"La mejor patada para tu culo"

Llegint aquest interessant post d'en RB em recordo que s'ha deixat aquest clàssic:

Josep Fontana vs Enric Gonzalez

Enric Gonzalez és un gran periodista. Amb alguns defectes, per exemple és de l'Espanyol. Sempre m'ha agradat molt llegir-lo, però just quan entrevista a un gran historiador com Josep Fontana (el seu Introducció a l'estudi de la Història és el primer llibre que vaig fotocopiar sencer durant la carrera) és quan més perdut sembla. Em sorpren que en una d'aquelles temàtiques que no comparteixo el punt de vista de Gonzalez el seu punt de vista no només em sembla esbiaixat, sinó presoner de tòpics i prejudicis, un nivell per sota del que li atribueixo habitualment. I m'entristeix pensar que potser sóc jo, que en les que sí coincidim jo només hagi resultat ser un palmero sense criteri. Almenys, de Fontana em quedo amb tota l'entrevista, en dues paraules IMPRESCINDIBLE. PD: RB, busco arguments per opinar sobre Jaume Vicenç Vives.

Tertulies de bar

Vivim en una època tramposa, per un costat tenim tanta capacitat d'abocar-nos al món que se'ns fa impossible assolir mínimament alguns dels desitjos als que ens veiem abocats. Però la mateixa modernitat que ens confon i bombardeja amb desitjos i necessitats ens ofereix els succedanis per a tranquilitzar les nostres ànimes. Decathlon, Zara, Ikea.. podem fer una mica de tot i ser feliços en la mentida. 

A mi la trampa em funciona, i un exemple palmari n'és l'Imdb. Fa anys que no em passo l'estiu mirant pelis de matinada a La 2, ja no passo l'estona esperants als titols de crèdit ni gasto calers en revistes, però la meva reputació de cinèfil continua intacta. 

I un cop crescudet, la meva versió seriosa ha d'aparentar ser economista, però això mereix una dedicació i esforç, especialment cada cop que alguna notícia o debat d'actualitat amaga una possibilitat potencial de deixar-te en evidència. 

Per això avui estic content, ja que he trobat el meu Imdb de les tertulies sobre fiscalitat, el Xuriguera de consulta ràpida, la pedra rosseta dels debats de bar. S'ha acabat aguantar els debats facilons, la demagògia barata sobre "els impostos més alts", callat mentre penses "això ho he de mirar". Tertulià, periodista, o Julia Otero, s'ha acabat el xollo.

Declivis i assalts al poder

Llegint l'interessantíssim "El declive de los dioses" de Mariano Guindal em trobo amb un nom que em sona:

El redactor jefe de "La Vanguardia" Manel Pérez tuvo acceso al informe del fiscal y publicó una amplia historia, en la que estaban implicados el entonces secretario de Estado de Hacienda Estanislao Rodriguez-Ponga, como autor de un manual para facilitar la evasión fiscal y José Ignacio Goirigolzarri responsable de los pagos ilegales a los políticos latinoamericanos. 

Com no podia ser d'altra manera, per arribar tant amunt no es poden tenir les mans netes. Trobo curiós que quan aquest senyor va ser notícia no sortís per enlloc aquest passat, però és que de fet ha exercit sense cap problema durant anys. Però hi ha nivells on aquests actes no es consideren a nivell de justícia, sinó de poder i interessos d'estat:
Com explica el mateix llibre, tota l'expansió inversora espanyola a sudamèrica, va estar regada de suborns:

Con aquellas cuentas (del BBV) se constituyó un "fondo de reptiles" que fue utilizado para comprar favores políticos en Colombia, Perú, México y Venezuela. (...) En junio de 1999 Repsol se hizo con el control de la petrolera estatal argentinaYPF, (...) gracias a las regalías y a las generosas aportaciones que se hicieron a la campaña del peronista Carlos Menem. (...)También se denunció pago de comisiones en la compra de Aerolíneas Argentinas por parte de Iberia; aunque la más sonada fue el pago de 900 millones de dólares en sobornes por parte del presidente de Telefónica Juan Villalonga para hacer-se con el control de Telefónica Argentina. 

