. Dos jóvenes periodistas barceloneses comentan sus planes de fin de año. Uno, carente de vocación, irá a ver a su familia al campo. El otro, plumilla de raza, tiene planeado el reportaje de su incipiente carrera. Irá a Zagreb, a documentar las penurias de un fin de año tras una guerra civil. Dos semanas después, ambos se reencuentran. La familia bien, gracias. ¿Zagreb? Nada. La ciudad es bellísima, llena de tiendas, mujeres altas y guapas y en fin de año actuaba el dj Laurent Garnier.
A los diez años, el periodista sin vocación entrevista a un joven escritor norteamericano llamado Jonathan Safran Foer. Acaba de publicar su debú, Todo está iluminado, fenómeno literario y generacional en su país. Narra las peripecias de un joven yanqui parecido a él que viaja a Ucrania para saber más sobre la suerte de su abuelo judío durante la Segunda Guerra Mundial. "Fui allí pensando que todo sería triste y difícil y, me pareció un país fascinante. El campo era pobre, pero había mucha cultura, mucha música, mucha hambre de conocimiento, ese hambre que falta en el mundo occidental", declaraba Foer.

Noviembre de 2007. Eugene Wurtz lidera el combo de punk gitano Gogol Bordello, sensación de la temporada y motor de lo que ha venido a llamarse balkan chic, una suerte de descubrimiento por parte de la cultura anglosajona de la modernidad del este de Europa. Un cruce entre las bandas sonoras de Kusturica y los discos de The Clash. Madonna es fan y Eugene, que llegó hace diez años a Nueva York y ya es uno de los personajes más omnipresentes de su escena, sonríe con vehemencia gitana. "Malditos yanquis. Ahora resulta que sí les interesa lo que pasa más allá de sus fronteras. Falso. Quieren fingir que ven a Kusturica y son unos tipos cosmopolitas, pero siguen siendo unos racistas. Se creen el ombligo del mundo. Espero que cambie y contribuir a ello", comenta Wurtz, que fue coprotagonista de la versión cinematográfica de Todo está Iluminado. Elpapel de Foer lo interpretaba Elijah Wood, novio a su vez de una de las coristas de su banda de Eugene, que posee un sello musical y un grupo preferido: Beirut. Esta banda procede de Santa Fe, Nuevo México. Debutó hace un par de años y hace unos meses editó su segundo largo, The flying club cup (Popstock!), sorprendente ejercicio de estilo sobre folklore balcánico compuesto por un joven anglosajón fascinado con Europa. Zach Condon es Beirut, póster boy del indie yanqui que no escribe sobre lo mal que le tratan sus padres, sino sobre atardecer en
Dubrovnik. "Dejé el colegio y fui a Europa", recuerda. "Me quedé en París, donde descubrí la música balcánica. Volví a mi casa y decidí que aquello era lo que quería hacer". El fenómeno es global, viaja por la red y su radio de acción va más allá del fan de Manu Chao y los kebab.
"Somos más de un millón y medio sólo en Nueva York, y les hemos enseñado a divertirse desde el Bulgarian Bar, en Broadway, a base de música gitana", dice Wurtz. "Espero que no sea sólo una
moda", apunta Condon. "Me da miedo lo que puede hacer una cultura tan desgastada como la nuestra con un legado como el suyo, tan rico y hasta cierto punto puro".
De momento, parece que la reconquista del nuevo mundo se iniciará desde la europa del Este, económicamente floreciente, culturalmente rica y de vocación nómada "Escapé con mi familia del desastre de Chernóbil porque mi madre escuchaba la radio occidental y ahí lo oyó. La única manera que tienen los anglosajones de escapar de su estupidez es sintonizar la radio y escuchar un poco de punk gitano", sentencia Wurtz.

XAVI SANCHO - Barcelona - 25/11/2007

Thursday, November 22, 2007

Enquesta setmanal x.0

Bé, ara ja sabem que el més important que hauré de destacar en el meu currículum és la capacitat de passar desapercebut per els propis cap de departament, seguida de l'especial habilitat en fer còpies a doble cara.

I com a enquesta temporal, mentre espero pacientment el retorn de l'element que desperta més passions a casa (evidentment no parlo del meu germà), us plantejo la pregunta que m'he fet aquests dies: Què és el pitjor de no poder estar connectat a Internet?


-Perdre's les novetats en l'apassionant món de la blogsfera catalana.

-El porno gratis a un clic de distància

-No poder estar al dia en l'actualitat de l'ACB, amb la pèrdua de competitivitat que això implica.

-Les estones mortes navegant sense rumb.

-No poder visitar bitàcoles currades per poder fardar després de cultura.

-No saber el dia i l'hora del pròxim partit de les Olives Mortes.



PD: Tornem a classe que faig tard.

Tuesday, November 20, 2007

PCs moribunds

Tot i que sembli que el blog no s'actualitza per falta de ganes, resulta que no, no són falta de ganes sinó falta d'oportunitats. Si almenys disposés d'oportunitats, aleshores si que em podria permetre el luxe de no tenir-ne ganes. Però com que en el fons no deixem de ser nens petits, només faltava que el PC imités als guionistes de Hollywood perquè a mi m'assaltessin les ànsies d'actualitzar. Tranquils, segurament tardarà uns quants dies a tornar gràcies a l'eficiència de qualsevol servei tècnic que s'aprecii, però sempre em quedarà la UAB i els seus teclats de merda. A que no sabeu quina lletra s'encalla? Per sort en català no usem massa la k.

Ara difícil decisió: tinc classe, però sobretot, tinc el mono d'Internet.... què faré en els pròxims minuts?

Friday, November 16, 2007

Ironies

Problemes alhora de voler unificar els esforços per tenir un grup polític d'extrema dreta transfronterer? Suposo que el fet que creguis que no tots sóm iguals no permet ajuntar-te amb les pobres cultures inferiors. Que sols s'han de sentir els pobres ultradretans!

Thursday, November 15, 2007

Caballs desafectes

Gladishov se alarmó. No acababan de gustarle las palabras de Osoavajim. Apenas convertido en ser humano, ya comenzaba a criticar. Desde el punto de vista biológico, sus méritos eran muchos, sin duda, pero si daba un enfoque político a la cuestión, que un caballo se convirtiera en ser humano no era más que la mitad. Lo principal consistía en saber en qué clase de ser humano se había transformado: ¿afecto o desafecto a la causa? Armándose a tiempo de la debida cautela, formuló Gladishov al caballo una pregunta de las que se denominaban experimentales:
-Y, dime, Osia; si, y es una suposición, te llamasen al frente, ¿de qué lado lucharías?, ¿del nuestro o del alemán?

Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin
Vladímir Voinóvich

Monday, November 12, 2007

Els flashbacks de LOST

Seguint el fil del passat arribarà un punt en que els autors ja no podran fer més flashbacks sobre els protagonistes (a no ser que arribin fins els traumes de la guarderia), així que segurament hauran de seguir a través de les històries dels seus inspiradors onomàstics.
Heus aquí doncs, els rostres de les temporades 4, 5 i 6 de Lost:


A quin personatge s'associa cada un dels individus?



