Grans invents de la humanitat

Pel que sembla, tot i seguir amb els seus plans per dominar a la humanitat, Google encara és capaç de proporcionar-nos fantàstics invents per ajudar-nos a viure millor:

Drunk, and Dangerous, at the Keyboard

By ALEX WILLIAMS

Published: October 17, 2008

ANYONE who has spent more than a few minutes over the last couple of weeks trolling tech blogs or cocktail lounges has probably heard about Mail Goggles, a new feature on Google’s Gmail program that is intended to help stamp out a scourge that few knew existed: late-night drunken e-mailing.

The experimental program requires any user who enables the function to perform five simple math problems in 60 seconds before sending e-mails between 10 p.m. and 4 a.m. on weekends. That time frame apparently corresponds to the gap between cocktail No. 1 and cocktail No. 4, when tapping out an e-mail message to an ex or a co-worker can seem like the equivalent of bungee jumping without a cord.

Mail Goggles is not the first case of a technology developed to keep people from endangering themselves or others with the machinery of daily life after they have had a few. For years, judges have ordered drunken-driving offenders to install computerized breath-analyzers linked to their car’s ignition system to prevent them from starting their vehicles when intoxicated.

But as the first sobriety checkpoint on what used to be called the information superhighway, the Mail Goggles program also raises a larger question: In an age when so much of our routine communication is accomplished with our fingertips, are we becoming so tethered to our keyboards that we really need the technological equivalent of trigger locks on firearms?

In interviews with people who confessed to imbibing and typing at the same time — sometimes with regrettable consequences — the answer seems to be yes.

Jim David, a comedian who lives in Manhattan, said he wished he had Mail Goggles one night when he was “looped” and sent an e-mail message to a religious organization, “saying something like, ‘you people are directly responsible for gays everywhere getting beaten,’ ” he recalled in an e-mail message.

“I received a response from their legal department that wanted to know specific information as to exactly how I knew they were responsible, that these were very serious charges, and that I should receive a phone call from the F.B.I. soon,” Mr. David said. “I hit ‘delete’ faster than lightning and took an Ambien.”

Kate Allen Stukenberg, a magazine editor in Houston, said that “the thing that is disappointing about Mail Goggles is that it’s only on Gmail,” because many people need cellphone protection, given the widespread practice of drunk text-messaging.

Last month, after Hurricane Ike ripped through her hometown, Ms. Stukenberg, 29, said, she found herself consoling a friend who had used the tragedy as an excuse to send a drunken text-message to reconnect with an ex-boyfriend — a move she later regretted. “She said that Ike had messed up her apartment so she had no place to stay, so could she stay at his house,” Ms. Stukenberg recalled. “It was total liquid courage.”

Indeed, the Mail Goggles program itself was born of embarrassment. A Gmail engineer named Jon Perlow wrote the program after sending his share of regrettable late-night missives, including a plea to rekindle a relationship with an old girlfriend, he wrote on the company’s Gmail blog. “We’ve all been there before, unfortunately,” said Jeremy Bailenson, director of Stanford’s Virtual Human Interaction Lab. So-called drunk dialing may be as old as the telephone itself, but now, he said, the edge of the abyss is much closer in an era when so many people carry personal digital assistants containing hundreds of contact numbers — including clients, work adversaries and bosses — everywhere, including bars and parties.

And e-mail messages can be particularly potent because they constitute what social scientists call “asynchronous” communication, meaning that exchanges between people do not happen in real time, unlike face-to-face or telephone conversations. People can respond to work-related messages hours after they leave the office — a risky proposition if they happen to log on after stumbling home from happy hour.

The delay in response time means that people have lots of time to shape a response to achieve maximum impact, he said. “If you have eight hours of bar time to think of all the bad things you can come up with, this becomes uniquely damaging,” Dr. Bailenson said.

“If you’ve completely lost all motor skills, Mail Goggles probably isn’t necessary,” Ryan Dodge, a dating blogger who lives in Brooklyn, said in an e-mail message. “But there’s a dangerous point of intoxication where you’re lucid enough to operate a keyboard, but drunk enough to think that professing your love via Facebook to that girl in your 11th grade homeroom is a stellar idea.”

Mr. Dodge, 26, said he had not tried Google’s new program, but he had learned to filter drunken excess from his own late-night e-mails by adopting “ridiculously proper” Jeeves-like grammar.

For example, one late-night e-mail he sent to a woman he was flirting with read: “Good evening. The number I have listed for you doesn’t seem to respond. Quite curious. I would be most grateful to receive your updated number. ... Seasons greetings.”

Text-based communication and alcohol are a potent mix in part because people already tend to be more candid online than they are in person, even before they loosen their inhibitions with a drink, said Lee Rainie, the director of the Pew Internet & American Life Project.

“Research suggests that for some people, the use of computers or other gadgets creates some emotional distancing from the person they are addressing,” Mr. Rainie said in an e-mail message. The distance, in other words, makes them feel safe — flirting becomes more flirtatious; insults become more insulting.

The latter was the case with one 23-year-old record producer in Manhattan who recalled a drunken text-message mishap on a recent trip to his alma mater, Syracuse University. The producer, who declined to be identified, said he had picked up an undergraduate woman while intoxicated and had accompanied her back to her apartment. But sitting in her kitchen at 4 a.m., he said, he started to have second thoughts. So while she was in the room, he tapped out a message to a friend’s iPhone: “Eww Saratoga, what am I thinking? I can def. do better then this ... can you drive my car and get me out of here?”

Seconds later, her telephone buzzed. He had accidentally sent the message to her, not his friend, the producer said.

Months later, after a few more romantic misadventures with her, “We had a long talk and I apologized,” he said. “I now write songs about getting my life together.”

Joves Gujat

Lliçó apresa: No ofereixis mai una xocolatina a un nen quan vagi acompanyat d'un animal amb més força que ell.

PD: Google Maps: 34.129213, 75.248365




Mostra un mapa més gran

Eleccions

Hi ha tres events que, ja per tradició, o segurament per coincidències de calendari acabo seguint més o menys en directe durant la matinada. La Superbowl (exàmens de febrer), les finals de la NBA (exàmens finals) i les eleccions dels USA (bé, aquí no tinc excusa per llevar-me tard), i de fet tampoc és cap tradició, només ho he fet un cop (i avui ja m'importava poc). Però al final hem dedicat alguns minuts a fer zapping, descubrir alguns canals del satèl·lit i fer algunes observacions:

-La cadena France 24, sorprententment en anglès, té un periodista que sembla una versió àrab (al primer moment he pensat que ela cadena era Al-Jazeera) i adolescent de l'Adrien Brody. I potser a algú de Sabadell. Per cert, el seu nom és Clovis.

-El programa de seguiment de les eleccions de la CNBC té un nom prou interessant: "Your money, your vote".

-De totes les periodistes de tots els canals, la més guapa és d'Al Jazeera.

-Les televisions españoles (A3, Cuatro, TV1) segueixen les dades de la CNN. TV3 en canvi, sembla usar la mateixa font que la BBC.

-Tele 5 fa teletienda. Llàstima que encara no venguin els mítics vídeos de "El mundo en guerra".

-Al Jazeera entrevista un paio(¿?) des del Liban que parla dels desafiaments que es trobarà Obama amb el conflicte palestí.

-Les eleccions estan cantades de fa temps, així que en general és tot bastant aburrit, sobretot quan intenten mantenir l'interès dient que no està res decidit.

-Els tertulians de la BBC i la CNN están molt apretats en petites taules. La Fox sembla no tenir tertulians.

-A la Fox News fan anuncis cada dos per tres.


PD: A la cerimònia dels Òscar que la donguin. No té cap mena d'interès.

