Turistes

Australia, un lloc tan fantàstic que fins i tot els currantes de l'oficina de turisme del país es permeten respondre aquestes coses als futurs turistes (sembla l'anunci de Ford):

Pregunta desde Gran Bretaña: ¿Sopla el viento alguna vez en Australia? He visto en la televisión que casi nunca llueve allí y me pregunto cómo crecen las plantas….

Respuesta: Importamos todas las plantas ya crecidas y después nos sentamos a contemplar cómo mueren.


Pregunta desde EEUU: ¿Podré ver canguros en plena calle?

Respuesta: Dependerá de la ingesta de alcohol.


Pregunta desde Suecia: Me gustaría ir caminando desde Perth hasta Sydney. ¿Podría seguir los raíles del tren?

Respuesta: Claro. Sólo están a 4,500 km una de la otra, simplemente llévate un poco más de agua contigo.


Pregunta desde GB: ¿Tenéis cajeros automáticos en Australia? ¿Me podríais enviar una listado de todos los cajeros, si hay, en Brisbane, Cairns, Townville and Hervey Bay?

Respuesta: ¿De qué se murió tu último esclavo?


Pregunta desde EEUU: ¿Me podríais dar información sobre carreras de hipopótamos?

Respuesta: A-FRI-CA es ese gran continente al sur de Europa. AUS-TRA-LIA es esa gran isla en medio del Pacífico donde no hay…. Bueno, no importa. Claro, hay carreras de hipopótamos todos los martes por la noche en Kings Cross (Barrio muy chungo en Sidney donde se encuentra la prostitución). La entrada es gratuita para los nudistas; ven desnudo.


Pregunta desde USA: ¿Dónde queda el norte en Australia?

Respuesta: Ponte mirando hacia el sur y después gira 90 grados. Cuando llegues allí, contáctanos y te daremos el resto de indicaciones.


Pregunta desde GB: ¿Está permitido traer tus propios cubiertos a Australia?

Respuesta: ¿Para qué? Simplemente haz como nosotros y come con las manos.


Pregunta desde USA: ¿Me pueden enviar el programa de conciertos de los niños cantores del Coro de Viena?

Respuesta: AUS-TRIA es ese bonito y pequeño país al lado de Alemania, que es… Bueno, no importa. Claro, el coro de los niños cantores de Viena canta todos los martes por la noche en Kings Cross, justo después de las carreras de hipopótamos. Ven desnudo; la entrada es gratis para los nudistas.


Pregunta desde Francia: ¿Tenéis perfumes en Australia?

Respuesta: No. Apestamos.


Pregunta desde USA: He desarrollado un nuevo producto, el elixir de la juventud. ¿Me podríais decir dónde puedo venderlo en Australia?

Respuesta:En cualquier sitio dónde puedas encontrar un gran grupo de turistas americanos.


Pregunta desde GB: ¿Puedo llevar tacones en Australia?

Respuesta: Eres un político británico, ¿A que sí?


Pregunta desde Italia: ¿Me podríais informar dónde en Tasmania hay una población femenina inferior a la masculina?

Respuesta: Sí, en bares gay.


Pregunta desde Francia: ¿Celebráis la navidad en Australia?

Respuesta: Sólo en navidad.


Pregunta desde Alemania: ¿Hay supermercados en Australia y puedo comprar leche?

Respuesta:No, somos una tranquila civilización de cazadores y recolectores, además de estrictos vegetariano. La leche está prohibida por ley.


Pregunta desde USA: ¿Me podríais enviar un listado de todos los médicos en Australia que tengan el antídoto para la mordedura de serpientes de cascabel?

Respuesta: Las serpientes de cascabel viven en A-ME-RI-CA, de dónde TÚ vienes. Todas las serpientes australianas son inofensivas y fáciles de domesticar.


Pregunta desde USA: Tengo una pregunta sobre un animal australiano muy conocido, pero se me ha olvidado su nombre. Es una especie de oso y vive en un árbol.

Respuesta:Ah sí, se llaman osos saltarines. Los osos saltarines saltan del árbol y se comen los sesos de quién pase debajo del árbol. La única manera de repelerlos es rociándote de orina humana antes de ir a dar el paseo.


Pregunta desde USA: Estuve en Australia en 1969 disfrutando de un permiso del ejército, y me gustaría encontrar a una novieta que tuve entonces mientras estuve en Kings Cross. ¿Me podéis ayudar?

Respuesta:Sí, pero tendrás que seguir pagándola por hora igualmente.


Pregunta desde USA: ¿Podré comunicarme en inglés en todos los lugares que estoy planeando visitar?

Respuesta: Sí, pero tendrás que aprenderlo primero.

No prové pas d'un turista.

Coses del directe

Una sèrie que comença així no necessita acabar cada capitol amb un nou enigma.

The Third Man

Una novel·la de Graham Greene, una Viena post guerra, un escriptor pulp, una actriu refugiada i Orson Welles assasinat. Una peli per recordar.

Calloway: Eso suena a novela barata.

Holly Martins: Yo escribo novelas baratas

Harry Lime: Don't be so gloomy. After all it's not that awful. Like the fella says, in Italy for 30 years under the Borgias they had warfare, terror, murder, and bloodshed, but they produced Michelangelo, Leonardo da Vinci, and the Renaissance. In Switzerland they had brotherly love - they had 500 years of democracy and peace, and what did that produce? The cuckoo clock. So long Holly.

All Blacks

Només hi ha un equip que guanya els partits abans de començar-los, i no és el Barça (com haurien hagut d'aprendre els jugadors la temporada passada). Són els All Blacks, el millor equip que existeix. Com ho fan? Amb la Haka.
Només cal veure la cara que els queda als rivals abans de començar el partit.

Versió xunga (últim gest amb el polze)

HAKA KAPA O PANGO




Versió light

HAKA KA MATE

El cabró

La psicosi s'apodera lentament del teu subconscient, ja no pots seure sense tenir els peus a més de mig pam del terra. Quan no tenen on reposar perds la tranquilitat, cada soroll et fa mirar nerviós el teu voltant, que no aparegui el cabró i et mossegui el dit mentre no ho esperes.

Es una tortuga, es diu Baldufa, però sens dubte és un mascle, fornica (amb mossegades previes) amb tot el que pot i deixa el seu asquerós rastre per tot el pati. Suposo que més de vint anys sense cap contacte amb algun especimen femení embogeixen qualsevol.

Ramon 2.0

Alguns pensaran que ens l'han canviat, però en el fons ell sempre ha estat així, una mica especial.
Sense témer masses canvis en les seves actituds podem continuar lluitant per arrossegar-lo als llocs més inverosímils. Llocs sense Volls, esglèsies antigues, retalls de La Vanguardia, biblioteques públiques sense llibres d'humor, locals nocturns sense una taula per seure, sense platges o piscines i tots aquests vicis dels que no pot passar. No ens rendirem Ramon perquè vinguis a la Repu, a Razz, d'excursió o qualsevol lloc lluny de concentracions d'aigua.

De totes formes una cosa ens queda clara: la insulina s'ha guanyat un inquilí de luxe.

Estudiant (Final)

Doncs sí, casi dues setmanes després de l'últim examen avui n'he hagut de fer un que em vai descuidar al febrer... S'ha acabat. No. Jo he acabat (de moment) però el temari no acaba mai. Sinó només cal comprobar com es guarda les espatlles tot un catedràtic d'economia:

NB: (...) este cuestionario no es, y por tanto no debe considerarse en modo alguno, ni como un compendio de la asignatura ni como un vademecum de verdades o falsedades. (...)

Com pot corretgir un examen de verdader o fals si el questionari no és un "vademecum de verdades o falsedades"?

Arrogància! Si l'economia pogués avançar al pas ferm de veritable ciència!

Se cuenta que un alumno universitario a mediados del siglo XX volvió al cabo de unos años al departamento de física en el que había estudiado y al ver un examen le comentó al profesor "¡Las preguntas son las mismas que cuando yo me examiné!" "Cierto," le contestó el profesor, "pero las respuestas de este año son todas diferentes".

Però per canviar les respostes de l'examen d'economia, em temo que no fa falta desplaçar-se en el temps. Només en l'espai: canviant d'aula i professor les respostes ja no són les mateixes.

Oscar 2008: Best film

" Dos razas de robots alienígenas rivales con descomunales poderes, los Autorobots, líderados por Opimus Prime y los Decepticon, comandados por el malvado Megatron, huyen de su planeta Cyberton, en busca de la única fuente de energía que puede garantizar su supervivencia. La búsqueda les conduce hasta la Tierra, donde continuarán su lucha a muerte poniendo en peligro el futuro de la Humanidad."