 El més trascendent però, és que la trama d'interessos i poders creuats i enfrontats porta a un desenllaç ben trist:

Si ETA abandonaba las armas, el BBV se fusionaba con Argentaria e Iberdrola con Repsol (ambas participadas por el banco vasco), se lograría una fuerte soldadura entre Euskadi y España. La trascendencia de la operación era enorme. 

(...) 

La oposición sospechó que el gobierno conocía la existencia de las cuentas opacas y se guardó una carta decisiva en la bocamanfa. Dio carrete a Ybarra y Uriarte, aceptando todo lo que querían, y cuando se tragaron el anzuelo tiraron del sedal. (..) lo único qu ebuscaban Aznar y Rato era dominar el primer banco del país para llevar adelante su plan de controlar las primeras empresas (Telefónica, Repsol, Endesa, Iberia y el BBVA) cuando perdiesen el gobierno. Fue un auténtico "golpe de Estado" civil encubierto.

Sortides a la crisi

La crisi s'allarga i muta, es transforma en una hidra capaç d'introduir-se a les nostres vides de forma traumàtica.
Però cuatre anys després de la caiguda de Lehman Brothers alguna cosa hem après, visualitzem millor les sortides de la crisis i com a tal mirar d'anticipar-les.
I com diuen que la història és cíclica, la sortida la trobem mirant enrere, tornant a les essències.
I que hi ha més essencial per un català que el pa amb tomàquet?
Aquest ha estat el meu primer pas per a sobreviure a la crisi: garantitzar el subministrament de pa amb tomàquet.
I com podeu comprobar amb la seguüent guia visual, sembla que la crisis, almenys per al que afecta al tomàquet, està  més a prop del final.

 

   

No és tan fàcil? Doncs fes-ho tu!

Això és el que ens proposen des del departament d'Economia i Coneixement.

Tanta protesta contra les retallades, doncs prova tu, ciutadà, de cuadrar els comptes!

Però s'ha d'anar amb compte! Per alguna extranya raó, a la que decidim gastar més (o menys) ens surten tot de warnings que ens avisen de la nostra irresponsabilitat.

Per exemple si tenim l'estúpida idea d'augmentar el pressupost en eduació ens avisa que "Atenció! (...) el país també té altres necessitats." Si disminuim molt els serveis socials hem de saber que "Atenció! Recorda que algunes actuacions són de prestació obligatòria segons la llei i per tant no es poden reduir sense canviar les lleis." Gran argument de pes per no fer-ho (la mandra d'haver de canviar lleis).
 Però ULL! Que si per alguna estúpida raó es volen pujar les prestacions, hem de tenir en compte que "Atenció! Un increment massa gran i generalitzat dels ajuts públics pot desincentivar l'esforç personal." També podem mirar de pujar els impostos o aplaçar el deute, però amb iguals avisos que apel·len a la nostre responsabilitat i/o mala consciència.

 El que em meravella de tot plegat és que, per alguna misteriosa i divina raó, els nivells d'equilibri de partida (del pressupost 2012) són neutres, no tenen efectes sobre la població, no surt cap avís que ens digui "gastant això en seguretat no tindràs prous policies per protegir els banquers del BCE i hauràn de venir forces del país veí" o "Gastant així en sanitat t'operaran les catarates quan el teu net en començi a tenir.. o t'ho paguis"...

 Bé, us ho recomano, no deixeu de jugar-hi i sentir-vos Conseller per un dia.

PD: És evident que falten opcions tipus reclamar més diners a Madrid, buscar sortides miraculoses amb inversions ludopates o imprimir els teus propis bitllets, però suposo que la banda ampla espanyola no suporta un nivell tan alt de variables..

Diputació en flames

Durant unes quantes hores, tot semblava diferent...

 29 de Març de 2012

Enhorabona

Estic d'enhorabona.

Feia temps que no em topava amb algun bloc que m'incités a retornar mica en mica a l'activitat.
Deixar-se arrosegar per la inmediatesa del twitter ha estat massa temptador.
Però des de punts tan dispars del planeta m'ha arribat per fi una bona patada al cul. Un bon cop que m'ajuda a  enfrontar-me de nou a la incomoditat de blogger, agafar impuls per compartir algunes cosetes i fer alguns petits canvis.

