Plan E - Yangang

Un exemple (veure post anterior): Aquest petit afluent de l'Indo va baixar amb prou força per arrossegar tots els ponts desde Yangtang (el de la foto) fins a la desembocadura, pel que durant dos dies va ser impossible el tràfic per carretera







Evidentment aquest no és problema per a un valent excursionista (jo) que no es va arrugar enfront la dificultat i va vadejar el riu una mica més al nord, aprofitant un tronc caigut.

Plan E (2)

La pluja és un problema.
Que una pista de terra es torni un fanguissar és lògic. Però imagino que es pot solventar amb una mica d'obra

Però com ho fas per solventar això:





Fas una pista/carretera. I cada cop que plou una mica la muntanya et cau al damunt. Sense vegatació l'aigua s'endú tot el que troba al davant, inundant i esllavissant le spoques carreteres. Plou poc, unes dues vegades l'any, però quan s'escau queda tot colapsat.

He d'admetre l'excepcionalitat de les fotos: la primera sembla una petita esllevissada (no s'aprecia massa com part de l'asfalt ha anat muntanya avall) i a la segona s'hi veu una excavadora. Un fet excepcional, la única que vaig veure en tot Ladakh, on hi ha desenes de milers d'obres construïnt i adequant les carreteres els 4 mesos de l'any que no estan cobertes de neu. Amb pic i pala, carregant el ciment a les espatlles.

Torna a ploure i la pedra, com a Sísif , rodola de nou cap avall, un Plan E per a l'eternitat.

Plan E (1)

No sé si és allà de que recordes amb més "carinyu" els temps passats, però d'aquest estiu em queda la sensació que els Agostos ja no són el que eren. Agost significava una calor asfixiant i una quietud absoluta, quasi paranormal a la ciutat. Bé, amb la calor tampoc et mous massa, així que potser cada dia d'agost a les 3 del migida podrien desfilat les comparses del carnaval de Rio i jo no n'hagués estat conscient, pel que podriem delimitar aquesta tranquilitat al meu barri, o carrer...

Però, com a pressagi dels nous temps, fa uns anys un Mercadona es va instalar prop de casa i fins a les hores més xungues era possible veure algún pobre ciutadà passant el tràngol de transitar entre l'aire fresc del mercadona i l'aire acondicionat de casa.

I ha arribat la crisi. Així que ara jo no hem perdut aquella tranquilitat, sinó que a més ara els plans d'estímul econòmic ens roben el silenci matinal. Un petit escamot d'obrers fluorescents han aixecat el carrer i fins les pobres rates es veuen foragitades de la fesqueta del clavagueram per les implacables taladradores.

Tot i haver destruït el meu concepte d'Agost he de confessar que el Plan E m'agrada. No m'agrada com la Xocolata o un 2-6 al Madrid, però crec que sóc una mica partidari de destinar part dels esforços patris a recuperar l'economia global. Perquè tots els obrers que curren al meu carrer són marroquins. I els altres obrers (els que miren com els companys curren) també són marroquins. (Hauràn après això dels obrers locals?). Imagino que, com a bons emigrants, gastaran part dels seus salaris (dels fons d'estímuls econòmic) a les seves terres d'origen, pel que estic orgullós que Espanya prengui exemple de països líders com Alemania (on les seves ajudes a l'automòbil van fer augmentar la producció de Polos a Espanya) i no pensin només en estimular la pròpia economia.

No m'agradaria que se m'interpretés de forma irònica. Ans el contrari, m'agradaria extendre aquest concepte d'estimul econòmic solidari a altres regions; però fer-ho de forma directa: Per exemple asfaltant carreteres a Bolivia. La gent d'allà ho agrairira. I els meus pares, que van estar més de 30 hores per a fer 130 km.

Carglass

Escolteu la ràdio? Heu sentit l'odiós anunci de Carglass? Els que et canvien el vidre del cotxe? Segur que ja algun lector ja n'està cantant la sintonia..
No heu tingut mai ganes de tirar una pedra al parabrises del cotxe només per comprobar com de ràpid i eficaç és seu sistema de canvi del vidre del cotxe?
Segur que els operaris canten la cançoneta mentre treballen...

Però sembla que hi ha llocs del món on quan surten de la dutxa al matí no senten la simpàtica mel·lodia (carglass canviaaaa.. carglass reparaaaa..).
Com ha de ser la vida en un lloc així? Com es pot viure en un lloc sense Carglass?
A Bolivia sembla que se'n surten.

Albums de vacances

Ja estic bastant cansat del patètic estat del blog, els continguts es deterioren i els posts d'emergència (per evitar que Pons em califiqui de blog inactiu) només augmenten la sensació d'arrossegament en la mediocritat i la penuria de la bitàcola.

Varies són les sortides a aquesta situació, però no les enumeraré ara. Anirem directament a la meva preferida: El plagi/robatori de continguts de tercers. Si es pot fer de forma vil encara millor.

Però quins són els meus continguts preferits? Abans de fer una enquesta (segurament amb resultats decebedors) pressuposaré que els millors continguts són els que parlen de viatges. De nou un problema.

Tot i que sempre he somiat una existència errant i tortuosa, a l'exemple d'Arthur Rimbaud (tot i que amb l'Ak-47 i els nens soldat ser traficant d'armes ha perdut atractiu), ja fa un any del meu últim viatge (encara tinc material per a posts, però exigeix massa esforç...). De forma que em dedicaré a robar alguns dels greatest hits del recent viatge a Bolivia d'uns familiars pròxims.
(Bé, els meus pares.)

I per innaugurar una etiqueta , seguirem el consell del meu únic comentarista :
"Posar fotos de nadons sempre dona alegria a un blog."

On està la bola?

M'imagino un entrenador de Futbol Americà fent el turista per la Rambla quan, després de perdre alguns euros als trileros, troba la inspiració:

Yangtang (1)

Ara fa un any, a 3600 metres passava menys calor..

Tancant la nit

Empar Moliner i el seu bagatge:
".. jo havia estat d'aquelles persones que es coneixen les cançons amb les que tanquen tots els locals de Barcelona, per exemple la cocteleria Stinger de Barcelona tancaven amb The Flower duet de Lakme..."





