Herois contra la crisis

Sembla que 2012 no pinta massa bé, i molta gent es podria enfrontar a reflexions com aquesta

“There’s a storm coming, Mr. Wayne… when it hits, you’re all going to wonder how you ever thought you could live so large and leave so little for the rest of us.”




Llàstima que, a diferència de les pel·lícules, els supervillains no acostumen a ser els antisistema..

Per què serveixen els economistes?

Els mercats, el creixement, la productivitatat... foteses.
Un economista amb certa responsabilitat sobre la importància de la seva tasca és aquell que millora la qualitat de vida de les persones amb estudis com aquests:


"en Inglaterra los ganadores de premios de lotería tienden a dedicar una parte significativa del dinero ganado al consumo de cerveza, con el consiguiente impacto negativo para su salud"
http://www.parisschoolofeconomics.com/clark-andrew/IHLottery_26_Jan_2011.pdf


"qué hay de cierto en el dicho según el cual “afortunado en el juego, desafortunado en el amor”. Aunque los premios de lotería no afectan a la probabilidad de que una pareja se separe, reducen la probabilidad de que una mujer soltera decida casarse"

http://www.uky.edu/~swhank2/research/lottery_divorce.pdf


Vist aquí

Correspondència des de les amèriques

Rebo una curiosa propaganda electora des d'un altre continent:

http://politica.elpais.com/politica/2011/11/16/actualidad/1321476670_720434.html

http://blogs.publico.es/manel/4291/vuestro-voto/

http://www.publico.es/dinero/407433/espana-paga-un-alto-precio-por-la-deuda-3-562-millones-a-un-interes-del-7-08

En principi, si volen estabilitzar el deute públic al 74 per cent, i suposant que el creixement i la inflació siguin (almenys) tan elevat com preveia el PSOE és a dir, el triple que aquest any (i no crec que l'efecte Rajoy pugui aspirar a més), l'única manera de finançar-se al set per cent és amb un superàvit fiscal de l'1,5 per cent; actualment el dèficit és del 6 per cent (com a mínim, es parla d'un 7, un 8...). Això són 7,5 punts del PIB: totes les pensions solen sumar, si fa o no fa, un 9 per cent del PIB.

Probablement el creixement serà (molt) més baix: sobretot si intenten retallar la despesa pública, però pot ser que la inflació sigui una mica més elevada (o que les importacions continuïn col.lapsant), i la xifra no variï gaire. En qualsevol cas, però, el pla d'austeritat no es pot complir amb aquests interessos i aquests interessos no cauran: a Irlanda, on han aplicat l'austeritat salvatgement, encara es financen al 8, demostrant que poc importa la confiança i "fer les coses bé" -de fet, fora d'Espanya, la gent no sap ni qui és el Rajoy.

Fins i tot el PSOE ho veu:

http://www.publico.es/espana/407457/rubalcaba-urge-al-bce-a-actuar-de-manera-inmediata-elecciones-generales-2011

O sigui que feu el favor d'anar a votar (jo m'he quedat sense fer-ho) algun partit amb propostes insensates, perquè en aquestes condicions (possible ruptura de l'euro, augment continuat de l'atur, desmantellament de l'Estat...) no crec que el Rajoy pugui esgotar la legislatura, i els diputats que els altres tinguin al Congrès seran la base d'un programa alternatiu.

Feel free to circulate.

PD: I unes impressions sobre Occupy Wall Street

Vaig anar a Wall Street a manifestar-me un parell de cops les primeres setmanes. Em va semblar lamentable, l'única preocupació és resultar fotogènics i acceptables als mitjans de comunicació (és la primera vegada que participo en una manifestació on la consigna més repetida és: mantingueu-vos a la vorera).

L'única cosa que es demana de manera més o menys insistent és que baixin les taxes universitàries, que em sembla un objectiu extraordinàrient modest (per dir-ho d'alguna manera) en l'entorn actual. Hi ha molta gent (els sindicalistes i economistes que conec, molts dels quals treballen per associacions progressistes i, naturalment, els immigrants) que està mosquejada perquè se sent marginada, i amb raó.

