un libro asombroso que cuenta la historia de la iluminación artificial: Brilliant, de Jane Brox. (...) darme cuenta de que contando la historia de los inventos que han servido para iluminar la noche y las tinieblas se encuentra uno de esos hilos narrativos que acaban arrastrando el relato formidable de todo: las lámparas de piedra con una concavidad para la grasa animal que se han exhumado en la cueva de Lascaux; los candiles de bronce y de barro en las casas romanas; las pequeñas jaulas en las que los nativos del Caribe y de las islas de los mares del Sur guardaban las luciérnagas o los escarabajos luminosos con que se alumbraban; los pescados podridos que a veces usaban los mineros para alumbrarse sin peligro con el resplandor de su fósforo, eludiendo así usar las lámparas cuya llama provocaba las explosiones terribles del gas grisú; los faroles de aceite de las calles de París en los cuales los revolucionarios ahorcaban a sus víctimas antes de la invención de la guillotina; el holocausto de ballenas gracias al cual fue posible iluminar de noche las fábricas de la revolución industrial y por lo tanto prolongar hasta la extenuación las jornadas de los trabajadores; la invención de la vida nocturna hacia mediados del siglo XIX, cuando la luz de gas en las calles y en los escaparates volvió por primera vez habitable y tentadora la noche de las ciudades, permitiendo que las prostitutas salieran a exhibirse fuera de los prostíbulos y que los hombres se quedaran hasta muy tarde en los cafés; la innovación de los arcos voltaicos, altas torres metálicas que por primera vez inundaron plazas enteras de una cegadora luz eléctrica, tan extraña en su intensidad que provocó el rechazo de Stevenson: "Una nueva forma de estrella urbana brilla ahora por las noches, horrible, extraterrenal, irritante para el ojo humano; una lámpara para una pesadilla...".
Thursday, August 26, 2010
Llum i progrés
Bé, sembla que hi ha bastants persones que difícilment associarien una cosa amb l'altre. Almenys en el seu progrés personal. COm podem llegir aquí.
Wednesday, August 25, 2010
Entrevistes intrascendents d'estiu
Podría escriure unes línies introductòries sobre els motius pels que un hauria de ser devot d'Empar Moliner, però no puc arribar al nivell que es mereix (bé, em fa mandra), així que us recomano aquesta imperdible entrevista amb Empar Moliner
4. ¿Es de carcajada fácil o no? ¿Con qué suele reírse?
–Sí. Con las películas de Leslie Nielsen, los artículos de Umberto Eco y Ferran Monegal, los chistes sexistas, racistas o incorrectos, las primeras temporadas de Los Simpson, con las cosas que dice mi hija.
11. ¿Ha leído alguna vez un libro de autoayuda? ¿Qué le parecen?
–Vomitivos y muy fachas. Encontré particularmente abominable Quién se ha llevado mi queso. Ese en el que dos ratones te dicen que si no te adaptas a los cambios eres un perdedor.
19. ¿Está apuntada a alguna oenegé? ¿A cuál? ¿Cuánto dinero se gasta al año en solidaridad?
–Marco la casilla de las oenegés en la declaración de la renta y pago el túnel de Vallvidrera dos veces al día.
29. ¿Cómo se imagina a sí misma dentro de 10 años?
–Sutilmente operada
4. ¿Es de carcajada fácil o no? ¿Con qué suele reírse?
–Sí. Con las películas de Leslie Nielsen, los artículos de Umberto Eco y Ferran Monegal, los chistes sexistas, racistas o incorrectos, las primeras temporadas de Los Simpson, con las cosas que dice mi hija.
11. ¿Ha leído alguna vez un libro de autoayuda? ¿Qué le parecen?
–Vomitivos y muy fachas. Encontré particularmente abominable Quién se ha llevado mi queso. Ese en el que dos ratones te dicen que si no te adaptas a los cambios eres un perdedor.
19. ¿Está apuntada a alguna oenegé? ¿A cuál? ¿Cuánto dinero se gasta al año en solidaridad?
–Marco la casilla de las oenegés en la declaración de la renta y pago el túnel de Vallvidrera dos veces al día.
29. ¿Cómo se imagina a sí misma dentro de 10 años?
–Sutilmente operada
Tuesday, August 24, 2010
Sunday, August 22, 2010
Friday, August 20, 2010
Tuesday, August 17, 2010
Il Palio
L'any que vé estic convidat a presenciar alguna de les edicions d'aquesta curiosa tradició, famosa arreu per les primeres escenes de l'última de James Bond (Quantum of Solace).
Aquí en podem veure una extensa i bonica explicació. "Ayer no corrió. El médico le recomendó descanso y paja." "e boca en boca rebotan nombres dignos de las mejores páginas de Harry Potter: Dragón, Lechuza, Ola, Girafa, Oca... "
Aquí l'últim Palio, on amb una mica d'atenció es poden observar els detalls que, segons em va explicar R, decideixen la carrera: La cursa no comença fins que els 10 corredors están a la línia de sortida, pel que mentre no hi són es dediquen a negociar uns amb els altres a veure qui serà el guanyador, no guiats només per la vessant econòmica evidentment, sinó per les rivalitats entre contrades. Així els últims a entrar a la línia de sortida es dediquen a negociar el millor moment per a fer-ho, segons els seus interessos..
PD: Me n'oblidava, el comenari de l'expert sobre la cursa d?aquest any:
"Ha guanyat la Tartuca -que em cauen bé perquè tenen una font molt bonica (era el barri gremial dels esculptors) i fan una festes molt decents (pel lloc on es fan, perquè la resta tant és: el que no ens diu l'articulista és que hi ha un únic grup de versions d'èxits dels '80 que fa la festa a totes les contrades). Aquest any, però, estic preocupat perquè deixo Valdimontone (que és la més rica) per la contrada enemiga -per culpa dels llindars-, el Nicchio (que és. però, nobile) i no sé si estic preparat per prostituir tan obertament els meus afectes."
Aquí en podem veure una extensa i bonica explicació. "Ayer no corrió. El médico le recomendó descanso y paja." "e boca en boca rebotan nombres dignos de las mejores páginas de Harry Potter: Dragón, Lechuza, Ola, Girafa, Oca... "
Aquí l'últim Palio, on amb una mica d'atenció es poden observar els detalls que, segons em va explicar R, decideixen la carrera: La cursa no comença fins que els 10 corredors están a la línia de sortida, pel que mentre no hi són es dediquen a negociar uns amb els altres a veure qui serà el guanyador, no guiats només per la vessant econòmica evidentment, sinó per les rivalitats entre contrades. Així els últims a entrar a la línia de sortida es dediquen a negociar el millor moment per a fer-ho, segons els seus interessos..
PD: Me n'oblidava, el comenari de l'expert sobre la cursa d?aquest any:
"Ha guanyat la Tartuca -que em cauen bé perquè tenen una font molt bonica (era el barri gremial dels esculptors) i fan una festes molt decents (pel lloc on es fan, perquè la resta tant és: el que no ens diu l'articulista és que hi ha un únic grup de versions d'èxits dels '80 que fa la festa a totes les contrades). Aquest any, però, estic preocupat perquè deixo Valdimontone (que és la més rica) per la contrada enemiga -per culpa dels llindars-, el Nicchio (que és. però, nobile) i no sé si estic preparat per prostituir tan obertament els meus afectes."
Saturday, August 14, 2010
Sunday, August 08, 2010
Ridin' to Amarillo
Qui no ha volgut mai cabalcar cap a Amarillo?
Rio Bravo
The sun is sinkin' in the west
The cattle go down to the stream
The redwing settles in her nest
It's time for a cowboy to dream
Purple light in the canyon
That's where I long to be
With my three good companions
Just my rifle, pony, and me
Gonna hang my sombrero
On the limb of a tree
Comin' home sweetheart darlin'
Just my rifle, pony and me
Ridin' to (Ridin' to) Amarillo (Amarillo)
Just my rifle, pony, and me
No more cows (no more cows) to be ropin' (to be ropin')
No more (strain)STRAYS will I see
Round the bend (round the bend) she'll be waitin' (she'll be waitin')
For my rifle, pony, and me
For my rifle, my pony, and me
Rio Bravo
The sun is sinkin' in the west
The cattle go down to the stream
The redwing settles in her nest
It's time for a cowboy to dream
Purple light in the canyon
That's where I long to be
With my three good companions
Just my rifle, pony, and me
Gonna hang my sombrero
On the limb of a tree
Comin' home sweetheart darlin'
Just my rifle, pony and me
Ridin' to (Ridin' to) Amarillo (Amarillo)
Just my rifle, pony, and me
No more cows (no more cows) to be ropin' (to be ropin')
No more (strain)STRAYS will I see
Round the bend (round the bend) she'll be waitin' (she'll be waitin')
For my rifle, pony, and me
For my rifle, my pony, and me
Friday, August 06, 2010
El Maresme
Què passaria si agaféssim la riera de (posar aquí el nom de qualsevol poble del Maresme) i la situéssim a dalt de l'Himalaya?
Doncs això és Ladakh, una bonica regió de l'Índia coneguda com "El petit Tíbet", per la profussió dels seus temples budistes, altes muntanyes, criadors de Yaks, i la resta de coses típiques de la cultura tibetana (conflictes fronterers, momos, thupka, gorros vermells i grocs, mandalas, banderoles d'oració...)..
Pressionada per l'impuls del turisme, la pressió urbanistica de la regió no fa més que accelerar-se, en entorn vegetal molt límitat (el principal combustible acostuma a ser la merda de yak assecada) amb conseqüències lògiques quan cada estiu alguna de les tempestes monzòniques aconsegueix escolar-se entre les muntanyes.
Una llàstima.
Doncs això és Ladakh, una bonica regió de l'Índia coneguda com "El petit Tíbet", per la profussió dels seus temples budistes, altes muntanyes, criadors de Yaks, i la resta de coses típiques de la cultura tibetana (conflictes fronterers, momos, thupka, gorros vermells i grocs, mandalas, banderoles d'oració...)..
Pressionada per l'impuls del turisme, la pressió urbanistica de la regió no fa més que accelerar-se, en entorn vegetal molt límitat (el principal combustible acostuma a ser la merda de yak assecada) amb conseqüències lògiques quan cada estiu alguna de les tempestes monzòniques aconsegueix escolar-se entre les muntanyes.
Una llàstima.
Thursday, August 05, 2010
Front comú per la llibertat
Així és, un aliat natural de la causa taurina, M. Burns:
"Deberían dejarme atropellar a quantos niños quisiera"
I should be able to run over as many kids as I want!
Mr. Burns
"Deberían dejarme atropellar a quantos niños quisiera"
Tuesday, August 03, 2010
Greatest Hits: The Simpsons
Ja sé que fa una setmana l'amic Pons va publicar una extensa (i desigual) recopilació dels moments Simpsons, dels que n'hi robo un parell que personalment, trobo memorables.