Toy Story 2

No sóc especialment fan d'aquest tipus de pelis, però aquesta és una de les que marca un abans i un després del cine d'animació. Es curiós que s'hagués d'arribar a l'animació digital per poder construir històries més complexes i guions carregats d'ironia, però suposo que la mà de Walt Disney és massa llarga (fins i tot des del congelador). Sens dubte l'animació digital ha canviat el cine, però més per les històries que s'ha atrevit a explicar que no pas per el mitjà amb el que ho ha fet.

Dinamarca

Dinamarca té pinta de ser un dels països més aburrits que es puguin visitar. Això vaig pensar fa cert temps, quan algú m'en va parlar. Però com passa sovint, jo anava errat. Bé, potser no del tot, però almenys hi ha una cosa que val la pena: LEGOLAND. El LEGO és el millor joc que he tingut mai, i LEGOLAND sempre havia estat per mi el paradis terrenal.

(...)


Un lloc on tot passava d'alguna forma similar a aquesta:

Periodisme vs Paris Hilton

Algun dia veurem Monica Terribas fent alguna cosa similar? De moment sembla que no s'hi ha vist obligada, encara...

Un ataque de periodismo contra Paris Hilton

La presentadora de la NBC Mika Brzezinski se rebela contra los excesos informativos sobre la rica heredera y trata de quemar en directo la noticia sobre su excarcelación

Una presentadora de la televisión estadounidense MSNBC intentó quemar en directo el guión con la noticia sobre la liberación de Paris Hilton; un semanario del corazón (US Weekly) ha prometido no publicar ni una línea sobre ella; y una radio (Fox) se ha declarado "zona libre de Paris Hilton".

Frente a estas muestras contadas de cordura periodística, las cadenas informativas y generalistas se han entregado con una devoción ilimitada a la cobertura de esta noticia y han iniciado después un clásico ejercicio de arrepentimiento con el que dan por perdonados sus propios excesos. La trama sobre las negociaciones y el precio de su primera entrevista desvela también el aspecto más turbio de un nuevo estilo de periodismo dedicado a hablar sólo de aquello que pueda hacer subir los índices de audiencia.

Con casi un millón de visitas en YouTube, el éxito de la semana es el vídeo en el que la presentadora de la cadena informativa MSNBC Mika Brzezinski sufre un ataque de periodismo e intenta quemar con un mechero el papel con la noticia de la liberación de Paris Hilton. En aras de la seguridad, no de la ética, un contertulio impide que Brzezinski haga una fogata con el guión encima de la mesa. "Odio esta historia y no entiendo por qué tenemos que abrir con ella", dice en directo mientras sus compañeros asisten sorprendidos a su revuelta. Cuando se queda sin mechero, Brzezinski monta en cólera y acaba por romper el guión en pedazos mientras pide perdón a la audiencia por haber abierto el informativo con la noticia de Paris Hilton.

Hilton, heredera de un apellido millonario y un imperio incalculable, es el prototipo de la celebridad inexplicable: sin oficio conocido ni habilidades profesionales más allá de su capacidad ilimitada para el esparcimiento y la diversión, ha logrado ser famosa por ser famosa.

Paris Hilton pasó tres semanas en la cárcel por conducir sin carné (le fue retirado por conducir bajo los efectos del alcohol). Su salida de prisión esta semana fue retransmitida en directo de madrugada por las cadenas informativas; el despliegue fue tan desmesurado que una periodista de la CBS dijo con sarcasmo que no parecía la puesta en libertad de Paris Hilton sino la liberación de París en 1944.

Mientras ella sufría el rigor carcelario, su familia negoció con Barbara Walters la primera entrevista posliberación en el programa 20/20, de la cadena ABC, por una cantidad módica, 100.000 dólares. Abierta la subasta, la NBC rompió el mercado con una oferta que se ha cifrado en un millón de dólares por un paquete completo que incluía entrevista, reportaje y documental. Cuando se filtró que había dinero de por medio, nadie quería reconocer haber pagado o haber cobrado: los Hilton vieron venir un escándalo y optaron por conceder la entrevista, gratis, a la CNN.

Y así Paris Hilton acabó sentada frente a Larry King. Según Variety, King aceptó con resignación lo que le dijo uno de sus productores: que Hilton era la segunda mejor entrevista posible en el mundo después de Osama Bin Laden. La entrevista, como cabía esperar, mostró la vacuidad intelectual de la entrevistada, que se atrevió a leer extractos del diario escrito en su celda redactados con gramática infantil. Demostró que sabía leer.

Sin embargo, el programa de Larry King triplicó su audiencia habitual y consiguió, con 3,2 millones de espectadores, su mejor resultado en largo tiempo. La CNN se entregó a la promoción de la entrevista como si fuera, en efecto, con Osama Bin Laden: incluso imprimieron en pantalla durante horas un reloj con la cuenta atrás hasta el momento en el que comenzaba. Inmediatamente después, la cadena puso en marcha su propósito de enmienda, y Anderson Cooper (a quien, paradójicamente, se le conoce como "el Paris Hilton del periodismo") dedicó la hora posterior a analizar con petulancia el valor informativo de lo recién emitido. A continuación se repitió la entrevista.

Ha sido Paris Hilton, pero en su día fue Michael Jackson o Anna Nicole Smith: los medios de comunicación, y en especial las cadenas informativas de televisión, demuestran a diario que la rentabilidad de un filón rosa está por encima de cualquier criterio periodístico. El miércoles pasado, Larry King tenía que haber entrevistado al director de cine Michael Moore, a quien llamaron para cancelar su comparecencia.

El Pais
JAVIER DEL PINO - Washington - 01/07/2007

Patt Garrett and Billy the Kid

De petit no entenia com les pel·lícules del James Bond no estaven valorades amb la màxima puntuació. Era el James Bond! Mereixia la màxima consideració!
Però a costa de comparar, ho vaig acabar entent. James Bond al nivell de Sam Peckinpah, una blasfèmia.


No és pas la meva preferida, però sempre val la pena recordar Sam Peckinpah. Un dels grans.

Estudiant (només 1)

Erice

Just a la punta occidental de Sicilia s'alça la muntanya d'Erice, coronada per un poble amb el mateix nom. Segons la llegenda fundat per Eryx, germà d'Eneas i fill d'Afrodita, el poble era conegut arreu pel seu temple dedicat a Afrodita, on pelegrinaven els homes amb possibles per fer les seves ofrendes a la deesa i disfrutar carnalment de les seves sacerdotisses (sí, una espècie de Bailen 22). Al llarg dels anys el paganisme del temple va anar caient en l'oblit, però el poble, situat en una situació privilegiada va continuar mantenint part de la seva importància: unes quantes esglèsies, un castell d'on vigilar tot el que s'acosta a l'illa des d'occident i una bona muralla que protegeixi els dos camins que pugen per la muntanya.

Un lloc prou interessant per merèixer una visita, però el temps és escàs i ha de competir amb Tràpena i la reserva de lo Zingaro (el gitano). El dubte ens l'estalvia el clima: la pluja i el vent no ens permeten entrar al parc, així que finalment decidim seguir en direcció Erice. A través d'una carretereta anem ascendint cap al poble, però la pujada és traidora i a mesura que ens acostem als núvols quedem atrapats per una boira espessa.

Sense que ens n'haguem adonat ja estem dins del poble, o almenys entre parets, ja que no veiem res més enllà. Deixem el cotxe i decidim tirar on ens indica la lògica, sempre amunt, cap al cim on hi ha el castell. Caminant a l'atzar veiem alguna esglèsia amb planol turístic del poble, intentem direccionar-nos però per poc no ens extraviem. Sort que del Ramon i la seva capelina groga de Port Aventura, que dificulta perdre'l de vista. Continuem pujant pels carrers deserts, il·luminats dèbilment per alguns fanals, en carrers estrets de llambordes antigues, els porticons tancats de portes i finestres ajuden a la boira en la sensació d'ofec. Una botiga de souvenirs s'ha resistit al temps i encara està oberta. Sense ganes de comprar res ens hi adentrem, àvids de llum i algun signe de vida que no siguin els lladrucs d'un gos en l'obscuritat. Finalment arribem al cim i des d'un parc al costat del castell (tancat) imaginem les vistes: la petita península que forma la part antiga de Tràpena, les salines, les illes Egades, la badia a Marsala amb l'illa de Mozia...