D'altra banda, l'únic missatge és que, com que tenim dret a que ens tractin bé (cert), n'hi ha prou amb exigir-ho per obtenir-ho (non-sequitur). Ara que han desmantellat el campament, la NYU ha muntat una exposició amb el nom "This is what democracy looks like", amb un mosaic de cartells i iniciatives. Fa impressió: l'espai és net i polit, i la mostra, estèticament plaent -suposo que es va prendre cura de l'harmonia del conjunt, eliminant els missatges menys agradables: la majoria només diu "We are the 99 per cent" (tot i que suposo que moltes nobles causes no són menys urgents perquè no afectin a majories tan colossals). Hi ha un comissari, i un galerista, i tot i que jo no puc entrar (no tinc carnet de la NYU) puc mirar des del carrer, darrere una vidriera... Em deprimeix pensar que, per molta gent, "this is what democracy looks like".

Total, que per passar fred per passar fred, ja estic bé a casa.

Banderes per Europa

Un estudi vital per el futur de la UE.

Researchers at the University of Strathclyde ask how, when and in what ways does the presence of the EU symbol in public places affect citizen attitudes to the European Union?

Si ho haguessim sabut abans, poder hauríem solucionat algun problema posant o traient banderes en punts estratègics..

Mala llet

Llegir documents oficials i articles pot ser bastant aburrit.

Per sort, els de Telecinco ja fa temps que ho saben, les coses es posen interessants quan hi afegim una mica de disputes personals i mala llet.

Només cal veure la resposta ( i la nota) a aquest artícle.

Pictorial representations of a spiky world are really only surprising to two groups of people: namely those who have no understanding of economic geography, and who therefore believe that Thomas Friedman’s the World is Flat thesis is largely correct; and secondly, those development economists, including ironically many in the World Bank itself, who for decades have ignored the role of geography.

Diferents lliçons del passat

Una apassionant, curiosa i divertida, sobre perquè Roma (no) era tan guai:

Sobre mancances

Aparte de que no existían en el mundo romano el café, el té, el chocolate, las patatas o los tomates, (¡un mundo sin todo eso no puede ser el nuestro!), nos choca mucho lo poco que valía la vida, sobre todo si eras un esclavo, "un animal con habla", como dice que los consideraban la arqueóloga Isabel Rodà, directora del Insituto catalán de Arqueología Clásica (ICAC): cuando uno de los suyos rompió sin querer una copa de cristal, Vedio Polión ordenó que lo echaran al estanque de las morenas, a las que había acostumbrado a comer carne humana (...)

Sobre esclaus

el abandono de los niños tan corriente que suponía el principal suministro de los mercaderes de esclavos, por encima de los prisioneros de guerra

Sobre amics

Catón de Útica, modelo de virtud romana, prestó su mujer a un amigo (íntimo, este sí) y la volvió a desposar después.

I d'extra, un article que m'ha semblat interessant, però vaja, és d'economia..

L'orgull dels primers

Canvien els temps..

"La ventaja de los germanos es que normalmente son haraganes, desorganizados y poco disciplinados, en contraste con los italianos, que como todos sabemos son eficaces, industriosos y obedientes. También hemos aprendido que a los germanos les gusta tanto enfrentarse entre ellos como matar romanos. Muchos ataques (...) han sido abortados gracias a el envío de un carro lleno de vino a un grupo enemigo para que se lance contra el resto"


Legionario, El manual del soldado romano
Philip Matyszak

Excuses per retrobar Peter Robb

Per fi alguna cosa interessant. A la que tenim alguna escusa, aprofitem per colar en les feines de classe una mica de Joseph Conrad, a través de Peter Robb.