I aquesta pel meu amic RB, que pel que sembla no ha sentit parlar de la cadena alimentària:
PD: Disculpa'm Ramon pel robo descarat!
I aquesta pel meu amic RB, que pel que sembla no ha sentit parlar de la cadena alimentària:
PD: Disculpa'm Ramon pel robo descarat!
Friday, July 30, 2010
La dictadura de la ignorància
I no pas la ignorància governant, sinó la ignorància democràtica, la del poble que conscientment renúncia, i obliga a renunciar, a elevar la nostra ànima i a fer-nos millor persones.
Com? Doncs al prohibint totes aquelles coses que ens aporta la festa. Deixem que ho detallin persones d'esperit més elevat, capaços d'arribar a nivell de comprensió i sutilesa als que jo, pobre de mi, mai, per molt que m'hi esforçi, arribaré:
Andrés Calamaro
El cantante argentino se siente 'avergonzado porque un compatriota mío junte firmas para abolir esta tradición noble de mirar a los ojos a la eternidad, el arte y la muerte: las corridas de toros'.
Curiosa interpretació de la mirada del toro.. portaria lentilles?
Sabina defiende con pasión las corridas de toros: 'El que no quiera ir a los toros, que no vaya.Pero que no hablen de ecología ni de amor a los animales, porque no conozco a nadie que los ame más que los ganaderos y los toreros.'
De la mateixa manera que ningú estima més als nens que els capellans?
Albert Boadella
El dramaturgo catalán no se anda con rodeos al defender los toros, calificándolos como 'un espectáculo moral y didáctico', porque allí 'existen todas las esencias básicas de la existencia humana: el miedo, la valentía, la astucia, la inteligencia, el buen gusto, el arte, la muerte.'
Trobo adorable el fet de que "el bon gust" sigui una escència bàsica de la vida. Evidentment és més important que la sensibilitat o l'empatía envers el sufriment.
- Calixto Bieito, director de ópera y teatro. "Qué prohibición más bestia, y eso que he ido a pocas corridas, pero tengo clarísimo que los toros son un arte. Creo que lo que tenemos que hacer es no votar a nadie de los que han estado a favor de la prohibición de los toros: me indigna profundamente que se prohíba así una fiesta con las raíces que tiene en Cataluña y en toda España, es arte en estado puro".
Bé, crec que algún inquisidor catòlic, coronel argentí o súbdit d'alguna dinastia manxú també van arribar a fer de la tortura un art. Tradicions a recuperar?
- Luis Eduardo Aute, músico. "Prohibir una tradición cultural es un despropósito. Esto no es una fiesta, es un rito. Se representa en él la vida con todas sus consecuencias: la vida, la muerte, la provocación, el miedo, la estética, el ritmo, la medida. No creo que tenga graves consecuencias más allá de las circunstanciales o territoriales".
... però potser recuperant les lluites de gladiadors completaríem millor aquesta metafora de la vida, no?...
Però acabem amb a un dels nostres bons amics, i millor profeta:
Albert Boadella (director teatral): Considero que la decisión del parlamento es completamente coherente con la sociedad catalana actual. El arte de los toros es el más importante del mundo occidental, y no está en la misma tesitura de una ciudadanía que ha entrado en una espiral anodina, cursi, y mediocre. Una sociedad que deja perder este arte no merece más que lo que tiene. Lamento la pérdida por la minoría que lo apreciaba, ya que aunque había poca afición, ésta existía. La decisión muestra una coherencia lógica con el delirio en el que ha entrado Cataluña. Mañana podrían decidir prohibir el music hall. Conozco a mis ex conciudadanos como si los hubiese parido, por lo que ya vaticiné esta situación hará unos tres años. Un día los responsables de estos desatinos serán juzgados severamente, en lo que yo llamo socarronamente los jucios de Ripoll-Nüremberg, ya que han provocado la ruina moral, cultural y económica de Cataluña.
Aleshores és quan entens com s'estima tant amb Esperanza Aguirre.. tenen una capacitat innata per a evitar el sentit del ridícul...
Per relaxar l'ambient, una mica de sentit comú.
- Felipe Benítez Reyes, escritor. "No me parece bien ni mal. Si unos representantes parlamentarios así lo deciden, no pasa nada. No podemos negar que el toro sufre. Comprendo que a una parte cada vez mayor de la sociedad le resulte censurable".
Llàstima que aquest tipus de lògica no sigui part de tot aquest munt de coses que es poden aprendre a través de la "Fiesta".
Perdó, Boadella és amic, però, aquest cop, no és el nostre hype.
Montero Glez (escritor): El pueblo elige a sus representantes y estos prohiben el ritual argumentando el sufrimiento del toro. El toro no sufre, pues cada vez que el torero le pregunta, citándolo de muleta, el toro responde al juego. Se trata de un juego donde la muerte mata y por lo tanto hay que ser muy artista para ponerse delante de un toro. Lo siento por la afición de cataluña que tendrá que mover corridas de toros clandestinas.
Trobo fascinant la capacitat de les persones de creure que, parlant de forma figurada i afegint paraules com "cultura" i "art" es pot justificar el que et vingui en gana. Amb dos collons.
"El toro no sufre." Perquè? Donc perquè, "citándolo de muleta, el toro responde" i si no ho veus així és que ets un incult, imbècil i antiespanyol.
"Se trata de un juego donde la muerte mata" (wtf??), la conclusió clara de la frase és però "y por lo tanto hay que ser muy artista para ponerse delante de un toro".
Jo vull fer les meves frases així!
"Es tracta d'un joc on l'aigua mulla, i per tant s'han de comprar torrons d'Agramunt."
Com? Doncs al prohibint totes aquelles coses que ens aporta la festa. Deixem que ho detallin persones d'esperit més elevat, capaços d'arribar a nivell de comprensió i sutilesa als que jo, pobre de mi, mai, per molt que m'hi esforçi, arribaré:
Andrés Calamaro
El cantante argentino se siente 'avergonzado porque un compatriota mío junte firmas para abolir esta tradición noble de mirar a los ojos a la eternidad, el arte y la muerte: las corridas de toros'.
Curiosa interpretació de la mirada del toro.. portaria lentilles?
Sabina defiende con pasión las corridas de toros: 'El que no quiera ir a los toros, que no vaya.Pero que no hablen de ecología ni de amor a los animales, porque no conozco a nadie que los ame más que los ganaderos y los toreros.'
De la mateixa manera que ningú estima més als nens que els capellans?
Albert Boadella
El dramaturgo catalán no se anda con rodeos al defender los toros, calificándolos como 'un espectáculo moral y didáctico', porque allí 'existen todas las esencias básicas de la existencia humana: el miedo, la valentía, la astucia, la inteligencia, el buen gusto, el arte, la muerte.'
Trobo adorable el fet de que "el bon gust" sigui una escència bàsica de la vida. Evidentment és més important que la sensibilitat o l'empatía envers el sufriment.
- Calixto Bieito, director de ópera y teatro. "Qué prohibición más bestia, y eso que he ido a pocas corridas, pero tengo clarísimo que los toros son un arte. Creo que lo que tenemos que hacer es no votar a nadie de los que han estado a favor de la prohibición de los toros: me indigna profundamente que se prohíba así una fiesta con las raíces que tiene en Cataluña y en toda España, es arte en estado puro".
Bé, crec que algún inquisidor catòlic, coronel argentí o súbdit d'alguna dinastia manxú també van arribar a fer de la tortura un art. Tradicions a recuperar?
- Luis Eduardo Aute, músico. "Prohibir una tradición cultural es un despropósito. Esto no es una fiesta, es un rito. Se representa en él la vida con todas sus consecuencias: la vida, la muerte, la provocación, el miedo, la estética, el ritmo, la medida. No creo que tenga graves consecuencias más allá de las circunstanciales o territoriales".
... però potser recuperant les lluites de gladiadors completaríem millor aquesta metafora de la vida, no?...
Però acabem amb a un dels nostres bons amics, i millor profeta:
Albert Boadella (director teatral): Considero que la decisión del parlamento es completamente coherente con la sociedad catalana actual. El arte de los toros es el más importante del mundo occidental, y no está en la misma tesitura de una ciudadanía que ha entrado en una espiral anodina, cursi, y mediocre. Una sociedad que deja perder este arte no merece más que lo que tiene. Lamento la pérdida por la minoría que lo apreciaba, ya que aunque había poca afición, ésta existía. La decisión muestra una coherencia lógica con el delirio en el que ha entrado Cataluña. Mañana podrían decidir prohibir el music hall. Conozco a mis ex conciudadanos como si los hubiese parido, por lo que ya vaticiné esta situación hará unos tres años. Un día los responsables de estos desatinos serán juzgados severamente, en lo que yo llamo socarronamente los jucios de Ripoll-Nüremberg, ya que han provocado la ruina moral, cultural y económica de Cataluña.
Aleshores és quan entens com s'estima tant amb Esperanza Aguirre.. tenen una capacitat innata per a evitar el sentit del ridícul...
Per relaxar l'ambient, una mica de sentit comú.
- Felipe Benítez Reyes, escritor. "No me parece bien ni mal. Si unos representantes parlamentarios así lo deciden, no pasa nada. No podemos negar que el toro sufre. Comprendo que a una parte cada vez mayor de la sociedad le resulte censurable".
Llàstima que aquest tipus de lògica no sigui part de tot aquest munt de coses que es poden aprendre a través de la "Fiesta".
Perdó, Boadella és amic, però, aquest cop, no és el nostre hype.
Montero Glez (escritor): El pueblo elige a sus representantes y estos prohiben el ritual argumentando el sufrimiento del toro. El toro no sufre, pues cada vez que el torero le pregunta, citándolo de muleta, el toro responde al juego. Se trata de un juego donde la muerte mata y por lo tanto hay que ser muy artista para ponerse delante de un toro. Lo siento por la afición de cataluña que tendrá que mover corridas de toros clandestinas.
Trobo fascinant la capacitat de les persones de creure que, parlant de forma figurada i afegint paraules com "cultura" i "art" es pot justificar el que et vingui en gana. Amb dos collons.
"El toro no sufre." Perquè? Donc perquè, "citándolo de muleta, el toro responde" i si no ho veus així és que ets un incult, imbècil i antiespanyol.
"Se trata de un juego donde la muerte mata" (wtf??), la conclusió clara de la frase és però "y por lo tanto hay que ser muy artista para ponerse delante de un toro".
Jo vull fer les meves frases així!
"Es tracta d'un joc on l'aigua mulla, i per tant s'han de comprar torrons d'Agramunt."
Saturday, July 24, 2010
Divendres
Després d'un demà molt relatiu...
Bé, el cas és que al funció pública és terriblement estressant i exigent.
Un exemple seria l'últim (ara ja no) divendres. Entre conversa de divendres i conversa de divendres, una companya va demanar consell sobre on portar a menjar un amic forani. I amb el gra de sorra de tot el departament va acabar sortint un cap de setmana sencer per a tots els gustos:
Dinar: Mercèvins C/Amargós nº1 Esmorzars i dinars casolans. menú diari a
5 minuts de la catedral.