Prou de palla, que tampoc no escric prou bé per a jugar amb la curiositat, així que no perdeu temps i disfruteu d'aquesta nova visió inspiradora:

El primer que em va inspirar i el seu successor. Al cap de poc va servir per insiprar-ne una versió local.
I per últim, un bloc menys inspirador, més feixuc i el que és pitjor: sense fotos.
Bè, almenys és en català oh.. wait!

Oportunitats per despedides de solter al delta del Llobregat

Alguns punts de vista sobre Eurovegas, en l'ordre en que els he anat llegint:


D'un economista (1)

D'un politòleg

3 articles d'un geògraf especialitzat en turisme.

D'un tertulià de ràdio o economista (no ho tinc molt clar).


(1) Del que rescato dos respostes a comentaris:

1) Lo de los 261.000 puestos de trabajo es mas falso que un duro de cuatro pesetas. En todas Las Vegas trabajan en casinos 102.000 personas. Dobla el numero para incluir hoteles y cosas semejantes y aun asi te quedas en 200.000 personas. Y el complejo de Madrid jamas llegaria al tamaño de TODAS Las Vegas.
2) Los puestos de trabajo que se creen tienen un coste de oportunidad: cada euro que nos gastamos directa o indirectamente en ayudas es un Euro con el que se impone al contribuyente español (hoy o con impuestos futuros) y que por tanto reduce la demanda en otros sectores de la economia. La evidencia en EEUU es que los puestos de trabajo creados por un, por ejemplo, estadio de futbol, no compensan los puestos de trabajo perdidos por los impuestos para financiarlo.

Però en el fons, per molt que em formi una opinió, aquesta mai podrà competir amb el desig ocult de viure tot d’aventures esbojarrades d’una escapada a Las Vegas a Viladecans!
Gràcies per tot Hollywood (i Friends).

Nous i vells privilegis

Es un rollo sentir tots els prejudicis de la industria contra els internautes, com alguns dels "creadors" culturals més coneguts i famosos es deixen convencer alegrement per a servir d'ariet alhora de lluitar contra els canvis que genera internet, de forma semblant a la que l'inquisició perseguia aquells qui usaven la imprenta per diluïr el monopoli de l'esglèsia sobre el coneixement.
Cansat de que s'acusi als usuaris de voler "la cultura de tot gratis", de forma hipòcrita i falaç (és que algun d'ells ha pagat mai per escoltar la ràdio o veure la televisió?, no van aparèixer aquests mitjants en detriment d'altres formes més antigues d'informació i entreteniment?).

Després de que el diari que comprem a casa hagi donat tribuna a un grapat d'artícles infumables (de la familia Bardem, Sinde, Pau Donés..), amb arguments barrocs i estúpids als defensors de "la cultura" i de l'oligopoli de la indústria que els ha fet rics, m'agradaria dir moltes coses però, com és habitual aquí i lògic, enllaço tres articles que, des de diferents vessants, en parlen més, millor i més ben escrits, per desmuntar els llocs comuns en què volen instituir el saber comú per a fer i desfer segons els seus interessos:


"Si hubiera cobrado cada polvo a 100 pavos, no sería rico, sino virgen."
Sí, he escollit la frase de l'artícle a lo Tele5.

Lo que está en juego es el modelo de sociedad que queremos construir: la definición y positivización de los derechos fundamentales de cuarta generación
Javier De La Cueva a El País, al mateix día que l'artícle patètic de Pilar Bardem.


Dice la ministra de Cultura y muchos otros que sin los derechos de autor habría menos creadores. Lo que supongo que quiere decir es que habría menos creadores ricos. Y, francamente, eso no me parece un problema.
Mi Mesa Cojea. (Ciudad K) No coment.



PD: I de regal una resposta a un "artícle" de la ministra de cultura.

Esperit Juantxi

La lluita continua!

