Sorpresa i prejudici

Tot i alguns recels inicials, veure ahir Gone, Baby gone (en anglès el títol no sembla tan horrorós) confirma dues coses: el criteri del DDC, les crítiques del qual ja haurien de ser acceptades com a dogma de fe, i l'eficàcia de l'autor de la història (Mystic River!) a remoure la consciència i d'anar sempre un pas més enllà.
Perquè el post? Per la capacitat de guanyar-me d'una pel·lícula que (per mi) ho tenia tot en contra: Dirigida per Ben Affleck, argument amb pinta de melodrama de sobretaula, una petita Madeleine..

Però els dolents sempre guanyen, es guanyen al personal i la peli dura fins entrada la matinada...

Enquesta setmanal 4.0

Doncs sí, ja la tenim aquí.
Abans però comentem els resultats de l'enquesta del semestre anterior. Els votants s'han dividit bàsicament entre els que volen donar el títol de periodista al gran Charly Reixach, i els que asseguren que aquest títol és com un regal de La Vanguardia, que finalment ha obtingut un vot més.
Conclusions? Que si et fas subscriptor de La Vanguardia et regalen un Charly? Intentarem esbrinar-ho en pròximes jornades.

Anem ara per feina:
Passats tres mesos ja he superat amb èxit l'ecuador del meu període com a becari. Comença a ser hora de fer un petit balanç sobre l'experiència que m'han aportat aquest fructífers mesos, així que em pregunto:

Quines de les habilitats adquirides durant la meva etapa de becari seran més decisives en el meu futur professional?

-Sens dubte, saber fer fotocòpies a doble cara

-Passar absolutament desaparcebut per als diferents reponsables del departament. Faceta a millorar, perquè encara n'hi ha un que recorda el meu nom.

-Saber deletrejar el meu nom en clau geogràfica, per als proveïdors que no els agrada el futbol.

-Tenir un absolut control de la meva grapadora, un estri terriblement propici a aparèixer als llocs més inhòspits.

-Conèixer el funcionament d'antics aparells com el Fax, segurament extingit a dia d'avui si no fos pels pobres becaris als que s'ha negat una adreça de correu electrònic de l'empresa.

Vicis i fòbies

No m'agraden: Les pelis de por, sobretot les del rollo psicològic com Los otros (i per extensió El orfanato) i la infinitat de còpies del subgènere. No em motiven gens, les trobo lentes i aburrides. (Terror psicològic autèntic és la brutal The Cube)

M'agraden: Les pelis de zombies. Les autèntiques, no les merdes d'acció (Resident Evil, etc). Em vicien les pelis de zombies. Així doncs...

Desitjo: Que sigui el 19 de desembre. Una nova adaptació d'un llibre que sembla prou interessant.

El burro del video

A aquestes altures qui més qui menys ja té una impressió clara sobre el troç d'imbècil que es dedica a atacar altres persones per demostrar les seves limitades capacitats.
Fascinant és veure el nivell de seguiment televisiu amb que es segueix el cas: constants conexions en directe dels programes de migdia fins al vespre, davant la casa de l'individu, davant el bar de la cantonada, en la roda de prensa d'una ministra de l'Equador... Tot això els mateixos programes que habitualment parlen de la Pantoja, el Gran Hermano o (últimament) la Madeleine. Ja sabíem que cada cop és més indiferent que no cal ser algú per sortir a la premsa del cor/groga, que per la carnassa es conformaven amb el familiar/ex-parella/parella d'algú relacionat amb un famós. Però no ha arribat la veritable igualtat mediàtica fins que et pots fer famós a través de qualsevol càmera de seguertat.

L'altra cosa que he trobat interessant és veure com la colla d'amics de l'individu no ha dubtat un moment a acompanyar-lo al bar a prendre unes cerveses i sortir davant les càmeres. Jo pensava que potser els faria certa vergonya que un amic seu sortís davant els ulls de tothom abusant de manera descarada i gratuïta d'una altra persona.
No fan pas pinta de passar vergonya, més aviat el contrari: sembla que no es vulguen perdre cap petit angle de fama televisiva. Però que ingenu que sóc. Segurament si ja eren amics seus és perquè ja sabien què era capaç de fer.

PD: A veure si és tan fantasma a algun pabelló de qualsevol presó plena de "moros y sudacas". Com era la frase?
"Just remember, in here, you the nigga. Not me."

Paul Haggis

Sí, ho admeto, crec que Crash és una peli sosa, previsible i tremendament sobrevalorada, però de fa 6 setmanes que adoro incondicionalment a Paul Haggis.




PD: No era pas el que volia penjar, però els amics de Canal + no permeten que els faci publicitat gratis, així que no puc inserir aquests (1, 2) videos del Youtube.

PPD: A veure si esbrina perquè els macarres irlandesos s'acostumen a anomenar com a black irish.

Anuncis per paraules

"Men wanted for hazardous journey. Small wages. Bitter cold. Long months of complete darkness. Constant danger. Safe return doubtful. Honour and recognition in case of success

- SIR ERNEST SHACKLETON"

Més.

1,2,3,4,5.

PD: Per primer cop sembla que serà útil un descompte de Caixa Catalunya!

White and Nerdy

Fa un temps que em van ensenyar aquesta fricada, però ja la tenia mig oblidada fins que dilluns passat em va semblar sentir-ne un fragment a CSI Miami (si, la de l'Horatio, el ... ).

M'he deixat el títol.

M'encanta la mordacitat de l'Empar Moliner. Potser perquè els seus blancs preferits són els del seu gremi (columnistes) i la correcció política. Qui millor que ella per a ajudar-nos a fer la columna/crònica perfecta sobre aquests intensos dies a la fira del llibre?




PD: Seguint en la tònica del post anterior, la pulcritud no és pas digne d'envejar, però els simpàtics editors de El País no han tingut la delicadesa de penjar la versió digital de l'article. I el meu escàner no és dels millors del mercat.. Disculpin les molèsties.

Fent Pont

Pel que sembla això de tenir tants dies de festa seguits no senta de la mateixa manera a tothom. I sinó que li preguntessin ahir al Ramon, i la seva coreografia del Plora Sabadell...

PD: Lamento les condicions, però no tots tenim un aparell telfònic d'última generació.

Publicitat de postguerra

Cada cop aprenc més coses interessants a classe.

Enquesta setmanal 3.0

S'ha acabat el plaç, i ja sabem quina és la millor virtut del gran lider nord-coreà:
Que no s'assembla a la Madeleine!

Jo tampoc m'hi assemblo, però crec que no arribo a tenir tantes virtuts com Kim Il Jong. Entre les virtuts que em manquen destaca la de fer enquestes series, coherents o divertides, així que no em queda més remei que improvitzar la d'aquesta nova quinzena:

Perquè s'anomena periodistes als periodistes esportius?

Perquè quan deixin les redaccions del As o l'Sport sempre podran aprofitar el titol per treballar al Tomate.

Perquè quan van deixar el Tomate van aprofitar el titol per treballar al Sport o l'As.

Per si algun dia es troben la Madeleine podrien intentar fer el salt als informatius o als documentals de qualitat de la Mercedes Milà.

Perquè volen aprofitar el titol per si cancelen El Rondo, poder dirigir l'Ágora cada dilluns.

Perquè el títol de periodisme és un regal, com la subscripció de La Vanguardia per dos mesos quan tens un fill.

Perquè volen de diferenciar la seva serietat i rigor dels programes escombraria que abunden als mitjans de comunicació actual.

Què esperen per donar el titol al Charly Reixach?

Canvis

Definitivament el meu germà ha tingut el detall d'emancipar-se. Diuen que aquests canvis són a millor, així que a casa ens ho hem pres seriosament i ja hem donat forma a aquest augment de benestar: amb un substitut adequat.

Pues sí, cariño

Posposem temporalment l'enquesta sobre periodistes esportius, perquè al costat de certs espècimens són tot un excés de cultura i moralitat. De que parlo? No m'atreveixo a explicar-ho, així que us deixo la notícia publicada ahir a El País:

REPORTAJE

Si una imagen puede valer más que mil palabras, unas palabras pueden valer más que mil folios de diligencias judiciales. Ocurrió ayer en la Audiencia de Barcelona, en la primera sesión del juicio por el crimen de Berga, acaecido el 27 de mayo de 2005 durante las fiestas de la Patum, cuando Josep Maria Isanta fue apuñalado mortalmente tras una pelea tumultuosa.

Las acusaciones reclamaron del tribunal de la Sección Séptima que se reprodujera la conversación telefónica que mantuvo desde la prisión el acusado Raúl Bravo, con su madre, Cristina Ballesteros. Las defensas se negaron, pero el tribunal accedió. Éste es un extracto.

Raúl. Parece que hayamos matado al hijo del Rey en vez de a un subnormal.

Cristina. Ya... mira, es lo que parece... porque vamos, ni que fuera... Ya ves tú.

