Segurament els primers precedents de l'Almax o de la Sal de frutas van apareixer a l'illa de Hawai per allà el 1779. Els indigenes escollits que van prendre estofat de Cook no deurien preveure com pot arrivar a ser indigest un famós explorador anglès.
Resulta que deu anys abans el capità de l'Endeavour James Cook va decidir dedicar una mica de temps a investigar un grup d'illes amb les que s'havien anat topant exploradors holandesos i portugesos des de feia molts anys. Resulta que no era un arxipelag, sinó una inmensa illa plena de vida: resulta que Cook no es va fixar que les estacions són inverses a l'hemisferi sud, així que es creia que es trobava en un lloc de vegetació abundant en l'època seca, quan en realitat estava a l'època humida, pel que els anglesos van creure que era un lloc fantàstic per habitar.
Així que l'Imperi Britànic, al perdre les colònies americanes van necessitar un lloc prou gran a on continuar exiliant tota l'escòria de la societat, i quin lloc millor que Austràlia.
Així, al 1787, quan feia bastans anys que Cook havia passat pel sistema digestiu d'alguns afortunats, els anglesos van enviar la primera remesa de presoners cap a Austràlia (sensa haver enviat cap altre expedició a investigar el continent!). Onze embarcacions i 1500 desgraciats que van tenir la mala fortuna de formar-ne part es van dirigir a un lloc remot i absolutament desconegut, que feia més de 15 anys que ningú visitava. No s'havia fet mai un viatge tan llarg amb tanta gent, i amb l'estúpid objectiu d'empresonar-los.
Els escollits no eren precisament una amenaça per a la societat, els criminals perillosos eren executats, de fet molts eren executats, els codis de justicia britànics estaven plens de delictes condemnats amb la pena capital (fins a 200 diferents) entre els quals destaca "fer-se passar per egipci". Els que quedavan en vida no eren més que pobres lladregots: entre els presos de la primera expedició hi havia un condemnat per robar 12 pebrots i un altre per robar un llibre. Així, el que era una condemna per varis anys es convertia en cadena perpetua al ser impossible per als pobres presos pagar-se un bitllet de retorn a Europa un cop lliures.
Monday, September 11, 2006
Friday, September 08, 2006
Genesis
I deu creà la paraula...
“Llega el momento de la publicidad, disfrutad del cine si podéis. Si no, también tenéis la música, la literatura o incluso la historia, a no ser que queráis ser presidente del Gobierno.”
“Les deseo que pasen una buena semana, sea lo que sea lo que hayan decidido hacer, incluso si es de Nazareno auto flagelante.”
“Servidor se confiesa seguidor de Philip K. Dick, quizás por ello me he convertido en un trastornado.”
“Aprovechen la pausa para revisar su agenda de amigos, encontraran que han malgastado su preciado tiempo y paciencia en conocer a un montón de ineptos, no se corten, cojan un boli y táchenlos.”
“Durante la pausa publicitaria, rezaré con la esperanza de que ninguno de sus hijos se haya presentado al casting de Operación Triunfo.”
“Jeunet es el director de ese engendro, película para algunos (estaban equivocados), ladrillo para otro (estábamos en lo cierto) que fue Amelie.”
“Nos vamos con la esperanza de que ninguno se deje llevar por los fanatismos religiosos, políticos o sexuales: los primeros por no llevar a nada, los segundos porque el objeto de deseo suele ser un idiota de renombre y los últimos por las continuas frustraciones.”
“Antes de despedirme, felicitar a todos los barcelonistas por el reciente titulo de liga conseguido por mi equipo. En esta vida hay pocas cosas tan grandes como el Barcelona.”
“Llego la hora de la pausa... espero que puedan contener durante unos minutos los impulsos sexuales de vuestras parejas... si no puede ser, no puede ser... en cualquier caso volveremos después de la publicidad con el sector mas casto de la audiencia.”
“...Lo mejor del festival de Venecia, mi acompañante, aunque por desgracia este enamorada de otro.”
“...Soy consciente que a la hora de emisión de mi programa solo puede ser visto por un puñado de poli toxicómanos insomnes.”
“Tan guapa actriz como mala la película que ha venido a promocionar.”
“Ben Affleck es a la buena interpretación lo que un pepinillo cocido a la alta cocina.”
“Se estrena estos días la película El último samurai, protagonizada por el ex-marido de Nicole Kidman, único dato destacable de este actor llamado Tom Cruise.”
“Vamos a una pausa publicitaria, que será tan corta como el sueldo del presentador.”
“Para ir al cine con esta cartelera hay que tener coeficiente intelectual negativo.”
“Hasta el próximo programa. No sabemos ni qué día ni a qué hora nos pondrán, de modo que estén atentos.”
“Veamos el reportaje de Mar adentro que ha realizado mi compañero y amigo Alberto Bermejo, el único de todo el equipo al que le ha gustado la película.”
“Nunca se fíen de algo que sangra durante cuatro días y no se muere.”
“Y ahora, si nos perdonan, vamos a hablar de cine español.”
“Es incuestionable que Kill Bill es una virtuosa obra de dirección. Lo que es cuestionable es si es algo más.”
“Sed buenos, y si por lo que fuera no podéis, seguid siendo malos, la diferencia es mínima.”
“Quiero aprovechar, como amante de la Fórmula 1, para felicitar al corredor alemán Michael Schumacher por su triunfo en el Gran Premio de San Marino. Da gusto ver en lo más alto del podium a personas ni fatuas, ni engreídas, ni desagradecidas. Espero que continúe la racha.”
“Hola, buenas noches. Hoy les hablo desde Torrespaña en Madrid, más conocido como el pirulí, que con su forma fálica es un símbolo de la modernidad de esta ciudad. Como modernas también son las vidrieras de la Catedral de la Almudena y las pinturas del altar de un tal Kiko no sé qué. Por cierto, igual de horribles que algunas películas.”
“Sé que aguantaran a estas altas horas de la noche el momento de publicidad ya que al regreso tenemos un especial del salón del cine erótico de Barcelona….”
