Ja sé que fa una setmana l'amic Pons va publicar una extensa (i desigual) recopilació dels moments Simpsons, dels que n'hi robo un parell que personalment, trobo memorables.
I aquesta pel meu amic RB, que pel que sembla no ha sentit parlar de la cadena alimentària:
PD: Disculpa'm Ramon pel robo descarat!
Tuesday, August 03, 2010
Friday, July 30, 2010
La dictadura de la ignorància
I no pas la ignorància governant, sinó la ignorància democràtica, la del poble que conscientment renúncia, i obliga a renunciar, a elevar la nostra ànima i a fer-nos millor persones.
Com? Doncs al prohibint totes aquelles coses que ens aporta la festa. Deixem que ho detallin persones d'esperit més elevat, capaços d'arribar a nivell de comprensió i sutilesa als que jo, pobre de mi, mai, per molt que m'hi esforçi, arribaré:
Andrés Calamaro
El cantante argentino se siente 'avergonzado porque un compatriota mío junte firmas para abolir esta tradición noble de mirar a los ojos a la eternidad, el arte y la muerte: las corridas de toros'.
Curiosa interpretació de la mirada del toro.. portaria lentilles?
Sabina defiende con pasión las corridas de toros: 'El que no quiera ir a los toros, que no vaya.Pero que no hablen de ecología ni de amor a los animales, porque no conozco a nadie que los ame más que los ganaderos y los toreros.'
De la mateixa manera que ningú estima més als nens que els capellans?
Albert Boadella
El dramaturgo catalán no se anda con rodeos al defender los toros, calificándolos como 'un espectáculo moral y didáctico', porque allí 'existen todas las esencias básicas de la existencia humana: el miedo, la valentía, la astucia, la inteligencia, el buen gusto, el arte, la muerte.'
Trobo adorable el fet de que "el bon gust" sigui una escència bàsica de la vida. Evidentment és més important que la sensibilitat o l'empatía envers el sufriment.
- Calixto Bieito, director de ópera y teatro. "Qué prohibición más bestia, y eso que he ido a pocas corridas, pero tengo clarísimo que los toros son un arte. Creo que lo que tenemos que hacer es no votar a nadie de los que han estado a favor de la prohibición de los toros: me indigna profundamente que se prohíba así una fiesta con las raíces que tiene en Cataluña y en toda España, es arte en estado puro".
Bé, crec que algún inquisidor catòlic, coronel argentí o súbdit d'alguna dinastia manxú també van arribar a fer de la tortura un art. Tradicions a recuperar?
- Luis Eduardo Aute, músico. "Prohibir una tradición cultural es un despropósito. Esto no es una fiesta, es un rito. Se representa en él la vida con todas sus consecuencias: la vida, la muerte, la provocación, el miedo, la estética, el ritmo, la medida. No creo que tenga graves consecuencias más allá de las circunstanciales o territoriales".
... però potser recuperant les lluites de gladiadors completaríem millor aquesta metafora de la vida, no?...
Però acabem amb a un dels nostres bons amics, i millor profeta:
Albert Boadella (director teatral): Considero que la decisión del parlamento es completamente coherente con la sociedad catalana actual. El arte de los toros es el más importante del mundo occidental, y no está en la misma tesitura de una ciudadanía que ha entrado en una espiral anodina, cursi, y mediocre. Una sociedad que deja perder este arte no merece más que lo que tiene. Lamento la pérdida por la minoría que lo apreciaba, ya que aunque había poca afición, ésta existía. La decisión muestra una coherencia lógica con el delirio en el que ha entrado Cataluña. Mañana podrían decidir prohibir el music hall. Conozco a mis ex conciudadanos como si los hubiese parido, por lo que ya vaticiné esta situación hará unos tres años. Un día los responsables de estos desatinos serán juzgados severamente, en lo que yo llamo socarronamente los jucios de Ripoll-Nüremberg, ya que han provocado la ruina moral, cultural y económica de Cataluña.
Aleshores és quan entens com s'estima tant amb Esperanza Aguirre.. tenen una capacitat innata per a evitar el sentit del ridícul...
Per relaxar l'ambient, una mica de sentit comú.
- Felipe Benítez Reyes, escritor. "No me parece bien ni mal. Si unos representantes parlamentarios así lo deciden, no pasa nada. No podemos negar que el toro sufre. Comprendo que a una parte cada vez mayor de la sociedad le resulte censurable".
Llàstima que aquest tipus de lògica no sigui part de tot aquest munt de coses que es poden aprendre a través de la "Fiesta".
Perdó, Boadella és amic, però, aquest cop, no és el nostre hype.
Montero Glez (escritor): El pueblo elige a sus representantes y estos prohiben el ritual argumentando el sufrimiento del toro. El toro no sufre, pues cada vez que el torero le pregunta, citándolo de muleta, el toro responde al juego. Se trata de un juego donde la muerte mata y por lo tanto hay que ser muy artista para ponerse delante de un toro. Lo siento por la afición de cataluña que tendrá que mover corridas de toros clandestinas.