R. Ni que fuera el hijo del Rey, ya te lo digo yo.

C. Sí, el hijo de un sinvergüenza como los demás. Pero bueno.

R. Un puto hijo de puta, hombre.

C. Pues sí, cariño.

R. ¡Cojo y lo mato otra vez, ya te lo digo!

C. No, hijo... Eso sí que no, mi amor (Risas).

R. ¿No? Ya ves... cómo van a flipar. Les voy a llevar el cadáver a la puerta del Ayuntamiento.

C. (Risas). No digas barbaridades, Raúl.

R. ¿Que no diga barbaridades? ya te digo yo que van a flipar.

La conversación fue grabada el 6 de abril de 2006 con autorización judicial en otro procedimiento por tráfico de drogas que implicaba a la madre de Raúl Bravo. Quizá por eso y porque en ese diálogo el acusado no deja demasiado bien a su abogado, las defensas se opusieron a reproducir la cinta. Bravo incluso negó que fuese él quien mantuvo ese diálogo.

Además de Bravo, ayer declararon otros tres de los nueve adultos acusados del crimen de Isanta, del homicidio intentado de otra persona y de las lesiones producidas a otros cuatro jóvenes. El fiscal solicita para ellos penas que oscilan entre los 48 años y medio y los 53.

Tres acusados culparon de los hechos a algunos de los seis menores que en su día fueron condenados en otro proceso. El único que se desmarcó fue Santiago Sánchez Pachón, quien dijo que vio a Pablo Méndez Vizueta que apuñalaba a alguien en el pecho. Éste lo negó recordando que no le hace falta emplear navajas para defenderse porque practica artes marciales.

P. R. - Barcelona - 03/10/2007

Periodistes

No puc deixar de tornar a mirar Good night and Good luck, i tot i que s'ha dit que no m'estimo massa als periodistes, no hi ha cap moment que em deixi de caure la baba amb Ed Murrow o Fred Friendly. Però no m'imagino a cap periodista que conegui dient coses com aquestes:

"Hay miedo en esta habitación, y por eso vamos a continuar"
Edward R. Murrow, Good night and Good luck.

PD: I en la pròxima enquesta, periodistes (però no els de veritat!)

Obstacles

Quina pinta ha de tenir un jugador de Rugby que no s'intimida en absolut davant el Haka dels All Blacks? Segurament la d'algun dels participants a les batalles de Braveheart o similar. Doncs a la selecció francesa n'hi ha un d'aquests, es diu Sebastien Chabal i amb els seus 192 centímetres, els 114 kg i la seva barba estil Robinson Crusoe sembla que acabi de sortir d'un frenopàtic (segurament no hi havia camises de força prou resistents). Dubtes? Només cal veure el partit que l'ha fet famós:






Resumint: en aquest partit es carrega ell solet un parell de jugadors contraris i en el que s''ha arribat a anomenar "el placatge del segle" (sí, aquestes coses canvien) aconsegueix trencar per quatre llocs la mandíbula d'un rival i fer-li escupir dues dents. I els rivals són, ni més ni menys, els All Blacks, que potser per primer cop, ironies de la vida, van aprendre el que és tenir por a un rival (a Nova Zelanda anomenen a Chabal com "L'home de les cavernes")


Chabal ha desfermat passions a França, que dipositen en ell les seves esperançes per a aconseguir arribar al final de la copa del món de rugby que es disputa al seu país, i s'ha convertit en un reclam publicitari brutal, els anunciants se'l disputen, quan precisament no sembla el prototip d'estrella mediàtica, com per exemple John Wilkinson, l'estrella de la selecció anglesa que no deixa de ser un Beckham una mica més fornit.

Però a França s'agafen a una vaga esperança: el partit en que Chabal va ensenyar el món el que sap fer va acabar amb una contundent pallissa per part dels All Blacks, i aquest enfrontament es repetirà d'aquí uns dies als quarts de final del mundial. Molts Chabals necessitarien els francesots per a poder eliminar al millor equip del món.ç

PD: Quan NZ guanyi el mundial, anem a canaletes?

Quiz Show

S'estrena aquesta setmana una pel·lícula basada en una història real: la invenció per part d'un periodista d'una falsa entrevista a Howard Hughes, (no, no és aquesta). Com és usual fan al Ddc un repàs per l'estafa al cine (que no l'estafa del cine) i apareix la magnífica Quiz Show, dirigida sorprenentment per Robert Redford. Quiz Show recorda el primer escàndol televisiu de la història: les trampes que es feien en un concurs de televisió per adulterar els resultats en favor dels concursans que proporcionaven més audiència.

Tot i algunes llicències fílmiques, el cas real es va donar durant els anys 57-59, pocs anys després dels fets esmentats fa uns dies, amb Murrow i la seva batalla a principis dels anys 50 contra la indústria, per a definir el futur de la televisió. Un futur que tenia poques alternatves: "This instrument can teach, it can illuminate; yes, and it can even inspire. But it can do so only to the extent that humans are determined to use it to those ends. Otherwise it is merely wires and lights in a box" i em fa pena veure com no només s'havia perdut la batalla sobre la funció social de la televisió, sinó que al cap de ben poc ja s'havia perdut la pròpia moral d'aquesta.

Mourinho vs Polítics

Quina barra que tenen els polítics, sempre es creuen que són els més importants. Sort que a vegades algú els posa al seu lloc. Algú com Jose Mourinho. Tal com explica El Pais:

Santana Lopes se ofende con José Mourinho

El ex primer ministro luso abandona una entrevista en TV tras ser interrumpido para informar de la llegada del entrenador a Lisboa

MIGUEL MORA - Lisboa - 27/09/2007

Eran las 22.41 de anoche y Pedro Santana Lopes, ex primer ministro portugués, trataba de ahondar en las causas y consecuencias de la división interna que vive su partido, el Partido Social Demócrata, cuando fue interrumpido por la presentadora de la cadena privada de cable SIC Noticias. La periodista Ana Lorenço, pidió disculpas al político y dio paso a una conexión con el aeropuerto de Lisboa, adonde llegaba en ese momento José Mourinho desde Londres. Ver vídeo

Ante la cara de sorpresa de Santana, entró la conexión con Portela, que duró tres minutos. El periodista desplazado al lugar de la noticia, Pedro Freitas, explicó que el ex entrenador del Chelsea había llegado muy cansado y sin querer hacer declaraciones. Ya de vuelta al estudio, la presentadora dijo: “Dejemos entonces descansar a José Mourinho”. Y trató de retomar la entrevista con el ex primer ministro.

-Estábamos….

-¿Sabe dónde estábamos realmente?, preguntó Santana

-Sí…

-¿Y usted cree que se justifica la interrupción?, disculpe la pregunta, -añadió el político. José Mourinho es más importante que todos nosotros, sin duda ninguna. Y su llegada pone al país en delirio. Y estos problemas de los partidos y la política no interesan nada a la gente. (…)

“Ustedes me han invitado a venir”, prosiguió Santana Lopes, “y yo he venido aquí con sacrificio personal; pero he sido interrumpido para ver la llegada de un entrenador de fútbol. Creo que el país está loco, perdone que le diga, con todo respeto, y por tanto no voy a continuar la entrevista. Creo que la gente tiene que aprender. ¿Tá bem?”.

Hoy mismo, el ex-primer ministro ha asegurado a la agencia Lusa haber recibido “llamadas telefónicas de solidaridad, especialmente de políticos y empresarios”. Y ha explicado: “A mí no me interrumpe un entrenador de fútbol. Todavía si fuese un acontecimiento importante del país, del mundo, que justificase... El Presidente de la República, el primer ministro, pero un entrenador de fútbol... Y a mí me gusta José Mourinho...”.

Lorenço ha justificado la interrupción en “criterios editoriales”, y ha afirmado que no hubo ninguna intención de faltar al respeto al diputado social demócrata. Según ha dicho Ricardo Costa, director adjunto de información de SIC (cadena que forma parte de Impresa, el grupo de medios del fundador del PSD, Francisco Pinto Balsemão), la reacción de Santana fue “inusitada y desproporcionada”.

“SIC no falta al respeto a sus convidados ni a los telespectadores”, dijo Costa, para quien la llegada de Mourinho “era un acontecimiento que también marcaba la noche”.

Enquesta setmanal 2.0

Doncs sí, per fi tenim els resultats definitius de la primera consulta realitzada al blog (bé, la primera potser tampoc).

De qui hauria de copiar el tipus d'enquesta?

-De qui sigui menys del Ramon
3 vots

-Si vols serietat i credibilitat, has de seguir l'exemple de la premsa esportiva.

0 vots
-Al principi creia que el Ramon feia unes bones enquestes, però ara he vist que no pot ser pas un referent.

3 vots
-El del proyecto Seléucida (enllaç al post) sembla un model prou eclèctic!