Quin glamour! Potser algun dia sortirem de la mediocritat i deixarem d'arrossegar-nos en el provincianisme i entrar en un local on els cambrers porten corbatí...


PD: Clar que la mateixa Empar admet que també ha tancat locals on s'usa una cançó del Gitano de Balaguer, un esperit Lumpen que, tot i llunyà, ens és més conegut...

Dilluns en familia

"Cuando yo llegué aquí, todo esto eran prados..."
Passant per davant d'uns xalets al poble de Saga, el meu avi amplia els horitzons de la Cerdanya a en Sergei, simpàtic gruista nascut a Transínistra.

Preguntes interessants

Tengo curiosidad, me pregunto si recuerda usted la primera vez que se vendió..

Rudy Baylor Legítima Defensa.

Inquietant

Guy Ritchie: la versió anglesa del Tarantino més Pulp, humor negre passat de voltes, genials ambientacions dels baixos fons londinencs, estètica de videoclip i uns diàlegs hilarants.
Capaç del millor i més refrescant (comentari odiós, per cert) del cine anglès dels últims anys.
I obviant evidentment el seu matrimoni amb la Madonna i la penosa influència que va tenir en el director.


Què passaria si traslladéssim aquestes format cap a la seva gènesis? Encalçant en l'origen de les històries de detectius tal com les coneixem avui, gènesis de la metropoli industrial i obscura, el Londres victorià, origen de celebritats com Jack l'Esbudellador. O Sherlock Holmes.

Un Sherlock Holmes videoclipero? Amb frases enginyoses, respostes iròniques i criminals carismàtics? Es inquietant. Pot ser molt gran i alhora terrorífic...





Ho veurem el 15 de gener.

Herois quotidians

Cantautors de dretes, coolhunters de la llengua, marisqueries halal, woks de protesta, el timbaler del bruc (la primera droga sintètica autènticament catalana), ONGs per a escriptors no mediàtics, un musical basat en Josep Lluís Nuñez, pàrquings feng shu o línies eròtiques de sexe tàntric.

Humor delirant, ironia, genialitat i mala llet: Empar Moliner. Fan falta més comentaris?

Udaipur

Més Baltimore

Si alguna persona continua continua llegint el blog inmunitzat a la falta de rumb i lògica interna pot ser que li soni d'alguna cosa la passió desfermada per The Wire. I d'aquí l'alegria al veure aquest article (més del mateix, però sempre és un plaer), on s'hi s'expliquen coses com:

Baltimore es fascinante pero criminal. Mezcla el sabor histórico y la herencia portuaria con el drama de una realidad en declive y un proceso de desindustrialización que ha dejado en el paro a dos de cada tres negros en un lugar en el que tres de cada cuatro habitantes son de esa raza. En esas calles y esos suburbios desangelados, que son insoportablemente gélidos en invierno y pegajosamente húmedos en verano, no hay nada más familiar que el sonido de un disparo. Hay casi 300 crímenes al año, tres veces más que en Los Ángeles y seis más que en Nueva York.

Y allí se plantó el equipo de ‘The Wire’. Su creador, David Simon, se temía lo peor: pensaba que más tarde o más pronto tendrían que salir corriendo con las cámaras a cuestas por haberse metido en una zona demasiado peligrosa. Ocurrió lo contrario.
Uno de esos visitantes patibularios se le acercó y le dijo por lo bajo:
“Vimos el episodio del otro día. El tipo del que hablábais es Warren, un amigo
mío. ¿Os habéis enterado de lo que pasó hace un par de días en el embarcadero?”.
Y así comenzó una sinergia poco probable: delincuentes convertidos en
guionistas.
(...)

Un buen número de críticos de televisión e incluso analistas políticos,
como Jacob Weisberg o Tim Goodman, han calificado a The Wire como la mejor serie
en toda la historia de la televisión: “Ninguna otra serie ha hecho nunca nada
remotamente parecido a lo que ha logrado ésta: retratar la vida social, política
y económica de una ciudad americana con la amplitud, la precisión observadora y
la visión moral de la mejor literatura”, escribe Weisberg en Slate.

LOVE HATE

Robert Mitchum

Versemblances

Un grup de persones es tanquen voluntàriament en una casa plagada de càmeres. La seva única ocupació serà conviure dia a dia sense cap altre responsabilitat. Setmanalment respondran davant l'audiència, que dictaminarà qui continua la convivència i qui és expulsat, competint d'aquesta forma per un premi destinat a l'últim habitant.
Us sona? Sí, és el Gran Hermano.

Però fins quin punt el seu aïllament els fa inmunes als aconteixements exteriors? Per exemple, una plaga de zombies?

Això és Dead Set:





Us sona? Sí, no és massa diferent de la realitat. Potser l'audiència de Telecinco augmentaria amb una plaga Zombie..

Polònia per a principiants

Mentre esperem que Messi marqui el seu gol de cap, intento fer un sumari sobre el que tots els mites i prejudicis que hauria de constatar, per tenir clar fins quin punt pot arribar a ser versemblant la imatge d'un país ple de fanàtics catòlics, lampistes musculosos, governants homofobs i excercits de tancs envaint el país al ritme de Wagner.

Bé, ho deixarem per un altre moment, que no em concentro...

Quin partidàs..

Km 33

Durant un breu instant vai creure'm fan del programa del 33 anomenat Km 33.
Quan va començar semblava original i interessant.
Personatges més o menys famosos anaven de vacances i gravaven (i eren gravats) descobrint el món. Evidentment cada programa variava depenen dels protagonistes i el destí.

Coincidències em porten a redescubrir el programa la setmana passada. Ha tornat els diumenges a la nit. I després d'una espurna d'il·lusió he anat redescubrint els tics que el poden arribar a fer odiós.

Per començar frases de presentació com: "La Montse se'n va a l'Índia a la recerca de pau interior. " no semblen massa prometedores.

Barrejades amb abundants comentaris (repetits en diferents programes per diferents protagonistes )del tipus "aquest lloc tan poc turístic" o "sortint dels circuits turístics" mentre descubreix la seva espirtualitat en una platja paradisiaca començen a fer venir ganes d'agafar una destral.