El Nostromo de Conrad, sin embargo, una obra escrita en inglés por un polaco que se inspiraba en sus recuerdos de un continente al que veinticinco años atrás había echado un "breve vistazo", es el gran libro sobre Latinoamérica. Es grandioso por la economía alucinante y la precisión con la que describe las incongruencias e irrealidades a que da lugar la presencia de Europa en el nuevo mundo, y las crueldades destructoras que acarreó la persecución de los "intereses materiales".
Capta la mágica belleza del continente (apenas puedo contemplar la bahía de Guanabara cuando la luz juega sobre sus colinas y monolitos y el agua, respirar su aire dulce, sin pensar en el golfo Plácido de COnrad, aunque Costaguana, por mucho que en realidad no esté en ninguna parte, está en la costa del Pacífico, al pie de unos Andes cubiertos de nieve). Es posible que Conrad sólo alcanzara a entrever Sudamérica, pero sí pudo ber los ferrocarriles británicos y a los inmigrantes italianos de Brasil algunos han dicho que Nostromo es una gran novela sobre Italia, donde la aprecian tan poco como en Latinoamérica-, a los torturadores y a los sacerdotes radicales, a los devotos del progreso, el entorno devastado. Vio de qué modo los intereses británicos, con los que Brasil, al igual que todo el continente estaba tan endeudado, contraían una deuda cada vez mayor con los intereses noerteamericanos, que emanaban de los rascacielos del "mayor país de todo el universo de Dios", y con hombres como el fundamentalista cristiano que en Nostromo anuncia: "Dirigiremos toda la economía mundial tanto si al mundo le gusta como si no".
Cuando estuvo en Africa, Conrad sólo encontró a un europeo que le pareciese digno de respeto: el cónsul británico en Boma, población situada cerca de la desembocadura del Congo. Roger Casement..

Una muerte en Brasil
Peter Robb

A falta del cinquè llibre..

.. ens enxufen una sèrie...





No ens la perdrem.

El Best Seller de moda

Si fa un parell d'anys podiem recuperar " El crac del 29" de J.K. Galbraith, avui hem fet una petita búsqueda per recuperar el que aquests dies s'ha convertit en el llibre de referència:

"The ball to me, eh, afflellou"

Els millors acudits grollers

Ricky Gervais despullava les misèries de les costums civilitzatores que permeten la convivència però perpetuen la hipocresia.




Es creaba una estúpida polèmica al voltant de Nacho Vigalondo per uns acudits sobre prejudicis. El sensacionalisme de la premsa.



"Yo interpreto que si este chiste te ofende, no podemos explicártelo, porque se ríe de ti." Sí, es riu de nosaltres. Això expliquen en aquest, per moment, lúcid post.

On hi ha un ou de pascua:

Cuando los Monty Python fueron a Alemania, les dijeron "aquí no tenemos humoristas tan buenos como vosotros" y ellos contestaron "a saber qué habréis hecho con ellos."

PD: I continuant amb les twitterrevolucions, la venjança del poble contra els triomfadors de traca i pandereta.

Revolucions des de la cadira

"Algunos quieren hacernos creer que lo que pasa en Túnez es una revolución de Twitter y Wikileaks. Ese análisis no es sólo insultante para el formidable coraje de los jóvenes tunecinos y de sus mártires. Traduce una época donde el tiempo se reduce y el peso de la historia y de las dinámicas sociales son sistemáticamente borrados".

A llegir, que podrien parlar de nosaltres

Nous i vells privilegis

Es un rollo sentir tots els prejudicis de la industria contra els internautes, com alguns dels "creadors" culturals més coneguts i famosos es deixen convencer alegrement per a servir d'ariet alhora de lluitar contra els canvis que genera internet, de forma semblant a la que l'inquisició perseguia aquells qui usaven la imprenta per diluïr el monopoli de l'esglèsia sobre el coneixement.
Cansat de que s'acusi als usuaris de voler "la cultura de tot gratis", de forma hipòcrita i falaç (és que algun d'ells ha pagat mai per escoltar la ràdio o veure la televisió?, no van aparèixer aquests mitjants en detriment d'altres formes més antigues d'informació i entreteniment?).