Trobo fascinant la capacitat de les persones de creure que, parlant de forma figurada i afegint paraules com "cultura" i "art" es pot justificar el que et vingui en gana. Amb dos collons.
"El toro no sufre." Perquè? Donc perquè, "citándolo de muleta, el toro responde" i si no ho veus així és que ets un incult, imbècil i antiespanyol.
"Se trata de un juego donde la muerte mata" (wtf??), la conclusió clara de la frase és però "y por lo tanto hay que ser muy artista para ponerse delante de un toro".
Jo vull fer les meves frases així!
"Es tracta d'un joc on l'aigua mulla, i per tant s'han de comprar torrons d'Agramunt."
Com? Doncs al prohibint totes aquelles coses que ens aporta la festa. Deixem que ho detallin persones d'esperit més elevat, capaços d'arribar a nivell de comprensió i sutilesa als que jo, pobre de mi, mai, per molt que m'hi esforçi, arribaré:
Andrés Calamaro
El cantante argentino se siente 'avergonzado porque un compatriota mío junte firmas para abolir esta tradición noble de mirar a los ojos a la eternidad, el arte y la muerte: las corridas de toros'.
Curiosa interpretació de la mirada del toro.. portaria lentilles?
Sabina defiende con pasión las corridas de toros: 'El que no quiera ir a los toros, que no vaya.Pero que no hablen de ecología ni de amor a los animales, porque no conozco a nadie que los ame más que los ganaderos y los toreros.'
De la mateixa manera que ningú estima més als nens que els capellans?
Albert Boadella
El dramaturgo catalán no se anda con rodeos al defender los toros, calificándolos como 'un espectáculo moral y didáctico', porque allí 'existen todas las esencias básicas de la existencia humana: el miedo, la valentía, la astucia, la inteligencia, el buen gusto, el arte, la muerte.'
Trobo adorable el fet de que "el bon gust" sigui una escència bàsica de la vida. Evidentment és més important que la sensibilitat o l'empatía envers el sufriment.
- Calixto Bieito, director de ópera y teatro. "Qué prohibición más bestia, y eso que he ido a pocas corridas, pero tengo clarísimo que los toros son un arte. Creo que lo que tenemos que hacer es no votar a nadie de los que han estado a favor de la prohibición de los toros: me indigna profundamente que se prohíba así una fiesta con las raíces que tiene en Cataluña y en toda España, es arte en estado puro".
Bé, crec que algún inquisidor catòlic, coronel argentí o súbdit d'alguna dinastia manxú també van arribar a fer de la tortura un art. Tradicions a recuperar?
- Luis Eduardo Aute, músico. "Prohibir una tradición cultural es un despropósito. Esto no es una fiesta, es un rito. Se representa en él la vida con todas sus consecuencias: la vida, la muerte, la provocación, el miedo, la estética, el ritmo, la medida. No creo que tenga graves consecuencias más allá de las circunstanciales o territoriales".
... però potser recuperant les lluites de gladiadors completaríem millor aquesta metafora de la vida, no?...
Però acabem amb a un dels nostres bons amics, i millor profeta:
Albert Boadella (director teatral): Considero que la decisión del parlamento es completamente coherente con la sociedad catalana actual. El arte de los toros es el más importante del mundo occidental, y no está en la misma tesitura de una ciudadanía que ha entrado en una espiral anodina, cursi, y mediocre. Una sociedad que deja perder este arte no merece más que lo que tiene. Lamento la pérdida por la minoría que lo apreciaba, ya que aunque había poca afición, ésta existía. La decisión muestra una coherencia lógica con el delirio en el que ha entrado Cataluña. Mañana podrían decidir prohibir el music hall. Conozco a mis ex conciudadanos como si los hubiese parido, por lo que ya vaticiné esta situación hará unos tres años. Un día los responsables de estos desatinos serán juzgados severamente, en lo que yo llamo socarronamente los jucios de Ripoll-Nüremberg, ya que han provocado la ruina moral, cultural y económica de Cataluña.
Aleshores és quan entens com s'estima tant amb Esperanza Aguirre.. tenen una capacitat innata per a evitar el sentit del ridícul...
Per relaxar l'ambient, una mica de sentit comú.
- Felipe Benítez Reyes, escritor. "No me parece bien ni mal. Si unos representantes parlamentarios así lo deciden, no pasa nada. No podemos negar que el toro sufre. Comprendo que a una parte cada vez mayor de la sociedad le resulte censurable".
Llàstima que aquest tipus de lògica no sigui part de tot aquest munt de coses que es poden aprendre a través de la "Fiesta".
Perdó, Boadella és amic, però, aquest cop, no és el nostre hype.