Sunday, November 11, 2007

"El dia más feliz de mi vida"

"Y por el poder que me otorga la comisión estatal
del juego, yo os declaro marido y mujer.
¡Siguiente!"

Romanticisme by The Simpsons

Wednesday, November 07, 2007

Articles (3)


La moral de la langosta

Las langostas tienen mal carácter. A ello contribuye, probablemente, su forma de comunicarse: orinan en la cara de su interlocutor. Poseen pequeños pulverizadores junto a los ojos y emiten orina mezclada con distintas sustancias químicas, lo que les permite expresar ideas básicas como "vamos a pelear" o "vamos a copular". Su cosmovisión no va mucho más allá.

Los machos de la especie viven obsesionados por la dominación, y pelean entre sí de forma continua para alcanzar el galón de "macho alfa". El galón, sin embargo, debe ser revalidado cada noche. Antes de acostarse, el dominante saca a las demás langostas de sus escondrijos y les pega una paliza. Se trata, se supone, de recordarles quién manda. Y, parece, de excitar a las hembras. Tras el rito de la paliza, las hembras se aproximan a la guarida del "alfa".

La etología, el estudio del comportamiento animal, es una ciencia a la vez reconfortante e inquietante. Incluso en libros de simple entretenimiento, como Why pandas do handstands, del divulgador británico Augustus Brown, se comprueba lo mucho que compartimos con los animales. Entre las especies potencialmente más altruistas se encuentran, curiosamente, las únicas que pueden copular por puro placer, sin aspiraciones reproductivas: el humano, el delfín, quizá el perro.

El pez cardenal de Japón, en cambio, carece de altruismo. Al menos el macho, a quien corresponde la tarea de proteger a las crías recién nacidas, ocultándolas dentro de la boca. El pez cardenal de Japón no es monógamo, y en cuanto pasa por las cercanías una hembra atractiva, destruye las pruebas de su vínculo familiar: se come las crías y se larga detrás de la nueva hembra. La supervivencia del pez cardenal de Japón constituye un misterio.

Ciertos macacos (Macaca nemestrina), que se conocen a sí mismos, se han dotado de policía. En sus comunidades, varios de los machos se dedican a imponer el orden y a castigar el delito, más allá de sus propios intereses coyunturales. Cuando los macacos-policía son apartados de la colonia surgen camarillas y conflictos. Basta devolver a los policías para que se restablezca la armonía, basada, por supuesto, en los privilegios alimenticios y sexuales de quienes velan por el bien común: todos los inventos sociales, todas las jerarquías, tienen su truco.

Algunos humanos suelen invocar a los animales como guía última del comportamiento, como si en la naturaleza existiera algún tabú. "Eso no es natural", dicen. Incluso para perorar sobre la sexualidad. Al margen de excentricidades (entre los caballitos de mar, es el macho quien queda embarazado), la preponderancia de la heterosexualidad es sólo eso, una mayoría porcentual. El 10% de los carneros son homosexuales, y el 6% practica, por razones desconocidas, la castidad vitalicia. Hay homosexualidad entre los leones, las jirafas, los delfines, los pingüinos, los sapos, los monos...

También hay casos desesperados. Los pulpos abisales viven en un ambiente oscuro, poco frecuentado, y disponen de rarísimas oportunidades para copular. En cuanto se encuentran dos de esos pulpos, fornican sin más consideraciones. Que resulten macho y hembra, o cualquier otra combinación que les apetezca en ese momento, ya es sólo cuestión de suerte.

Los animales y su comportamiento me interesan desde siempre. Nada me fascina más que la rabia de la vida, el furor biológico por la supervivencia, los prodigios surgidos de unas pocas moléculas y una reacción química con la luz. Y me cuesta comprender la idea de un Dios que lo fabrica todo para juzgarlo después, de acuerdo con un criterio que, evidentemente, ha inventado también él. Ese Dios maniático favorece las neurosis (véase Moisés y el monoteísmo, de Sigmund Freud, uno de los ensayos más divertidos de todos los tiempos) y, en último extremo, se nos parece demasiado. Nada de esto es broma: la cuestión de la divinidad es la más importante que plantea la existencia. Desconfío de quien no tiene una opinión firme al respecto, y vive en consecuencia. Yo creo en la dulce totalidad spinozista. Existe el imperativo moral, no la recompensa póstuma.

El imperativo moral, lo que hay que hacer porque lo exige nuestra capacidad de altruismo, no está grabado en las almas. Vistas las imágenes del imbécil de Santa Coloma de Cervelló, de su víctima ecuatoriana y del testigo inmutable, resulta obvio que permanecemos muy cerca de la langosta. Y que podemos dar gracias de haber llegado, en el mejor de los casos, al nivel del macaco "nemestrina". -

Why pandas do handstands. Bantam Press, 2006. 416 páginas.

Enric González

EL PAIS 28/10/2007

Tuesday, November 06, 2007

Articles (2, però el principi)

Sí, estàn programats. Però anem a l'origen. Com pot fer Enric Gonzalez per millorar els seus articles sobre el Calcio? Segurament escrivint sobre llibres (o cine, com va demostrar en l'últim festival de Venècia).


Cuestión de principios

El martini es la invención americana de mayor perfección estética. Se trata de una bebida de origen incierto, canon estricto e infinitos matices. Exige principios, educación y criterio. Un escritor australiano, Frank Moorhouse, ha dedicado parte de su vida a compilar un tratado exhaustivo sobre este artefacto fugaz y esencial. Moorhouse posee una erudición extraordinaria y una original capacidad opinativa, demostrada, por ejemplo, en un pasaje en el que, muy de paso, habla de su bisexualidad y la desaconseja al lector, sugiriendo que constituye un hábito fatigoso y menos divertido de lo que parece. Con sus propias palabras: "Ni se le ocurra intentarlo".

La fórmula del martini es sencilla: ginebra y vermut seco, con oliva o rizo de limón. El uso de vodka en lugar de ginebra es aceptado por la mayoría de los expertos. En cuanto a agitarlo o removerlo, ambas opciones son escolásticas. Sin entrar en consideraciones químicas, agitado se enfría más, y revuelto, menos. Ni siquiera James Bond tiene una opinión fija al respecto: suele tomarlo agitado ("shaken, not stirren"), pero en Sólo se vive dos veces lo pide "stirren, not shaken".

Las proporciones constituyen un asunto personal, sobre el que se puede opinar, pero no discutir. A finales del siglo XIX tendían a ser mitad y mitad. En la conferencia de Teherán, Roosevelt sirvió a Stalin y Churchill un martini sucio (con unas gotas de agua de oliva), en proporción de dos a uno. El mariscal Montgomery, que sólo entraba en batalla si disponía de una superioridad abrumadora, lo preparaba en 15-1. Luis Buñuel se limitaba a acercar a la coctelera una botella de vermut. En general, los estudiosos recomiendan 5-1 o 6-1.