No demano que gravin el viatges de Bill Bryson, Colin Thubron o Peter Robb (bé, m'agradaria molt) però si ja fan ràbia que et vinguin amb tòpics (pensant en tots els que t'han colat), almenys que no et venguin la moto del contrari..

Cau la baba

Renunciant a falsos profetes

Criminals reincidents

Llegeixo amb angoixa:

El arqueólogo incombustible
Steven Spielberg planea rodar una quinta entrega de 'Indiana Jones'

En ple costat fosc de la força, George Lucas i Steven Spilberg. Aguantarán fins a arruinar la nostra infància per complet? Els imagino capaços d'arribar fins als ecords més remots i les alegries més secretes, empaquetar-les i tornar-les sortides de la cadena de muntatge de la indústria Light and Màgic, amb el seu nou toc industrial, cobejós del caler ràpid a costa del que sigui, construïnt un futur pitjor a costa d'un passat esplendorós...
No han après la lliçó? No han vist en Michael Jackson? Hi hauria d'haver una llei que obligués als grans genis a morir joves i en plenes facultats...

L'estrella que portes dins

Curiós anunci de les línies aèries Turques (qui no les ha usat mai?).Diuen que anant amb elles "Et sentiràs com una estrella". I una foto d'un ciutadà corrent.

PD: Es curiós, però la persona anònima de l'anunci em sona i no sé de què..

Robant la boira

No ho va entendre. (...)
-Les dones pensen menys en els homes, en general, del que la majoria
d'homes s'imaginen. Les dones pensen en els seus propis homes menys sovint del
que als seus homes els agrada creure. Les dones necessiten els homes menys del que els homes necessiten les dones. Per això és tan important tenir ben controlada una bona dona. Si no es té ben controlada, és probable que s'escapi.

L'encantadora
de Florència.
Salman Rushdie

Pelegrinatge 2009

Després del fracassat intent de l'any passat s'em presenta a casa en forma d'invitació (tot i que no entenc res al estar escrit en hindi) un fulletó sobre la peregrinació a les coves d'Amarnath sorpènent, ja no recordava que vaig haver de donar l'adreça com a peatge per poder menjar gratis com a pelegrí-

Qui hauria de dir que fins a Sabadell arriba la publicitat religiosa hindú...
Doncs si vull purificar la meva ànima tinc encara 45 dies per arribar-me com l'any passat a Pahalgam i unir-me a milers de fervents hindus en el seu viatge cap als genitals divins. I si és a costa d'assimilar als musulmans del Caixmir la missió és encara més sagrada per als més fanàtics vhinduistes.

Tiburón 2

No ho puc evitar...



"Ninguna ataca a su presa con mayor fiereza que el Tiburón de las algas.. la lucha no dura mucho"..

Tiburón

Arribant al nivell de perillositat del "Tiburón de las algas" dels Simpson, implacable assassí d'organismes autotrófics, alerta on hi hagi una samarreta rival..





PD: Llegir el titol del post amb la cançoneta de la Melody del Minoria...

Delicatessens poloneses

Patirem?

Companys de batalla

La superioridad aérea y naval de los Aliados no significaba mucho en las montañas. Antes bien, la mula se convirtió en el territorio montañoso en el equivalente del indispensable DUKW. Los soldados peinaban los campos en busca de forraje, albardas y cualquiera de las famélicas cabalgaduras del país: un solo batallón de infantería que librara una batalla durante una semana en aquellos descampados carentes de carreteras podía necesitar varios centenares de mulas para transportar alimentos, armas y municiones. Un oficial británico, alabando el “agudísimo oído” de los animales y su “sagacidad para elegir el terreno”, hablaba de las mulas con tanta admiración que casi se le saltaban las lágrimas:

-Compartían con los hombres los peligros y las privaciones sin que las sostuvieran ideales ni esperanzas, y sin tener ni siquiera una vida sexual como compensación.

Otros se mostraban más cautos: un manual del ejército de Estados Unidos advertía que la mula es un animal “inquieto y feo” , y que probablemente quiere saber por qué va a morir”. Un caso típico era el de un animal llamado Líos, que un adiestrador de la 45ª División describía como “el montón de cuero más terco de Sicilia”. La montura personal de Bill Darby, Capullito, le mordía el trasero a “cada vez que intentaba montar en ella”. (Unos Rangers bromistas hicieron tragar un montón de pastillas de Benzedrina a un nido de pulgas llamada Blanquita, que luego sería rebautizada cómo Almirante de Guerra.) Los esquiladores de mulas cualificados eran más preciados que los tiradores de precisión. “La manera de hacer que una mula se comporte como es debido” , señalaba un soldado, “es morderle las orejas”. Un antiguo veterinario de la 45ª división organizó su reata de mulas con números de serie y marcas de identificación, e incluso recompensaba las “actuaciones destacadas” ascendiendo a los animales más valientes a cabo o sargento. No obstante, había una barrera infranqueable que confundía a muchos soldados. “Las mulas no sabían hablar inglés”, se lamentaba un oficial del 180º de infantería. “De hecho tuvimos que buscar algunos intérpretes de mulas italianas para poder manejarlas”.

El día de la batalla

Rick Atkinson

Casos pràctics per conquerir Itàlia (1)

(...).estudiaban un manual publicado por el gobierno estadounidense, Italian Phrase Book, en el que, además de los términos para langosta, ostra y mantequilla, se incluían cinco páginas de lenguaje coloquial médico: Arrestate il sangue! ("¡Corte la hemorragia!"), por ejemplo, y otras frases más útiles como Voglio passare la notte ("Me gustaria pasar la noche") y la omnipresente Il governo americao vi pagherà ("El gobierno americano le pagará").

El día de la batalla
Rick Atkinson

Esperant el miracle..

Frases per la posteritat

Com es pot dir tant en tan poques paraules?

Si George Best era el quinto Beatle, Ronaldo es el cuarto Camela (o el tercero de Andy y Lucas).

PD: Tampoc cal perdre's el desenllaç de l'article

Cuando llegue a Madrid (y soltero) lo van a tener que sacar a la calle protegido en una jaula, como a King Kong. Se frotan las manos las putas, las conocidas de televisión (demostrable), las civiles, las agentes FIFA, los centros de depilación, los vendedores de gomina...