Montero Glez (escritor): El pueblo elige a sus representantes y estos prohiben el ritual argumentando el sufrimiento del toro. El toro no sufre, pues cada vez que el torero le pregunta, citándolo de muleta, el toro responde al juego. Se trata de un juego donde la muerte mata y por lo tanto hay que ser muy artista para ponerse delante de un toro. Lo siento por la afición de cataluña que tendrá que mover corridas de toros clandestinas.
Trobo fascinant la capacitat de les persones de creure que, parlant de forma figurada i afegint paraules com "cultura" i "art" es pot justificar el que et vingui en gana. Amb dos collons.
"El toro no sufre." Perquè? Donc perquè, "citándolo de muleta, el toro responde" i si no ho veus així és que ets un incult, imbècil i antiespanyol.
"Se trata de un juego donde la muerte mata" (wtf??), la conclusió clara de la frase és però "y por lo tanto hay que ser muy artista para ponerse delante de un toro".
Jo vull fer les meves frases així!
"Es tracta d'un joc on l'aigua mulla, i per tant s'han de comprar torrons d'Agramunt."
Saturday, July 24, 2010
Divendres
Després d'un demà molt relatiu...
Bé, el cas és que al funció pública és terriblement estressant i exigent.
Un exemple seria l'últim (ara ja no) divendres. Entre conversa de divendres i conversa de divendres, una companya va demanar consell sobre on portar a menjar un amic forani. I amb el gra de sorra de tot el departament va acabar sortint un cap de setmana sencer per a tots els gustos:
Dinar: Mercèvins C/Amargós nº1 Esmorzars i dinars casolans. menú diari a
5 minuts de la catedral.
Botavara. Paella, xipirons i amanides (plaça barceloneta nº1).
Out of china; 10€ c/ Muntaner 100. Un xino barat, bonic i.. xino.
El mussol; rambla catalunya, 15€.
Cadena La Fonda: quinze nits (plc reial), la fonda (c. Escudellers),
la dolça hermínia (c. Magdalenes),
centfocs.com (balmes 16). 20€
El petit Safrà. Menú "d'autor" tocant al mercat de Sta Caterina.
Sopar:
Las Fernandez. Tres germanes d'El Bierzo regenten aquest
bon restaurant amb tocs "d'almodovar" ubicat al mig del Raval.
SAMSARA - A Gràcia, bones tapes originals.
Koy Shunka. A 5 minuts de la catedral.
El millor sushi de Barcelona segons Ferràn Adrià.
Menú degustació 60€.
Neri h&r (st sever 5) 15-20€ romàntic.
Assaonadors 13. Ambient casa de fusta vella; pla de la garça(born), 20-1h. 20€
EL senyor Perelada, 22€. Cuina d'Aquí.
Can Soler, cuina de mar de qualitat a la Barceloneta.
Kebab. Un Kebab a la Rambla del Raval, com toca a una bona metropolis del s. XXI
La Mafia. Restaurant italià.
La Bodega Sepúlveda
Bars:
Bar Tomàs, patates braves.
NOSTROMO c/Ripoll, a dos minuts de la catedral.
Amb la proa d'un vaixell enmig del bar, on es venen llibres
mariners (sobretot de Conrad).
El agüelo. Cerveseria del carrer Avinyo.
Kentucky. Copes al carrer Arc del Teatre. Lloc conegut i recomanat.
Bar Pastís. Rambla Sta Monica. Conegut local "bohemi".
Nit: Elephant, Almodo Bar (Gràcia) i ja no recordo més..
Bé, el cas és que al funció pública és terriblement estressant i exigent.
Un exemple seria l'últim (ara ja no) divendres. Entre conversa de divendres i conversa de divendres, una companya va demanar consell sobre on portar a menjar un amic forani. I amb el gra de sorra de tot el departament va acabar sortint un cap de setmana sencer per a tots els gustos:
Dinar: Mercèvins C/Amargós nº1 Esmorzars i dinars casolans. menú diari a
5 minuts de la catedral.
Botavara. Paella, xipirons i amanides (plaça barceloneta nº1).
Out of china; 10€ c/ Muntaner 100. Un xino barat, bonic i.. xino.
El mussol; rambla catalunya, 15€.
Cadena La Fonda: quinze nits (plc reial), la fonda (c. Escudellers),
la dolça hermínia (c. Magdalenes),
centfocs.com (balmes 16). 20€
El petit Safrà. Menú "d'autor" tocant al mercat de Sta Caterina.
Sopar:
Las Fernandez. Tres germanes d'El Bierzo regenten aquest
bon restaurant amb tocs "d'almodovar" ubicat al mig del Raval.
SAMSARA - A Gràcia, bones tapes originals.
Koy Shunka. A 5 minuts de la catedral.
El millor sushi de Barcelona segons Ferràn Adrià.
Menú degustació 60€.
Neri h&r (st sever 5) 15-20€ romàntic.
Assaonadors 13. Ambient casa de fusta vella; pla de la garça(born), 20-1h. 20€
EL senyor Perelada, 22€. Cuina d'Aquí.
