Sortir per Cracòvia és obligació per

..les seves espectaculars (i abundants) terrasses, cuidades fins a l'últim detall:

Cracòvia és especial perquè..

..avui al matí (diumenge), aparco la bici fora d'un super per comprar llet.
Al sortir hi ha un cavall aparcat a dos metres del meu vehícle.
No porta sella, és petit, estil Seabeascuit però d'un color gris-blanc, i es van acumulant els curiosos al seu voltant.
Després d'imitar-los em disposo a marxar quan, no sé exactament d'on, apareix un home.
Porta una barba blanca prou llarga que el fa semblar més vell del que realment és, porta una samarreta de colors esquitxats i pantaló curt, amb una motxilleta de cuir petita i antiga. Va completament descalç. Durant un instant agafa les brides del cavall, se l'acosta i li murmura alguna cosa al encarant-se al musell de l'animal. En un instant fa un bot i puja al cavall. S'allunya muntant a pèl l'animal, enmig dels vianants, els cotxes i els turistes.

Disfrutar de les llibertats?

Veient monstruositats com les que freqüenten els jardins del poble de Szczawnica un no pot fer més que preguntar-se quina necessitat tenien els polonesos d'obtenir més llibertats si les havien de disfrutar d'aquesta manera...



Almenys recuperar la figura dels comissaris polítics, per controlar els jardins com a mínim..

Herències interessants

La segona familia

Hi ha una espècie de debat mediàtic (filó televisiu en el fons) sobre l'exposició pública d ela filla (menor d'edat) de la Belen Estaban, la vida del qual s'exposa sense pudor als mitjans.
I a Espanya hi ha tanta normalitat democràtica, on els problemes del carrer arriben al poder amb una rapidesa inusitada. Sínó només cal veure la foto del día, de la setmana, el mes ( o l'any): ZP i familia amb Barack Obama.


Però ara poc m'importa el debat sobre l'exposició pública d'aquestes menors d'edat (si no vols que surtin perquè les portes a un acte oficial? I perquè si tothom va amb uniforme de feina elles poden anar com volen?), sinó la desmesurada, lògica i previsible reacció dels mitjans, a destacar els articles de El Mundo,titulats amb noms tant adequats (i fàcils?) com:

Hijas de ZP y nietas de Bela Lugoshi
(Imprescindible)

Los Monster, un ejemplo a seguir

Gótico en La Moncloa

Amb detalls com:

"Pero podría haber sido peor si ambas hubieran aparecido vestidas a lo ¡gotic lolitas! (otro subgénero dentro del movimiento gótico, que consiste en 'disfrazarse' con decenas de volantitos, sombrillitas, lacitos y colores pastel)."


"Y es verdad, en fin, que la pose como acometedora de la morena da cierto miedín. Ponle un cuchillo en la mano y quién sabe."


Una cosa que m'encanta és que, tot i que des del mitjà es defensi l'elecció de les noies, tot l'envoltori (des del to fins als titulars) envia el missatge contrari:

"A mí, que dos adolescentes se presenten ante Obama con sus túnicas de hacer magia negra y Rammstein retumbándoles en la cabeza me parece, sin más, una muestra de normalidad democrática."


Però gràcies a ZP i PedroJ no hem pogut parar de riure en tota la tarda...

PD: Quantes notícies de corrupció està tapant aquesta ona mediàtica?

PPD: Vull veure el pròxim Polònia!!

Amerykansi i animalons

Aquest any es conmemora el 90è aniversari de l'obertura de les relacions diplomàtiques entre Polònia i els EUA. Tant contens estan els polonesos que, a part de tenir una excusa per exposicións i activitats culturals temàtiques en un extens programa de celebració han trobat l'excusa perfecta per omplir una plaça amb centenars de lludrigues(?):




PD: Tot i les nombroses activitats del cicle "Amerykanski", el que hem acabat seguint amb més interès ha resultat una senzilla mostra sobre una dotzena de corresponsals estrangers que van cubrir la guerra civil espanyola, exposada a l'Instituto Cervantes que el govern espanyol va posar feliçment en una bonica i àmplia residència en ple centre de la ciutat, flanquejada per un museu dedicat a Joan Pau II i per la plaça de les llúdrigues.

PPD: Ens va confessar un local que la decoració estava pagada per l'ambaixada americana. El plà Obama per a la recuperació econòmica?

La Bici

Sí, una bici digne per l'ambient de la ciutat.

Troballes

No tot són esglèsies a Cracòvia. També t'hi pots trobar coses interessants:



Com ara un autèntic IS 2 de la segona guerra mundial, dedicat a usos recreatius per la infància (jo i el nen de la foto).