Si ja no era prou divertit es posa a ploure, així que ens refugiem a un bar trobat de miracle, habitat exclusivament per una mare jove amb la seva filla petita i la cambrera del bar, que contemplen una comèdia americana de la TV desapassionadament. Mentre esperem una treva de la pluja ens prenem uns cafès, fullejant el Giornal di Sicilia (detencions mafioses, judicis d'antics primers ministres, calcio...) i el Marc, per vergonya de tots, fa plorar la nena.

La pluja amaina, i tot sortir del bar faig la pregunta: on està el cotxe (jo havia fet una dormideta l'últim tram del camí). Pregunta que no rep cap altra resposta que cares d'incomprenssió i passivitat. La boira és densa, un cop al mig d'un carreró no es veuen les cantonades, tots els carrerons semblen iguals i no es pot veure on giren. Evitem el pànic: el poble és petit, i no estarem tanta estona fent voltes... Que optimistes!

(...)

Dues hores després de sortir del bar agafem el cotxe direcció Tràpena, però això ja és una altra història...

Estudiant (Peter Robb)

De dos setmanes ençà la meva ànima ha abandonat l'esperit de lluita: ja no queden exàmens. Però és mentida, m'en queden, i exigeixen dedicació i esforç. Thierry Henry. He de fer parts de feina que no he fet durant l'any. Sant Joan. Però ja he fet el més difícil, cicatritzant (2) velles ferides i superant l'obstacle més gran que em plantejava la temporada. Què em queda per fer? Feina. Cap de setmana. Sí, estudiar! Fer exercicis! Però ja és tard i aquest curs no serà tan espectacular com tocava: un examen es trasllada al setembre (no malgastem convocatòria). Si he aconseguit seguir algunes assignatures durant l'any, també hauria de poder fer-ho a l'agost... Això no ho sabrem fins el 12 de setembre.

Quina culpa de tot això en té Peter Robb? No en tenia prou de viure a(e)l Mezzogiorno que havia de passar alguns anys al Brasil... I unes fotocòpies de teoria econòmica no tenen masses possibilitats de superar un llibre de viatges d'un australià..





Aguantarem la temptació com puguem fins dissabte...

Henry

Falten més motius?

Estudiant (Adrià, el retorn)

Ja fa unes setmanes que tenia vist rondant per la Tècnica aquest llibre, però no en tenia cap referència ni n'havia llegit cap comentari. Aprofitant l'esdeveniment de Kassel Sergi Pàmies comenta a El País tres llibres relacionats amb el cuiner, llibres ben diferents, i un dels cuals és l'esmentat:

El tercer libro, en cambio, se aleja de la incondicionalidad. Se titula Luces y sombras del reinado de Ferran Adrià y su autor es Miguel Sen, autor de innumerables críticas gastronómicas y de algunas novelas. Desde el epicentro que ha supuesto Adrià, Sen elabora un análisis crítico muy argumentado sobre la onda expansiva y las secuelas más aparatosas del fenómeno. De qué modo el papanatismo ha facilitado el éxito de la impostura; en qué medida se han perdido recetarios tradicionales identitarios; cómo la exhibición tecnológica se convierte en un atajo para suplir las propias limitaciones; hasta qué punto se abusa de lo lúdico... Ésas son las cosas que preocupan a Sen y que él sitúa en un contexto en el que Adrià representa, además de una aclamada tendencia creativa, un factor de imposición de nuevas fórmulas que estimulan el gregarismo de lo excepcional. Las transformaciones que el ciclón Adrià ha generado en la industria de la hostelería llevan a Sen a algunas conclusiones, más agrias que dulces y expresadas con la precisión de un ensayista: "Que un alimento sea lúdico o práctico es mucho más importante que el hecho de que tenga un sabor que guardemos en la memoria".

Los tres libros son un ejemplo de cómo un fenómeno puede suscitar una gran diversidad de aproximaciones. Moret opta por la explicativa y periodística, subrayada por el feliz subtítulo de Biografía de un restaurante. Bourdain prefiere la franqueza de un colega que sabe de lo que habla y que, desde la inteligencia y la admisión de la seducción, intenta descifrar las claves de su entusiasmo, no sin cierta desconfianza. Y Sen, con una clara voluntad de coherencia, practica el siempre conveniente ejercicio de la discrepancia. O sea: que sobre gustos hay mucho escrito.

Adrià pot ser moltes coses, però no haurà revolucionat de veritat la cuina (no m'atrevia a afirmar que no és un cuiner revolucionari) fins que la seva intervenció no es faci patent a la cuina de casa meva (potser ja ho ha fet i no ho sé degut a la meva ignorància, per exemple inventant els tomàquets cherry).

Corleone I

Corleone

Le vieron por última vez a las nueve de la noche mientras andaba hasta el límite del pueblo, con un gabellotto de la finca en cuestión y el joven campiere Luciano Liggio. Mientras Liggio sacaba al sindicalista del pueblo a punta de pistola, M. Vincent lo esperaba en lo alto de la colina. Dos años después recuperaron parte de los restos descompuestos del sindicalista de una de las profundísimas grietas que se abrían en la yerma y erosionada colina de Corleone. La gente que llenaba la calle principal había visto lo ocurrido, todo el mundo lo sabía y nadie habló. Fue una oportunidad perdida, un momento decisivo para la història de Corleone, de Sicilia y de Italia durante décadas. "Era nuestro héroe -dijo alguien que estaba en la calle aquella noche-, y dejamos que se fuera. Lo único que teníamos que hacer era coger una piedra, cada uno de nosotros, y habríamos sido demasiados."

Medianoche en Sicilia
Peter Robb

Estudiant ( Michael)

Beware Michel Jackson.



Beware Michel Moore (últims 10 segons).



Beware Mike Tyson (no hi ha altra manera d'apallissar-lo).

Llibres

Llibres que m'agradaria comprar (o demanar en prestec a la biblioteca) si disposo de prou temps/diners sobrants o em toca la loteria.





-Las guerras apaches
David Roberts

-La tendresa dels llops
Stef Penney

-La coartada del diablo
Manuel Moyano

- Vida de Samuel Johnson
James Boswell

- Historia de Rasselas
Samuel Johnson

ALTRES:

Callisto
Torsten Krol



PD: Aquesta llista existeix bàsicament per a una funció personal, com a substitut de la meva memòria, en la que no hi confio massa. Es només un recordatori particular, així que s'anirà modificant al llarg del temps.

Estudiant ( Microeconomia Avançada II )

Estudiant elecció social:

Aunque con este análisis podríamos escapar del resultado de imposibilidad de Arrow, debemos ser conscientes de las dificultades que acarrea. En primer lugar, la complejidad. En segundo lugar, pudiera ser el caso que algunas evaluaciones personales sean de discutible relevancia para la toma social de decisiones. A modo de ejemplo, citemos la conocida fábula de Esopo:


Viendo una zorra unos hermosos racimos de uvas ya maduras,
deseosa de comerlos, busca medio para alcanzarlos, pero no siéndole
posible de ningún modo, y viendo frustrado su deseo, dijo para
consolarse:
— Estas uvas no están maduras

La fábula de Esopo refleja un comportamiento conocido en Economía como “preferencias adaptativas”, según el cual, los deseos individuales pueden verse afectados por las limitaciones existentes, desvirtuando de este modo la verdadera evaluación de las alternativas. De este modo, la zorra puede valorar positivamente su actual situación, y de modo negativo situaciones a las que cree no poder acceder. Las valoraciones mentales de la mujer maltratada, la persona contratada en situaciones de extrema explotación laboral, o la respuesta ante determinados secuestros (el llamado síndrome de Estocolmo) muestran en el más crudo de los extremos, las dificultades de valorar los estados mentales individuales.

No es por tanto difícil de pensar que la ciencia económica haya optado por tanto, en numerosas ocasiones, por utilizar índices objetivos de bienestar (individual y colectivo) como la renta, la educación, etc, aunque con ellos se pierda buena parte de la información relevante para la toma de decisiones colectivas.

Estudiant ( cap de setmana)

Què em passa doctor?

Estudiant (2 menys)

Sóc un autèntic fan de l'època en que vivim. Crec sincerament que la revolució social i cultural a la que ens estan portant les noves tecnologies està per sobre de les grans fites de la humanitat com la impremta, la roda o el foc. Només el domini del llenguatge i l'escriptura són moments capaços de marcar la humanitat d'una forma tant espectacular.

Però la democratització de la tecnologia també té una vessant obscura. Està molt bé que tothom tingui la capacitat i els mitjans per a fer coses fins fa poc exclusives, però realment estem preparats? Aquí us deixo la pregunta. Ha valgut la pena arribar fins aquí, per perpetrar aberracions com aquesta? Quin futur ens espera?