Sobre inferns

Descenso al infierno de Leningrado

El historiador británico Michael Jones aporta datos sobre el brutal asedio nazi - El canibalismo alcanzó entre la población cotas hasta ahora insospechadas

Valentina Rothmann, de 12 años, descubrió horrorizada que a muchos de los cadáveres que acarreaba les habían cortado las nalgas. Eso no fue nada comparado con la experiencia de otra joven, Vera Rogova, a la que persiguió un caníbal con ojos extraviados de hambre y un hacha. Maria Ivanovna se sorprendió al ver que, en medio de la carestía, unos inquilinos cocinaban carne; le dijeron que era cordero pero al levantar la tapa de la olla entre el caldo asomó una mano humana.

Parecen cuentos de terror. Sin embargo, son experiencias reales vividas durante el sitio de Leningrado, conocido como el de los 900 días (en puridad 872), uno de los peores asedios que recuerda la historia y en el que el frío -hasta 40 grados bajo cero- y el hambre se sumaron a la guerra y la oscuridad para configurar un cuadro de penalidad y espanto apocalíptico. Nadie sabe cuánta gente murió. Las autoridades reconocieron más de 600.000 ciudadanos muertos, pero otras cifras superan 1.200.000. En un libro recién aparecido que constituye un verdadero descenso a los infiernos (El sitio de Leningrado, 1941-1944, Crítica), aunque también un asombroso testimonio de la capacidad de supervivencia del ser humano y un conmovedor canto a la esperanza, el historiador británico Michael Jones, de la Universidad de Bristol, revive extraordinariamente aquel asedio -en buena parte a través del relato directo de los supervivientes y sus diarios- y ofrece datos nuevos que revelan toda la crudeza de un episodio de la II Guerra Mundial que fue manipulado por la historia oficial soviética y que desde hace tiempo sufría el olvido historiográfico.

Jones ha revisado al alza, por ejemplo, la escala en que se practicó el canibalismo. "La Unión Soviética suprimió deliberadamente toda la información sobre el particular. Archivos de la policía secreta que han salido recientemente a la luz muestran que más de 1.400 personas fueron arrestadas acusadas de canibalismo y más de 300 ejecutadas", explicó Jones a este diario. "Las cifras reales son sin duda mucho más altas. Durante el peor periodo del asedio, a finales de enero del 42 y principios de febrero, distritos enteros de Leningrado fueron invadidos por caníbales". El autor señala que había bandas organizadas, que un grupo de 20 caníbales se dedicaba a interceptar a los correos militares (para comérselos) y que en un lugar de la calle de Zelenaya donde se vendían patatas se pedía al comprador que mirara donde se guardaban y cuando éste se agachaba le golpeaban con el hacha en la nuca: una escena macabra que combina a Raskolnikov con Hannibal Lecter. La NKVD advirtió de que en los mercados se vendía carne humana. "Cruzar la ciudad era peligroso, y costaba confiar en los demás", recordaba una superviviente, que señalaba que se veían cadáveres mutilados por todas partes. A las mujeres les cortaban especialmente los pechos.

La extensión del canibalismo da la medida de la desesperación que provocó la carestía de alimentos. La gente se desmoronaba de hambre. La vida se redujo a tratar de encontrar comida. "El horror de lo que se vivió en Leningrado es casi inimaginable", dice Jones. La gente comía hierba, cola de carpintero, hervía el papel de las paredes, los cinturones de cuero, ¡los libros...! La "cocina de asedio" reveló una imaginación que ríete tú de El Bulli. "Se cambia gato por pegamento", rezaba un cartel. Llegó un momento en que morían 3.000 personas al día de inanición, luego 15.000, 25.000... Nadie tenía fuerzas para enterrarlos. Una madre sólo pudo arrastrar a su hijo muerto hasta el alféizar y allí lo dejó. aFaltaba tanta gente que una obra de teatro sobre los tres mosqueteros se montó sólo con dos, y no es broma. Hubo epidemias de disentería, de tifus.

Los alemanes, y ésta es otra de las aportaciones de Jones, no querían meramente tomar la ciudad -Petersburgo, como la llamaba Hitler-. "El objetivo de los nazis era sellar la ciudad y matar de inanición a toda la población civil, dos millones y medio de personas. Incluidos medio millón de niños", recalca el historiador. "Esta decisión estaba motivada por el odio ideológico y racial. Y a ella se aplicaron con rigor casi científico. Los alemanes no hubieran aceptado ni siquiera la rendición incondicional de Leningrado".

El libro analiza meticulosamente la vertiente militar del asedio -la llegada de los ejércitos alemanes con la punta de lanza de los panzer de Manstein; la incompetencia criminal de los mandos soviéticos hasta el nombramiento de Govorov, el héroe de la ciudad sitiada; los intentos desesperados de romper el cerco; la lucha en la cabeza de puente Nevsky, en las orillas del Neva, donde cientos de miles de soldados rusos murieron peleando y donde aún hoy, apunta Jones, afloran sus restos-. Pero es mucho más que un libro de guerra.

"A diferencia de Stalingrado, batalla en toda regla, Leningrado, asedio estático, es en su corazón una tragedia sobre civiles, en buena parte mujeres y niños", recuerda el historiador. "Y por eso la historia resulta a menudo insoportablemente dolorosa. Escenas como la de los bracitos desmembrados colgando de los cables telegráficos cuando los cazas alemanes ametrallaron despiadadamente el convoy de niños evacuados... Es más que un estudio de guerra, es una narración de sadismo, de deliberada crueldad a escala de masas, y eso lo hace muy duro".

La gente sacó su lado peor, pero también el mejor. Pasaron cosas extraordinarias: se interpretó durante el asedio, tras lanzar la partitura desde un avión, la Séptima sinfonía de Shostakóvich, que había empezado a componerla en la ciudad antes de que lo evacuaran. Los músicos apenas podían tocar, por la debilidad, pero lograron unir a los ciudadanos en una retransmisión épica, de desafío a los nazis y al destino.

El espíritu indómito y la voluntad de seguir siendo humanos de los ciudadanos de Leningrado resultan, dice Jones, profundamente conmovedores. "La supervivencia del amor, del sacrificio y el altruismo en esas condiciones de horror es un hecho asombroso. La bondad, como el espanto y la abyección, también prosperó".

Otra evidencia nueva es que Stalin desconfiaba profundamente de la ciudad, por la tradición librepensadora de Leningrado y su independencia intelectual. Durante el asedio, la población tuvo que sufrir también un incremento de la represión.

Cómo pudo aguantar la gente todo aquello es un misterio. "Subestimaron nuestra voraz hambre de vivir", escribió una superviviente. "En circunstancias desesperadas, algunos degeneraron", observa Jones, "pero otros encontraron la fuerza para alzarse e incluso ayudar a sus semejantes. Ése es el mensaje de esperanza de Leningrado".

JACINTO ANTÓN - El País - 30/10/2008

Dolents amb professionalitat

"Fer-ho?"

(...), no sóc un malvat de fira. De debò et penses que explicaria el meu pla mestre si quedés la més mínima possiblitat que hi poguéssiu intervenir per canviar-ne el resultat?

Ho he fet fa 35 minuts.

Watchmen

Transparència

No sé si algun lector perspicaç ha arribat a descubrir la meva afició per Enric Gonzalez i el seu coneixement de coses tan importants com el futbol o els mitjans de comunicació. Algún altre perspicaç mandamás de El País, il·luminat per la mítica saga (ampliament admirada aquí) d'articles sobre el Calcio, i altres joies.
Després de tants anys d'històries de Londres, Nova York o Itàlia, poques coses podien mitigar la pena de perdre aquest corresponsal, excepte l'agradable sorpresa d'una columna (quasi) diària de Gonzàlez a més del seu article dominical.

Però ja fa cinc dies que no en llegeixo res. Sense estar massa capficat en el tema, vet aquí l'espant del diumenge al descubrir el seu apartat dominical okupat per un article d'un altre habitual del diari, un article interessant, però tot i així menor. On és Enric Gonzalez? Alguna malaltia o indisposició? Això espero, però repassant el seu últim article les conspiranoies comencen a vagar perillosament pel meu cap.