Las polémicas en la materia son inagotables. ¿Cuántas olivas? ¿Se comen? ¿Antes, durante, después? ¿Qué se hace con el hueso si no son rellenas de pimiento? En un club londinense, una de las pruebas de admisión consiste en consumir un martini con una oliva. Quien comete cualquiera de las groserías posibles (dejar el hueso en un cenicero, ocultarlo con una servilleta) sufre el veto. La única opción caballerosa consiste en tragárselo.

Cada aficionado tiene su arquetipo. Personalmente, soy de Plymouth y Noilly Prat, 6-1, sin ensuciar, agitado, servido en copa pequeña (hablamos de copa de martini, aunque en el Harry's de Venecia, por razones confusas, utilicen vasitos) y llena hasta el borde, con una oliva ensartada en un mondadientes (el artefacto necesita un eje) y consumido sobre una barra de madera vieja (cuestión de luz). Dos unidades son la cantidad razonable: más allá se cae en el romanticismo. Como con cualquier otra bebida alcohólica, las llaves del coche deben encontrarse a una distancia disuasoria. Idealmente, en otra ciudad.

El martini requiere criterio. El criterio requiere opinión. La opinión requiere reflexión. Y la reflexión requiere escepticismo. Un bebedor de martini no se cree cualquier cosa que lee en su periódico: sabe que los periódicos, como las salchichas, llevan de todo, y no conviene estar presente cuando se elaboran. Tampoco cree, por supuesto, todo lo que dice el gobierno, sea del partido al que vota, del partido al que odia, o ambas cosas. Por supuesto, para mantener una mínima distancia intelectual ante los mensajes interesados (incluso los consejos maternos lo son) no es imprescindible la coctelera.

Un correcto bebedor de martini respeta los cánones, pero soporta mal los tópicos. Puede ser de izquierdas y no tragarse lo de que la derecha española es la más impresentable de Europa: mientras por todo el continente se agita la xenofobia contra el inmigrante, el pobre Rajoy sólo agita una bandera española. Puede ser progresista y horrorizarse ante palabras como "eutanasia". Puede ser socialista y espantarse con el gobierno, por razones demasiado numerosas para citarlas aquí. Puede aceptar el mercado sin olvidar que es sólo un mecanismo de atribución de precios. Puede aborrecer el sectarismo y confiar, sin embargo (el martini insufla optimismo), en que EL PAÍS siga siendo de izquierdas. Puede ser ateo y considerar que los obispos, a veces, tienen razón: a mí me pasa, sobre todo si tomo una tercera copa.

Casi nadie lee completos los textos de un periódico. En realidad no hace falta, salvo si los firma Sol Gallego-Díaz. Llegados a este momento íntimo, resta decir que esta columna, mientras dure, hablará de libros de escasa difusión e interés limitado: culturilla excéntrica en tres minutos. Un diario es, sobre todo, un negocio. Secundariamente, es un instrumento de poder. En ocasiones funciona también como servicio al lector. -

Martini, a memoir. Frank Moorhouse. Knopf, 2005. 240 páginas.

Enric González

El PAIS 21/10/2007

Monday, November 05, 2007

Articles (1)

Posts que programo amb antelació i que dedicaré bàsicament a unr ecull de coses que tenia pendents de acabar de llegir. Ja de pas també em faré l'interessant.
Resulta que Enric Gonzalez ens ha deixat orfes de les seves Historias del Calcio, però almenys continuarà parlant de temes interessants, i per comprovar-ho el plat fort del passat diumenge.
Tot i que sembli extrany, noms com Sciascia, Orlando, Bagarella están més relacionats amb el blog del que aparenten, sobretot si recordeu un nom: Peter Robb (1, 2, 3, 4) Ningú ha tingut curiositat encara? Continua disponile a la biblioteca...


LA DUDA OFENDE

El diálogo se desarrolla durante un mítin en un pueblo del interior de Sicilia, a principios de 1974. Un político intenta convencer al escaso público de que vote "sí" al divorcio en el próximo referéndum. Una vieja en primera fila niega continuamente con la cabeza. El político decide dirigirse a ella, de forma personal, y le plantea casos concretos. "Si la esposa traiciona al marido, ¿no procede el divorcio?". "No", responde la vieja, "al hoyo". "¿Y si es el marido quien traiciona, y además tiene una segunda familia". La vieja, impertérrita: "Al hoyo". "¿Y si la mujer descubre que se ha casado con un hombre impotente?". "Ha habido engaño: al hoyo". El resto del público calla y escucha, mientras el político esgrime situaciones cada vez más truculentas y la vieja se mantiene firme en su respuesta: "Al hoyo". Por fin, el político apela a lo más terrible: el hombre comete incesto. ¿No se justifica el divorcio? La vieja no duda un segundo: "En ese caso hay que celebrar una gran fiesta en casa, para que nadie sospeche lo que ocurre. Después, al hoyo".

La escena forma parte de Negro sobre negro, un libro que Leonardo Sciascia publicó en 1979, diez años antes de morir. Sciascia, siciliano, fue una de las conciencias más sólidas de Italia. Nació en una isla bella y severa, ajena al progreso, martirizada por la historia y la mafia, despreciada por el mundo. Sciascia vivió entre su pueblo, Racalmuto, y Palermo, donde se trasladó para no separarse de sus hijas. En ciertas cosas (el apego por lo rural, el escepticismo, el pitillo pegado a los labios), Leonardo Sciascia y Josep Pla fueron personajes parecidos. Sciascia era más valiente y menos cínico.

El escritor siciliano se suicidó socialmente el 10 de enero de 1987 con un artículo publicado en la primera página del Corriere della Sera. Sabía que las verdades inmutables son inmutables, al menos mientras duran. Sabía que es inútil andarse con matices frente a quienes poseen la verdad, la razón y el respaldo poderoso de la Historia (o de Dios, depende del bando). Había conocido a muchas viejas como la del mítin, con una respuesta válida para cualquier pregunta: "Al hoyo". Y conocía la ignorancia general sobre la mafia, un fenómeno de gran utilidad para numerosas generaciones de políticos italianos.

Pero Sciascia publicó su artículo, Los profesionales de la antimafia, y acusó a los políticos y jueces más venerados del momento, como Leoluca Orlando, alcalde de Palermo, y Paolo Borsellino, magistrado, asesinado años después por la mafia, de utilizar una causa noble, el renacimiento moral de Sicilia, para beneficio de sus carreras. La lucha contra la mafia, decía Sciascia, había dejado de ser un fin y era sólo un medio para alcanzar prestigio, fortuna y posiciones de poder.

El mundo se le echó encima. Quizá no le importó. Estaba ya muy enfermo. Dedicaba su tiempo a fantasear sobre la muerte y, en términos más concretos, sobre su epitafio. Buscaba algo "menos personal" y "más ameno" que las frases habituales. Lo encontró en un texto de Auguste de Villiers de L'Isle-Adam, uno de sus amados franceses decimonónicos, legitimista, reaccionario, simbolista, asombrosamente moderno. "Ce ne ricorderemo, di questo pianeta". Nos acordaremos de este planeta. Ese es el epitafio sobre la tumba de Sciascia.