El humor gobierna Reikiavik

Jon Gnarr es el nuevo alcalde de Reikiavik. El pasado diciembre fundó el Iceland's Best Party (el Mejor Partido de Islandia) y con él ganó hace poco las elecciones municipales con el 34,7% de los votos. Jon Gnarr era conocido por salir en televisión y hacer reír a la gente con un personaje de mediana edad, calvorota y feúcho, de convicciones marxistas y con una infancia infeliz por culpa de la militancia feminista de su madre. En su discurso de aceptación del cargo, y ante la previsible desconfianza del 65,3% de electores que no le votaron, intentó calmar cualquier ansiedad innecesaria: "Nadie debe temer al Mejor Partido porque es el mejor partido", dijo. "Si no lo fuera, sería llamado el Peor Partido o el Mal Partido. Jamás trabajaríamos en una formación de esas características".
Durante la campaña, el Mejor Partido -en el que están casi todos los músicos punks de Reikiavik- prometió llevar un oso polar al zoo, repartir toallas gratuitas en las piscinas públicas, construir una Disneylandia cerca del aeropuerto y conseguir del Parlamento la liberalización de las drogas en 2020, entre otros asuntos de parecido calado. Para tener una idea clara del estilo del nuevo regidor, conviene decir que advirtió que jamás entraría en un Gobierno de coalición con un partido en el que sus miembros no hubieran visto completas las cinco temporadas de The Wire, la serie de televisión.

Y eso fue lo que tuvieron que hacer los integrantes del partido socialdemócrata, con el que Gnarr ha pactado para gobernar Reikiavik. La primera medida del nuevo Consistorio fue permitir la entrada libre a las piscinas a todos los menores de 18 años.

Ser divertido no significa que no se sea serio, ha explicado el flamante alcalde, un experto en relaciones internacionales desde que, en un programa de radio, se dedicó de manera obsesiva a llamar a la Casa Blanca, la CIA y el FBI para interesarse por la cartera que acababa de extraviar.

El humorista Coluche se presentó a las elecciones presidenciales de Francia en 1981 y Frank Zappa, el músico de rock, a las de 1992 en Estados Unidos. Ninguno de los dos llegó muy lejos. Cómo estarán las cosas en Islandia -sus bancos colapsaron en 2008-para que el éxito de Gnarr haya sido tan espectacular.

EL PAIS
03/07/2010

JJOO 2016

Fa uns mesos un amic optimista em defensava com Brasil es mereixia uns JJOO, i com complia més requisits que altres candidats.

Deixant de banda el concepte JJOO ("Són una plaga que a ningú desitjo" diu un que conec), no podia més que al·lucinar de defensar un lloc on es fan cursos de conducció per escapar de potencials segrestadors, on els cirurgians més exitosos són els que es dediquen a reimplantar orelles artificials als familiars dels rics que han estat bescanviats per diner o la màfia és capaç de paralitzar unes eleccions.

Com que sóc incapaç de donar una argumentació digna dels lectors, us donaré tres referències sobre el tema:

Un documental del que ja havia parlat (Manda Bala):



Tropa de Elite, Una peli descarnada i cruel:



I de colofó un gran llibre del meu escriptor de capçalera, Peter Robb: Una muerte en Brasil.

Traicions i tradicions

Llegeixo amb sorpresa que els habitants de Venència s'oposen a la instal·lació de màquines de vending en l'espai públic de la ciutat, per no embrutar "l'ànima de la ciutat".
Em causa estupor pensar com els venecians intenten conservar les pedres impol·lutes de la ciutat sense adonar-se que el més important ja ho han perdut, la tradició genètica i cultural del comerç que van permetre l'extensió del poder venecià arreu del Mediterrani.

Venecia se hunde en las aguas de... Coca Cola

Los venecianos han dicho basta. Son conscientes, con dolor, de que la antaño poderosísima República es hoy prácticamente una ciudad museo, pero todo tiene un límite. Y éste ha llegado con la noticia de que este fin de semana el Ayuntamiento y Coca-Cola van a firmar un acuerdo por el cual se instalaran unas 60 máquinas de bebidas en 32 puntos de la ciudad a cambio de unos 2 millones de euros en cinco años más un generoso porcentaje en las ventas de latas y botellas.

La decisión ha puesto de los nervios a la teórica Serenissima y ha hecho coincidir a concejales de izquierda y derecha. "Nuestra ciudad ha sido vendida por cuatro cuartos", ha denunciado Sebastiano Bonzio de Rifondazione Comunista para quien se ha puesto precio "al alma de la ciudad que irradió derechos humanos". En la derecha también han echado mano a la historia. "Al menos podían haber hecho como las cortesanas venecianas que se hacían pagar bien y si han decidido prostituir la ciudad a Coca-Cola por lo menos que les paguen bien", ha subrayado Pietro Bortoluzzi, jefe del grupo de Alleanza Nazionale.