Made in Italy

Com tothom sap a Itàlia les lleis són purament anecdòtiques.
Segurament tampoc s'hi apliquen principis teòrics, o fins i tot fallen les llegendes urbanes com ara allò dels Sis graus de separació , sobretot si s'aplica a altres esferes, o si hi ha pel mig Michele Sindona (que durant molts anys era el mateix).
Per exemple, relacionar qualsevol mafiós amb algun que altre campió de formula 1 no exigiria més de 2 o 3 graus de separació...

Lío a la italiana

Espero que no se molesten si cuento algunas viejas historias
italianas. Como suele ocurrir, no llevan a ninguna parte.
Pinturas Paramatti es una próspera industria piamontesa,
fundada en 1847. En su información corporativa subraya una época de turbulencias
accionariales, entre 1974 y 1984, en la que se sucedieron "seis gestores
distintos: Gottolengo, Schraiber, Dutto y Cometto, Caproni, Masciadri y
Junghans".
Es normal que Pinturas Paramatti, una sociedad perfectamente
respetable, no entre en detalles. Según varios sumarios judiciales, uno de los
propietarios de la empresa durante esos años fue Michele Sindona, un abogado
siciliano que comenzó su carrera blanqueando el dinero que la familia Gambino,
una de las más potentes en la mafia de Nueva York, obtenía del tráfico de
heroína. En 1969, el papa Pablo VI encargó a Michele Sindona, que por entonces
poseía ya varios bancos en Italia y Estados Unidos, la gestión del patrimonio
vaticano. Pero la crisis de 1974 se llevó por delante las entidades financieras
de Sindona y, de rebote, las empresas que Sindona controlaba para blanquear
dinero, de la mafia o del Vaticano. Una de ellas era, dicen los sumarios,
Pinturas Paramatti.
En 1979, Sindona encargó asesinar al liquidador de su
grupo financiero, Giorgio Ambrosoli. Y simuló un secuestro en Estados Unidos
para viajar a Italia. Su propósito consistía en pedir ayuda a viejos aliados
como Licio Gelli, gran maestro de la logia golpista P-2, de la que formaba parte
Silvio Berlusconi. No tuvo éxito: fue condenado por múltiples fraudes en Estados
Unidos y por el asesinato de Ambrosoli en Italia. En 1986, mientras cumplía
cadena perpetua en la cárcel de Voghera, murió envenenado por personas
desconocidas.
Volvamos a Pinturas Paramatti y a uno de los propietarios
post-Sindona, Attilio Dutto. En 1979, coincidiendo con el asesinato de
Ambrosoli, una bomba estalló bajo el automóvil de Dutto. No se conoció nunca a
los culpables.
Pinturas Paramatti fue adquirida por Achile Caproni, dueño de
una sociedad aeronáutica. Esa sociedad quebró poco después, aunque Caproni
mantenía otros negocios. En 1980 depositó más de 400.000 acciones de
Assicurazioni Generali en una notaría suiza, como aval de una operación secreta
consistente en la venta al Gobierno libio de material para fabricar minibombas
atómicas. Se trataba, parece, de un engaño de la CIA, que quería enredar a
Gaddafi.
Ya ven qué lío. La única persona que podría darle a todo esto un
sentido sería Flavio Briatore. Fue asistente personal del asesinado Attilio
Dutto, gestionó la venta de Pinturas Paramatti a Achile Caproni, trabajó como
mano derecha de Caproni hasta la quiebra de su grupo y en 1980 le acompañó a
depositar las acciones en la notaría suiza, para la operación armamentística.
Pero Briatore, ahora, se ocupa de otras cosas.

Enric Gonzalez

El PAIS 20.09.09

L'home (2)

No podia ser menys, i l'home que va ser capaç de derrotar al comunisme té la seva pròpia exposició a la ciutat.


La seva canoa, la motxilla i els esquís, les seves bicis i les botes de muntanya, originals o reproduccions, tot exposat al visitant. Un exemple de compromís, virtut i vida sana.

Potser es fa díficl de comprendre que es deu aquesta veneració per les facetes més mundanes del posterior Joan Pau II, però jo crec que hem de buscar dins nostre, i potser fotos com aquestes ens ajudaran.

I és quan se'm disparen les ganes d'anar a esquiar. Perquè allò que jo creia diversió o alegria no es devia a la velocitat o l'adrenalina, sinó que, com ensenyen aquí, esquiar és una de les maneres d'acostar-se a la salvació.

L'home (1)

No portava ni una hora a la ciutat quan el nostre acompanyant ja ens va explicar com als anys 60 un jove capellà (o el carrec que tingués aleshores) va liderar una pregària multiduiniària desafiant literalment els tancs soviètics, en pos de la construcció d'una esglèsia en un barri proletari.
Aquest personatge, per al que els locals senten autèntica devoció i que després de ser bisbe de Cracòvia va acabar tocant el cel.
Un home capaç de transformar una esplanada pròxima a l'estadi del Wisla on els seus fans s'acostumen a esbatussar els seguidors del Cracòvia en un lloc de pregària per a més de dos milions de persones (la segona anècdota que vaig conèixer al arribar al país).

