Friday, August 27, 2010

Autoajuda

Quant treballava ala llibreria poques coses em feien més ràbia que vendre pamflets com La Razón o ABC, o obres mestres de la manipulació com El Mundo.

Una d'elles era vendre llibres d'Autoajuda.

Perquè? No ho tenia clar fins que vaig veure els meus pensaments resumits al blog d'un tal Valero Sanmartí. No enlaço l'article per la seva capacitat inhumana de ferir sensibilitats mitjançant horribles declaracions o fotos escatologiques, i la forma en que canviaria la imatge que tenen de mi els meus lectors.


"No obstant això, el twitter és un món fascinant. Sense anar més lluny, fa poc vaig descobrir el compte d'en Paulo Coelho. Abans de glossar les virtuts d'aquest gentilhome, us deixaré a soles amb algunes traduccions dels seus twits, a fi que pugueu formar-vos una opinió pròpia ans de procedir amb la filípica de rigor.

Lluita pels teus somnis, i els teus somnis lluitaran per tu.

Somriu i la vida et somriurà.

Beneeix i seràs beneit.

Quan estem enamorats, fem l'amor tothora, fins i tot quan no l'estem fent.

Quan algú evoluciona, evoluciona tot al seu voltant.

Repetir 1.000 cops "Vull ser ric", no funcionarà. Només has de seguir els teus somnis, i mai seràs pobre.

(...)

¿Qui és Paulo Coelho? Per començar, és un home nascut al Brasil, una país que reuneix el pitjor de Portugal i el pitjor de l'Amèrica Llatina. Per continuar, podem dir que Paulo Coelho és escriptor o, millor dit, ajuntalletres. Perquè sí, l'home escriu llibres, molts llibres, massa llibres, i tots són una puta merda. Forma part d'una exitosa corrent literària integrada per il·lustres mónguers com Jorge Bucay, Deepak Chopra o el mai suficientment insultat Gaspar Hernández. Les obres que perpetra aquesta gentussa són reunides sota l'epígraf d'autoajuda, etiqueta que ells rebutgen en favor d'altres com coneixement personal, espiritualisme laic o qualsevol altra martingala amb pretensions. A grans trets, aquests éssers submentals pareixen llibres barrejant dosis desiguals de psicoanàlisi barat, deliris new age, misticisme d'anar per casa amb calçotets, moralitat cristiana rància circa Nou Testament i aforismes refregits que han rapinyat als textos clàssics de la literatura i les religions de tot el món.

(...)

Per a que us en féu una idea, l'obra més popular d'en Coelho respon al nom de L'alquimista. Grosso modo, va d'un subnormal que parteix a la cerca de la "Llegenda personal", després intenta conseguir un tresor i, finalment, en un inesperadíssim gir de la trama, l'heroi descobreix que el tresor més valuós es troba en el seu interior. En efecte, és com si l'anunci d'Estrella Damm hagués estat fet per a pobres d'esperit enlloc de pijos wannabe.

Les ensenyances d'aquesta gent basculen de forma indolent entre el accepta l'esdevenir perquè tots som un amb el Cosmos (derrotisme) i el lluita sense contemplacions pels teus somnis sense tenir en compte la gent i els elements que t'envolten (egoïsme). Cadascú troba el que vol i quan vol. Com a l'horòscop, les prediccions de Nostradamus o quan votes al PSOE.

(...)

Evidentment, aquests autors són denostats per les rates snobs de l'establishment literari, a pesar que venen milions i milions de llibres. Emperò, últimament a més d'un esteta decadent dels que es peten el sou a les llibreries La Central li ha donat per reivindicar als coelhos i bucays de torn. D'aquestes obres n'alaben l'humanisme, la prosa amena, la moral senzilla, unes paràboles accessibles al gran públic i una espiritualitat a contracorrent de la vacuitat identitària que propugna la postmodernitat i el turbocapitalisme. Però jo us dic: ULL!!! Aneu en compte amb la ideologia que subsumeix els llibres d'autoajuda! Perquè el pitjor que poden dir d'un llibre no és que sigui dolent sinó que, a més, sigui perniciós per a l'esperit.

Thursday, August 26, 2010

Llum i progrés

Bé, sembla que hi ha bastants persones que difícilment associarien una cosa amb l'altre. Almenys en el seu progrés personal. COm podem llegir aquí.




un libro asombroso que cuenta la historia de la iluminación artificial: Brilliant, de Jane Brox. (...) darme cuenta de que contando la historia de los inventos que han servido para iluminar la noche y las tinieblas se encuentra uno de esos hilos narrativos que acaban arrastrando el relato formidable de todo: las lámparas de piedra con una concavidad para la grasa animal que se han exhumado en la cueva de Lascaux; los candiles de bronce y de barro en las casas romanas; las pequeñas jaulas en las que los nativos del Caribe y de las islas de los mares del Sur guardaban las luciérnagas o los escarabajos luminosos con que se alumbraban; los pescados podridos que a veces usaban los mineros para alumbrarse sin peligro con el resplandor de su fósforo, eludiendo así usar las lámparas cuya llama provocaba las explosiones terribles del gas grisú; los faroles de aceite de las calles de París en los cuales los revolucionarios ahorcaban a sus víctimas antes de la invención de la guillotina; el holocausto de ballenas gracias al cual fue posible iluminar de noche las fábricas de la revolución industrial y por lo tanto prolongar hasta la extenuación las jornadas de los trabajadores; la invención de la vida nocturna hacia mediados del siglo XIX, cuando la luz de gas en las calles y en los escaparates volvió por primera vez habitable y tentadora la noche de las ciudades, permitiendo que las prostitutas salieran a exhibirse fuera de los prostíbulos y que los hombres se quedaran hasta muy tarde en los cafés; la innovación de los arcos voltaicos, altas torres metálicas que por primera vez inundaron plazas enteras de una cegadora luz eléctrica, tan extraña en su intensidad que provocó el rechazo de Stevenson: "Una nueva forma de estrella urbana brilla ahora por las noches, horrible, extraterrenal, irritante para el ojo humano; una lámpara para una pesadilla...".

