Wednesday, November 11, 2009

Festa de la independència


De quina de les tantes independències poloneses?
Tot i que cada cop que t'ho comenten et venen ganes de preguntar-ho, prefereixes no ferir les sensibilitats patriòtiques, així que superant la ressaca, la calor de la llar i la pluja i en un cop de bici vas a veure com ho celebra la ciutat.























I les poques celebracions previstes s'aplaçen per culpa de la pluja..

Tuesday, November 10, 2009

Tristeses i temors

Llegeixo amb estupor..


Esto da bastante apuro, porque hay pocas cosas tan cursis como un periodista hablando de sí mismo, pero es posible que haya quien siga esta columnita y ese hipotético lector merece ser informado sobre las novedades.

La dirección de este periódico considera que conviene aprovechar al máximo el espacio de papel, cada vez más escaso, y que estas líneas serán de mayor provecho si se dedican a la televisión en lugar de a peroratas más o menos excéntricas. Se me ha ofrecido volver a ser corresponsal en el extranjero, el empleo al que me he dedicado durante casi dos décadas, y he aceptado. Me largo a Jerusalén en enero. Alguna vez dije en este mismo espacio que no hay que preocuparse si desaparece del periódico alguna opinión, porque cada uno tiene ya la suya. Sigo pensándolo. Creo que hace más falta la información y, dentro de mis posibilidades, en el nuevo destino intentaré conseguirla, comprenderla, escribirla y publicarla.

Seguiremos aquí hasta fin de mes.


I ara que fare a la feina?

Thursday, November 05, 2009

Tan lluny com la televisió arribi

Tant lluny i veure com les obres mestres no pateixen ni la distància ni les fronteres:



Saturday, October 31, 2009

Ensenyant cultura popular catalana

A falta de botifarra, sempre queda be una bona Kielbasa...







Coses a fer per Tots Sants

A Polònia no hi ha castanyes. Bé, sí que n'hi ha. No tenen bon gust i, per algun motiu desconegut (per mi) la gent gran les diposita de forma ordenada a tombes, monuments conmemoratius de la guerra o les dona als nets perquè els faci algún tipus de bé que no m'han sabut explicar.

Com es pot intuïr, aquí no es celebra la castanyada. Però a canvi la celebració de tots sants es fa "a lu gran". Des de principis de setmana els venedors de flors, espelmes, verges o branques d'arbustos (?) es multipliquen com els Porshe Cayenne en plena bombolla especulativa.
Per sort vem ser prou cauts d'informar-nos del que ens espera demà a la ciutat: carrers tallats al transport privat, cap botiga/local obert, cementiris amb els terres escombrats dels últims colors de tardor i plens a vessar de flors, persones i espelmes.

La majoria d'estudiants polonesos (1/4 part de la ciutat) s'ha encaminat cap als seus llocs d'orígen per a l'esmentada celebració, mentre que nosaltres, fallit l'intent d'escapar a Praga, no ens queda més remei qeu sobreviure a una ciutat buida com no l'haviem vist mai.

I què podem fer aleshores?

-Cagar-se en la grip A i aturar la compra del bitllet low cost cap a Kiev.
La il·lusió pels terres.

-Disfrutar amb la bici de la llum del dia (és molt dur que es faci fosc a les 16:00)

-Fer fotos als últims colors de tardor.

-Contemplar els avis venedors de relíquies al mercadillo.

-Retrobar un conegut dels primers dies.

-Descubrir amb alegria que hi ha un polonès que està en contra la figura de Joan Pau II (JP2), "enfront l'aborregament de la majoria dels joves".

-Aprendre

-Descobrir quina cervesa no et provoca ressaca.

-Descobrir una localització de "La llista e Schindler".

-Contemplar a una (minúscula) concentració gay.

-Contemplar una (exitosa) concentració zombi.

-Contemplar (amb tristesa) l'abrumador èxit de la concentració de l'escòria nazi anti-gay.

-Contemplar un extens desplegament policial, per a protegir als 5 (tremendament valents) activistes gays del centenar de nazis.

-Descobrir que un dia en que no tenies res més planejat que actualitzar el blog amb prou feines arribes a temps de fer-ho. (El pitjor és no tenir temps de passar les fotos).

A veure què ens depararà el demà.