Després de que el diari que comprem a casa hagi donat tribuna a un grapat d'artícles infumables (de la familia Bardem, Sinde, Pau Donés..), amb arguments barrocs i estúpids als defensors de "la cultura" i de l'oligopoli de la indústria que els ha fet rics, m'agradaria dir moltes coses però, com és habitual aquí i lògic, enllaço tres articles que, des de diferents vessants, en parlen més, millor i més ben escrits, per desmuntar els llocs comuns en què volen instituir el saber comú per a fer i desfer segons els seus interessos:


"Si hubiera cobrado cada polvo a 100 pavos, no sería rico, sino virgen."
Sí, he escollit la frase de l'artícle a lo Tele5.

Lo que está en juego es el modelo de sociedad que queremos construir: la definición y positivización de los derechos fundamentales de cuarta generación
Javier De La Cueva a El País, al mateix día que l'artícle patètic de Pilar Bardem.


Dice la ministra de Cultura y muchos otros que sin los derechos de autor habría menos creadores. Lo que supongo que quiere decir es que habría menos creadores ricos. Y, francamente, eso no me parece un problema.
Mi Mesa Cojea. (Ciudad K) No coment.



PD: I de regal una resposta a un "artícle" de la ministra de cultura.

"Quin gran Shylock haurie estat"

El de la genial comèdia de Lubitsch, Ser o no ser.

Hath not a Jew eyes? Hath not a Jew hands, organs, dimensions, senses, affections, passions; fed with the same food, hurt with the same weapons, subject to the same diseases, heal'd by the same means, warm'd and cool'd by the same winter and summer as a Christian is? If you prick us, do we not bleed? If you tickle us, do we not laugh? If you poison us, do we not die? And if you wrong us, shall we not revenge? If we are like you in the rest, we will resemble you in that. If a Jew wrong a Christian, what is his humility? Revenge. If a Christian wrong a Jew, what should his sufferance be by Christian example? Why, revenge. The villainy you teach me, I will execute, and it shall go hard but I will better the instruction.

—Act III, scene I

El Mercader de Venècia

Cualquier tiempo pasado..

Feliç 2010
perdó
Feliç 2011

Correspondències: universitat (II)

I més:

La gent es queixa que privatitzar/mercantilitzar/liberalitzar/externalitzar els estudis universitaris és una sentència de mort per les ciències humanes i totes aquestes coses que no tenen valor professional més enllà d'unes poques feines de professor universitari que perpetuen l'espècie o altres éssers que depenen de la subvenció pública o del grup PRISA.

La qual cosa em sembla certa.

Observi's que asfixiar els estudis humanístics no és necessàriament una cosa dolenta (i la simpatia que desperten els cineastes espanyols és un bon exemple): després que Harry Potter inspirés la revolta dels estudiants britànics de literatura anglesa (http://www.lrb.co.uk/v32/n24/joanna-biggs/at-the-occupation : últim paràgraf), un es pregunta amb raó per què hem de carregar amb aquests paràsits plens de sensibilitat, però mancats de criteri -un problema, d'altra banda, freqüent: http://www.rtve.es/mediateca/videos/20101214/ciudad---psicoanalista---capitulo-13/964810.shtml.

El tòpic, però, és que és una cosa dolenta.

Un envio un article que nega ambdues conclusions i que ara que el Mas Colell és conseller, és la nostra única esperança:

http://www.guardian.co.uk/commentisfree/2010/dec/29/cutbacks-leavis-english-impact-literary-criticism

RB

Correspondències: Universitat (I)

Mai hauria dit que arribaria a valorar la correspondència (en el temps de la missatgeria instantània!) com ho estic arribat a descobrir.
So si es dota de la capacitat reveladora que m'ofereix sovint. Només escric en un correu un parell de frases curtes en hores de feina:

La il·lusió que feia a la gent del Comissionat d'universitats i recerca la promesa d'Artur Mas de que ens faria un departament..