Can Soler, cuina de mar de qualitat a la Barceloneta.
Kebab. Un Kebab a la Rambla del Raval, com toca a una bona metropolis del s. XXI
La Mafia. Restaurant italià.
La Bodega Sepúlveda
Bars:
Bar Tomàs, patates braves.
NOSTROMO c/Ripoll, a dos minuts de la catedral.
Amb la proa d'un vaixell enmig del bar, on es venen llibres
mariners (sobretot de Conrad).
El agüelo. Cerveseria del carrer Avinyo.
Kentucky. Copes al carrer Arc del Teatre. Lloc conegut i recomanat.
Bar Pastís. Rambla Sta Monica. Conegut local "bohemi".
Nit: Elephant, Almodo Bar (Gràcia) i ja no recordo més..
Tuesday, July 20, 2010
Twicoses
Sí, resulta que... tinc un maleït twitter.. visible a la barra lateral..
Evidentment no tinc res interessant a dir-hi, però almenys el blog semblarà menys moribund.
I el post que tocava avui (de fet tocava divendres passat).. ja el faré demà..
Evidentment no tinc res interessant a dir-hi, però almenys el blog semblarà menys moribund.
I el post que tocava avui (de fet tocava divendres passat).. ja el faré demà..
Thursday, July 15, 2010
Salta Jimmy Jump
Gran gag, tot i tenir la impressió de ser una espècie de Dejà vu compost de molts d'altres..
Tuesday, July 13, 2010
Monday, July 12, 2010
Esperit Juantxi
La lluita continua!
El humor gobierna Reikiavik
Jon Gnarr es el nuevo alcalde de Reikiavik. El pasado diciembre fundó el Iceland's Best Party (el Mejor Partido de Islandia) y con él ganó hace poco las elecciones municipales con el 34,7% de los votos. Jon Gnarr era conocido por salir en televisión y hacer reír a la gente con un personaje de mediana edad, calvorota y feúcho, de convicciones marxistas y con una infancia infeliz por culpa de la militancia feminista de su madre. En su discurso de aceptación del cargo, y ante la previsible desconfianza del 65,3% de electores que no le votaron, intentó calmar cualquier ansiedad innecesaria: "Nadie debe temer al Mejor Partido porque es el mejor partido", dijo. "Si no lo fuera, sería llamado el Peor Partido o el Mal Partido. Jamás trabajaríamos en una formación de esas características".
Durante la campaña, el Mejor Partido -en el que están casi todos los músicos punks de Reikiavik- prometió llevar un oso polar al zoo, repartir toallas gratuitas en las piscinas públicas, construir una Disneylandia cerca del aeropuerto y conseguir del Parlamento la liberalización de las drogas en 2020, entre otros asuntos de parecido calado. Para tener una idea clara del estilo del nuevo regidor, conviene decir que advirtió que jamás entraría en un Gobierno de coalición con un partido en el que sus miembros no hubieran visto completas las cinco temporadas de The Wire, la serie de televisión.
Y eso fue lo que tuvieron que hacer los integrantes del partido socialdemócrata, con el que Gnarr ha pactado para gobernar Reikiavik. La primera medida del nuevo Consistorio fue permitir la entrada libre a las piscinas a todos los menores de 18 años.
Ser divertido no significa que no se sea serio, ha explicado el flamante alcalde, un experto en relaciones internacionales desde que, en un programa de radio, se dedicó de manera obsesiva a llamar a la Casa Blanca, la CIA y el FBI para interesarse por la cartera que acababa de extraviar.
El humorista Coluche se presentó a las elecciones presidenciales de Francia en 1981 y Frank Zappa, el músico de rock, a las de 1992 en Estados Unidos. Ninguno de los dos llegó muy lejos. Cómo estarán las cosas en Islandia -sus bancos colapsaron en 2008-para que el éxito de Gnarr haya sido tan espectacular.
EL PAIS
03/07/2010
Sunday, July 11, 2010
Friday, July 09, 2010
Missing
No només el so de les Vuvuzeles, un mundial que es juga a Sudpafrica.... sense cap espectador de color..
No hi ha legos negres!!
Sunday, July 04, 2010
Dead Meat: Orígens?
"Me voy a casar con ella cuando vuelva..." Boom!
Trench warfare and the quite arbitrary chance of death which went with it led to numerous superstitions. Few ever quite dared to risk fate by sayint that they would do this or that “when I get home”.
D-Day: The Battle for Normandy
Antony Beevor
Friday, July 02, 2010
Amors europeus
El pa de cada dia (o cada antic imperi...)
El viejo se llamaba Ferenc. En un alemán bastante deficiente, me habló de los problemas que tenían los hungaros de la región. Me solidarizo con ellos. Debe ser terrible que dividan tu país de esa manera y acabes en el lado equivocado de la frontera. El Tratado de Trianon parece un gran error, pues todos los habitantes de la región, aunque sean húngaros, ahora son obligatoriamente ciudadanos checoslovacos. Los niños tienen que aprender el lenguaje checoslovaco, y las autoridades confían en que, dentro de un par de generaciones, se habrán conovertido en checoslovacos fervientes. Los húngaros odian a los checos, y los rumanos también, y por los mismos motivos (por alguna razón, sus sentimientos contra los serbios son menos intensos), y tienen la intención de recuperar su territorio perdido.
