Batumi

No tinc molt clar quin és el model: Barcelona, Benidorm, Monaco, Eivissa?

Aquella sensació (II)

 .. que els canvis deixen tanta gent enrere..

Aquella sensació.. (I)

.. que hi ha coses que es mouen tan i tan ràpid..

Tbilisi

Stepantsmida (Conegut com a Kazbegi)

 

Mestia - Capital de Svaneti

Sarpi - Frontera de Geòrgia amb Turquia

 

Canvi de model

¿Qué fue de la construcción? es pregunten aquí. 

I es pregunten si "todavía parecería aventurado hablar sobre si nos dirigimos hacia un nuevo modelo productivo o si por el contrario no estaremos simplemente removiendo los rescoldos del anterior". 

Però allà on aquests esforçats analistes no s'atreveixen a aventurar conclusions ("todavía es pronto para hablar del futuro de nuestro modelo productivo") jo em trobo en condicions d'obrir una finestra a l'esperança: el model productiu està canviant, i ho fa cap allò que més ens ajudarà al reequilibri comercial: Les exportacions. 

 Exportacions? De què? Doncs d'allò que millor se'ns dona: El pelotazo urbanístic i l'obra pública, com vaig poder comprobar aquest estiu.

 A la Geòrgia profunda, construint l'ajuntament de Mestia (com es pot veure al cartell) en una regió turística en ascens (Svaneti).

 Com toca. Obrint nous mercats en l'Àsia emergent (bé no és del tot emergent i, pel vostre benestar, no li digueu mai a un Georgià que el seu país és a Àsia).

Veieu com ens en sortirem!

Excuses per retrobar Peter Robb

Per fi alguna cosa interessant. A la que tenim alguna escusa, aprofitem per colar en les feines de classe una mica de Joseph Conrad, a través de Peter Robb.

El Nostromo de Conrad, sin embargo, una obra escrita en inglés por un polaco que se inspiraba en sus recuerdos de un continente al que veinticinco años atrás había echado un "breve vistazo", es el gran libro sobre Latinoamérica. Es grandioso por la economía alucinante y la precisión con la que describe las incongruencias e irrealidades a que da lugar la presencia de Europa en el nuevo mundo, y las crueldades destructoras que acarreó la persecución de los "intereses materiales".
Capta la mágica belleza del continente (apenas puedo contemplar la bahía de Guanabara cuando la luz juega sobre sus colinas y monolitos y el agua, respirar su aire dulce, sin pensar en el golfo Plácido de COnrad, aunque Costaguana, por mucho que en realidad no esté en ninguna parte, está en la costa del Pacífico, al pie de unos Andes cubiertos de nieve). Es posible que Conrad sólo alcanzara a entrever Sudamérica, pero sí pudo ber los ferrocarriles británicos y a los inmigrantes italianos de Brasil algunos han dicho que Nostromo es una gran novela sobre Italia, donde la aprecian tan poco como en Latinoamérica-, a los torturadores y a los sacerdotes radicales, a los devotos del progreso, el entorno devastado. Vio de qué modo los intereses británicos, con los que Brasil, al igual que todo el continente estaba tan endeudado, contraían una deuda cada vez mayor con los intereses noerteamericanos, que emanaban de los rascacielos del "mayor país de todo el universo de Dios", y con hombres como el fundamentalista cristiano que en Nostromo anuncia: "Dirigiremos toda la economía mundial tanto si al mundo le gusta como si no".
Cuando estuvo en Africa, Conrad sólo encontró a un europeo que le pareciese digno de respeto: el cónsul británico en Boma, población situada cerca de la desembocadura del Congo. Roger Casement..

Una muerte en Brasil
Peter Robb

Amors europeus

El pa de cada dia (o cada antic imperi...)

El viejo se llamaba Ferenc. En un alemán bastante deficiente, me habló de los problemas que tenían los hungaros de la región. Me solidarizo con ellos. Debe ser terrible que dividan tu país de esa manera y acabes en el lado equivocado de la frontera. El Tratado de Trianon parece un gran error, pues todos los habitantes de la región, aunque sean húngaros, ahora son obligatoriamente ciudadanos checoslovacos. Los niños tienen que aprender el lenguaje checoslovaco, y las autoridades confían en que, dentro de un par de generaciones, se habrán conovertido en checoslovacos fervientes. Los húngaros odian a los checos, y los rumanos también, y por los mismos motivos (por alguna razón, sus sentimientos contra los serbios son menos intensos), y tienen la intención de recuperar su territorio perdido.
(…)
Es cierto que los pueblos de la frontera son húngaros, pero más al norte son eslovacos puros hasta la frontera polaca. Han estado sometidos a los magiares durante mil años, siempre los han tratado como una raza inferior, y cuando algún eslovaco alcanzaba una posición importante, pronto lo seducían para que formara parte de la nobleza secundaria magiar, con el resultado de que no existían dirigentes locales. A los niños eslovacos los separaban de sus padres y educaban como magiares. Incluso cuando luchaban contra los austríacos en defensa de su nacionalidad y su lengua, los húngaros se dedicaban a oprimir y magiarizar a sus propios súbditos eslovacos. Al maestro de escuela tampoco parecían gustarle mucho los checos consideran a los eslovacos como unos patanes incorregibles, mientras que, a juicio de los eslovacos, los checos son unos burócratas mandones y pequeñoburgeses que se aprovechan injustamente de su proximidad al gobierno de Praga.

