Tuesday, June 15, 2010

No eren Rimbaud

Supongamos que los bancos los dirigen hombres poderosísimos con una enorme confianza en sí mismos; que los nuevos instrumentos financieros han abolido el riesgo, y que nuevos mercados en partes desconocidas del mundo ofrecen incomparables oportunidades de crecimiento que pronto dejarán rezagada a Europa.

Supongamos que todo sale mal; que los banqueros son crédulos, egocéntricos y demasiado estúpidos para entender bien lo que están haciendo; que los nuevos instrumentos en realidad solo valen para esconder lo temerarios que son; que resulta que los nuevos mercados son inestables y peligrosamente tendentes a derrumbarse; que cuando todo esto sale a la luz, uno de los bancos más poderosos del mundo se hunde y amenaza con llevarse por delante el sistema financiero mundial.

(...) Continua

1 comment:

RB said...

Em sembla que atribuir la recessió actual a la psicologia d'un grup social: a la seva fe, la seva vanitat, la seva credulitat, la seva estupidesa... és com a mínim reduccionista. Participar en la bombolla financera va proporcionar enormes beneficis, i dubto que no valgués la pena per aquells que se'ls van apropiar. No van ser doncs ni vanitosos, ni crèduls, ni estúpids.

En segon lloc, comparar Barings amb la crisi -financera, ja que la crisi econòmica és un fet més general i complex- actual és absurd, perquè es va tractar d'un únic banc, va ser salvat -a diferència de Lehman Brothers, que és el banc amb què suposadament es compara-; i va caure per una sobreexposició a un tipus d'actiu, el deute públic, que no té res d'innovació financera, el mal que -entenc- ell denuncia. Però és que a més, insisteixo, dubto que els productes que els bancs van crear fossin "massa complexos", que creessin una fe i una esperança que es van mostrar sense base, ja que van ser creats en tota consciència pels mateixos agents financers.

No puc felicitar a l'articulista per l'encert -o l'originalitat- de les seves reflexions. Però és que, d'altra banda, tampoc no el puc felicitar pel seu estil. A mig article, s'imagina una "ambivalencia" per continuar parlant d'un tema que no té res a veure: la corrupció moral de determinats magnats.

I -ara sí- de l'ambivalència espiritual d'aquests personatges. Per més que la vida d'aquest Zalahoff sembli interessant, introduir el personatge com l'introdueix fa el text indegudament confús... I,de totes maneres, el capitalisme, si és alguna cosa, és amoral. La seva base, que n'és l'èxit, és estendre el desig: per nous productes, per noves fortunes; no es basa en cap particular virtut. Així doncs, que als que hi triomfen els manqui, no és tampoc especialment sorprenent.

Tot això per dir que em sorprèn que un bloc tan deliciós com aquest recicli acríticament continguts de segona mà, enlloc de mantenir l'elevada qualitat a la qual ens té acostumats.