Missing

JJOO 2016

Fa uns mesos un amic optimista em defensava com Brasil es mereixia uns JJOO, i com complia més requisits que altres candidats.

Deixant de banda el concepte JJOO ("Són una plaga que a ningú desitjo" diu un que conec), no podia més que al·lucinar de defensar un lloc on es fan cursos de conducció per escapar de potencials segrestadors, on els cirurgians més exitosos són els que es dediquen a reimplantar orelles artificials als familiars dels rics que han estat bescanviats per diner o la màfia és capaç de paralitzar unes eleccions.

Com que sóc incapaç de donar una argumentació digna dels lectors, us donaré tres referències sobre el tema:

Un documental del que ja havia parlat (Manda Bala):



Tropa de Elite, Una peli descarnada i cruel:



I de colofó un gran llibre del meu escriptor de capçalera, Peter Robb: Una muerte en Brasil.

Buscant feina

"si usted tiene algún problema quizá pueda contratarlos..."



M'ajudaran¿

El poder del perro (III)

Pues claro que no, piensa Fabián. Todos conocen la historia de Rafael Barragos.
Se pregunta si ella también.
Rafi había asisstido a una barbacoa en el rancho, poco después de que Güero y Pilar se casaran, y estaba con algunos cuates cuando Güero sañió de la casa con Piolar del brazo. Rafi lanzó una risita, y en voz baja hizo una broma acerca de que Güero se había casado con la puta de Barrera. Y uno de sus buenos amigos fue a ver a Güero y se lo contó, y aquella noche sacaron a Rafi de su cuarto de invitado, fundieron delante de él la bandeja de plata que les había obsequiado como regalo de bodas, le metieron un embudo en la boca y vertieron la plata fundida.
Mientras Güero observaba.
Así fue como encontraron el cadáver de Rafi: colgado cabeza abajo de un poste telefónico en una carretera secundaria a treinta kilómetros del rancho, los ojos abiertos de par en par a causa del dolor, la boca llena de plata soldificada. Y nadie se atrevió a bajar el cadáver, ni la policía , ni incluso la damilia, y durante años el viejo pastor de cabras que vivía al lado habló del extraño sonido que producían los picos de los cuervos cuando perdoraron las mejillas de Rafi y golpearon la plata.
Y aquell lugar de la carretera llegó a ser conocido como Donde los cuervos son ricos.

El poder del perro
Don Winslow

El poder del perro (II)

"Callan crece metido en fábulas sangrientas.
Cuchulain, Edward Fitzgerald, Wolfe Tone, Roddy McCorley, Pádraic Pearse, James Connelly, Sean South, Sean Barry, John Kennedy, Bobby Kennedy, Domingo Sangriento, Jesucristo.
El rico mejunje rojo de nacionalismo irlandés y catolicismo o de nacionalismo católico irlandés, o de catolicismo nacionalista irlandés. Da igual. Las paredes del pequeño apartamento sin ascensor del West Side y las paredes de la escuela primaria de Saint Bridget están decoradas, si esta es la palabra, con espantosas imágenes de mártires: McCorley colgando del puente de Toome; Connelly atado a su silla, de cara al pelotón de fusilamiento inglés, San Timoteo asateado de flechas; el pobre y desesperado Wolfe Tone cotrtándose el cuello con una navaja, pero la caga y se cercena la tráquea en lugar de la yugular, aunque de todos modos consiguió morir antes de que le colgaran; el pobre John y el pobre Bobby mirando desde el cielo; cristo crucificado.
Por supuesto en el propio Saint Bridget existen las doce estaciones del Calvario. Cristo azotado, la corona de espinas, Cristo recorriendo dando tumbos las calles de Jerusalén con la cruza a la espalda. Los clavos atraviesan sus manos y sus pies benditos (un Callan muy joven le pregunta a la hermana si Cristo era irlandés, y ella suspira y le dice: No, pero como si lo fuera).