Han pasado casi 20 años. Mafia y antimafia siguen siendo asuntos prósperos. Y la verdad incómoda de Leonardo Sciascia se ha visto refrendada por el tiempo. Uno de los acusados de su artículo, Leoluca Orlando, le da la razón. También se la da la propia viuda de Borsellino.

Suele decirse que la primera víctima de la guerra es la verdad. Algo similar ocurre con el terrorismo, la mafia o las emergencias planetarias.

Ahora se considera de muy mal gusto cuestionar la "verdad incómoda" de Al Gore, el profeta del cambio climático. Muchos indicios apuntan a que, en efecto, las temperaturas suben. Bastantes indicios señalan la actividad humana como responsable del fenómeno. Resulta deshonesto, sin embargo, hablar de certezas. Y es aún más deshonesto descalificar a quien no se muestra convencido.

Mariano Rajoy tiene todo el derecho a no creer en el apocalipsis anunciado por la nueva fe, aunque se equivoque. Tiene toda la razón cuando dice que la escasez de agua es un problema más urgente que el cambio climático, aunque los alcaldes de su partido, y de otros, construyan campos de golf y megalópolis costeras. Y tiene hasta algo de simpático cuando rectifica, y pide excusas por meter a su primo en un lío.

La duda no debe ofender. La verdad, tampoco. El fanatismo, sí. Mucho.

ENRIC GONZÁLEZ
El País 04/11/2007
Negro sobre negro. Leonardo Sciascia. Editorial Global Rhythm Press. 2007.

Saturday, November 03, 2007

Sorpresa i prejudici

Tot i alguns recels inicials, veure ahir Gone, Baby gone (en anglès el títol no sembla tan horrorós) confirma dues coses: el criteri del DDC, les crítiques del qual ja haurien de ser acceptades com a dogma de fe, i l'eficàcia de l'autor de la història (Mystic River!) a remoure la consciència i d'anar sempre un pas més enllà.
Perquè el post? Per la capacitat de guanyar-me d'una pel·lícula que (per mi) ho tenia tot en contra: Dirigida per Ben Affleck, argument amb pinta de melodrama de sobretaula, una petita Madeleine..

Però els dolents sempre guanyen, es guanyen al personal i la peli dura fins entrada la matinada...

Monday, October 29, 2007

Enquesta setmanal 4.0

Doncs sí, ja la tenim aquí.
Abans però comentem els resultats de l'enquesta del semestre anterior. Els votants s'han dividit bàsicament entre els que volen donar el títol de periodista al gran Charly Reixach, i els que asseguren que aquest títol és com un regal de La Vanguardia, que finalment ha obtingut un vot més.
Conclusions? Que si et fas subscriptor de La Vanguardia et regalen un Charly? Intentarem esbrinar-ho en pròximes jornades.

Anem ara per feina:
Passats tres mesos ja he superat amb èxit l'ecuador del meu període com a becari. Comença a ser hora de fer un petit balanç sobre l'experiència que m'han aportat aquest fructífers mesos, així que em pregunto:

Quines de les habilitats adquirides durant la meva etapa de becari seran més decisives en el meu futur professional?

-Sens dubte, saber fer fotocòpies a doble cara

-Passar absolutament desaparcebut per als diferents reponsables del departament. Faceta a millorar, perquè encara n'hi ha un que recorda el meu nom.

-Saber deletrejar el meu nom en clau geogràfica, per als proveïdors que no els agrada el futbol.

-Tenir un absolut control de la meva grapadora, un estri terriblement propici a aparèixer als llocs més inhòspits.

-Conèixer el funcionament d'antics aparells com el Fax, segurament extingit a dia d'avui si no fos pels pobres becaris als que s'ha negat una adreça de correu electrònic de l'empresa.

Friday, October 26, 2007

Vicis i fòbies

No m'agraden: Les pelis de por, sobretot les del rollo psicològic com Los otros (i per extensió El orfanato) i la infinitat de còpies del subgènere. No em motiven gens, les trobo lentes i aburrides. (Terror psicològic autèntic és la brutal The Cube)

M'agraden: Les pelis de zombies. Les autèntiques, no les merdes d'acció (Resident Evil, etc). Em vicien les pelis de zombies. Així doncs...

Desitjo: Que sigui el 19 de desembre. Una nova adaptació d'un llibre que sembla prou interessant.

Wednesday, October 24, 2007

El burro del video

A aquestes altures qui més qui menys ja té una impressió clara sobre el troç d'imbècil que es dedica a atacar altres persones per demostrar les seves limitades capacitats.
Fascinant és veure el nivell de seguiment televisiu amb que es segueix el cas: constants conexions en directe dels programes de migdia fins al vespre, davant la casa de l'individu, davant el bar de la cantonada, en la roda de prensa d'una ministra de l'Equador... Tot això els mateixos programes que habitualment parlen de la Pantoja, el Gran Hermano o (últimament) la Madeleine. Ja sabíem que cada cop és més indiferent que no cal ser algú per sortir a la premsa del cor/groga, que per la carnassa es conformaven amb el familiar/ex-parella/parella d'algú relacionat amb un famós. Però no ha arribat la veritable igualtat mediàtica fins que et pots fer famós a través de qualsevol càmera de seguertat.

L'altra cosa que he trobat interessant és veure com la colla d'amics de l'individu no ha dubtat un moment a acompanyar-lo al bar a prendre unes cerveses i sortir davant les càmeres. Jo pensava que potser els faria certa vergonya que un amic seu sortís davant els ulls de tothom abusant de manera descarada i gratuïta d'una altra persona.
No fan pas pinta de passar vergonya, més aviat el contrari: sembla que no es vulguen perdre cap petit angle de fama televisiva. Però que ingenu que sóc. Segurament si ja eren amics seus és perquè ja sabien què era capaç de fer.

PD: A veure si és tan fantasma a algun pabelló de qualsevol presó plena de "moros y sudacas". Com era la frase?
"Just remember, in here, you the nigga. Not me."

Paul Haggis

Sí, ho admeto, crec que Crash és una peli sosa, previsible i tremendament sobrevalorada, però de fa 6 setmanes que adoro incondicionalment a Paul Haggis.




PD: No era pas el que volia penjar, però els amics de Canal + no permeten que els faci publicitat gratis, així que no puc inserir aquests (1, 2) videos del Youtube.

PPD: A veure si esbrina perquè els macarres irlandesos s'acostumen a anomenar com a black irish.

Monday, October 22, 2007

Anuncis per paraules


"Men wanted for hazardous journey. Small wages. Bitter cold. Long months of complete darkness. Constant danger. Safe return doubtful. Honour and recognition in case of success

- SIR ERNEST SHACKLETON"

Més.

1,2,3,4,5.

PD: Per primer cop sembla que serà útil un descompte de Caixa Catalunya!

Thursday, October 18, 2007

White and Nerdy

Fa un temps que em van ensenyar aquesta fricada, però ja la tenia mig oblidada fins que dilluns passat em va semblar sentir-ne un fragment a CSI Miami (si, la de l'Horatio, el ... ).



Tuesday, October 16, 2007

M'he deixat el títol.