EL TIEMPO DE LOS REGALOS
Patrick Leigh Fermor

Corpus (2)

-Barceloneta: Fa molta calor, i em queda pendent de veure el nou Skyline de la ciutat. Anem a veure l'hotel Vela. No em sembla tan desagradable com diuen. Em fa més mal veure les pistes de padel enganxades a la platja del Club Natació Barcelona o la dotzena Iots enormes atracats al moll.

-Mercat de la Barceloneta. Recordo que per aquí hi havia llocs que volia conèixer, però sóc incapaç de recordar-ho. Un home gran de pell curtida i gorra de mariner seu sol en una vella cadira de fusta al costat d'un portal, sota un balcó amb tot de roba estesa. Els turistes li fan fotos, serà de la oficina de Turisme?

-Capitania General. Tot anant cap al carrer Còdols hi passo per davant i resulta que pel Corpus és jornada de portes obertes a l'antic convent dels Mercedaris. Un bonic claustre, dues escultures, tres armadures amb espases, algunes corrandes i un grapat d'estandard d'ordres militar-religioses. No hi ha gàrgoles, però sí un grapat de policies militars. Un vídeo explica l'origen de l'edifici i de l'ordre dels mercedaris, que tenien la bonica funció de dedicarse a recaptar caler per rescatar als segrestats pels pirates musulmans.

-Carrer Còdols. Tenia pendent de veure'l de dia. No fa pudor, tampoc hi ha fulanes, un perruquer marroquí cobra 4 euros per tallar el cabell i el Bar Mariachi, està obert!

-Via Laietana. Tantes voltes i tanta tonteria, l'únic que volia era venir aquí, a veure el meu futur lloc de treball. Sorollós, però té un pràctic Nostrum just al costat.

-Museu Frederic Marès. El mueseu està tancat, però en un magnífic pati es pot veure l'Ou com balla. Un grapat d'espases de tot tipus i èpoques es poden observar com a mostra del material bèl·lic que portaran de Montjuic.



-Arxiu de la Corona d'Aragó/Palau del Lloctinent, Arxiu Històric de la ciutat/Casa de l'Ardiaca.
Dos exemplars més de l'ou com balla. L'últim disposa de les millors vistes, però del pitjor ou. Deu anar mancat de la Power Balance.

-Plaça del Rei. Dinar sota l'ombra de les gàrgoles de l'Arxiu de la corona d'Aragó, enfront les escales del Palau Reial. Perquè no queia el coi d'ou?

Corpus (1)

Ultim divendres lliure, però toca burocràcia, així que almenys aprofites el matí. I pots passar per un grapat de llocs:

- Passeig de Gràcia. A firmar una beca, amb el destí aparentment menys interessant (per mi) dels possibles: Universitats.

-Palau de Pedralbes. Emular el principi (o final?) de Lost, enmig del bambú, clar que el Jack no podia refrescar-se en una font creada per Gaudí... Bé, potser sí, en aquella illa tot és possible...

-Diagonal 690. Compulsar paperots, desrebregar el títol (perquè collons el fan tan gran?), presentar documentació per una preinscripció. Esmorzar.

-Metro, Línia verda. Entra al vagó una noia amb samarreta blanca (prou blanca per veur ela roba interior) de tirants i pantalonets texans (molt) curts. Mentres l'home que llegia El País completament abstret intenta dissimular les mirades, a mi em costa afegir-me als comentaris de les dos dones grans del meu costat. "Sí que va una mica alegre, sí", "Sí va així vestida al matí, què farà al vespre!?".
Quines coses que em perdia a Polònia!


-La Boqueria. Sortint de la parada de metro un es topa amb el mercat. Incitat per la set un s'hi acosta, però ja se sap que una retirada a temps és mitja victòria, i enfront la marea humana un recula cap al..

-Mercat de Santa Caterina. Menys fruites tropicals, més tranquilitat, menys tripes i caps xai, i una pregunta: Com s'ho ha de fer un per poder observar el coi de teulat?