Ens el podríem imaginar fa uns quants lustres, passejant amunt i avall per la residència de l'episcopat.

Però, com han descobert aquest grup provinent de Gal·les no cal, hi ha una cosa millor:

Pack Nostàlgia

Kraków

Cracòvia és tan guai, tan bohèmia i tan cool que només de pensar que en formes part et venen ganes d'escupir a la cara a Barcelona.

No porto ni una setmana i ja em superen les ganes de posar-me un mocador al coll i anar a prendre un té mentre volco els pensaments en una llibreta. De moment ja tinc la bici antiga.

La sensació de ser una ciutat especial no la transmet l'abundant presència de policia al carrer, ni les tendes d'alcohol a cada 100 m obertes tota la nit, ni les esglèsies a cada 100 m (que no sé si obren tota la nit), ni els també abundants guardies de seguretat vestits de paramilitars (tot i que fins ells van en bicicleta). No ho sé exactament, suposo que té a veure amb els 200.000 estudiants universitaris, la història que es respira a cada racó de la ciutat, les abundants zones verdes o l'omnipresent turisme.

Però ja mirarem de desgranar-ho de post en post.

Na razie.

Nie dla idiotów!

Excessos polonesos?

Día zero

11 Setembre

&:30 Arribar a casa després de festa de despedida.

7:00 després de fer algunes comproacions a la maleta, vai al llit.

9:00 Em lleven per anar a l'aeroport.

9:15 Em lleven per anar a l'aeroport.

9:20 Em llevo per anar a la dutxa.

10:15 Un cop retocada la maleta em despedeixo de la casa.

11:XX Facturo de forma automàtica. El meu pare s'enrolla amb la dona del mostrador i em deixon colar de gratis 7 kg de pes.

12:00 Havent facturat, m'instalo a la porta corresponent. Diuen algu de 10 min de retard. Em quedo adormit.

12:55 em desperto de forma misteriosa quan només queden 3 grupets de persones a la cua per entrar a l'avió. Em poso l'últim i entro 15 min després de la sortida teorica del vol.

15:40 Arribem a Frankfurt i, creient que tinc una hora pel vol em perdo una estona per l'aeroport.

16:00 Queda mitja hora perquè surti el vol, pel que començo a desfilar cap a la meva terminal.

16:25 Resulta que el maleït aeroport és enorme, i arribo just de temps a la meva porta.

!6:30 Diuen que l'avió arriba amb retard.

17:30 Sense saber amb certesa res de l'avió em rendeixo a la gana (en tot el dia només he menjat el mini entrepà de la Lufthansa) i vaig al bar. Hi ha algunes coses que em venen de gust, però apago els meus instints i cedeixo a la lògica, aquí només puc menjar una cosa: Un Frankfurt.

17:40 El que aquí entenen com un Frankfurt (de 4,95 euros) resulten ser dos salsitxes primes i dos llesques de pa (les llesques dels pintxos, les dels palillus). Decepcionat amb Luftansa, Frankfurt, la zona Euro i el món en general intento allargar al màxim l'escàs jalar del que disposo, incloent les dues bossetes extra de ketchup i mostassa que demano (només per ràbia).

18:20 Amb quasi dos hores de retard ens dirigim a l'avió. Sembla un pel rònec i antic. Els seients del passatge tenen cendrer...


20:10 A l'aeroport de Cracòvia el nostre avió cutre sembla un Airbus 360 comparat amb la resta d'aparells.


20:30 Ens trobo amb el responsable local del programa, es diu Lucasz. (La l amb un pal). Em presenten a Garbiñe, noia del País Basc que resulta que anava al mateix avió i disfrutarà també d¡una beca Leonardo.


21:00 Arribem a un pis al carrer Lea. Dos habitaciones 100% Ikea amb dos llits cadascuna. En dos setmanes arriben Leonardos de Madrid, amb els que haurem de compartir les habitacions.

22:00 Després d'ensenyar-nos el pis i explicar quatre coses, Lucasz ens porta cap al centre de la ciutat: un grup de gallecs marxen diumenge a primera hora, pel que estan celebrant l'última nit.

23:00 Al barri Jueu de la ciutat estan en un bar amb u ns amics seus polonesos. EL bar té un aspecte prou bohemi; Espelmes arreu, sense llum elèctrica, retrats de principis del s.XX. I la cervesa prou barata.

2:00 Anem a un bar encara més bohemi. La cervesa (clareta i suau, servida però en grans quanitats) però segueix al mateix preu. Els vodques també.