M'encanta la mordacitat de l'Empar Moliner. Potser perquè els seus blancs preferits són els del seu gremi (columnistes) i la correcció política. Qui millor que ella per a ajudar-nos a fer la columna/crònica perfecta sobre aquests intensos dies a la fira del llibre?




PD: Seguint en la tònica del post anterior, la pulcritud no és pas digne d'envejar, però els simpàtics editors de El País no han tingut la delicadesa de penjar la versió digital de l'article. I el meu escàner no és dels millors del mercat.. Disculpin les molèsties.

Sunday, October 14, 2007

Fent Pont

Pel que sembla això de tenir tants dies de festa seguits no senta de la mateixa manera a tothom. I sinó que li preguntessin ahir al Ramon, i la seva coreografia del Plora Sabadell...





PD: Lamento les condicions, però no tots tenim un aparell telfònic d'última generació.

Wednesday, October 10, 2007

Tuesday, October 09, 2007

Enquesta setmanal 3.0

S'ha acabat el plaç, i ja sabem quina és la millor virtut del gran lider nord-coreà:
Que no s'assembla a la Madeleine!

Jo tampoc m'hi assemblo, però crec que no arribo a tenir tantes virtuts com Kim Il Jong. Entre les virtuts que em manquen destaca la de fer enquestes series, coherents o divertides, així que no em queda més remei que improvitzar la d'aquesta nova quinzena:

Perquè s'anomena periodistes als periodistes esportius?

Perquè quan deixin les redaccions del As o l'Sport sempre podran aprofitar el titol per treballar al Tomate.

Perquè quan van deixar el Tomate van aprofitar el titol per treballar al Sport o l'As.

Per si algun dia es troben la Madeleine podrien intentar fer el salt als informatius o als documentals de qualitat de la Mercedes Milà.

Perquè volen aprofitar el titol per si cancelen El Rondo, poder dirigir l'Ágora cada dilluns.

Perquè el títol de periodisme és un regal, com la subscripció de La Vanguardia per dos mesos quan tens un fill.

Perquè volen de diferenciar la seva serietat i rigor dels programes escombraria que abunden als mitjans de comunicació actual.

Què esperen per donar el titol al Charly Reixach?


Monday, October 08, 2007

Canvis


Definitivament el meu germà ha tingut el detall d'emancipar-se. Diuen que aquests canvis són a millor, així que a casa ens ho hem pres seriosament i ja hem donat forma a aquest augment de benestar: amb un substitut adequat.




Thursday, October 04, 2007

Pues sí, cariño

Posposem temporalment l'enquesta sobre periodistes esportius, perquè al costat de certs espècimens són tot un excés de cultura i moralitat. De que parlo? No m'atreveixo a explicar-ho, així que us deixo la notícia publicada ahir a El País:


REPORTAJE


Si una imagen puede valer más que mil palabras, unas palabras pueden valer más que mil folios de diligencias judiciales. Ocurrió ayer en la Audiencia de Barcelona, en la primera sesión del juicio por el crimen de Berga, acaecido el 27 de mayo de 2005 durante las fiestas de la Patum, cuando Josep Maria Isanta fue apuñalado mortalmente tras una pelea tumultuosa.

Las acusaciones reclamaron del tribunal de la Sección Séptima que se reprodujera la conversación telefónica que mantuvo desde la prisión el acusado Raúl Bravo, con su madre, Cristina Ballesteros. Las defensas se negaron, pero el tribunal accedió. Éste es un extracto.



Raúl. Parece que hayamos matado al hijo del Rey en vez de a un subnormal.

Cristina. Ya... mira, es lo que parece... porque vamos, ni que fuera... Ya ves tú.

R. Ni que fuera el hijo del Rey, ya te lo digo yo.

C. Sí, el hijo de un sinvergüenza como los demás. Pero bueno.

R. Un puto hijo de puta, hombre.

C. Pues sí, cariño.

R. ¡Cojo y lo mato otra vez, ya te lo digo!

C. No, hijo... Eso sí que no, mi amor (Risas).

R. ¿No? Ya ves... cómo van a flipar. Les voy a llevar el cadáver a la puerta del Ayuntamiento.

C. (Risas). No digas barbaridades, Raúl.

R. ¿Que no diga barbaridades? ya te digo yo que van a flipar.

La conversación fue grabada el 6 de abril de 2006 con autorización judicial en otro procedimiento por tráfico de drogas que implicaba a la madre de Raúl Bravo. Quizá por eso y porque en ese diálogo el acusado no deja demasiado bien a su abogado, las defensas se opusieron a reproducir la cinta. Bravo incluso negó que fuese él quien mantuvo ese diálogo.

Además de Bravo, ayer declararon otros tres de los nueve adultos acusados del crimen de Isanta, del homicidio intentado de otra persona y de las lesiones producidas a otros cuatro jóvenes. El fiscal solicita para ellos penas que oscilan entre los 48 años y medio y los 53.

Tres acusados culparon de los hechos a algunos de los seis menores que en su día fueron condenados en otro proceso. El único que se desmarcó fue Santiago Sánchez Pachón, quien dijo que vio a Pablo Méndez Vizueta que apuñalaba a alguien en el pecho. Éste lo negó recordando que no le hace falta emplear navajas para defenderse porque practica artes marciales.

P. R. - Barcelona - 03/10/2007

Wednesday, October 03, 2007

Periodistes

No puc deixar de tornar a mirar Good night and Good luck, i tot i que s'ha dit que no m'estimo massa als periodistes, no hi ha cap moment que em deixi de caure la baba amb Ed Murrow o Fred Friendly. Però no m'imagino a cap periodista que conegui dient coses com aquestes:

"Hay miedo en esta habitación, y por eso vamos a continuar"
Edward R. Murrow, Good night and Good luck.



PD: I en la pròxima enquesta, periodistes (però no els de veritat!)

Monday, October 01, 2007

Obstacles

Quina pinta ha de tenir un jugador de Rugby que no s'intimida en absolut davant el Haka dels All Blacks? Segurament la d'algun dels participants a les batalles de Braveheart o similar. Doncs a la selecció francesa n'hi ha un d'aquests, es diu Sebastien Chabal i amb els seus 192 centímetres, els 114 kg i la seva barba estil Robinson Crusoe sembla que acabi de sortir d'un frenopàtic (segurament no hi havia camises de força prou resistents). Dubtes? Només cal veure el partit que l'ha fet famós:






Resumint: en aquest partit es carrega ell solet un parell de jugadors contraris i en el que s''ha arribat a anomenar "el placatge del segle" (sí, aquestes coses canvien) aconsegueix trencar per quatre llocs la mandíbula d'un rival i fer-li escupir dues dents. I els rivals són, ni més ni menys, els All Blacks, que potser per primer cop, ironies de la vida, van aprendre el que és tenir por a un rival (a Nova Zelanda anomenen a Chabal com "L'home de les cavernes")


Chabal ha desfermat passions a França, que dipositen en ell les seves esperançes per a aconseguir arribar al final de la copa del món de rugby que es disputa al seu país, i s'ha convertit en un reclam publicitari brutal, els anunciants se'l disputen, quan precisament no sembla el prototip d'estrella mediàtica, com per exemple John Wilkinson, l'estrella de la selecció anglesa que no deixa de ser un Beckham una mica més fornit.

