Eleccions al Parlament 2010

A aquestes altures... encara teniu dubtes?





De veritat no ho veieu ja clar? Ni amb el que segons un amic sería "un gran conseller en cap".
Bé, de fet la frase era que " no ho faria gens malament"..

Però no van en broma. Perquè els frikis no són ells. Com diuen "Los políticos son frikis sin conciencia de clase".

Motius per seguir un blog

Un dels meus blogs preferits, que inteno llegir (sempre en hores de feina) és Mi Mesa Cojea.
Podria dir molts motius, però, com sempre, en una casualitat del destí, el propi autor ens ho ha detallat dins d'una controvèrsia:

Este blog, los lectores fieles lo saben, usa de forma habitual el machismo, el racismo, la xenofobia, los prejuicios raciales, religiosos y demográficos. Incluso he defendido el tabaco. Una vez comparé al PNV con los nazis. Hay personas que me han dejado de hablar porque dije que los portadores de pulseras PowerBalance son imbéciles. Abogo frecuentemente por matar a los parados y a los jubilados. He escrito una guía sobre cómo un progre puede tirarse a una pija de derechas en sólo cuatro pasos. Trato con prepotente desprecio a todos aquellos que carecen de estudios universitarios, a los que van a gimnasios y, por supuesto, a todos los religiosos, particularmente a los católicos y a los musulmanes (por distintos motivos). Digo palabrotas, atribuyo síndrome de Down a José Blanco (que, en realidad, no tiene) y hago frecuentes llamamientos para que periodistas y abogados se busquen trabajos honrados.

PD: Com era d'esperar,les Gemmes Lienas de torn, protesten:

Todos esos comentarios por mí firmados pueden encontrarse en los archivos de este blog. Pero dos mujeres me escriben ofendidas sólo porque he escrito, respecto a la Ministra Pajín, "lo tiene todo la condenada: vagina y pocas luces" y por usar la inadecuada expresión "varones y hembras".

Catastrofismes?

"Creer que comerciantes van a llevar a pueblos, que están en el fin del mundo, productos agrícolas que pesan mucho, que se pudren fácilmente, para darlos a personas que no tienen dinero, es un fraude intelectual."

Bruno Parmentier

La xarxa social

Mirant-nos les misèries..

"Permite que la gente socialice estando a solas. Es como un teatro con trozos de vida que queremos mostrar. No es sincero, ni humano. Nos hace narcisistas al hacer de detalles mundanos acontecimientos imporantes. "

Aaron Sorkin

PD: El gran, l'imprescindible Aaron Sorkin

Blog vs Twitter

Sí, el blog està moribund. No només per l'ocasional desidia, sinó perquè últimament (i durant el pròxim any) aniré una mica mancat de temps.

Però allò que em roben unes obligacions m'ho pot compensar un mòvil amb 3G: resulta que es pot anar actualitzant el twitter des del metro.

Per aquest motiu (i per aquell que no s'havia fixat que existia) he ampliat la barra lateral, on es poden veure fins els 10 últims tweets (i crec que ara fins i tot els retweets).


A disposar.

B XVI

PD: Com a lectors d'aquest blog (i per tant pecadors) us ofereixo una via per a redimir-vos. No renuncieu a la oportunitat de guanyar-vos el cel!

Ciutadans de Catalunya...

.. ja el tenim aquí!!





PD: Bé, d'aquí un més, però des de la feina tinc una posició de privilegi per veure com fan els preparatius! (i poc més...)

Endevinalla atemporal

A quin any es van dir aquestes paraules?


"El decadente capitalismo internacional, individualista, en cuyas manos nos encontramos después de la guerra no es inteligente, no es bello, no es justo, no es virtuoso y no satisface las necesidades. En resumen, nos desagrada y comenzamos a despreciarlo. Pero cuando buscamos con qué reemplazarlo, nos miramos extremadamente confusos".

La resposta (subratlla amb el ratolí): J.M. Keynes al 1933

Ja ho diu el refrany

"Si enmig de setembre la previsió diu que farà sol amb alguns núvols,
no intentis pujar l'Aneto!"

Relacions internacionals

Texto a comentar en clase :


George Kennan, en su momento Jefe del Grupo de Planificación del Departamento de
Estado de EE.UU., puso de manifiesto las siguientes ideas en un documento dirigido a la definición de la política exterior de EE.UU:


“...poseemos cerca del 50 por 100 de la riqueza mundial pero sólo un 6,3 por 100
de su población... En esta situación, no podemos evitar ser objeto de envidias y resentimientos. Nuestra tarea principal en el próximo período consiste en diseñar un sistema de relaciones que nos permita mantener esta posición de disparidad sin ningún detrimento positivo de nuestra seguridad nacional. Para hacer esto tenemos que prescindir de todo sentimentalismo y ensoñación; nuestra atención debe concentrarse en cualquier lugar del planeta en nuestros objetivos nacionales inmediatos. No debemos engañarnos a nosotros mismos pensando que hoy en día nos podemos permitir el lujo del altruismo y de la beneficencia mundial... Hemos de dejar de hablar de objetivos vagos e irreales -para el Lejano Oriente-, tales como los derechos humanos, el aumento de los niveles de vida y la democratización. No está lejano el día en el que tendremos que trabajar con
conceptos de poder más claros. Cuanto menos nos dejemos estorbar por consignas
idealistas, mejor”.

Qualsevol excusa és bona

Per coses com cremar convents, o prohibir els toros.

El dia de Sant Jaume
de l'any trenta-cinc
hi va haver gran broma
dintre del torín;
van sortir set toros
tots van ser dolents
això va ser la causa
de cremar els convents

"...la diada de Sant Jaume del 1835 hi va haver un d’aquests espectacles. Pel que s’explica, els braus eren molt mansos i això va ajudar a escalfar l’ambient (cal tenir en compte que era plena canícula)… El resultat: les primeres bullangues que van provocar la crema d’un bon nombre convents a la ciutat de Barcelona."



Bé, doncs qualsevol dia d'aquests podriem seguir la ruta:
"...lo que empezó como una protesta contra una mala corrida de toros adquirió un carácter anticlerical. Al llegar a La Rambla los conventos de los agustinos y de los franciscanos comenzaron a recibir pedradas, pero posteriormente las llamas se ensañaron con los conventos de los dominicos de Santa Caterina, el de los franciscanos, el de los trinitarios descalzos, el de los agustinos, el de Sant Josep y el de los carmelitas. Una decena de frailes murió aquella noche."

11 de setembre de 1714

Interessant article sobre la mitificació de l'11-S i Rafael de Casanova (natural de Moià per cert, on podeu veure la seva casa per 2 euros).