“¿Qué seria de nosotros sin un país inteligente como es Francia?”
“Cuando vuelvan de la publicidad me habré desnudado y me tiraré al mar (En Cannes)”. Evidentemente a la vuelta de la publicidad dio su explicación: "Era un patético intento por mantener la audiencia.....”
“La verdad es que hay días que no sé dónde refugiarme políticamente.”
“Ahora pueden ustedes hacer un montón de cosas aprovechando los interminables minutos de publicidad.”
SI, HA TORNAT!
“Llega el momento de la publicidad, disfrutad del cine si podéis. Si no, también tenéis la música, la literatura o incluso la historia, a no ser que queráis ser presidente del Gobierno.”
“Les deseo que pasen una buena semana, sea lo que sea lo que hayan decidido hacer, incluso si es de Nazareno auto flagelante.”
“Servidor se confiesa seguidor de Philip K. Dick, quizás por ello me he convertido en un trastornado.”
“Aprovechen la pausa para revisar su agenda de amigos, encontraran que han malgastado su preciado tiempo y paciencia en conocer a un montón de ineptos, no se corten, cojan un boli y táchenlos.”
“Durante la pausa publicitaria, rezaré con la esperanza de que ninguno de sus hijos se haya presentado al casting de Operación Triunfo.”
“Jeunet es el director de ese engendro, película para algunos (estaban equivocados), ladrillo para otro (estábamos en lo cierto) que fue Amelie.”
“Nos vamos con la esperanza de que ninguno se deje llevar por los fanatismos religiosos, políticos o sexuales: los primeros por no llevar a nada, los segundos porque el objeto de deseo suele ser un idiota de renombre y los últimos por las continuas frustraciones.”
“Antes de despedirme, felicitar a todos los barcelonistas por el reciente titulo de liga conseguido por mi equipo. En esta vida hay pocas cosas tan grandes como el Barcelona.”
“Llego la hora de la pausa... espero que puedan contener durante unos minutos los impulsos sexuales de vuestras parejas... si no puede ser, no puede ser... en cualquier caso volveremos después de la publicidad con el sector mas casto de la audiencia.”
“...Lo mejor del festival de Venecia, mi acompañante, aunque por desgracia este enamorada de otro.”
“...Soy consciente que a la hora de emisión de mi programa solo puede ser visto por un puñado de poli toxicómanos insomnes.”
“Tan guapa actriz como mala la película que ha venido a promocionar.”
“Ben Affleck es a la buena interpretación lo que un pepinillo cocido a la alta cocina.”
“Se estrena estos días la película El último samurai, protagonizada por el ex-marido de Nicole Kidman, único dato destacable de este actor llamado Tom Cruise.”
“Vamos a una pausa publicitaria, que será tan corta como el sueldo del presentador.”
“Para ir al cine con esta cartelera hay que tener coeficiente intelectual negativo.”
“Hasta el próximo programa. No sabemos ni qué día ni a qué hora nos pondrán, de modo que estén atentos.”
“Veamos el reportaje de Mar adentro que ha realizado mi compañero y amigo Alberto Bermejo, el único de todo el equipo al que le ha gustado la película.”
“Nunca se fíen de algo que sangra durante cuatro días y no se muere.”
“Y ahora, si nos perdonan, vamos a hablar de cine español.”
“Es incuestionable que Kill Bill es una virtuosa obra de dirección. Lo que es cuestionable es si es algo más.”
“Sed buenos, y si por lo que fuera no podéis, seguid siendo malos, la diferencia es mínima.”
“Quiero aprovechar, como amante de la Fórmula 1, para felicitar al corredor alemán Michael Schumacher por su triunfo en el Gran Premio de San Marino. Da gusto ver en lo más alto del podium a personas ni fatuas, ni engreídas, ni desagradecidas. Espero que continúe la racha.”
“Hola, buenas noches. Hoy les hablo desde Torrespaña en Madrid, más conocido como el pirulí, que con su forma fálica es un símbolo de la modernidad de esta ciudad. Como modernas también son las vidrieras de la Catedral de la Almudena y las pinturas del altar de un tal Kiko no sé qué. Por cierto, igual de horribles que algunas películas.”
“Sé que aguantaran a estas altas horas de la noche el momento de publicidad ya que al regreso tenemos un especial del salón del cine erótico de Barcelona….”
“¿Qué seria de nosotros sin un país inteligente como es Francia?”
“Cuando vuelvan de la publicidad me habré desnudado y me tiraré al mar (En Cannes)”. Evidentemente a la vuelta de la publicidad dio su explicación: "Era un patético intento por mantener la audiencia.....”
“La verdad es que hay días que no sé dónde refugiarme políticamente.”
“Ahora pueden ustedes hacer un montón de cosas aprovechando los interminables minutos de publicidad.”
SI, HA TORNAT!
Thursday, September 07, 2006
Austràlia
Steve Irwin és mort, no és sorprenent després de veure les coses (i jo no era fan seu) que feia. Quan contemplaves els perills que corria creies que aquest paio estava boig. Després veies que no, que només era australià. Igual que en Russel Crowe, el boomerang, les pelis d'en Mad Max, el futbol australià, David Boon i les seves 44 cerveses...
L'Hemisferi sud, l'herència genètica de milers de delinqüents condemnats a viure-hi, o altres motius, però el que és evident és que hi ha un clar fet diferencial Australià: no són com la resta del mortals.
Tant especials són aquelles terres? Deixem que ens en doni alguns detalls Bill Bryson, viatger de prestigi i enamorat del país.:
-Austràlia és el sisè país més gran del món i l'illa més extensa. Única nació del món que va començar sent una presó.
-Al 1967, el primer ministre Australià Harold Holt passejava tranquilament per una platja de Victoria quan s'el va endur una onada i va desaparèixer. Mai més es va saber res d'ell.
-Té més coses que et poden matar que qualsevol altre lloc del món. Les deu serps més verinoses del món són australianes.
-Aquests cinc animals: l'aranya de tela d'embut, la medusa cofre, el pop d'anells blaus, la puça paralitzadora i el peix pedra són els més letals de la seva espècie en tot el món.