Però a França s'agafen a una vaga esperança: el partit en que Chabal va ensenyar el món el que sap fer va acabar amb una contundent pallissa per part dels All Blacks, i aquest enfrontament es repetirà d'aquí uns dies als quarts de final del mundial. Molts Chabals necessitarien els francesots per a poder eliminar al millor equip del món.ç

PD: Quan NZ guanyi el mundial, anem a canaletes?

Friday, September 28, 2007

Quiz Show

S'estrena aquesta setmana una pel·lícula basada en una història real: la invenció per part d'un periodista d'una falsa entrevista a Howard Hughes, (no, no és aquesta). Com és usual fan al Ddc un repàs per l'estafa al cine (que no l'estafa del cine) i apareix la magnífica Quiz Show, dirigida sorprenentment per Robert Redford. Quiz Show recorda el primer escàndol televisiu de la història: les trampes que es feien en un concurs de televisió per adulterar els resultats en favor dels concursans que proporcionaven més audiència.

Tot i algunes llicències fílmiques, el cas real es va donar durant els anys 57-59, pocs anys després dels fets esmentats fa uns dies, amb Murrow i la seva batalla a principis dels anys 50 contra la indústria, per a definir el futur de la televisió. Un futur que tenia poques alternatves: "This instrument can teach, it can illuminate; yes, and it can even inspire. But it can do so only to the extent that humans are determined to use it to those ends. Otherwise it is merely wires and lights in a box" i em fa pena veure com no només s'havia perdut la batalla sobre la funció social de la televisió, sinó que al cap de ben poc ja s'havia perdut la pròpia moral d'aquesta.

Thursday, September 27, 2007

Mourinho vs Polítics

Quina barra que tenen els polítics, sempre es creuen que són els més importants. Sort que a vegades algú els posa al seu lloc. Algú com Jose Mourinho. Tal com explica El Pais:


Santana Lopes se ofende con José Mourinho

El ex primer ministro luso abandona una entrevista en TV tras ser interrumpido para informar de la llegada del entrenador a Lisboa

MIGUEL MORA - Lisboa - 27/09/2007

Eran las 22.41 de anoche y Pedro Santana Lopes, ex primer ministro portugués, trataba de ahondar en las causas y consecuencias de la división interna que vive su partido, el Partido Social Demócrata, cuando fue interrumpido por la presentadora de la cadena privada de cable SIC Noticias. La periodista Ana Lorenço, pidió disculpas al político y dio paso a una conexión con el aeropuerto de Lisboa, adonde llegaba en ese momento José Mourinho desde Londres. Ver vídeo

Ante la cara de sorpresa de Santana, entró la conexión con Portela, que duró tres minutos. El periodista desplazado al lugar de la noticia, Pedro Freitas, explicó que el ex entrenador del Chelsea había llegado muy cansado y sin querer hacer declaraciones. Ya de vuelta al estudio, la presentadora dijo: “Dejemos entonces descansar a José Mourinho”. Y trató de retomar la entrevista con el ex primer ministro.

-Estábamos….

-¿Sabe dónde estábamos realmente?, preguntó Santana

-Sí…

-¿Y usted cree que se justifica la interrupción?, disculpe la pregunta, -añadió el político. José Mourinho es más importante que todos nosotros, sin duda ninguna. Y su llegada pone al país en delirio. Y estos problemas de los partidos y la política no interesan nada a la gente. (…)

“Ustedes me han invitado a venir”, prosiguió Santana Lopes, “y yo he venido aquí con sacrificio personal; pero he sido interrumpido para ver la llegada de un entrenador de fútbol. Creo que el país está loco, perdone que le diga, con todo respeto, y por tanto no voy a continuar la entrevista. Creo que la gente tiene que aprender. ¿Tá bem?”.

Hoy mismo, el ex-primer ministro ha asegurado a la agencia Lusa haber recibido “llamadas telefónicas de solidaridad, especialmente de políticos y empresarios”. Y ha explicado: “A mí no me interrumpe un entrenador de fútbol. Todavía si fuese un acontecimiento importante del país, del mundo, que justificase... El Presidente de la República, el primer ministro, pero un entrenador de fútbol... Y a mí me gusta José Mourinho...”.

Lorenço ha justificado la interrupción en “criterios editoriales”, y ha afirmado que no hubo ninguna intención de faltar al respeto al diputado social demócrata. Según ha dicho Ricardo Costa, director adjunto de información de SIC (cadena que forma parte de Impresa, el grupo de medios del fundador del PSD, Francisco Pinto Balsemão), la reacción de Santana fue “inusitada y desproporcionada”.

“SIC no falta al respeto a sus convidados ni a los telespectadores”, dijo Costa, para quien la llegada de Mourinho “era un acontecimiento que también marcaba la noche”.

Enquesta setmanal 2.0

Doncs sí, per fi tenim els resultats definitius de la primera consulta realitzada al blog (bé, la primera potser tampoc).

De qui hauria de copiar el tipus d'enquesta?

-De qui sigui menys del Ramon
3 vots
-Si vols serietat i credibilitat, has de seguir l'exemple de la premsa esportiva.
0 vots
-Al principi creia que el Ramon feia unes bones enquestes, però ara he vist que no pot ser pas un referent.
3 vots
-El del proyecto Seléucida (enllaç al post) sembla un model prou eclèctic!
1 vot
-Haurien de ser com les eleccions a Corea del Nord
3 vots
-No fagis enquesta, total tampoc l'aniràs renovant.
3 vots



Els resultats no són massa precisos alhora de definir les preferències dels lectors, i com que no sabem si són unimodals i de quina forma manipular-les**, ho deixarem de moment. I com que no ens atrevim a seleccionar cap de les quatre, les donarem a totes com a guanyadores!

Però els resultats no havien de definir el futur format de la pregunta setmanal? Sí, per això en farem una especial, que haurà de cumplir les quatre condicions, que pel que sembla no són mutuament excloents! Això no és el teorema de la impossibilitat d'Arrow!


Doncs, obligat a fer una pregunta que cumpleixi les 4 condicions, queda alguna cosa com aquesta:

Quina és la millor virtut del gran líder Kim Jong il ?

-Aquesta mirada penetrant, que el fa indubtablement sexy.

-La seva tècnica individual jugant a futbol, podria jugar tranquilament al R. Madrid.

-El seu estil en el vestir, un referent de gust i innovació per a les passarel·les mundials.

-La seva valentia al ser l'únic (?) dictador sense bigoti, tot un iconoclasta.

-Poder tenir el seu retrat a totes les cases nord-coreanes, la millor imatge per compartir la teva intimitat.

-El seu sentit del ridícul, que no li permet anar pel món dient segons quines tonteries.

-Que no s'assembla a la Madeleine, evitant una altra possible confusió.



Doncs heus ací una enquesta amb King Jong il, que no hauria fet pas el Ramon (ni res semblant) i que no garanteixo que tingui continuitat (almenys d'aquesta manera)...