3:XX Anem a un bar no bohemi. Es millor. Es barreja la música jueva amb cançons que sonen a turques, els polonesos ballen a sobre les taules. a cervesa i els vodques continuen a bon preu. Anem imitant les costums locals.

6:00 Davant del local ja s'han establert les parades d'un mercat. Algu compra unes flors i altres fruita. Un sector gallec insisteix i ens dirigim al darrer local obert a aquestes hores: Un lloc amb un nom prou sospitós.

7:30 Ens dirigim cap a casa després d'estar una estona al Kitsch: Discoteca ubicada enmig de la ciutat en un tercer pis. Al final ens n'han fet fora. Només quedava el nostre grup i un grup de gays, la meitat sense samarreta.




8:00 Arribem a casa, encara he de treure els llençols de la maleta.

Almenys he avançat en certes feines: Hem aparaulat la compra d'unes bicis (de 5ena mà com a mínim) i tinc un mapa de la ciutat on m'hi han anat marcant on cau el Decathlon, l'Ikea, dos pubs on emeten futbol internacional, un parc on es juga a futbol, etc..

Raons per adorar Michael Mann

Un futur millor

En un món perfecte no hi hauria dentistes.
Sigui de la forma que sigui el progrés de la humanitat ens portarà al dia en que les persones deixaran de sufrir el tràngol de patir (i sentir!) com li introdueixen tot d'instruments de tortura per la boca.
Tota la humanitat seria feliç. Tota? Bé, tota menys els dentistes. I aleshores que serà d'aquests de milions de professionals que disfruten putejant als altres?

Al igual que els fabricants de discos o les companyies de telèfon fix, tots destinats a desaparèixer. Però tot i que en són conscients, continuen donant la tabarra. Com l'americana AT&T, que no té més argument per defensar la necessitat d'una línea de telèfon de coure que el fet de que és:

La última campaña de AT & T, con la foto de una ambulancia a la carrera, destaca la fiabilidad y la certeza de marcar el 911 de emergencias desde un teléfono fijo, frente a los “peligros” (cobertura, batería…) de hacerlo desde un móvil. El cobre podría salvarte la vida, parece decir.

I per rematar-ho, un espot del 1993 de la cía, en que tothom és més feliç gràcies a les línies telefòniques...fixes:

Tradició maritima

Després de 103 anys sense mar, Bolivia no es conforma i continua mantenint orgullosament una poderosa armada. Mai se sap..

Millors que els Yaks?

Des dels enfrontaments salivals amb el capità Haddock, sempre he volgut veure una Llama. No només se m'han avançat els meus pares, sinó que m'ho han restregat pels morros:

Fi de festa

S'acaba una festa major esgotadora. I com a mostra dos dels hits de la festa:

EL primer és un homenatge al Pau (i a mi):





El segon és un homenatge al Ramon i a la Sèpia:





I

Plan E - Yangang

Un exemple (veure post anterior): Aquest petit afluent de l'Indo va baixar amb prou força per arrossegar tots els ponts desde Yangtang (el de la foto) fins a la desembocadura, pel que durant dos dies va ser impossible el tràfic per carretera







Evidentment aquest no és problema per a un valent excursionista (jo) que no es va arrugar enfront la dificultat i va vadejar el riu una mica més al nord, aprofitant un tronc caigut.

Plan E (2)

La pluja és un problema.
Que una pista de terra es torni un fanguissar és lògic. Però imagino que es pot solventar amb una mica d'obra

Però com ho fas per solventar això:





Fas una pista/carretera. I cada cop que plou una mica la muntanya et cau al damunt. Sense vegatació l'aigua s'endú tot el que troba al davant, inundant i esllavissant le spoques carreteres. Plou poc, unes dues vegades l'any, però quan s'escau queda tot colapsat.

He d'admetre l'excepcionalitat de les fotos: la primera sembla una petita esllevissada (no s'aprecia massa com part de l'asfalt ha anat muntanya avall) i a la segona s'hi veu una excavadora. Un fet excepcional, la única que vaig veure en tot Ladakh, on hi ha desenes de milers d'obres construïnt i adequant les carreteres els 4 mesos de l'any que no estan cobertes de neu. Amb pic i pala, carregant el ciment a les espatlles.

Torna a ploure i la pedra, com a Sísif , rodola de nou cap avall, un Plan E per a l'eternitat.

Plan E (1)

No sé si és allà de que recordes amb més "carinyu" els temps passats, però d'aquest estiu em queda la sensació que els Agostos ja no són el que eren. Agost significava una calor asfixiant i una quietud absoluta, quasi paranormal a la ciutat. Bé, amb la calor tampoc et mous massa, així que potser cada dia d'agost a les 3 del migida podrien desfilat les comparses del carnaval de Rio i jo no n'hagués estat conscient, pel que podriem delimitar aquesta tranquilitat al meu barri, o carrer...