PD: Després de comprar al mercat passo amb la bici davant d'unes petites aglomeracions, una bandera arc iris destaca en un grup de 5 persones, desenes d'antidisturbis al voltant. Un altre grup a pocs format per joves disfressat de zombis. Alguns càmeres de TV rondant com mosques arreu.


-Jo: Perdona, parles anglès? Què passa aquí?

-Polonès de Polònia: Hi ha una concentració gay i zombie.

-Jo: I tota aquesta policia?

-Veus aquesta gent de verd -senyala amb la mirada dos nois amb robes militars a 2 metres de distància- no els agraden els gays -Poc a poc vaig veient com n'hi ha més disseminats a les rodalies- Ja saps... This is Polond..

(...)

-Però, què tenen a veure els gays amb els zombies?

-Com? -Em mira extranyat- Doncs.. que els dos són colectius discriminats?
(Després penso que potser ha dit una concentració Gay i una concentració Zombi, però cap dels dos parlava un anglès perfecte).

Aprenent cultura popular polonesa (2): ogórek

Wiestlaw i Lukasz ens ensenyen com beuen el vodka els obrers polonesos: acompanyat de cogombre en conserva.




Segons expliquen el millor remei per evitar la ressaca és beure el suc de la conserva.

Thursday, October 29, 2009

Aprenent cultura popular polonesa: Wściekły Pies

L'enèssim Wściekły Pies fet en el caliu de la llar.



Com destacaven orgullosos els amics locals: la bandera polonesa.

Thursday, October 15, 2009

Muntanya (2): Tatra

Diuen que l'home és l'animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

Però si un simpàtic polonès et convida a passar un cap de setmana a les muntanyes Tatra amb els seus amics no dubtes massa. De fet, ho estaves esperant.

No importen les impressions prèvies (post anterior) sobre la peculiar relació dels polonesos i la muntanya. Ni la previsió sigui de pluges a partir de dissabte tarda. Tampoc importa que no tinguis cap mena d'equip de muntanya. Ni que sigui octubre. Ni que no tinguis la més remota idea del recorrgut. Tu te'n refies.

I una teòrica excursió senzilla es pot convertir en una odissea quan has de crestejar al llarg de tres pics exposat a un fort vent i a la pluja..

Però després d'unes hores de caminar xops, de començar a sentir els primers símptomes d'hipotèrmia i superar les pors les pregàries que Lukasz havia emprès amb Maria (companya Polonesa) van donar els seus fruïts i vem arribar al refugi. Cal destacar que en aquest cas els poders superiors van ser prou generosos, i gens rencorosos, al no ofendre's per Lukasz, que abans de recorrer a ells va trucar a uns companys en busca d'ajut.

I mentre tornes cap a Cracòvia xop et vas preguntant com has tornat a fiar-te dels "curiosos" coneixements muntanyencs d'un Polonès..

I Lukasz, ple de remordiment, ens regala a cadascú una mica del "formatge típic de la zona"...

Wednesday, October 14, 2009

Muntanya (1): Szczawnica

Als polonesos en general els agrada el senderisme i les activitats relacionades amb la naturalesa. Un exemple. També els agrada la muntanya. Però tenen un problema: el país és completament plà.
Per això, les poques zones del sud que toquen als Carpats esdevenen, en forma de parcs nacionals, unes de les grans atraccions de turisme interior del país.
Un o dos cops l'any, l'autèntic polonès anirà amb motxilla, botes i pals a disfrutar la muntanya amb els amics o la família.


Però ull! El fet que tot polonès tingui certes experiències a la muntanya no significa que en tingui una visió o idea semblant a la nostra.


I aquesta és una cosa que s'hauria de tenir ben present. Sobretot quan et guies per als consells de la gent local al escollir la teva destinació.


Per exemple, si la professora de polonès et diu alguna cosa com:


"-Oh, si voleu anar el cap de setmana a algún poble al camp podeu anar al meu (..) és molt bonic i petitet (..) està en un parc natural on podeu fer moltes excursions (..) podeu pujar unes muntanyes, d'on es veu tot el parc (..) hi ha unes gorges d'un riu preciós, que es pot baixar fent un ràfting en barques tradicionals (..) heu de provar el formatge típic .. "

Has de ser capaç deduïr algunes coses abans de prendre la decisió i anar a l'interessant poble de (llegir en veu alta) Szczawnica:


-Un poble petit a les muntanyes no ha de ser necessàriament un bonic i tranquil poble rural tradicional.