Estudiant (poc)

Una joia.

Estudiant ( polèmiques)

Es Adrià un artista?

Ferran Adrià és un dels convidats estrella al Dokumenta, un fira d'art contemporani que es celebra al aciutat alemanya de Kassel i és considerada la més important del món.

L'elecció d'un cuiner va causar molta polèmica, amb el debat sobre si la cuina és o no és un art, i si té sentit representar-la al costat d'arts visuals. Avui a la Nit al dia donaven veu a diferentes persones relacionades amb els dos móns (la cuina i l'art), la majoria d'ells sense masses discrepàncies a la idea del festival.

Des de que el van convidar s'havia anat creant expectació sobra la presentació que faria el cuiner a la fira, si faria un muntatge especial, etc. Avui s'ha desvetllat el secret, i resulta que farà això:

Ferran Adrià convertirà El Bulli en un pavelló més del Dokumenta, la mostra d'art contemporani més important del món

El considerat el millor cuiner del món, Ferran Adrià, ha revelat de quina manera participarà en la fira Dokumenta, la mostra d'art contemporani més important del món. Ferran Adrià ha decidit convertir El Bulli de Roses en un pavelló més de la mostra, i hi convidarà cada dies dues persones que participin en el Dokumenta, ja siguin galeristes o visitants, a tastar les seves creacions. La fira ha apostat aquest any per obrir la seva mirada a diversos camps i ha hi inclòs per primer cop la gastronomia. Per això ha convidat Ferran Adrià, en un gest sense precedents. La decisió ha aixecat polèmica en el món de l'art.

Veure els seus plats és tot un espectacle, menjar-los, tota una experiència per als sentits. Gust, bellesa, provocació i sorpresa, el joc està servit. Però és cuina o pot considerar-se art? Cada dia, dues persones que participin del Dokumenta podran emetre el seu veredicte. Ferran Adrià els convidarà a El Bulli a tastar els plats que elabora. La invitació del Dokumenta confirma que, siguin art o no, les creacions de Ferran Adrià han traspassat els límits i ara han capgirat els esquemes de l'art.

Proclamat un cop més millor cuiner del món, Ferran Adrià viu immers en una espiral interminable d'èxit i reconeixements, però poc es podia imaginar que acabaria sent la icona de la Dokumenta 12. És la cita més important de l'art contemporani, una mostra amb el més innovador del moment. I ara artistes, crítics i comissaris de tots els continents esperen ansiosos la seva intervenció, que alguns sectors més crítics no acaben d'aprovar. Però Adrià ha considerat que ser convidat a la Dokumenta marcarà un abans i un després en la seva trajectòria i que ho viu com l'inici d'una nova d'etapa. La cita és a partir de dissabte a la ciutat alemanya de Kassel.

La fira de l'art d'avantguarda, que arrenca aquest dissabte a la ciutat alemanya de Kassel, aposta per obrir la seva mirada a diversos camps, i ha triat Ferran Adrià entre els seus convidats.

Res. Això és el que ha fet per Dokumenta, si no tenim en compte el fet d'afegir una taula més al seu restaurant. Què passaria si la resta d'artistes convidats féssin el mateix? L'obra dels artistes és al taller on s'ha creat, i en comptes de traslladar-la a la fira, que siguin grups d'assistents escollits a l'atzar els que hi vagin.

Fins quin punt es pot considerar a Adrià un artista si la seva obra no és a l'abast del públic?
No conec personalment (que jo sàpiga) a ningú que hagi menjat mai al Bulli. I si no existeix? Tota la història del millor cuiner del món és una farsa? Un dubte interessant, llàstima però que ja no hi sigui el de l'inici.

Estudiant ( TV )

Perquè empassar-se 45 minuts per capítol de palla i converses estúpides? Petits interrogants que no aporten res, contínues trampes argumentals per fer veure que hi ha alguna cosa interessant darrera de cada esdeveniment. Ja cansa de veure com les sèries amb estructura d'El codi Da Vinci avançen sense arribar enlloc, es mengen el temps sense aportar allò que constantment prometen.

El temps és un recurs limitatat, de forma que a mesura que augmenten les còpies de Lost, disminueix el temps per a seguir-les o coneixer-les. Sort que ens queda el majordom. Perquè un producte televisiu és realment bo quan el disfrutes tot i sabent el final.



Un exemple (sí, sí, SPOILER):

Atando cabos, viernes, La 2, 21:45:
Kevin Spacey está francamente bien en la película. Debe rehacer su vida de neoyorquino despechado en un pueblo de Terranova, que el frío tiene poderes curativos. Se hace con un puesto de periodista como de esquelas en el diario local, desentraña el misterio de una casa abandonada que no está maldita y es feliz, al final, con Julianne Moore y descendencia conjunta de otras relaciones. Pues claro. Lasse Hallström en estado puro pese a la americanización. Muy recomendable.

Titanic, sábado, Antena 3, 16:00:
Al loro. La sesión durará cuatro horas. De las cuatro a la ocho de la tarde, si los anuncios lo permiten. La peli es fácil. Trasatlántico, iceberg, hundimiento, palma Di Caprio, se salva ella, Kate Winslet.



HEROES

En posts anteriores nos adelantamos, como es habitual, a la emisión de Héroes en las autonómicas. Es lo que tiene tener un primo en Wisconsin. De todos modos, hoy hacemos una especie de flashback raro (como el de Amanece que no es poco) y le damos caña al episodio que esta noche emite Telemadrid.

Era de temer, como en toda serie que se precie aquí empieza a morir gente. Al padre adoptivo de la porrista le han pegado un tiro, la novia del pintor vidente tiene un futuro de madera por delante. Y todavía quedan 5 capítulos...

Y acabamos de conocer a una nueva heroína siniestra como pocas: Candice puede coger el aspecto que quiera, de la persona que quiera y cuando quiera, muy prometedor (excepto para el podre Bennet que se va a comer el anzuelo como un pececito).

Y en estas estamos cuando el bueno de Mohinder va a caer en la cuenta (y ya iba siendo hora) de que el simpático chaval que le acompaña no es otro que Sylar, el parásito de los Heroes, el gran proyecto de su padre.

Mientras tanto Hiro se va a meter en la boca del lobo (bueno, en el casino de Linderman) para recuperar su espada mágica.

Claire, en su huida, va a caer en manos de la familia: junto con los Petrelli, su abuela y su tío Peter, el que le salvó la vida hace como media docena de capítulos.

Pero no se pierdan el doble final: el protocongresista Nathan reunido con Linderman que le desvelará mucho de lo que sabe y le ofrecerá un futuro mejor.

Mientras tanto, en Nueva York, Peter y Sylar se encuentran al fin. El capítulo acaba con Peter sufriendo un salvaje dolor de cabeza, de esos que sólo sabe provocar Sylar cuando va a comerse un cerebro.

PD: Atando cabos és una peli que em va agradar (no puc dir el mateix de la resta d'exemples), una de les millors d'en Kevin Spacey.

"Van a decir mierda en TV"

Final de Los Soprano, una sèrie fantàstica, a la qual li deu molt la televisió actual (la de veritat, la que s'acostuma a fer lluny d'aquí). Amb Reservoir Dogs, Tarantino va aconseguir introduir (a base de saturació) la paraula fuck a les pantalles de cine americanes, però no va ser fins The Sopranos que es va aconseguir un pas més enllà. No es podia esperar menys, sent una producció de la HBO.

..que tiri la primera pedra.

Opinar és gratis. Fonamentar l'opinió ja costa més, es corren més riscos. Si has de tenir una opinió per a una columna setmanal d'un diari corres encara més riscos. 52 setmanes són 52 opinons sobre 52-n temes (bé, els temes es repeteixen). Les idees s'acaben, els temes són escassos i a mesura que aquests disminueixen augmenta la facilitat a caure en el tòpic.

Necessito una columna fàcil i ràpida i no tinc idees. Llegeixo sobre això. Ja està: els joves periodistes d'avui. Ja tenim blanc fàcil, ja tenim article.

Un professor de l'autònoma ens fa presentar els treballs escrits a mà, perquè amb les noves tecnologies és massa fàcil que copiem o ho baixem d'internet, una tecnologia que ens torna a tots borregus.

Podria mirar de respondre'ls, però vet-ho aquí que un dels meus blogs preferits ho fa d'una forma més elegant. Una fantàstica resposta que serveix per ambdós.