Però a l'hora de la veritat sembla que ho ha tingut ben difícil.. corrien veus que deien que Mas Collell recomanaria el conseller (que ell no entraria de nou en política).. però al final
ha resultat que ens hem reconvertit en un apèndix del departament d'economia, sinó que perdrem el nom i la l'autonomia..

Deperament d'Economia i Coneixement sembla ser que ens direm.Inclourà Economia i el demà ja antic Comissionat d'Universitats i recerca, pel que sembla que passarem a ser una secretaria general i perdrem els pressupostos propis.

En els 7 anys del tripartit els diners destinats a les universitats han augmentat en més de 500 milions d'euros. El rendiment segueix igual. (...)

i et responen un autèntic tractat sobre el tema (val la pena dedicar-hi uns minuts):

No dubto que la universitat pugui funcionar amb molts menys diners (públics) -no calen tants edificis nous, ni calen tantes facultats que ofertin la mateixa carrera amb poca gent, o carreres sense inserció laboral ni interès acadèmic (Benestar Animal, que fan a la UdL), ni tants associats, ni tantes subvencions encobertes a la indústria a través de projectes de R+D, ni tants gestors o aparell administratiu sovint funcionari per tal de garantir un sistema de docència i investigació (bàsica) pública de qualitat.

I en aquest sentit, doncs, no em doldrà que retallin el pressupost. Això per mi seria una sensata estratègia de racionalització, sobretot perquè jo sóc molt escèptic sobre els efectes que pugui tenir augmentar la despesa en R+D -allà tens Finlàndia- sobre el creixement econòmic, i més a curt termini i més enllà dels que té qualsevol tipus de despesa pública (multiplicador etc.), són minsos; i per tant, si s'ha de gastar en alguna cosa, que es gasti en alguna cosa menys regressiva socialment (circumstància que aprofito per dir que no crec ocorri).

Ara bé, jo no sé si la idea que jo tinc del rendiment universitari coincideix amb la teva, del teu cap o del Mas Colell. Per exemple, la gran proliferació d'estades d'investigadors a l'estranger, els incentius a la publicació d'articles en revistes internacionals etc. només han servit, estrictament, per re-orientar la recerca cap a aquests formats, sense alterar-ne el contingut; però des d'un punt de vista formal, es considera un dels grans èxits de la política de recerca espanyola dels darrers anys.

I si és que pel contingut ens guiem, departaments sencers considerats de summa importància -per exemple, Economia, ADE o Periodisme- podrien desaparèixer completament de la faç de la terra sense que minvés ni un xic la qualitat intel·lectual del nostre país.

D'altra banda, el criteri de la producció científica com clau d'èxit es pot aplicar a un grup molt petit de carreres -per exemple, enginyeries- que tranquilament podrien recol·locar bona part dels seus alumnes (i en particular, els que es van perdent els primers anys) en FP avançades si els col·legis professionals tinguessin menys força i el que es volgués, simplement, fos un cos ampli de tècnics per al mercat de treball -en lloc d'una hipertròfia d'alumnes d'elit-, com es fa de fet, a Alemanya.

Però hi ha coses bastant inútils que no es retallent mai, suposo. Gegantisme de la producció, gegantisme dels mitjans: no sé per què ens calia un sincrotó (clar que tampoc sé per què ens calia un AVE, i ambdós es van aprovar a l'últim govern CiU-PP, amb presència de Mas Colell).

I tanmateix, no em sembla que una de les preocupacions del conseller sigui considerar la formació a nivell general com estratègia de racionalitzar costs. Al contrari, les universitats consideren de gran prestigi ésser escindides d'Educació -només cal veure la impopularitat de la ministra que va ocupar breument ambdues carteres, la Cabrera-, mentre que no els fa cap vergonya reorientar-se únicament com un complement al mercat en lloc de baluard d'un tipus específic de coneixement de valor monetari intangible.

Més encara, cal preguntar-se si el mercat ha d'orientar la política de recerca i si això és eficient, en la mesura en què encoratja duplicitats de tota mena (per exemple a través de l'ineficient monopoli de la propietat intel·lectual).