Szczawnica va resultar ser un resort turístic plè de pàrkings per autocars.


-Una muntanya a Polònia no ha de ser necessàrment alta.


La muntanya més alta del Parc no arribava als 1000 metres.


-Un parc on es poden fer moltes excursions


Junt amb les dues observacions anteriors, excursions signifiquen rutes quasi asfaltades per a families numeroses i gent gran.


-El concepte ràfting no es pot barrejar amb el de "barques tradicionals".


Dos hores i mitja per a baixar uns pocs km pel riu. Almenys les gorges eren maques.


-Heu de comprar el formatge típic de la zona.


El formatge "típic de la zona" es ven per mitja ciutat de Cracòvia.


Típic no es sinònim de bo ni de digerible.


Per sort el dia següent vem poder evitar el Benidorm muntanyenc polonès d'una form ben fàcil: travessant la frontera i fer una interessant i fructífera excursió per la tranquila Eslovàquia.


Tancant el primer cap de setmana a Polònia d'una forma no negtiva...

Coses que faig a la feina

-Mirar com neva.
-Anar a la cantina a mirar els plats del dia.
-Buscar per google en que consisteixen els plats del dia.
-Participar a les porres sobre els resultats de la seleccio Polonesa de futbol (la meva?)
-Mirar com els treballadors que pleguen s estan entre deu i quinze minuts per netejar de neu el parabrises.
-Navegar per internet (les webs que no estan capades).
-Mirar horaris de trens i autobusos per internet.
-Menjar algun dels plats del dia.
-Passar nos una pilota/peluix amb els companys de feina.
-Beure vodka de bon mati amb els companys de feina.
-Jugar al penjat amb els companys de feina.
-Fer veure que treballo quan entra algu.
-Treballar quan tinc alguna cosa a fer.


Com veieu fer de becari no a Polonia no es massa sacrificat.

Tuesday, October 13, 2009

Cracòvia és encara més interessant quan..

...a 100 metres de casa teva trobes, en un edifici gris i discret, l'antiga seu de la Gestapo durant l'ocupació, amb cel·les subterrànies per a tortures incloses:




On es conserven inscripcions fetes per als presos


Gràcies a les que s'ha pogut seguir el rastre de la majoria d'ells

Antics soldats, jueus, empresaris, professors, resistents, comunistes, partisans, russos, polonesos, ucraïnesos.. La majoria amb un trist final..




Saturday, October 10, 2009

Ambientar-se

El susurro del diablo. Un diablo anodino, desapasionado, funcionarial, gris, pero diablo. El que mantenía encendidas las calderas. Así suenan las memorias del oficial de las SS Rudolf Höss (1900-1947), comandante de Auschwitz desde 1940 hasta finales de 1943, periodo en el que organizó como un macabro proceso industrial la muerte atroz de dos millones y medio de personas en el gran campo de exterminio. Höss, un tipo detestable donde los haya y no sólo por su papel en el mayor crimen de la humanidad sino por su bajeza y mezquindad, que le llevaron, no se lo pierdan, a juzgarse "una inconsciente ruedecilla en la maquinaria del III Reich" y a ¡compadecerse a sí mismo! por la magnitud de la tarea asignada -el asesinato de los judíos y otros considerados enemigos del Reich- , escribió su autobiografía en la prisión de Cracovia mientras esperaba a ser procesado tras su detención en 1946.
Continua...

Friday, October 09, 2009

Clàssics de l'enveja

Que aixequi la mà l'heterosexual que no hagi volgut ser mai Jonathan Rhys Meyers.





Segur?

Thursday, October 08, 2009

Post 666: el número de la bèstia

Potser no he estat mai a un lloc tan escaient per a representar aquest post.

Però encara no he fet la vistia, així que em reservo el post.

Wednesday, October 07, 2009

Ferralla soviètica

Mig abandonats a les afores d'un museu, aguanten impotents les miradesuns pocs turistes,
mentres l'orgull ferit els desperta la nostàlgia:
"Hi va haver una era en que Occident em temia".
Així han acabat.









Tuesday, October 06, 2009

Saturday, October 03, 2009

Cracòvia és tan bohèmia que..

.. fàcilment pots passar-te hores en una botiga-cafeteria de llibres usats.

PD: No he arribat encara al jersei de coll alt, la llibreta per anotar qui-sap-què i el tabac de liar (o pipa en el seu defecte). Temps al temps...