PD: A Atom Egoyan: "¿Qué piensa de la situación de los armenios en Francia?"
Egoyan, d'origen armeni, va fer una pel·lícula que parlava justament sobre el genocidi armeni. Al mateix moment, a França s'està debatent si s'ha de prohibir per llei el negacionisme d'aquest fet (talment com l'holocaust a Alemania). Tant dolenta era la pregunta Quim?

Propaganda electoral

Com passa habitualment, les meves primeres impressions resulten errònies.

Només cal mirar els resultats electorals d'El Cogul, on l'Argelaga, liderada per l'actual alcalde, lo Jaume, ha revalidat la seva victòria, donant continuitat a la seva gestió municipal.
Candidat sorpresa a les eleccions municipals del 2003, en Jaume va sortir elegit com a alcalde i amb el temps ha anat apaivagant els ànims de crispació que dividia als 211 habitants de la localitat.

Un futur prometedor s'obre amb interessants expectatives, per comprovar-ho només cal mirar un dels programes electorals que es van distribuir al poble:









Les pintures rupestres, la preservació de l'entorn natural, el fantàstic entorn per a l'escalada són només alguns dels incentius per potenciar el turisme rural i garantir el futur del poble.

Així que, ànims Jaume!

Fi de temporada

Tot torna, segons vaig llegir fa poc. La fi de la temporada i els examens ja estan aquí.
Què és més depriment? Potser, veient el panorama, la pregunta que hauria de fer és: quin dels dos pot deixar un sabor més amarg? La resposta, en quinze dies.

Historias del Calcio

ÚLTIMAS NOTICIAS

Fin de curso en el calcio. Estas son las últimas noticias.

1. El Inter, campeón, concluye la temporada con unas cifras de vértigo. Acumula 97 puntos, 22 más que el segundo clasificado; ha ganado 30 partidos, empatado siete y perdido sólo uno. Ha marcado 80 goles. Es un resultado asombroso, después de tantos años de miseria. La sociedad organiza una gran fiesta, pero los jugadores optan por celebrar el éxito a su manera. En el entrenamiento del sábado, Toldo y Materazzi se lían a puñetazos. Córdoba pega una patada a Ibrahimovic. Ibrahimovic, la estrella arrebatada al Juventus el año pasado, se fotografía con Luciano Moggi, el gran corruptor, y se ofrece públicamente al Milan. Adriano concluye su exhaustiva investigación sobre las discotecas milanesas justo a tiempo para la fiesta; acto seguido se marcha de vacaciones a Brasil para efectuar ulteriores investigaciones nocturnas. Perspectivas óptimas para el año próximo.

2. El Juventus, campeón de la Serie B, regresa a la máxima categoría. El entrenador, Didier Deschamps, lo celebra dimitiendo. Había pedido los fichajes de Gerrard (Liverpool), Toni (Fiorentina) y De Rossi (Roma), pero llega Iaquinta (Udinese). Buffon, el portero-mito, parece también dispuesto a marcharse. El portazo de Deschamps es acogido con fruición por la directiva: "No impediremos que se vaya". Los jugadores se declaran desolados. La directiva quiere que vuelva Marcello Lippi, pero el técnico campeón del mundo prefiere seguir en paro hasta que juzguen a su hijo Davide, acusado de pertenecer a la red mafiosa de Luciano Moggi. La fiesta juventina es aún más amarga que la interista.

3. El pequeño Chievo, representante de un barrio de Verona, acompaña a Ascoli y Messina a la Serie B. Es una de las sociedades más simpáticas, cuenta con los tifosi más pacíficos y hasta ahora desconocía el sabor del peor trago: siempre había subido, peldaño a peldaño, hasta alcanzar hace siete años la Serie A. Su propietario y presidente, el pastelero Luca Campedelli, de 38 años, encaja con dignidad un desastre que pareció improbable hasta el último minuto. Hace honor a su padre, el pastelero Luigi Campedelli, de quien heredó el club. El lema del patriarca Campedelli está enmarcado en las oficinas: "Es mejor callar y parecer tonto, que abrir la boca y despejar cualquier duda al respecto".

4. Totti anota dos goles en el último partido, frente al Messina, y alcanza los 26. Sólo Van Nistelrooy parece en condiciones de arrebatarle la bota de oro. Lo de Totti tiene su mérito: juega con una placa metálica y un montón de clavos en una pierna, es un centrocampista reconvertido en ariete y ha fallado siete penaltis (el último, ayer).

5. El Redemptoris Mater gana la Clericus Cup, la liga vaticana. Los futbolistas del Redemptoris forman parte del Camino Neocatecumenal del español Kiko Argüello (los llamados kikos) y se alzan con la final gracias a un gol de penalti injusto que provoca una tangana. El árbitro, tras varias tarjetas amarillas, disculpa las protestas de la derrotada Universidad Lateranense: son curas, pero esto es una final, explica. Matiocco, el jugador más popular del Red Mat (nombre con que se conoce al Redemptoris), no juega el partido decisivo, pero desde la grada le animan lo mismo: "Juegue bien, juegue mal, Matiocco cardenal".

Este corresponsal concluye sus historias, da las gracias y se despide.

Enric González es autor de Historias del Calcio
El Pais 28-05-2007

Sobre polèmiques

Doncs resulta que tot era una farsa.

Ja sabem que a la televisió tot és mentida, però pot ser la mentida moralment superior?

Li preguntem a Fernando Arrabal i la seva minoria silenciosa?

Ara sí, post de cine (II)

Bé, he fet trampes. El post l'he escrit consecutivament a l'anterior, però quedava molt llarg i la temàtica no lligava ni amb Superglue, així que ha quedat guardat com a borrador, fins ara.

Paul Newman, amb 82 anys, es retira. Però jo no parlaré d'ell. Bé, sí que ho faré, però a través de les paraules de Días de Cine, que sempre són (i seran) més interessants, divertides, assenyades, etc, etc, etc, que les meves.

(..) Larga y brillante carrera que despuntava con Marcado por el odio, y que dejaria titulos cómo La gata sobre tejado de zinc, Hud, El buscavidas, El golpe, La leyenda del indomable o Dos hombres y un destino. Titulos que definen a un actor que pocas veces se ha comprometido con algo que no quisiese, tanto en la gran pantalla cómo en su vida personal. Un actor que no cayó en los excesos de la fama que a menudo brotan con el éxito. Paul Newman es algo más que un gran actor. Sobretodo es un gran tipo.

M'agrada perquè Paul Newman aconsegueix una de les màximes valoracions que es pot aconseguir al Días de Cine (un gran tipo). Un actor que vaig descubrir de veritat al batxillerat, amb dos films que vaig haver de veure per diferents motius, però dues pel·lícules suficients per guanyar-se l'admiració. El color del dinero i Creadores de sombras.

Un respecte i admiració merescuts, tal com diuen a DDC, també per la serietat amb la que ha crescut, no com el seu company (i tants altres), rendit sense oposició al bisturí, ofuscat per l'ànsia de fer papers que ja no li pertoquen...

Ara sí, post de cine

El fet que s'emeti Dias de cine en un horari que sembla infantil permet veure'l en directe sense preocupar-se per el Jet Lag posterior, una cosa a la que no estic encara acostumat..

Resulta que al parlar d'actualitat dos notícies m'han cridat l'atenció. La primera, intrascendent i anecdòtica:

Un judici a Los Angeles entre dues productores ha de resoldre com es distribueixen (entre elles) els 105 milions de dolars que es van perdre (amb molt de mèrit) amb la pel·lícula d'aventures anomenada Sahara. Una pel·lícula que li faltaven tantes coses que només hauria estat pitjor afegint-li l'Steven Seagal (però potser hauria fet més taquilla..).

Anem al grà: per culpa del judici s'han fet públiques totes les despeses de producció, desglossades en les seves corresponents partides.

Soborns a Ajuntaments, Governs i Tribus: 240.000 $ (literal)
Sou del director: 750.000$

Sou de Matthew Mcalgullarg: 8.000.000$
Despeses "extres" del protagonista: 834.000$
que (entre altres) inclouen: Maquilladora 150.000$
Secretària 114.000$
Entrenador personal: 68.000$


Sou de la Penelope Cruz: 1.600.000$
Despeses "extres" de la protagonista: 835.000$
que (entre altres) inclouen:
Maquilladora 135.000$
Secretari 18.4000$
Professor de pronunciació: 126.000$


Que bons han de ser l'entrenador personal o el professor de pronunciació si per unes setmanes de feina són capaços de cobrar tants calers. I que burros que sóm els europeus: pel fet que la protagonista fos espanyola la pel·lícula es va endur 20.400.000$ en subencions dels governs i cadenes de televisió europees (que han de dedicar, per llei, una pasta a la producció cinematogràfica). O sigui que, les pèrdues de la porqueria de pel·lícula són assumides, en part, per nosaltres...