1 vot
-Haurien de ser com les eleccions a Corea del Nord

3 vots
-No fagis enquesta, total tampoc l'aniràs renovant.

3 vots

Els resultats no són massa precisos alhora de definir les preferències dels lectors, i com que no sabem si són unimodals i de quina forma manipular-les**, ho deixarem de moment. I com que no ens atrevim a seleccionar cap de les quatre, les donarem a totes com a guanyadores!

Però els resultats no havien de definir el futur format de la pregunta setmanal? Sí, per això en farem una especial, que haurà de cumplir les quatre condicions, que pel que sembla no són mutuament excloents! Això no és el teorema de la impossibilitat d'Arrow!


Doncs, obligat a fer una pregunta que cumpleixi les 4 condicions, queda alguna cosa com aquesta:

Quina és la millor virtut del gran líder Kim Jong il ?

-Aquesta mirada penetrant, que el fa indubtablement sexy.

-La seva tècnica individual jugant a futbol, podria jugar tranquilament al R. Madrid.

-El seu estil en el vestir, un referent de gust i innovació per a les passarel·les mundials.

-La seva valentia al ser l'únic (?) dictador sense bigoti, tot un iconoclasta.

-Poder tenir el seu retrat a totes les cases nord-coreanes, la millor imatge per compartir la teva intimitat.

-El seu sentit del ridícul, que no li permet anar pel món dient segons quines tonteries.

-Que no s'assembla a la Madeleine, evitant una altra possible confusió.



Doncs heus ací una enquesta amb King Jong il, que no hauria fet pas el Ramon (ni res semblant) i que no garanteixo que tingui continuitat (almenys d'aquesta manera)...



**Teorema: Toda regla de elección social que satisfaga el principio de
Pareto (elija una alternativa óptima) y dominio no restringido, o bien es
manipulable o bien es dictatorial.
(una de les conclusions extretes del teorema de la impossibilitat d'Arrow)

Edward Murrow

Arribo tard a casa després de la primera exhibició de la temporada. Hem arrasat al rival, en part gràcies a la nostra superioritat física, demostrant així el bon treball realitzat de pretemporada.

Just a temps per enganxar el final de Good Night, and Good luck, on Strathairn acaba representant un discurs de Ed Murrow sobre la funció social de la televisió:

To those who say people wouldn't look; they wouldn't be interested; they're too complacent, indifferent and insulated, I can only reply: There is, in one reporter's opinion, considerable evidence against that contention. But even if they are right, what have they got to lose? Because if they are right, and this instrument is good for nothing but to entertain, amuse and insulate, then the tube is flickering now and we will soon see that the whole struggle is lost. This instrument can teach, it can illuminate; yes, and it can even inspire. But it can do so only to the extent that humans are determined to use it to those ends. Otherwise it is merely wires and lights in a box. Good night, and good luck.

Com el primer cop que ho vaig veure, no em deixa de sorpendre la "ingenuitat" d'un periodista com Murrow, amb una llarga experiència i una sòlida reputació forjada durant la guerra, com manté durant tants anys una batalla que té perduda ja abans de començar: la funció social de la televisió enfront de la seva comercialització. I això que no havia vist el Gran Hermano infantil.

El retorn a casa

A continuación os ofrecemos la actualidad cinematografica que hemos decidido destacar según nuestros criterios mas o menos deteriorados.

Antonio Gasset (qui si no?)

Ja porta tres setmanes, però mai és tard per dir-ho: et trobava a faltar!

Fotos cremades

Resulta que si agafes una fotografía d'algun membre de la família Reial i la cremes, estàs cometent un delicte. Delicte d'injúries. Si algú crema una foto meva m'està injuriant? Ah! Que no tots sóm iguals. Aleshores, si cremo una portada d'El Jueves també estic delinquint? O els estic fent un favor? Hem de pensar que la fiscalia va ordenar destruir-ne els exemplars (segurament incinerant les revistes) i els motllos, així que perqué no denunciem a la fiscalia el fiscal que va ordenar-ne la crema per un delicte d'injuries contra la corona? Per molt que estigués intentant salvar l'honor del futur cap d'estat, no podia cremar-ne la seva representació, perquè és injuriós! Pel que sembla, Joan Carles i Mahoma tenen massa en comú...

Però, i si només és art? Si l'art desgrava impostos, perquè no pot desgravar injúries?
Però qui vol ser un artista? Jo prefereixo insultar, té més gràcia. Com els Herois de la Katalunya Interior, com sempre pioners en polèmiques:

Fotos cremades d'una vedella anant de part,
em presenten al fotògraf i em diu que això és art,
(...)
putus artistes,
que els donin pel (...)

Proposo doncs seguir aquest pràctic exemple: la desobediència civil casolana. Seguirem l'exemple. Aquí una foto del Rei, només cal ampliar i imprimir. A partir d'aquí cadascú pot fer-ne el que vulgui.





I per demanar que no falti:

"Y quiero, sobre todo, una Ley que me permita mandarle a él y a toda su puta familia a donde me dé la puta gana. Que para eso son mis empleados."

The Black Donnelly's

Aburrit de tantes sèries especulatives i sense final, és una alegria veure com guionistes seriosos (Paul Haggis) treballen en projectes com The Black Donnelly's, una versió Irlandesa de Malas Calles però en sèrie, rollo Soprano. Quina il·lusió veure com el destí dels personatges està només marcat per les seves pròpies passions (i una bona dosi de fatalitat), però res de conspiracions ni conyes sobrenaturals.

Plora Sabadell

Doncs pel que sembla la definitiva cançó de l'estiu ja te videoclip.

Com sempre vaig lent i ja està penjat.

Però en definitiva el que importa és que arribi a molta gent, així que a augmentar visites i a difondre'n el contingut!

Enquesta setmanal

Sense cap influència externa, he decidit publicar per iniciativa pròpia una pregunta quinzenal per proporcionar una mica més de dinamisme al blog, integrant les visites en el pròpi esdevenir del brillant futur d'aquest blog. Com a enquesta mensual s'anirà publicant periòdicament cada dos mesos, de forma que tingueu prou temps per meditar les vostres respostes trimestrals. No garantitzo la regularitat de l'enquesta, sotmesa aquesta però al propi interès que desperti l'actualitat.

De totes formes mantic certs dubtes sobre l'estil definitiu de l'enquesta, així que la primera serà una metaenquesta. Com ha de ser a partir d'ara? De qui l'he de plagiar?

Varies són les respostes:

-De qui sigui menys del Ramon.
-Si vols serietat i credibilitat, has de seguir l'exemple de la premsa esportiva.
-Al principi creia que el Ramon feia unes bones enquestes, però ara he vist que no pot ser pas un referent.
-Haurien de ser com les eleccions a Corea del Nord.
-No fagis enquesta, total tampoc l'aniràs renovant.
-El del proyecto Seléucida sembla un model prou eclèctic (només cal mirar la seva pregunta quinzenal).

Turguéniev, quien hablaba español, dijo que Calderón de la Barca era el mejor "dramaturgo católico" de la historia. ¿Estás de acuerdo?
-Sí, totalmente
-Conviene mirárselo con más calma, parece una afirmación excesiva.
-No, porque no creo que la religión sea una categoria válida en la literatura.
-Lo desconozco, pero si así es, espero que sea el mejor y el último.

Forges

El Ramon es desdobla en el pesat d'en Garfield i els grans Calvin i Hobbes, però a casa meva abunda la passió per Antonio Fraguas, Forges.

Per exemple per versions com aquesta dels acudits de sociòlegs:

Zidane era un nena

El seu cop de cap queda al nivell de l'Stacey Malibu al costat de talents naturals com Brian Lima, jugador de Samoa i autor del que és considerat millor placatge de la història del Rugby (per alguna cosa l'anomenen el Quiropràctic).

Cush

Dersu Uzala (2)

Així doncs (continuant el post anterior, i frivolitzant encara més) em veig obligat a sobreviure en mig d'un territori hostil i desconegut, i lentament vaig descubrint els principals perills de l'ecosistema local:


-El Repartidor de Publicitat: Agafant l'enllaç entre el tren i el metro acostuma a haver-hi un repartidor de publicitat. Des de la seva posició privilegiada en mig del pas es dedica a discriminar a quins dels viatgers obsequia amb el seu flyer. Després de passar uns dies pel seu davant, i fart de la seva falta d'interès per mi preparo una estratègia per a aconseguir un dels paperets. M'hi acosto caminant lentament, i quan veig que està a punt de proporcionar-ne un a una senyora que passa per davant seu, accelero el pas i li prenc de les mans en un tancar i obrir d'ulls. Llegeixo: ofertes en depilació laser. Per algun motiu només en repartia a les dones...