Finalment, i pel que fa a la situació laboral del personal investigador, volent evitar els problemes del règim administratiu (com a mínim de paraula), només s'ha introduït una precarització creixent, bastant desassossegadora de la carrera científica. I aquí la feina de l'actual conseller al govern de CiU també va ser pionera.

Això pel que fa als estàndards de mesura del rendiment de la investigació i de com em sembla que les coses, si milloren, ho faran en aparença i a costa de desvirtuar la universitat.

Però pel que fa a la docència, no tinc més ànims. Recordo la idea de que grans estrelles investigadores fan bons professors quan se'ls deixa caure en paracaigudes, una de les grans aportacions de l'ex-conseller, i no em sembla gaire convincent.

I, sobretot i pel que fa a la docència, el fet que la gent formada no trobi feina al mercat de treball és, en part, culpa de la universitat.

Però, i perdona si em repeteixo és un problema més ampli, d'adequació de tot el sistema educatiu, i no només l'universitari, a les necessitats del mercat de treball i no té en compte el fet que la universitat és un lloc on es manté l'ensenyament de disciplines que no tenen una sortida econòmica, i que això no és una aberració, si no la raó última d'ésser de la universitat.

Ara bé, sobretot:

a) Si la gent no troba feina no és perquè no estigui formada adequadament, com implícitament ja reconeix el conseller, si no perquè no hi ha feines. I aquí les reformes de l'estructura productiva tenen un rol a jugar més important que no pas les de la universitat. Limitar el nombre d'alumnes no eliminarà el problema subjacent (l'atur juvenil, la precarització laboral) si no que el traurà de la vista ja que ara es podrà culpar a la gent que no es forma de no voler estudiar.

Tot això em recorda un article que vaig veure un cop al Financial Times. L'empresa Lego solia distribuir els seus joguets al dia després que li fessin la comanda. Volent retallar costos -no només per centralitzar enviament, si no també per les indemnitzacions per retard- va entrevistar els seus clients sobre la conveniència d'aquest sistema de repartiment, i es va trobar que bona part dels clients no tenien cap problema en que els repartissin avisant amb una setmana d'antelació.

I aquí el gran èxit d'aquesta política: els retards van baixar del 38% el 2005, al 8% el 2008!

Increïble, oi? Clar que segurament tots els enviaments arribaven ara més tard que no ho feien abans, paradoxa de l'estadística!

Doncs igual. Suposo que tornarem l'esperança als joves sabent que ara sí, si estudien, trobaran feina. Clar que potser el que no podran fer mai és estudiar.

Se m'ocorren més exemples, i de política pública. Eliminar les indemnitzacions als contractes fixos per tal d'acabar amb la temporalitat, o homogeneïtzar-los a un nivell baix que redueix efectivament la protecció laboral de la majoria de treballadors (que al cap i a la fi, a dia d'avui, eren encara el 66% a Espanya).

És més:
b) Racionar, a més, el nombre d'alumnes monetàriament, com imagino que es farà, introdueix un sistema que no només és elitista, sinó regressiu socialment. A més que si només els rics són filòsofs o sociòlegs, crec just pensar que es produirà també un empobriment del discurs de la nostraintelligentsia local.

És per això que jo, com a mínim, no espero gran cosa del vostre Departament, a part de retallades que potser són inevitables -al cap i a la fi, per què la universitat ha d'ésser una torre de marfil quan tota la societat se subordina a l'ordre liberal?-, però que certament no espero que resolguin cap dels "problemes" identificats amb el sistema universitari a casa nostra -i en particular, donar oportunitats als joves i augmentar la competitivitat de l'economia per, finalment, incrementar el benestar de tots.

Però qui sap, potser em sorprendreu gratament: de més verdes en maduren.