(…)
Es cierto que los pueblos de la frontera son húngaros, pero más al norte son eslovacos puros hasta la frontera polaca. Han estado sometidos a los magiares durante mil años, siempre los han tratado como una raza inferior, y cuando algún eslovaco alcanzaba una posición importante, pronto lo seducían para que formara parte de la nobleza secundaria magiar, con el resultado de que no existían dirigentes locales. A los niños eslovacos los separaban de sus padres y educaban como magiares. Incluso cuando luchaban contra los austríacos en defensa de su nacionalidad y su lengua, los húngaros se dedicaban a oprimir y magiarizar a sus propios súbditos eslovacos. Al maestro de escuela tampoco parecían gustarle mucho los checos consideran a los eslovacos como unos patanes incorregibles, mientras que, a juicio de los eslovacos, los checos son unos burócratas mandones y pequeñoburgeses que se aprovechan injustamente de su proximidad al gobierno de Praga.
EL TIEMPO DE LOS REGALOS
Patrick Leigh Fermor
Tuesday, June 22, 2010
Mobilitat social, però...
De l'informe
En sentit estricte, amb les dades disponibles, només podem parlar de mobilitat
ocupacional intergeneracional, i no de mobilitat social. Una veritable mobilitat social tan sols succeeix quan es produeixen canvis en la posició relativa respecte de la seva generació, ja que la mobilitat ocupacional intergeneracional podria ser deguda simplement al canvi de les oportunitats ocupacionals d’una generació a l’altra, és a dir, a la mobilitat estructural.
(...)
Aquests resultats superiors han de ser, però, matisats. Hem observat diferències,
sovint subtils, entre els titulats, per raó del nivell d’estudis i de l’ocupació del pare o la mare, principalment en les probabilitats d’accés a cicles curts o llargs, en certes carreres, en la continuació d’estudis després de titular-se, en la mobilitat geogràfica i en l’accés als nivells alts d’ocupació. També observem diferències pel que fa a la combinació d’estudis i feina. Per contra, no observem diferències per l’origen social en les notes d’accés, en l’expedient acadèmic, en la distribució per àrees ni en els ingressos i la qualitat de l’ocupació. Recerques precedents ja han mostrat resultats similars en referència a la baixa relació, per als titulats universitaris, entre el seu origen social, les seves actituds, els seus comportaments i la seva motivació pels estudis (MASJUAN, 2005, 127). La discriminació social, en canvi, es mostra de manera més clara en etapes anteriors a la universitària, tal com mostren els resultats de l’enquesta PISA per a l’educació secundària (PISA, 2006, 104, 107).
(...)
Finalment, volem fer una consideració de caràcter general derivada dels
resultats obtinguts en relació amb les profundes reformes en curs en el nostre
sistema universitari: globalment, podem fer una avaluació força positiva del
paper que les universitats catalanes han jugat en l’equitat i la mobilitat
ocupacional dels joves. Aquest fet ens ha de dur a una reflexió a fi d’evitar que
els efectes dels canvis en curs puguin reduir la funció d’equitat i de mobilitat
ocupacional que ha jugat el nostre sistema universitari. A tall d’exemple,
hauríem de ser conscients dels efectes que la introducció de l’obligació dels
estudis a jornada completa derivada de l’avaluació continuada pugui tenir, si
no va acompanyada d’un sistema de beques més generós, en dificultar l’accés
al sistema universitari català dels fills d’origen social baix, atès que els
resultats ens mostren que la dedicació a temps complet als estudis té una
clara relació amb l’origen social dels estudiants. En el mateix sentit, els
resultats presentats ens haurien de fer reflexionar sobre el paper de les
universitats públiques de fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que, en
haver acollit un percentatge superior d’estudiants provinents de famílies amb
estatus ocupacional baix, han jugat un paper clau en la democratització dels
estudis universitaris.
Les universitats catalanes, factor d'equitat i de mobilitat professional
En sentit estricte, amb les dades disponibles, només podem parlar de mobilitat
ocupacional intergeneracional, i no de mobilitat social. Una veritable mobilitat social tan sols succeeix quan es produeixen canvis en la posició relativa respecte de la seva generació, ja que la mobilitat ocupacional intergeneracional podria ser deguda simplement al canvi de les oportunitats ocupacionals d’una generació a l’altra, és a dir, a la mobilitat estructural.
(...)