Transparencia

Atentos, que descubro América: los medios informativos, que se pasan la vida exigiendo transparencia, son absolutamente opacos. Carecen de voluntad, o de capacidad, para informar sobre sí mismos. El ejemplo más reciente, ayer mismo. Como probablemente saben ya, la audiencia de Antena 3, o al menos el sector más perspicaz, comprobó que a las tres de la tarde no empezaba el informativo. Antena 3 siguió ofreciendo episodios de Los Simpson, sin más explicaciones que una vaga notificación de retrasos. Por lo visto, la sede de la empresa sufrió problemas de suministro eléctrico. Ya muy avanzada la tarde, cuando podía esperarse que Antena 3 justificara la insólita desaparición de Roberto Arce, su portal de Internet seguía tan despreocupado como siempre. Nada. Ni una nota.

Ya sé que los espacios informativos, que en otro tiempo fueron considerados pilares inamovibles, han ido convirtiéndose en una pieza más de la parrilla. Si hay tenis, TVE los pospone. Si hay fútbol europeo, Hora 25 de la SER se convierte en Hora 36. Si hay carreras, Telecinco se los lleva donde no molesten. Ya sé que los deportes salen carísimos y hay que lucirlos, que mandan los patrocinadores y los anunciantes, y que en ciertos casos, si se trata de elegir entre Los Simpson o una selección de incendios, accidentes, asaltos y desgracias, Los Simpson resultan más instructivos. Pero el desprecio por la información sigue pareciéndome ofensivo.

Y, por supuesto, aún más ofensiva es la falta de información sobre la falta de información. O sobre cualquier otra incidencia del medio que pueda interesar al público. Si un medio dependiera de mí (nunca se dará el caso, afortunadamente), daría noticia de cualquier hecho interno potencialmente relevante, fuera la baja de un periodista, con sus causas, o la reforma de una sección, con sus causas. Creo que la opacidad daña la credibilidad de los medios. Creo que la transparencia la reforzaría.

Hablando de transparencia, elmundo.es lleva meses empeñado en un atractivo experimento. El periodista Arcadi Espada, uno de los tipos menos complacientes del oficio, hace cada día una crítica del propio periódico. Se trata de una crítica subjetiva, sarcástica y atrabiliaria. O sea, muy interesante.

ENRIC GONZÁLEZ 22/10/2008

Es poden ajuntar les paraules com atractivo i interesante al parlar del teu principal competidor? No és el primer cop que Gonzalez parla bé de la competència, de la mateixa manera que sembla deixa clar de qui cobra quan parla de mitjans afins. Però tot això no és més que una absurda falsedat, i evidentment vaig completament errat. Disculpes doncs per les meves aburdes imaginacions. Poder si els mitjans no fóssin tant opacs, la meva ment no seria tan retorçada...

Inversions segures

Donada la volatilitat dels mercats financers, la devaluació dels valors inmobiliaris o que el preu del petroli s'ha reduït la meitat durant els últims mesos, una bona recomanació per a tots aquells que encara tingueu algun estalvi (jo no, els tenia tots en accions de Lehman Brothers) és invertir en art. Concretament en aquest pack definitiu d'una obra mestra de la televisió.

La sèrie completa per un mòdic " Precio Fnac: 139,95 €". Tota la sabiduria política dels USA concentrada en set temporades (6425 minuts) l'apassionant administració Bartlet (tot un nobel d'economia), un nou Camelot, on entre les intrigues polítiques, zones de moral pantanosa, dogmatismes de tot tipus, enquestes, electoralisme, pressions i influències els habitants de la taula rodona han davançar a la par que sobreviure al caníbalisme que la seva pròpia acció de govern impulsa envers el seu idealisme primigeni.

En resum, uns personatges i conflictes memorables, els diàlegs ràpids i intel·ligents d'Aaron Sorkin i un coneixement detallat dels mecanismes del poder polític. Un autèntic pou de saviesa.

Quina llàstima que des de la realitat sembla que The West Wing rondi el terreny de la fantasía. El que donaríem ara per un president així...

Entrevistes laborals

Encara m'en queden moltes si continuo amb respostes d'aquest tipus:

-I com és que vols fer auditoria? Què hi trobes d'interès?

-Bé, de fet no ho trobo massa interessant...

(Sóc Homer Simpson?)

Recomanacions literàries

Un consell sovint necessari:

Es muy importante recordar lo siguiente: no hay que leer este libro.

PD: "Cabe recordar que fue en esta edición cuando Juan Marsé se distinguió por decir la verdad que todos se callaban: que el nivel de los participantes en el Premio Planeta era "subterráneo" "

La marsellesa

Divertit i trist artícle (upoder jasdesfassat a hores d'ara):

Miles de franceses abuchean 'La Marsellesa' en un partido de fútbol

Primero fue Argelia y después Marruecos. Túnez no iba a ser la excepción. El himno nacional francés fue sonoramente abucheado el martes durante los preliminares del partido de fútbol amistoso que enfrentaba a Francia y este país del Magreb. La cantante Lââm, de origen tunecino, miraba estupefacta al público del Stade de France que prácticamente ahogaba su intento de cantar La Marsellesa a capella. Sobre el terreno, los jugadores de ambos equipos, que habían saltado al campo cogidos de la mano, miraban a las gradas sorprendidos. El himno tunecino no tuvo mejor recepción.

Ayer, la Francia oficial y la Francia política estaban dolidas. "Escandaloso", dijo el presidente, Nicolas Sarkozy, y llamó inmediatamente al Elíseo al responsable de Deportes, Bernard Laporte, para pedirle explicaciones. Incluso desde las filas socialistas se pidieron represalias. Laporte dijo que no había que jugar más contra los equipos del Magreb. Luego rectificó: "No hay que jugar contra los equipos que nos ponen problemas". Y precisó: "Ya no jugaremos en París, iremos a provincias. En provincias somos recibidos como dioses".

La ministra de Salud, Juventud y Deportes, Roselyne Bachelot, explicó que a partir de ahora todos los miembros del Gobierno abandonarán el estadio si se abuchea el himno y hasta se podría suspender el partido. Además, Francia dejará de jugar partidos amistosos contra el país en cuestión durante un tiempo no especificado. La ministra de Interior, Michèlle Alliot-Marie, ha pedido que se investigue si lo sucedido puede ser constitutivo de delito.

El Estadio de Francia, construido para la Copa del Mundo de 1998, ganada por los anfitriones dirigidos por Zidane, de origen argelino, y con una alineación multiétnica, está situado en el conflictivo departamento de Seine-Saint Denis, el famoso 93, al norte de París, escenario de los disturbios de otoño de 2005, con una población mayoritaria de origen inmigrante. Y el abucheo al equipo local se ha convertido en parte del folclor. Pasó lo mismo contra Argelia y contra Marruecos, lo que descubre la curiosa relación de estos ciudadanos de identidades partidas. Una de las grandes estrellas del equipo actual de Francia es Ben Arfa, hijo de emigrantes tunecinos.

El País
J. M. M. F. - París - 16/10/2008

Per començar he de dir que em dol. La Marsellesa és per mi l'únic himne autèntic. Per molt que em sàpiga greu pel Barça o Els Segadors, no hi ha cap himne comparable a La Marsellesa, entre la tonada fàcil, una lletra sanguinolenta i popular i sobretot, l'escena de Casablanca, és sens dubte l'himne per excel·lència.
Qui vol seguir un himne sense lletra, cantar deu salvi a una reina que no mourà un dit per mi o demanar la benedicció de (quin de tants?) Déu sobre el teu país? Podent cantar que "una sang impura xopi els nostres solcs" i poder cridar a les armes als veïns?