Però, com a pressagi dels nous temps, fa uns anys un Mercadona es va instalar prop de casa i fins a les hores més xungues era possible veure algún pobre ciutadà passant el tràngol de transitar entre l'aire fresc del mercadona i l'aire acondicionat de casa.

I ha arribat la crisi. Així que ara jo no hem perdut aquella tranquilitat, sinó que a més ara els plans d'estímul econòmic ens roben el silenci matinal. Un petit escamot d'obrers fluorescents han aixecat el carrer i fins les pobres rates es veuen foragitades de la fesqueta del clavagueram per les implacables taladradores.

Tot i haver destruït el meu concepte d'Agost he de confessar que el Plan E m'agrada. No m'agrada com la Xocolata o un 2-6 al Madrid, però crec que sóc una mica partidari de destinar part dels esforços patris a recuperar l'economia global. Perquè tots els obrers que curren al meu carrer són marroquins. I els altres obrers (els que miren com els companys curren) també són marroquins. (Hauràn après això dels obrers locals?). Imagino que, com a bons emigrants, gastaran part dels seus salaris (dels fons d'estímuls econòmic) a les seves terres d'origen, pel que estic orgullós que Espanya prengui exemple de països líders com Alemania (on les seves ajudes a l'automòbil van fer augmentar la producció de Polos a Espanya) i no pensin només en estimular la pròpia economia.

No m'agradaria que se m'interpretés de forma irònica. Ans el contrari, m'agradaria extendre aquest concepte d'estimul econòmic solidari a altres regions; però fer-ho de forma directa: Per exemple asfaltant carreteres a Bolivia. La gent d'allà ho agrairira. I els meus pares, que van estar més de 30 hores per a fer 130 km.

Carglass

Escolteu la ràdio? Heu sentit l'odiós anunci de Carglass? Els que et canvien el vidre del cotxe? Segur que ja algun lector ja n'està cantant la sintonia..
No heu tingut mai ganes de tirar una pedra al parabrises del cotxe només per comprobar com de ràpid i eficaç és seu sistema de canvi del vidre del cotxe?
Segur que els operaris canten la cançoneta mentre treballen...

Però sembla que hi ha llocs del món on quan surten de la dutxa al matí no senten la simpàtica mel·lodia (carglass canviaaaa.. carglass reparaaaa..).
Com ha de ser la vida en un lloc així? Com es pot viure en un lloc sense Carglass?
A Bolivia sembla que se'n surten.

Albums de vacances

Ja estic bastant cansat del patètic estat del blog, els continguts es deterioren i els posts d'emergència (per evitar que Pons em califiqui de blog inactiu) només augmenten la sensació d'arrossegament en la mediocritat i la penuria de la bitàcola.

Varies són les sortides a aquesta situació, però no les enumeraré ara. Anirem directament a la meva preferida: El plagi/robatori de continguts de tercers. Si es pot fer de forma vil encara millor.

Però quins són els meus continguts preferits? Abans de fer una enquesta (segurament amb resultats decebedors) pressuposaré que els millors continguts són els que parlen de viatges. De nou un problema.

Tot i que sempre he somiat una existència errant i tortuosa, a l'exemple d'Arthur Rimbaud (tot i que amb l'Ak-47 i els nens soldat ser traficant d'armes ha perdut atractiu), ja fa un any del meu últim viatge (encara tinc material per a posts, però exigeix massa esforç...). De forma que em dedicaré a robar alguns dels greatest hits del recent viatge a Bolivia d'uns familiars pròxims.
(Bé, els meus pares.)

I per innaugurar una etiqueta , seguirem el consell del meu únic comentarista :
"Posar fotos de nadons sempre dona alegria a un blog."

On està la bola?

M'imagino un entrenador de Futbol Americà fent el turista per la Rambla quan, després de perdre alguns euros als trileros, troba la inspiració:

Yangtang (1)

Ara fa un any, a 3600 metres passava menys calor..

Tancant la nit

Empar Moliner i el seu bagatge:
".. jo havia estat d'aquelles persones que es coneixen les cançons amb les que tanquen tots els locals de Barcelona, per exemple la cocteleria Stinger de Barcelona tancaven amb The Flower duet de Lakme..."





Quin glamour! Potser algun dia sortirem de la mediocritat i deixarem d'arrossegar-nos en el provincianisme i entrar en un local on els cambrers porten corbatí...


PD: Clar que la mateixa Empar admet que també ha tancat locals on s'usa una cançó del Gitano de Balaguer, un esperit Lumpen que, tot i llunyà, ens és més conegut...