Estils

Suposo que quan més oligàrquic sigui un règim més fàcil de controlar ha de ser. Però hi ha formes i maneres de fer-ho: Si a les zones temprades del mediterrani s'enforteixen els lligams a través del vici, a les zones més fredes les coses es fan diferent. No hi ha qui tossi al boss, per exemple si a paio més ric de Rússia li fa mandra pagar a uns treballadors de la ciutat natal del primer ministre, allà va ell, l'home de gel, un parell de mirades i solucionat:





Però el millor és al final, després d'haver enfonsat l'orgull del millonari, deixa anar (segons la traducció):


"And now give me my pen back"

Perquè Putin no perdona, no regala bolis de promoció, sobretot quan t'acaba de perdonar la vida..

PD: Per si algú encara no li té por, aquí en Putin en versió Rambo.

Pirates al parlament

"..com un temporal portat per l'oceà.."

Cantaven els pirates de Dagoll Dagom, ara ho podràn cantar al parlament Europeu els companys del Partit Pirata suec (un espectacular 7% dels vots).


Però una penosa colla de filibusters d'aigua dolça semblen al costat del gran pirata, expert que porta més de 15 anys d'impunitat.

Més Siberia

Després de l'apassionant crònica de viatge Colin Thuborn sobre Siberia; «no es que no haya en sus libros momentos divertidos y enternecedores, vivencias peligrosas, encuentros excitantes, pero el poso que deja su lectura es una honda melancolía.» , i l 'interès que desperta el testimoni de l'autor sobre les últimes alenades d'un món ja fugaç, en fase terminal de descomposició, capaç de ser alhora tràgic i fascinant.. Després... això:

Què hauria passat si a mitja novel·la algún incident hagués deixat tirat a l'autor enimig de la taiga? Podem suposar la resposta. Però si aquest algú fos Bear Grylls no ens cal fer la pregunta. Perquè ja tenim la resposta:








Steve Irwin era un escolta al costat d'aquest home.

Un maleït anunci

El coctel

L'autèntic.

Three measures of Gordon's, one of vodka, half a measure of Kina Lillet. Shake it very well until it's ice-cold, then add a large thin slice of lemon peel.

Decisió de vot

Fa mandra seguir la campanya electoral? Creieu que és important votar, però no sabeu a qui? Doncs responent 30 preguntetes aquesta web de la UE t'indica on rauen les teves preferencies polítiques. Es el típic quadre que ordena les preferències entre esquerra-dreta i nacionalisme, però substituint aquest últim eix pel de partidari de la integració europea.

Tot i trovar una mica extravagant la ordenació que es fa d'alguns partits polítics (només el PP és qualificat com a dreta, ni PNV, ni CIU, etc..) m'ha fet gràcia veure que els partits que em queden més lluny són el Partido Popular Monarquico de Portugal, el UK Independence Party anglès (uns anti europeus orgullosos de conduir per l'esquerra i no usar el sistema metric decimal..).

Estic orgullós però de quedar lluny de grups com Movement pour la France, el Partidul Romania Mare (sí, amb l), o l'Ulster Unionist Party.

I em deixa fred quedar lluny dels Hungars Jabbik Magyarorszagert.

Banalitats

El que m'agrada d'Enric Gonzalez és el plaer de coincidir amb ell. Descubrir les treves idees reflexades al paper i secretament reforçar els teus arguments i les teves conviccions amb la força i el bagatge dels bons precedents i raonaments exquisits.

Però desenganyem-nos, no sempréés brillant, però almenys aleshores és convincent. Tot i que algun cop hi he estat d'acord, mai havia tingut la certesa de coincidir amb la idea de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal.

Però

(...)

Uno sabe que ha llegado a la cumbre del asunto cuando es capaz de dañar muy gravemente a muchísima gente, cuando encarna un cierto estilo de maldad y cuando se le reconoce una determinada imagen, personal o corporativa. En esa élite destacan Hitler y sus nazis, que durante décadas han representado el modelo a seguir.

El problema, cuando se ha alcanzado un prestigio indiscutible como malvado, consiste en los detalles. Las propias virtudes profesionales pueden convertirse en peligrosos defectos. La psicosis y la megalomanía, por ejemplo. Es el caso de Kim Jong-il, el dictador norcoreano, cuyos éxitos (hambrunas, miseria, amenazas nucleares) se ven lastimados por esa estúpida chaquetilla corta, de inspiración psicótica, y por el pelito cardado con el que intenta crecer unos centímetros. Toda una vida dedicada al mal, parcialmente echada a perder por una cuestión de imagen.

(...)

Una lástima. Y una prueba más de que el mal está siempre a un paso del ridículo.

Tant afalag, només per introduir dos paràgrafs graciosos, però fàcils.
Serà que la banalitat està més repartida del que sembla...

Ironies

Podriem definir la Ironia a través d'un exercici pràctic? Empar Moliner es va passar a un altre diari i ja no la podem disfrutar amb la regularitat que voldriem, però per al cas en tenim prou amb un altre mestre:

Crítica


Hoy pensaba decir horrores de Sálvame (Telecinco), pero mejor matizo. Tal vez sepan que el reconocido cineasta Almodóvar, aparentemente molesto porque su última obra no ha provocado un embeleso universal, se ha quejado de que este diario enviara a su crítico de cine, Carlos Boyero, a hacer críticas de cine en Cannes. De paso, ha expresado su disconformidad con que el jefe de Cultura, Borja Hermoso, sea jefe de Cultura. Y, lo peor: ha llamado al director, y el director, que probablemente estaba ocupado con su trabajo de director, no ha podido ponerse al teléfono. El acabose.

Según están las cosas, prefiero no exponer mi opinión personal sobre Sálvame: podría mosquearse Jorge Javier Vázquez y pedir que me echen, o acusarme de no haber visto todas las emisiones del programa (cosa que, lo reconozco, sería cierta). En lugar de opinar, hagamos crítica seria. Digamos que Sálvame, un meta-reality construido sobre estructuras autorreferenciales, lanza una mirada irónica sobre ciertos programas de Telecinco; constituye un desarrollo coherente de obras anteriores, como Aquí hay tomate, manteniendo un similar tono narrativo (con claros homenajes al situacionismo), pero reduciendo el ámbito argumental y elevando a los personajes a un nivel simbólico, casi totémico. Otros dirán, quizá, que se trata de un simple reciclaje de basura. Quede claro que yo podría pensarlo, pero en ningún caso me atrevería a expresar un juicio tan personal y subjetivo.