El poder del perro
Don Winslow

El poder del perro (I)

Todo el mundo en Sinaloa conoce la leyende de san Jesús Malverde. Era un bandido, un atracador osado, un hombre de los pobres que entregaba el botín a los pobres, un Robin Hood de Sinaloa. Se le acabó la suerte en 1909 y los federales le ahorcaron justo al otro lado de la calle donde se alza ahora su altar.
El altar fue espontáneo. Primero algunas flores, después una foto, después un pequeño edificio de tablas toscamente unidas, que los pobres erigían por la noche. Hasta la policía tenía miedo de derribarlo porque la leyenda afirmaba que el alma de Malverde moraba en el altar. Que si ibas a rezar, encendís una vela y hacías una manda, una promesa devota, Jesús Malverde concedía favores.
Departe una buena cosecha, protegerte de tus enemigos, curar tus enfermedades.
Notas de gratitud detallando los favores concedidos por Malverde están claadas en las paredes: un niño enfermo curado, dinero del alquiler reaparecido com por arte de magia, un detenido fugado, una sentencia de culpabilidad revocada, un mojado regresado sano y salvo del norte, un asesinato evitado, un asesinato vengado.

El poder del perro
Don Winslow

Aristot

"Només hi ha un Tigre Blanc per cada generació"

"Vostè ja coneix el meu amor per la poesia, i especialment per l'obra dels quatre poetes musulmans considerats els més grans de tots els temps. Doncs bé, Iqbal, que n'és un dels quatre, ha escrit un poema excepcional en què s'imaginava que ell és el DImoni i que es revolta pels seus drets davant Déu, que el va voler acoquinar. El Dimoni, segons els muslumans, va ser la mà dreta de Déu fins que va partir peres i es va posar a treballar pel seu compte, i des d'aleshores sempre s'ha lliurat una guerra psicològica entre Déu i el Dimoni. Això és sobre el que ha escrit Iqbal. No recordo les paraules exactes del poema, però diu alguna cosa així:

Déu diu "Sóc poderós. Sóc inmens, Torna a ser el meu criat."
El Dimoni resopon: "Ha!"

Quan recordo el Dimoni d'Iqbal, cosa que faig sovint, escarxofat sota el meu llum d'aranya, penso en una petita figura negra amb un uniformee caqui tot zop que s'enfila cap a l'entrada d'una fortalesa negra.
Mi-te'l aquí, amb un peu recolzat a la muralla envoltada per un grup de micos sorpresos.
Dalt, al cel blau, Déu estén el seu palmell sobre les planures que hi ha dessota, mostrant Laxmangarth a aquell homenet, el seu petit afluent del Ganges i tot el que es troba més enllà: un miló de pobles semblants, mil milions de persones semblants. I Déu pregunta a l'homenet:

-No és meravellós? No és aclaparador? No estàs agraït de ser el meu criat?

I llavors veig com aquell homenet negre vestit amb el seu uniforme caqui tot xop comença a tremolar, com si hagués embogit d'ira, abans no dedica al Totpoderós un gest de gratitud per haver creat el món d'aquella manera en particular, en lloc de les altres maneres possibles.
Veig l'homenet amb l'uniforme caqui escopint a Déu una vegada i una altra alhora que contemplo com capolen la llum de l'aranya una vegada i una altra les aspes negres del miniventilador.

TIGRE BLANC

Aravind Adiga

Una autèntica joia.
Balram Halwai vs Ganesh Gaitonde, les dues cares de la moneda.

Pensions

Després d'alguns anys de carrera d'economia algunes persones cauen en l'error de preguntar-me sobre economia pensant que en tinc algun tipus de coneixement útil.