Dilluns en familia

"Cuando yo llegué aquí, todo esto eran prados..."
Passant per davant d'uns xalets al poble de Saga, el meu avi amplia els horitzons de la Cerdanya a en Sergei, simpàtic gruista nascut a Transínistra.

Preguntes interessants

Tengo curiosidad, me pregunto si recuerda usted la primera vez que se vendió..

Rudy Baylor Legítima Defensa.

Inquietant

Guy Ritchie: la versió anglesa del Tarantino més Pulp, humor negre passat de voltes, genials ambientacions dels baixos fons londinencs, estètica de videoclip i uns diàlegs hilarants.
Capaç del millor i més refrescant (comentari odiós, per cert) del cine anglès dels últims anys.
I obviant evidentment el seu matrimoni amb la Madonna i la penosa influència que va tenir en el director.


Què passaria si traslladéssim aquestes format cap a la seva gènesis? Encalçant en l'origen de les històries de detectius tal com les coneixem avui, gènesis de la metropoli industrial i obscura, el Londres victorià, origen de celebritats com Jack l'Esbudellador. O Sherlock Holmes.

Un Sherlock Holmes videoclipero? Amb frases enginyoses, respostes iròniques i criminals carismàtics? Es inquietant. Pot ser molt gran i alhora terrorífic...





Ho veurem el 15 de gener.

Herois quotidians

Cantautors de dretes, coolhunters de la llengua, marisqueries halal, woks de protesta, el timbaler del bruc (la primera droga sintètica autènticament catalana), ONGs per a escriptors no mediàtics, un musical basat en Josep Lluís Nuñez, pàrquings feng shu o línies eròtiques de sexe tàntric.

Humor delirant, ironia, genialitat i mala llet: Empar Moliner. Fan falta més comentaris?

Udaipur

Més Baltimore

Si alguna persona continua continua llegint el blog inmunitzat a la falta de rumb i lògica interna pot ser que li soni d'alguna cosa la passió desfermada per The Wire. I d'aquí l'alegria al veure aquest article (més del mateix, però sempre és un plaer), on s'hi s'expliquen coses com:

Baltimore es fascinante pero criminal. Mezcla el sabor histórico y la herencia portuaria con el drama de una realidad en declive y un proceso de desindustrialización que ha dejado en el paro a dos de cada tres negros en un lugar en el que tres de cada cuatro habitantes son de esa raza. En esas calles y esos suburbios desangelados, que son insoportablemente gélidos en invierno y pegajosamente húmedos en verano, no hay nada más familiar que el sonido de un disparo. Hay casi 300 crímenes al año, tres veces más que en Los Ángeles y seis más que en Nueva York.

Y allí se plantó el equipo de ‘The Wire’. Su creador, David Simon, se temía lo peor: pensaba que más tarde o más pronto tendrían que salir corriendo con las cámaras a cuestas por haberse metido en una zona demasiado peligrosa. Ocurrió lo contrario.
Uno de esos visitantes patibularios se le acercó y le dijo por lo bajo:
“Vimos el episodio del otro día. El tipo del que hablábais es Warren, un amigo
mío. ¿Os habéis enterado de lo que pasó hace un par de días en el embarcadero?”.
Y así comenzó una sinergia poco probable: delincuentes convertidos en
guionistas.
(...)

Un buen número de críticos de televisión e incluso analistas políticos,
como Jacob Weisberg o Tim Goodman, han calificado a The Wire como la mejor serie
en toda la historia de la televisión: “Ninguna otra serie ha hecho nunca nada
remotamente parecido a lo que ha logrado ésta: retratar la vida social, política
y económica de una ciudad americana con la amplitud, la precisión observadora y
la visión moral de la mejor literatura”, escribe Weisberg en Slate.

LOVE HATE

Robert Mitchum

Versemblances

Un grup de persones es tanquen voluntàriament en una casa plagada de càmeres. La seva única ocupació serà conviure dia a dia sense cap altre responsabilitat. Setmanalment respondran davant l'audiència, que dictaminarà qui continua la convivència i qui és expulsat, competint d'aquesta forma per un premi destinat a l'últim habitant.
Us sona? Sí, és el Gran Hermano.

Però fins quin punt el seu aïllament els fa inmunes als aconteixements exteriors? Per exemple, una plaga de zombies?

Això és Dead Set:





Us sona? Sí, no és massa diferent de la realitat. Potser l'audiència de Telecinco augmentaria amb una plaga Zombie..

Polònia per a principiants

Mentre esperem que Messi marqui el seu gol de cap, intento fer un sumari sobre el que tots els mites i prejudicis que hauria de constatar, per tenir clar fins quin punt pot arribar a ser versemblant la imatge d'un país ple de fanàtics catòlics, lampistes musculosos, governants homofobs i excercits de tancs envaint el país al ritme de Wagner.