Quede clara otra cosa: aunque no me gustara el terreno en que se mueve Vázquez, el tipo es un animal televisivo. No le conozco personalmente (una vez nos comunicamos por correo electrónico), pero sospecho que sería capaz de hacer programas sobre casi cualquier cosa. Telecinco le encargó que salvara las sobremesas de la cadena, en caída libre desde el fin del Tomate, y le proporcionó unos materiales determinados. A juzgar por las cifras, ha cumplido la misión. Con un programa horroroso (ay, lo he dicho) y, sin embargo, efectivo.

Aposté públicamente una cerveza a que fracasaría. La tiene pagada donde quiera.

ENRIC GONZÁLEZ
EL PAIS 28/05/2009

Tancat per Champions

Pos això.

Partits decisius

Penúltim partit de les Olives Mortes.

I demà, la Champions.

Condemnats

Mirant una peli d'en Pete Berg (que no està gens malament). No desvetllaré més dades pels que encara vulguin veure la peli (produida per Michael Mann).

- ¿Tu nombre es XXXXXX?
(..)

- ¿Tiens hijos?


Evidentment, 35 minuts després XXXXXX rep un tret al cap (per darrera) i mor lentament en primer plà.

I això que el personatge no havia de tornar a la granja de Wyoming/Montana/Indiana ni havia de casar-se amb la seva nòvia al tornar de la guerra..

Però les convencions del cine són ja universals...

SObre el futur

Sempre he pensat que el debat sobre la desaparició del periodisme és un camelo. Si algú desapareixerà seran les empreses periodistiques anquilosades en velles costums i vicis. Cada cop que es plantejava la pregunta sobre el futur del periodisme em venia en ment la SGAE i la seva defensa dels seus interessos creats esgrimint la cultura com a cavall de batalla. Per això m'encanta quan llegeixo articles tan genials com aquests:

Previsiones

Lo escaso es caro y desconocemos el futuro. Añada a estos dos principios
todas las fórmulas que quiera, y tiene a su disposición la ciencia económica.
¿Quiere especializarse en la cosa bursátil? Recuerde: el dinero no es cobarde;
se limita a ser idiota y a sufrir ataques de histeria. Echar un vistazo a
periódicos viejos resulta instructivo. En 1993 empezó a hincharse la burbuja de
las "puntocom" y el mundo enloquecía con las nuevas tecnologías de la
telecomunicación. Iban a conseguir que nuestra existencia convergiera en un solo
aparato: el televisor. Sí, el televisor. El gran objetivo consistía en tener 500
canales interactivos y elegir para las películas el final que nos
apeteciera.

Internet, cuando se mencionaba, era algo secundario. Entonces surgió AOL,
cuyas acciones llegaron a cotizar a más de 100 dólares, y compró Time Warner.
AOL sobrevive hoy gracias a los contenidos de Time Warner (Time, CNN,
HBO).
Hace casi 10 años, apareció la fiebre del UMTS. Las compañías
telefónicas pagaron fortunas para ofrecer con sus móviles la tecnología de
última generación. Pero los usuarios no querían pagar mucho por ver películas en
el móvil, sino pagar poco por enviar SMS con la tecnología antigua, la
GSM.
Ahora consideramos acabada la industria de la información porque la
información periodística fluye gratis, y nos parece que eso seguirá siendo así.
Se trata de una coyuntura fugaz. Eliminemos los medios tradicionales (nadie
produce nada por la cara) y la información periodística dejará de fluir. Sólo
fluirán teorías conspirativas (ya saben, la gripe mexicana se creó para asesinar
a Obama) y propaganda del poder. Es posible que eso ocurra. En ese caso, lo más
probable es que alguien tenga una idea brillante y se forre vendiendo
información fiable.
Volvemos a lo de antes: lo escaso es caro y desconocemos
el futuro. Considerando lo segundo, y ateniéndonos a la idiotez del dinero,
mejor no me tengan en cuenta el arrebato de optimismo del párrafo anterior.

ENRIC GONZÁLEZ

EL PAIS29/04/2009

Saber interpretar

" (...) Ara sí, ara no: el país del to be or not to be. No el de Shakespeare, que s'altra manera aniria, sinó el de Lubitshc. Com el coronel Erhardt, ens sentim cofois de la nostra fama mundial, sense cap sospita que en realitat se'n foten de nosaltres. L'afalac ens pot fins al punt de creure'ns el missatge publicitari d'una cervesa esbravada al sol que assegura que aquí els contractes els firmen als tovalllons de paper dels bars, de tan bon rotllo com gastem. Tret de nosaltres, la resta de la humanitat d'això en diu paper mullat. "

Agustí Fancelli
El País, 21 de maig de 2009.


PD: "May I say, my dear Colonel, that it's good to breathe the air of the Gestapo again. You know, you're quite famous in London, Colonel. They call you Concentration Camp Ehrhardt."

M'he comprat un portàtil

Wachan (2)

Havent sopat, sobretaula amb Xang, cervesa casolana.

Wachan (1)

Aquesta notícia, em retorna a un dels llocs més xulos on vaig estar a Ladakh.

Un cuarto de siglo de guerra en la cima del mundo

Aunque su nombre significa "donde crecen las rosas salvajes", Siachen es, desde hace 25 años, el campo de batalla a más altura del mundo.

Desde que en 1984 la India y Pakistán se enzarzaron en un conflicto armado aún sin resolver, unos 6.000 soldados —3.000 por cada bando— permanecen destacados en 150 campamentos, situados muchos de ellos a más de 6.000 metros de altura.

No hay una cifra oficial, pero se calcula que más de 4.000 soldados han perdido la vida en esta guerra de orgullo librada contra los elementos. El 99% de las bajas que se producen son muertes por congelación y avalanchas, y se calcula que de media muere un soldado paquistaní cada cuatro días y uno indio cada dos.