-Un país on el cuc més pelut et pot deixar sec d'una punxada verinosa, on els moluscs no només piquen, sinó que a vegades et persegueixen.
-Si tens la sort de no creuarte amb cap d'aquests perills, s'et pot menjar un tauró o un cocodril, les fortíssimes corrents marines o onades et poden arrossegar mar endins o pots fregir-te a més de 60 graus en l'àrid interior de l'illa, l'outback. Només l'Antartida és més hostil a la vida humana.
-El 80% de plantes i animals d'Austràlia no existeixen enlloc més. Un terç d'espècies de les quals encara són desconegutdes per la ciència.
-Fins al 1932 una "petita regió" de 250.000 km quadrats (com tota la Gran Bretanya) estava inexplorada, fins que la van "descubrir" i ara és el desert de Simpson.
-De fet l'outback està plagat de cadàvers d'exploradors, la majoria inexperts, com Thomas Mitchell, que al 1830 va arrossegar per més de 5000 quilometres de desert dos petites embarcacions amb la creença que al mig de l'illa hi hauria algun riu o llac navegable.
Els habitants de l'illa s'han hagut d'acabar acostumant a la força.
Explica Bryson com, preguntant si era segur banyar-se a la platja li van respondre que "feia segles que un tauró no mataba a ningú, concretament dos mesos", però li van dir que havia de témer els rips, corrents submarines que et poden arrossegar mar endins en questió de minuts. Prop d'on (amb una gran valentia!) es va banyar Bryson, uns pescadors van capturar, al 1935, un tauró blanc tan gran que van decidir portar-lo a l' aquari de la ciutat. Al cap de dos dies, el tauró va vomitar un braç, que l'últim cop que s'havia vist anava enganxat a un tal Jimmy Smith, al que es creia ofegat de feia uns dies.
Just al mateix lloc, un dia d'estiu de 1938, tres onades de 6 metres es van endur de cop a 200 banyistes mar endins. Sort dels 50 (!!) socorristes que van acabar rescatant-los a tots menys a sis.
De moment fins aquí hem arribat, seguirem les peripècies del senyor Bryson per dins el país tot agafan l'Indian Pacific, el segon tren més llarg del món.
L'Hemisferi sud, l'herència genètica de milers de delinqüents condemnats a viure-hi, o altres motius, però el que és evident és que hi ha un clar fet diferencial Australià: no són com la resta del mortals.
Tant especials són aquelles terres? Deixem que ens en doni alguns detalls Bill Bryson, viatger de prestigi i enamorat del país.:
-Austràlia és el sisè país més gran del món i l'illa més extensa. Única nació del món que va començar sent una presó.
-Al 1967, el primer ministre Australià Harold Holt passejava tranquilament per una platja de Victoria quan s'el va endur una onada i va desaparèixer. Mai més es va saber res d'ell.
-Té més coses que et poden matar que qualsevol altre lloc del món. Les deu serps més verinoses del món són australianes.
-Aquests cinc animals: l'aranya de tela d'embut, la medusa cofre, el pop d'anells blaus, la puça paralitzadora i el peix pedra són els més letals de la seva espècie en tot el món.
-Un país on el cuc més pelut et pot deixar sec d'una punxada verinosa, on els moluscs no només piquen, sinó que a vegades et persegueixen.
-Si tens la sort de no creuarte amb cap d'aquests perills, s'et pot menjar un tauró o un cocodril, les fortíssimes corrents marines o onades et poden arrossegar mar endins o pots fregir-te a més de 60 graus en l'àrid interior de l'illa, l'outback. Només l'Antartida és més hostil a la vida humana.
-El 80% de plantes i animals d'Austràlia no existeixen enlloc més. Un terç d'espècies de les quals encara són desconegutdes per la ciència.
-Fins al 1932 una "petita regió" de 250.000 km quadrats (com tota la Gran Bretanya) estava inexplorada, fins que la van "descubrir" i ara és el desert de Simpson.
-De fet l'outback està plagat de cadàvers d'exploradors, la majoria inexperts, com Thomas Mitchell, que al 1830 va arrossegar per més de 5000 quilometres de desert dos petites embarcacions amb la creença que al mig de l'illa hi hauria algun riu o llac navegable.
Els habitants de l'illa s'han hagut d'acabar acostumant a la força.
Explica Bryson com, preguntant si era segur banyar-se a la platja li van respondre que "feia segles que un tauró no mataba a ningú, concretament dos mesos", però li van dir que havia de témer els rips, corrents submarines que et poden arrossegar mar endins en questió de minuts. Prop d'on (amb una gran valentia!) es va banyar Bryson, uns pescadors van capturar, al 1935, un tauró blanc tan gran que van decidir portar-lo a l' aquari de la ciutat. Al cap de dos dies, el tauró va vomitar un braç, que l'últim cop que s'havia vist anava enganxat a un tal Jimmy Smith, al que es creia ofegat de feia uns dies.
Just al mateix lloc, un dia d'estiu de 1938, tres onades de 6 metres es van endur de cop a 200 banyistes mar endins. Sort dels 50 (!!) socorristes que van acabar rescatant-los a tots menys a sis.
De moment fins aquí hem arribat, seguirem les peripècies del senyor Bryson per dins el país tot agafan l'Indian Pacific, el segon tren més llarg del món.
Tuesday, September 05, 2006
Thursday, August 24, 2006
Ens espera un futur pitjor?
Això és el que em pregunto quan veig quines són les tradicions, els hàbits que perden el sentit i el valor o s'extingeixen. Algunes costums, que en comptes de prohibir-se, s'haurien d'exportar per garantir-nos un futur decent.
Cada cop sóc més conscient de la inferioritat cultural d'occident, que trist doncs, que s'imposi poc a poc sobre orient. Quantes bones tradicions que es perden!
Cada cop sóc més conscient de la inferioritat cultural d'occident, que trist doncs, que s'imposi poc a poc sobre orient. Quantes bones tradicions que es perden!