Botavara. Paella, xipirons i amanides (plaça barceloneta nº1).
Out of china; 10€ c/ Muntaner 100. Un xino barat, bonic i.. xino.
El mussol; rambla catalunya, 15€.
Cadena La Fonda: quinze nits (plc reial), la fonda (c. Escudellers),
la dolça hermínia (c. Magdalenes),
centfocs.com (balmes 16). 20€
El petit Safrà. Menú "d'autor" tocant al mercat de Sta Caterina.
Sopar:
Las Fernandez. Tres germanes d'El Bierzo regenten aquest
bon restaurant amb tocs "d'almodovar" ubicat al mig del Raval.
SAMSARA - A Gràcia, bones tapes originals.
Koy Shunka. A 5 minuts de la catedral.
El millor sushi de Barcelona segons Ferràn Adrià.
Menú degustació 60€.
Neri h&r (st sever 5) 15-20€ romàntic.
Assaonadors 13. Ambient casa de fusta vella; pla de la garça(born), 20-1h. 20€
EL senyor Perelada, 22€. Cuina d'Aquí.
Can Soler, cuina de mar de qualitat a la Barceloneta.
Kebab. Un Kebab a la Rambla del Raval, com toca a una bona metropolis del s. XXI
La Mafia. Restaurant italià.
La Bodega Sepúlveda
Bars:
Bar Tomàs, patates braves.
NOSTROMO c/Ripoll, a dos minuts de la catedral.
Amb la proa d'un vaixell enmig del bar, on es venen llibres
mariners (sobretot de Conrad).
El agüelo. Cerveseria del carrer Avinyo.
Kentucky. Copes al carrer Arc del Teatre. Lloc conegut i recomanat.
Bar Pastís. Rambla Sta Monica. Conegut local "bohemi".
Nit: Elephant, Almodo Bar (Gràcia) i ja no recordo més..
Bé, el cas és que al funció pública és terriblement estressant i exigent.
Un exemple seria l'últim (ara ja no) divendres. Entre conversa de divendres i conversa de divendres, una companya va demanar consell sobre on portar a menjar un amic forani. I amb el gra de sorra de tot el departament va acabar sortint un cap de setmana sencer per a tots els gustos:
Dinar: Mercèvins C/Amargós nº1 Esmorzars i dinars casolans. menú diari a
5 minuts de la catedral.
Botavara. Paella, xipirons i amanides (plaça barceloneta nº1).
Out of china; 10€ c/ Muntaner 100. Un xino barat, bonic i.. xino.
El mussol; rambla catalunya, 15€.
Cadena La Fonda: quinze nits (plc reial), la fonda (c. Escudellers),
la dolça hermínia (c. Magdalenes),
centfocs.com (balmes 16). 20€
El petit Safrà. Menú "d'autor" tocant al mercat de Sta Caterina.
Sopar:
Las Fernandez. Tres germanes d'El Bierzo regenten aquest
bon restaurant amb tocs "d'almodovar" ubicat al mig del Raval.
SAMSARA - A Gràcia, bones tapes originals.
Koy Shunka. A 5 minuts de la catedral.
El millor sushi de Barcelona segons Ferràn Adrià.
Menú degustació 60€.
Neri h&r (st sever 5) 15-20€ romàntic.
Assaonadors 13. Ambient casa de fusta vella; pla de la garça(born), 20-1h. 20€
EL senyor Perelada, 22€. Cuina d'Aquí.
Can Soler, cuina de mar de qualitat a la Barceloneta.
Kebab. Un Kebab a la Rambla del Raval, com toca a una bona metropolis del s. XXI
La Mafia. Restaurant italià.
La Bodega Sepúlveda
Bars:
Bar Tomàs, patates braves.
NOSTROMO c/Ripoll, a dos minuts de la catedral.
Amb la proa d'un vaixell enmig del bar, on es venen llibres
mariners (sobretot de Conrad).
El agüelo. Cerveseria del carrer Avinyo.
Kentucky. Copes al carrer Arc del Teatre. Lloc conegut i recomanat.
Bar Pastís. Rambla Sta Monica. Conegut local "bohemi".
Nit: Elephant, Almodo Bar (Gràcia) i ja no recordo més..
Tuesday, July 20, 2010
Twicoses
Sí, resulta que... tinc un maleït twitter.. visible a la barra lateral..
Evidentment no tinc res interessant a dir-hi, però almenys el blog semblarà menys moribund.
I el post que tocava avui (de fet tocava divendres passat).. ja el faré demà..
Evidentment no tinc res interessant a dir-hi, però almenys el blog semblarà menys moribund.
I el post que tocava avui (de fet tocava divendres passat).. ja el faré demà..
Thursday, July 15, 2010
Salta Jimmy Jump
Gran gag, tot i tenir la impressió de ser una espècie de Dejà vu compost de molts d'altres..
Tuesday, July 13, 2010
Monday, July 12, 2010
Esperit Juantxi
La lluita continua!
El humor gobierna Reikiavik
Jon Gnarr es el nuevo alcalde de Reikiavik. El pasado diciembre fundó el Iceland's Best Party (el Mejor Partido de Islandia) y con él ganó hace poco las elecciones municipales con el 34,7% de los votos. Jon Gnarr era conocido por salir en televisión y hacer reír a la gente con un personaje de mediana edad, calvorota y feúcho, de convicciones marxistas y con una infancia infeliz por culpa de la militancia feminista de su madre. En su discurso de aceptación del cargo, y ante la previsible desconfianza del 65,3% de electores que no le votaron, intentó calmar cualquier ansiedad innecesaria: "Nadie debe temer al Mejor Partido porque es el mejor partido", dijo. "Si no lo fuera, sería llamado el Peor Partido o el Mal Partido. Jamás trabajaríamos en una formación de esas características".
Durante la campaña, el Mejor Partido -en el que están casi todos los músicos punks de Reikiavik- prometió llevar un oso polar al zoo, repartir toallas gratuitas en las piscinas públicas, construir una Disneylandia cerca del aeropuerto y conseguir del Parlamento la liberalización de las drogas en 2020, entre otros asuntos de parecido calado. Para tener una idea clara del estilo del nuevo regidor, conviene decir que advirtió que jamás entraría en un Gobierno de coalición con un partido en el que sus miembros no hubieran visto completas las cinco temporadas de The Wire, la serie de televisión.
Y eso fue lo que tuvieron que hacer los integrantes del partido socialdemócrata, con el que Gnarr ha pactado para gobernar Reikiavik. La primera medida del nuevo Consistorio fue permitir la entrada libre a las piscinas a todos los menores de 18 años.
Ser divertido no significa que no se sea serio, ha explicado el flamante alcalde, un experto en relaciones internacionales desde que, en un programa de radio, se dedicó de manera obsesiva a llamar a la Casa Blanca, la CIA y el FBI para interesarse por la cartera que acababa de extraviar.
El humorista Coluche se presentó a las elecciones presidenciales de Francia en 1981 y Frank Zappa, el músico de rock, a las de 1992 en Estados Unidos. Ninguno de los dos llegó muy lejos. Cómo estarán las cosas en Islandia -sus bancos colapsaron en 2008-para que el éxito de Gnarr haya sido tan espectacular.
EL PAIS
03/07/2010
Sunday, July 11, 2010
Friday, July 09, 2010
Missing
No només el so de les Vuvuzeles, un mundial que es juga a Sudpafrica.... sense cap espectador de color..
No hi ha legos negres!!
Sunday, July 04, 2010
Dead Meat: Orígens?
"Me voy a casar con ella cuando vuelva..." Boom!
Trench warfare and the quite arbitrary chance of death which went with it led to numerous superstitions. Few ever quite dared to risk fate by sayint that they would do this or that “when I get home”.
D-Day: The Battle for Normandy
Antony Beevor
Friday, July 02, 2010
Amors europeus
El pa de cada dia (o cada antic imperi...)
El viejo se llamaba Ferenc. En un alemán bastante deficiente, me habló de los problemas que tenían los hungaros de la región. Me solidarizo con ellos. Debe ser terrible que dividan tu país de esa manera y acabes en el lado equivocado de la frontera. El Tratado de Trianon parece un gran error, pues todos los habitantes de la región, aunque sean húngaros, ahora son obligatoriamente ciudadanos checoslovacos. Los niños tienen que aprender el lenguaje checoslovaco, y las autoridades confían en que, dentro de un par de generaciones, se habrán conovertido en checoslovacos fervientes. Los húngaros odian a los checos, y los rumanos también, y por los mismos motivos (por alguna razón, sus sentimientos contra los serbios son menos intensos), y tienen la intención de recuperar su territorio perdido.
(…)
Es cierto que los pueblos de la frontera son húngaros, pero más al norte son eslovacos puros hasta la frontera polaca. Han estado sometidos a los magiares durante mil años, siempre los han tratado como una raza inferior, y cuando algún eslovaco alcanzaba una posición importante, pronto lo seducían para que formara parte de la nobleza secundaria magiar, con el resultado de que no existían dirigentes locales. A los niños eslovacos los separaban de sus padres y educaban como magiares. Incluso cuando luchaban contra los austríacos en defensa de su nacionalidad y su lengua, los húngaros se dedicaban a oprimir y magiarizar a sus propios súbditos eslovacos. Al maestro de escuela tampoco parecían gustarle mucho los checos consideran a los eslovacos como unos patanes incorregibles, mientras que, a juicio de los eslovacos, los checos son unos burócratas mandones y pequeñoburgeses que se aprovechan injustamente de su proximidad al gobierno de Praga.
EL TIEMPO DE LOS REGALOS
Patrick Leigh Fermor
Tuesday, June 22, 2010
Mobilitat social, però...
De l'informe
En sentit estricte, amb les dades disponibles, només podem parlar de mobilitat
ocupacional intergeneracional, i no de mobilitat social. Una veritable mobilitat social tan sols succeeix quan es produeixen canvis en la posició relativa respecte de la seva generació, ja que la mobilitat ocupacional intergeneracional podria ser deguda simplement al canvi de les oportunitats ocupacionals d’una generació a l’altra, és a dir, a la mobilitat estructural.
(...)
Aquests resultats superiors han de ser, però, matisats. Hem observat diferències,
sovint subtils, entre els titulats, per raó del nivell d’estudis i de l’ocupació del pare o la mare, principalment en les probabilitats d’accés a cicles curts o llargs, en certes carreres, en la continuació d’estudis després de titular-se, en la mobilitat geogràfica i en l’accés als nivells alts d’ocupació. També observem diferències pel que fa a la combinació d’estudis i feina. Per contra, no observem diferències per l’origen social en les notes d’accés, en l’expedient acadèmic, en la distribució per àrees ni en els ingressos i la qualitat de l’ocupació. Recerques precedents ja han mostrat resultats similars en referència a la baixa relació, per als titulats universitaris, entre el seu origen social, les seves actituds, els seus comportaments i la seva motivació pels estudis (MASJUAN, 2005, 127). La discriminació social, en canvi, es mostra de manera més clara en etapes anteriors a la universitària, tal com mostren els resultats de l’enquesta PISA per a l’educació secundària (PISA, 2006, 104, 107).