Todo empezó con la llamada 'operación Meghdoot', lanzada por el Ejército indio en el invierno de 1984. Hasta ese momento, sólo Pakistán facilitaba permisos a las expediciones montañeras que se dirigían al K-2 y por ello estaba considerada la potencia al cargo administrativo y político de la zona. La India, por su parte, llevaba a cabo incursiones armadas en verano, aprovechando el deshielo.

Hasta que el 13 de abril de hace 25 años Nueva Delhi decidió poner en marcha una audaz operación para la que había estado entrenando en secreto a varios comandos en la Antártida: en pocos días, se consumó la ocupación militar del techo del mundo. Los únicos helicópteros capaces de funcionar en un entorno tan hostil fueron una versión modificada de los vetustos Mi-8, de fabricación soviética; algunos de ellos aún se usan para transportar víveres a los destacamentos.

(...)

Siachen es el glaciar no polar más grande del planeta y se le conoce como el "tercer polo" debido a su elevada altitud y bajas temperaturas. Desde 2007 la India autoriza expediciones civiles a la zona, y tiene previsto construir una carretera que facilite el acceso a un campo base a partir del cual establecer una ruta de suministros para los destacamentos militares. Es lo mismo que hizo China entre 1966 y 1986 en el paso del Karakorum, cuyos 1.000 kilómetros de carretera costaron otras tantas vidas. Es precisamente el elevado coste económico y humano de un proyecto así lo que ha ido retrasando el plan indio una y otra vez.

Por otro lado, el deterioro medioambiental a que está sometido el glaciar, con basura y restos de todo tipo acumulados durante cinco lustros, ha provocado la protesta de grupos ecologistas, pues el río Indo, que riega amplias zonas del norte indio y paquistaní, nace del hielo de Siachen.

La mitad de los soldados que vuelven de Siachen sufre secuelas tales como amputaciones por congelación, edemas y pulmonías, daños cerebrales provocados por la falta de oxígeno e incluso ceguera temporal por la prolongada exposición a la nieve. De hecho, algunos de los voluntarios que eligen ir a Siachen celebran su propio funeral por anticipado.

El camp de batalla més alt de la terra. La glacera més gran de la terra fora dels pols. Glaciar compartit entre la Xina, Pakistan i la India.

Sonaba prou interessant, però tot i el que diu la notícia, el més a prop que es podia acostar un forani al Siachen , per la part del Shyok, fins a Hundar, on a un aburrit soldat li va caure el pel perquè tot passejant ens vem adentrar uns centenars de metres en zona prohibida.

O, seguint les indicacions d'un fullet publicitari de trekking trobat a un barber de , girar a l'esquerra, acabar descubrint el bonic "poble" de Wachan i la familia que l'habitava, on el fill petit disfrutaba d'unes setmanes de vacances per ajudar a la família a recollir provisions per l'hivern, abans de tornar a la seva feina habitual: guia de muntanya per als (inexperts) soldats Indis a la glacera Siachen. El camp de batalla més alt de la terra.

La vall del Nubra es divideix en dos. A l'esquerra per anar a Hundar.

Al fons de la vall, la glacera Siachen.

Els germans Wachan. El germà petit (el que no va de "Lacoste"),

guia de muntanya per als pobres soldats del Siachen.

Errors i mala educació

Mala educació per part meva (rebutjar un regal tan xulo) i un greu error (al pensar que em faria nosa per la resta del viatge).

Satvir Singh i Simon Power, companys en una Jammu paralitzada per la vaga.

Voltant amb moto, a pocs km del Pakistan.

Final del partit

"Ui demà, com estaran els nens..."

La mare profe que no li importa el futbol.

Dia gris

Sí, avui no ha jugat el Barça...

Paradisos terrenals (II)

La gente más rica de Potalovo son los niños. Conducen tractores y excavadoras, poseen casas, navegan en barcos. El hecho que todas estas posesiones sean restos de un naufragio ni importa. Son un simulacro del mundo adulto. Así que los niños se instalan en casas incendiadas, o trepan ea las cabinas de tractores y recorren la tundra sobre ruedas desaparecidas. A veces ocupan el puente del varado y abandonado carguero y ponen rumbo al Mar Ártico. Sólo cuando dejan de ser niños se dan cuenta de que están viviendo en un mundo en ruinas.
A los doce o trece años de edad, dijo Nikolai, empiezan a beber.

(...)

En una ventana de la sala de pediatría veo de pronto a un hombre que me está mirando. Tiene el pelo alborotado alrededor de un rostro quemado por el viento. Pienso por un segundo que se trata de otro borracho de la aldea. Luego me doy cuenta de que no es una ventana ni mucho menos. Es un espejo.
Hace tres semanas que no me veo.

(...)

Han perdido sus tradiciones, dijo el médico, y ni siquiera en la casa del pastor octagenario encontré tótems paganos. Se habían apagado los recuerdos de la gente de sus espíritus de la naturaleza, y de la vieja e inaccesible divinidad entsy cuyo hijo era el dios de la muerte. Nadie conocía ya las epopeyas orales ni al héroe Itje, padre del oso y enemigo jurado de Cristo. Los lugares donde se hacíen sacrificios habían quedado atrás, en la tundra de los renos.
Sólo en el cementerio (el último bastión del conservadurismo) puede haber mantenido vivo el pasado, pensé, la importancia de la muerte. La mañana de mi partida lo descubrí en una ladera fuera de la aldea, oculto entre abedules plateados. Las cruces pintadas y las coronas empapadas eran lo que había esperado: un pueblo superficialmente cristianizado. Y unas cuantas lápidas tenían la estrella comunista.
Pero cuando subí más encontré otras tumbas donde había cornamentas descoloridas. Los trineos-féretros descansaban al lado ritualmente rotos; y los cráneos de reno hacían muecas desde los árboles. En casi todas las tumbas (eso lo veo ahora) las ofrendas de pucheros y cuencos esmaltados están boca abajo y rotos o rajados. En la tumbe de una niña había una muñeca desmembrada.
Cuando me despedí del viejo pastor, le pregunté por esto y era lo que había pensado. Las ofrendas, dijo, estaban rotas porque el otro mundo es lo contrario a éste. Allí los ríso corren hacia atrás desde el mar. Las cosas que están cabeza abajo aquí están allí derechas, y viceversa. Todo lo entero está roto y todo lo roto está allí entero. Si no los muertos no lo encontrarían.
En ese mundo invertido, pensé, Potalovo debe de ser el paraíso.