-Incitat pel carrer de Sant Pere més Baix un es veu obligat a investigar els noms dels carrers del barri, a destacar:

Carrer de Sant Pere Més Baix
Carrer de Sant Pere Mitjà
Carrer de Sant Pere Més Alt
Carrer d'En Cortines
Carrer de la Volta dels Jueus (bonic carreró on coincideixo amb un home,aparentment no jueu, miccionant de forma no discreta).
Carrer del Portal Nou (res d'especial, excepte pel Mario, ja que hi ha una pastisseria on fan Coulants).

-Però fart d'anar sense rumb, un es deixa portar per l'instint, i acaba al Museu de la xocolata. Fent massa calor per una xocolata calenta, un s'abona a un (decepcionant) "Batut fred de xocolata", conegut fora del museu com a Cacaolat fred. Decepcionat, aparquem la visita, perquè les experiències dolces d'han de compartir.

-Carrer dels Flassaders. Hi arribo per casualitat i recordo que vaig llegir algun lloc que era un dels millors carrers de Barcelona. No hi acabo de trobar el què, però estic orgullós de poder passar tranquil pel carrer de les mosques.

-Carrer Montcada. Prou bonic. Molta cua per al museu Picasso, però just a davant, al Museu tèxtil fan una exposició de disseny i venen DVDs per 11 euros amb un únic pla-seqüència d'un foc cremant. Jo ja tinc llar de foc. El millor: un boomerang amb forma de dos óssos, ideal per a fer correr el gos sense cansar-te.

-Esglèsia de Santa Maria del Mar/ Fossar de les Moreres. Contant gàrgoles. Té una bonica austeritat i és gran, però no tant com la de Gdansk...

Quin fred que feia a Cracòvia!

Deixant enrere els amics..

Sobretot aquells amb els que sempre pots comptar. Passi el que passi, faci el temps que faci saps que allà estarà per a tu. Fins l'últim dia al matí..

Fred i tristesa

Cap senyal visible, indiferent a les cicatrius que ens pugi haver deixat.
Res extrany, la meva excepcionalitat no deixa de ser la seva normalitat.. així continua i continuarà...


Ultim record des de Ulica Lea.

Cracòvia i les relacions madures

Al cap de les primeres setmanes de descobriment mutu i passió cega, arriba un moment en que l'enamorament per la ciutat s'esvaeix paulatinament a base de petits detalls, aparentment inrascendents, però que podríen acabar carregant la relació amb punts foscos, tabús i minúscules tragèdies comunes que no es poden comentar.

Per exemple, quan portes prop de tres setmanes a una ciutat com Cracòvia, i poc a poc t'adones que no tot és tant perfecte, la ciutat ha perdut encant a base de:

-Erasums. Quan a primers d'Octubre comencen les classes i de cop el centre s'omple de ramats d'estudiants estrangers, molts d'ells espanyols, que acostumen a anar amb grups de la seva pròpia nacionalitat.

-Artistes de carrer: Sí, no és Barcelona, però a la que surts un dia de cap de setmana de bon matí i et trobes amb una fauna terriblement semblant a la de les rambles de Brcelona: Artistes de carrer, esatues humanes, ballarins de hip hip, mims.. Com deia EM "Jo tinc pocs desitjos a la vida, però un dels que tinc és que les estàtues humanes emigrin a ciutats més sostenibles, com Kabul"

-El poc sorprenent èxit d'una peli medicre d'un tal Almodovara en un dels cines més cool de la ciutat (en un antic palauet burguès).

Però un és raonable i insistent, i el verdader amor implica assumir els defectes dels altres, de manera que unes setmanes més tard la relació continua més forta que mai, basada sobretot en evitar aquelles activitats on abunda la fricció perillosa: res de passejar per zones turístiques un dissabte/diumenge al matí, vigilar prou amb els cines indies i tenir clar a quins llocs no es pot sortir i quins idiomes s'ha de simular no entendre..

Cracòvia: Dissabte matí (Two weeks ago)

Uns entre molts

Cracòvia cool: Toaleta

Festa de la independència

De quina de les tantes independències poloneses?
Tot i que cada cop que t'ho comenten et venen ganes de preguntar-ho, prefereixes no ferir les sensibilitats patriòtiques, així que superant la ressaca, la calor de la llar i la pluja i en un cop de bici vas a veure com ho celebra la ciutat.

I les poques celebracions previstes s'aplaçen per culpa de la pluja..

Coses a fer per Tots Sants

A Polònia no hi ha castanyes. Bé, sí que n'hi ha. No tenen bon gust i, per algun motiu desconegut (per mi) la gent gran les diposita de forma ordenada a tombes, monuments conmemoratius de la guerra o les dona als nets perquè els faci algún tipus de bé que no m'han sabut explicar.