Casanova, a caballo y sin bandera
Un estudio desmonta tópicos de la iconografía clásica del Onze de Setembre

Casanova no vestía toga y pesados ropajes seudomedievales, sino pleno atavío de coronel, en correspondencia con su rango militar, con tricornio y casaca de galones dorados
(...)
La bandera misma de Santa Eulàlia, invicta patrona, era una insignia bastante especial. "Sabemos que había dos banderas de Santa Eulàlia, la procesional, enorme y que no se llevaría a la batalla, y el pendón de guerra de la ciudad. Había una gran veneración por esa insignia, que se consideraba salvífica, un revulsivo extremo capaz de salvar milagrosamente la situación, un poco como el arca perdida de los israelitas".
(...)
"En el cuadro de Estruch, los miembros de la Coronela visten de paisano, cuando sabemos que iban uniformados de manera imponente, igual o superior a la de la tropa regular. El propio jefe enemigo, el duque de Berwick, quedó muy sorprendido al verlos por su magnífico aspecto" Los estudiosos recalcan que Casanova y la Coronela, pese a que eran una tropa que daba gusto verla -costaban una pasta a los gremios-, contaban con armas modernas, mandos competentes y estupenda instrucción militar, no fueron en absoluto la columna vertebral de la defensa de Barcelona (...)

De alguna manera, pues, la Coronela y Casanova salvaron Barcelona. No es la única aportación de la milicia urbana barcelonesa: fue un precedente del pueblo en armas de la Revolución Francesa y -una hipótesis muy sugerente- pudo influir, a través de Lafayette, en el ejército de Georges Washington.

Antifotoperiodisme

Encara no sé què coi significa o representa el terme o el concepte d'antifotoperiodisme.
Però a Polònia vaig anar a uns quants museus, i per intentar continuar amb la dinàmica d'aparentar certes inquietuds em vaig passar a veure'n l'exposició al bonic Palau de la Virreina (bàsicament perquè és gratis).

En general em va agradar bastant, m'agradaria dir que em va impactar, però no és cert del tot, la televisió i Bombay m'han fet insensible a quasi tot.

Així que no puc fer res més que posar-vos'en un petit tast. No és el millor, de fet és la part més vulgar de l'exposició, però és l'únic que he trobat al Youtube.


Crazy, 1993,
These Are Our Lives, 1994
ROBBIE WRIGHT I SHANE MCDONALD

(...)
Mentre cobrien els enfrontaments a Sarajevo i Mogadiscio, entre altres llocs,
Wright, McDonald i Cavender van rodar vídeos curts utilitzant el metratge
dels successos sobre els quals havien informat i els van posar banda sonora
de música pop. Dos dels que aquí es mostren es van gravar a Bòsnia
als anys 1993-94, i dos més a Somàlia durant la intervenció de l’ONU
i els Estats Units els anys 1992-93.

Cavender assegura que «tots els vídeos es van tallar (imagino que editar
seria la paraula al món del PC) durant els períodes d’inactivitat (inactivitat
com a “estigues quietet perquè algun mocós imbècil et vol bolar el cervell”)
a Sarajevo, Vitez, Goma i Mogadiscio. Aquells que no vau ser al Mog
(Mogadiscio) us vau perdre una bona història, encara que terriblement
trista, tant per als periodistes (Donen Eldon, etc.) com per al poble somali
i els soldats més valents, els pakistanesos i els marroquins.» (Que li expliquin a Ridley Scott).

Shane McDonald escrivia el següent sobre les cintes que va rodar: «These
Are Our Lives, que jo mateix he editat, mostra la vida quotidiana de la gent
a Bòsnia (si és que a això se’n pot dir quotidià). Crazy, editat per Robbie
Wright, mostra els horrors de la guerra, novament la de Bòsnia. Com a periodistes
freelance, sempre muntem el nostre millor material amb música
(de vegades de manera inadequada). Però pel que sembla el vídeo Crazy
es va fer tan famós que ho van retransmetre per tot el món i el mostraven
als periodistes abans de marxar cap a Bòsnia».

Un d’aquests periodistes era Jeremy Bowen, de la BBC, que comença les
seves memòries War Stories amb la història de Crazy.
“A Sarajevo, quan la guerra va evolucionar de tal manera que semblava
que no havia d’acabar mai, un càmera anomenat Robbie Wright va muntar
algunes imatges amb música. Era un vídeo pop com els de la MTV, només
que en comptes de ser fictici era real. En molts sentits, el vídeo de Robbie
deia més de la guerra i la ciutat del que jo mai vaig poder expressar
amb paraules. Robbie va seleccionar una cançó titulada Crazy, de Seal,
i li va posar fragments dels millors vídeos que va poder treure de les piles
de cintes de la seva oficina en les quals havia rodat el caos
i la bogeria de la ciutat. Les imatges eren el que la resta de nosaltres en
aquell manicomi informatiu que era Sarajevo qualificàvem com a “fortes”,
perquè mostraven el malson que vivia la gent: nens banyats en sang, un
home que caminava per un carrer hivernal aferrant la mà del seu nét, sense
aturar el pas i a penes sense mirar un cos en una piscina de vísceres al seu
costat. Eren les imatges d’una guerra que estava devorant un país i també
a tots nosaltres; imatges detestables, però imatges que estimava perquè
no podia treballar sense elles. Contenien la veritat sobre una ciutat sense
la qual no podia viure. No totes les cançons de Seal eren adequades per a
Sarajevo, però algunes eren perfectes. El cor era la millor part, ja que deia
que no podies sobreviure tret que estiguessis una mica boig. Fins i tot ara,
quan veig el vídeo de Robbie, puc percebre l’olor de la ciutat durant
la guerra, i recordar quin tipus de persona era jo aleshores.»
(...)

Final Countdown, 1992
Highway To The Danger Zone, 1993
JONATHAN CAVENDER
(...)

Els meus vídeos de Mogadiscio
van ser muntats a Mogadiscio, a l’Hotel Safari, en el K4 (Quilòmetre
4) al sud de “Mog”. Vaig muntar Final Countdown el maig del 1993 i Danger
Zone el juny del 1993 durant els atacs aeris nord-americans per intentar
escapar al seu ‘nèmesi’, General Muhamed Farah Aideed, sense aconseguirho!
El ‘bang-bang’ a Mogadiscio no era les 24 hores al dia així que tenia
molt temps lliure i molt material (com Robbie) per treballar. Els meus vídeos
mai van ser pensats per al consum ‘civil’ sinó per ser un pur memento per a
la premsa que cobria Somàlia des de mitjans de 1992 fins 1997. No hi ha res
dramàtic ni romàntic en ells, és el que hi havia”.

El dossier complet de l'exposició. Aquí.

PD: Bé, sí que fan impressió...

Epílegs i prefacis

Kornblum, cuyo conociumiento enciclopédico de las líneas férreas de esta parte de Europa iba a recibir un apéndice doloroso unos años más tarde, le había instruido prolijamente, mientras trabajaban para amañar el ataúd, sobre las etapas y detalles de su viaje.

(...)

Tal como han hecho desde tiempos inmemoriales los jóvenes sometidos a presión, decidieron tumbarse un rato y perder el tiempo.

(...)

(..) cogió uno de los portafolios y empezó a llenarlo de bastidores. No se permitió a sí mismo reflexionar sobre lo que estaba haciendo -El Escapista lucha contra el Mal.-
Cerró el portafolio y se lo dio a Joe, sin mirar a la cara de su primo. Cogió otro portafolio-. Hitler es el Mal.

Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay
Michael Chabon

FM Sabadell

Fer drecera

Autoajuda

Quant treballava ala llibreria poques coses em feien més ràbia que vendre pamflets com La Razón o ABC, o obres mestres de la manipulació com El Mundo.

Una d'elles era vendre llibres d'Autoajuda.

Perquè? No ho tenia clar fins que vaig veure els meus pensaments resumits al blog d'un tal Valero Sanmartí. No enlaço l'article per la seva capacitat inhumana de ferir sensibilitats mitjançant horribles declaracions o fotos escatologiques, i la forma en que canviaria la imatge que tenen de mi els meus lectors.

"No obstant això, el twitter és un món fascinant. Sense anar més lluny, fa poc vaig descobrir el compte d'en Paulo Coelho. Abans de glossar les virtuts d'aquest gentilhome, us deixaré a soles amb algunes traduccions dels seus twits, a fi que pugueu formar-vos una opinió pròpia ans de procedir amb la filípica de rigor.

Lluita pels teus somnis, i els teus somnis lluitaran per tu.

Somriu i la vida et somriurà.

Beneeix i seràs beneit.

Quan estem enamorats, fem l'amor tothora, fins i tot quan no l'estem fent.

Quan algú evoluciona, evoluciona tot al seu voltant.

Repetir 1.000 cops "Vull ser ric", no funcionarà. Només has de seguir els teus somnis, i mai seràs pobre.

(...)

¿Qui és Paulo Coelho? Per començar, és un home nascut al Brasil, una país que reuneix el pitjor de Portugal i el pitjor de l'Amèrica Llatina. Per continuar, podem dir que Paulo Coelho és escriptor o, millor dit, ajuntalletres. Perquè sí, l'home escriu llibres, molts llibres, massa llibres, i tots són una puta merda. Forma part d'una exitosa corrent literària integrada per il·lustres mónguers com Jorge Bucay, Deepak Chopra o el mai suficientment insultat Gaspar Hernández. Les obres que perpetra aquesta gentussa són reunides sota l'epígraf d'autoajuda, etiqueta que ells rebutgen en favor d'altres com coneixement personal, espiritualisme laic o qualsevol altra martingala amb pretensions. A grans trets, aquests éssers submentals pareixen llibres barrejant dosis desiguals de psicoanàlisi barat, deliris new age, misticisme d'anar per casa amb calçotets, moralitat cristiana rància circa Nou Testament i aforismes refregits que han rapinyat als textos clàssics de la literatura i les religions de tot el món.

(...)

Per a que us en féu una idea, l'obra més popular d'en Coelho respon al nom de L'alquimista. Grosso modo, va d'un subnormal que parteix a la cerca de la "Llegenda personal", després intenta conseguir un tresor i, finalment, en un inesperadíssim gir de la trama, l'heroi descobreix que el tresor més valuós es troba en el seu interior. En efecte, és com si l'anunci d'Estrella Damm hagués estat fet per a pobres d'esperit enlloc de pijos wannabe.

Les ensenyances d'aquesta gent basculen de forma indolent entre el accepta l'esdevenir perquè tots som un amb el Cosmos (derrotisme) i el lluita sense contemplacions pels teus somnis sense tenir en compte la gent i els elements que t'envolten (egoïsme). Cadascú troba el que vol i quan vol. Com a l'horòscop, les prediccions de Nostradamus o quan votes al PSOE.

(...)

Evidentment, aquests autors són denostats per les rates snobs de l'establishment literari, a pesar que venen milions i milions de llibres. Emperò, últimament a més d'un esteta decadent dels que es peten el sou a les llibreries La Central li ha donat per reivindicar als coelhos i bucays de torn. D'aquestes obres n'alaben l'humanisme, la prosa amena, la moral senzilla, unes paràboles accessibles al gran públic i una espiritualitat a contracorrent de la vacuitat identitària que propugna la postmodernitat i el turbocapitalisme. Però jo us dic: ULL!!! Aneu en compte amb la ideologia que subsumeix els llibres d'autoajuda! Perquè el pitjor que poden dir d'un llibre no és que sigui dolent sinó que, a més, sigui perniciós per a l'esperit.

Llum i progrés

Bé, sembla que hi ha bastants persones que difícilment associarien una cosa amb l'altre. Almenys en el seu progrés personal. COm podem llegir aquí.

un libro asombroso que cuenta la historia de la iluminación artificial: Brilliant, de Jane Brox. (...) darme cuenta de que contando la historia de los inventos que han servido para iluminar la noche y las tinieblas se encuentra uno de esos hilos narrativos que acaban arrastrando el relato formidable de todo: las lámparas de piedra con una concavidad para la grasa animal que se han exhumado en la cueva de Lascaux; los candiles de bronce y de barro en las casas romanas; las pequeñas jaulas en las que los nativos del Caribe y de las islas de los mares del Sur guardaban las luciérnagas o los escarabajos luminosos con que se alumbraban; los pescados podridos que a veces usaban los mineros para alumbrarse sin peligro con el resplandor de su fósforo, eludiendo así usar las lámparas cuya llama provocaba las explosiones terribles del gas grisú; los faroles de aceite de las calles de París en los cuales los revolucionarios ahorcaban a sus víctimas antes de la invención de la guillotina; el holocausto de ballenas gracias al cual fue posible iluminar de noche las fábricas de la revolución industrial y por lo tanto prolongar hasta la extenuación las jornadas de los trabajadores; la invención de la vida nocturna hacia mediados del siglo XIX, cuando la luz de gas en las calles y en los escaparates volvió por primera vez habitable y tentadora la noche de las ciudades, permitiendo que las prostitutas salieran a exhibirse fuera de los prostíbulos y que los hombres se quedaran hasta muy tarde en los cafés; la innovación de los arcos voltaicos, altas torres metálicas que por primera vez inundaron plazas enteras de una cegadora luz eléctrica, tan extraña en su intensidad que provocó el rechazo de Stevenson: "Una nueva forma de estrella urbana brilla ahora por las noches, horrible, extraterrenal, irritante para el ojo humano; una lámpara para una pesadilla...".

Entrevistes intrascendents d'estiu

Podría escriure unes línies introductòries sobre els motius pels que un hauria de ser devot d'Empar Moliner, però no puc arribar al nivell que es mereix (bé, em fa mandra), així que us recomano aquesta imperdible entrevista amb Empar Moliner

4. ¿Es de carcajada fácil o no? ¿Con qué suele reírse?

–Sí. Con las películas de Leslie Nielsen, los artículos de Umberto Eco y Ferran Monegal, los chistes sexistas, racistas o incorrectos, las primeras temporadas de Los Simpson, con las cosas que dice mi hija.

11. ¿Ha leído alguna vez un libro de autoayuda? ¿Qué le parecen?

–Vomitivos y muy fachas. Encontré particularmente abominable Quién se ha llevado mi queso. Ese en el que dos ratones te dicen que si no te adaptas a los cambios eres un perdedor.

19. ¿Está apuntada a alguna oenegé? ¿A cuál? ¿Cuánto dinero se gasta al año en solidaridad?

–Marco la casilla de las oenegés en la declaración de la renta y pago el túnel de Vallvidrera dos veces al día.

29. ¿Cómo se imagina a sí misma dentro de 10 años?