Per altra banda, ho trobo terriblement graciós. La cançó que era símbol de llibertat i lluita contra la tirania apropiada per un estat que fins vol criminalitzar aquells que no la respectin. Es delirant quan "(Nicolas Sarkozy) llamó inmediatamente al Elíseo al responsable de Deportes, Bernard Laporte, para pedirle explicaciones", com si aquest fet fos un problema esportiu! Just quan precisament Sarko va ser ministre de l'Interor durant els disturbis (sobretot en barris plens de ciutadans d'origen magrebí) de fa uns anys..
També em queda el dubte de com França pot reclamar a antigues colònies que respectin aquests tipus de símbols. No crec que a Algèria siguin massa apreciats els símbols que recordin la guerra amb l'excèrcit francès.

Però em molesta que una cosa tan xula com La Marsellesa sigui apropiada per als gavatxos com a símbol propi i inamovible, quan per pròpia significància tindria més sentit que fóssin els nous francesos, més pròxims al "tercer estat" d'aleshores, qui l'usessin com a símbol de lluita contra un estat del que n'estan exclosos.

Problemes al mercat laboral

Poder no he triat el millor moment per buscar feina

Empreses amb empremta

Un amic, escandalitzat, m'envia aquesta noticia:

La UE multa con 60 millones a dos importadores de plátanos por pactar precios

Chiquita no será sancionada por facilitar información pese a formar parte del cartel

La Comisión Europea ha anunciado hoy la imposición de multas por un total de 60,3 millones de euros a varios importadores de plátano por pactar precios y, de ellos, el gigante estadounidense Chiquita quedó eximido por desvelar a Bruselas la existencia del cartel.

Chiquita, antiga United Fruit Company (UFCO), una companyia amb prou història com per haver aportat tant a la nostra societat com el concepte de "República Bananera", acusada injustament de neocolonialisme o d'haver ajudat a dictadures (Guatemala, Hondures...), coneguda com el pop (El Pulpo) "for its willingness to involve itself in politics, sometimes violently" es mereix un respecte i que observem amb atenció alguns dels seus greatest hits:



-La Matança de les bananeres: Massacre de treballadors en vaga de la United Fruit Company a un poble colombià al desembre de 1928. Els treballadors demanaven "They demanded written contracts, eight-hour days, six-day weeks and the elimination of food coupons. The strike turned into the largest labor movement ever witnessed in the country until then."
Pel que és evident que es mereixien una bona represalia per part de l'excèrcit colombià per protegir "interessos americans".

The Dispatch from US Bogotá Embassy to the US Secretary of State, dated January 16, 1929, stated:

“	I have the honor to report that the Bogotá representative of the United Fruit Company told me yesterday that the total number of strikers killed by the Colombian military exceeded one thousand

Pels que no saben anglès aquesta és la transcripció d'un telegrama de l'ambaixada americana al seu país on diu que "té l'honor d'anunciar que el representant de la United Fruit Company quantifica en més de mil els vaguistes morts per les bales de l'excèrcit."



-Bananagate: El president de la companyia va tenir el detall de llançar-se des del pis 44 d'un edifici de Manhattan l'any 1975. Aleshores es va descobrir que la companyia havia sobornat el president (dictador) d'Hondures a través d'un banc suís per tal que reduís les taxes d'exportació de les bananes. També es van descobrir suborns a funcionaris italians per evitar restriccions d'entrada de bananes al país.

Tot i així la SEC va determinar que no hi havia delicte en subornar funcionaris estrangers, sinó en amagar aquests suborns a l'accionariat de la companyia.

The SEC determined that none of the bribes could have been paid without the knowledge and approval of Black. While it was not illegal at the time for US companies to bribe officials, it was illegal for companies to hide such bribes from their stockholders.


-Finanançament de grups Paramilitars: Multat al 2007 pel Departament de Justicia dels EEUU per el finançament de guerrilles i grups paramilitars colombians.


-Violació sistemàtica dels drets dels treballadors: Entre d'altres coses exposant-los de forma continuada a pesticides i altres productes químics perjudicials o intimidant-los a través de milicies privades armades.

-Al 1998 una sèrie d'articles del Cincinnati Enquire va acusar a la companyia (entre altres) de: Maltractar als seus treballadors a les plantacions de centre-amèrica, contaminar el medi ambient, permetre el transport de cocaina en els seus vaixells, soborn de funcionaris estrangers, incomplir les lleis estrangeres sobre la propietat de la terra, prevenir per la força les unions sindicals dels seus treballadors...

-Cop d'estat, Guatemala 1954: Història coneguda i tristament repetida. President de país agrícola intenta fer una reforma agrària que xoca amb els interessos de multinacional terratinent. I la CIA fa la feina per evitar la infiltració comunista a l'amèrica central.

-I, si no en teniem prou: In the 1980s, the company (then known as United Brands Company) was involved in a leading Competition Law case when they were found to abuse their dominant position in the banana and fruit supply markets by the European Commission.


Però en el fons tot això no són més que tàctiques de supervivència empresarial:

One of the company's primary tactics for maintaining market dominance was to control the distribution of banana lands. UFCO claimed that hurricanes, blight and other natural threats required them to hold extra land or reserve land. In practice, what this meant was that UFCO was able to prevent the government from distributing banana lands to peasants who wanted a share of the banana trade. The fact that the UFCO relied so heavily on manipulation of land use rights in order to maintain their market dominance had a number of long term consequences for the region. For the company to maintain its unequal land holdings it often required government concessions. And this in turn meant that the company had to be politically involved in the region even though it was an American company. In fact, the heavy-handed involvement of the company in governments which often were or became corrupt created the term "Banana republic" representing a "servile dictatorship".



Una empresa amb tanta trascendència que ha stat capaç d'inspirar les obres de gent com Neruda, García Marquez o Joseph Conrad...

I el mail del meu amic acaba:

..guanya 5000 milions de dòlar per any i que està dirigida per amics personals de George Bush... es beneficiï de l'aplicació laxa de les lleis, és encara més vergonyós. La seu està a Cincinatti. No podia ser un altre lloc.

Paul Krugman

Paul Krugman nobel d'economia.

Coincidencia que en plena crisis es premii a un dels més coneguts detractors del sistema econòmic "liberal" dels últims anys?

L'entrada d'avui al seu blog:

"A funny thing happened to me this morning …"

Més crisis

I en temps de crisis, augmenten les tensions socials:

"Veus com tenia raó"

Es curiós, en plena crisis sistèmica i no hi ha economista (i sobretot no economistes) que tingui el mínim dubte sobre les seves creences. Es la meravella de la ciència econòmica: només fa que reafirmar el que un pensa! Des dels liberals (és culpa del govern i la seva pèssima regulació intervencionista, la Fed, Greenspan, el diner fiduciari o a la recalificació de la ciutat esportiva del Real Madrid per poder-li eixugar els deutes) fins als socialistes (la cobdícia incentivada per el capitalisme despietat, Greenspan, mala regulació, enginyeria financera, poc control estatal..).

I jo a qui crec? Bé, hauria d'enllaçar un munt d'articles en anglès i resumir algunes de les seves idees bàsiques, així que prefereixo penjar alguns dels millors articles de l'argentí Hernan Casciari al seu imprescindible blog sobre televisió:

Maldito verano
de un año par

Hay dos clases de veranos: los que caen en año impar, en donde vemos series yanquis hasta caer desmayados; y los que caen en año par, y entonces la televisión se convierte en un artefacto por el que salen deportes día y noche.

Ahora estamos en un año par, pero aquí también hay dos categorías muy bien diferenciadas: están los años pares divertidos (1978, 1986, por ejemplo) en los que hay Mundial de Fútbol y cualquier país decente puede salir campeón, campeón en serio, en un deporte que tiene las reglas claras; y después están los años pares aburridos (1972, 2004, o éste mismo de ahora) en los que siempre ganan los chinos, los rusos y los yanquis a unos jueguitos que entienden solamente ellos… y nuestras esposas.

Ahora, por ejemplo, yo quiero ver Generation Kill y me tengo que ir a la televisión pequeñita, porque en la grandota mi mujer está viendo a una rumana correteando detrás de una cinta verde. Ayer quise ponerme al día con Weeds, pero la pantalla estaba ocupada con los mejores momentos de una inauguración infumable, llena de bailarinas con luces de colores.