Com es pot intuïr, aquí no es celebra la castanyada. Però a canvi la celebració de tots sants es fa "a lu gran". Des de principis de setmana els venedors de flors, espelmes, verges o branques d'arbustos (?) es multipliquen com els Porshe Cayenne en plena bombolla especulativa.
Per sort vem ser prou cauts d'informar-nos del que ens espera demà a la ciutat: carrers tallats al transport privat, cap botiga/local obert, cementiris amb els terres escombrats dels últims colors de tardor i plens a vessar de flors, persones i espelmes.

La majoria d'estudiants polonesos (1/4 part de la ciutat) s'ha encaminat cap als seus llocs d'orígen per a l'esmentada celebració, mentre que nosaltres, fallit l'intent d'escapar a Praga, no ens queda més remei qeu sobreviure a una ciutat buida com no l'haviem vist mai.

I què podem fer aleshores?

-Cagar-se en la grip A i aturar la compra del bitllet low cost cap a Kiev.
La il·lusió pels terres.

-Disfrutar amb la bici de la llum del dia (és molt dur que es faci fosc a les 16:00)

-Fer fotos als últims colors de tardor.

-Contemplar els avis venedors de relíquies al mercadillo.

-Retrobar un conegut dels primers dies.

-Descubrir amb alegria que hi ha un polonès que està en contra la figura de Joan Pau II (JP2), "enfront l'aborregament de la majoria dels joves".

-Aprendre

-Descobrir quina cervesa no et provoca ressaca.

-Descobrir una localització de "La llista e Schindler".

-Contemplar a una (minúscula) concentració gay.

-Contemplar una (exitosa) concentració zombi.

-Contemplar (amb tristesa) l'abrumador èxit de la concentració de l'escòria nazi anti-gay.

-Contemplar un extens desplegament policial, per a protegir als 5 (tremendament valents) activistes gays del centenar de nazis.

-Descobrir que un dia en que no tenies res més planejat que actualitzar el blog amb prou feines arribes a temps de fer-ho. (El pitjor és no tenir temps de passar les fotos).

A veure què ens depararà el demà.


PD: Després de comprar al mercat passo amb la bici davant d'unes petites aglomeracions, una bandera arc iris destaca en un grup de 5 persones, desenes d'antidisturbis al voltant. Un altre grup a pocs format per joves disfressat de zombis. Alguns càmeres de TV rondant com mosques arreu.


-Jo: Perdona, parles anglès? Què passa aquí?

-Polonès de Polònia: Hi ha una concentració gay i zombie.

-Jo: I tota aquesta policia?

-Veus aquesta gent de verd -senyala amb la mirada dos nois amb robes militars a 2 metres de distància- no els agraden els gays -Poc a poc vaig veient com n'hi ha més disseminats a les rodalies- Ja saps... This is Polond..

(...)

-Però, què tenen a veure els gays amb els zombies?

-Com? -Em mira extranyat- Doncs.. que els dos són colectius discriminats?
(Després penso que potser ha dit una concentració Gay i una concentració Zombi, però cap dels dos parlava un anglès perfecte).

Aprenent cultura popular polonesa (2): ogórek

Wiestlaw i Lukasz ens ensenyen com beuen el vodka els obrers polonesos: acompanyat de cogombre en conserva.

Segons expliquen el millor remei per evitar la ressaca és beure el suc de la conserva.

Aprenent cultura popular polonesa: Wściekły Pies

L'enèssim Wściekły Pies fet en el caliu de la llar.

Com destacaven orgullosos els amics locals: la bandera polonesa.

Muntanya (2): Tatra

Diuen que l'home és l'animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

Però si un simpàtic polonès et convida a passar un cap de setmana a les muntanyes Tatra amb els seus amics no dubtes massa. De fet, ho estaves esperant.

No importen les impressions prèvies (post anterior) sobre la peculiar relació dels polonesos i la muntanya. Ni la previsió sigui de pluges a partir de dissabte tarda. Tampoc importa que no tinguis cap mena d'equip de muntanya. Ni que sigui octubre. Ni que no tinguis la més remota idea del recorrgut. Tu te'n refies.

I una teòrica excursió senzilla es pot convertir en una odissea quan has de crestejar al llarg de tres pics exposat a un fort vent i a la pluja..

Però després d'unes hores de caminar xops, de començar a sentir els primers símptomes d'hipotèrmia i superar les pors les pregàries que Lukasz havia emprès amb Maria (companya Polonesa) van donar els seus fruïts i vem arribar al refugi. Cal destacar que en aquest cas els poders superiors van ser prou generosos, i gens rencorosos, al no ofendre's per Lukasz, que abans de recorrer a ells va trucar a uns companys en busca d'ajut.

I mentre tornes cap a Cracòvia xop et vas preguntant com has tornat a fiar-te dels "curiosos" coneixements muntanyencs d'un Polonès..

I Lukasz, ple de remordiment, ens regala a cadascú una mica del "formatge típic de la zona"...