Una abraçada,

RB

PS. Mira, he trobat la notícia de Lego: http://www.ft.com/cms/s/0/05806aa4-f819-11df-8875-00144feab49a.html#axzz19U9hqbQX . La història amb DHL també és molt edificant: els van dir que es fessin fotre, o en terminologia business-friendly, van arribar a "un pacte de cavallers". I és que qui paga, mana.

Sentència i anàlisi

No he sortit de classe ni he llegit la notícia, que ja tinc a la bústia de correu els comentaris d'un que ja se l'haura llegit tota..

"Sí, sí, està molt ben fonamentada la sentència:

Pàgina 23: "Por otra parte es un hecho notorio y por tanto no necesitado de prueba la cierta y evidente implantación de la lengua catalana en la sociedad de Cataluña".

Aquests madrilenys no podrien ser més descarats!

Encara afegeixen, a la mateixa pàgina:

"Basta para comprobarlo con examinar los estudios [...] sobre los usos lingüísticos de los catalanes en 2008 hechos públicos por el Instituto de Estadística de Cataluña".

Examinem-los!

La diferència entre gent de família lingüísticament catalana i castellana només és d'1.300.000 - http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3162&V4=3163&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B.

Doncs bé: a l'hora de llegir en català, respecte al castellà, desapareixen 1.000.000 de catalans - http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3103&V4=3237&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B.

I a l'hora d'escriure'l en desapareixen 2.000.000 - http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3107&V4=3238&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B

Jo diria que això indica que l'escolarització que prima el català encara és necessària -per no dir que ni tan sols és suficient per evitar la diglòssia: però tranquil, que després d'això caurà el Codi de Consum i la Llei de Cinema: no seran només els d'ICV, sinó també els d'ERC, a lamentar-se que l'obra de Govern desapareix en el no-res al mateix temps que Mas, hipòcritament, se sent honrat de substituir a en Maragall i a en Montilla.

Clar que igualment no es podia esperar una altra cosa, ja ho va dir el Tribunal Constitucional (cito de http://www.abc.es/20101222/espana/castellano-vehicular-cataluna-201012221424.html ):

"La sentencia del Estatut determina que es «inconstitucional y nulo» el artículo 6.2 del texto catalán purgado por el TC debido a «su pretensión de imponer un deber de conocimiento del catalán equivalente en su sentido al que se desprende del deber constitucional de conocimiento del castellano», lo que significa que el conocimiento del catalán de forma pareja al del castellano no es un derecho exigible desde el punto de vista jurídico".

Em sembla, però, que l'únic efecte que això tindrà, i aquí només expresso la meva opinió, sobre la investidura serà que el Mas no es voldrà retratar amb el PP, esmentarà uns quants cops això del "dret a decidir" i apel·larà a la responsabilitat nacional d'ERC i PSC en aquests temps difícils per obtenir la presidència -resultat amb el qual ja podia comptar.

El fet és, però, que fins i tot una persona que considera que els drets nacionals existeixen i són importants com jo està una mica cansat de que ocupin sempre la primera plana. Però com que CiU no pot ignorar la sentència del Suprem -només faltaria- i al mateix temps no el veig gaire capaç de donar suport a un referèndum d'independència suposo que ens trobem davant l'anunci d'una aventura tan absurda com la reforma de l'Estatut: demanar una reforma de la Constitució per que hi encaixem nosaltres, els catalans.

I això és impossible. Pitjor encara: fins ara, a cada bugada perdem un llençol (com s'ha vist amb l'Estatut), i no és especular gaire predir futurs horrors - http://imagenes.publico-estaticos.es/resources/archivos/2010/12/5/1291577616507reformas.jpg .

És més, m'hi jugo un pèsol (http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/303131--el-pesol-del-puyal-.html) que CiU farà servir el victimisme nacional que s'associa amb una odissea d'aquest tipus per aprovar totes les reformes liberals que anuncia (reducció de la despesa social, externalització de serveis públics i supressió d'imposts progressius), i estarà prostituint altre cop la noció de Catalunya, empitjorant així la nostra situació: a nivell nacional, però sobretot -i m'atreviria a dir que més fonamentalment- social.