(...)
Finalment, volem fer una consideració de caràcter general derivada dels
resultats obtinguts en relació amb les profundes reformes en curs en el nostre
sistema universitari: globalment, podem fer una avaluació força positiva del
paper que les universitats catalanes han jugat en l’equitat i la mobilitat
ocupacional dels joves. Aquest fet ens ha de dur a una reflexió a fi d’evitar que
els efectes dels canvis en curs puguin reduir la funció d’equitat i de mobilitat
ocupacional que ha jugat el nostre sistema universitari. A tall d’exemple,
hauríem de ser conscients dels efectes que la introducció de l’obligació dels
estudis a jornada completa derivada de l’avaluació continuada pugui tenir, si
no va acompanyada d’un sistema de beques més generós, en dificultar l’accés
al sistema universitari català dels fills d’origen social baix, atès que els
resultats ens mostren que la dedicació a temps complet als estudis té una
clara relació amb l’origen social dels estudiants. En el mateix sentit, els
resultats presentats ens haurien de fer reflexionar sobre el paper de les
universitats públiques de fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que, en
haver acollit un percentatge superior d’estudiants provinents de famílies amb
estatus ocupacional baix, han jugat un paper clau en la democratització dels
estudis universitaris.
Les universitats catalanes, factor d'equitat i de mobilitat professional
En sentit estricte, amb les dades disponibles, només podem parlar de mobilitat
ocupacional intergeneracional, i no de mobilitat social. Una veritable mobilitat social tan sols succeeix quan es produeixen canvis en la posició relativa respecte de la seva generació, ja que la mobilitat ocupacional intergeneracional podria ser deguda simplement al canvi de les oportunitats ocupacionals d’una generació a l’altra, és a dir, a la mobilitat estructural.
(...)
Aquests resultats superiors han de ser, però, matisats. Hem observat diferències,
sovint subtils, entre els titulats, per raó del nivell d’estudis i de l’ocupació del pare o la mare, principalment en les probabilitats d’accés a cicles curts o llargs, en certes carreres, en la continuació d’estudis després de titular-se, en la mobilitat geogràfica i en l’accés als nivells alts d’ocupació. També observem diferències pel que fa a la combinació d’estudis i feina. Per contra, no observem diferències per l’origen social en les notes d’accés, en l’expedient acadèmic, en la distribució per àrees ni en els ingressos i la qualitat de l’ocupació. Recerques precedents ja han mostrat resultats similars en referència a la baixa relació, per als titulats universitaris, entre el seu origen social, les seves actituds, els seus comportaments i la seva motivació pels estudis (MASJUAN, 2005, 127). La discriminació social, en canvi, es mostra de manera més clara en etapes anteriors a la universitària, tal com mostren els resultats de l’enquesta PISA per a l’educació secundària (PISA, 2006, 104, 107).
(...)
Finalment, volem fer una consideració de caràcter general derivada dels
resultats obtinguts en relació amb les profundes reformes en curs en el nostre
sistema universitari: globalment, podem fer una avaluació força positiva del
paper que les universitats catalanes han jugat en l’equitat i la mobilitat
ocupacional dels joves. Aquest fet ens ha de dur a una reflexió a fi d’evitar que
els efectes dels canvis en curs puguin reduir la funció d’equitat i de mobilitat
ocupacional que ha jugat el nostre sistema universitari. A tall d’exemple,
hauríem de ser conscients dels efectes que la introducció de l’obligació dels
estudis a jornada completa derivada de l’avaluació continuada pugui tenir, si
no va acompanyada d’un sistema de beques més generós, en dificultar l’accés
al sistema universitari català dels fills d’origen social baix, atès que els
resultats ens mostren que la dedicació a temps complet als estudis té una
clara relació amb l’origen social dels estudiants. En el mateix sentit, els
resultats presentats ens haurien de fer reflexionar sobre el paper de les
universitats públiques de fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que, en
haver acollit un percentatge superior d’estudiants provinents de famílies amb
estatus ocupacional baix, han jugat un paper clau en la democratització dels
estudis universitaris.
Les universitats catalanes, factor d'equitat i de mobilitat professional
Tuesday, June 15, 2010
No eren Rimbaud
Supongamos que los bancos los dirigen hombres poderosísimos con una enorme confianza en sí mismos; que los nuevos instrumentos financieros han abolido el riesgo, y que nuevos mercados en partes desconocidas del mundo ofrecen incomparables oportunidades de crecimiento que pronto dejarán rezagada a Europa.
Supongamos que todo sale mal; que los banqueros son crédulos, egocéntricos y demasiado estúpidos para entender bien lo que están haciendo; que los nuevos instrumentos en realidad solo valen para esconder lo temerarios que son; que resulta que los nuevos mercados son inestables y peligrosamente tendentes a derrumbarse; que cuando todo esto sale a la luz, uno de los bancos más poderosos del mundo se hunde y amenaza con llevarse por delante el sistema financiero mundial.
(...) Continua
Wednesday, June 09, 2010
Tuesday, June 08, 2010
Saturday, June 05, 2010
Corpus (2)
-Barceloneta: Fa molta calor, i em queda pendent de veure el nou Skyline de la ciutat. Anem a veure l'hotel Vela. No em sembla tan desagradable com diuen. Em fa més mal veure les pistes de padel enganxades a la platja del Club Natació Barcelona o la dotzena Iots enormes atracats al moll.
-Mercat de la Barceloneta. Recordo que per aquí hi havia llocs que volia conèixer, però sóc incapaç de recordar-ho. Un home gran de pell curtida i gorra de mariner seu sol en una vella cadira de fusta al costat d'un portal, sota un balcó amb tot de roba estesa. Els turistes li fan fotos, serà de la oficina de Turisme?
-Capitania General. Tot anant cap al carrer Còdols hi passo per davant i resulta que pel Corpus és jornada de portes obertes a l'antic convent dels Mercedaris. Un bonic claustre, dues escultures, tres armadures amb espases, algunes corrandes i un grapat d'estandard d'ordres militar-religioses. No hi ha gàrgoles, però sí un grapat de policies militars. Un vídeo explica l'origen de l'edifici i de l'ordre dels mercedaris, que tenien la bonica funció de dedicarse a recaptar caler per rescatar als segrestats pels pirates musulmans.
-Carrer Còdols. Tenia pendent de veure'l de dia. No fa pudor, tampoc hi ha fulanes, un perruquer marroquí cobra 4 euros per tallar el cabell i el Bar Mariachi, està obert!
-Via Laietana. Tantes voltes i tanta tonteria, l'únic que volia era venir aquí, a veure el meu futur lloc de treball. Sorollós, però té un pràctic Nostrum just al costat.
-Museu Frederic Marès. El mueseu està tancat, però en un magnífic pati es pot veure l'Ou com balla. Un grapat d'espases de tot tipus i èpoques es poden observar com a mostra del material bèl·lic que portaran de Montjuic.
-Arxiu de la Corona d'Aragó/Palau del Lloctinent, Arxiu Històric de la ciutat/Casa de l'Ardiaca.
Dos exemplars més de l'ou com balla. L'últim disposa de les millors vistes, però del pitjor ou. Deu anar mancat de la Power Balance.
-Plaça del Rei. Dinar sota l'ombra de les gàrgoles de l'Arxiu de la corona d'Aragó, enfront les escales del Palau Reial. Perquè no queia el coi d'ou?
-Mercat de la Barceloneta. Recordo que per aquí hi havia llocs que volia conèixer, però sóc incapaç de recordar-ho. Un home gran de pell curtida i gorra de mariner seu sol en una vella cadira de fusta al costat d'un portal, sota un balcó amb tot de roba estesa. Els turistes li fan fotos, serà de la oficina de Turisme?
-Capitania General. Tot anant cap al carrer Còdols hi passo per davant i resulta que pel Corpus és jornada de portes obertes a l'antic convent dels Mercedaris. Un bonic claustre, dues escultures, tres armadures amb espases, algunes corrandes i un grapat d'estandard d'ordres militar-religioses. No hi ha gàrgoles, però sí un grapat de policies militars. Un vídeo explica l'origen de l'edifici i de l'ordre dels mercedaris, que tenien la bonica funció de dedicarse a recaptar caler per rescatar als segrestats pels pirates musulmans.
-Carrer Còdols. Tenia pendent de veure'l de dia. No fa pudor, tampoc hi ha fulanes, un perruquer marroquí cobra 4 euros per tallar el cabell i el Bar Mariachi, està obert!
-Via Laietana. Tantes voltes i tanta tonteria, l'únic que volia era venir aquí, a veure el meu futur lloc de treball. Sorollós, però té un pràctic Nostrum just al costat.
-Museu Frederic Marès. El mueseu està tancat, però en un magnífic pati es pot veure l'Ou com balla. Un grapat d'espases de tot tipus i èpoques es poden observar com a mostra del material bèl·lic que portaran de Montjuic.
-Arxiu de la Corona d'Aragó/Palau del Lloctinent, Arxiu Històric de la ciutat/Casa de l'Ardiaca.
Dos exemplars més de l'ou com balla. L'últim disposa de les millors vistes, però del pitjor ou. Deu anar mancat de la Power Balance.
-Plaça del Rei. Dinar sota l'ombra de les gàrgoles de l'Arxiu de la corona d'Aragó, enfront les escales del Palau Reial. Perquè no queia el coi d'ou?
Friday, June 04, 2010
Corpus (1)
Ultim divendres lliure, però toca burocràcia, així que almenys aprofites el matí. I pots passar per un grapat de llocs:
- Passeig de Gràcia. A firmar una beca, amb el destí aparentment menys interessant (per mi) dels possibles: Universitats.
-Palau de Pedralbes. Emular el principi (o final?) de Lost, enmig del bambú, clar que el Jack no podia refrescar-se en una font creada per Gaudí... Bé, potser sí, en aquella illa tot és possible...
-Diagonal 690. Compulsar paperots, desrebregar el títol (perquè collons el fan tan gran?), presentar documentació per una preinscripció. Esmorzar.
-Metro, Línia verda. Entra al vagó una noia amb samarreta blanca (prou blanca per veur ela roba interior) de tirants i pantalonets texans (molt) curts. Mentres l'home que llegia El País completament abstret intenta dissimular les mirades, a mi em costa afegir-me als comentaris de les dos dones grans del meu costat. "Sí que va una mica alegre, sí", "Sí va així vestida al matí, què farà al vespre!?".
Quines coses que em perdia a Polònia!
-La Boqueria. Sortint de la parada de metro un es topa amb el mercat. Incitat per la set un s'hi acosta, però ja se sap que una retirada a temps és mitja victòria, i enfront la marea humana un recula cap al..