En Siberia
Colin Thubron

Aniversari - Greatest hits

Passen els anys, però el caball no avança...

Mosquis!

Paradisos terrenals

Mis días en Potalovo se multiplicaron intemporalmente. (...) Todos los servicios estaban en ruinas. (..) Una red de postes, ladeados por el Permafrost, transportaba aún electricidad intermitente de un pequeño generador.
Más de la mitad de la población estaba sin trabajo y el resto (tanto los entsys como los rusos) parecían destrozados por los rigores de la pesca: sombríos, hambrientos, marcados con las huellas de las inclemencias del tiempo. (...)
El hospital no era un lugar seguro. En cuanto se iba el médico, aquellos descastados se colaban dentro y andaban rondando por el pasillo, a la caza de comida, vodka, cualquier cosa, sin hacer caso de los gritos de las enfermeras. Zalameros e insistentes, me prometían pieles a cambio de un adelanto de dinero. El Ivan prototípico de mi recuerdo parecía haberse multiplicado y haber degenerado en ellos. Estaba ya en todas partes, y desesperado. Les expulsaba implacablemente de las salas del hospital, les cerraba la puerta de mi cuarto en las narices, y siempre me sentía afectado por el remordimiento después, viendo por una ventana la retirada de sus hombros encorvados y sus espaldas resignadas. Yo, después de todo, no tenía problemas. Un día un vapor me sacaría de allí.
(..)
Nikolai me recordaba a esos médicos de provincias que pueblan las obras de Chéjov; sólo que en este caso no había ninguna burguesía, ninún jardín de los cerezos, ninguna esperanza voceable. Él estaba solo. Aquél era un periodo tranquilo, decía, pero una semana después llegarían las pensiones mensuales; entonces la gente empezaría a beber y se llenaría la clínica.

-Aquí la gente está perdiendo hasta su idioma. Creo que ésta va ser la última generación que lo hable. Les enseñan en ruso, sus padres saben ruso. Los niños van a las escuelas de Internat de Dudinka a los catorce años, si sus padres están fuera con los renos ( y aún hay algunos al otro lado del río) se van de aquí con siete años de edad.
-Creí que casi no quedaban renos ya.
-Así es. Hasta yo puedo acordarme de cuando había 11.000 en los rebaños de ambos lados del río. Ahora no hay más que unos 1.000 y como sólo se cruzan entre ellos se han hecho cada vez más pequeños. En invierno los furtivos cruzan el río en trineos para matarlos y los renos salvajes atraen a otros y se los llevan también. Todo ese modo de vida está desapareciendo.
-¿Sin nada que lo reemplace?
-Vodka-se echó a reír-.

En Siberia
Colin Thubron

Ell ja ho sap

SI ahir parlavem de profetes del passat, avui toca esmentar els profetes del nostre temps:

José María Aznar, a XL Semanal: «Yo sé cómo salir de la crisis»

Ell ja ho sabia

Vaga

Aquest blog es declara en vaga de posts per discrepàncias amb l'autor.

La vaga serà indefinida fins que no es reinicii la taula de diàleg entre el comitè d'empresa, la SGAE i l'autor.

Apartaments per vacances?

“perhaps the best preserved and most wholly admirable castle in the world”
T.E. Lawrence (Sí, ell).


PD: Fins fan oli d'oliva ecològic!

Taques verdes

Professions de risc

Electricista al Paquistan.

Segons la notícia a El País:

Al parecer, la joven fue flagelada tras acusarla de mantener relaciones ilícitas. Sin embargo, parientes de la muchacha han dicho a los medios paquistaníes que el incidente ocurrió hace un mes cuando un electricista entró en la casa para hacer unas reparaciones. Sacaron a los dos de la casa, primero le golpearon a él, luego a la chica y después los forzaron a casarse. A él se le prohibió divorciarse de su primera mujer.

Trampejant amb la feina

Tantes promeses pendents

Crec que era en la recepció de Zapatero als victoriosos jugadors de la selecció espanyola campiona d'europa en la que, aprofitant l'ocasió, el president del govern els va prometre un ministeri d'esports.
Recordo aquest moment com el que em va confirmar la idea que el president és aquell personatge que no pot passsar un aconeteixement sense tenir-ne part de protagonisme. Pot fer el ridícul, perjudicar-se el futur o donar la nota, però passi el que passi ell sempre deixarà la seva emprenta, el comentari tonto...

La necessitat de vetllar per els interesos d'esportistes millonaris hauria de ser una prioritat per qualsevol govern. S'ha acabat això de sotmetre l'esport a disciplines menors com cultura o educació, sobretot ara, en plena crisi, hem de pensar que despesa social és també aconseguir algun que altre record mundial o medalla de tir amb arc, i no només mantenir als pobres aturats.



Però ara que ja s'ha fet la remodelació de govern (què faran al Polònia sense Magdalena Alvarez i Pedro Solbes?) Zapatero continua cumplint les seves promeses amb la mateixa perseverància de sempre. "Apoiaré....

Recursos telefònics

Són una plaga. No hi ha un moment de tranquilitat a casa que no es vegi afectat per alguna trucada tocapebrots: Telefonia mòbil, internet, el gas, una agència d'assegurances, etc...


Que si un membre de la familia ha estat agraciats en un sorteig (al que evidenment ningú s'ha presentat) que ens permet disfrutar de tarifes excepcionals, o qualsevol altre excusa..

La paciència s'esgota i el nivell de borderies augmenta. Passem d'un "ho sento però no m'interessa" abans de penjar cap a la tàctica Dalmases del regateig "Ui, si no és el més car no m'interessa" però celebrem ara l'ampliació del nostre arsenal amb dues noves respostes:

Adquisició 1: Versó Microsiervos (recordant Sergi Mas)

-"Perdona un moment, però és tinc una cosa al foc.." i deixar el telefon despenjat a veure fins quan aguanten.


Adquisició 2: Resposta Sergi Pàmies, repetint tot el que et diuen

- Hola, és vostè XX?