Aquests resultats superiors han de ser, però, matisats. Hem observat diferències,
sovint subtils, entre els titulats, per raó del nivell d’estudis i de l’ocupació del pare o la mare, principalment en les probabilitats d’accés a cicles curts o llargs, en certes carreres, en la continuació d’estudis després de titular-se, en la mobilitat geogràfica i en l’accés als nivells alts d’ocupació. També observem diferències pel que fa a la combinació d’estudis i feina. Per contra, no observem diferències per l’origen social en les notes d’accés, en l’expedient acadèmic, en la distribució per àrees ni en els ingressos i la qualitat de l’ocupació. Recerques precedents ja han mostrat resultats similars en referència a la baixa relació, per als titulats universitaris, entre el seu origen social, les seves actituds, els seus comportaments i la seva motivació pels estudis (MASJUAN, 2005, 127). La discriminació social, en canvi, es mostra de manera més clara en etapes anteriors a la universitària, tal com mostren els resultats de l’enquesta PISA per a l’educació secundària (PISA, 2006, 104, 107).
(...)
Finalment, volem fer una consideració de caràcter general derivada dels
resultats obtinguts en relació amb les profundes reformes en curs en el nostre
sistema universitari: globalment, podem fer una avaluació força positiva del
paper que les universitats catalanes han jugat en l’equitat i la mobilitat
ocupacional dels joves. Aquest fet ens ha de dur a una reflexió a fi d’evitar que
els efectes dels canvis en curs puguin reduir la funció d’equitat i de mobilitat
ocupacional que ha jugat el nostre sistema universitari. A tall d’exemple,
hauríem de ser conscients dels efectes que la introducció de l’obligació dels
estudis a jornada completa derivada de l’avaluació continuada pugui tenir, si
no va acompanyada d’un sistema de beques més generós, en dificultar l’accés
al sistema universitari català dels fills d’origen social baix, atès que els
resultats ens mostren que la dedicació a temps complet als estudis té una
clara relació amb l’origen social dels estudiants. En el mateix sentit, els
resultats presentats ens haurien de fer reflexionar sobre el paper de les
universitats públiques de fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que, en
haver acollit un percentatge superior d’estudiants provinents de famílies amb
estatus ocupacional baix, han jugat un paper clau en la democratització dels
estudis universitaris.
Les universitats catalanes, factor d'equitat i de mobilitat professional
Tuesday, June 15, 2010
No eren Rimbaud
Supongamos que los bancos los dirigen hombres poderosísimos con una enorme confianza en sí mismos; que los nuevos instrumentos financieros han abolido el riesgo, y que nuevos mercados en partes desconocidas del mundo ofrecen incomparables oportunidades de crecimiento que pronto dejarán rezagada a Europa.
Supongamos que todo sale mal; que los banqueros son crédulos, egocéntricos y demasiado estúpidos para entender bien lo que están haciendo; que los nuevos instrumentos en realidad solo valen para esconder lo temerarios que son; que resulta que los nuevos mercados son inestables y peligrosamente tendentes a derrumbarse; que cuando todo esto sale a la luz, uno de los bancos más poderosos del mundo se hunde y amenaza con llevarse por delante el sistema financiero mundial.
(...) Continua
Wednesday, June 09, 2010
Tuesday, June 08, 2010
Saturday, June 05, 2010
Corpus (2)
-Barceloneta: Fa molta calor, i em queda pendent de veure el nou Skyline de la ciutat. Anem a veure l'hotel Vela. No em sembla tan desagradable com diuen. Em fa més mal veure les pistes de padel enganxades a la platja del Club Natació Barcelona o la dotzena Iots enormes atracats al moll.
-Mercat de la Barceloneta. Recordo que per aquí hi havia llocs que volia conèixer, però sóc incapaç de recordar-ho. Un home gran de pell curtida i gorra de mariner seu sol en una vella cadira de fusta al costat d'un portal, sota un balcó amb tot de roba estesa. Els turistes li fan fotos, serà de la oficina de Turisme?
-Capitania General. Tot anant cap al carrer Còdols hi passo per davant i resulta que pel Corpus és jornada de portes obertes a l'antic convent dels Mercedaris. Un bonic claustre, dues escultures, tres armadures amb espases, algunes corrandes i un grapat d'estandard d'ordres militar-religioses. No hi ha gàrgoles, però sí un grapat de policies militars. Un vídeo explica l'origen de l'edifici i de l'ordre dels mercedaris, que tenien la bonica funció de dedicarse a recaptar caler per rescatar als segrestats pels pirates musulmans.
-Carrer Còdols. Tenia pendent de veure'l de dia. No fa pudor, tampoc hi ha fulanes, un perruquer marroquí cobra 4 euros per tallar el cabell i el Bar Mariachi, està obert!
-Via Laietana. Tantes voltes i tanta tonteria, l'únic que volia era venir aquí, a veure el meu futur lloc de treball. Sorollós, però té un pràctic Nostrum just al costat.
-Museu Frederic Marès. El mueseu està tancat, però en un magnífic pati es pot veure l'Ou com balla. Un grapat d'espases de tot tipus i èpoques es poden observar com a mostra del material bèl·lic que portaran de Montjuic.