-Mercat de Santa Caterina. Menys fruites tropicals, més tranquilitat, menys tripes i caps xai, i una pregunta: Com s'ho ha de fer un per poder observar el coi de teulat?
-Incitat pel carrer de Sant Pere més Baix un es veu obligat a investigar els noms dels carrers del barri, a destacar:
Carrer de Sant Pere Més Baix
Carrer de Sant Pere Mitjà
Carrer de Sant Pere Més Alt
Carrer d'En Cortines
Carrer de la Volta dels Jueus (bonic carreró on coincideixo amb un home,aparentment no jueu, miccionant de forma no discreta).
Carrer del Portal Nou (res d'especial, excepte pel Mario, ja que hi ha una pastisseria on fan Coulants).
-Però fart d'anar sense rumb, un es deixa portar per l'instint, i acaba al Museu de la xocolata. Fent massa calor per una xocolata calenta, un s'abona a un (decepcionant) "Batut fred de xocolata", conegut fora del museu com a Cacaolat fred. Decepcionat, aparquem la visita, perquè les experiències dolces d'han de compartir.
-Carrer dels Flassaders. Hi arribo per casualitat i recordo que vaig llegir algun lloc que era un dels millors carrers de Barcelona. No hi acabo de trobar el què, però estic orgullós de poder passar tranquil pel carrer de les mosques.
-Carrer Montcada. Prou bonic. Molta cua per al museu Picasso, però just a davant, al Museu tèxtil fan una exposició de disseny i venen DVDs per 11 euros amb un únic pla-seqüència d'un foc cremant. Jo ja tinc llar de foc. El millor: un boomerang amb forma de dos óssos, ideal per a fer correr el gos sense cansar-te.
-Esglèsia de Santa Maria del Mar/ Fossar de les Moreres. Contant gàrgoles. Té una bonica austeritat i és gran, però no tant com la de Gdansk...
- Passeig de Gràcia. A firmar una beca, amb el destí aparentment menys interessant (per mi) dels possibles: Universitats.
-Palau de Pedralbes. Emular el principi (o final?) de Lost, enmig del bambú, clar que el Jack no podia refrescar-se en una font creada per Gaudí... Bé, potser sí, en aquella illa tot és possible...
-Diagonal 690. Compulsar paperots, desrebregar el títol (perquè collons el fan tan gran?), presentar documentació per una preinscripció. Esmorzar.
-Metro, Línia verda. Entra al vagó una noia amb samarreta blanca (prou blanca per veur ela roba interior) de tirants i pantalonets texans (molt) curts. Mentres l'home que llegia El País completament abstret intenta dissimular les mirades, a mi em costa afegir-me als comentaris de les dos dones grans del meu costat. "Sí que va una mica alegre, sí", "Sí va així vestida al matí, què farà al vespre!?".
Quines coses que em perdia a Polònia!
-La Boqueria. Sortint de la parada de metro un es topa amb el mercat. Incitat per la set un s'hi acosta, però ja se sap que una retirada a temps és mitja victòria, i enfront la marea humana un recula cap al..
-Mercat de Santa Caterina. Menys fruites tropicals, més tranquilitat, menys tripes i caps xai, i una pregunta: Com s'ho ha de fer un per poder observar el coi de teulat?
-Incitat pel carrer de Sant Pere més Baix un es veu obligat a investigar els noms dels carrers del barri, a destacar:
Carrer de Sant Pere Més Baix
Carrer de Sant Pere Mitjà
Carrer de Sant Pere Més Alt
Carrer d'En Cortines
Carrer de la Volta dels Jueus (bonic carreró on coincideixo amb un home,aparentment no jueu, miccionant de forma no discreta).
Carrer del Portal Nou (res d'especial, excepte pel Mario, ja que hi ha una pastisseria on fan Coulants).
-Però fart d'anar sense rumb, un es deixa portar per l'instint, i acaba al Museu de la xocolata. Fent massa calor per una xocolata calenta, un s'abona a un (decepcionant) "Batut fred de xocolata", conegut fora del museu com a Cacaolat fred. Decepcionat, aparquem la visita, perquè les experiències dolces d'han de compartir.
-Carrer dels Flassaders. Hi arribo per casualitat i recordo que vaig llegir algun lloc que era un dels millors carrers de Barcelona. No hi acabo de trobar el què, però estic orgullós de poder passar tranquil pel carrer de les mosques.
-Carrer Montcada. Prou bonic. Molta cua per al museu Picasso, però just a davant, al Museu tèxtil fan una exposició de disseny i venen DVDs per 11 euros amb un únic pla-seqüència d'un foc cremant. Jo ja tinc llar de foc. El millor: un boomerang amb forma de dos óssos, ideal per a fer correr el gos sense cansar-te.
-Esglèsia de Santa Maria del Mar/ Fossar de les Moreres. Contant gàrgoles. Té una bonica austeritat i és gran, però no tant com la de Gdansk...
Thursday, June 03, 2010
Autèntica felicitat
... and when the Doctor told me I didn't have worms anymore, that was the happiest day of my life.
Ralph Biggum
Tuesday, June 01, 2010
Glee
Alguna cosa hi ha, però Glee em té basculant entre una fascinació desbordant i un sentiment de vergonya aliena. Típica serie d'adolescents d'institut des de la zona marginal: invàlids, obesos, gays i tot tipus de marginats.. què passa? DOncs que canten en un cor.
I fan una sèrie musical.
I la fan ben feta (en tots els sentits, també en els negatius).
De moment renuncio a decidir, fins que no em topi per casualitat amb un tercer capítol no decidiré si m'agrada o li dedico més atenció.
I fan una sèrie musical.
I la fan ben feta (en tots els sentits, també en els negatius).
De moment renuncio a decidir, fins que no em topi per casualitat amb un tercer capítol no decidiré si m'agrada o li dedico més atenció.
Friday, May 28, 2010
Wednesday, May 26, 2010
Màgia potàgia
Magia Potagia, diu Hernan Casciari.
No recordo exactament quan va ser, però calculo que vaig trencar el meu pacte amb Lost entre la segona i la tercera temporada. Al igual que la predecessora, Alias, vaig cansar-me del "encara te la colem més gran".
Aquest cop, almenys, JJ Abrams deuria entendre el petit error d'Alias i va vendre la moto que sí, que en el fons tot responia a un motiu últim i misteriós. Però de fet a ningú li importa, no té cap mena de transcendència, no deixa de ser l'últim gir que aparentement justifica la resta, l'última excusa per poder concluïr d'una forma que aparentement doti de sentit al conjunt, de simular que tota la innovació i ambició narrativa existía per alguna cosa més que per sorprendre i enganxar l'espectador a la pantalla.
Per això m'omple d'orgull i satisfació poder copiar alguns dels arguments amb els que més m'identifico, i confrontar-los a alguns dels llargs i autocomplaents (a vegades fins a delirants) escrits que he vist tot justificant aquest final.
Com sempre, tot els bons arguments són plagiats, en aquest cas d'aquí i aquí, entre altres.
PD: Y SUPERSUPERAFAVOR: del perro Vincent.
No recordo exactament quan va ser, però calculo que vaig trencar el meu pacte amb Lost entre la segona i la tercera temporada. Al igual que la predecessora, Alias, vaig cansar-me del "encara te la colem més gran".
Aquest cop, almenys, JJ Abrams deuria entendre el petit error d'Alias i va vendre la moto que sí, que en el fons tot responia a un motiu últim i misteriós. Però de fet a ningú li importa, no té cap mena de transcendència, no deixa de ser l'últim gir que aparentement justifica la resta, l'última excusa per poder concluïr d'una forma que aparentement doti de sentit al conjunt, de simular que tota la innovació i ambició narrativa existía per alguna cosa més que per sorprendre i enganxar l'espectador a la pantalla.
Per això m'omple d'orgull i satisfació poder copiar alguns dels arguments amb els que més m'identifico, i confrontar-los a alguns dels llargs i autocomplaents (a vegades fins a delirants) escrits que he vist tot justificant aquest final.
Com sempre, tot els bons arguments són plagiats, en aquest cas d'aquí i aquí, entre altres.
La serie muere como ha vivido: en la frontera entre lo digno y lo ridículo, lo soportable y lo absurdo, lo necesario y lo completamente accesorio.
Uno puede hablar de infiernos, purgatorios y otras socorridas entelequias pseudomísticas y pretendidamente profundas y olvidarse de los garrafales errores de concepción, de las constantes rupturas del pacto de ficción (una cosa es proponer un pacto flexible y otra, pasártelo por el forro cada tres episodios) y de la aplicación constante de la máxima “no tengo que explicártelo todo porque te considero suficientemente inteligente y preparado como para sacar tus propias conclusiones”. Claro que si esas conclusiones son que el emperador va desnudo o que complicación e inteligencia no tienen nada que ver, quizá ya no queramos escucharlas.
EN CONTRA: de que este último capítulo contenga algunas de las secuencias más ridículas de toda la serie, con unos niveles de incoherencia y mala escritura que sólo a ‘Lost’ se le perdonan (hasta yo lo hago ya),
SUPERENCONTRA: de que ‘Lost’ se haya salido con la suya y se haya ido dándonos un timo más grande aún, como hacía Sawyer y de no poder escribir un post tragándome todas mis críticas a la serie. This is it.
EN CONTRA: de que este último capítulo contenga algunas de las secuencias más ridículas de toda la serie, con unos niveles de incoherencia y mala escritura que sólo a ‘Lost’ se le perdonan (hasta yo lo hago ya),
PD: Y SUPERSUPERAFAVOR: del perro Vincent.
Monday, May 24, 2010
Thursday, May 20, 2010
Tuesday, May 18, 2010
Friday, May 14, 2010
Externalitzacions
Externalitzar per millorar en costos, per exemple en temps.
O externalitar per..per.. donar un toc a dictadura chic? O un toc chic a la dictadura, qui sap?
Bé, sorprenents els dos últims paràgrafs:
O externalitar per..per.. donar un toc a dictadura chic? O un toc chic a la dictadura, qui sap?
Bé, sorprenents els dos últims paràgrafs:
Las prendas están cuajadas de detalles con referencias al país; el bolsillo imita la omnipresente silueta piramidal del colosal e inacabado hotel Ryugong de Pyongyang, los botones son casi redondos ("en Corea del Norte nada tiene el aspecto que esperas, pero funciona casi siempre", dice Källstigen) y las costuras interiores de la pernera brillan en la oscuridad, "como las estrellas en Pyongyang, de noche, a oscuras". Otro detalle aparentemente intrascendente es el color de los vaqueros. "Los tejanos azules se consideran un símbolo yanqui. Hubo que hacerlos en negro, aunque al lavarlos adquieren ciertos tonos azulados".