Wednesday, August 25, 2010

Entrevistes intrascendents d'estiu

Podría escriure unes línies introductòries sobre els motius pels que un hauria de ser devot d'Empar Moliner, però no puc arribar al nivell que es mereix (bé, em fa mandra), així que us recomano aquesta imperdible entrevista amb Empar Moliner

4. ¿Es de carcajada fácil o no? ¿Con qué suele reírse?

–Sí. Con las películas de Leslie Nielsen, los artículos de Umberto Eco y Ferran Monegal, los chistes sexistas, racistas o incorrectos, las primeras temporadas de Los Simpson, con las cosas que dice mi hija.

11. ¿Ha leído alguna vez un libro de autoayuda? ¿Qué le parecen?

–Vomitivos y muy fachas. Encontré particularmente abominable Quién se ha llevado mi queso. Ese en el que dos ratones te dicen que si no te adaptas a los cambios eres un perdedor.

19. ¿Está apuntada a alguna oenegé? ¿A cuál? ¿Cuánto dinero se gasta al año en solidaridad?

–Marco la casilla de las oenegés en la declaración de la renta y pago el túnel de Vallvidrera dos veces al día.

29. ¿Cómo se imagina a sí misma dentro de 10 años?

–Sutilmente operada

Tuesday, August 24, 2010

Tuesday, August 17, 2010

Il Palio

L'any que vé estic convidat a presenciar alguna de les edicions d'aquesta curiosa tradició, famosa arreu per les primeres escenes de l'última de James Bond (Quantum of Solace).



Aquí en podem veure una extensa i bonica explicació. "Ayer no corrió. El médico le recomendó descanso y paja." "e boca en boca rebotan nombres dignos de las mejores páginas de Harry Potter: Dragón, Lechuza, Ola, Girafa, Oca... "

Aquí l'últim Palio, on amb una mica d'atenció es poden observar els detalls que, segons em va explicar R, decideixen la carrera: La cursa no comença fins que els 10 corredors están a la línia de sortida, pel que mentre no hi són es dediquen a negociar uns amb els altres a veure qui serà el guanyador, no guiats només per la vessant econòmica evidentment, sinó per les rivalitats entre contrades. Així els últims a entrar a la línia de sortida es dediquen a negociar el millor moment per a fer-ho, segons els seus interessos..



PD: Me n'oblidava, el comenari de l'expert sobre la cursa d?aquest any:
"Ha guanyat la Tartuca -que em cauen bé perquè tenen una font molt bonica (era el barri gremial dels esculptors) i fan una festes molt decents (pel lloc on es fan, perquè la resta tant és: el que no ens diu l'articulista és que hi ha un únic grup de versions d'èxits dels '80 que fa la festa a totes les contrades). Aquest any, però, estic preocupat perquè deixo Valdimontone (que és la més rica) per la contrada enemiga -per culpa dels llindars-, el Nicchio (que és. però, nobile) i no sé si estic preparat per prostituir tan obertament els meus afectes."

Sunday, August 08, 2010

Ridin' to Amarillo

Qui no ha volgut mai cabalcar cap a Amarillo?


Rio Bravo

The sun is sinkin' in the west
The cattle go down to the stream
The redwing settles in her nest
It's time for a cowboy to dream

Purple light in the canyon

That's where I long to be
With my three good companions
Just my rifle, pony, and me

Gonna hang my sombrero
On the limb of a tree
Comin' home sweetheart darlin'
Just my rifle, pony and me


Ridin' to (Ridin' to) Amarillo (Amarillo)
Just my rifle, pony, and me
No more cows (no more cows) to be ropin' (to be ropin')
No more (strain)STRAYS will I see
Round the bend (round the bend) she'll be waitin' (she'll be waitin')
For my rifle, pony, and me
For my rifle, my pony, and me

Friday, August 06, 2010

El Maresme

Què passaria si agaféssim la riera de (posar aquí el nom de qualsevol poble del Maresme) i la situéssim a dalt de l'Himalaya?

Doncs això és Ladakh, una bonica regió de l'Índia coneguda com "El petit Tíbet", per la profussió dels seus temples budistes, altes muntanyes, criadors de Yaks, i la resta de coses típiques de la cultura tibetana (conflictes fronterers, momos, thupka, gorros vermells i grocs, mandalas, banderoles d'oració...)..

Pressionada per l'impuls del turisme, la pressió urbanistica de la regió no fa més que accelerar-se, en entorn vegetal molt límitat (el principal combustible acostuma a ser la merda de yak assecada) amb conseqüències lògiques quan cada estiu alguna de les tempestes monzòniques aconsegueix escolar-se entre les muntanyes.

Una llàstima.


Thursday, August 05, 2010

Front comú per la llibertat

Així és, un aliat natural de la causa taurina, M. Burns:


I should be able to run over as many kids as I want!
Mr. Burns








"Deberían dejarme atropellar a quantos niños quisiera"

Tuesday, August 03, 2010

Greatest Hits: The Simpsons

Ja sé que fa una setmana l'amic Pons va publicar una extensa (i desigual) recopilació dels moments Simpsons, dels que n'hi robo un parell que personalment, trobo memorables.







I aquesta pel meu amic RB, que pel que sembla no ha sentit parlar de la cadena alimentària:





PD: Disculpa'm Ramon pel robo descarat!