Estoy cada vez más convencido: los Juegos Olímpicos son una venganza femenina a nuestra enajenación por la televisación de los Mundiales de Fútbol.

En los llamados “años pares divertidos” son ellas las que no entienden nada, las que preguntan qué es un off-side, las que preparan bocadillos y las que deben aguantar que nosotros estemos pegados a un televisor el mes entero. Mientras que en los llamados “años pares aburridos” el sofá es mayormente femenino y los que no entendemos nada somos nosotros.

“¿Bailar en el agua es un deporte?”, pregunté el lunes con entonación inexperta, mirando de reojo la pantalla, mientras lavaba los platos. “¿Hay hípica musical sincronizada y en cambio no hay rugby?”, quise saber mientras sacaba una pizza del horno. “¿Por qué lo aplauden tanto a ese japonés, si se acaba de caer al agua y ni siquiera hizo la bomba?”, pregunté anoche. Y mi esposa me mira siempre con sorna, como si fuera imbécil, como si ella supiera las reglas de todos los deportes absurdos.

Observo azorado la televisión: una coreana minúscula da ocho vueltas en el aire y cae parada; después una canadiense enana hace lo mismo. Y enseguida cuatro ingleses de trajecito levantan una pizarra y deciden cuántos goles hizo cada una. ¡No señor! En los deportes reales se gana por contundencia (tres a dos, ciento ocho a noventa) y los jueces están solamente para que nadie se cague a trompadas. En los deportes ficticios se gana por percepción del jurado. Es el mira quién baila del deporte, la debacle.

En los Mundiales la casa es nuestra, el mando a distancia nos pertenece y los que hacemos el sacrificio de madrugar somos nosotros. Los machos. Y también somos nosotros los que llamamos, a los gritos, a nuestras mujeres para que vengan a ver la inauguración, o tal golazo de chilena, o una prórroga de taquicardia. “¡Cristina, vení a ver el cabezazo que le pegó Zidane al italiano, por el amor de dios!”.

En los Juegos Olímpicos la tele se llena de vestiditos con tutú, de cubanos desnudos que salen mojados de la piscina, de caballos montados por subnormales disfrazados de príncipes y, sobre todo, de música cursi. “¡Hernán, ven a ver lo bien que bailan bajo el agua estas ucranianas, parecen sextillizas!”.Como si me importara.

Y también está el asunto, espantoso, del egoísmo territorial. Los países torpes y grandotes, los que no saben jugar a nada importante, han resuelto que sus deportes mediocres tengan cientos de medallas. Un tipo muy flaco —que lo único que sabe es nadar rápido para adelante— puede llevarse once medallas de oro en una tarde y media. Él solito. Mientras que veintidós jugadores de fútbol capaces de regatear, saltar, cabecear, jugar al achique y fingir lesiones, optan solamente a una medalla, ¡una entre todos! No tienen vergüenza.

Mientras escribo esta columna Argentina lleva una modestísima medalla en judo. España dos, también en deportes exóticos y poco emocionantes. Ambos países están muy abajo en el medallero. Quizás ése sea nuestro castigo por saber jugar muy bien a unas pocas cosas importantes: las que se juegan en equipo y con pelota.

Pero ellas no entienden nada. Nuestras mujeres, las que ahora están tan desparramadas en el sillón del comedor, manipulando el mando a distancia y quitándonos horas de Swingtown y de Mad Men, no tienen la menor idea del verano horrible por el que estamos pasando.

HERNAN CASCIARI - 14 de agosto, 2008

Arribant a la nit

Avengers , X-Men, Hulk, Spiderman, The Punisher, Thor, Nick Fury, Iron Man, Fantastic Four, Blade, Ghost Rider, Elektra, Daredevil per part Marvel, i Superman, Batman, Flash, V, Constantine per DC, les creacions Dark Horse, etc...

Per fi arriba l'adaptació de "The most celebrated graphic novel of all time" , moment en el que ens fem grans i ja podem fer coses com sortir de nit o llegir llibres sense final feliç. Després de tants anys d'adaptacions facilones, intrascendents i massa sovint vulgars arriba, per fi, i amb un gran preludi com és The Dark Knight, LA novel·la gràfica adaptada al cine. Enhorabona.

Les sirenes

Poc abans de marxar va conèixer el famós Georg Forster, un home prim que estossegava constantment i tenia mal color de cara. Havia fet la volta al món amb Cook i havia vist més coses que qualsevol altre alemany; era una llegenda, el seu llibre era conegut arreu del món i treballava de bibliotecari a Magúncia. Va parlar de dracs i de morts vivents, de caníbals d'allò més més educats, de dies enquè el mar era tan clar que semblava que planessis sobre un abisme, de tempestes tan violentes que ni tan sols gosaves pregar. La melanconia l'envoltava com una boirina. Havia vist massa coses, va dir. Justament d'això es tractava l'al·legoria d'Ulisses i les sirenes. Noservia de res lligar-se al pal del vaixell, ni tan sols que se'n sortia no es recuperava mai de la proximitat del desconegut. Gairebé no dormia, els records eren massa forts. Feia poc haviarebut la notícia que el seu capità, l'alt i tenebrós Cook, l'havíen cuinat i se l'haviern cruspit a Hawaii. Es va fregar el front i va mirar-se les sivelles de les sabates. Cuinat i cruspit, va repetir.
Ell també volia viatjar, va dir Humboldt.
Forster va fer que sí amb el cap. Més d'un ho volia. I tots se'n penedien després.
¿Per què?
Perquè mai no es podia tornar.

El mesurament del món
Daniel Kehlmann

Explicacions

Referents

¡Son éstas las montañas que yo prefiero! ¡Sombras benditas por encima de todas las sombras! Allí mis ojos se abrieron a este mundo; allí encontré la iluminación; y allí me ceñí los lomos para iniciar la búsqueda. Salí de las montañas..., montañas altas y vientos fuertes. ¡Ah, justa es la rueda! -Los fue bendiciendo todos: los grandes glaciares, las desnudas rocas, las morrenas y los montones de esquistos; árida meseta, lago salado escondido, árbol centenario y fértil valle de aguas abundantes, uno tras otro, como un moribundo bendice a sus familiares; y Kim se maravillaba de la pasión que ponía en ello.
-Sí, sí. No hay otro sitio como nuestras montañas-dijeron los habitantes de Shamlegh. Y se dedicaron a asombrarse de que los hombres pudieran vivir en la llanura, terrible y calurosa, donde el ganado crece hasta alcanzar el tamaño de elefante, y donde la gente es incapaz de arar la ladera de una montaña; donde los pueblos se tocan unos con otros, habían oído decir, a lo largo de cientos de kilómetros; donde las gentes salen a robar en grupo y, si dejan algo, la policía de encarga a continuación de llevárselo.

Kim
Rudyard Kipling

Vistes a Leh (2)

Entrada a Palau Reial (el germà petit del Potala) de Leh, amb vistes a Leh i a una habitació amb un pal de corrent al davant (sí, la meva), gratuit.

Quan costa salvar el món?

Diumenge(o dissabte) de fa una (o dues) setmanes:

Peli del James Bond, (Thunderball). Els dolents (SPECTRA) demanen un rescat a canvi de no explosionar un parell de bombes nuclears al mig dels USA o la Gran Bretanya. El preu?

-200 milions de dolars.


I avui en dia (40 anys després) ?






De moment 700.000 milions.
Serà la inflació?


PS:

Ramon dice:
Mira, acabo de trobar l'Eichengreen
Ramon dice:
(Cito)
Ramon dice:
En els moments previs a la crisi financera que va costar el 2% del PIB abans mencionat, etc., el Banc Central va intentar defensar la moneda:
Ramon dice:
"Se dice que las pérdidas de reservas sufridas en los seis días anteriores a la devaluación ascendieron a 26.000 millones de dólares, lo que representa más de un 10% del PNB de Suecia". Banco de Pagos Internacionales, 1993, 63rd Annual Report, Basilea BPI.
Ramon dice:
xD, sabia que era una cosa colossal.