Friday, October 02, 2009

Països menys desenvolupats?

A primer de carrera ens van ensenyar un grapat d'indicadors econ`omics que aparentment mesuraven la riquesa dels estats. Són bastant discutibles i limitats pel que podríem proposar indicadors alternatius més factibles per mesurar conceptes com el desenvolupament real de les societats contemporanies. Per exemple els robatoris de bicicletes.
Segons aquest rànquing Catalunya seria un país bastant menys desenvolupat que Polònia.

Aquí les bicis es mantenen segures.



A veure en canvi qui deixa la bici en un lloc públic (i molt transitat) de Sabadell...

PD: Per altra banda es podria considerar Polonia com un estat policial per les bicis?

Thursday, October 01, 2009

Guanyar temps i estar al dia

Fa temps em vaig comprar un llibre de Vladimir Nabokov (autor del llibre preferit del Pau) que englobava sis lliçons magistrals de l'escriptor i professor sobre el Quijote. Llegint un petit volum ja tenia per poder fardar i discutir sobre el Quijote, sense haver de manejar-lo.

Més o menys semblant és el que em passa amb la televisió. Llegint el Blog d'Hernán Casciari, les crítiques d'Enric Gonzalez o escoltat Sergi Pàmies en tinc prou per estar al dia, amb opinió formada (evidentment acostumo a copiar la seva) i sense perdre el temps enfront la pantalla.

D-aquesta sigui sobre un classic de la literatura universal o sobre la Belen Esteban facilment en tindre coneixement i opinio al respecte...

Un exemple, que a més em toca de prop com a futur aturat:



Despidos

Es muy probable que no vieran ustedes El aprendiz, el reality
que La Sexta estrenó el lunes. A juzgar por los datos de audiencia (5,3%), la
gente prefirió entretenerse con otras cosas. Yo sí lo vi, y no lo lamento.
Resumo: el empresario de publicidad Lluís Bassat tiene que elegir a un ayudante
entre un grupo de concursantes altamente cualificados; la fórmula ha obtenido
éxito en Estados Unidos (con Donald Trump), en Reino Unido (con Alan Sugar) y en
otros países.

El aprendiz es un programa muy reconfortante para cualquier tipo
de público. El segmento de los presidentes de Gobierno, ministros y autoridades
autonómicas, por ejemplo, se sentiría más tranquilo si hubiera puesto La Sexta.
Ellos son incapaces de cuadrar un presupuesto decente o de trazar un plan
coherente, cierto. Pero los concursantes de Bassat, plurilicenciados,
masterizados y políglotas, con 24 horas por delante y todo tipo de datos, fueron
incapaces de calcular el precio de un kilo de aceitunas. O sea, que menos
críticas a los que mandan.
La franja de audiencia que incluye a los
dirigentes del Partido Popular también habría gozado de un merecido alivio al
comprobar que el tiburoneo, la puñalada por la espalda, la negación de la
evidencia y las crisis de liderazgo son algo normal, e incluso saludable. El
único concursante que fue honesto y dijo la verdad obtuvo como premio un
fulminante despido. Había metido la pata, pero eso le pasa a cualquiera, ¿no,
señora Cospedal? La moraleja queda clara: nunca reconozcas un error.
¿Y los
empresarios? ¿Por qué los empresarios no vieron en masa El aprendiz? Habrían
disfrutado con la sumisión y el acojone de los concursantes, siempre a un paso
de la liquidación y la patada, y llorado de emoción, a lágrima viva, escuchando
la frase definitiva de Bassat: "Hay que despedir si se quiere ser
justo
".
Acaso el segmento de los buscadores de empleo (más de cuatro
millones, y subiendo) habría sido el que habría sacado más provecho de las
enseñanzas televisivas. Si usted, amigo parado, no quiere ser rico, sino
millonario; si usted no está dispuesto a "aplastar a quien sea como a una uva",
como los simpáticos concursantes, ¿qué espera conseguir en el mundo corporativo?
Aprenda, hombre, aprenda.
(Doy por supuesto que si las audiencias no
remontan, Bassat sabrá ser justo y despedirse a sí mismo
).

ENRIC GONZÁLEZ

El Pais 30/09/2009

Tuesday, September 29, 2009

Sortir per Cracòvia és obligació per

..les seves espectaculars (i abundants) terrasses, cuidades fins a l'últim detall:













Monday, September 28, 2009

Cracòvia és especial perquè..