I la segona, per no quedar al costat de tanta parida, millor deixem-la per demà...

Sobre obsessions

Estava a punt de fer un mediocre post sobre el Dias de Cine emès aquesta nit, però crec que hi ha coses que són més divertides (i sento aburrir amb el tema, però ja se sap que els catalans sóm persistents amb les nostres estúpides obsessions).

"Pero si para enmendar ese abuso de la dictadura lo que se hace es lo contrario, se está haciendo algo mucho más lamentable porque, en definitiva, las lenguas no son iguales; sirven fundamentalmente para comunicarse, y no es lo mismo una que permite hacerlo con tres millones de personas que otra que sirve para hablar con cuatrocientos millones"

Gregorio Salvador, vicepresident de la RAE , explicant-ho al món.


Per fi ho he entès!

PD: He enllaçat l'article al Pons Blog, al no ser de lliure accés l'hemeroteca de El País.

Eleccions

Ja portem uns quants dies empassant-nos l'estúpida ressaca de les últimes tristes eleccions. Tristes perquè sembla que tot i que no han canviat masses coses, cada dia s'omplen hores de televisió i pàgines de diaris amb el més absolut no-res informatiu. Doncs no! Pel que es veu sí que ha aparegut una mica d'aire fresc, segons es llegeix en una secció del diari digital on escriuen ciutadans del carrer. Si no podeu llegir us el copiaré (sí, ja sé que l'hauria de comentar/explicar/resumir, però no us estalviaré feina):

Elvis está vivo y es concejal del Ayuntamiento de Reus

Un auténtico friki irrumpe en el consistorio de la localidad tarraconense con más de 1.800 votos y un disfraz del rey del rock

Durante el próximo pleno del Ayuntamiento de Reus habrá un concejal vestido de Elvis, así será durante los próximos 4 años a petición popular. El CORI, un partido fundado por el que fuera cartero de esta localidad se ha pasado a la política y ha triunfado. Un concejal para el candidato más extravagante de toda la historia de la democracia.

Ariel Santamaría, que así se llama la criatura, ha optado por un programa de impacto o petrificación al ciudadano. Ya ha anunciado en sus mítines-conciertos su programa. Es partidario de plantar marihuana en las zonas verdes (nunca mejor dicho), que la Guardia Civil lleve un GPS para que la gente con ganas de encender un canuto obtenga su ayuda... así podríamos seguir hasta incluso, pintar el ayuntamiento de rosa.

De hecho, tiene otra promesa para la movilidad, si llega a alcalde regalará 21.000 bicicletas y eso por no hablar de su política pasiva ante las obras: "sólo las necesarias para el mantenimiento de calles". En todo caso, pueden consultar su programa en www.cori.cat. Entre los corruptos como Julián Muñoz y los frikis me quedo siempre con los frikis, alegrarán los plenos, por cierto, Ariel dice que no ha asistido a un pleno en su vida, sólo por la tele. Todavía no me explico cómo ha conseguido tantos apoyos o tiene muchos amigos o la política necesita humor. El tiempo dirá. De momento, os dejo un formidable documento.

El que si és impressionant és el miting. Si tots fóssin així, cada campanya electoral sería festa major...

Compres

T'has de comprar un cotxe. Només en pots triar un d'aquests tres: un Mazda Laputa, un Nissan Moco (de color verd) o un Mitsubishi Pajero. Quin tries? I si els tres tinguessin exactament les mateixes prestacions?

Teletubbies vs Polònia

El govern polonès continua amb les seves obsessions i prolonguen les seves caçes de bruixes als programes de televisió infantil.
Amb les seves polítiques medievals (prohibició de l'abort sota qualsevol supòsit, inclosos els casos de violació) sembla que el país retrocedeixi en el temps, però aquesta vegada han aconseguit fer-ho de forma literal: com poden dedicar recursos a investigar la suposada homosexualitat d'en Tinky Winky quan fa anys que tot el món ho sap?

Dictadura nacionalista

La feina s'acumula a Telemadrid. Si no en tenen prou en denunciar la dictadura nacionalista, racista, xenòfoba, comunista, anarquista, islamista, barcelonista,etc, etc, etc que pateixen els pobres habitants de Catalunya i a Holanda , ara s'hi uneixen, ni més ni menys que els dofins gal·lesos(!!) que en el seu afany discriminatori s'entesten a comunicar-se de forma diferent a la cristianament acceptada per tots. En definitiva, el virus de la llengua s'extén imparable i només els nostres herois de Telemadrid s'hi oposen amb energia i coratge. Ànims!
En solidaritat farem una colecta per financiar uns vestits de neoprè per fer el reportatge!

-Jo no vaig poder opositar a un càrrec de jutge, en un
clar exemple de discriminació lingüistica-
declara Flipper als intrèpids reporters de la cadena autonòmica madrilenya.

Petillon

El seu nom és Palmer, Jack Palmer.

Periodisme, preguntes i ortografía

Es una oportunidad única ver a un grupo tan numeroso de directores como este en la misma sala junto a un amplio grupo de periodistas, y es una verguenza tener preguntas tan pobres, tan vacias y realmente creo que el ordenador es el que os ha puesto a ese nivel. Ya no estáis interesados en qué está pasando en el cine, ya no generais vustra propia información, solo lo transferis del ordenador al artículo que luego entregais al editor. Y por eso sabéis tan poco sobre nosotros. Francamente, vamonos todos a comer.

Roman Polanski
Segons Dias de Cine: Director y gran tipo

Dades sobre el japó que puc oblidar a partir d'avui

Hi ha 125 milions de japonesos.
El word és una merda.
Al japó per cada jubilat hi ha 3'3 treballadors.
Per estalviar costos laborals, les grans empreses subcontracten part de la producció a PIMEs.
Al lloc de treball és molt important el wa.
Als anys 60, un treballador japonès treballava de mitjana 2400 hores l'any.
Un 40% de les japoneses treballadores ho fa a temps parcial.
Quasi tres milions de joves japonesos han perdut l'esperança de trobar una feina estable.
El primer company a fer l'exposició està improvitzant, amb resultats bastant nefastos.
El sector secundari (industria) ocupa a un 27% de l'ocupació, per un 25% del PIB que genera.
L'empresa és el nucli de les relacions socials del treballador.
Perquè diferents versions del mateix programa llegeixen documents de forma diferent?
Un 70% dels treballador japonesos treballen en PIMEs.
Japó Japó Japó Japó Japó Spam Japó japó Spam japó Spam Spam spam spam japó Japó Spam
El país té una taxa d'activitat femenina del 48%. (molt baixa).
Al 2050 un 35% dels japonesos més grans de 65 anys continuarà treballant.
Treballadors nord-americans i anglesos penquen unes 1850-1900 hores per any.
El sector primari produeix un 1'6% del PIB del japó, i ocupa un 4% dels treballadors.
Les grans corporacions garanteixen als seus treballadors treball de per vida.
La mobilitat laboral no es dona entre una empresa i una altra, acostuma a ser intrafirma.
Taxa de natalitat de 1'26.
Un 60% de les esposes dels jubilats pateix la sindrome del marit jubilat.
Em cago en el primer company per no haver buscat les dades de treball temporal.
L'organització del treball en petits grups estalvia costos de control i supervisió.
El segon company s'està inventant una explicació, dient barbaritats.
Japó Japó japo jpao Jpo Japan Japó japan jpan jpam spam Spam spam spam Japó Japan
En deu anys les desigualtats han augmentat ( de 0.433 a 0.498 en l'index de Gini).
El salari mínim industrial és de 761 yens/hora. (1 yen = 163 euros) [error: és al revés]
Un treballador japonés treballa una mitjana de 1900 hores anuals.
Els homes en edat de treballar tenen una taxa d'activitat del 96%.
Els treballadors acostumen a rotar per diferents posicions dins l'empresa.
Els mandrosos treballadors francesos i alemanys treballen unes 1550 hores l'any.
Al 2055 hi haurà un jubilat per cada 1'3 persones en edat de treballar que els pagui les pensions.
Els japonesos són tan tristos que acostumen a renunciar voluntariament quasi a un 50% dels dies de vacances que els pertoquen.
El cap m'explota.

Humor i medicina

House, Anatomia de Grey, Scrubs?

No! Ni més ni menys que Steven Seagal va ser pioner al combinar medicina i humor, creant una recepte que des d'aleshores encadena èxits sense parar.