Los tres viajaron en 2008 con gastos pagados a Pyongyang. "Les ofrecíamos fabricar 1.000 unidades. Les parecía poco y nos ofrecían comprar una mina de zinc, o exportar una máquina fundidora de zinc -el zinc era siempre lo primero-, o refrescos o chaquetas...", recuerda Källstigen. Pero el dichoso metal fue providencial; después de que el mayor fabricante textil del país rechazara su oferta, los vaqueros acabaron siendo manufacturados (con tejidos de Australia o Alemania) en las instalaciones de una mina de magnesita y, por supuesto, zinc. "Es la planta donde hacen los uniformes para los mineros. La visitamos para supervisar la producción y vimos que las condiciones de trabajo eran muy dignas", explica Källstigen. "Para el futuro, estamos pensando en producir allí nuevos modelos de tejanos, chaquetas o pantalones con recubrimiento de, ¡sorpresa!, ¡zinc!".
Tuesday, May 11, 2010
Monday, May 10, 2010
Wednesday, May 05, 2010
Aquest català universal
Resumint amb la primera frase:
"If you want to understand the evolution of institutionalised corruption..."
"If you want to understand the evolution of institutionalised corruption..."
Tuesday, May 04, 2010
Saturday, May 01, 2010
No només el pollastre!
Quins productes et fan tenir desviacions en el teu ser com a home?
Un dos tres, responda otra vez..
.. la gomina?
.. els productes light?
.. la soja?
.. el tofu?
.. les coses vermellletes que es posen a l'amanida i que s'han posat tan de moda?
.. el "gazpacho suave"?
Thursday, April 29, 2010
Millorant els clàssics (2)
Si ja sabem que "Afegint-hi zombies qualsevol història millora", o que un Tie Fighter sempre serà més efectiu que una avioneta fumigadora, de quines altres maneres es pot millorar allò que ja ha quedat per la història?
Per exemple Titanic?
Dirty Dancing?
No m'acaben de convencer... però, Bridget Jones?
Sí, definitivament Colin Firth no tindrà mai el glamour d'Iron Man!
I sobretot, quan li fot la bufa al Hugh Grant (el somni de mitja humanitat) aquest ja no s'aixeca!
Per exemple Titanic?
Dirty Dancing?
No m'acaben de convencer... però, Bridget Jones?
Sí, definitivament Colin Firth no tindrà mai el glamour d'Iron Man!
I sobretot, quan li fot la bufa al Hugh Grant (el somni de mitja humanitat) aquest ja no s'aixeca!
Tuesday, April 27, 2010
Sí, sí, sí, la CORI ja està aquí!
Confirmat: hi ha candidatura de la CORI per les pròximes eleccions al Parlament!
Com diu el comunicat: El BPPNIR* ja tremola.
Vota JUANTXI!
*BLOC DE PARTITS POLITICS NO INDEPENDENTS DE REUS
Com diu el comunicat: El BPPNIR* ja tremola.
Vota JUANTXI!
*BLOC DE PARTITS POLITICS NO INDEPENDENTS DE REUS
Monday, April 26, 2010
Caient del cavall.
"¿Cuál es la mayor amenaza a la que hoy nos enfrentamos? -se preguntaba recientemente Colin Powell-. La gente dirá que es el terrorismo. Pero ¿hay algún terrorista en el mundo que pueda cambiar el modo de vida o el sistema político de Estados Unidos? No. ¿Puede echar a bajo un edificio? Sí. ¿Puede matar a alguien? Sí, pero ¿Puede cambiarnos? No. Solo nosotros podemos vambiarnos... Lo único que hacernos eso, ni debemos utilizar el temor con fines políticos, asustando de muerte a la gente para que te vote, o asustando de muert a la gente para que podamos crear un complejo industrial-de terror."
Legado de cenizas
Tim Weiner
Saturday, April 24, 2010
Hipocresia
Las grabaciones incluían el interrogatorio de Abu Zubaydah, de origen palestino, el primer prisionero de Al-Qaeda de cierto rango importante que hizo la CIA. Había sido capturado en marzo de 2002 por la policía pakistaní, acompañada de agentes de la CIA y del FBI. Le dispararon en el muslo, en el abdomen y en la ingle, y estuvo a punto de morir. Cuando salió del coma, "me pidió que le asfixiara con una almohada - recordaría John Kiriakou, uno de los agentes de la CIA que llevaban el caso-. Pero yo le dije: "No, no. Tenemos.. tenemos planes para usted". Los agentes de la CIA que le interrogaron tenían autoridad, en nombre del presidente de Estados Unidos, de inflingir dolor y sufrimiento a su prisionero hasta llevarlo al borde de la muerte. El prisionero herido declaró que conocía a destacados miembros de Al-Qaeda y que sabía de varios planes para atentar contra objetivos fuera de Estados Unidos; o al menos eso fue lo que dijo después de que la CIA le sometiera al ahogamiento simulado.
Puede que lo que dijo fuera cierto, o puede que no lo fuera. Pero en cualquiera caso, llevaba la marca de la tortura.
"Por entonces yo creía que el ahogamiento simulado era algo que teníamos que hacer-diría Kirakou-. Pero ese tiempo ha pasado, y conforme el 11 de septiembre ha ido quedando más y más atrás en la historia, creo que he cambiado de opinión. Y creo que el ahogamiento simulado probablemente es algo que debería contarse entre lo que no se puede hacer, portque nosotros somos norteamericanos, y somos mejores que todo eso.
Legado de cenizas
Tim Weiner
Friday, April 23, 2010
Coses del dia
Wednesday, April 21, 2010
Aprendre la lliçó
El 2 de abril de 1975, Bill Colby advirtió a la Casa Blanca de que Estaos Unidos estaba a punto de perder una guerra.
(...)
-Creo que Martin (el embajador Graham Martin) debería empezar a preparar un plan de evacuación - dijo Kissinger-. (...) Tenemos que llevarnos a las personas que participaron en el Programa Fénix.
Se trataba de la campaña paramilitar de arrestos, interrogatorios y torturas que Colby había ayudado a diigir como civil, desde su puesto de embajador, entre 1968 y 1971. Como mínimo, el Programa Fénix había matado a más de veinte mil sospechosos de pertenecer al Vietcong.
(...) -Nada de negociaciones - dijo Kissinger -. No mientras yo ocupe este sillón.
(...)
El ejercio survietnamita se precipitaba en el caos. La policía nacional se disolvió. Las calles antes silenciosas, eran ahora anárquicas. (...)
Dentro de la embajada, Polgar (el jefe de la vase de Saigón)pudo ver a varias personas que, n un acceso de furia, rompían y pisoteaban fotografías de Nixon y Kissinger. La embajada se había convertido - en palabras del propio Polgar- en "un circo de treinta y tres pistas sin director de pista alguno".
A las 11:38 de la mañana, Ford ordenó a la misión estadounidense en Saigón que cerrara sus puertas. Ahora todoso los norteamericanos teníoan que estar fuera de la ciudad al anochecer. La embajada estaba rodeada por miles de vietnamitas presas del pánico que formaban un muro de gente desesperada. Solo había una vía de entrada y salida, un pasaje secreto que iba desde el aparcamiento hasta el jardín de la embajada francesa, y que el embajador Martin solía utilizar para burlar a su esposa y sus sirvientes.
(...) Durante muchos años se dijo, erróneamente, que aquella foto se había tomado en la embajda, pero en realidad se trataba de un piso franco de la CIA, y eran los amigos de Polgar quienes se encaramaban a bordo.
Aquella tarde, Polgar quemó todos los archivos, cables y libros de claves de la CIA. No mucho después de medianoche, redactó su despedida: "ESTE SERÁ EL ULTIMO MENSAJE DESDE LA BASE DE SAIGÓN... HA SIDO UNA LARGA LUCHA, Y HEMOS PERDIDO... LOS QUE NO APRENDEN DE LA HISTORIA SE VEN FORZADOS A REPETIRLA. ESPEREMOS QUE NO TENGAMOS OTRA EXPERIENCIA COMO LA DE VIETNAM Y QUE HAYAMOS APRENDIDO NUESTRA LECCIÓN. AQUI SE DESPIDE SAIGÓN."
Luego hizo volar la máquina con la que había enviado el mensaje.
Legado de Cenizas
TIm Weiner
PD: Un llibre per a destacar-ne una de cada dues paraules.. apassionant i imprescindible..
Friday, April 16, 2010
Apple i Google perden el tren..
.. de l'últim i revolucionari gadget que pot canviar les nostres vides:
PD: Gràcies Dolors!
PD: Gràcies Dolors!
Tuesday, April 13, 2010
Consells d'amic
Recomanacions interessants per a desenvolupar una memòria en la que sol·licitar una beca:
Bé, més que recomanacions ja sembla un Fill de gaps i ja es pot enviar... és que hi ha amics que no tenen preu...
(...) una cosa curta i compacta, (...)sempre t'havies interessat per XXXX, que et sembla que és una manera de millorar les coses, que XXXX et dóna l'oportunitat de desenvolupar les teves habilitats analítiques o el teu interès per la XXXXX, que sempre -i aquí menciona les assignatures que més et van agradar de la carrera, que casualment són les que més poden coincidir amb les que ara faràs servir- t'havia interessat aquest camp; i que doncs el paper canviant de les Administracions (particularment ara que XXXXXXXX) en aquest moment és una cosa molt interessant i que professionalment et pot fer créixer... ... i que quan eres petit vas caure de la bicicleta, en un somni comatós vas veure que s'apareixia Guifrè el Pilòs i que per això vas saber que hauries de dedicar la teva vida -i la teva virginitat- a XXXXXX.
Tot això per dir que no has de ficar la veritat, si no menjar la polla, a fons, a XXXXXXX. Intenta no mencionar el nom de cap persona, viva o morta, perquè probablement el seu enemic mortal serà el cap de recursos humans, a no ser que realment la teva passió per ell sigui la raó fonamental de que demanis la beca i no tinguis ganes de mentir perquè ets testimoni de Jehovà.
Bé, més que recomanacions ja sembla un Fill de gaps i ja es pot enviar... és que hi ha amics que no tenen preu...
Monday, April 12, 2010
Sacrificis de la vida imperial
Ni sus mismos amigos niegan que cometiese muchos adulterios, y solamente procuran excusarle diciendo que no era tanto por pasión como por política, y con objeto de conocer, por medio de las mujeres, los secretos de sus adversarios. M.Antonio, no contento con censurarle la precipitación de sus bodas con Livia, pretende que en un festín hizo pasar de la mesa del banquete a una habitación inmediata a la esposa de un ex cónsul, estando presente el marido, y cuando la trajo de nuevo tenía ella las orejas encarnadas y el cabello en desorden. (...) que sus amigos le buscaban mujeres casadas y doncellas núbliles que debían tener ciertas condiciones, y las examinaba como esclavas que hubiese puesto en venta el mercader Toranio. En una época en que todavía no era su enemigo declarado, le escribía M.Antionio familiramente: "¿Qué te ha cambiado? ¿Que sea mi amante una reina? Es mi esposa, y no de ayer, sino de hace ya nueve años. ¿Tienes tú solamente a Livia? Apuesto a qué en el momento en que leas mi carta habrás gozado ya de Tertula, o de Terentila, o de Rufila, o de Salvia Titienia, o tal vez de todas. ¿Qué importa el lugar o la mujer por quien sientes deseos?"