..avui al matí (diumenge), aparco la bici fora d'un super per comprar llet.
Al sortir hi ha un cavall aparcat a dos metres del meu vehícle.
No porta sella, és petit, estil Seabeascuit però d'un color gris-blanc, i es van acumulant els curiosos al seu voltant.
Després d'imitar-los em disposo a marxar quan, no sé exactament d'on, apareix un home.
Porta una barba blanca prou llarga que el fa semblar més vell del que realment és, porta una samarreta de colors esquitxats i pantaló curt, amb una motxilleta de cuir petita i antiga. Va completament descalç. Durant un instant agafa les brides del cavall, se l'acosta i li murmura alguna cosa al encarant-se al musell de l'animal. En un instant fa un bot i puja al cavall. S'allunya muntant a pèl l'animal, enmig dels vianants, els cotxes i els turistes.

Saturday, September 26, 2009

Disfrutar de les llibertats?

Veient monstruositats com les que freqüenten els jardins del poble de Szczawnica un no pot fer més que preguntar-se quina necessitat tenien els polonesos d'obtenir més llibertats si les havien de disfrutar d'aquesta manera...



Almenys recuperar la figura dels comissaris polítics, per controlar els jardins com a mínim..

Friday, September 25, 2009

Herències interessants


La segona familia

Hi ha una espècie de debat mediàtic (filó televisiu en el fons) sobre l'exposició pública d ela filla (menor d'edat) de la Belen Estaban, la vida del qual s'exposa sense pudor als mitjans.
I a Espanya hi ha tanta normalitat democràtica, on els problemes del carrer arriben al poder amb una rapidesa inusitada. Sínó només cal veure la foto del día, de la setmana, el mes ( o l'any): ZP i familia amb Barack Obama.


Però ara poc m'importa el debat sobre l'exposició pública d'aquestes menors d'edat (si no vols que surtin perquè les portes a un acte oficial? I perquè si tothom va amb uniforme de feina elles poden anar com volen?), sinó la desmesurada, lògica i previsible reacció dels mitjans, a destacar els articles de El Mundo,titulats amb noms tant adequats (i fàcils?) com:

Hijas de ZP y nietas de Bela Lugoshi
(Imprescindible)

Los Monster, un ejemplo a seguir

Gótico en La Moncloa

Amb detalls com:

"Pero podría haber sido peor si ambas hubieran aparecido vestidas a lo ¡gotic lolitas! (otro subgénero dentro del movimiento gótico, que consiste en 'disfrazarse' con decenas de volantitos, sombrillitas, lacitos y colores pastel)."


"Y es verdad, en fin, que la pose como acometedora de la morena da cierto miedín. Ponle un cuchillo en la mano y quién sabe."


Una cosa que m'encanta és que, tot i que des del mitjà es defensi l'elecció de les noies, tot l'envoltori (des del to fins als titulars) envia el missatge contrari:

"A mí, que dos adolescentes se presenten ante Obama con sus túnicas de hacer magia negra y Rammstein retumbándoles en la cabeza me parece, sin más, una muestra de normalidad democrática."


Però gràcies a ZP i PedroJ no hem pogut parar de riure en tota la tarda...

PD: Quantes notícies de corrupció està tapant aquesta ona mediàtica?

PPD: Vull veure el pròxim Polònia!!

Thursday, September 24, 2009

Amerykansi i animalons

Aquest any es conmemora el 90è aniversari de l'obertura de les relacions diplomàtiques entre Polònia i els EUA. Tant contens estan els polonesos que, a part de tenir una excusa per exposicións i activitats culturals temàtiques en un extens programa de celebració han trobat l'excusa perfecta per omplir una plaça amb centenars de lludrigues(?):




PD: Tot i les nombroses activitats del cicle "Amerykanski", el que hem acabat seguint amb més interès ha resultat una senzilla mostra sobre una dotzena de corresponsals estrangers que van cubrir la guerra civil espanyola, exposada a l'Instituto Cervantes que el govern espanyol va posar feliçment en una bonica i àmplia residència en ple centre de la ciutat, flanquejada per un museu dedicat a Joan Pau II i per la plaça de les llúdrigues.

PPD: Ens va confessar un local que la decoració estava pagada per l'ambaixada americana. El plà Obama per a la recuperació econòmica?