–Sutilmente operada

Abandó

Així sembla que està el blog..

.. o està de Vacances?

Freedom

Amor

Il Palio

L'any que vé estic convidat a presenciar alguna de les edicions d'aquesta curiosa tradició, famosa arreu per les primeres escenes de l'última de James Bond (Quantum of Solace).



Aquí en podem veure una extensa i bonica explicació. "Ayer no corrió. El médico le recomendó descanso y paja." "e boca en boca rebotan nombres dignos de las mejores páginas de Harry Potter: Dragón, Lechuza, Ola, Girafa, Oca... "

Aquí l'últim Palio, on amb una mica d'atenció es poden observar els detalls que, segons em va explicar R, decideixen la carrera: La cursa no comença fins que els 10 corredors están a la línia de sortida, pel que mentre no hi són es dediquen a negociar uns amb els altres a veure qui serà el guanyador, no guiats només per la vessant econòmica evidentment, sinó per les rivalitats entre contrades. Així els últims a entrar a la línia de sortida es dediquen a negociar el millor moment per a fer-ho, segons els seus interessos..



PD: Me n'oblidava, el comenari de l'expert sobre la cursa d?aquest any:
"Ha guanyat la Tartuca -que em cauen bé perquè tenen una font molt bonica (era el barri gremial dels esculptors) i fan una festes molt decents (pel lloc on es fan, perquè la resta tant és: el que no ens diu l'articulista és que hi ha un únic grup de versions d'èxits dels '80 que fa la festa a totes les contrades). Aquest any, però, estic preocupat perquè deixo Valdimontone (que és la més rica) per la contrada enemiga -per culpa dels llindars-, el Nicchio (que és. però, nobile) i no sé si estic preparat per prostituir tan obertament els meus afectes."

The quick brown fox jumps over the lazy dog

Més

Extra:

Ridin' to Amarillo

Qui no ha volgut mai cabalcar cap a Amarillo?


Rio Bravo

The sun is sinkin' in the west
The cattle go down to the stream
The redwing settles in her nest
It's time for a cowboy to dream

Purple light in the canyon

That's where I long to be
With my three good companions
Just my rifle, pony, and me

Gonna hang my sombrero
On the limb of a tree
Comin' home sweetheart darlin'
Just my rifle, pony and me


Ridin' to (Ridin' to) Amarillo (Amarillo)
Just my rifle, pony, and me
No more cows (no more cows) to be ropin' (to be ropin')
No more (strain)STRAYS will I see
Round the bend (round the bend) she'll be waitin' (she'll be waitin')
For my rifle, pony, and me
For my rifle, my pony, and me

El Maresme

Què passaria si agaféssim la riera de (posar aquí el nom de qualsevol poble del Maresme) i la situéssim a dalt de l'Himalaya?

Doncs això és Ladakh, una bonica regió de l'Índia coneguda com "El petit Tíbet", per la profussió dels seus temples budistes, altes muntanyes, criadors de Yaks, i la resta de coses típiques de la cultura tibetana (conflictes fronterers, momos, thupka, gorros vermells i grocs, mandalas, banderoles d'oració...)..

Pressionada per l'impuls del turisme, la pressió urbanistica de la regió no fa més que accelerar-se, en entorn vegetal molt límitat (el principal combustible acostuma a ser la merda de yak assecada) amb conseqüències lògiques quan cada estiu alguna de les tempestes monzòniques aconsegueix escolar-se entre les muntanyes.

Una llàstima.

Front comú per la llibertat

Així és, un aliat natural de la causa taurina, M. Burns:

I should be able to run over as many kids as I want!
Mr. Burns

"Deberían dejarme atropellar a quantos niños quisiera"

Greatest Hits: The Simpsons

Ja sé que fa una setmana l'amic Pons va publicar una extensa (i desigual) recopilació dels moments Simpsons, dels que n'hi robo un parell que personalment, trobo memorables.







I aquesta pel meu amic RB, que pel que sembla no ha sentit parlar de la cadena alimentària:





PD: Disculpa'm Ramon pel robo descarat!

La dictadura de la ignorància

I no pas la ignorància governant, sinó la ignorància democràtica, la del poble que conscientment renúncia, i obliga a renunciar, a elevar la nostra ànima i a fer-nos millor persones.
Com? Doncs al prohibint totes aquelles coses que ens aporta la festa. Deixem que ho detallin persones d'esperit més elevat, capaços d'arribar a nivell de comprensió i sutilesa als que jo, pobre de mi, mai, per molt que m'hi esforçi, arribaré:

Andrés Calamaro
El cantante argentino se siente 'avergonzado porque un compatriota mío junte firmas para abolir esta tradición noble de mirar a los ojos a la eternidad, el arte y la muerte: las corridas de toros'.

Curiosa interpretació de la mirada del toro.. portaria lentilles?

Sabina defiende con pasión las corridas de toros: 'El que no quiera ir a los toros, que no vaya.Pero que no hablen de ecología ni de amor a los animales, porque no conozco a nadie que los ame más que los ganaderos y los toreros.'
De la mateixa manera que ningú estima més als nens que els capellans?

Albert Boadella
El dramaturgo catalán no se anda con rodeos al defender los toros, calificándolos como 'un espectáculo moral y didáctico', porque allí 'existen todas las esencias básicas de la existencia humana: el miedo, la valentía, la astucia, la inteligencia, el buen gusto, el arte, la muerte.'

Trobo adorable el fet de que "el bon gust" sigui una escència bàsica de la vida. Evidentment és més important que la sensibilitat o l'empatía envers el sufriment.

- Calixto Bieito, director de ópera y teatro. "Qué prohibición más bestia, y eso que he ido a pocas corridas, pero tengo clarísimo que los toros son un arte. Creo que lo que tenemos que hacer es no votar a nadie de los que han estado a favor de la prohibición de los toros: me indigna profundamente que se prohíba así una fiesta con las raíces que tiene en Cataluña y en toda España, es arte en estado puro".
Bé, crec que algún inquisidor catòlic, coronel argentí o súbdit d'alguna dinastia manxú també van arribar a fer de la tortura un art. Tradicions a recuperar?


- Luis Eduardo Aute, músico. "Prohibir una tradición cultural es un despropósito. Esto no es una fiesta, es un rito. Se representa en él la vida con todas sus consecuencias: la vida, la muerte, la provocación, el miedo, la estética, el ritmo, la medida. No creo que tenga graves consecuencias más allá de las circunstanciales o territoriales".
... però potser recuperant les lluites de gladiadors completaríem millor aquesta metafora de la vida, no?...

Però acabem amb a un dels nostres bons amics, i millor profeta:

Albert Boadella (director teatral): Considero que la decisión del parlamento es completamente coherente con la sociedad catalana actual. El arte de los toros es el más importante del mundo occidental, y no está en la misma tesitura de una ciudadanía que ha entrado en una espiral anodina, cursi, y mediocre. Una sociedad que deja perder este arte no merece más que lo que tiene. Lamento la pérdida por la minoría que lo apreciaba, ya que aunque había poca afición, ésta existía. La decisión muestra una coherencia lógica con el delirio en el que ha entrado Cataluña. Mañana podrían decidir prohibir el music hall. Conozco a mis ex conciudadanos como si los hubiese parido, por lo que ya vaticiné esta situación hará unos tres años. Un día los responsables de estos desatinos serán juzgados severamente, en lo que yo llamo socarronamente los jucios de Ripoll-Nüremberg, ya que han provocado la ruina moral, cultural y económica de Cataluña.