Bé, ho deixarem per un altre moment, que no em concentro...

Quin partidàs..

Km 33

Durant un breu instant vai creure'm fan del programa del 33 anomenat Km 33.
Quan va començar semblava original i interessant.
Personatges més o menys famosos anaven de vacances i gravaven (i eren gravats) descobrint el món. Evidentment cada programa variava depenen dels protagonistes i el destí.

Coincidències em porten a redescubrir el programa la setmana passada. Ha tornat els diumenges a la nit. I després d'una espurna d'il·lusió he anat redescubrint els tics que el poden arribar a fer odiós.

Per començar frases de presentació com: "La Montse se'n va a l'Índia a la recerca de pau interior. " no semblen massa prometedores.

Barrejades amb abundants comentaris (repetits en diferents programes per diferents protagonistes )del tipus "aquest lloc tan poc turístic" o "sortint dels circuits turístics" mentre descubreix la seva espirtualitat en una platja paradisiaca començen a fer venir ganes d'agafar una destral.

No demano que gravin el viatges de Bill Bryson, Colin Thubron o Peter Robb (bé, m'agradaria molt) però si ja fan ràbia que et vinguin amb tòpics (pensant en tots els que t'han colat), almenys que no et venguin la moto del contrari..

Cau la baba

Renunciant a falsos profetes

Criminals reincidents

Llegeixo amb angoixa:

El arqueólogo incombustible
Steven Spielberg planea rodar una quinta entrega de 'Indiana Jones'

En ple costat fosc de la força, George Lucas i Steven Spilberg. Aguantarán fins a arruinar la nostra infància per complet? Els imagino capaços d'arribar fins als ecords més remots i les alegries més secretes, empaquetar-les i tornar-les sortides de la cadena de muntatge de la indústria Light and Màgic, amb el seu nou toc industrial, cobejós del caler ràpid a costa del que sigui, construïnt un futur pitjor a costa d'un passat esplendorós...
No han après la lliçó? No han vist en Michael Jackson? Hi hauria d'haver una llei que obligués als grans genis a morir joves i en plenes facultats...

L'estrella que portes dins

Curiós anunci de les línies aèries Turques (qui no les ha usat mai?).Diuen que anant amb elles "Et sentiràs com una estrella". I una foto d'un ciutadà corrent.

PD: Es curiós, però la persona anònima de l'anunci em sona i no sé de què..

Robant la boira

No ho va entendre. (...)
-Les dones pensen menys en els homes, en general, del que la majoria
d'homes s'imaginen. Les dones pensen en els seus propis homes menys sovint del
que als seus homes els agrada creure. Les dones necessiten els homes menys del que els homes necessiten les dones. Per això és tan important tenir ben controlada una bona dona. Si no es té ben controlada, és probable que s'escapi.

L'encantadora
de Florència.
Salman Rushdie

Pelegrinatge 2009

Després del fracassat intent de l'any passat s'em presenta a casa en forma d'invitació (tot i que no entenc res al estar escrit en hindi) un fulletó sobre la peregrinació a les coves d'Amarnath sorpènent, ja no recordava que vaig haver de donar l'adreça com a peatge per poder menjar gratis com a pelegrí-

Qui hauria de dir que fins a Sabadell arriba la publicitat religiosa hindú...
Doncs si vull purificar la meva ànima tinc encara 45 dies per arribar-me com l'any passat a Pahalgam i unir-me a milers de fervents hindus en el seu viatge cap als genitals divins. I si és a costa d'assimilar als musulmans del Caixmir la missió és encara més sagrada per als més fanàtics vhinduistes.

Tiburón 2

No ho puc evitar...



"Ninguna ataca a su presa con mayor fiereza que el Tiburón de las algas.. la lucha no dura mucho"..

Tiburón

Arribant al nivell de perillositat del "Tiburón de las algas" dels Simpson, implacable assassí d'organismes autotrófics, alerta on hi hagi una samarreta rival..





PD: Llegir el titol del post amb la cançoneta de la Melody del Minoria...

Delicatessens poloneses

Patirem?

Companys de batalla

La superioridad aérea y naval de los Aliados no significaba mucho en las montañas. Antes bien, la mula se convirtió en el territorio montañoso en el equivalente del indispensable DUKW. Los soldados peinaban los campos en busca de forraje, albardas y cualquiera de las famélicas cabalgaduras del país: un solo batallón de infantería que librara una batalla durante una semana en aquellos descampados carentes de carreteras podía necesitar varios centenares de mulas para transportar alimentos, armas y municiones. Un oficial británico, alabando el “agudísimo oído” de los animales y su “sagacidad para elegir el terreno”, hablaba de las mulas con tanta admiración que casi se le saltaban las lágrimas:

-Compartían con los hombres los peligros y las privaciones sin que las sostuvieran ideales ni esperanzas, y sin tener ni siquiera una vida sexual como compensación.