-Hola, és vostè XX?

A veure quan tarden a cansar-se..



I jo que no hauria dit mai que arribaria a tenir ganes de rebre una tocada tocapebrots...

Arkhangelsk

Una ciutat amb un nom prou curiós: Arcàngel.

Protagonista d'històries curioses i poc conegudes.

I a sobre es troba als confins del món, 2 graus per sota del cercle polar àrtic:

Tots els elements necessaris per una ciutat amb carisma...

Les normes a seguir

Unforgiven

I 36 anys després el clàssic modern, l'últim western crepuscular: Sin Perdón.




Una història inolvidable. Sense paraules.

The Searchers

Llegeixo sobre 50 pelis a veure abans de morir, suposo que llista de conveniència amb els de drets d'emissió disponibles i el target del canal digital, però amb alguena que altra garantía:







Una de les poques coses que vaig aprendre fent el treball de recerca és que segons Martin Scorsese "Centaures del desert" és al seu parar la millor peli de la història del cien americà.

Clàssic del cine, igual que el clàssic comentari:

Entre dos portes, una que s'obre al principi i una altra que es tanca al final, transcorre "Centaures del desert".

Espiant (2)

Però l'espia no captura ni pot recuperar els moments, com quan en Tobies estava passejant per la plaça, ensumant pixades i resseguint les parets fins la cantonada de la plaça on va arrencar a correr creient-se l'Ussain Bolt. Quina feinada a caçar-lo.. i tot i trobar-lo a faltar poc hi pot fer Google..



I finalment, (vist al DS) l'espia espiat:

Espiant (1)

Ara que els llargs tentacles del google ja han arribat a la ciutat, qui podrà anar a fer el cafè tranquil?




Però globalitzar el barri és un luxe per aquells que tenen de què presumir..

Es podría fer un concurs de façanes a través del google...

Mort a la carretera

Sempre m'havia rondat el dubte de si Gaudí era una mica pardillo o va morir víctima d'una conspiració i una empenta oportuna. Però que morís atropellat per un tramvia semblava una mort massa estúpida..

Fins que he vist aquí el fantàstic vídeo grabat des d'un tramvía a Barcelona al 1908, on només cal observar com la gent es queda parada o creua a l'últim moment:




PD: Una altra cosa que he trobat a faltar és el barret. No hi ha res més cool que saludar la càmera amb el barret, (min 5:48 el tio del carro saludant ja s'acosta una mica a una escena grabada per John Ford), quina llàstima que s'hagi perdut aquesta bonica costum...

Dinar a un dhaba, Srinagar

Educar les noves generacions

Serà aquest el camí per evitar més escàndols?




Llegit aquí.


PD: Aprofitant l'avinentesa, no puc evitar penjar el genial vídeo sobre el procés de desintoxicació del monstre de les galetes, versió Family Guy:

Llevar-se a Aru...

.. i mirar per la finestra

Traient la pols

Bertrand, Cournot, Stackelberg, Hotelling, Nash, Walras, Edgeworth...

Quan vaig acabar la carrera no creia que em retrobaria al cap de tant poc amb aquests i altres vells coneguts..
I en cap de setmana.
Quina mandra!

Bonics regals

"JUSTICE IS COMING TO ALL OF US. NO MATTER WHAT WE DO."

Després de fer-li tanta publicitat espero que valgui la pena... i agraeixo el detall del dia de l'estrena, un bonic regal. Gràcies.


PD: La frase és molt molona, però la meva pregunta és si a Itàlia són capaços d'anunciar-la d'igual manera..

Traicions i tradicions

Llegeixo amb sorpresa que els habitants de Venència s'oposen a la instal·lació de màquines de vending en l'espai públic de la ciutat, per no embrutar "l'ànima de la ciutat".
Em causa estupor pensar com els venecians intenten conservar les pedres impol·lutes de la ciutat sense adonar-se que el més important ja ho han perdut, la tradició genètica i cultural del comerç que van permetre l'extensió del poder venecià arreu del Mediterrani.

Venecia se hunde en las aguas de... Coca Cola

Los venecianos han dicho basta. Son conscientes, con dolor, de que la antaño poderosísima República es hoy prácticamente una ciudad museo, pero todo tiene un límite. Y éste ha llegado con la noticia de que este fin de semana el Ayuntamiento y Coca-Cola van a firmar un acuerdo por el cual se instalaran unas 60 máquinas de bebidas en 32 puntos de la ciudad a cambio de unos 2 millones de euros en cinco años más un generoso porcentaje en las ventas de latas y botellas.

La decisión ha puesto de los nervios a la teórica Serenissima y ha hecho coincidir a concejales de izquierda y derecha. "Nuestra ciudad ha sido vendida por cuatro cuartos", ha denunciado Sebastiano Bonzio de Rifondazione Comunista para quien se ha puesto precio "al alma de la ciudad que irradió derechos humanos". En la derecha también han echado mano a la historia. "Al menos podían haber hecho como las cortesanas venecianas que se hacían pagar bien y si han decidido prostituir la ciudad a Coca-Cola por lo menos que les paguen bien", ha subrayado Pietro Bortoluzzi, jefe del grupo de Alleanza Nazionale.

Las autoridades aseguran que las máquinas (que además de bebidas expenderán sándwiches y otros comestibles) no llevarán marca alguna y que se tratará de situarlas en lugares donde no afecten al paisaje urbano. El alcalde de la ciudad, el filósofo Massimo Cacciari, ha hecho gala de pragmatismo veneciano: "Necesitamos desesperadamente fondos para las labores de restauración de la ciudad".

El edil tiene oposición hasta en la familia. Su sobrino lidera un grupo antiglobalización que, obviamente, se opone a la iniciativa. Eso sí, otros políticos locales, que han puesto el grito en el cielo, no han sido menos pragmáticos que Cacciari y han escrito a Pepsi-Cola pidiendo que la eterna rival ofrezca al menos un millón de euros al año a la ciudad.

EL PAIS
27/02/2009

Però aprofundint una mica més arribem al problema de fons: el preu. El problema no és que la Cocacola posi màquines a la ciutat, sinó que podria pagar més per fer-ho. No tot està perdut!