-La Monitora d'Esplai Rumanesa: Aquest és un ésser que es troba exclusivament als FGC, i acostumo a coincidir amb ell un cop per setmana. Apareix passades les 15 i mentre vas caient lentament a un estat de sopor, s'escolta de fons una veu que saluda en un castellà amb un fort accent (rumanès?). Fa un breu discurs i tot seguit es posa tocar constantment el mateix acord de guitarra mentres canta el que sembla una cançó infantil típica de Rumanía. Tot i que no la trobo especialment interessant és de gran ajuda per conciliar el són, de manera que quan la noia passa a cobrar la voluntat ja acostumo a estar ko.

-El Violinista de l'Intercambiador: Tota una sorpresa. Durant els meus primers dies, em va sorprendre enganxar en l'intercanviador de Provença un jove violinista que tocava peçes prou boniques per alegrar l'estret tunel ple de pols d'obra i de gent amb presses. Si ho tenia talent o tocava bé és un coneixement que no està a l'abast del meu limtat (limitadíssim) coneixement/oida musical, però sens dubte era un dels elements més apreciats del viatge. Llàstima que la civilització occidental no en té mai prou, i ha de destruir la pròpia fauna que ha creat: per culpa de la voracitat de les obres, l'intercanviador ha quedat tancat i el jove del violí ha desaparegut, segurament no està habiutat a estar fora del subsòl.

-Treballadors temporals de FGC: El tancament per obres de part dels túnels obliga a haver de sortir a la llum del dia per poder agafar el metro. Per si de cas hi ha una línia groga pintada al terra que indica el camí a seguir per al trasllat. Però l'amabilitat de FGC ha fet que posin a diposició del públic un mini-excèrcit de treballadors temporals que -amb un peto taronja com a uniforme- es dediquen a guiar-te per si la llum solar et desorienta. S'ha de ser molt valent per posar-se davant de les continues onades de persones anònimes que escupen el tren i el metro i obligar-los a fer el circuit marcat (en teoria hi ha una ruta per entrar i una per sortir).

-La Parelleta de bon matí: Un combinat explosiu, extremadament perillós. Just sortir del tren, acostuma a haver-hi una parelleta jove despedint-se carinyosament (i durant molta estona), desprenent felicitat i provocant pujades de sucre. Mentre la majoria dels viatgers amb falta d'hores de són ens dirigim fatalment cap a un grapat de grises hores de feina, la parelleta es dedica a tocar la moral d'unes persones ja prou sofertes.

-El Borni dels Kleenex: La versió heavy de la Monitora d'Esplai Rumanesa. Aquest però només ha aparegut pel metro, i es dedica a anar resseguint-lo de punta a punta. Cada x metres es para i engega el discurs (més llarg que el de la rumanesa) amb un castellà amb fort accent d'europa de l'est: familia a mantenir-no tinc papers - no puc trobar feina - em veig obligat a fer això per sobreviure - venc kleenex a canvi de la voluntat.
L'últim cop que s'el va veure era al primer vagó del metro, i es va emprenyar per què s'havia patejat tot el metro i ningú li havia comprat res, així que va començar a fotre bronca als passatgers, mentre intercalava expressions com yo flipo o es muy fuerto lo de esta gente. Estava realment emprenyat i feia una mica de por, però va baixar a Verdaguer i ja no se l'ha tornat a veure.

-El Violinista Sorpresa: La cosa va anar més o menys així: tornant cap a casa, estava pensant com n'estava de cansat de la Monitora d'esplai rumanesa i que el millor per a una bonica becaina seria tenir allà el Violinista de l'Intercambiador, i no aquella pesada. I tot d'una comença a sonar una lleugera melodia de violí que va prenent força lentament. Tal és la meva sorpresa que en un principi adjudico la música a la meva imaginació o a un MP3 amb el volum massa elevat, però resulta que no, que és un violinista més granadet que apareix en comptades ocasions en el viatge de tornada amb FGC. Les seves aparicions són ocasionals i en el moment menys esperat, augmentant una interessant reputació com a propiciador dels millors dels sons.

Dersu Uzala

Vladimir Klavdiyevich Arsenyev es sorprenia en la magnífica pel·lícula d'Akira Kurosawa (sobre les memòries dels seus viatges) sobra la puresa i innocència del seu guia per els paratges més remots de Sibèria. Dersu establia una relació de profund respecte cap a la naturalesa, una relació de tu a tu on era capaç de viure'n sense que el seu estil de vida nomada i la seva cultura animista fóssin capaços de modificar l'entorn natural en el que vivien.
Dersu li va salvar la vida en vàries ocasions, enfront la incapacitat d'adaptar-se i sobreviure en els paratges naturals més remots amb els seves capacitats pròpies de la cultura occidental.

Però la civilització avança, i al final és el propi Dersu el que s'ha d'adaptar a les costums i capacitats de la cultura dominant, amb conseqüències tràgiques.

Ja fa més d'un més que em toca anar a Bcn cada matí a treballar i, després de tants anys, m'introdueixo a la força a l'element per excel·lència de la vida urbana: el metro. Acostumat a la comoditat dels desplaçaments breus em veig obligat a entrar en un món per a mi desconegut fins ara, amb cert temor. Però encara no sé quina és la prepectiva més adequada per a poder comparar aquesta experiència: la d'Arseneyev o de la Dersu.

Periodistes...

Tyson Gay, campió mundial dels 100, 200 i 4x100 metres potser mereixia un altre titular, però ja sabem com és la nostra premsa:

Andreu l'Il·luminati

Nos situamos al final de una década incómoda. Joe Pickford, un empedernido lector del teletexto, aparece ahorcado en Sabadell y Andreu l'Il·luminati, formidable filosofo-matematico, se pone a disposición de los bomberos de Hipona, para declarar como especialista. Pronto, Andreu se encuentra con un agente de la CIA llamado Harry Portman, mezclado desde hace años con el ultra secreto grupo de La Muy Taimada Corporación de los Gorrones, y allí sucede un dramático ajuste de cuentas con La Tropa de los Sicarios del Mameluco, después de una persecución en las cuevas de la antigua Constantinopla.
Sin embargo Andreu l'Il·luminati no se deja intimidar y continua con sus implacables reflexiones sobre la vida, desentrañando paso a paso los secretos de la existencia. Mientras la civilización occidental está en peligro, los malvados líderes de La Muy Taimada Corporación de los Gorrones no permitirán que las cosas se tuerzan. ¿Podrá Andreu detenerles a tiempo mientras continua en su investigación sobre el sentido de la vida?

Diana (2)

Tot i el poc interès que em desperta el tema, si que trobo més interessant tota la fal·làcia que rodeja al fenòmen mediàtic, així que recupero alguns dels fragments de l'article esmentat ahir de John Carlin (El País, 17 d'Agost):

La brusca muerte de Diana de Gales, el 31 de agosto de 1997, conmocionó al mundo y de un modo especial a la sociedad británica, que exhibió gestos que rompían la flema tradicional de los ciudadanos del Reino Unido. Fallecía una princesa con una vida intensa, propia de un best seller de corte sentimental. Diez años después, pocas personas acuden a visitar la mansión de Althorp en la que está enterrada y en París no hay ninguna señal en el fatídico túnel donde se estrelló el coche en el que viajaban ella y Dodi al Fayed.


(...) Todos los ingredientes del best seller se reunieron de tal manera que si fuera una historia de ficción nadie la creería.

Y como colofón, el escenario donde se llevó a cabo el desenlace trágico, el acto final de la historia: París, la ciudad del amor y la moda; el barroco y dorado Hotel Ritz; la orilla del río Sena. Pero cuando uno va al lugar concreto de los hechos, la imagen cambia; la realidad colisiona con el mito.

(...)El coche, que iba al doble de la velocidad permitida, entró en un túnel y salió; entró en un segundo túnel, y nunca salió. Un lugar más anónimo para morir, en circunstancias más banales (el guardaespaldas era el único que tenía puesto el cinturón de seguridad y fue el único que sobrevivió), sería difícil de imaginar.

(...)Sobre la salida del túnel por la que el Mercedes hubiera emergido si no hubiera chocado, junto al Pont de l'Alma, que cruza el Sena, hay una escultura de una llama dorada. Muchos de los turistas que acuden al lugar suponen que la escultura es un homenaje a la Princesa. Y por eso, paseando por allí este mes, veo cuatro rosas marchitas y un par de ramos de flores en el suelo, alrededor de la base. Sin embargo, la escultura ya estaba ahí la noche en que Diana murió, a los 36 años. La Flamme de la liberté (La llama de la libertad) es una réplica de la antorcha de la Estatua de la Libertad que vigila la entrada al puerto de Nueva York, y que Francia regaló a Estados Unidos en 1886.

El único recuerdo auténtico de la Princesa cerca del lugar donde murió lo ofrece un muro cubierto de graffitis que fácilmente se podría entender como una competición para ver quién escribe las líneas más cursis sobre ella. Hay mensajes de California, Filipinas, Chile, Honduras y Pakistán; en italiano, japonés, hindú, francés, por supuesto inglés, y también en español. Puede leerse: "Una Princesa en la Tierra / Una reina en el cielo". "Tu belleza es eterna". "Diana, que duermas en paz... ¡qué pérdida para este mundo!"; y, en español: "Lo hemos conseguido. Por fin te dejamos una nota de tres vasquitas bien majas. Lady, que te vaya bien bonito allá donde estés".