-Arxiu de la Corona d'Aragó/Palau del Lloctinent, Arxiu Històric de la ciutat/Casa de l'Ardiaca.
Dos exemplars més de l'ou com balla. L'últim disposa de les millors vistes, però del pitjor ou. Deu anar mancat de la Power Balance.
-Plaça del Rei. Dinar sota l'ombra de les gàrgoles de l'Arxiu de la corona d'Aragó, enfront les escales del Palau Reial. Perquè no queia el coi d'ou?
-Mercat de la Barceloneta. Recordo que per aquí hi havia llocs que volia conèixer, però sóc incapaç de recordar-ho. Un home gran de pell curtida i gorra de mariner seu sol en una vella cadira de fusta al costat d'un portal, sota un balcó amb tot de roba estesa. Els turistes li fan fotos, serà de la oficina de Turisme?
-Capitania General. Tot anant cap al carrer Còdols hi passo per davant i resulta que pel Corpus és jornada de portes obertes a l'antic convent dels Mercedaris. Un bonic claustre, dues escultures, tres armadures amb espases, algunes corrandes i un grapat d'estandard d'ordres militar-religioses. No hi ha gàrgoles, però sí un grapat de policies militars. Un vídeo explica l'origen de l'edifici i de l'ordre dels mercedaris, que tenien la bonica funció de dedicarse a recaptar caler per rescatar als segrestats pels pirates musulmans.
-Carrer Còdols. Tenia pendent de veure'l de dia. No fa pudor, tampoc hi ha fulanes, un perruquer marroquí cobra 4 euros per tallar el cabell i el Bar Mariachi, està obert!
-Via Laietana. Tantes voltes i tanta tonteria, l'únic que volia era venir aquí, a veure el meu futur lloc de treball. Sorollós, però té un pràctic Nostrum just al costat.
-Museu Frederic Marès. El mueseu està tancat, però en un magnífic pati es pot veure l'Ou com balla. Un grapat d'espases de tot tipus i èpoques es poden observar com a mostra del material bèl·lic que portaran de Montjuic.
-Arxiu de la Corona d'Aragó/Palau del Lloctinent, Arxiu Històric de la ciutat/Casa de l'Ardiaca.
Dos exemplars més de l'ou com balla. L'últim disposa de les millors vistes, però del pitjor ou. Deu anar mancat de la Power Balance.
-Plaça del Rei. Dinar sota l'ombra de les gàrgoles de l'Arxiu de la corona d'Aragó, enfront les escales del Palau Reial. Perquè no queia el coi d'ou?
Friday, June 04, 2010
Corpus (1)
Ultim divendres lliure, però toca burocràcia, així que almenys aprofites el matí. I pots passar per un grapat de llocs:
- Passeig de Gràcia. A firmar una beca, amb el destí aparentment menys interessant (per mi) dels possibles: Universitats.
-Palau de Pedralbes. Emular el principi (o final?) de Lost, enmig del bambú, clar que el Jack no podia refrescar-se en una font creada per Gaudí... Bé, potser sí, en aquella illa tot és possible...
-Diagonal 690. Compulsar paperots, desrebregar el títol (perquè collons el fan tan gran?), presentar documentació per una preinscripció. Esmorzar.
-Metro, Línia verda. Entra al vagó una noia amb samarreta blanca (prou blanca per veur ela roba interior) de tirants i pantalonets texans (molt) curts. Mentres l'home que llegia El País completament abstret intenta dissimular les mirades, a mi em costa afegir-me als comentaris de les dos dones grans del meu costat. "Sí que va una mica alegre, sí", "Sí va així vestida al matí, què farà al vespre!?".
Quines coses que em perdia a Polònia!
-La Boqueria. Sortint de la parada de metro un es topa amb el mercat. Incitat per la set un s'hi acosta, però ja se sap que una retirada a temps és mitja victòria, i enfront la marea humana un recula cap al..
-Mercat de Santa Caterina. Menys fruites tropicals, més tranquilitat, menys tripes i caps xai, i una pregunta: Com s'ho ha de fer un per poder observar el coi de teulat?
-Incitat pel carrer de Sant Pere més Baix un es veu obligat a investigar els noms dels carrers del barri, a destacar:
Carrer de Sant Pere Més Baix
Carrer de Sant Pere Mitjà
Carrer de Sant Pere Més Alt
Carrer d'En Cortines
Carrer de la Volta dels Jueus (bonic carreró on coincideixo amb un home,aparentment no jueu, miccionant de forma no discreta).
Carrer del Portal Nou (res d'especial, excepte pel Mario, ja que hi ha una pastisseria on fan Coulants).
-Però fart d'anar sense rumb, un es deixa portar per l'instint, i acaba al Museu de la xocolata. Fent massa calor per una xocolata calenta, un s'abona a un (decepcionant) "Batut fred de xocolata", conegut fora del museu com a Cacaolat fred. Decepcionat, aparquem la visita, perquè les experiències dolces d'han de compartir.