Aleshores és quan entens com s'estima tant amb Esperanza Aguirre.. tenen una capacitat innata per a evitar el sentit del ridícul...


Per relaxar l'ambient, una mica de sentit comú.

- Felipe Benítez Reyes, escritor. "No me parece bien ni mal. Si unos representantes parlamentarios así lo deciden, no pasa nada. No podemos negar que el toro sufre. Comprendo que a una parte cada vez mayor de la sociedad le resulte censurable".

Llàstima que aquest tipus de lògica no sigui part de tot aquest munt de coses que es poden aprendre a través de la "Fiesta".


Perdó, Boadella és amic, però, aquest cop, no és el nostre hype.


Montero Glez (escritor): El pueblo elige a sus representantes y estos prohiben el ritual argumentando el sufrimiento del toro. El toro no sufre, pues cada vez que el torero le pregunta, citándolo de muleta, el toro responde al juego. Se trata de un juego donde la muerte mata y por lo tanto hay que ser muy artista para ponerse delante de un toro. Lo siento por la afición de cataluña que tendrá que mover corridas de toros clandestinas.


Trobo fascinant la capacitat de les persones de creure que, parlant de forma figurada i afegint paraules com "cultura" i "art" es pot justificar el que et vingui en gana. Amb dos collons.
"El toro no sufre." Perquè? Donc perquè, "citándolo de muleta, el toro responde" i si no ho veus així és que ets un incult, imbècil i antiespanyol.

"Se trata de un juego donde la muerte mata" (wtf??), la conclusió clara de la frase és però "y por lo tanto hay que ser muy artista para ponerse delante de un toro".

Jo vull fer les meves frases així!
"Es tracta d'un joc on l'aigua mulla, i per tant s'han de comprar torrons d'Agramunt."

Divendres

Després d'un demà molt relatiu...

Bé, el cas és que al funció pública és terriblement estressant i exigent.
Un exemple seria l'últim (ara ja no) divendres. Entre conversa de divendres i conversa de divendres, una companya va demanar consell sobre on portar a menjar un amic forani. I amb el gra de sorra de tot el departament va acabar sortint un cap de setmana sencer per a tots els gustos:



Dinar: Mercèvins C/Amargós nº1 Esmorzars i dinars casolans. menú diari a
5 minuts de la catedral.


Botavara. Paella, xipirons i amanides (plaça barceloneta nº1).

Out of china; 10€ c/ Muntaner 100. Un xino barat, bonic i.. xino.

El mussol; rambla catalunya, 15€.

Cadena La Fonda: quinze nits (plc reial), la fonda (c. Escudellers),
la dolça hermínia (c. Magdalenes),
centfocs.com (balmes 16). 20€

El petit Safrà. Menú "d'autor" tocant al mercat de Sta Caterina.


Sopar:

Las Fernandez. Tres germanes d'El Bierzo regenten aquest
bon restaurant amb tocs "d'almodovar" ubicat al mig del Raval.

SAMSARA - A Gràcia, bones tapes originals.

Koy Shunka. A 5 minuts de la catedral.
El millor sushi de Barcelona segons Ferràn Adrià.
Menú degustació 60€.

Neri h&r (st sever 5) 15-20€ romàntic.

Assaonadors 13. Ambient casa de fusta vella; pla de la garça(born), 20-1h. 20€

EL senyor Perelada, 22€. Cuina d'Aquí.

Can Soler, cuina de mar de qualitat a la Barceloneta.

Kebab. Un Kebab a la Rambla del Raval, com toca a una bona metropolis del s. XXI

La Mafia. Restaurant italià.

La Bodega Sepúlveda

Bars:

Bar Tomàs, patates braves.

NOSTROMO c/Ripoll, a dos minuts de la catedral.
Amb la proa d'un vaixell enmig del bar, on es venen llibres
mariners (sobretot de Conrad).

El agüelo. Cerveseria del carrer Avinyo.

Kentucky. Copes al carrer Arc del Teatre. Lloc conegut i recomanat.

Bar Pastís. Rambla Sta Monica. Conegut local "bohemi".




Nit: Elephant, Almodo Bar (Gràcia) i ja no recordo més..

Twicoses

Sí, resulta que... tinc un maleït twitter.. visible a la barra lateral..

Evidentment no tinc res interessant a dir-hi, però almenys el blog semblarà menys moribund.

I el post que tocava avui (de fet tocava divendres passat).. ja el faré demà..

Salta Jimmy Jump

Gran gag, tot i tenir la impressió de ser una espècie de Dejà vu compost de molts d'altres..

Sentit comú

"Pero cómo se va a llamar Mistetas un perro...????"

Esperit Juantxi

La lluita continua!

El humor gobierna Reikiavik

Jon Gnarr es el nuevo alcalde de Reikiavik. El pasado diciembre fundó el Iceland's Best Party (el Mejor Partido de Islandia) y con él ganó hace poco las elecciones municipales con el 34,7% de los votos. Jon Gnarr era conocido por salir en televisión y hacer reír a la gente con un personaje de mediana edad, calvorota y feúcho, de convicciones marxistas y con una infancia infeliz por culpa de la militancia feminista de su madre. En su discurso de aceptación del cargo, y ante la previsible desconfianza del 65,3% de electores que no le votaron, intentó calmar cualquier ansiedad innecesaria: "Nadie debe temer al Mejor Partido porque es el mejor partido", dijo. "Si no lo fuera, sería llamado el Peor Partido o el Mal Partido. Jamás trabajaríamos en una formación de esas características".
Durante la campaña, el Mejor Partido -en el que están casi todos los músicos punks de Reikiavik- prometió llevar un oso polar al zoo, repartir toallas gratuitas en las piscinas públicas, construir una Disneylandia cerca del aeropuerto y conseguir del Parlamento la liberalización de las drogas en 2020, entre otros asuntos de parecido calado. Para tener una idea clara del estilo del nuevo regidor, conviene decir que advirtió que jamás entraría en un Gobierno de coalición con un partido en el que sus miembros no hubieran visto completas las cinco temporadas de The Wire, la serie de televisión.

Y eso fue lo que tuvieron que hacer los integrantes del partido socialdemócrata, con el que Gnarr ha pactado para gobernar Reikiavik. La primera medida del nuevo Consistorio fue permitir la entrada libre a las piscinas a todos los menores de 18 años.

Ser divertido no significa que no se sea serio, ha explicado el flamante alcalde, un experto en relaciones internacionales desde que, en un programa de radio, se dedicó de manera obsesiva a llamar a la Casa Blanca, la CIA y el FBI para interesarse por la cartera que acababa de extraviar.