Wednesday, September 23, 2009

Tuesday, September 22, 2009

Troballes

No tot són esglèsies a Cracòvia. També t'hi pots trobar coses interessants:



Com ara un autèntic IS 2 de la segona guerra mundial, dedicat a usos recreatius per la infància (jo i el nen de la foto).


Monday, September 21, 2009

Made in Italy

Com tothom sap a Itàlia les lleis són purament anecdòtiques.
Segurament tampoc s'hi apliquen principis teòrics, o fins i tot fallen les llegendes urbanes com ara allò dels Sis graus de separació , sobretot si s'aplica a altres esferes, o si hi ha pel mig Michele Sindona (que durant molts anys era el mateix).
Per exemple, relacionar qualsevol mafiós amb algun que altre campió de formula 1 no exigiria més de 2 o 3 graus de separació...


Lío a la italiana

Espero que no se molesten si cuento algunas viejas historias
italianas. Como suele ocurrir, no llevan a ninguna parte.

Pinturas Paramatti es una próspera industria piamontesa,
fundada en 1847. En su información corporativa subraya una época de turbulencias
accionariales, entre 1974 y 1984, en la que se sucedieron "seis gestores
distintos: Gottolengo, Schraiber, Dutto y Cometto, Caproni, Masciadri y
Junghans".
Es normal que Pinturas Paramatti, una sociedad perfectamente
respetable, no entre en detalles. Según varios sumarios judiciales, uno de los
propietarios de la empresa durante esos años fue Michele Sindona, un abogado
siciliano que comenzó su carrera blanqueando el dinero que la familia Gambino,
una de las más potentes en la mafia de Nueva York, obtenía del tráfico de
heroína. En 1969, el papa Pablo VI encargó a Michele Sindona, que por entonces
poseía ya varios bancos en Italia y Estados Unidos, la gestión del patrimonio
vaticano. Pero la crisis de 1974 se llevó por delante las entidades financieras
de Sindona y, de rebote, las empresas que Sindona controlaba para blanquear
dinero, de la mafia o del Vaticano. Una de ellas era, dicen los sumarios,
Pinturas Paramatti.
En 1979, Sindona encargó asesinar al liquidador de su
grupo financiero, Giorgio Ambrosoli. Y simuló un secuestro en Estados Unidos
para viajar a Italia. Su propósito consistía en pedir ayuda a viejos aliados
como Licio Gelli, gran maestro de la logia golpista P-2, de la que formaba parte
Silvio Berlusconi. No tuvo éxito: fue condenado por múltiples fraudes en Estados
Unidos y por el asesinato de Ambrosoli en Italia. En 1986, mientras cumplía
cadena perpetua en la cárcel de Voghera, murió envenenado por personas
desconocidas.
Volvamos a Pinturas Paramatti y a uno de los propietarios
post-Sindona, Attilio Dutto. En 1979, coincidiendo con el asesinato de
Ambrosoli, una bomba estalló bajo el automóvil de Dutto. No se conoció nunca a
los culpables.
Pinturas Paramatti fue adquirida por Achile Caproni, dueño de
una sociedad aeronáutica. Esa sociedad quebró poco después, aunque Caproni
mantenía otros negocios. En 1980 depositó más de 400.000 acciones de
Assicurazioni Generali en una notaría suiza, como aval de una operación secreta
consistente en la venta al Gobierno libio de material para fabricar minibombas
atómicas. Se trataba, parece, de un engaño de la CIA, que quería enredar a
Gaddafi.
Ya ven qué lío. La única persona que podría darle a todo esto un
sentido sería Flavio Briatore. Fue asistente personal del asesinado Attilio
Dutto, gestionó la venta de Pinturas Paramatti a Achile Caproni, trabajó como
mano derecha de Caproni hasta la quiebra de su grupo y en 1980 le acompañó a
depositar las acciones en la notaría suiza, para la operación armamentística.
Pero Briatore, ahora, se ocupa de otras cosas.

Enric Gonzalez

El PAIS 20.09.09

Friday, September 18, 2009

L'home (2)

No podia ser menys, i l'home que va ser capaç de derrotar al comunisme té la seva pròpia exposició a la ciutat.


La seva canoa, la motxilla i els esquís, les seves bicis i les botes de muntanya, originals o reproduccions, tot exposat al visitant. Un exemple de compromís, virtut i vida sana.