**Teorema: Toda regla de elección social que satisfaga el principio de
Pareto (elija una alternativa óptima) y dominio no restringido, o bien es
manipulable o bien es dictatorial.

(una de les conclusions extretes del teorema de la impossibilitat d'Arrow)

Tuesday, September 25, 2007

Edward Murrow

Arribo tard a casa després de la primera exhibició de la temporada. Hem arrasat al rival, en part gràcies a la nostra superioritat física, demostrant així el bon treball realitzat de pretemporada.

Just a temps per enganxar el final de Good Night, and Good luck, on Strathairn acaba representant un discurs de Ed Murrow sobre la funció social de la televisió:

To those who say people wouldn't look; they wouldn't be interested; they're too complacent, indifferent and insulated, I can only reply: There is, in one reporter's opinion, considerable evidence against that contention. But even if they are right, what have they got to lose? Because if they are right, and this instrument is good for nothing but to entertain, amuse and insulate, then the tube is flickering now and we will soon see that the whole struggle is lost. This instrument can teach, it can illuminate; yes, and it can even inspire. But it can do so only to the extent that humans are determined to use it to those ends. Otherwise it is merely wires and lights in a box. Good night, and good luck.



Com el primer cop que ho vaig veure, no em deixa de sorpendre la "ingenuitat" d'un periodista com Murrow, amb una llarga experiència i una sòlida reputació forjada durant la guerra, com manté durant tants anys una batalla que té perduda ja abans de començar: la funció social de la televisió enfront de la seva comercialització. I això que no havia vist el Gran Hermano infantil.


Friday, September 21, 2007

El retorn a casa

A continuación os ofrecemos la actualidad cinematografica que hemos decidido destacar según nuestros criterios mas o menos deteriorados.

Antonio Gasset (qui si no?)


Ja porta tres setmanes, però mai és tard per dir-ho: et trobava a faltar!

Wednesday, September 19, 2007

Fotos cremades

Resulta que si agafes una fotografía d'algun membre de la família Reial i la cremes, estàs cometent un delicte. Delicte d'injúries. Si algú crema una foto meva m'està injuriant? Ah! Que no tots sóm iguals. Aleshores, si cremo una portada d'El Jueves també estic delinquint? O els estic fent un favor? Hem de pensar que la fiscalia va ordenar destruir-ne els exemplars (segurament incinerant les revistes) i els motllos, així que perqué no denunciem a la fiscalia el fiscal que va ordenar-ne la crema per un delicte d'injuries contra la corona? Per molt que estigués intentant salvar l'honor del futur cap d'estat, no podia cremar-ne la seva representació, perquè és injuriós! Pel que sembla, Joan Carles i Mahoma tenen massa en comú...

Però, i si només és art? Si l'art desgrava impostos, perquè no pot desgravar injúries?
Però qui vol ser un artista? Jo prefereixo insultar, té més gràcia. Com els Herois de la Katalunya Interior, com sempre pioners en polèmiques:

Fotos cremades d'una vedella anant de part,
em presenten al fotògraf i em diu que això és art,

(...)
putus artistes,
que els donin pel (...)


Proposo doncs seguir aquest pràctic exemple: la desobediència civil casolana. Seguirem l'exemple. Aquí una foto del Rei, només cal ampliar i imprimir. A partir d'aquí cadascú pot fer-ne el que vulgui.





I per demanar que no falti:

"Y quiero, sobre todo, una Ley que me permita mandarle a él y a toda su puta familia a donde me dé la puta gana. Que para eso son mis empleados."

Monday, September 17, 2007

The Black Donnelly's

Aburrit de tantes sèries especulatives i sense final, és una alegria veure com guionistes seriosos (Paul Haggis) treballen en projectes com The Black Donnelly's, una versió Irlandesa de Malas Calles però en sèrie, rollo Soprano. Quina il·lusió veure com el destí dels personatges està només marcat per les seves pròpies passions (i una bona dosi de fatalitat), però res de conspiracions ni conyes sobrenaturals.



Si fins i tot es poden permetre escenes tan xules com aquesta, amb Snow Patrol de fons!



Sunday, September 16, 2007

Plora Sabadell

Doncs pel que sembla la definitiva cançó de l'estiu ja te videoclip.

Com sempre vaig lent i ja està penjat.

Però en definitiva el que importa és que arribi a molta gent, així que a augmentar visites i a difondre'n el contingut!

Thursday, September 13, 2007

Enquesta setmanal

Sense cap influència externa, he decidit publicar per iniciativa pròpia una pregunta quinzenal per proporcionar una mica més de dinamisme al blog, integrant les visites en el pròpi esdevenir del brillant futur d'aquest blog. Com a enquesta mensual s'anirà publicant periòdicament cada dos mesos, de forma que tingueu prou temps per meditar les vostres respostes trimestrals. No garantitzo la regularitat de l'enquesta, sotmesa aquesta però al propi interès que desperti l'actualitat.

De totes formes mantic certs dubtes sobre l'estil definitiu de l'enquesta, així que la primera serà una metaenquesta. Com ha de ser a partir d'ara? De qui l'he de plagiar?

Varies són les respostes:

-De qui sigui menys del Ramon.
-Si vols serietat i credibilitat, has de seguir l'exemple de la premsa esportiva.
-Al principi creia que el Ramon feia unes bones enquestes, però ara he vist que no pot ser pas un referent.
-Haurien de ser com les eleccions a Corea del Nord.
-No fagis enquesta, total tampoc l'aniràs renovant.
-El del proyecto Seléucida sembla un model prou eclèctic (només cal mirar la seva pregunta quinzenal).

Turguéniev, quien hablaba español, dijo que Calderón de la Barca era el mejor "dramaturgo católico" de la historia. ¿Estás de acuerdo?
-Sí, totalmente
-Conviene mirárselo con más calma, parece una afirmación excesiva.
-No, porque no creo que la religión sea una categoria válida en la literatura.
-Lo desconozco, pero si así es, espero que sea el mejor y el último.


Forges

El Ramon es desdobla en el pesat d'en Garfield i els grans Calvin i Hobbes, però a casa meva abunda la passió per Antonio Fraguas, Forges.

Per exemple per versions com aquesta dels acudits de sociòlegs:


Monday, September 10, 2007

Zidane era un nena

El seu cop de cap queda al nivell de l'Stacey Malibu al costat de talents naturals com Brian Lima, jugador de Samoa i autor del que és considerat millor placatge de la història del Rugby (per alguna cosa l'anomenen el Quiropràctic).



Wednesday, September 05, 2007

Dersu Uzala (2)

Així doncs (continuant el post anterior, i frivolitzant encara més) em veig obligat a sobreviure en mig d'un territori hostil i desconegut, i lentament vaig descubrint els principals perills de l'ecosistema local:


-El Repartidor de Publicitat: Agafant l'enllaç entre el tren i el metro acostuma a haver-hi un repartidor de publicitat. Des de la seva posició privilegiada en mig del pas es dedica a discriminar a quins dels viatgers obsequia amb el seu flyer. Després de passar uns dies pel seu davant, i fart de la seva falta d'interès per mi preparo una estratègia per a aconseguir un dels paperets. M'hi acosto caminant lentament, i quan veig que està a punt de proporcionar-ne un a una senyora que passa per davant seu, accelero el pas i li prenc de les mans en un tancar i obrir d'ulls. Llegeixo: ofertes en depilació laser. Per algun motiu només en repartia a les dones...