Otros se mostraban más cautos: un manual del ejército de Estados Unidos advertía que la mula es un animal “inquieto y feo” , y que probablemente quiere saber por qué va a morir”. Un caso típico era el de un animal llamado Líos, que un adiestrador de la 45ª División describía como “el montón de cuero más terco de Sicilia”. La montura personal de Bill Darby, Capullito, le mordía el trasero a “cada vez que intentaba montar en ella”. (Unos Rangers bromistas hicieron tragar un montón de pastillas de Benzedrina a un nido de pulgas llamada Blanquita, que luego sería rebautizada cómo Almirante de Guerra.) Los esquiladores de mulas cualificados eran más preciados que los tiradores de precisión. “La manera de hacer que una mula se comporte como es debido” , señalaba un soldado, “es morderle las orejas”. Un antiguo veterinario de la 45ª división organizó su reata de mulas con números de serie y marcas de identificación, e incluso recompensaba las “actuaciones destacadas” ascendiendo a los animales más valientes a cabo o sargento. No obstante, había una barrera infranqueable que confundía a muchos soldados. “Las mulas no sabían hablar inglés”, se lamentaba un oficial del 180º de infantería. “De hecho tuvimos que buscar algunos intérpretes de mulas italianas para poder manejarlas”.

El día de la batalla

Rick Atkinson

Casos pràctics per conquerir Itàlia (1)

(...).estudiaban un manual publicado por el gobierno estadounidense, Italian Phrase Book, en el que, además de los términos para langosta, ostra y mantequilla, se incluían cinco páginas de lenguaje coloquial médico: Arrestate il sangue! ("¡Corte la hemorragia!"), por ejemplo, y otras frases más útiles como Voglio passare la notte ("Me gustaria pasar la noche") y la omnipresente Il governo americao vi pagherà ("El gobierno americano le pagará").

El día de la batalla
Rick Atkinson

Esperant el miracle..

Frases per la posteritat

Com es pot dir tant en tan poques paraules?

Si George Best era el quinto Beatle, Ronaldo es el cuarto Camela (o el tercero de Andy y Lucas).

PD: Tampoc cal perdre's el desenllaç de l'article

Cuando llegue a Madrid (y soltero) lo van a tener que sacar a la calle protegido en una jaula, como a King Kong. Se frotan las manos las putas, las conocidas de televisión (demostrable), las civiles, las agentes FIFA, los centros de depilación, los vendedores de gomina...

Estils

Suposo que quan més oligàrquic sigui un règim més fàcil de controlar ha de ser. Però hi ha formes i maneres de fer-ho: Si a les zones temprades del mediterrani s'enforteixen els lligams a través del vici, a les zones més fredes les coses es fan diferent. No hi ha qui tossi al boss, per exemple si a paio més ric de Rússia li fa mandra pagar a uns treballadors de la ciutat natal del primer ministre, allà va ell, l'home de gel, un parell de mirades i solucionat:





Però el millor és al final, després d'haver enfonsat l'orgull del millonari, deixa anar (segons la traducció):


"And now give me my pen back"

Perquè Putin no perdona, no regala bolis de promoció, sobretot quan t'acaba de perdonar la vida..

PD: Per si algú encara no li té por, aquí en Putin en versió Rambo.

Pirates al parlament

"..com un temporal portat per l'oceà.."

Cantaven els pirates de Dagoll Dagom, ara ho podràn cantar al parlament Europeu els companys del Partit Pirata suec (un espectacular 7% dels vots).


Però una penosa colla de filibusters d'aigua dolça semblen al costat del gran pirata, expert que porta més de 15 anys d'impunitat.

Més Siberia

Després de l'apassionant crònica de viatge Colin Thuborn sobre Siberia; «no es que no haya en sus libros momentos divertidos y enternecedores, vivencias peligrosas, encuentros excitantes, pero el poso que deja su lectura es una honda melancolía.» , i l 'interès que desperta el testimoni de l'autor sobre les últimes alenades d'un món ja fugaç, en fase terminal de descomposició, capaç de ser alhora tràgic i fascinant.. Després... això:

Què hauria passat si a mitja novel·la algún incident hagués deixat tirat a l'autor enimig de la taiga? Podem suposar la resposta. Però si aquest algú fos Bear Grylls no ens cal fer la pregunta. Perquè ja tenim la resposta:








Steve Irwin era un escolta al costat d'aquest home.

Un maleït anunci

El coctel

L'autèntic.

Three measures of Gordon's, one of vodka, half a measure of Kina Lillet. Shake it very well until it's ice-cold, then add a large thin slice of lemon peel.