Però, al igual que es fa a Iese o a Esade, a la UAB no hi vaig aprendre res realment útil, sinó que s'hi va a coneixer gent.
En el meu cas no m'ha servit per coneixer els liders del demà (bé, qui sap..) però almenys m'ha servit per coneixer algú capaç d'explicar els problemes sobre el futur de les pensions d'una forma prou didàctica i gens mainstream. Així que li copiarem sense demanar-li permís:

Abans es pot llegir aquest article com a precedent.

Que les pensions privades són més sostenibles que les públiques.

Suposem que a l'any 2089, el Regne de Lleida -i rodalies- produeix un PIB de 1134 cabres i 285 kilos de cireres.

Suposem que el món només té jubilats i treballadors.

a) Els jubilats tenen plans de pensions privats que els donen drets (en accions) sobre 1000 cabres i 280 kilos de cireres. Als treballadors no se'ls fa pagar cap impost i se'ls paga en salaris 134 cabres i 5 kilos de cireres.
b) Els jubilats tenen plans de pensions públics qeu els donen drets (en obligacions jurídiques) sobre 1000 cabres i 280 kilos de cireres. Als treballadors se'ls fa pagar 1000 cabres i 280 kilos de cireres i se'ls paga en salaris 134 cabres i 5 kilos de cireres.

I aquesta és la màgia de les pensions. L'única forma en què les pensions "no es poden pagar" són perquè amb aquestes cabres i cireres no n'hi ha per alimentar-se a tots. En principi això també té una solució: redistribuir la nostra producció per saciar les necessitats bàsiques (que es podrien cobrir per tots fins i tot si el PIB col·lapsés a més de la meitat del seu valor): atès que les cabres necessiten més terra que les cireres, hom podria imposar una dieta baixa en proteïnes. Si fins i tot això fos impossible, doncs bé, trampa maltusiana. Suggereixo menjar-se als vells -bullits, és clar, la carn és corretjosa..

Si l'argument és: no, és que els plans de pensions privats augmenten l'estalvi, la resposta és que disminueixen el consum, i doncs la necessitat d'invertir i finalment, a través de la caiguda de beneficis, tant els estalvis en valor com la riquesa del país cauen. Si l'argument és: no, però és que volem desenvolupar una economia basada en el sector financer... què puc dir que no hagin dit les notícies aquests darrers mesos? http://www.dilbert.com/2010-01-30/

I aquesta és la meva petita contribució al manual de combat contra els diaris. No llegiu les notícies, és perniciós.

Horatio Cain

Sí, no només resulta ser un nazi, sinó també un ésser que viu al llindar del patetisme..

Saga

Puigcerdà

Cansat de iCoses

Es dolent, però ei, és Apple!!

The Pacific

Com diria el Mario: Sanitarioooooooo

Herois i èpica

Amb molt d'ofici la BBC reconstrueix el cap de setmana previ a l'enfonsament definitiu de la Lehman Brothers i el shock que va representar per al món sencer.

En alguns moments t'arriba a seduir la sensació d'èpica que transmeten un grapat d'homes lluitant contra vent i marea per a salvar l'economia mundial, no pas de forma altruista, costa bastant a un "heroic" Henry Paulson fer-los entendre que ells en serien els principals perjudicats dun suposat enfonsament.

Passen les hores i la lluita contrarellotge per salvar el món capitalista sembla destinada al fracàs, la seva lluita contra un fat inevitable sembla adquirir traçades èpiques a mesura que es va transformant en tragèdia..

Fins que prop de l'últim toc de campana semblen aconseguir una sol·lució de mínims, moment en que en comptes de reflexionar perquè han arribat al límit del desastre es dediquen a obrir les caríssimes ampolles de xampany i a felicitar-se en un bany d'autocomplaença (sóm LB, no ens enfonsem així com així). I llavors els veus com el que són, uns comptables ben vestits, d'orgull, ambició i avaricia desbocats, i amb un ego que els ha robat el sentit de la realitat...

I després succeïx el previsible..

PD: Neteja, pensariem, però quants dels que apareixen allà continuen remenant les cireres? COmençan per l'actual secretari del Tresor..