El humorista Coluche se presentó a las elecciones presidenciales de Francia en 1981 y Frank Zappa, el músico de rock, a las de 1992 en Estados Unidos. Ninguno de los dos llegó muy lejos. Cómo estarán las cosas en Islandia -sus bancos colapsaron en 2008-para que el éxito de Gnarr haya sido tan espectacular.

EL PAIS
03/07/2010

Més origens...

Missing

No només el so de les Vuvuzeles, un mundial que es juga a Sudpafrica.... sense cap espectador de color..

No hi ha legos negres!!

Dead Meat: Orígens?

"Me voy a casar con ella cuando vuelva..." Boom!

Trench warfare and the quite arbitrary chance of death which went with it led to numerous superstitions. Few ever quite dared to risk fate by sayint that they would do this or that “when I get home”.

D-Day: The Battle for Normandy
Antony Beevor

Amors europeus

El pa de cada dia (o cada antic imperi...)

El viejo se llamaba Ferenc. En un alemán bastante deficiente, me habló de los problemas que tenían los hungaros de la región. Me solidarizo con ellos. Debe ser terrible que dividan tu país de esa manera y acabes en el lado equivocado de la frontera. El Tratado de Trianon parece un gran error, pues todos los habitantes de la región, aunque sean húngaros, ahora son obligatoriamente ciudadanos checoslovacos. Los niños tienen que aprender el lenguaje checoslovaco, y las autoridades confían en que, dentro de un par de generaciones, se habrán conovertido en checoslovacos fervientes. Los húngaros odian a los checos, y los rumanos también, y por los mismos motivos (por alguna razón, sus sentimientos contra los serbios son menos intensos), y tienen la intención de recuperar su territorio perdido.
(…)
Es cierto que los pueblos de la frontera son húngaros, pero más al norte son eslovacos puros hasta la frontera polaca. Han estado sometidos a los magiares durante mil años, siempre los han tratado como una raza inferior, y cuando algún eslovaco alcanzaba una posición importante, pronto lo seducían para que formara parte de la nobleza secundaria magiar, con el resultado de que no existían dirigentes locales. A los niños eslovacos los separaban de sus padres y educaban como magiares. Incluso cuando luchaban contra los austríacos en defensa de su nacionalidad y su lengua, los húngaros se dedicaban a oprimir y magiarizar a sus propios súbditos eslovacos. Al maestro de escuela tampoco parecían gustarle mucho los checos consideran a los eslovacos como unos patanes incorregibles, mientras que, a juicio de los eslovacos, los checos son unos burócratas mandones y pequeñoburgeses que se aprovechan injustamente de su proximidad al gobierno de Praga.

EL TIEMPO DE LOS REGALOS
Patrick Leigh Fermor

Mobilitat social, però...

De l'informe

En sentit estricte, amb les dades disponibles, només podem parlar de mobilitat
ocupacional intergeneracional, i no de mobilitat social. Una veritable mobilitat social tan sols succeeix quan es produeixen canvis en la posició relativa respecte de la seva generació, ja que la mobilitat ocupacional intergeneracional podria ser deguda simplement al canvi de les oportunitats ocupacionals d’una generació a l’altra, és a dir, a la mobilitat estructural.

(...)

Aquests resultats superiors han de ser, però, matisats. Hem observat diferències,
sovint subtils, entre els titulats, per raó del nivell d’estudis i de l’ocupació del pare o la mare, principalment en les probabilitats d’accés a cicles curts o llargs, en certes carreres, en la continuació d’estudis després de titular-se, en la mobilitat geogràfica i en l’accés als nivells alts d’ocupació. També observem diferències pel que fa a la combinació d’estudis i feina. Per contra, no observem diferències per l’origen social en les notes d’accés, en l’expedient acadèmic, en la distribució per àrees ni en els ingressos i la qualitat de l’ocupació. Recerques precedents ja han mostrat resultats similars en referència a la baixa relació, per als titulats universitaris, entre el seu origen social, les seves actituds, els seus comportaments i la seva motivació pels estudis (MASJUAN, 2005, 127). La discriminació social, en canvi, es mostra de manera més clara en etapes anteriors a la universitària, tal com mostren els resultats de l’enquesta PISA per a l’educació secundària (PISA, 2006, 104, 107).

(...)

Finalment, volem fer una consideració de caràcter general derivada dels
resultats obtinguts en relació amb les profundes reformes en curs en el nostre
sistema universitari: globalment, podem fer una avaluació força positiva del
paper que les universitats catalanes han jugat en l’equitat i la mobilitat
ocupacional dels joves. Aquest fet ens ha de dur a una reflexió a fi d’evitar que
els efectes dels canvis en curs puguin reduir la funció d’equitat i de mobilitat
ocupacional que ha jugat el nostre sistema universitari. A tall d’exemple,
hauríem de ser conscients dels efectes que la introducció de l’obligació dels
estudis a jornada completa derivada de l’avaluació continuada pugui tenir, si
no va acompanyada d’un sistema de beques més generós, en dificultar l’accés
al sistema universitari català dels fills d’origen social baix, atès que els
resultats ens mostren que la dedicació a temps complet als estudis té una
clara relació amb l’origen social dels estudiants. En el mateix sentit, els
resultats presentats ens haurien de fer reflexionar sobre el paper de les
universitats públiques de fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que, en
haver acollit un percentatge superior d’estudiants provinents de famílies amb
estatus ocupacional baix, han jugat un paper clau en la democratització dels
estudis universitaris.

Les universitats catalanes, factor d'equitat i de mobilitat professional

No eren Rimbaud

Supongamos que los bancos los dirigen hombres poderosísimos con una enorme confianza en sí mismos; que los nuevos instrumentos financieros han abolido el riesgo, y que nuevos mercados en partes desconocidas del mundo ofrecen incomparables oportunidades de crecimiento que pronto dejarán rezagada a Europa.

Supongamos que todo sale mal; que los banqueros son crédulos, egocéntricos y demasiado estúpidos para entender bien lo que están haciendo; que los nuevos instrumentos en realidad solo valen para esconder lo temerarios que son; que resulta que los nuevos mercados son inestables y peligrosamente tendentes a derrumbarse; que cuando todo esto sale a la luz, uno de los bancos más poderosos del mundo se hunde y amenaza con llevarse por delante el sistema financiero mundial.

(...) Continua

Jo en vull un!

Per fi, arriba el Mundial

PD: I d'extra, un dels millors moments..

Corpus (2)

-Barceloneta: Fa molta calor, i em queda pendent de veure el nou Skyline de la ciutat. Anem a veure l'hotel Vela. No em sembla tan desagradable com diuen. Em fa més mal veure les pistes de padel enganxades a la platja del Club Natació Barcelona o la dotzena Iots enormes atracats al moll.

-Mercat de la Barceloneta. Recordo que per aquí hi havia llocs que volia conèixer, però sóc incapaç de recordar-ho. Un home gran de pell curtida i gorra de mariner seu sol en una vella cadira de fusta al costat d'un portal, sota un balcó amb tot de roba estesa. Els turistes li fan fotos, serà de la oficina de Turisme?