Wednesday, August 23, 2006
Rafael Argullol - La lliçó de la muntanya
Antecedent
La lección de la montaña
RAFAEL ARGULLOL
Escuché en la radio que en los exámenes de Selectividad habían ofrecido a los estudiantes la posibilidad de comentar un texto sobre Rilke, y que esto constituía un acontecimiento, pero como, a continuación, me llamaron por teléfono no pude descifrar por qué se había convertido en acontecimiento algo que en principio debería ser normal. Incluso me parecía una buena noticia que Rainer Maria Rilke fuera objeto de comentario en un examen de literatura en estos tiempos tan poco sofisticados literariamente. Pero a los pocos días leí en un periódico la carta de un socio del R. C. D. Espanyol en la que se quejaba del sectarismo de unas pruebas en las que se hacía la exégesis del entrenador del F. C. Barcelona sin dar acogida a las reflexiones apasionadas de los seguidores de otros clubes.
Entonces me apercibí de mis dos errores, uno de audición radiofónica y otro de apreciación espiritual. No era, por tanto, Rilke sino Rijkaard el tema literario que debían abordar los estudiantes. Si hubiera aguzado más el oído o no hubiera sonado el teléfono habría acertado a la primera. El segundo error era todavía más importante puesto que, insensible a las demandas de mi época, yo me había sorprendido de que Rilke fuera Rijkaard en lugar de sorprenderme por el sectarismo de privilegios a un club.
Para ser justos, en el próximo examen de literatura habría que repartir las cuotas de los comentarios sobre distintos entrenadores procurando que los diferentes equipos estén equitativamente representados. Aunque la verdad, para ser más justos todavía, lo adecuado es que todo lo concerniente al fútbol fuera tomado como asunto religioso -como, de hecho, lo es a todos los efectos, y a escala universal- y, en consecuencia, cesara la controversia sobre qué asignatura impartir, si ética o religión, pudiendo sintetizar lo espiritual y lo cívico en la materia fútbol.
Esta extraordinaria aportación del fútbol puede que haya hecho olvidar estos días otras aportaciones más minoritarias, pero igualmente representativas de nuestra época. Quizá ustedes, entre tantas noticias interesantes del Campeonato Mundial de Alemania -donde se juega el honor y el patriotismo de los pueblos-, no hayan reparado en una información que también tiene que ver con nuestro culto al deporte.
Sucedió hace unas semanas en el Everest: el alpinista británico David Sharp murió a 300 metros de la cima sin que, de acuerdo con la información, ninguno de los más de 30 escaladores que pasaron junto a su cuerpo agonizante tuvieran ganas o tiempo de ayudarle. Pensé irremediablemente en la vieja fotografía de Edmund Hillary y el sherpa Tenzing, exhaustos y sonrientes, tras haber llegado por primera vez a la cumbre en 1953.
¿Qué había ocurrido 50 años después en aquel mismo lugar? Varios alpinistas que habían coronado el Everest ofrecían sus interpretaciones. Para todos era inaceptable que la conquista de la montaña hubiera sido más importante que la vida de David Sharp. Pero más exactamente, ¿qué había ocurrido en estos últimos 300 metros para explicar la indiferencia con que fue tratado el agonizante? Unos, sin justificar el hecho, hablaban de la flaqueza de fuerzas al final de un ascenso, y otros, por el contrario, de la euforia que este hecho comporta.
Sin embargo, la mayoría de estos expertos alpinistas aludía a un hecho inquietante y en cierto sentido aterrador: el Everest era un reflejo de nuestra sociedad. A continuación entraban en detalles de la progresiva degradación que rodeaba la conquista de la montaña desde la lejana andadura de Hillary y Tenzing: el mercantilismo, la competencia feroz, el deterioro ecológico, el exhibicionismo del récord, la feria de las vanidades. Nada, o muy poco, quedaba de aquel espíritu pionero inicial.
La contundencia de las respuestas me obligaba a una pregunta: ¿todo esto en tan sólo 50 años? Una vida para mí. Junto a la de Yuri Gagarin, con su viaje alrededor de la Tierra, la de Hillary y Tenzing había sido la mayor epopeya de mi infancia. Tenía una idea de la cima del Everest que, imagino, compartía con muchos niños de la época: un lugar puro, un trozo de cielo casi inaccesible a no ser que se llegara a él con esfuerzos y audacia como habían hecho sus primeros conquistadores. Ahora, a juzgar por lo que ha ocurrido con David Sharp, hemos domesticado el Everest hasta transformarlo en un arrabal más de nuestra ciudad de la codicia y del espectáculo. En sólo 50 años.
Pero visto desde nuestra cotidianidad, esta inversión de la imagen del Everest tampoco tiene nada de excepcional. Si hemos convertido la comida en fast-food, si creemos que la solidez espiritual reside en los manuales de autoayuda, si nos hemos convencido de que realmente viajamos a través de los viajes organizados, si tenemos convicciones tan arraigadas sobre fundamentos tan volátiles, ¿por qué no deberíamos tener también un Everest prêt-à-porter? Al fin y al cabo el libro épico de nuestros días es el Libro Guinness de Récords, en el que se encuentran democráticamente igualadas las mayores ocurrencias y las mayores estupideces. Por ejemplo: por primera vez más de 30 escaladores pasaron, indiferentes, junto al cuerpo de un compañero que agonizaba a 300 metros de la cima del viejo y pobre Everest.
Me temo, no obstante, que esta lección de la montaña haya pasado desapercibida ante el alud de estadísticas futbolísticas de estas semanas. Por cierto que el Libro Guinness debería acoger la cifra de espectadores que han proporcionado los entusiastas organizadores del Campeonato Mundial: treinta mil millones (imagino que alguno ha repetido partido porque de lo contrario nos faltan terrícolas). Una cifra cósmica de esas que producen en nuestros escolares la temida angustia de las matemáticas, pero que llenan de orgullo patriótico a las sociedades.
Y en efecto, ¿para qué Rilke teniendo a mano al bueno de Rijkaard?