-Carrer dels Flassaders. Hi arribo per casualitat i recordo que vaig llegir algun lloc que era un dels millors carrers de Barcelona. No hi acabo de trobar el què, però estic orgullós de poder passar tranquil pel carrer de les mosques.
-Carrer Montcada. Prou bonic. Molta cua per al museu Picasso, però just a davant, al Museu tèxtil fan una exposició de disseny i venen DVDs per 11 euros amb un únic pla-seqüència d'un foc cremant. Jo ja tinc llar de foc. El millor: un boomerang amb forma de dos óssos, ideal per a fer correr el gos sense cansar-te.
-Esglèsia de Santa Maria del Mar/ Fossar de les Moreres. Contant gàrgoles. Té una bonica austeritat i és gran, però no tant com la de Gdansk...
- Passeig de Gràcia. A firmar una beca, amb el destí aparentment menys interessant (per mi) dels possibles: Universitats.
-Palau de Pedralbes. Emular el principi (o final?) de Lost, enmig del bambú, clar que el Jack no podia refrescar-se en una font creada per Gaudí... Bé, potser sí, en aquella illa tot és possible...
-Diagonal 690. Compulsar paperots, desrebregar el títol (perquè collons el fan tan gran?), presentar documentació per una preinscripció. Esmorzar.
-Metro, Línia verda. Entra al vagó una noia amb samarreta blanca (prou blanca per veur ela roba interior) de tirants i pantalonets texans (molt) curts. Mentres l'home que llegia El País completament abstret intenta dissimular les mirades, a mi em costa afegir-me als comentaris de les dos dones grans del meu costat. "Sí que va una mica alegre, sí", "Sí va així vestida al matí, què farà al vespre!?".
Quines coses que em perdia a Polònia!
-La Boqueria. Sortint de la parada de metro un es topa amb el mercat. Incitat per la set un s'hi acosta, però ja se sap que una retirada a temps és mitja victòria, i enfront la marea humana un recula cap al..
-Mercat de Santa Caterina. Menys fruites tropicals, més tranquilitat, menys tripes i caps xai, i una pregunta: Com s'ho ha de fer un per poder observar el coi de teulat?
-Incitat pel carrer de Sant Pere més Baix un es veu obligat a investigar els noms dels carrers del barri, a destacar:
Carrer de Sant Pere Més Baix
Carrer de Sant Pere Mitjà
Carrer de Sant Pere Més Alt
Carrer d'En Cortines
Carrer de la Volta dels Jueus (bonic carreró on coincideixo amb un home,aparentment no jueu, miccionant de forma no discreta).
Carrer del Portal Nou (res d'especial, excepte pel Mario, ja que hi ha una pastisseria on fan Coulants).
-Però fart d'anar sense rumb, un es deixa portar per l'instint, i acaba al Museu de la xocolata. Fent massa calor per una xocolata calenta, un s'abona a un (decepcionant) "Batut fred de xocolata", conegut fora del museu com a Cacaolat fred. Decepcionat, aparquem la visita, perquè les experiències dolces d'han de compartir.
-Carrer dels Flassaders. Hi arribo per casualitat i recordo que vaig llegir algun lloc que era un dels millors carrers de Barcelona. No hi acabo de trobar el què, però estic orgullós de poder passar tranquil pel carrer de les mosques.
-Carrer Montcada. Prou bonic. Molta cua per al museu Picasso, però just a davant, al Museu tèxtil fan una exposició de disseny i venen DVDs per 11 euros amb un únic pla-seqüència d'un foc cremant. Jo ja tinc llar de foc. El millor: un boomerang amb forma de dos óssos, ideal per a fer correr el gos sense cansar-te.
-Esglèsia de Santa Maria del Mar/ Fossar de les Moreres. Contant gàrgoles. Té una bonica austeritat i és gran, però no tant com la de Gdansk...
Thursday, June 03, 2010
Autèntica felicitat
... and when the Doctor told me I didn't have worms anymore, that was the happiest day of my life.
Ralph Biggum
Tuesday, June 01, 2010
Glee
Alguna cosa hi ha, però Glee em té basculant entre una fascinació desbordant i un sentiment de vergonya aliena. Típica serie d'adolescents d'institut des de la zona marginal: invàlids, obesos, gays i tot tipus de marginats.. què passa? DOncs que canten en un cor.
I fan una sèrie musical.
I la fan ben feta (en tots els sentits, també en els negatius).
De moment renuncio a decidir, fins que no em topi per casualitat amb un tercer capítol no decidiré si m'agrada o li dedico més atenció.
I fan una sèrie musical.
I la fan ben feta (en tots els sentits, també en els negatius).
De moment renuncio a decidir, fins que no em topi per casualitat amb un tercer capítol no decidiré si m'agrada o li dedico més atenció.
Subscribe to:
Posts (Atom)