(...)

Hay ingleses que siguen expresándose así cuando piensan en Diana, y sin duda los veremos en nuestros televisores la noche del 31 de agosto, pero no quedan muchos. ¿Cómo explicar, entonces, el contraste entre esta relativa pasividad y el estallido de llanto nacional que provocó la muerte de la princesa? El consenso general en su momento fue que los ingleses habían abandonado aquel estreñimiento emocional que los ha caracterizado, que por fin habían liberado su largamente reprimido lado latino. Y con Diana como catalizador. Como dijo el siempre faciloide Tony Blair a la autora de uno de los seis nuevos libros sobre Diana que se han publicado con motivo del décimo aniversario (sólo uno de los cuales ha vendido moderadamente bien), "Diana nos enseñó una nueva forma de ser británicos".

Bueno. Up to a point, como dirían los británicos de toda la vida. Hasta cierto punto. Lo que es verdad es que los británicos son gente inhibida que sufre en el intento de relacionarse de manera natural con los demás. Por eso todavía no tienen claro los hombres si se deben de dar la mano cuando se ven (es verdad: lo hagan o no lo hagan, se sienten incómodos); por eso se emborrachan, para poder dar rienda suelta a sus sentimientos; por eso son tan irónicos, el reflejo nacional por reírse de todo esconde el terror que tienen a mostrarse como realmente son. Y por eso el rasgo que los define (vean las películas de Hugh Grant) es la vergüenza, el estar incómodos, sentirse en apuros.

Los ingleses saben que son así y les duele. Y por eso la Diana que tocaba a los leprosos y lloraba con pacientes con sida moribundos se convirtió en la imagen idealizada, la fantasía hecha carne, de cómo les gustaría ser, a diferencia de la imagen más auténtica que presentaba el resto de la familia real. Empezando por la reina madre, una adicta al gin-tonic que murió cinco años después de Diana a los 101 años: se hubiera cortado las venas antes de dar un beso en público a un homosexual agonizando en un hospital.

El problema es que la "nueva forma de ser británicos" no ha calado. Blair se ha ido, considerado un farsante por gran parte de la gente que una vez votó por él, y en su lugar, ante la satisfacción general del público, se ha instalado un sombrío calvinista escocés. Nunca caló. Cuando los ingleses perdieron a Diana no perdieron a un ser humano; la que murió fue un personaje en una novela, o una película. Como las lágrimas que caen al final de Love Story. No dejan huella. Aunque el recuerdo del desbordado sentimentalismo que exhibieron los ingleses aquellos días no se olvida. Un largo artículo en The Guardian este mes sobre este tema comenzó con estas tajantes palabras: "Se ha convertido en un recuerdo vergonzante...".

(...)

Pero en esto no habrán reparado las señoras que hacían cola en la tienda de Althorp para que el conde Spencer les firmará su libro. Además, ¿por qué hacerlo? La vida privada de Diana fue tan banal, tan poco extraordinaria, como su último amante, el heredero Dodi, que -como ella- tampoco tuvo que trabajar nunca para ganarse el pan; o como su propia muerte, a manos de un conductor borracho en un túnel parisiense cualquiera. No nos dejó ningún recuerdo sólido: ninguna canción, como Elvis; ninguna película, como Marilyn Monroe. Donde ella se realizó y donde su público la adoró fue en el espejo en el que se miraba, en la telenovela donde actuó, en su efímero cuento de hadas.

Diana

Coincidint amb la feta major de fa 10 anys, recordo com em van explicar com els actes festius del dissabte al matí (crec recordar) van destacar per la seva escassa participació. La majoria de la gent estava mirant per la TV l'enterrament de la princesa (¿?) Diana.

Deu anys després ocupa moltes pàgines als diaris i hores de televisió, recordant i reactivant un fenòmen que en el fons mai ha arribat a ser. Un exemple: Tv3 amb la reconstrucció sobre les últimes hores de vida de Diana. Fins els que semblaven més llunyans al sensacionalisme hi cauen, sobretot quan és fàcil encubrir-lo com a suposat fenòmen social.

Més gràcia em fa El País, amb una doble pàgina especial d'un diumenge repassant els tòpics sobre Diana i la seva mort, que contrasta amb l'interessant article de John Carlin d'uns dies abans al mateix diaria on, sense miraments, deixava l'efecte mediàtic com a pura ferralla informativa. Sinó és així, perquè durant deu anys no l'hi ha importat a ningú?

Lada Niva

L'extens Parc Mòbil de la familia s'acaba d'ampliar amb aquesta joia:



Un Lada Niva que és lleugerament més jove que jo.
Però, ara que ja m'havia fet il·lusions de poder anar de festa amb aquest espectacular vehicle i fardar de cotxe davant les noies en plena ZH , resulta que aquesta inversió ( bé, inversió poca, ja que ha costat menys que un bitllet d'avió a segons on) està pensada exclusivament per la mansió de l'Ebre.

Una llàstima no poder disfrutar de la seva estructura soviètica i les seves facilitats de conducció (una experiència molt recomanable). I pensar que amb un d'aquests vaig anar a Holanda quan era petit! Quants records!! I quin mèrit!

PD: Sí, aquest antena enorme és d'una radio, com la dels camioners!!

Descobriments literaris

Just quan més el trobo a faltar, descobreixo que en Ramon és protagonista de la seva pròpia saga literària. Escrits per Dan Brown, el primer llibre que protagonitza és aquest espectacular thriller:

La Crisis del Arbusto
de Dan Brown

Mark Zellweger, un pesado y desabrido preguntón, es asesinado en el hall de su museo favorito en Sabadell y Ramon Pons, ingeniero, acude a la policía de Bruselas para ayudar como experto. Ramon forma equipo con Harry Nelson, un gran pastelero, con el fin de resolver el asesinato y desenredar el misterioso secreto de las boñigas del lince de Brunete, con una desesperada persecución ambientada en la costa de Marbella, y un imprevisible arreglo de cuentas contra los miembros de La Secta de Satán, en medio de una gran tensión acumulada, puesto que el verdadero sentido del espacio-tiempo en sí mismo está en juego.

«La Crisis del Arbusto es una originalísima novela bien construida y basada en datos contrastados» (The Guardian)

La Crisis del Arbusto es una atrayente y documentada novela» (Wall Street Journal)

Festa salvatge

Em trobo a ELPAIS.com aquesta notícia:

Dos osos del zoo de Belgrado se comen a un joven borracho
El fallecido entró en la jaula por su propio pie y se desnudó antes de ser atacado

Los cuidadores de Masha y Misha, dos osos del zoo de Belgrado, se toparon este fin de semana con un infeliz descubrimiento. Los animales habían atacado y arrastrado hasta su rincón de comida a un joven serbio de 23 años. Se lo comieron y cuando los encargados del zoológico intentaron recuperar el cadáver, Masha y Misha reaccionaron airadamente.

El fin de semana, Belgrado celebraba su fiesta de la cerveza y el joven serbio, alcoholizado, y sin saberse muy bien cómo, se introdujo en la jaula de los osos. Luego, se desnudó, cómo demuestra que sus ropas fueran halladas intactas, colocadas en un rincón del recinto. Cuando logró acceder al habitáculo y rescatar el cadáver, la policía serbia encontró varios teléfonos móviles dentro de la jaula, además de ladrillos, piedras y montones de latas de cerveza.

El director del parque zoológico, Vuk Bojovic, ha manifestado su consuelo de que al menos el joven estuviera anestesiado por el alcohol al momento de ser atacado por los animales, pues "sólo a un idiota se le ocurriría entrar en la jaula de los osos".

REUTERS - Belgrado - 20/08/2007

-No podrien posar algun altre nom als óssos (Misha i Masha)? Perquè són els primers noms que un s'imagina per una parella d'óssos eslaus?

-Ja sabem allò de que quans més cubates més guapes ens semblen les noies, podria ser que la víctima hagués arrivat al nivell suficient per pensar que entre una noia peluda i una óssa no hi ha tanta diferència?

- S'emborratxarien els animals? Seria el seu equivalent a menjar uns bombons amb licor?
Quan diuen que "cuando los encargados del zoológico intentaron recuperar el cadáver, Masha y Misha reaccionaron airadamente" podriem interpretar-ho com els primers símptomes d'una clara addicció a l'alcohol? El primer síndrome d'abstinència?

-És necessari ser director d'un Zoo per poder fer observacions com: "sólo a un idiota se le ocurriría entrar en la jaula de los osos"?

-Un clar candidat als premis Darwin.