Vistes a Leh

Habitació amb vistes a un pal de la corrent i al mini Potala de Leh, 100 rupies.

Sexe tàntric?

Interessants temples a Udaipur:

"Jo he vingut a muntar el meu negoci"

Arreu de la galaxia hi ha promotors inmobiliaris..

Sense data de caducitat

El libro The Great Crash, 1929, fue publicado por primera vez en el año 1955 y desde entonces ha permanecido ininterrumpidamente a la venta durante lo que hoy en día son ya mas de cuarenta años. (...) Por supuesto debería decir que este libro tiene cierto mérito, pero, para empeorar o quizás para mejorar las cosas, existe otra razón que explica su durabilidad. Cada vez que la obra estaba a punto de ser descatalogada y desaparecer de las librerías, un nuevo episodio especulativo -otra burbuja o el infortunio de ella resultante- estimuló el interés por la historia de aquel gran caso contemporáneo de prosperidad y súbito desplome del mercado de valores, que condujo a una implacable depresión.

John Kenneth Galbraith, El crac del 29 (Introducció)
Edició 2005

PD: També a la introducció (que dedueixo és de la versió del 1997):

El hecho de que, en el momento de escribir estas líneas estemos experimentando una importante y extravagante inversión de carácter especulativo es algo que resultará obvio a toda persona que no sea víctima de un huero optimismo.

Alternatives a la crisis

Crisis financera, crisis economica, crisis de confiança, crisis crediticia, i altres crisis, però a mi ja no em preocupen. Perquè arriba (de nou) el millor Bond, James Bond.

India Driving

Tranquil Ramon, aquest no és meu.
Un exemple breu, cotxe blanc al minut 1:20.

Consells d'economia

Veig amb una certa tristesa bancs que es van passar la vida donant consells sobre el Brasil que ara han fet fallida.

Luiz Ignacio "Lula" Da Silva

Records Guinness

La competició naval més alta del món (5400 m).

"Ai penita pena"

Perquè esforçar-te a opinar quan algu ho pot fer per a tu? I si ho fa de tal forma que estàs més d'accord amb ell que amb la teva obsoleta i estúpida opinió?

BANCOS

Salvo por el mezquino, estéril y efímero (pero muy gozoso) placer de asistir a la caída de una de las instituciones más arrogantes y despiadadas del mundo, la quiebra de Lehman Brothers sólo puede causar inquietud. Primero, porque se demuestra, una vez más, que los bancos no tienen una idea muy clara sobre lo que hacen. El invento de los subprime, un producto financiero tan complejo y absurdo que nadie puede saber con certeza si es bueno, regular, malo o ruinoso, da una indicación aproximada sobre cómo están las cosas, y lo previsibles que son nuevas quiebras. Segundo, porque cuando acabe, algún día, todo este cataclismo (no se sabe cuándo terminará en el mundo, pero sí en España: el año que viene, según el Gobierno), los bancos supervivientes serán mucho más crueles y soberbios que los de hoy.

Las crisis son cíclicas, y desde el estallido de la primera burbuja (la especulación holandesa con bulbos de tulipán) se escuchan las mismas frases: el sistema financiero aprenderá, no repetirá errores, se ganará en solidez. Les aseguro que en los próximos meses toparán continuamente con esos mantras consoladores. No crean ni una palabra. El efecto de las crisis es exactamente el contrario. Suelen mejorar los controles gubernamentales, los mecanismos de emergencia de los bancos centrales y las garantías públicas, pero el sistema financiero se vuelve más irracional con cada desastre. ¿Por qué? Porque las entidades supervivientes se hacen más grandes y rentables (alguien se quedará con los activos sanos de Lehman Brothers), porque cuando se recupera el crecimiento el dinero llega solo, y porque sus directivos, pasado el tembleque, se convencen de su propia infalibilidad. Si aún estamos vivos, se dicen, será por nuestro talento. Y vuelven a inventar derivados ultracomplejos, a calentar el mercado bursátil con lo que Alan Greenspan llamaba "exuberancia irracional", a apostar con dinero ajeno (un párvulo puede invertir en Bolsa, eligiendo al azar, con mayor provecho que los analistas de un banco: ese experimento ya está hecho) y a exigir a los Gobiernos que no interfieran en su sagrada libertad.

Lamento que decenas de miles de personas pierdan su empleo. Pero nunca echaré en falta a Lehman Brothers.

ENRIC GONZÁLEZ 16/09/2008
EL País

Luxes de la India

"Obrir la porta del vagó i fumar-se un cigarret mentre disfrutes del paisatge és un d'aquells luxes que només et pots permetre aquí i a Cuba"
Roger

Bé, "estamos en ello"

Però si ens hem de creure certes coses..

Valoracions

Ja reinstalats en totes les comoditats occidentals és quan toca mirar enrere i buscar conclusions. Per fer-ho de forma subjectiva i seriosa (és massa fàcil dir "el pitjor viatge de la meva vida" o "ha estat fantàstic") farem una comparació seguint tres referències diferents:

-Dels 50 "lugares imprescindibles" de la India segons la revista Traveler (amb una l), he estat a:

1-Leh
3-Amritsar
8-Delhi
19-Jaipur
24-Udaipur
35-Mumbai

NOTA: 6/50

- De les "42 things not to miss" segons la Rough Guide, no m'he perdut:

11 Amritsar Site of the fabled Golden Temple, the Sikhs' holiest shrine.

12 Zanskar A barren moonscape with extraordinary scenery and challenging trails over the high passes.

16 Cricket The nation's favourite sport is played everywhere, from the Oval Maidan in Mumbai to Eden Gardens in Kolkata (Calcutta), the hot cauldron of Indian cricket.

20 Movies Take in the latest Bollywood blockbuster at one of Mumbai's mega movie houses, which feature huge screens, wrap-around sound and rowdy audiences.

26 Manali-Leh Highway India's epic Himalayan road trip, along the second-highest road in the world.

35 Udaipur Arguably the most romantic city in India, with ornate Rajput palaces floating in the middle of two shimmering lakes.

42 Rafting on the Indus A relatively sedate way to enjoy the grandiose scenery of the northwest Himalaya's most spectacular high-altitude valley.
Aclaració:Tecnicament vaig fer rafting al Zanskar, afluent del Indus, així que això només és mig punt.

NOTA: 6'5/42


-I, finalment, dels 27 India Highlights de la meva guia Footprint:

1. Delhi
9. Udaipur
13. Amritsar
14.Manali to Leh
25.Mumbai

NOTA: 5/27


Mitjana sobre 10: ( 1'2 + 1'55 + 1'85) / 3 = 1,53

Però:

Taj Mahal: No visitat - 0'5 punts

Muntar un elefant: No complert -0,5 punts


NOTA FINAL: 0'53

MOLT DEFICIENT


Així doncs, tot i algunes falses impressions, el resultat parla per si mateix.
Aquest viatge ha estat un autèntic fracàs.

Vida al camp

Deixem de banda la India per realçar i difondre una opinió que m'agrada força:

El que passa és que jo normalment als neorurals els tinc molta mania, perquè em sembla que venen a fer turisme filosòfic al camp, i formatges, i no a fer de pagès.

R.B.

Celebració de despedida

Què és això? Fan una festa ara que m'en vaig?
Una especie de carnaval amb carrosses i música al carrer?



Resulta que és la setmana de Ganesh, (sí, l'elefant rosa) patró dels comerciants i molt apreciat a Mumbai.


Així que mentre la població musulmana comença el ramadà, grups hindus es dediquen a anar pels carrers ballant al ritme dels timbals mentre segueixen les representacions divines d'un paquiderm rosa.