EL PAÍS - Opinión - 16-07-2006
La lección de la montaña
RAFAEL ARGULLOL
Escuché en la radio que en los exámenes de Selectividad habían ofrecido a los estudiantes la posibilidad de comentar un texto sobre Rilke, y que esto constituía un acontecimiento, pero como, a continuación, me llamaron por teléfono no pude descifrar por qué se había convertido en acontecimiento algo que en principio debería ser normal. Incluso me parecía una buena noticia que Rainer Maria Rilke fuera objeto de comentario en un examen de literatura en estos tiempos tan poco sofisticados literariamente. Pero a los pocos días leí en un periódico la carta de un socio del R. C. D. Espanyol en la que se quejaba del sectarismo de unas pruebas en las que se hacía la exégesis del entrenador del F. C. Barcelona sin dar acogida a las reflexiones apasionadas de los seguidores de otros clubes.
Entonces me apercibí de mis dos errores, uno de audición radiofónica y otro de apreciación espiritual. No era, por tanto, Rilke sino Rijkaard el tema literario que debían abordar los estudiantes. Si hubiera aguzado más el oído o no hubiera sonado el teléfono habría acertado a la primera. El segundo error era todavía más importante puesto que, insensible a las demandas de mi época, yo me había sorprendido de que Rilke fuera Rijkaard en lugar de sorprenderme por el sectarismo de privilegios a un club.
Para ser justos, en el próximo examen de literatura habría que repartir las cuotas de los comentarios sobre distintos entrenadores procurando que los diferentes equipos estén equitativamente representados. Aunque la verdad, para ser más justos todavía, lo adecuado es que todo lo concerniente al fútbol fuera tomado como asunto religioso -como, de hecho, lo es a todos los efectos, y a escala universal- y, en consecuencia, cesara la controversia sobre qué asignatura impartir, si ética o religión, pudiendo sintetizar lo espiritual y lo cívico en la materia fútbol.
Esta extraordinaria aportación del fútbol puede que haya hecho olvidar estos días otras aportaciones más minoritarias, pero igualmente representativas de nuestra época. Quizá ustedes, entre tantas noticias interesantes del Campeonato Mundial de Alemania -donde se juega el honor y el patriotismo de los pueblos-, no hayan reparado en una información que también tiene que ver con nuestro culto al deporte.
Sucedió hace unas semanas en el Everest: el alpinista británico David Sharp murió a 300 metros de la cima sin que, de acuerdo con la información, ninguno de los más de 30 escaladores que pasaron junto a su cuerpo agonizante tuvieran ganas o tiempo de ayudarle. Pensé irremediablemente en la vieja fotografía de Edmund Hillary y el sherpa Tenzing, exhaustos y sonrientes, tras haber llegado por primera vez a la cumbre en 1953.
¿Qué había ocurrido 50 años después en aquel mismo lugar? Varios alpinistas que habían coronado el Everest ofrecían sus interpretaciones. Para todos era inaceptable que la conquista de la montaña hubiera sido más importante que la vida de David Sharp. Pero más exactamente, ¿qué había ocurrido en estos últimos 300 metros para explicar la indiferencia con que fue tratado el agonizante? Unos, sin justificar el hecho, hablaban de la flaqueza de fuerzas al final de un ascenso, y otros, por el contrario, de la euforia que este hecho comporta.
Sin embargo, la mayoría de estos expertos alpinistas aludía a un hecho inquietante y en cierto sentido aterrador: el Everest era un reflejo de nuestra sociedad. A continuación entraban en detalles de la progresiva degradación que rodeaba la conquista de la montaña desde la lejana andadura de Hillary y Tenzing: el mercantilismo, la competencia feroz, el deterioro ecológico, el exhibicionismo del récord, la feria de las vanidades. Nada, o muy poco, quedaba de aquel espíritu pionero inicial.
La contundencia de las respuestas me obligaba a una pregunta: ¿todo esto en tan sólo 50 años? Una vida para mí. Junto a la de Yuri Gagarin, con su viaje alrededor de la Tierra, la de Hillary y Tenzing había sido la mayor epopeya de mi infancia. Tenía una idea de la cima del Everest que, imagino, compartía con muchos niños de la época: un lugar puro, un trozo de cielo casi inaccesible a no ser que se llegara a él con esfuerzos y audacia como habían hecho sus primeros conquistadores. Ahora, a juzgar por lo que ha ocurrido con David Sharp, hemos domesticado el Everest hasta transformarlo en un arrabal más de nuestra ciudad de la codicia y del espectáculo. En sólo 50 años.
Pero visto desde nuestra cotidianidad, esta inversión de la imagen del Everest tampoco tiene nada de excepcional. Si hemos convertido la comida en fast-food, si creemos que la solidez espiritual reside en los manuales de autoayuda, si nos hemos convencido de que realmente viajamos a través de los viajes organizados, si tenemos convicciones tan arraigadas sobre fundamentos tan volátiles, ¿por qué no deberíamos tener también un Everest prêt-à-porter? Al fin y al cabo el libro épico de nuestros días es el Libro Guinness de Récords, en el que se encuentran democráticamente igualadas las mayores ocurrencias y las mayores estupideces. Por ejemplo: por primera vez más de 30 escaladores pasaron, indiferentes, junto al cuerpo de un compañero que agonizaba a 300 metros de la cima del viejo y pobre Everest.
Me temo, no obstante, que esta lección de la montaña haya pasado desapercibida ante el alud de estadísticas futbolísticas de estas semanas. Por cierto que el Libro Guinness debería acoger la cifra de espectadores que han proporcionado los entusiastas organizadores del Campeonato Mundial: treinta mil millones (imagino que alguno ha repetido partido porque de lo contrario nos faltan terrícolas). Una cifra cósmica de esas que producen en nuestros escolares la temida angustia de las matemáticas, pero que llenan de orgullo patriótico a las sociedades.
Y en efecto, ¿para qué Rilke teniendo a mano al bueno de Rijkaard?
EL PAÍS - Opinión - 16-07-2006
Tuesday, August 22, 2006
Postal
Mentre espero impacient (és un dir...) que arribi d'Alemania la postal que em va prometre el Ramon, deixo aquí la meva. Quedi doncs per enviada a tots aquells qui ho mereixen.