Sarunas Jasikevicius

Quina cagada del Pesic deixar-lo marxar!




Quina cagada del Pesic deixar-lo marxar! Sobretot en els seus millors anys, com a Atenes 2004, on va fer un partidàs per derrotar als USA:

Boston Legal

Tot i que ha tardat uns anys a arribar a les nostres pantalles, descobrir Boston Legal és una de les alegries de la temporada. Per fer-se'n una idea només cal imaginar-la com una fusió entre la típica sèrie d'advocats i House (curiosament es van estrenar paral·lelament), però amb sdos protagonistes, Alan Shore y Denny Crane, més sonats i amb més mala llet.
Originalment és un Spin Off de The Practice (El abogado, C+) però canvien totalment el to i els capítols són hilarants i surrealistes, amb un dels protagonistes afectat d'alzheimer (William Shatner, el mític captià Kirk de Star Trek) i que s'excita escoltant el seu nom.

En resum, una espècie de House però amb advocats, amb més dosis d'humor i, sobretot, un munt de protagonistes femenines ( per exemple aquestes quatre) que mai queden malament.

Bourne

Una d'acció que m'agrada! Gràcies Paul Greengrass! El director és l'antítesi de gent pastelosa com John Woo o Michael Bay, amants de l'abús d'efecte especial i l'explosió. Encara no han descobert com dotar una pel·lícula de ritme, efectivitat o espectacularitat sense que el protagonista camini armat fins les dents en càmera lenta mentre tot explota al seu entorn.

Al bregar-se en pel·lícules que reconstruien fets reals, com l'excel·lent Bloody Sunday o United 93, Greengrass acosegueix introduir a l'espectador dins l'acció sense trampes i artificis, només amb un muntatge brutal i multiples punts de vista. Precisament per no alterar el temps, ni l'espai, ni riure's de la física o l'anatomia humana aconsegueix uns resultats fantàstics, amb persecucions curradíssimes (on els cotxes no exploten).

Greengrass arriba quasi al nivell del meu petit altar, on hi ha gent com Frankenheimer amb Ronin (guió de David Mamet), o Michael Mann amb Heat.


PD: M'agrada molt l'ambientació hiperrealista, sobretot quan em fa recordar temes quasi oblidats, com els nostres amics de ECHELON que, per cert, també surten a Els Simpsons.

Simpson, la pel·lícula

(Com sempre, copio les opinions alienes.)
I sobretot l'argument de les últimes temporades:

"Homer es un tarugo, o un anormal, vamos a meterlo en situación lo más absurdas y carentes de sentido posibles, le añadimos alguna aparición estelar, aunque no venga a cuento,y palante"
¿Argumentos? ya no tienen, se les acabaron las ideas, ya no hay conflicos familiares, ni sociales, ni escolares, ni de relaciones humanas prácticamente desde que desapareció el antiguo doblador de Homer, pero la pasta es la pasta.

Ja n0 n'hi ha prou de veure el Homer competint per fer coses absurdes de forma gratuita. La gràcia del Homer sempre ha estatel fet que les seves accions tenien sentit dins de la seva lògica, no perquè es clavés un martell a l'ull en cada escena.


Reclamem un final digne! Eutanàsia per els Simpson JA!

Legoland

Blackfriars

Dan Brown i el seu Codi Da Vinci resulten ser un exercici de mala literatura i poca imaginació. Per trobar conspiracions entre l'esglèsia, l'Opus Dei, caixes de seguretat, lògies secretes i morts a Londres no cal ni acostar-se a una llibreria d'aeroport i comprar el llibre.

El pont Blackfriars de Londres sembla el final d'una conspiració real, amb més ingredients que afegeixen picant com la mafia o algun que altre polític italià.


Heu vist El Padrino 3? Aleshores segur que us sonarà una mica la història:

Alguns:
Roberto Calvi - Un cadàver a un pont de Londres, amb pedres a les butxaques.
Michele Sindona - Banquer de la Mafia. Va ser suicidat un cop a presó.
Paul Marcinkus - un bisbe banquer (només li falta ser futbolista).
Licio Gelli - Un dels liders de P2.
P2 - Lògia masònica amb aspiracions golpistes. Estretament lligat a la màfia, l'esglèsia, els políticis i els industrials italians ( es fa difícil distingir entre ells). Relacionat amb conspiracions golpistes i assassinats com el de l'ex-espia Mino Pecorelli o alguns funcionaris de l'administració.
Silvio Berlusconi - Membre de P2 al 1981
Joan Pau I- Papa durant un més i dos dies, mort en extranyes circumstàncies.
Pippo Calo - Mafiós, un dels acusats de la mort de Roberto Calvi.

El suicidio del banquero asesinado

Nunca se sabrá quién mató a Roberto Calvi, el banquero de Dios. Recicló dinero de la Mafia, financió las operaciones anticomunistas del Vaticano en Polonia y América Latina, se asoció con la logia masónica P2 y promocionó con grandes sumas el irresistible ascenso político del socialista Bettino Craxi. Sabía demasiado.

El 5 de junio de 1982, Calvi envió una carta desesperada a Juan Pablo II en la que garantizaba al Papa que no revelaría nada de lo que había hecho "en interés de la Iglesia". También le ofrecía "importantes documentos". La carta no tuvo respuesta. El cadáver de Calvi apareció colgado del puente londinense de Blackfriars sobre el río Támesis dos semanas después, el 18 de junio de 1982.

La policía británica cerró el caso como suicidio, pero lo reabrió años más tarde y dictaminó que fue un asesinato. Un tribunal romano absolvió el pasado miércoles, por falta de pruebas concluyentes, a cuatro acusados de participar en el crimen. El caso no está cerrado, porque los fiscales, probablemente, apelarán. Hay, además, otro proceso en marcha, en el que figura, como presunto autor intelectual del asesinato, el fundador de la Logia P2, Licio Gelli. Pero han pasado ya 25 años, los principales protagonistas de la época han fallecido y todo aparece cada vez más oscuro. La muerte de Calvi está destinada a ser uno de los grandes misterios del siglo XX.

Roberto Calvi (Milán, 1920) ingresó a los 27 años en el Banco Ambrosiano, fundado en 1896 por el eclesiástico Giuseppe Tovini y controlado durante décadas por el Arzobispado de Milán. El Ambrosiano ya era una entidad privada, pero seguía siendo conocido como "el banco de los curas". Calvi desempeñó un papel relevante en la internacionalización del Ambrosiano con la constitución de filiales en paraísos fiscales como Bahamas, accedió a la dirección general en 1971 y lo convirtió en el mayor banco privado italiano.

Uno de los motivos de la rápida expansión del Ambrosiano fue la relación de Calvi con Michele Sindona (Messina, 1920), el banquero de la Mafia. Sindona tenía abiertas las puertas del Vaticano gracias a su condición de asesor oficioso del papa Pablo VI en cuestiones económicas (aún no eran públicas sus conexiones mafiosas) y trató de crear con Calvi algo parecido a un frente bancario católico, capaz de rivalizar con la banca público-laica. Calvi y Sindona se distanciaron poco después. Para entonces, Calvi contaba ya con un nuevo aliado: el arzobispo Paul Marcinkus (Chicago, 1922), director del Instituto de Obras de la Religión (IOR), el banco del Vaticano.

El IOR, fundado como Comisión para las Causas Pías por León XIII, en 1887, se había convertido en un banco importante y muy especial por dos circunstancias históricas. La primera ocurrió en 1929, cuando los Pactos Lateranenses garantizaron la soberanía pontificia sobre unas pocas hectáreas alrededor de la basílica de San Pedro, e indemnizaron a la Santa Sede por la pérdida de los antiguos Estados Papales. El dinero de la indemnización proporcionó una enorme liquidez al IOR, que empezó a invertir sin demasiados escrúpulos (financió, por ejemplo, la mayor parte de la munición empleada por las tropas de Mussolini en sus campañas africanas). La segunda circunstancia fue una ley italiana de 1962 que impuso a la Iglesia católica cargas fiscales sobre los rendimientos accionariales. El IOR reaccionó desplazando al extranjero la mayor parte de sus actividades.

Paul Marcinkus llegó a Roma en 1950 para estudiar Derecho Canónico. Hizo rápidamente amistades en la curia, muy especialmente la del arzobispo Montini, secretario de Estado, que le acogió en la sección inglesa de su departamento. Pocos años después de convertirse en Papa, Montini encomendó a Marcinkus la organización de sus viajes (en uno de ellos, en Manila, Marcinkus evitó con grandes reflejos que el pontífice fuera apuñalado por un demente), le nombró obispo en 1968 y en 1971 le asignó la dirección del IOR.