Las autoridades aseguran que las máquinas (que además de bebidas expenderán sándwiches y otros comestibles) no llevarán marca alguna y que se tratará de situarlas en lugares donde no afecten al paisaje urbano. El alcalde de la ciudad, el filósofo Massimo Cacciari, ha hecho gala de pragmatismo veneciano: "Necesitamos desesperadamente fondos para las labores de restauración de la ciudad".

El edil tiene oposición hasta en la familia. Su sobrino lidera un grupo antiglobalización que, obviamente, se opone a la iniciativa. Eso sí, otros políticos locales, que han puesto el grito en el cielo, no han sido menos pragmáticos que Cacciari y han escrito a Pepsi-Cola pidiendo que la eterna rival ofrezca al menos un millón de euros al año a la ciudad.

EL PAIS
27/02/2009

Però aprofundint una mica més arribem al problema de fons: el preu. El problema no és que la Cocacola posi màquines a la ciutat, sinó que podria pagar més per fer-ho. No tot està perdut!

Decidir

Avui emetien a TV3 la següent notícia:
Un grup d'alpinistes italians es perden a 400 metres del cim de l'Aconcagua degut a un fort temporal. Una expedició de rescat aconsegueix rescatar-ne a tres després d'uns dies. Una quarta expedicionaria ha mort i quan finalment es troben amb el que creuen que és el cadàver del guia argentí de l'expedició. Però encara respira.
(No és agradable)

"Se está muriendo..."

El resum dels fets. I la polèmica (2).

No sóc capaç d'opinar al respecte.

L'alcalde.

Recordo un aniversari que com a regal me mare em va portar a dinar al Viena. Casualitats de la vida vem coincidir amb l'alcalde i la mare li va comentar que era el meu aniversari.
És un dels meus records més nítids d'infància tot i que, extranyament en mi, aquella tarda no vai ser capaç de fardar com tocava davant els companys de classe que l'alcalde m'hagués felicitat, a mi, personalment.

Inadaptats

L'estúpida gent del camp no entén els valors i l'esperit de la civilització moderna.

Els pagesos, víctimes dels pixapins

AVUI 14.09.08

Sònia Tubert

Camprodon Un pagès de Camprodon rep queixes de les persones que passen el cap de setmana en aquest municipi del Ripollès per la fressa que fan les esquelles que porten les seves vaques. Veïns que no volen deixar passar els tractors que van a segar per no haver-ne de sentir el soroll. Pancartes a Campdevànol contra “la pudor i el soroll” de les activitats agràries. Són alguns exemples d’un mòbing que pateixen pagesos i ramaders que reben tot tipus de pressions que els impedeixen tirar endavant les seves activitats amb normalitat.

El mòbing rural potser no és tan conegut com l’urbà ni se’n parla tant, però pot causar als que el pateixen la mateixa angoixa. El sindicat Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) ha quantificat en una trentena els pagesos que pateixen aquest fenomen a les comarques gironines. On es concentren més casos és al Baix Empordà i el Ripollès. Segons Jack Massachs, de JARC, és precisament en aquestes comarques on hi ha més persones que canvien la vida a la ciutat per la vida al camp, els neorurals, que solen ser, en la seva opinió, els que més es queixen.

Els problemes de convivència entre pagesos de tota la vida i nouvinguts són una de les principals causes del mòbing rural, però la majoria dels casos encara es donen per pressió urbanística, tal com ha pogut constatar JARC. La llei prohibeix que hi hagi granges a determinades distàncies dels nuclis urbans, i això fa cada vegada més difícil la seva subsistència en pobles que, encara que petits, en moltes ocasions amplien notablement les zones urbanitzades.

“Si no es pot fer una granja a una determinada distància d’una casa, perquè s’ha de poder construir una casa al costat d’una granja que ja hi era?”, es pregunta Massachs, que diumenge va participar en la Segona Diada del Mòbing Rural.

Què costa als pagesots posar un GPS a cada animal per tenir-los localitzats? Només posen les esquelles per molestar.