Com es pot comprovar, sóc jo en el bonic lloc on estic passant l'Agost. Ho estic passant bastant bé, fins i tot faig una miqueta d'esport!!
Thursday, August 03, 2006
Juliol-Agost
Per fi un post!
No és que aquest s'hagi convertit de cop en un, com diria el Ramon, blog passiu:
Resulta que durant aquests mesos d'insoportable calor faig bàsicament el mateix que durant l'any i rondo pels mateixos escenaris (sí, també hauria d'estudiar..). Així doncs, per tenir un mínim gest vacacional, encara que sigui simbòlic, vaig decidir oblidar el blog un petit marge de temps. Així puc consolar les meves tristes vacances pensant que hi ha alguna tasca que no cal que faci aquests dies...
(En el fons això és una excusa que m'acabo d'inventar per justificar un atac de vagància, però si fa el fet ja està bé. )
De totes maneres, per cubrir les petites parceles de cultura i ciència que cultivaveu en el meu blog, us recordo que sempre ens queda el gran CPI, la veritable llavor de saviesa. No us perdeu el video de l'ocell que imita els sons!
No és que aquest s'hagi convertit de cop en un, com diria el Ramon, blog passiu:
Resulta que durant aquests mesos d'insoportable calor faig bàsicament el mateix que durant l'any i rondo pels mateixos escenaris (sí, també hauria d'estudiar..). Així doncs, per tenir un mínim gest vacacional, encara que sigui simbòlic, vaig decidir oblidar el blog un petit marge de temps. Així puc consolar les meves tristes vacances pensant que hi ha alguna tasca que no cal que faci aquests dies...
(En el fons això és una excusa que m'acabo d'inventar per justificar un atac de vagància, però si fa el fet ja està bé. )
De totes maneres, per cubrir les petites parceles de cultura i ciència que cultivaveu en el meu blog, us recordo que sempre ens queda el gran CPI, la veritable llavor de saviesa. No us perdeu el video de l'ocell que imita els sons!
Tuesday, July 11, 2006
Petició popular
Sí, el fil negre de l'esquerra no és del paisatge, més aviat estava incrustat al mòbil.
Monday, July 10, 2006
Vacances
EL PAUDimecres em llevo a les 8:30 per fer l'últim examen. Quasi cinc setmanes d'examens, dies repetits a càmera lenta. Fi de l'examen, cerveses, despedida. Arribo a casa: 10 minuts per canviar-me i marxar, Santa Cecília, 3 hores, una pajara i 540 metres més amunt Sant Jeroni, una hora baixant fins el monestir, una hora més fins al cotxe. Arribo a casa: dutxa i cap a la tete, cervesa i despedida. Aconsegueixo dormir unes hores, fai la maleta amb agulletes, comprar tot el que falta, arreglar el mòvil, comprar el que m'he descuidat (aspirines!), carregar el cotxe i fora. Ja estem tots. Sis hores, 2 dipòsits, 3 parades, molts peatges i 507 km després entrem a Pamplona per una avinguda deserta, amb la música de l'Indiana Jones. Tres encierros, 220 euros, 68 hores (8 de son), 3 gols d'Alemanya, 1 de Portugal, 1 únic patxaran, 507 quilometres i entrem a Sabadell escoltant la cançó de l'Indiana Jones.
S'han acabat les vacances. Al setembre: examens!
PS: Tatarataaa tataraaaaaaaaaaaa...
Tuesday, July 04, 2006
Itàlia com sempre...
...però trencant esquemes: ha acabat jugant amb 4 davanters (Gilardino, Del Piero, Totti, Iaquinta)...
... 2 gols en dos minuts després de 118 minuts en blanc..
Ser italià ha de ser fantàstic: com ser del barça però al final guanyes!
Realment un partit intens, emocionant i que val la pena veure.
Sunday, July 02, 2006
Segona oportunitat
Baga d'ancoratge amb dissipador: 64.90
Arnés talla L: 49.90
Casc de Skater Marca Decathlon: 12.90
Tornar a tenir la oportunitat de deixar tirat al Ramon entre dues parets de roca: No té preu.
(De fet si: 127.70 + peatge).
Thursday, June 29, 2006
L'amargor de les vacances: els adeus
Doncs sí. Sense que ho podem evitar, aquelles persones que ens importen de veritat ens diuen adeu, fins setembre. Avui és un d'aquells dies, un dijous que saps que arribarà, però evites pensar-hi, amb l'estúpida idea que aquestes persones que t'alegren els dies no faran vacances només per satisfer-te a tu.
Que tristos són els adeus, però quina sort tenim del video! Tots aquests dijous d'estiu que em sento orfe, pressiono el play i recordo embadalit l'últim cop que vem estar junts, amb el clàssic resum de la temporada i les prespectives estivals..
Així que ja ho sabeu! Prepareu el video i aquesta nit, a les 00:15 a grabar l'últim Dias de Cine de la temporada.
Nando Salvà, Antonio Gasset, bones vacances i fins Setembre!
Que tristos són els adeus, però quina sort tenim del video! Tots aquests dijous d'estiu que em sento orfe, pressiono el play i recordo embadalit l'últim cop que vem estar junts, amb el clàssic resum de la temporada i les prespectives estivals..
Així que ja ho sabeu! Prepareu el video i aquesta nit, a les 00:15 a grabar l'últim Dias de Cine de la temporada.
Nando Salvà, Antonio Gasset, bones vacances i fins Setembre!
Monday, June 26, 2006
Thursday, June 22, 2006
Robin Hood
Doncs sí! Per fi un Robin Hood que dispara llaunes de cervesa! Ja era hora!
Tret del meu admirat CPI on ens explica la història d'aquesta Obertura 1812 de Tchaikosvky (no m'atreveixo a escriure el nom en català), una peça que s'ha de representar amb Canons d'artilleria reals i un campanar també real!
Tret del meu admirat CPI on ens explica la història d'aquesta Obertura 1812 de Tchaikosvky (no m'atreveixo a escriure el nom en català), una peça que s'ha de representar amb Canons d'artilleria reals i un campanar també real!