Goodbye Mumbai

C'est finit.
Però abans toca gastar les últimes rupies, cosa díficil per a mi ja que s´ha de fer amb criteri, per exemple retrobant-me amb una de les millors aportacions que occident ha fet mai a la civilització:

Mes animals

Udaipur

Es com una grip multiplicada per cinquanta, els ossos et fan tan mal que no es pot ni arribar a imaginar... aixi de bonica es presentava la descripcio del dengue segons en Marc, un dels sabadellencs amb els que vem fer equip a Delhi (1 i 2). Aixi que per escapar del creixent numero de casos d'afectats que augmenten rapidament a la ciutat i evitar quedar atrapats dins de mes fumigacions massives per part de les autoritats locals (i perque la ciutat ja comensava a aburrir), res millor que agafar el tren en direccio a la (mes) bonica i tranquila Udaipur, ultima escala abans de Mumbai, o sigui, abans de fotre el camp.

Pasturant

Khardung La

Sorpreses agradables

Algu volia saber que passa al Caixmir? Doncs just abans de dirigir-me a Delhi, buscant alguna cosa per llegir que em trobo aquesta revista, amb diferents i interessants articles sobre els ultims temps al Caixmir, pero sobretot un (en portada) de l'escriptora Arundhati Roy, coneguda sobretot per aquest llibre. Un article valent, honest i cru, un article amb fragments imprescindibles que realment m'ha rsorpres que es publiqui tranquilament arreu de la India (tambe l'he vist aqui a Delhi), pero suposo que tampoc no he pogut estar al cas de si ha creat controversia.

Pero veient la portada d'un altre setmanari (ara no recordo el nom) local, acusant a diferents politics d'haver incendiat l'actual conflicte sembla que la posicio de l'escriptora es mes o menys compartida.

For the past sixty days or so, since about the end of June, the
people of Kashmir have been free. Free in the most profound sense. They have
shrugged off the terror of living their lives in the gun-sights of
half-a-million heavily-armed soldiers in the most densely militarised zone in
the world.After 18 years of administering a military occupation, the Indian
government's worst nightmare has come true. Having declared that the militant
movement has been crushed, it is now faced with a non-violent mass protest, but
not the kind it knows how to manage.

Goodbye, fear: A police post being dismantled in Srinagar

A senior journalist friend called to say that late in the afternoon
the home secretary called a high-level meeting in New Delhi. Also present were
the defence secretary and the intelligence chiefs. The purpose of the meeting,
he said, was to brief the editors of TV news channels that the government had
reason to believe that the insurrection was being managed
by a small
splinter cell of the ISI and to request the channels to keep this piece of
exclusive, highly secret intelligence in mind while covering (or preferably not
covering?) the news from Kashmir. Unfortunately for the Deep State, things have
gone so far that TV channels, were they to obey those instructions, would run
the risk of looking ridiculous. Thankfully, it looks as though this revolution
will, after all, be televised.

Ara es quan em fa molta rabia no haver estat uns dies mes (almenys fins al dia 18) a Srinagar i poder contemplar-ho per mi mateix.





PD: Un altre article del mateix numero realment sensat, la principal font del problema (actual) no es al Caixmir, sino a Jammu.

Assamblea matinal, Yangthang

Delhi

Perque Delhi pot ser un conyas:
-Perque encara no tinc localitzats els xiringuitos ambulants amb carn.
-Perque es esgotador haver d'estar evitant constantment a gent que et vol fotre els calers de les formes mes vils i estupides. (Be, la meitat els he trobat de cami cap a Delhi, pero aixo ja crea un estat d'anim al arribar a la ciutat).
-Perque l'aigua d'aqui te un gust horrible.
-Per tornar a patir l'horrible i asfixiant calor i humitat del subcontinent.
-Per les botigues de marca (amb preus quasi iguals) que abunden al centre.
-Perque als cines locals (quasi) totes les pellicules son en hindi.



Perque tot i aixi pot valer la pena:

-Per recuperar els xiringuitos plens de mangos, papayes o cocos.
-Pel plaer que t'afeitin per menys de mig euro.
-Per recuperar el tren, un microcosmos conegut, agradable i comfortable: la millor forma per viatjar.
-Perque et rentin les orelles.
-Per les botigues de marca que abunden al centre: basicament pel seu aire acondicionat.
-Perque hi ha unes vaques enormes, algunes semblen quasi caballs.
-Per trobar a uns preus mes barats (a diferencia de la roba de marca) revistes angleses (i tambe locals) prou interessants (i no hi ha res per llegir en catala/castella).
-Perque la unica pellicula en angles es Batman, the dark night.

Cortesies locals

Una parada durant el cami per prendre un chai en una llauna de llet condensada.

No more treks

Vashisht (3)

Pel que sembla Vashisht, a part de ser un bonic poble, es tambe conegut per la seva produccio de pomes amb denominacio d origen, amb la sort (per a mi) que ara es epoca de collita. I a part d observar com la gent local es dedica a collir i encaixar milers de pomes, es agradable passejar entre els pomers, tot tornant d'una decebedora cascada, mentre penses "Encara no he dinat", i arribar el poble convertit en un autentic delinquent.

A aquestes hores ja hauria d estar cami de Delhi, mes lluny de les pomes (mmmm), pero mes a prop dels mangos (mmm).

Pasturant a la ribera del Shyok

Vashisht (2)

Una de les facetes mes interessants de la gent local es que son terriblement polifacetics. Per exemple, si vas a grabar en un DVD les fotos de la camera, a part d oferir-te tot de gadgets tecnologics compatibles, tambe et poden proporcionar habitacio d hotel,bitllets d autobus, autentic safra del Caixmir, un shal de pashmina o, evidentment, haixix, pero aixo ja ho havies endevinat nomes veient-li els ulls.
Nomes cal ensenyar una mica una guia de viatges com perque, per art de magia, apareguin tot de guies acreditats per la oficina de turisme local. El noi que fa uns minuts insistia en arreglar-me les sabates (i de passada t oferia haixix) es convertia en el guia millor qualificat per acompanyar-me alla on vulgui.
-Pero jo ja se on vaig, no necessito guia.
-I on vols anar?
-Ara al temple, i despres a la cascada.
-Pero no pots anar sol a la cascada, et perdries.
-Nomes hi ha un cami, i esta indicat.
-Be... pero necessites un guia... podries caure i trencar-te una cama, que faries aleshores sense guia?

Pero a la vida tot son riscs, i un cop alla es dispara l adrenalina pensant que en qualsevol moment et pots trencar la cama, et pot segrestar el Yeti, Bhutan pot envair la India o es pot posar a ploure com, efectivament, va passar.

Recuperant essencies

Dinar durant el viatge: Pa amb tomaquet i formatge de yak.

Vashisht

Despres de superar amb medalla un intens (i extens) Rally amb autocar durant dos dies a traves de les muntanyes, una experiencia similar a d un atac epileptic de 15 hores seguides en el qual descubreixes la necessitat dels cinturons als seients de l autocar (o en el seu defecte un sostre encoixinat) quan el teu crani ajuda a donar una nova forma al sostre del bus, toca doncs una mica de Relax. I Relax es doncs el bus que em portara fins a Delhi en un parell de dies (realment es Delux, pero tal com es la pronunciacio local m'agrada mes Relax), una opcio raonable (i desconeguda) per un preu misteriosament baix.

Doncs be, just arribar a Manali i rebre l assalt dels casadors de clients (que be que es vivia a Ladakh) no hi ha res millor que fotre el camp a Vashisht, petit i bonic poblet situat a pocs kilometres, mes tranquil que Manali, pero amb prous turistes com perque (just arribat al poble amb l equipatge al damunt) t ofereixin Haixix quatre vegades abans de la primera oferta d allotjament.

No es pot ser el primer en tot

A aquestes hores estare disfrutat del meu segon dia de viatge a traves de la Manali-Leh Highway, dos dies (400 km) atravessant l Himalaya en un autocar Super-Deluxe, que significa que els seients no son un tros de fusta amb una mica de tela al damunt. Per alguna extranya rao el meu cul s ha tornat alergic als autobusos normals en les rutes de mes de 8 hores diaries.