-Capitania General. Tot anant cap al carrer Còdols hi passo per davant i resulta que pel Corpus és jornada de portes obertes a l'antic convent dels Mercedaris. Un bonic claustre, dues escultures, tres armadures amb espases, algunes corrandes i un grapat d'estandard d'ordres militar-religioses. No hi ha gàrgoles, però sí un grapat de policies militars. Un vídeo explica l'origen de l'edifici i de l'ordre dels mercedaris, que tenien la bonica funció de dedicarse a recaptar caler per rescatar als segrestats pels pirates musulmans.

-Carrer Còdols. Tenia pendent de veure'l de dia. No fa pudor, tampoc hi ha fulanes, un perruquer marroquí cobra 4 euros per tallar el cabell i el Bar Mariachi, està obert!

-Via Laietana. Tantes voltes i tanta tonteria, l'únic que volia era venir aquí, a veure el meu futur lloc de treball. Sorollós, però té un pràctic Nostrum just al costat.

-Museu Frederic Marès. El mueseu està tancat, però en un magnífic pati es pot veure l'Ou com balla. Un grapat d'espases de tot tipus i èpoques es poden observar com a mostra del material bèl·lic que portaran de Montjuic.



-Arxiu de la Corona d'Aragó/Palau del Lloctinent, Arxiu Històric de la ciutat/Casa de l'Ardiaca.
Dos exemplars més de l'ou com balla. L'últim disposa de les millors vistes, però del pitjor ou. Deu anar mancat de la Power Balance.

-Plaça del Rei. Dinar sota l'ombra de les gàrgoles de l'Arxiu de la corona d'Aragó, enfront les escales del Palau Reial. Perquè no queia el coi d'ou?

Corpus (1)

Ultim divendres lliure, però toca burocràcia, així que almenys aprofites el matí. I pots passar per un grapat de llocs:

- Passeig de Gràcia. A firmar una beca, amb el destí aparentment menys interessant (per mi) dels possibles: Universitats.

-Palau de Pedralbes. Emular el principi (o final?) de Lost, enmig del bambú, clar que el Jack no podia refrescar-se en una font creada per Gaudí... Bé, potser sí, en aquella illa tot és possible...

-Diagonal 690. Compulsar paperots, desrebregar el títol (perquè collons el fan tan gran?), presentar documentació per una preinscripció. Esmorzar.

-Metro, Línia verda. Entra al vagó una noia amb samarreta blanca (prou blanca per veur ela roba interior) de tirants i pantalonets texans (molt) curts. Mentres l'home que llegia El País completament abstret intenta dissimular les mirades, a mi em costa afegir-me als comentaris de les dos dones grans del meu costat. "Sí que va una mica alegre, sí", "Sí va així vestida al matí, què farà al vespre!?".
Quines coses que em perdia a Polònia!


-La Boqueria. Sortint de la parada de metro un es topa amb el mercat. Incitat per la set un s'hi acosta, però ja se sap que una retirada a temps és mitja victòria, i enfront la marea humana un recula cap al..

-Mercat de Santa Caterina. Menys fruites tropicals, més tranquilitat, menys tripes i caps xai, i una pregunta: Com s'ho ha de fer un per poder observar el coi de teulat?

-Incitat pel carrer de Sant Pere més Baix un es veu obligat a investigar els noms dels carrers del barri, a destacar:

Carrer de Sant Pere Més Baix
Carrer de Sant Pere Mitjà
Carrer de Sant Pere Més Alt
Carrer d'En Cortines
Carrer de la Volta dels Jueus (bonic carreró on coincideixo amb un home,aparentment no jueu, miccionant de forma no discreta).
Carrer del Portal Nou (res d'especial, excepte pel Mario, ja que hi ha una pastisseria on fan Coulants).

-Però fart d'anar sense rumb, un es deixa portar per l'instint, i acaba al Museu de la xocolata. Fent massa calor per una xocolata calenta, un s'abona a un (decepcionant) "Batut fred de xocolata", conegut fora del museu com a Cacaolat fred. Decepcionat, aparquem la visita, perquè les experiències dolces d'han de compartir.

-Carrer dels Flassaders. Hi arribo per casualitat i recordo que vaig llegir algun lloc que era un dels millors carrers de Barcelona. No hi acabo de trobar el què, però estic orgullós de poder passar tranquil pel carrer de les mosques.

-Carrer Montcada. Prou bonic. Molta cua per al museu Picasso, però just a davant, al Museu tèxtil fan una exposició de disseny i venen DVDs per 11 euros amb un únic pla-seqüència d'un foc cremant. Jo ja tinc llar de foc. El millor: un boomerang amb forma de dos óssos, ideal per a fer correr el gos sense cansar-te.

-Esglèsia de Santa Maria del Mar/ Fossar de les Moreres. Contant gàrgoles. Té una bonica austeritat i és gran, però no tant com la de Gdansk...

Segregacions

Autèntica felicitat

... and when the Doctor told me I didn't have worms anymore, that was the happiest day of my life.

Ralph Biggum

Glee

Alguna cosa hi ha, però Glee em té basculant entre una fascinació desbordant i un sentiment de vergonya aliena. Típica serie d'adolescents d'institut des de la zona marginal: invàlids, obesos, gays i tot tipus de marginats.. què passa? DOncs que canten en un cor.
I fan una sèrie musical.
I la fan ben feta (en tots els sentits, també en els negatius).








De moment renuncio a decidir, fins que no em topi per casualitat amb un tercer capítol no decidiré si m'agrada o li dedico més atenció.

Majoria parlamentària

Com tots sabem, a Rússia sí que hi ha una autèntica democràcia.

Màgia potàgia

Magia Potagia, diu Hernan Casciari.

No recordo exactament quan va ser, però calculo que vaig trencar el meu pacte amb Lost entre la segona i la tercera temporada. Al igual que la predecessora, Alias, vaig cansar-me del "encara te la colem més gran".
Aquest cop, almenys, JJ Abrams deuria entendre el petit error d'Alias i va vendre la moto que sí, que en el fons tot responia a un motiu últim i misteriós. Però de fet a ningú li importa, no té cap mena de transcendència, no deixa de ser l'últim gir que aparentement justifica la resta, l'última excusa per poder concluïr d'una forma que aparentement doti de sentit al conjunt, de simular que tota la innovació i ambició narrativa existía per alguna cosa més que per sorprendre i enganxar l'espectador a la pantalla.


Per això m'omple d'orgull i satisfació poder copiar alguns dels arguments amb els que més m'identifico, i confrontar-los a alguns dels llargs i autocomplaents (a vegades fins a delirants) escrits que he vist tot justificant aquest final.

Com sempre, tot els bons arguments són plagiats, en aquest cas d'aquí i aquí, entre altres.

La serie muere como ha vivido: en la frontera entre lo digno y lo ridículo, lo soportable y lo absurdo, lo necesario y lo completamente accesorio.

Uno puede hablar de infiernos, purgatorios y otras socorridas entelequias pseudomísticas y pretendidamente profundas y olvidarse de los garrafales errores de concepción, de las constantes rupturas del pacto de ficción (una cosa es proponer un pacto flexible y otra, pasártelo por el forro cada tres episodios) y de la aplicación constante de la máxima “no tengo que explicártelo todo porque te considero suficientemente inteligente y preparado como para sacar tus propias conclusiones”. Claro que si esas conclusiones son que el emperador va desnudo o que complicación e inteligencia no tienen nada que ver, quizá ya no queramos escucharlas.