Tuesday, June 20, 2006
Per fi, la Fi de X-Men 3.
Perquè Xavier i Magneto?
Què els dona un encant superior a la resta? Principalment un passat comú que els dota d'una personalitat superior als altres actors de la història. Un passat viscut conjuntament i marcat per una continua batalla per la supervivència, en un principi com a persona (recordem el tatuatge al braç d'en Magneto) i després com a mutants. Una trajectòria que s'insinua per moments però (afortunadament, vista la poca pericia al llarg de les 3 películes) mai es desvela, un camí de lluita constant que ha marcat poderosament els seus caràcters, fins a redefinir-los la pròpia perspectiva de l'existència: D' usar els poders per a defensar la seva humanitat passen a definir-se com a superhumans gràcies a l'ús d'aquests.
L'aroma d'aquest passat, la idea de que estem veient el desenllaç d'una història que ve de molt lluny és el que dona interès a l'acció. D'aquí el gran fracàs de l'anterior película de la saga, ens prometien alguna cosa similar, però no eren capaços ni de plantejar-nos un passat mínimament a l'altura de les expectatives ( comparable a la nova trilogia de Star Wars). Segurament sense explicar-ne massa, només deixant escapar alguns detallets (tornem al braç d'en Magneto) similar a les ruines d'uns temps millors que abunden a la terra mitjana aconsegueix aquesta tercera entrega un equilibri important: sabem hi ha una història interessant a darrera, però sabem que no és la que ens explicaran aquí.
Tornant als protagonistes en sí, segurament els ajuda ad estacar que no hi hagi cap altre personatge mínimament desenvolupat: amb en Lobezno convertit des de la segona película (de fet ni a la primera desenvolupa el seu potencial com a personatge de pes) en una mera caricatura de si mateix, la resta només han de cumplir amb el seu arquetip per completar una història relativament simple. D'aquesta manera l'únic que adquereix una personalitat prou treballada acaba sent en Magneto, amb els seus (pocs) dilemes i preocupacions, un fort caràcter i alguna que altra bona frase (que ja es deixava entreveure a la segona película). Que brilli amb llum pròpia és el que fa el gran Ian Mckellen, qualsevol diria que aquest personatge va ser escrit especialment per a ell. Les expressions, l'actitud, l'elegància innata, fins i tot el doblatge és clavat al que s'espera d'un personatge d'aquesta autoritat. Com pot ser que el cinema ens hagi escamotejat durant tants anys un actor com aquest? Des d'un director de cine gay a l'ocàs dels seus dies, fins a una versió nazi de Ricard III fa que et sigui impossible ( i intolerable) d'imaginar algú altre representant el seu paper. Fins es pot permetre el luxe de fer alguna que altra merda de película amb algun que altre pèssim director.
Què els dona un encant superior a la resta? Principalment un passat comú que els dota d'una personalitat superior als altres actors de la història. Un passat viscut conjuntament i marcat per una continua batalla per la supervivència, en un principi com a persona (recordem el tatuatge al braç d'en Magneto) i després com a mutants. Una trajectòria que s'insinua per moments però (afortunadament, vista la poca pericia al llarg de les 3 películes) mai es desvela, un camí de lluita constant que ha marcat poderosament els seus caràcters, fins a redefinir-los la pròpia perspectiva de l'existència: D' usar els poders per a defensar la seva humanitat passen a definir-se com a superhumans gràcies a l'ús d'aquests.
L'aroma d'aquest passat, la idea de que estem veient el desenllaç d'una història que ve de molt lluny és el que dona interès a l'acció. D'aquí el gran fracàs de l'anterior película de la saga, ens prometien alguna cosa similar, però no eren capaços ni de plantejar-nos un passat mínimament a l'altura de les expectatives ( comparable a la nova trilogia de Star Wars). Segurament sense explicar-ne massa, només deixant escapar alguns detallets (tornem al braç d'en Magneto) similar a les ruines d'uns temps millors que abunden a la terra mitjana aconsegueix aquesta tercera entrega un equilibri important: sabem hi ha una història interessant a darrera, però sabem que no és la que ens explicaran aquí.
Tornant als protagonistes en sí, segurament els ajuda ad estacar que no hi hagi cap altre personatge mínimament desenvolupat: amb en Lobezno convertit des de la segona película (de fet ni a la primera desenvolupa el seu potencial com a personatge de pes) en una mera caricatura de si mateix, la resta només han de cumplir amb el seu arquetip per completar una història relativament simple. D'aquesta manera l'únic que adquereix una personalitat prou treballada acaba sent en Magneto, amb els seus (pocs) dilemes i preocupacions, un fort caràcter i alguna que altra bona frase (que ja es deixava entreveure a la segona película). Que brilli amb llum pròpia és el que fa el gran Ian Mckellen, qualsevol diria que aquest personatge va ser escrit especialment per a ell. Les expressions, l'actitud, l'elegància innata, fins i tot el doblatge és clavat al que s'espera d'un personatge d'aquesta autoritat. Com pot ser que el cinema ens hagi escamotejat durant tants anys un actor com aquest? Des d'un director de cine gay a l'ocàs dels seus dies, fins a una versió nazi de Ricard III fa que et sigui impossible ( i intolerable) d'imaginar algú altre representant el seu paper. Fins es pot permetre el luxe de fer alguna que altra merda de película amb algun que altre pèssim director.
Monday, June 12, 2006
X-Men 3
Dues prometedores primeres parts a càrrec d'algú amb talent com Brian Singer, un dels artífexs de la sorprenent Sospitosos Habituals, productor de House i director de la turbadora Verano de Corrupción (on es troba ja amb Sir Ian McKellen i un jove Brad Renfro). Com és que no ha estat fins a la tercera película, destinada a ser un trist desenllaç de la trilogia, amb director de circumstàncies i alguns actors que ara ja són estrelles i exigeixen protagonisme sense sentit, que s'ha despertat el meu instint de la èpica comiquera?