El obispo Marcinkus y el banquero Calvi establecieron una relación estrechísima. Calvi se acostumbró a asesorar a Marcinkus y a cubrir las pérdidas en que incurría regularmente: al director del IOR no le gustaba invertir, sino jugar en Bolsa. Ninguno de los dos hacía ascos al reciclaje de dinero mafioso a través de su red bancaria internacional. Les protegía Licio Gelli, un personaje singular e influyentísimo. Gelli era gran maestre de la Logia P2, una organización semiclandestina convertida casi en un Estado paralelo, cuyo objetivo final era la implantación de un régimen autoritario en Italia. La P2 gozaba de crédito ilimitado en el Ambrosiano. También recibía del banco millones a fondo perdido un dirigente socialista, Bettino Craxi, que se convirtió en los años ochenta en la figura hegemónica de la política italiana.

El brevísimo papado de Albino Luciani, Juan Pablo I, fue un mal momento para la pareja Calvi-Marcinkus. Luciani, como ex patriarca de Venecia, sabía cómo funcionaban las cosas en el banco vaticano. Quizá como Papa descubrió algunos detalles especialmente alarmantes. Su inesperada muerte, y el hecho de que no se le practicara la autopsia al cadáver, suscitó enormes especulaciones. Se habló de asesinato y Marcinkus fue de inmediato el principal de los sospechosos. Libros como En nombre de Dios, de David Yallop, y ficciones como la película El Padrino III abonaron la tesis de la conspiración homicida.

La llegada al papado de un polaco, Karol Wojtyla, cambió radicalmente la situación. Juan Pablo II estaba muy vinculado al Opus Dei, una organización religiosa en situación precaria (Pablo VI detestaba al Opus y no había querido concederle una posición autónoma en la jerarquía eclesial) pero económicamente potente. El Opus Dei, visto como una fuerza conservadora desde el punto de vista religioso, insistía en que los liberales como Marcinkus abandonaran el IOR; al margen de cuestiones religiosas, el mundillo económico vinculado al Opus sabía que el IOR iba al desastre y, según numerosos testimonios incluidos en el sumario del caso Calvi, se ofrecía a enderezar los balances.

Para Juan Pablo II, sin embargo, la máxima prioridad era la lucha contra el comunismo. El Vaticano empezó a enviar sumas ingentes al sindicato polaco Solidaridad y a organizaciones anticomunistas centroamericanas. Cuando el IOR no podía (por falta de recursos o para mantener un mínimo de discreción) ocuparse directamente de las transferencias, Calvi y el Banco Ambrosiano se hacían cargo de la tarea. El IOR llegó a acumular con el Banco Ambrosiano una deuda superior a los 1.200 millones de dólares, nunca reembolsados.

El agujero creado en el Ambrosiano por las necesidades de Marcinkus (y del propio Papa) empezó a descubrirse en 1981. Calvi sufrió una primera condena de cuatro meses en arresto domiciliario por delitos monetarios. El banquero, acosado, se convenció de que sólo un acuerdo con el Opus Dei podía salvarle. Pensaba que el Opus era capaz de movilizar el dinero suficiente para recapitalizar el IOR y devolver el dinero debido al Ambrosiano; a cambio, la Obra podría asumir un control directo sobre el IOR y las finanzas vaticanas. La idea figura en muchas de las cartas escritas por Calvi en esa época. No existen pruebas de que el Opus Dei participara en el proyecto de salvamento.

El 11 de junio de 1982, Roberto Calvi abandonó Italia desde Trieste, a bordo de un yate. La nave atracó en Isola (Yugoslavia) y el banquero tomó un avión privado hasta Klagenfurt (Austria). Llevaba un pasaporte falso a nombre de Gian Roberto Calvini que le había proporcionado Ernesto Diotallievi, uno de los jefes de la criminalidad común romana. Con Calvi viajaban Flavio Carboni, empresario de la construcción y ex socio de Silvio Berlusconi en Cerdeña, y Silvano Vittor, contrabandista italiano asentado en Yugoslavia. Calvi quería ir a Zúrich. Carboni y Vittor le convencieron de que tomara otro avión privado y se dirigiera a Londres. Los dos acompañantes le buscaron alojamiento en el Chelsea Cloister, un deteriorado edificio de apartamentos, más propio de estudiantes que de banqueros.

Calvi dedicó su última semana de vida a atesorar documentos comprometedores para numerosas personas e instituciones. Esperaba una respuesta a la carta que había enviado a Juan Pablo II, en la que le advertía contra "los enemigos internos" dirigidos, según él, por el secretario de Estado, cardenal Agostino Casaroli. Confiaba aún en salvar el Banco Ambrosiano y su propia vida.

El 18 de junio, Carboni y Vittor le dejaron solo en el Chelsea Cloister. La última persona que vio a Roberto Calvi fue el pintor Cecil Gerard Coomber, residente en el edificio. Hacia las diez de la noche del día 17, el pintor se cruzó por el pasillo con el banquero, a quien acompañaban dos hombres que hablaban italiano.

A las 7.30 del día 18, un empleado del diario Daily Express descubrió un cuerpo que colgaba del puente de Blackfriars. La policía comprobó que se trataba de Roberto Calvi. Llevaba encima dos relojes Patek Philippe y 15.000 dólares en divisas. Cargaba con cinco kilos de piedras en los bolsillos de la chaqueta y en los pantalones. El primer informe forense dictaminó con rapidez que se trataba de un suicidio por ahorcamiento.

En 1988, sin embargo, los tribunales británicos e italianos establecieron que Roberto Calvi había muerto asesinado. Carboni, Vittor, Diotallievi y un dirigente mafioso, Pippo Caló, además de una novia de Carboni, fueron acusados de homicidio. Según la Fiscalía de Roma, los cuatro acusados tramaron un plan y crearon las condiciones para que dos ejecutores desconocidos, de acuerdo con la banda, cometieran el crimen. Siempre según la hipótesis de los fiscales, los dos desconocidos convencieron a Calvi de que les acompañara hasta un barco que, a través del Támesis, llevaría al banquero a alta mar y a América del Sur, donde estaría seguro. Todos los indicios apuntan a que Calvi fue, en efecto, embarcado en una nave. Debió de morir en ella, estrangulado. Luego fue colgado del puente. Como la marea estaba alta, el cuerpo se hundió en el agua hasta las axilas.

Los cinco acusados han sido absueltos esta semana.

El Opus Dei fue convertido en Prelatura personal meses después de la muerte de Calvi. Casi al mismo tiempo, un amigo personal de Juan Pablo II, el eclesiástico Pavel Hnilica, compró a Carboni los "documentos comprometedores" que guardaba Calvi antes de morir. No se supo más de ellos. Hnilica murió el año pasado.

En 1987, la policía italiana emitió un mandato de captura contra Paul Marcinkus, acusado de fraude y estafa: Marcinkus exhibió su pasaporte vaticano, que le hacía inmune a la justicia, y siguió al frente del IOR hasta 1989. Desde 1991 fue presidente de la Comisión Pontificia para el Estado de la Ciudad del Vaticano. Se jubiló en 1997 y murió en Arizona el año pasado.

Bettino Craxi murió exiliado en Túnez en 2000. Licio Gelli, de 88 años, varias veces condenado por numerosos delitos, permanece en arresto domiciliario a la espera de juicio por el caso Calvi.

EL PAIS
E. GONZÁLEZ - Roma - 10/06/2007

Més info:

Medianoche en Sicilia - Peter Robb (on sinó?)

Crouch

Medir més de dos metres i tenir nom d'onomatopeia no ha de ser impediment per tenir estil. Només cal mirar Peter Crouch:

Calor

Agost, molta calor. Que què millor que una cervesa, o dues?
Així que he hagut de comprar algunes cosetes.

Herois

La sèrie Herois no m'apassiona. És més, em fa ràbia. Capitols lents en el que no passa res, d'argument fàcil i relativament previsible, em molesta l'abús al recurs fàcil i al tòpic.
Però vista la meva incapacitat per desenvolupar raonaments articulats o mitjanament complexos, i un atac de vagància estival faré meves algunes de les conclusions d'aquí:


-La recurrencia en tratar de dar una explicación seudocientífica, usando referencias a la situación actual de la investigación, hablando del Proyecto Genoma. La explicación que dan es infantil, así que harían bien en darla de puntillas y pasar rápido a otra cosa. Aquí sin embargo es una constante y parte del argumento, lo que hace que pierda credibilidad.

Des del principi ja trobava patètic l'intent de justificació dels poders. O et curres una explicació més seria i una mica més creïble (com fa Michael Chricton, que es curra explicacions aparentment científiques als seus cutre-llibres) o t'en vas directament per la tangent, rollo X-Men.

-Los personajes son planos, no tienen personalidad alguna. Las luchas internas entre el bien de la Humanidad y salvar el propio pellejo harían vomitar a Shakespeare.

Tot i la pedanteria de la frase, és cert hi ha herois amb vestit de làtex que són més complexos.

La trama es lentísima, nunca pasa casi nada sustancial. En un momento dado me confundí de episodio - me salté uno - y no me enteré de que me lo había saltado hasta casi el final de este episodio.