Com se li acudiria una idea tant brillant?
Doncs fent una "pel·lícula" de les seves, on interpreta un doctor especialitzat en epidèmies (!!). Quina cara deuria fer al adonar-se que no podria estomacar un virus?
Segur que es prendria el projecte seriosament però, com tot el que fa l'Steven, el resultat sempre està plagat d'humor.
Una bonica sentència del protagonista/humorista:
(després de descubrir gràcies a un indi que el remei per un virus mortal són unes flors, les quals són escampades amb helicòpters per curar als malalts)

Són simples remedios montañeses en los que nunca pensamos los infalibles inmunologos.

Es que és tot un filòsof!

Ho farem encara més interessant. Algunes crítiques:

Castigando las córneas

Engendro creado para el -digamos- lucimiento del tito Steven, en el que -digamos, también- interpreta a un médico (para que luego digan que el cine no es magia) que vive en las montañas, y le van los rollos etnicos indígenas y la ecología. A destacar la escena de la lluvia de flores, como ejemplo de la habilidad que tiene este hombre para conseguir que cada nueva peli suya, sea aún un poco más vergonzante que la anterior.
Tan recomendable como una lavativa de gaseosa.



El último idiota

Tenía que hacer una crítica de este tío para decir lo malo, estúpido, vacío, aburrido, repetitivo y odioso que es su cine. Más de lo mismo, si has visto una, vistas todas. ¿Alguien le partirá un día la cabeza a este impresentable?Ésta es peor incluso que Alerta máxima, que ya era difícil. Bostezos y tedio para una película en la que el título ya canta. "Cine" de veinte céntimos ( veinte duros es mucho decir).

Sobre moments

Se que no es el momento de sentirse orgulloso,
pero Mel Gibson nos está disparando!

Peter Griffin, Un pare de familia

Sexe salvatge

No, el títol del post no és un reclam per captar visites, tot i que si funciona podria fer com el 7dias 7noches o (en menor mesura) l'Entre línies, on un de cada dos reportatges va sobre intercanvi de parelles/ despedides de solter/ stripers / adolescents i drogues / qualsevol cosa relacionada amb sexe.

El cas és que per fi he trobat la prova definitiva que no és només la meva tortuga la que va tant calenta que copularia amb el que fos(les mossegades formen part del ritual d'aparellament tortuguí).

En el fons, el món està ple de cremats...

Tres per un

Ingenuitat meva la que em va fer decidir tres llibres per Sant Jordi.

Feina, temps i diners podria haver guanyat d'haver vist abans la proposta de Francesc Orteu.
Els llibres, com les pel·lícules no deixen de ser una barreja de llibres/pel·lícules anteriors, dirigit pel subconscient (o no). A vegades algú amb una visió més oberta agafa un element exògen i l'incorpora, convertint-se en un artista i/o renovant la disciplina. Buff, volia aportar alguna suma de llibres que pogués estalviar temps de lectura als visitants, però he acabat divagant. Doncs tornem a l'enllaç de l'Orteu, que almenys té un blog amb gràcia.

IKEA

Ikea s'extén imparable per tot el món ja que ofereix un producte dissenyat expressament per afavorir la logística i l'autoservei. Però, com ho viuen els treballadors? Ho descubrim a Estilo IKEA, un blog interessant, curiós i divertit. Una petita forma d'eliminar la mala llet acumulada a la feina..

Los lunes, dia del besugo en IKEA
El precio del transporte en la tienda depende del precio de lo que vayas a transportar: si compras de 300 a 600 euros, te cuesta tanto. Si compras de 600 a 1200, otro tanto. Y así. Todo eso está plasmado en un bonito folleto. Pa mear y no echar gota:

ClienteEconomista: *Señalando el folleto de transporte con dedo tembloroso* Oye y si me llevo ese armario de 539 euros, ¿donde lo pondría, entre 300 y 600 o entre 600 y 1200?

El treballador (LA) fustrat necessita desfermar la seva ira..

PFM: Aaah ¿entonces no hay que cogerlas?

LA: No.*salvo que estén en tu recto y no puedan salir*. Bien, aparte de las baldas, las barras, las puertas y las bisagras, ¿teneis algo más que no me hayais dicho?

Perquè suposo que ha de ser difícil aguantar tot el dia certes coses...

Como los burros.

Imaginate un armario de 2 metros 36 cm de altura. Dentro tiene cajones de madera y una barra maravillosa a dos metros de altura para colgar ropa. E imaginate que este armario está montado en un pequeño dormitorio, dentro de la sección de dormitorios. Pues bien:

ClientaCuriosilla: Oye perdona, el armario este ¿es de baño o de cocina?

¿Y ahora qué?

EDIT: Habia unos pantalones de muestra colgados de la barra.

Si en el fons, fer un blog és com fer teràpia:

¡Ha vuelto a pasar! ¡Ha vuelto a pasar! Una maldita maruja ignorante y despreciable me lleva a un mueble con una clarisima etiqueta de precio, y además la señala, señala la maldita cifra con su dedo putrefacto, y pregunta:

"¿Este es el precio?"

¡No! ¡No, vegetal caduco! ¡ES EL NÚMERO DE VECES QUE VOY A SODOMIZAR TU ANO CON UN BATE DE BEISBOL UNTADO EN TABASCO Y CHINCHETAS! ¡JODIDA SUBNORMAL!

Ains. Ejem. Mi respuesta, en realidad, fue:

"Efectivamente, por eso lo tiene pegado."

Aliñada con una bondiana cara de circunstancias. No lo soporto, de verdad. Es comprensible mas o menos si hay muchas cosas juntas con muchas etiquetas, y donde para el estúpido medio que es incapaz de fijar la atención durante más de dos segundos seguidos puede resultar confuso, pero en este caso no habia error posible. Era pura y total MEMEZ.

Uf. Lo necesitaba, amiguetes.

Sempre responent a preguntes estúpides, des del primer dia. No ha de ser tant difícil seguir les indicacions, no? Això creu ell, completament desencantat de la raça humana. Sinó només cal llegir una bonica fàbula, de la que en treu aquestes conclusions:

Esa es mi teoria sobre algunos de los memos buenos para nada que me/nos preguntan ciertas cosas, aquí y en cualquier sitio. Como la jodida puta que llegó el otro dia 15 minutos DESPUÉS de cerrar la tienda, quería que le hicieramos un pedido, y como no tenemos vida ni hogar ni familia ni habia nada que recoger no nos importó, claro, pero es que el muy despreciable fardo inútil, porque era un fardo, que sólo sirve para pesar y molestar, ni siquiera tenia nada decidido. Y afirmó, al ser preguntada, "pues no sé, una que esté bien de precio, que sea muy buena y que dure mucho". Tócate los huevos. Y que suene un pasodoble. Vamos a ver, cacho de trozo de pedazo de carne putrefacta, ya que vienes a una tienda de autoservicio cerrada, a tocar los cojones, a evitar que podamos cumplir adecuadamente con nuestra jornada laboral, a soltar gilipolleces por esa fabrica de mierda que tienes en la cara, ten la puta decencia de decidir qué-coño-quieres. ¿Qué cojones crees, que no tenemos nada más que hacer que ayudarte a vestir tu nidito de retrasados para que quede más angeloso? ¡No tienes vergüenza, ni educación, y me das asco! ¡ASCO!

Només de llegir-ho ja s'experimenta en carn pròpia la capacitat d'eliminar l'estrés d'un blog. On no arrivi la tecnologia...


En el fons, IKEA dona per molt. Si us diuen el nom d'un moble, sabrieu endivinar que és?

Un altre exemple, sabieu que l'hospital on treballa el doctor House està plagat de mobles IKEA? Seràn també les màquins d'anàlisi desmuntables?






El catàleg IKEA és un clàssic a totes les llars occidentals..

Fins i tot el vell amic Chuck Norris ha passat per IKEA:

- Chuck Norris paga en IKEA con la tarjeta de El Corte Inglés
- Cuando Chuck Norris compra en IKEA, encuentra siempre lo que busca, en el color que busca. Aunque no se fabrique.
- A Chuck Norris se le reservan muebles en IKEA.
- Chuck Norris no necesita pasear por el autoservicio: mira fijamente el carro con gesto agresivo y los paquetes que quiere caen en él por sí mismos.
- Chuck Norris siempre encuentra una caja libre en IKEA.

I, sorpresa, un video penjat per un tal Bons!