(...)Pero fue siempre muy dado a las mujeres, y dicen que con la edad deseó especialmente a mujeres vírgenes; así es que se las buscaban por todas partes, hasta su esposa.
Suetonio
Las vidas de los doce césares
Augusto
Thursday, April 08, 2010
Els últims homes bons
If just one person had stopped and taken the time to look at the guy to listen to him, to figure out what was wrong with him it might not have happened. It took five people to kill him. It would have only taken one person to save his life.
Gil Grissom
Wednesday, April 07, 2010
Investigacións de merda..
(...)
Del asunto de los lavabos en tiempo de los césares, largamente evitado por el mundo académico, se ocupa una obra tan asombrosa como Latrinae et foricae (2009), del arqueólogo Barry Hobson. Pormenorizado estudio con una amplia investigación sobre el terreno (!), el libro explica los diferentes modelos y usos, y explica cosas tan curiosas como que los romanos generalmente evacuaban, con perdón, sin nuestra necesidad de privacidad, y mientras lo hacían podían conversar y atender, ajenos al pudor, los asuntos mundanos. El mobiliario más extendido al efecto eran los retretes públicos conocidos como foricae, largos bancos con múltiples agujeros, que se encuentran en prácticamente todo el mundo romano. El libro, en inglés, recuerda el único caso de un emperador asesinado en una letrina, Heliogábalo, por su -poco delicada, hemos de convenir- guardia pretoriana.
En Pompeya (2009), de la propia Mary Beard, encontramos también información sobre este apremiante tema. En la ciudad sepultada por el Vesubio se han estudiado 195 ejemplos de excusados, y se han investigado los parásitos intestinales hallados en las letrinas (¡qué dura es a veces la arqueología!). Los retretes de las casas se encontraban habitualmente en la cocina y no disponían de puerta. Para limpiarse, los romanos usaban una esponja con mango y es célebre -Beard lo recuerda- la anécdota del prisionero germano que en tiempos de Nerón, antes que ser esclavizado, prefirió ahogarse metiéndose por la garganta dicho instrumento (que en su bárbara inocencia habrá confundido con vete tú a saber qué). Los legionarios en campaña empleaban musgo.
(...)
Jacinto Antón a Babelia.
Tuesday, April 06, 2010
Time to pretend
Ains, quantes coses!!
I'm feeling rough, I'm feeling raw, I'm in the prime of my life.
Let's make some music, make some money, find some models for wives.
I'll move to Paris, shoot some heroin, and fuck with the stars.
You man the island and the cocaine and the elegant cars.
This is our decision, to live fast and die young.
We've got the vision, now let's have some fun.
Yeah, it's overwhelming, but what else can we do.
Get jobs in offices, and wake up for the morning commute.
Forget about our mothers and our friends
We're fated to pretend
To pretend
We're fated to pretend
To pretend
I'll miss the playgrounds and the animals and digging up worms
I'll miss the comfort of my mother and the weight of the world
I'll miss my sister, miss my father, miss my dog and my home
Yeah, I'll miss the boredom and the freedom and the time spent alone.
There's really nothing, nothing we can do
Love must be forgotten, life can always start up anew.
The models will have children, we'll get a divorce
We'll find some more models, everything must run it's course.
We'll choke on our vomit and that will be the end
We were fated to pretend
To pretend
We're fated to pretend
To pretend
I'm feeling rough, I'm feeling raw, I'm in the prime of my life.
Let's make some music, make some money, find some models for wives.
I'll move to Paris, shoot some heroin, and fuck with the stars.
You man the island and the cocaine and the elegant cars.
This is our decision, to live fast and die young.
We've got the vision, now let's have some fun.
Yeah, it's overwhelming, but what else can we do.
Get jobs in offices, and wake up for the morning commute.
Forget about our mothers and our friends
We're fated to pretend
To pretend
We're fated to pretend
To pretend
I'll miss the playgrounds and the animals and digging up worms
I'll miss the comfort of my mother and the weight of the world
I'll miss my sister, miss my father, miss my dog and my home
Yeah, I'll miss the boredom and the freedom and the time spent alone.
There's really nothing, nothing we can do
Love must be forgotten, life can always start up anew.
The models will have children, we'll get a divorce
We'll find some more models, everything must run it's course.
We'll choke on our vomit and that will be the end
We were fated to pretend
To pretend
We're fated to pretend
To pretend
Monday, March 29, 2010
Raps famosos
Notes (que posen en dubte el saber convencional adquirit al llarg de la carrera):
"A part d'algun error força comú (com que la discussió de la Teoria General es basa en "sous fixos" o altres rigideses nominals), el vídeo és força acurat.
No em puc resistir, però, a comentar els arguments i mostrar-vos un article que un alumne de Keynes (P. Sraffa) va escriure sobre el llibre de Hayek al qual fa referència -implícita- el rap, Money and Capital. No m'estranya que les noies se'n vagin al llit amb el Keynes.
Val a dir que no hi ha un "mercat" per la moneda; sobre aquest error, en què ambdós autors cauen (i que desgraciadament invalida bona part de l'obra de Keynes, multiplicador o preferència per la liquidesa inclosos -la de Hayek ja s'invalida sola), un llibre clàssic és Basil Moore, Horizontalists and Verticalists, 1988. Un llibre molt més accessible que tracta el mateix punt, i que us recomano, ja que parla de molts altres conceptes fonamentals per fer-se una idea de com funciona l'economia, és Introduction to PostKeynesian Economics, de Marc Lavoie. Desgraciadament, la traducció espanyola d'aquesta obra no està a la biblioteca de la UAB, si no és en una versió que de tant editada és inintel·ligible, però l'anglesa sí, un llibre verd preciós."
Gràcies RB
Saturday, March 27, 2010
Thursday, March 25, 2010
Tuesday, March 23, 2010
Revista de premsa
En una de les assignatures que millor em van anar a la carrera s'abundava en l'anàlisi dels incentius, informació i transparència dels consells d'administració i el poder real dins de les empreses.
Però cuidado! El lliure mercat és tan eficient..
Però cuidado! El lliure mercat és tan eficient..
Thursday, March 18, 2010
Incentius adequats
"Reforma del sistema financer" és un eufemisme que fa un parell d'anys anem sentint amb certa regularitat, mentre molts negocis financers continuen donant suculents beneficis als seus directius..
Es que no hem après res després de tan temps? Els tertulians de ràdio/articulistes de premsa acostumen a omplir-se la boca sobre la importància de una regulació amb uns incentius adeqüats per al sector financer i blablabla.
I qui ho diria, ara resulta que el país punter alhora d'incentivar la presa de decisions financeres és ni més ni menys que Corea del Nord:
No es pot anar pel món amb tanta supèrbia quan un país tan modest com aquest et pot donar grans lliçons de legislació financera..
Es que no hem après res després de tan temps? Els tertulians de ràdio/articulistes de premsa acostumen a omplir-se la boca sobre la importància de una regulació amb uns incentius adeqüats per al sector financer i blablabla.
I qui ho diria, ara resulta que el país punter alhora d'incentivar la presa de decisions financeres és ni més ni menys que Corea del Nord:
Corea del Norte ejecuta al responsable de su reforma monetaria
Por "haber llevado a la ruina la economía del país de forma planificada"
No es pot anar pel món amb tanta supèrbia quan un país tan modest com aquest et pot donar grans lliçons de legislació financera..
Monday, March 15, 2010
Sunday, March 14, 2010
Mals amics..
..es guanyen la teva confiança, i quan menys ho espertes et trobes taralejant en hores intempestives coses com això:
Thursday, March 11, 2010
Wednesday, March 10, 2010
Tuesday, March 09, 2010
Thursday, March 04, 2010
JJOO 2016
Fa uns mesos un amic optimista em defensava com Brasil es mereixia uns JJOO, i com complia més requisits que altres candidats.
Deixant de banda el concepte JJOO ("Són una plaga que a ningú desitjo" diu un que conec), no podia més que al·lucinar de defensar un lloc on es fan cursos de conducció per escapar de potencials segrestadors, on els cirurgians més exitosos són els que es dediquen a reimplantar orelles artificials als familiars dels rics que han estat bescanviats per diner o la màfia és capaç de paralitzar unes eleccions.
Com que sóc incapaç de donar una argumentació digna dels lectors, us donaré tres referències sobre el tema:
Un documental del que ja havia parlat (Manda Bala):
Tropa de Elite, Una peli descarnada i cruel:
I de colofó un gran llibre del meu escriptor de capçalera, Peter Robb: Una muerte en Brasil.
Deixant de banda el concepte JJOO ("Són una plaga que a ningú desitjo" diu un que conec), no podia més que al·lucinar de defensar un lloc on es fan cursos de conducció per escapar de potencials segrestadors, on els cirurgians més exitosos són els que es dediquen a reimplantar orelles artificials als familiars dels rics que han estat bescanviats per diner o la màfia és capaç de paralitzar unes eleccions.
Com que sóc incapaç de donar una argumentació digna dels lectors, us donaré tres referències sobre el tema:
Un documental del que ja havia parlat (Manda Bala):
Tropa de Elite, Una peli descarnada i cruel:
I de colofó un gran llibre del meu escriptor de capçalera, Peter Robb: Una muerte en Brasil.
Wednesday, February 24, 2010
Friday, February 19, 2010
El poder del perro (III)
Pues claro que no, piensa Fabián. Todos conocen la historia de Rafael Barragos.
Se pregunta si ella también.
Rafi había asisstido a una barbacoa en el rancho, poco después de que Güero y Pilar se casaran, y estaba con algunos cuates cuando Güero sañió de la casa con Piolar del brazo. Rafi lanzó una risita, y en voz baja hizo una broma acerca de que Güero se había casado con la puta de Barrera. Y uno de sus buenos amigos fue a ver a Güero y se lo contó, y aquella noche sacaron a Rafi de su cuarto de invitado, fundieron delante de él la bandeja de plata que les había obsequiado como regalo de bodas, le metieron un embudo en la boca y vertieron la plata fundida.
Mientras Güero observaba.
Así fue como encontraron el cadáver de Rafi: colgado cabeza abajo de un poste telefónico en una carretera secundaria a treinta kilómetros del rancho, los ojos abiertos de par en par a causa del dolor, la boca llena de plata soldificada. Y nadie se atrevió a bajar el cadáver, ni la policía , ni incluso la damilia, y durante años el viejo pastor de cabras que vivía al lado habló del extraño sonido que producían los picos de los cuervos cuando perdoraron las mejillas de Rafi y golpearon la plata.
Y aquell lugar de la carretera llegó a ser conocido como Donde los cuervos son ricos.
El poder del perro
Don Winslow
Se pregunta si ella también.