Tot i els defectes de bulto, com el rollo del "juego en equipo" que era igual, paraula per paraula, a un capitol dels Power Rangers que vaig veure a l'Antena 3 fa molts anys, algun acudit dolent i altres excessos, la película em va agradar perquè crea l'atmosfera que no van aconseguir les seves antecesores. Suposo que és bàsicament perquè aquesta no promet res que no pugui cumplir, no ens intenta vendre una temàtica, no busca un missatge real, no ens proporciona uns motors per la història que després s'enfonsen: com el passat de Lobezno a la segona entrega, acabem la película sense coneixer res de nou, només malgasta el personatge prometedor d'en Brian Cox. El fet és que la película resulta més honesta, al mateix temps que acaba plantejant (quasi involuntariament) el tema que evitaven les altres películes, la responsabilitat del poder (recordem al "uncle Ben" de l'Spiderman!).
Quin és el fet diferencial? El que fa que aquests superherois, fent el mateix que la resta (repertir llenya i fer saltets...) valguin la pena? Potser diria el passat de Lobezno, la tortura interior de l'heroi que el persegueix, al igual que Batman i, en certa manera Spiderman, però aquest element ja el van malgastar a X-Men 2. Aquest, fins abans de veure les películes havia estat el que m'agradava de la patrulla X, però m'he adonat que el motor és un altre: la parella Magneto-Xavier...
Tot i els defectes de bulto, com el rollo del "juego en equipo" que era igual, paraula per paraula, a un capitol dels Power Rangers que vaig veure a l'Antena 3 fa molts anys, algun acudit dolent i altres excessos, la película em va agradar perquè crea l'atmosfera que no van aconseguir les seves antecesores. Suposo que és bàsicament perquè aquesta no promet res que no pugui cumplir, no ens intenta vendre una temàtica, no busca un missatge real, no ens proporciona uns motors per la història que després s'enfonsen: com el passat de Lobezno a la segona entrega, acabem la película sense coneixer res de nou, només malgasta el personatge prometedor d'en Brian Cox. El fet és que la película resulta més honesta, al mateix temps que acaba plantejant (quasi involuntariament) el tema que evitaven les altres películes, la responsabilitat del poder (recordem al "uncle Ben" de l'Spiderman!).
Quin és el fet diferencial? El que fa que aquests superherois, fent el mateix que la resta (repertir llenya i fer saltets...) valguin la pena? Potser diria el passat de Lobezno, la tortura interior de l'heroi que el persegueix, al igual que Batman i, en certa manera Spiderman, però aquest element ja el van malgastar a X-Men 2. Aquest, fins abans de veure les películes havia estat el que m'agradava de la patrulla X, però m'he adonat que el motor és un altre: la parella Magneto-Xavier...
Sunday, June 11, 2006
Mundial
Ni Canal +, ni La Sexta, ni Cuatro. La millor manera de seguir el mundial? De veure els resums i els gols, sense horaris, quan i on vulguis? Youtube! Encara no he vist ni una imatge de cap partit per la televisió, però ja he vist tots els gols del que portem de competició.
Ni TDT ni òsties, la màxima interactivitat es troba a un click de distància. Quin futur té la televisió convencional? Quina cadena pagarà 90 milions d'euros pels drets d'imatge del mundial?
Si arribessin a baixar aquests ingressos, quin futur espera als esports de masses¿?
Ni TDT ni òsties, la màxima interactivitat es troba a un click de distància. Quin futur té la televisió convencional? Quina cadena pagarà 90 milions d'euros pels drets d'imatge del mundial?
Si arribessin a baixar aquests ingressos, quin futur espera als esports de masses¿?
Monday, June 05, 2006
Conjectura de Poincaré
Durant el congrés internacional de matemàtiques de París del 1900, el matemàtic David Hilbert va presentar una llista amb23 problemes, la solució dels quals marcaria el desenvolupament de la ciència al llarg del darrer segle.
Dels 23 problemes 20 s'han resolt (o s'ha demostrat que son irresolubles) i d'altres encara estàn ocupant un lloc privilegiat en la investigació matemàtica, però avui es ha surtit la noticia que uns matemàtics xinesos han resolt (seguint els passos d'un rus) el que es podria considerar el problema 24 de la llista: la conjectura de Poincaré.
Aquest problema, plantejat al 1904 (per això no era a la llista) per Henry Poincaré era un dels més interessants desafiaments matemàtics, considerat l'enigma matemàtic del segle XX. Per una explicació més completa.
Dels 23 problemes 20 s'han resolt (o s'ha demostrat que son irresolubles) i d'altres encara estàn ocupant un lloc privilegiat en la investigació matemàtica, però avui es ha surtit la noticia que uns matemàtics xinesos han resolt (seguint els passos d'un rus) el que es podria considerar el problema 24 de la llista: la conjectura de Poincaré.
Aquest problema, plantejat al 1904 (per això no era a la llista) per Henry Poincaré era un dels més interessants desafiaments matemàtics, considerat l'enigma matemàtic del segle XX. Per una explicació més completa.
Thursday, June 01, 2006
NERD
Què és un Nerd ?
Qui és Nerd? Des de Q (James Bond) fins a Bill Gates,
passant per l'Ed (Cowboy Bebop) o el Dr. Slump.
Ets tu un Nerd?
Jo sóc:
PS(off-topic no Nerd!): Miami Heat 2-Detroit 2
Final de conferència est és realment una final avançada. Miami ha despertat tot el seu potencial just a temps, a diferència de la fins ara màquina imparable de Detroit, que ja no carbura tant bé com al llarg de la temporada.
Qui és Nerd? Des de Q (James Bond) fins a Bill Gates,
passant per l'Ed (Cowboy Bebop) o el Dr. Slump.
Ets tu un Nerd?
Jo sóc:
PS(off-topic no Nerd!): Miami Heat 2-Detroit 2
Final de conferència est és realment una final avançada. Miami ha despertat tot el seu potencial just a temps, a diferència de la fins ara màquina imparable de Detroit, que ja no carbura tant bé com al llarg de la temporada.
Subscribe to:
Posts (Atom)