El govern de la India s'anima a publicitar sobre el gran atractiu turistic d aquesta ruta, reseguint les valls i els alts passos de muntanya de l Himalaya, entre ells el segon pas mes elevat del mon que es pot fer amb vehicle a motor. En resum, una via espectacular, vorejant els precipicis en estretes pistes i tal. Pero com no podia ser d altra manera, pel que es veu hi ha una altra ruta encara mes xunga, amb passos mes elevats i carreteres mes estretes. I com no es just uns pocs centenars d km al nord, la Karakorum Highway del Pakistan, l'etern rival...

Tensar la corda

Al nord de la India i al Caixmir sembla que no hi fan falta mes piromans.

Musharraf resigns as President

El Gobierno indio teme una escalada de violencia en Cachemira
Nueva Delhi asegura que la marcha del general beneficiará a los radicales.

En los dos últimos meses se ha vivido en Cachemira la mayor escalada de violencia en los últimos años. Han muerto 21 manifestantes a manos de la policía.

Pero al nacionalisme hindu li importa poc:

SAYSS to intensify stir after Aug 20KT NEWS SERVICE JAMMU, Aug 18:
Alleging that the Centre was adopting a "biased attitude" on Jammu and Kashmir
by following "appeasement policy" towards Kashmir Valley, Shri Amarnath Yatra
Sangharsh Samiti (SAYSS) today maintained that ongoing agitation would be
further "intensified with full force" if the demand of
restoring land to Shrine Board was not conceded by August 20.

Dies de gloria

Despres de deixar-me convencer per compartir el vitge de tornada per el Khardung La (5600 metres) amb un grapat de turistes en un flamant Toyota Innova, un vehicle estratofric comparat amb els Tata locals, capas de realitzar els 120 km de Deskit a Leh en un temps record proper a les 4 hores.

Pero aquestes experiencies quasi futuristes no eliminien el bonic record d estades a llocs com Wachan,un poble amb 2 cases i 4 habitants, Deskit, oficalment escollit (per mi) el lloc on millor es menja de la India, o Hundar, amb la seva variada fauna no local.


Dies plens de coses interessants com Yaks, camells importats, turistes tambe importats en ramat i per descomptat el gran triomf de la setmana: Aconseguir, per fi, la complicitat local i poder disfrutar durant un parell de dies de Xang, una cervesa casolana a base de blat o arros, que pel que es veu nomes es disfruta en la intimitat.

Yaks

A 3800 metres no hi ha Yaks.
Pel que es veu fa massa calor per aquests animals, aixi que han de pujar a mes altitud.
Es poden veure unes vaques grans i peludes, pero quan els fas alegrement una foto els locals et diuen que no, aixo no es un yak. Es una vaca, amb algun Yak com a parent llunya.

Aixi que no queda mes remei que demanar el corresponent permis per arribar a la vall del Nubra, el punt mes al Nord de la India accessible per als foranis. Pel cami atravessarem la carretera mes alta del mon (per els Indis, no segons els Pakistanesos) i un cop al riu Shyok tocara pujar una mica. Ja que no no he pujat a un elefant, pujar un Yak tambe val no?

El problema sera que sortint a primera hora del mati del 14 (teoricament avui) no sabre el total de la golejada que el Barsa haura clavat als polonesos, i em quedare amb la intriga durant un grapat de dies. Una llastima.

Enyoransa (1)

Si, durant un mes fora de casa hi han un munt de coses que dificulten el dia a dia i accentuen la perdua de coses que ara semblen insubstituibles.

I no nomes em refereixo a l'aburrida cuina Hindu (que per sort fa dies ha quedat enrere) sino a coses com:


-Pa de veritat, amb tomaquet de veritat i oli d oliva de veritat.

-El capitol setmanal de The Wire

-Un esmorzar autentic. Pa amb tomaquet i embotit.

-No haver tingut temps de llegir llibres com Shantarm, o Shalimar el pallasso.

-No haver tingut prou temps per acabar de descarregar El salon de musica.

-No ser a Sabadell per l'estrena de la ( genial) Batman: The Dark Knight.

Mes religions

Despres d’haver passat per temples budistes, hindus, musulmans i sikhs, nomes em faltava acceptar la invitacio d’un parell d’israelis(?) de sopar amb ells durant la cerminonia dels divendres previa al Shabbat.

Independentment de si son creients o no els jueus fan comunitat arreu del mon, aixi poc mes de 200 dels (molts) que estan de vacances a Leh es van trobar per sopar menjar pur, resar una mica i cantar cansons (que pel que es veu estaven resant, pero a mi em semblava la balalaika).

De tots els que eren alla almenys la meitat no participaven en la part religosa, pero estan acostumats a fer comunitat encara que no siguin creients. Finalment, despres d’aguanatar una bona estona de cansons, benediccions al pa i al vi i un discurs (interminable amb l’estomac buit) d’un home amb barba i tirabuixons (que si no ho vaig entrendre malament no era rabi) vem poder comensar a endrapar un apat kosher, que, en general, no estava malament.

Ladakh on strike

Botigues tancades, la policia desplegada arreu, cartells de protesta, persianes semi baixades. El paisatge es familiar aixi que trobar-me la ciutat en vaga al segon dia d'arribar a Leh no ha estat pas una sorpresa.

Durant els dos dies de viatge per arribar a Leh (per fer 430 km) el verd intens del Caixmir es transforma cap a un Himalaya sec i polsegos, on la vegetacio es escassa i s’acumula a pocs metres dels rius.

Pero es tot un miratge. La idea d’un desert poblat de muntanyes, sobri i abundant en tranquilitat es desfa a mesura que t’acostes a Leh i comences a trobar-te autocars aparcats a cada un dels moltissims gompes budistes tipics de la regio, pero al entrar a un Leh completament ple de turistes et preguntes que queda del que fins fa poc era un lloc completament inaccessible.

Aprofitant la confluencia de tots aquests turistes i la obertura dels jocs Olimpics de Beijing (08/08/08), l’extensa comunitat tibetana a l’exili ens ha obsequiat amb una bonica i numerosa manifestacio en favor de l’alliberament del tibet seguida d’una vaga, aixi que mitja ciutat ha quedat parada (la part tibetana). Pero aquesta es la meva quarta ciutat en vaga i per mi aixo no es res. Segurament per aquest motiu el dia seguent (avui) tota la ciutat ha entrat en vaga, aquest cop en suport de les minories budista i musulmana de Jammu, que les estant passant canutes durant aquests dies i tambe en suport al Caixmir, en perill de desabastiment despres de que l’excercit no aconseguis mantenir obertes les carreteres, tallades des de fa dies pels manifestants hindus de Jammu.

http://www.kashmirtimes.com/

Adeu problemes

Land protests continue in Kashmir

Kashmir strike
One killed, 20 injured

Jammu flares up: 2 die in police firing

Srinagar on Strike

A Aru les noticies arriben amb comptagotes, aixi que deixar la tranquilitat de les muntanyes i trobar-se enmig d'una vaga general (encara) es una autentica putada. Trobar un ciber amb la persiana semi-oberta es una odissea, pero almenys els piquets es tornen amables davant dels turistes. "Go, no problem" diuen mentre continuen trencant els vidres dels taxis.

Les carreteres que conecten el Caixmir amb la India estan talladaes a Jammu, on la majoria hindu pressiona aixi al govern local, dificultant l acces i l abastiment del Caixmir. Com a consequencia tota la zona musulmana esta en vaga i es fa dificil moure's per aqui. L omnipresent excercit no interve (excepte tocant els collons als checkpoints), pero la policia es suficient per reprimir als manifestants: ahir un noi va morir tirotejat per les forces de l ordre durant una protesta.

Queda l esperansa que dema a primera hora surti un bus cap a Ladakh, a veure si es pot robar una mica de pau i tranquilitat als monestirs budistes enmig de l Himalaya.

I per la tranquilitat del dependent del ciber (curiosament es Sij) deixo el post. Ara podra baixar la persiana del tot i no haura de temer pels piquets.