Rafi había asisstido a una barbacoa en el rancho, poco después de que Güero y Pilar se casaran, y estaba con algunos cuates cuando Güero sañió de la casa con Piolar del brazo. Rafi lanzó una risita, y en voz baja hizo una broma acerca de que Güero se había casado con la puta de Barrera. Y uno de sus buenos amigos fue a ver a Güero y se lo contó, y aquella noche sacaron a Rafi de su cuarto de invitado, fundieron delante de él la bandeja de plata que les había obsequiado como regalo de bodas, le metieron un embudo en la boca y vertieron la plata fundida.
Mientras Güero observaba.
Así fue como encontraron el cadáver de Rafi: colgado cabeza abajo de un poste telefónico en una carretera secundaria a treinta kilómetros del rancho, los ojos abiertos de par en par a causa del dolor, la boca llena de plata soldificada. Y nadie se atrevió a bajar el cadáver, ni la policía , ni incluso la damilia, y durante años el viejo pastor de cabras que vivía al lado habló del extraño sonido que producían los picos de los cuervos cuando perdoraron las mejillas de Rafi y golpearon la plata.
Y aquell lugar de la carretera llegó a ser conocido como Donde los cuervos son ricos.
El poder del perro
Don Winslow
Thursday, February 18, 2010
El poder del perro (II)
"Callan crece metido en fábulas sangrientas.
Cuchulain, Edward Fitzgerald, Wolfe Tone, Roddy McCorley, Pádraic Pearse, James Connelly, Sean South, Sean Barry, John Kennedy, Bobby Kennedy, Domingo Sangriento, Jesucristo.
El rico mejunje rojo de nacionalismo irlandés y catolicismo o de nacionalismo católico irlandés, o de catolicismo nacionalista irlandés. Da igual. Las paredes del pequeño apartamento sin ascensor del West Side y las paredes de la escuela primaria de Saint Bridget están decoradas, si esta es la palabra, con espantosas imágenes de mártires: McCorley colgando del puente de Toome; Connelly atado a su silla, de cara al pelotón de fusilamiento inglés, San Timoteo asateado de flechas; el pobre y desesperado Wolfe Tone cotrtándose el cuello con una navaja, pero la caga y se cercena la tráquea en lugar de la yugular, aunque de todos modos consiguió morir antes de que le colgaran; el pobre John y el pobre Bobby mirando desde el cielo; cristo crucificado.
Por supuesto en el propio Saint Bridget existen las doce estaciones del Calvario. Cristo azotado, la corona de espinas, Cristo recorriendo dando tumbos las calles de Jerusalén con la cruza a la espalda. Los clavos atraviesan sus manos y sus pies benditos (un Callan muy joven le pregunta a la hermana si Cristo era irlandés, y ella suspira y le dice: No, pero como si lo fuera).
El poder del perro
Don Winslow
Cuchulain, Edward Fitzgerald, Wolfe Tone, Roddy McCorley, Pádraic Pearse, James Connelly, Sean South, Sean Barry, John Kennedy, Bobby Kennedy, Domingo Sangriento, Jesucristo.
El rico mejunje rojo de nacionalismo irlandés y catolicismo o de nacionalismo católico irlandés, o de catolicismo nacionalista irlandés. Da igual. Las paredes del pequeño apartamento sin ascensor del West Side y las paredes de la escuela primaria de Saint Bridget están decoradas, si esta es la palabra, con espantosas imágenes de mártires: McCorley colgando del puente de Toome; Connelly atado a su silla, de cara al pelotón de fusilamiento inglés, San Timoteo asateado de flechas; el pobre y desesperado Wolfe Tone cotrtándose el cuello con una navaja, pero la caga y se cercena la tráquea en lugar de la yugular, aunque de todos modos consiguió morir antes de que le colgaran; el pobre John y el pobre Bobby mirando desde el cielo; cristo crucificado.
Por supuesto en el propio Saint Bridget existen las doce estaciones del Calvario. Cristo azotado, la corona de espinas, Cristo recorriendo dando tumbos las calles de Jerusalén con la cruza a la espalda. Los clavos atraviesan sus manos y sus pies benditos (un Callan muy joven le pregunta a la hermana si Cristo era irlandés, y ella suspira y le dice: No, pero como si lo fuera).
El poder del perro
Don Winslow
Wednesday, February 17, 2010
El poder del perro (I)
Todo el mundo en Sinaloa conoce la leyende de san Jesús Malverde. Era un bandido, un atracador osado, un hombre de los pobres que entregaba el botín a los pobres, un Robin Hood de Sinaloa. Se le acabó la suerte en 1909 y los federales le ahorcaron justo al otro lado de la calle donde se alza ahora su altar.
El altar fue espontáneo. Primero algunas flores, después una foto, después un pequeño edificio de tablas toscamente unidas, que los pobres erigían por la noche. Hasta la policía tenía miedo de derribarlo porque la leyenda afirmaba que el alma de Malverde moraba en el altar. Que si ibas a rezar, encendís una vela y hacías una manda, una promesa devota, Jesús Malverde concedía favores.
Departe una buena cosecha, protegerte de tus enemigos, curar tus enfermedades.
Notas de gratitud detallando los favores concedidos por Malverde están claadas en las paredes: un niño enfermo curado, dinero del alquiler reaparecido com por arte de magia, un detenido fugado, una sentencia de culpabilidad revocada, un mojado regresado sano y salvo del norte, un asesinato evitado, un asesinato vengado.
El poder del perro
Don Winslow
Thursday, February 11, 2010
Wednesday, February 10, 2010
"Només hi ha un Tigre Blanc per cada generació"
"Vostè ja coneix el meu amor per la poesia, i especialment per l'obra dels quatre poetes musulmans considerats els més grans de tots els temps. Doncs bé, Iqbal, que n'és un dels quatre, ha escrit un poema excepcional en què s'imaginava que ell és el DImoni i que es revolta pels seus drets davant Déu, que el va voler acoquinar. El Dimoni, segons els muslumans, va ser la mà dreta de Déu fins que va partir peres i es va posar a treballar pel seu compte, i des d'aleshores sempre s'ha lliurat una guerra psicològica entre Déu i el Dimoni. Això és sobre el que ha escrit Iqbal. No recordo les paraules exactes del poema, però diu alguna cosa així:
Déu diu "Sóc poderós. Sóc inmens, Torna a ser el meu criat."
El Dimoni resopon: "Ha!"
Quan recordo el Dimoni d'Iqbal, cosa que faig sovint, escarxofat sota el meu llum d'aranya, penso en una petita figura negra amb un uniformee caqui tot zop que s'enfila cap a l'entrada d'una fortalesa negra.
Mi-te'l aquí, amb un peu recolzat a la muralla envoltada per un grup de micos sorpresos.
Dalt, al cel blau, Déu estén el seu palmell sobre les planures que hi ha dessota, mostrant Laxmangarth a aquell homenet, el seu petit afluent del Ganges i tot el que es troba més enllà: un miló de pobles semblants, mil milions de persones semblants. I Déu pregunta a l'homenet:
-No és meravellós? No és aclaparador? No estàs agraït de ser el meu criat?
I llavors veig com aquell homenet negre vestit amb el seu uniforme caqui tot xop comença a tremolar, com si hagués embogit d'ira, abans no dedica al Totpoderós un gest de gratitud per haver creat el món d'aquella manera en particular, en lloc de les altres maneres possibles.
Veig l'homenet amb l'uniforme caqui escopint a Déu una vegada i una altra alhora que contemplo com capolen la llum de l'aranya una vegada i una altra les aspes negres del miniventilador.
Aravind Adiga
Una autèntica joia.
Balram Halwai vs Ganesh Gaitonde, les dues cares de la moneda.
Friday, February 05, 2010
Pensions
Després d'alguns anys de carrera d'economia algunes persones cauen en l'error de preguntar-me sobre economia pensant que en tinc algun tipus de coneixement útil.
Però, al igual que es fa a Iese o a Esade, a la UAB no hi vaig aprendre res realment útil, sinó que s'hi va a coneixer gent.
En el meu cas no m'ha servit per coneixer els liders del demà (bé, qui sap..) però almenys m'ha servit per coneixer algú capaç d'explicar els problemes sobre el futur de les pensions d'una forma prou didàctica i gens mainstream. Així que li copiarem sense demanar-li permís:
Abans es pot llegir aquest article com a precedent.
Però, al igual que es fa a Iese o a Esade, a la UAB no hi vaig aprendre res realment útil, sinó que s'hi va a coneixer gent.
En el meu cas no m'ha servit per coneixer els liders del demà (bé, qui sap..) però almenys m'ha servit per coneixer algú capaç d'explicar els problemes sobre el futur de les pensions d'una forma prou didàctica i gens mainstream. Així que li copiarem sense demanar-li permís:
Abans es pot llegir aquest article com a precedent.
Que les pensions privades són més sostenibles que les públiques.
Suposem que a l'any 2089, el Regne de Lleida -i rodalies- produeix un PIB de 1134 cabres i 285 kilos de cireres.
Suposem que el món només té jubilats i treballadors.
a) Els jubilats tenen plans de pensions privats que els donen drets (en accions) sobre 1000 cabres i 280 kilos de cireres. Als treballadors no se'ls fa pagar cap impost i se'ls paga en salaris 134 cabres i 5 kilos de cireres.
b) Els jubilats tenen plans de pensions públics qeu els donen drets (en obligacions jurídiques) sobre 1000 cabres i 280 kilos de cireres. Als treballadors se'ls fa pagar 1000 cabres i 280 kilos de cireres i se'ls paga en salaris 134 cabres i 5 kilos de cireres.
I aquesta és la màgia de les pensions. L'única forma en què les pensions "no es poden pagar" són perquè amb aquestes cabres i cireres no n'hi ha per alimentar-se a tots. En principi això també té una solució: redistribuir la nostra producció per saciar les necessitats bàsiques (que es podrien cobrir per tots fins i tot si el PIB col·lapsés a més de la meitat del seu valor): atès que les cabres necessiten més terra que les cireres, hom podria imposar una dieta baixa en proteïnes. Si fins i tot això fos impossible, doncs bé, trampa maltusiana. Suggereixo menjar-se als vells -bullits, és clar, la carn és corretjosa..
Si l'argument és: no, és que els plans de pensions privats augmenten l'estalvi, la resposta és que disminueixen el consum, i doncs la necessitat d'invertir i finalment, a través de la caiguda de beneficis, tant els estalvis en valor com la riquesa del país cauen. Si l'argument és: no, però és que volem desenvolupar una economia basada en el sector financer... què puc dir que no hagin dit les notícies aquests darrers mesos? http://www.dilbert.com/2010-01-30/
I aquesta és la meva petita contribució al manual de combat contra els diaris. No llegiu les notícies, és perniciós.
Tuesday, February 02, 2010
Horatio Cain
Sí, no només resulta ser un nazi, sinó també un ésser que viu al llindar del patetisme..
Subscribe to:
Posts (Atom)