Pos eso. Ja no tinc ganes d'escriure res més que fa molta calor.

Re-rebesàvia

La Brod descobrí 623 tristeses, cadascuna de les quals perfectament única, cadascuna una emoció singular, no més singular a qualsevol altra tristesa que la ràbia, l'èxtasi, la culpa o la frustració. La tristesa del mirall. La tristesa dels ocells domesticats. La tristesa d'estar sol davant d'un sol dels pares. La tristesa de l'humor. La tristesa de l'amor sense exteriorització.

Tot està il·luminat
Jonathan Safran Foer

Apunts estiuencs (2)

-Llegir certes coses em dispara l'enyorança que em proporciona el fet de no poder anar en bicicleta a la feina, com havia fet cada estiu fins ara. La Gran Via deserta en ple agost no és un descens de 3000 metres en plena natura, però era més entretingut i agradable que 60 minuts de tren i metro.

-Mai he arribat a adquirir l'hàbit de fer sortides en bicicleta, tot i usar-la molt per anar dins de ciutat, sobretot per anar a treballar. La ruta Puigcerdà-Estoll va ser el meu primer camí laboral i cada dia tornava de treballar amb bicicleta, aprofitant el camí per probar camins i rutes per La Cerdanya. Però ja aleshores la vagància em podia: Puigcerdà està un pel elevat sobre la vall, així que la majoria de rutes eren en pla i en descens.

-L'avantatge de perdre la virginitat laboral en un bar (que quasi es podria anomenar) "de carretera" és l'abundància de persones que creuen els seus camines amb el teu. Des de les treballadores de la (com li deia el meu avi) casa de barrets de la cantonada que veien a fer el cafè fins al pelegrí italià que passava pel bar en la seva ruta anual cap a Santiago.

-Un home alt i gras, amb el cabell gris i la cara envermellida era un dels clients més habituals i ajudava donant consells als poc experimentats amos del bar (familia meva). Havia estat cuiner d'un pesquer durant anys i cansat de passar llargues temporades a l'atlàntic nord s'havia acabat instalant a Sant Marc. Sant Marc era un antic casalot reconvertit en hípica i mini hotel de la gent amb diner.

-En plè Juliol a Sant Marc es celebrava una competició hípica en el que els esportistes no eren precisament gent humil (l'hípica no és un esport de masses). Al tenir tant poques habitacions l'hotel tenia un reduit nombre de treballadors, la meitat bolivians i l'altra meitat peruans. (3 homes i 4 dones si no vaig errat). El jardiner era un bolivià fornit, amic de del cap de cuina i amb un despreci profund cap al cambrer, bàsicament perquè era del perú. Aquesta rivalitat s'extenia a la resta de treballadors, creant dos grups segons l'origen de cadascú.

-Resulta que a la propietària de l'hotel no li feia massa gràcia deixar que uns sudamericans de pell fosca i accent tancat servissin els refrescos als assistents a la competició (no fos cas que pensessin malament) així que va tenir la brillant idea de fitxar com a cambrer temporal un noi de 16 anys amb dues setmanes d'experiència en el món de la restauració.

-En el fons el tema era bastant cutre: la senyora volia que només jo atengués a les taules importants (sobretot la taula VIP, on hi havia l'alcalde, els organitzadors, etc..) ja que tenia pànic a alguna cagada dels seus maldestres treballadors, suposo que es pensava que jo havia fer una llicenciatura en el tema o algu així. Realment la cosa funcionava d'una manera bastant anàrquica (mai abans habia vist servir uns tallats amb gel a la tassa), els treballadors, acostumats a tenir una dotzena de clients estaven sobrepassats per tots costats, però va ser una experiència divertida.


-Tornem al principi: bicicleta-llarg recorregut. Durant anys havia pensat que jo seria incapaç de fer 200 km cada dia durant un més sobre dos pedals, però cada cop veig que hi ha moltes persones que també els costa bastant més. Riis, Ullrich, Floyd Landis, Tyler Hamilton, Pantani, Simoni, Rassmussen, Vinokurov, Virenque, Roberto Heras, Aitor Gonzalez... Tots guanyadors o finalistes del Tour, el Giro o la Vuelta.. No sé si per moltes o per poques, ja no sé quines preguntes fer-me al respecte...

Tour de France

Rasmussen i Vinokurov fora. Dos anys seguits amb el lider excluit.
Almenys ja sabem qui podrà correr i guanyar el tour 2008, sense sospites de dopping:

Apunts estiuencs

Varies coses em són inel·ludibles cada estiu: Feina, calor, la programació televisiva estival, el Tour, quedar-me sol a casa...


-Aquest any tocava canviar de feina. És una llàstima.

-L'electricitat encara no ha arribat a certes zones de Barcelona. L'empresa ha instalat uns grans generadors que creen el mínim imprescindible d'energia per poder treballar. Aquest mínim no inclou l'aire acondicionat. Una companya no ha resistit la temptació i l'ha engegat amb l'esperança que no es notés. Poc després s'han apagat tots els ordinadors i llums de l'edifici. Un cop reestablerts ens hem adonat que s'ha desconectat la màquina de cafè. Un preu massa alt per una decisió imprudent.

-Els meus pares han marxat fa poc direcció Camarles. Per fi estic sol. El primer que he fet és celebrar-ho traient un pastís de xocolata congelat de La Sirena. Quan tornin els meus pares ja hauran oblidat la seva existència, així que ja tinc sopar per avui i esmorzar per demà.

-EL pastís aconsegueix mitigar la mediocritat de la programació televisiva d'aquests dies, que m'obliga a estar zapejan continuament.

-Al 33 fan òpera, concretament Norma de Bellini. Bellini és el gran compostior sicilà i cumpleix els principals requisits per a ser catalogat de geni: una mort massa precipitada, amb 34 anys, però amb temps suficient per compondre grans operes i tenir una vida sentimental prou agitada.

-A Sicilia no hi ha ciutat sense el Teatre Bellini, carrer Bellini, Piazza Bellini.. Sense saber-ho el primer dia a Palerm vem anar a sopar al Ristorante Bellini (Caponata de pop, paste con sarde...), just darrera Quatre Canti, entre 2 esglèsies, l'ajuntament i un convent. Just a davant seu una plaça, de nom Bellini, i després ens va arribar que l'edifici del restaurant antigament era un teatre anomenat, com no, Bellini.

-I, estúpida coincidència, la pasta a la Norma és com anomenen els sicilians la pasta amb la salsa més típica i comuna. No és una pasta simplement amb tomàquet o ketchup, sinó una salsa lleugerament picant i amb albergínia, polpa de tomàquet, una dent d'all, formatge ricotta, alfàbrega i altres ingredients que varien segons població.


-A l'Antena 3 fan l'últim capítol de Los hombres de Paco. No ho havia seguit mai, però avui s'està convertint en una espècie de Terminator (assalt a la comissaria) amb la Jungla de Cristal (heroi sense algunes peces de roba tancat a un local ple de dolents amb hostatges).

-Si m'he interessat per mirar aquest capítol és segurament per un documental que va fer Canal + sobre les Sèries espanyoles, amb alguns moments realment interessants i altres completament intrascendents. El cas és que sortia el productor de l'esmentada sèrie i explicava com la idea inicial d'na sèrie policial mig en conya es va anar dissolent al llarg del temps a mesura que baixava l'audiència. Van descubrir que quan més sufrien els personatges més audiència tenien. Així han arribat a l'últim capítol on abunda la sang, personatges a punt de palmar, dolents segrestant la comissaria, dones atrapades entre dos homes, traicions personals i professionals, etc...

Vaig a veure com acaba.

Alexandre Dmitriev

" ..es una licencia que se toman los economistas (...) los matemáticos no entienden lo que hacemos, saben demasiado, por eso los economistas ganan mas dinero"

Si són certs els rumors que diuen que t'en vas a Harvard (o una altra universitat americana), sàpigues que et trobarem a faltar Alexandre! (jo i les altres poques persones que vem aprovar).

El jueves

M'he deixat de comentar el tema en el post anterior, i ara tampoc crec que el faci. Només ensenyarem això, a veure si també em segresten el blog!





El Jueves

Top Secret

Tanta expectació i secretisme per això... la gent és molt friki...
... he fet una ullada a l'últim capitol, i sé qui continua viu, com per exemple xxxxxx....

Ara només hem d'agafar alguns pots de pintura i resumir el final a parets de llibreries i centres comercials... recuperant el ciutadà terrorista dels Def Con Dos:

(...)
Delincuencia pasiva, guerra barata,
insultos en polaco, resistencia apañada,
batalla doméstica, a patadas en el culo
con tu padre y con tu hermana.

Hombres anodinos, rambos transparentes,
quintacolumnistas que acechan pacientes.
Ataques por sorpresa, golpes de mano,
guerrilla diaria en la cola del mercado.
Ciudadano terrorista.