Instruments del diable

L'imperi del mal que és Google té una potencial competència en les xarxes socials. Si ja tenia assumit que Google coneixia tots els meus vicis més secrets i repugnants, ara hauré d'assuir que qualsevol de vosaltres els pot investigar gràcies als nous instruments del diable: les xarxes socials.

Las redes sociales -enormes clubes de amigos que intercambian mensajes, fotos y vídeos en la red- se han convertido en un arma de comunicación potentísima y muy atractiva. (...) Las que tienen más éxito en España son Facebook, My Space y Tuenti.

Acumular información privada en la Red puede crear problemas, como han alertado las autoridades europeas. En México, estos sitios han servido de instrumento para secuestradores que investigaban entre las fotos y datos de sus víctimas para averiguar sus direcciones, con quién se movían, o si sus imágenes reflejaban un estatus económico deseable. Pero la indiscreción de las redes sociales no es sólo cosa de delincuentes. Hace dos semanas un letrado australiano comunicó a través de Facebook la apertura de un proceso judicial por no pagar una hipoteca. Un tribunal australiano lo consideró como una vía válida al no localizar a la pareja de acusados en su domicilio. Y hay más. La Agencia Española de Protección de Datos (AEPD) ha constatado que los responsables de personal de algunas empresas investigan en las redes sociales los perfiles de candidatos a un puesto de trabajo para comprobar o completar detalles.
Ni siquiera está claro que se cumpla el derecho de todo usuario a cancelar cuando se desee y con carácter inmediato su información personal. "Por lo que hemos visto hasta ahora los gestores de la Red se quedan con la información" (...)

Pero por ahora algunas inteligencias individuales llevan la delantera a la masa. Héctor (nombre falso) se define sencillamente como un adicto a Facebook y conoce todos los agujeros por los que la información se filtra. "Reconozco que espío a mis ex, incluso a los que me tienen bloqueado como amigo. Busco y cotilleo la información que han compartido con amigos comunes. Por ahí siempre hay filtraciones. Yo he llegado a deducir si mis ex tienen nuevo novio, si se han cambiado de piso e incluso su dirección exacta. También me es muy útil para conocer sus planes, y saber si coincidir con él o dónde debo evitar hacer acto de presencia", asegura Héctor. (...)

La mayoría tienen sede social en EE UU y no cuentan con representantes en España. Dar con algún responsable para aclarar dudas de uso es prácticamente imposible. MySpace está en Los Ángeles, Facebook en Palo Alto, y ninguna de sus dos páginas disponen de un teléfono donde poder llamar a aclarar dudas.

Zuneageddon

El Zune, la versió Microsoft de l'iPod s'ha suicidat de forma sincronitzada arreu del món. Frustració? Sentit d'inferioritat respecte els aparells d'Apple? I si només és l'inici de suicidis massius d'electrodomèstics? Em recorda a alguna història de Stephen King..

De wikipedia:

At approximately midnight Pacific Standard Time, on the morning of 2008-12-31, many, potentially all,^[47] first generation Zune 30s were reported to have automatically rebooted and frozen during the boot process.^[48][49] The event is being called "Y2K9," "Z2K," "Z2K9" and "Zuneageddon" by many bloggers.

Microsoft has stated that the problem is with the internal clock driver and the way the device handles a leap year; with an intermediate official "fix" to drain the device battery and then recharge after 12 noon GMT on the 2009-01-01.

Hi ha coses que no canviaran mai

Así es el destino de los gentilhombres de fortuna.
Una vida difícil y el riesgo de acabar en la horca,
pero comen y beben como gallos de combate,
y acabada la travesía,
dicen tener en la bolsa cientos de libras esterlinas
y también centenares de monedas.
Yo ya había empezado a entender el sentido
Y sabía que los "gentilhombres de fortuna"
no eran ni más ni menos que simples piratas.

Robert Louis Stevenson, La isla del tesoro

Grans finals

Sempre m'havia costat creure aquella frase de "la realitat supera la ficció", però almenys he d'admetre que com a mínim arriba a elevar-se al seu nivell. Com en un thriller de Hollywood o una novel·la d'Agatha Christie un ha après a esperar fins l'últim sospir per descobrir l'assassí. Albirant els últims instants de la seva funció, gran cop d'efecte de l'amic George ens ha deixat a tots bocabadats. Ho ha aconseguit. Per fi ha trobat les sabates de destrucció massiva.