La sèrie

No és tant difícil fer una sèrie realment interessant. Només fa falta un guió de veritat. Fins la idea és prescindible, en molts casos tan sobrevalorada, s'estira i s'aprima com un xiclet, eliminant el sabor i el color.

Sort que torna amb nosaltres Aaron Sorkin. Ell no necessita una idea, té una cosa millor, la pròpia realitat .

Siempre negatifo

Primer la pantoja a la presó,

i ara això...

Agències d'informació

Buscant informació estadística sobre el Japó per un treball, m'he trobat una pàgina amb una gran quantitat de dades de tots els paisos del món. Des dels km de costa, l'exportació/importació d'electricitat, el nombre de telèfons fixes i mòbils, el tonelatge de la marina mercant, els principals partits polítics, la distribució d'ús de la terra i moltes més que fan un fantàstic esboç del país.

I la sorpresa? La pàgina, de lliure accés, es diu The World Factbook i pertany ni més ni menys que a la CIA. La CIA fent competència a la Wikipedia! (com s'enten que una agència d'espionatge es dediqui a finalitats divulgatives?). Ara tots podem jugar a ser espies!!

Buscant a veure si trobo algun compendi sobre diferents formes de provocar cops d'estat, assassinar polítics estrangers o altres coses d'espies he vist que pel que sembla també tenen una mini esquema amb tots els quadres de govern del món. Per exemple, el president de President de Bostwana es diu Festus Gontebanye, l'ambaixador d'aquest país als USA es diu Lapologang Caesar LEKOA, o el president de Vanuatu, que respon al nom de Kalkot Matas KELEKELE.

Tot això és molt útil!
Imaginem per un moment que, com a bons espies, en una missió s'ens ordena assassinar al president de Vanuatu, aj que és un "maleit gos comunista". Primer investiguem sobre la futura víctima a la pàgina dels World Leaders. Després ens dirigim al World Factbook i veiem que el país on ens hem de dirigir està a l'oceà Pacífic, consta de més de 80 illes, 65 d'elles inhabitades, hi han 12,700 mòbils i hi viuen 211.971 persones ( 211,970 d'aquí poc), i s'hi parla una llengua anomenada Bislama.

Ara que ja hem fet el difícil, només hem de fer el plà i executar-lo.

La caiguda d'un mite

Hi ha alguna manera de caure més avall que protagonitzar totes les temporades de Los vigilantes de la playa? L'amic David està lluitant per aconseguir-ho!





I l'escena sencera:





PD:Hi ha alguna manera de caure més baix que postejar sobre en David Hasselhoff? Sí! Posant un video on surti borratxo.

PPD: Hi ha alguna manera de caure més encara més profundament que posant un video sobre en David Hasselhoff begut? Sí! Posant-ne dos!

Sens dubte, aquest post és el pitjor que ha passat mai per aquest blog.

Problemes resolts

Doncs bé, pel que sembla ja tenim solucionat el petit problema del modem o el que collons hagi estat (encara no m'ho han explicat), però el cas és que torno a disposar de conexió a internet. Cosa que em fa molt feliç, ja que no em veig obligat a fer cua a les sales de PCs de la UAB, on els teclats són una merda i a tots els falla alguna tecla. I per celebrar el retorn, citarem un fragment d'aquesta gran sèrie que és Family Guy, protagonitzat per La Mort, un dels personatges més divertits...

(Després d'un confós enterrament)
Mort: Bueno, tengo que irme, que tengo entradas para un concierto de Celine Dione, pero no voy a matarla, voy a ver como muere lentamente en los escenarios.

Sobre meterologia...

A part de la conversa dels ascensors també pot servir per omplir posts de qualsevol blog mitjanament insuls, així que:

Ja he sentit/vist a través de varies fonts diferents sobre les presentacions de l'home del temps de La Sexta (dels caps de setmana), així que què millor que compartir-les.

Deja vu

La sorpresa arriba a la final, els que ho tenien pitjor acaben repetint la de fa dos anys.

Entre altres idees, m'en queden dues sense resposta:

-Seedorf, com coi va quedar-se fora del mundial? En què pensava Van Basten?

-Com van donar la pilota d'or a Cannavaro? No van veure que l'eix de la defensa era (i és) Gattuso? Un jugador espectacular avui (i sempre), infatigable, esbroncant rivals i companys..





Sinó em creieu a mi, almenys a veure que en diuen d'altres:

Historias del Calcio

GRUÑIDO

Había que ver las caras al día siguiente, cuando el estupor empezaba a disiparse y la magnitud del desastre se perfilaba con claridad. La avalancha de chistes (el patrocinio de Seven Up...) y el sarcasmo de los rivales dolían, pero lo que más oprimía el pecho era la conciencia del pecado indeleble. Pasarán los años y el 7-1 seguirá ahí, una mancha eterna en los anales. Luciano Spalletti quiso que la plantilla al completo diera la cara y cada uno farfulló el mantra que le correspondía: "Hay que preservar la unidad" (Totti), "Todo nos salió mal y a ellos todo bien" (Panucci), "con el 2-0 tuvimos demasiada prisa por marcar" (De Rossi), "nos faltan suplentes" (Spalletti). Qué se le va a hacer. La mecánica más fina del calcio reventó en Old Trafford: un muelle por aquí, una tuerca por allá. Un reloj destripado. Una lástima.

Gattuso convive con Maldini, Pirlo, Seedorf, Kaká y Ronaldo. Cuando habla, todos escuchan
Por alguna razón, el desastre del Roma en Manchester y el éxito del Milan en Múnich generaron una misma reflexión, quizá deprimente, en numerosos comentarios: el hombre que marca la diferencia, el futbolista italiano más relevante en el calcio de hoy, es uno de esos tipos tan listos que prefieren pasar por tontos, torpes y obcecados. Se trata, como es obvio, de Gennaro Gattuso.

Él sigue empeñado en preservar su mala fama. Tras un partido de Italia en el pasado Mundial, un periodista le comentó que había sido el jugador más destacado de la selección. Cualquier otro habría respuesto con una ñoñez de manual. Gattuso, no. "No empecemos insultando al fútbol", masculló. Pero la evidencia empieza a ser demasiado meridiana como para ocultarla tras un par de gruñidos. El mismo Carlo Ancelotti lo reconoce: "En una escala del 1 al 10, la importancia de Gattuso en el Milan es de 10. Gattuso es el alma del equipo".

Los amigos le llaman Rino. Los tifosi, Ringhio (gruñido). Los puristas del fútbol le retirarían, si pudieran, la licencia federativa. Muchos le consideran un descendiente no evolucionado de los Stiles, los Vogts, los Stielike: perros de presa, sicarios al servicio del técnico. El respeto que se le depara en el vestuario de Milanello indica, sin embargo, que Ringhio es algo más que eso. Gattuso convive con un tótem viviente como Maldini, un delineante mudo como Pirlo, un ególatra hiperactivo como Seedorf y un par de talentos como Kaká y Ronaldo y, cuando él habla, los demás escuchan. Cuando grita, los demás reaccionan. Cuando bromea, los demás ríen.

Su presencia basta para relajar tensiones. Como Goliath para el Capitán Trueno, Biscúter para Carvalho, Sancho Panza para el Quijote o Haddock para Tintín, representa la comedia, la humanidad, el alma. Nació en Marina de Schiavonea, Calabria profunda, y cuando le fichó el Glasgow Rangers cenaba cada noche en un restaurante italiano; se casó, como corresponde, con la hija del dueño y, a su regreso a Italia, se construyó una mansión de indiano en Marina de Schiavonea.

Un futbolista con barba es ridículo o especial. Sólo se recuerdan los especiales: el último Best, el gran Hulshoff del Ajax, el belga Gerets, el doctor Sócrates. Con su barba, su autoironía, sus pies cuadrados y sus ojos de Martínez Soria, Ringhio parecía condenado al chiste. Se ha convertido, en cambio, en una prueba viviente de que en el fútbol, como en cualquier otro oficio, es posible aprender y mejorar, incluso cuando el talento natural es limitado. Gennaro Gattuso, campeón del mundo, de Europa y de Italia, se retirará algún día con un palmarés asombroso.

Un secreto: no tiene los pies cuadrados. Un dato estadístico: no es un jugador violento. Una evidencia: a él nunca le meterán siete.

Enric González
EL PAIS

Open Range

-You the one killed our friend?
- That's right. I shot the boy, too. And I enjoyed it.

Sens dubte el millor enfrontament final que recordo en un western. La història de sempre, però narrada amb molt d'ofici i amb poques concessions a la galeria.

Preludi
Part 2
Part 3

I dirigida per Kevin Costner!