Potser es fa díficl de comprendre que es deu aquesta veneració per les facetes més mundanes del posterior Joan Pau II, però jo crec que hem de buscar dins nostre, i potser fotos com aquestes ens ajudaran.





I és quan se'm disparen les ganes d'anar a esquiar. Perquè allò que jo creia diversió o alegria no es devia a la velocitat o l'adrenalina, sinó que, com ensenyen aquí, esquiar és una de les maneres d'acostar-se a la salvació.

Thursday, September 17, 2009

L'home (1)





No portava ni una hora a la ciutat quan el nostre acompanyant ja ens va explicar com als anys 60 un jove capellà (o el carrec que tingués aleshores) va liderar una pregària multiduiniària desafiant literalment els tancs soviètics, en pos de la construcció d'una esglèsia en un barri proletari.
Aquest personatge, per al que els locals senten autèntica devoció i que després de ser bisbe de Cracòvia va acabar tocant el cel.
Un home capaç de transformar una esplanada pròxima a l'estadi del Wisla on els seus fans s'acostumen a esbatussar els seguidors del Cracòvia en un lloc de pregària per a més de dos milions de persones (la segona anècdota que vaig conèixer al arribar al país).

Ens el podríem imaginar fa uns quants lustres, passejant amunt i avall per la residència de l'episcopat.
Però, com han descobert aquest grup provinent de Gal·les no cal, hi ha una cosa millor:


Wednesday, September 16, 2009

Pack Nostàlgia

Kraków

Cracòvia és tan guai, tan bohèmia i tan cool que només de pensar que en formes part et venen ganes d'escupir a la cara a Barcelona.

No porto ni una setmana i ja em superen les ganes de posar-me un mocador al coll i anar a prendre un té mentre volco els pensaments en una llibreta. De moment ja tinc la bici antiga.

La sensació de ser una ciutat especial no la transmet l'abundant presència de policia al carrer, ni les tendes d'alcohol a cada 100 m obertes tota la nit, ni les esglèsies a cada 100 m (que no sé si obren tota la nit), ni els també abundants guardies de seguretat vestits de paramilitars (tot i que fins ells van en bicicleta). No ho sé exactament, suposo que té a veure amb els 200.000 estudiants universitaris, la història que es respira a cada racó de la ciutat, les abundants zones verdes o l'omnipresent turisme.

Però ja mirarem de desgranar-ho de post en post.

Na razie.

Monday, September 14, 2009

Día zero

11 Setembre

&:30 Arribar a casa després de festa de despedida.

7:00 després de fer algunes comproacions a la maleta, vai al llit.

9:00 Em lleven per anar a l'aeroport.

9:15 Em lleven per anar a l'aeroport.

9:20 Em llevo per anar a la dutxa.

10:15 Un cop retocada la maleta em despedeixo de la casa.

11:XX Facturo de forma automàtica. El meu pare s'enrolla amb la dona del mostrador i em deixon colar de gratis 7 kg de pes.

12:00 Havent facturat, m'instalo a la porta corresponent. Diuen algu de 10 min de retard. Em quedo adormit.

12:55 em desperto de forma misteriosa quan només queden 3 grupets de persones a la cua per entrar a l'avió. Em poso l'últim i entro 15 min després de la sortida teorica del vol.

15:40 Arribem a Frankfurt i, creient que tinc una hora pel vol em perdo una estona per l'aeroport.

16:00 Queda mitja hora perquè surti el vol, pel que començo a desfilar cap a la meva terminal.

16:25 Resulta que el maleït aeroport és enorme, i arribo just de temps a la meva porta.

!6:30 Diuen que l'avió arriba amb retard.

17:30 Sense saber amb certesa res de l'avió em rendeixo a la gana (en tot el dia només he menjat el mini entrepà de la Lufthansa) i vaig al bar. Hi ha algunes coses que em venen de gust, però apago els meus instints i cedeixo a la lògica, aquí només puc menjar una cosa: Un Frankfurt.

17:40 El que aquí entenen com un Frankfurt (de 4,95 euros) resulten ser dos salsitxes primes i dos llesques de pa (les llesques dels pintxos, les dels palillus). Decepcionat amb Luftansa, Frankfurt, la zona Euro i el món en general intento allargar al màxim l'escàs jalar del que disposo, incloent les dues bossetes extra de ketchup i mostassa que demano (només per ràbia).