-La Monitora d'Esplai Rumanesa: Aquest és un ésser que es troba exclusivament als FGC, i acostumo a coincidir amb ell un cop per setmana. Apareix passades les 15 i mentre vas caient lentament a un estat de sopor, s'escolta de fons una veu que saluda en un castellà amb un fort accent (rumanès?). Fa un breu discurs i tot seguit es posa tocar constantment el mateix acord de guitarra mentres canta el que sembla una cançó infantil típica de Rumanía. Tot i que no la trobo especialment interessant és de gran ajuda per conciliar el són, de manera que quan la noia passa a cobrar la voluntat ja acostumo a estar ko.

-El Violinista de l'Intercambiador: Tota una sorpresa. Durant els meus primers dies, em va sorprendre enganxar en l'intercanviador de Provença un jove violinista que tocava peçes prou boniques per alegrar l'estret tunel ple de pols d'obra i de gent amb presses. Si ho tenia talent o tocava bé és un coneixement que no està a l'abast del meu limtat (limitadíssim) coneixement/oida musical, però sens dubte era un dels elements més apreciats del viatge. Llàstima que la civilització occidental no en té mai prou, i ha de destruir la pròpia fauna que ha creat: per culpa de la voracitat de les obres, l'intercanviador ha quedat tancat i el jove del violí ha desaparegut, segurament no està habiutat a estar fora del subsòl.

-Treballadors temporals de FGC: El tancament per obres de part dels túnels obliga a haver de sortir a la llum del dia per poder agafar el metro. Per si de cas hi ha una línia groga pintada al terra que indica el camí a seguir per al trasllat. Però l'amabilitat de FGC ha fet que posin a diposició del públic un mini-excèrcit de treballadors temporals que -amb un peto taronja com a uniforme- es dediquen a guiar-te per si la llum solar et desorienta. S'ha de ser molt valent per posar-se davant de les continues onades de persones anònimes que escupen el tren i el metro i obligar-los a fer el circuit marcat (en teoria hi ha una ruta per entrar i una per sortir).

-La Parelleta de bon matí: Un combinat explosiu, extremadament perillós. Just sortir del tren, acostuma a haver-hi una parelleta jove despedint-se carinyosament (i durant molta estona), desprenent felicitat i provocant pujades de sucre. Mentre la majoria dels viatgers amb falta d'hores de són ens dirigim fatalment cap a un grapat de grises hores de feina, la parelleta es dedica a tocar la moral d'unes persones ja prou sofertes.

-El Borni dels Kleenex: La versió heavy de la Monitora d'Esplai Rumanesa. Aquest però només ha aparegut pel metro, i es dedica a anar resseguint-lo de punta a punta. Cada x metres es para i engega el discurs (més llarg que el de la rumanesa) amb un castellà amb fort accent d'europa de l'est: familia a mantenir-no tinc papers - no puc trobar feina - em veig obligat a fer això per sobreviure - venc kleenex a canvi de la voluntat.
L'últim cop que s'el va veure era al primer vagó del metro, i es va emprenyar per què s'havia patejat tot el metro i ningú li havia comprat res, així que va començar a fotre bronca als passatgers, mentre intercalava expressions com yo flipo o es muy fuerto lo de esta gente. Estava realment emprenyat i feia una mica de por, però va baixar a Verdaguer i ja no se l'ha tornat a veure.

-El Violinista Sorpresa: La cosa va anar més o menys així: tornant cap a casa, estava pensant com n'estava de cansat de la Monitora d'esplai rumanesa i que el millor per a una bonica becaina seria tenir allà el Violinista de l'Intercambiador, i no aquella pesada. I tot d'una comença a sonar una lleugera melodia de violí que va prenent força lentament. Tal és la meva sorpresa que en un principi adjudico la música a la meva imaginació o a un MP3 amb el volum massa elevat, però resulta que no, que és un violinista més granadet que apareix en comptades ocasions en el viatge de tornada amb FGC. Les seves aparicions són ocasionals i en el moment menys esperat, augmentant una interessant reputació com a propiciador dels millors dels sons.

Tuesday, September 04, 2007

Dersu Uzala

Vladimir Klavdiyevich Arsenyev es sorprenia en la magnífica pel·lícula d'Akira Kurosawa (sobre les memòries dels seus viatges) sobra la puresa i innocència del seu guia per els paratges més remots de Sibèria. Dersu establia una relació de profund respecte cap a la naturalesa, una relació de tu a tu on era capaç de viure'n sense que el seu estil de vida nomada i la seva cultura animista fóssin capaços de modificar l'entorn natural en el que vivien.
Dersu li va salvar la vida en vàries ocasions, enfront la incapacitat d'adaptar-se i sobreviure en els paratges naturals més remots amb els seves capacitats pròpies de la cultura occidental.

Però la civilització avança, i al final és el propi Dersu el que s'ha d'adaptar a les costums i capacitats de la cultura dominant, amb conseqüències tràgiques.

Ja fa més d'un més que em toca anar a Bcn cada matí a treballar i, després de tants anys, m'introdueixo a la força a l'element per excel·lència de la vida urbana: el metro. Acostumat a la comoditat dels desplaçaments breus em veig obligat a entrar en un món per a mi desconegut fins ara, amb cert temor. Però encara no sé quina és la prepectiva més adequada per a poder comparar aquesta experiència: la d'Arseneyev o de la Dersu.

Sunday, September 02, 2007

Periodistes...

Tyson Gay, campió mundial dels 100, 200 i 4x100 metres potser mereixia un altre titular, però ja sabem com és la nostra premsa:


Thursday, August 30, 2007

Andreu l'Il·luminati



Nos situamos al final de una década incómoda. Joe Pickford, un empedernido lector del teletexto, aparece ahorcado en Sabadell y Andreu l'Il·luminati, formidable filosofo-matematico, se pone a disposición de los bomberos de Hipona, para declarar como especialista. Pronto, Andreu se encuentra con un agente de la CIA llamado Harry Portman, mezclado desde hace años con el ultra secreto grupo de La Muy Taimada Corporación de los Gorrones, y allí sucede un dramático ajuste de cuentas con La Tropa de los Sicarios del Mameluco, después de una persecución en las cuevas de la antigua Constantinopla.
Sin embargo Andreu l'Il·luminati no se deja intimidar y continua con sus implacables reflexiones sobre la vida, desentrañando paso a paso los secretos de la existencia. Mientras la civilización occidental está en peligro, los malvados líderes de La Muy Taimada Corporación de los Gorrones no permitirán que las cosas se tuerzan. ¿Podrá Andreu detenerles a tiempo mientras continua en su investigación sobre el sentido de la vida?