Consells d'amic

Per si viatgeu a Iran.

A man can have sexual pleasure from a child as young as a baby. However, he should not penetrate; sodomising the child is OK. If the man penetrates and damages the child then he should be responsible for her subsistence all her life. This girl, however, does not count as one of his four permanent wives. The man will not be eligible to marry the girl's sister.


Ayatollah Khomeini


It is better for a girl to marry in such a time when she would begin menstruation at her husband's house rather than her father's home. Any father marrying his daughter so young will have a permanent place in heaven. [NB: L'edat de matrimoni per les noies és 9]

Ayatollah Khomeini


A man can have sex with animals such as sheeps, cows, camels and so on. However, he should kill the animal after he has his orgasm. He should not sell the meat to the people in his own village; however, selling the meat to the next door village should be fine.

Ayatollah Khomeini

(Quotes above are from Khomeini's book, Tahrirolvasyleh, vol. 4, Darol Elm, Gom, Iran, 1990, Source: Homa)


Per si teniu curiositat, tenim més exemples aquí:
http://www.harpers.org/archive/1985/06/0010032

Gràcies RB,ho tindré en compte si he de comprar carn en algun possible viatge al bonic, laic i democràtic Iran.

Joves professionals..

.. evidentment no sóc jo el protagonista d'aquesta interessant anècdota..

Continuar buscant respostes..

.. un any més, com un maleït capitol de Lost la vida és incapaç de proporcionar-nos una resposta sense plantejar-nos noves preguntes. Els anys passen i algunes preguntes canvien, es modifiqen o ens les plantegem de forma diferent (a més com menys perquè que deia un..).

Però les pitjors són aquelles que saps que sempre hi seran. Maleïdes sien!

Com aquella que em tortura des d'aquella nit, fa tants i tants anys..

'Moranu li Franchiski'

El 30 de marzo de 1282, cuando las campanas de Palermo llamaban a Vísperas, los ciudadanos sicilianos, al grito de "Muerte a los franceses", masacraron a la guarnición y a la administración de su Rey angevino. Para lo que son las matanzas, no fue muy grande; la sublevación de los sicilianos sojuzgados durante largo tiempo, pudo parecer simplemente un movimiento de resistencia más. Pero ocurrió en un momento crucial. Carlos, Rey de Sicilia, Jerusalén y Albania, Conde de Provenza, Forcalquier, Anjou y Maine, Regente de Acaya, Señor de Túnez, Senador de Roma, Gran Vicario de la Toscana, autoritario tío del Rey de Francia, protegido del Papa, estaba a punto de zarpar desde Sicilia para saquear Constantinopla, someter a su personal el Imperio Oriental y su Iglesia a la de Roma. Se había convertido en el gobernante más poderoso de Europa; habría sido el más grande desde el Imperio Romano. La rebelión de Sicilia le cambió el destino, y él así lo vio: "Dios mío", le suplicó, "ya que ha sido tu voluntad arruinar mi fortuna, permíteme al menos caer poco a poco". Y así sucedió, lo mismo que con su reino; y al haberse comprometido con su causa el Papado, su caída significó el suicidio de la monarquía papal universal.

Sir Steven Runciman sitúa el clímax en las Vísperas, y nos lleva hasta ellas con un amplio movimiento narrativo que abarca todo el Mediterráneo del siglo XIII. La acción culmina una conspiración urdida en Barcelona y Bizancio, con ramificaciones en Túnez, Jerusalén y Chipre, así como en Inglaterra y Alemania. La sostenida
fuerza narrativa de Runciman, ya conocida por los lectores de La caída de
Constantinopla 1453, se vuelve a mostrar aquí con brillantez.

PD: "When you play the Game of Thrones, you win or you die. There is no middle ground"

Nit de reis

Per exemple el "Wonderlust King" de Gogol Bordello.




Aix.. malaguanyat concert..