18:20 Amb quasi dos hores de retard ens dirigim a l'avió. Sembla un pel rònec i antic. Els seients del passatge tenen cendrer...


20:10 A l'aeroport de Cracòvia el nostre avió cutre sembla un Airbus 360 comparat amb la resta d'aparells.


20:30 Ens trobo amb el responsable local del programa, es diu Lucasz. (La l amb un pal). Em presenten a Garbiñe, noia del País Basc que resulta que anava al mateix avió i disfrutarà també d¡una beca Leonardo.


21:00 Arribem a un pis al carrer Lea. Dos habitaciones 100% Ikea amb dos llits cadascuna. En dos setmanes arriben Leonardos de Madrid, amb els que haurem de compartir les habitacions.

22:00 Després d'ensenyar-nos el pis i explicar quatre coses, Lucasz ens porta cap al centre de la ciutat: un grup de gallecs marxen diumenge a primera hora, pel que estan celebrant l'última nit.

23:00 Al barri Jueu de la ciutat estan en un bar amb u ns amics seus polonesos. EL bar té un aspecte prou bohemi; Espelmes arreu, sense llum elèctrica, retrats de principis del s.XX. I la cervesa prou barata.

2:00 Anem a un bar encara més bohemi. La cervesa (clareta i suau, servida però en grans quanitats) però segueix al mateix preu. Els vodques també.

3:XX Anem a un bar no bohemi. Es millor. Es barreja la música jueva amb cançons que sonen a turques, els polonesos ballen a sobre les taules. a cervesa i els vodques continuen a bon preu. Anem imitant les costums locals.

6:00 Davant del local ja s'han establert les parades d'un mercat. Algu compra unes flors i altres fruita. Un sector gallec insisteix i ens dirigim al darrer local obert a aquestes hores: Un lloc amb un nom prou sospitós.

7:30 Ens dirigim cap a casa després d'estar una estona al Kitsch: Discoteca ubicada enmig de la ciutat en un tercer pis. Al final ens n'han fet fora. Només quedava el nostre grup i un grup de gays, la meitat sense samarreta.




8:00 Arribem a casa, encara he de treure els llençols de la maleta.

Almenys he avançat en certes feines: Hem aparaulat la compra d'unes bicis (de 5ena mà com a mínim) i tinc un mapa de la ciutat on m'hi han anat marcant on cau el Decathlon, l'Ikea, dos pubs on emeten futbol internacional, un parc on es juga a futbol, etc..

Thursday, September 10, 2009

Raons per adorar Michael Mann

Un futur millor

En un món perfecte no hi hauria dentistes.
Sigui de la forma que sigui el progrés de la humanitat ens portarà al dia en que les persones deixaran de sufrir el tràngol de patir (i sentir!) com li introdueixen tot d'instruments de tortura per la boca.
Tota la humanitat seria feliç. Tota? Bé, tota menys els dentistes. I aleshores que serà d'aquests de milions de professionals que disfruten putejant als altres?

Al igual que els fabricants de discos o les companyies de telèfon fix, tots destinats a desaparèixer. Però tot i que en són conscients, continuen donant la tabarra. Com l'americana AT&T, que no té més argument per defensar la necessitat d'una línea de telèfon de coure que el fet de que és:

La última campaña de AT & T, con la foto de una ambulancia a la carrera, destaca la fiabilidad y la certeza de marcar el 911 de emergencias desde un teléfono fijo, frente a los “peligros” (cobertura, batería…) de hacerlo desde un móvil. El cobre podría salvarte la vida, parece decir.



I per rematar-ho, un espot del 1993 de la cía, en que tothom és més feliç gràcies a les línies telefòniques...fixes:


Wednesday, September 09, 2009

Tradició maritima

Després de 103 anys sense mar, Bolivia no es conforma i continua mantenint orgullosament una poderosa armada. Mai se sap..

Tuesday, September 08, 2009

Millors que els Yaks?

Des dels enfrontaments salivals amb el capità Haddock, sempre he volgut veure una Llama. No només se m'han avançat els meus pares, sinó que m'ho han restregat pels morros:



Monday, September 07, 2009

Fi de festa

S'acaba una festa major esgotadora. I com a mostra dos dels hits de la festa:

EL primer és un homenatge al Pau (i a mi):





El segon és un homenatge al Ramon i a la Sèpia:





I