EN CONTRA: de que este último capítulo contenga algunas de las secuencias más ridículas de toda la serie, con unos niveles de incoherencia y mala escritura que sólo a ‘Lost’ se le perdonan (hasta yo lo hago ya),

SUPERENCONTRA: de que ‘Lost’ se haya salido con la suya y se haya ido dándonos un timo más grande aún, como hacía Sawyer y de no poder escribir un post tragándome todas mis críticas a la serie. This is it.

EN CONTRA: de que este último capítulo contenga algunas de las secuencias más ridículas de toda la serie, con unos niveles de incoherencia y mala escritura que sólo a ‘Lost’ se le perdonan (hasta yo lo hago ya),

PD: Y SUPERSUPERAFAVOR: del perro Vincent.

Al final del túnel..

Que difícil acabar d'aquesta manera per a un no res tant gran...

Quin fred que feia a Cracòvia!

Joies de la infància

No us fieu massa d'aquells que no han disfrutat mai de Lego:





PD. Euros

Externalitzacions

Externalitzar per millorar en costos, per exemple en temps.

O externalitar per..per.. donar un toc a dictadura chic? O un toc chic a la dictadura, qui sap?

Bé, sorprenents els dos últims paràgrafs:

Las prendas están cuajadas de detalles con referencias al país; el bolsillo imita la omnipresente silueta piramidal del colosal e inacabado hotel Ryugong de Pyongyang, los botones son casi redondos ("en Corea del Norte nada tiene el aspecto que esperas, pero funciona casi siempre", dice Källstigen) y las costuras interiores de la pernera brillan en la oscuridad, "como las estrellas en Pyongyang, de noche, a oscuras". Otro detalle aparentemente intrascendente es el color de los vaqueros. "Los tejanos azules se consideran un símbolo yanqui. Hubo que hacerlos en negro, aunque al lavarlos adquieren ciertos tonos azulados".

Los tres viajaron en 2008 con gastos pagados a Pyongyang. "Les ofrecíamos fabricar 1.000 unidades. Les parecía poco y nos ofrecían comprar una mina de zinc, o exportar una máquina fundidora de zinc -el zinc era siempre lo primero-, o refrescos o chaquetas...", recuerda Källstigen. Pero el dichoso metal fue providencial; después de que el mayor fabricante textil del país rechazara su oferta, los vaqueros acabaron siendo manufacturados (con tejidos de Australia o Alemania) en las instalaciones de una mina de magnesita y, por supuesto, zinc. "Es la planta donde hacen los uniformes para los mineros. La visitamos para supervisar la producción y vimos que las condiciones de trabajo eran muy dignas", explica Källstigen. "Para el futuro, estamos pensando en producir allí nuevos modelos de tejanos, chaquetas o pantalones con recubrimiento de, ¡sorpresa!, ¡zinc!".

Traffic Jam

Quina opció s'ha de votar per aconseguir això al referendum de la diagonal?

Consciència social

Viure al carrer hi ajuda..

Aquest català universal

Resumint amb la primera frase:

"If you want to understand the evolution of institutionalised corruption..."

Blasfèmia?

Doncs crec que no, senzillament un pas més en la decadència dels últims anys.

No només el pollastre!

Quins productes et fan tenir desviacions en el teu ser com a home?

Un dos tres, responda otra vez..

.. la gomina?

.. els productes light?

.. la soja?

.. el tofu?

.. les coses vermellletes que es posen a l'amanida i que s'han posat tan de moda?

.. el "gazpacho suave"?

Millorant els clàssics (2)

Si ja sabem que "Afegint-hi zombies qualsevol història millora", o que un Tie Fighter sempre serà més efectiu que una avioneta fumigadora, de quines altres maneres es pot millorar allò que ja ha quedat per la història?

Per exemple Titanic?



Dirty Dancing?



No m'acaben de convencer... però, Bridget Jones?



Sí, definitivament Colin Firth no tindrà mai el glamour d'Iron Man!
I sobretot, quan li fot la bufa al Hugh Grant (el somni de mitja humanitat) aquest ja no s'aixeca!

Sí, sí, sí, la CORI ja està aquí!

Confirmat: hi ha candidatura de la CORI per les pròximes eleccions al Parlament!

Com diu el comunicat: El BPPNIR* ja tremola.


Vota JUANTXI!

*BLOC DE PARTITS POLITICS NO INDEPENDENTS DE REUS

Caient del cavall.

"¿Cuál es la mayor amenaza a la que hoy nos enfrentamos? -se preguntaba recientemente Colin Powell-. La gente dirá que es el terrorismo. Pero ¿hay algún terrorista en el mundo que pueda cambiar el modo de vida o el sistema político de Estados Unidos? No. ¿Puede echar a bajo un edificio? Sí. ¿Puede matar a alguien? Sí, pero ¿Puede cambiarnos? No. Solo nosotros podemos vambiarnos... Lo único que hacernos eso, ni debemos utilizar el temor con fines políticos, asustando de muerte a la gente para que te vote, o asustando de muert a la gente para que podamos crear un complejo industrial-de terror."

Legado de cenizas
Tim Weiner

Hipocresia

Las grabaciones incluían el interrogatorio de Abu Zubaydah, de origen palestino, el primer prisionero de Al-Qaeda de cierto rango importante que hizo la CIA. Había sido capturado en marzo de 2002 por la policía pakistaní, acompañada de agentes de la CIA y del FBI. Le dispararon en el muslo, en el abdomen y en la ingle, y estuvo a punto de morir. Cuando salió del coma, "me pidió que le asfixiara con una almohada - recordaría John Kiriakou, uno de los agentes de la CIA que llevaban el caso-. Pero yo le dije: "No, no. Tenemos.. tenemos planes para usted". Los agentes de la CIA que le interrogaron tenían autoridad, en nombre del presidente de Estados Unidos, de inflingir dolor y sufrimiento a su prisionero hasta llevarlo al borde de la muerte. El prisionero herido declaró que conocía a destacados miembros de Al-Qaeda y que sabía de varios planes para atentar contra objetivos fuera de Estados Unidos; o al menos eso fue lo que dijo después de que la CIA le sometiera al ahogamiento simulado.
Puede que lo que dijo fuera cierto, o puede que no lo fuera. Pero en cualquiera caso, llevaba la marca de la tortura.
"Por entonces yo creía que el ahogamiento simulado era algo que teníamos que hacer-diría Kirakou-. Pero ese tiempo ha pasado, y conforme el 11 de septiembre ha ido quedando más y más atrás en la historia, creo que he cambiado de opinión. Y creo que el ahogamiento simulado probablemente es algo que debería contarse entre lo que no se puede hacer, portque nosotros somos norteamericanos, y somos mejores que todo eso.

Legado de cenizas
Tim Weiner

Coses del dia

Un llibre per St. Jordi.





PD: De fet no el vull pas, ja que com diria Homer S., perquè comprar-lo si ja hem vist el millor?

PPD: L'autor

Millorant els clàssics

Vist aquí

Aprendre la lliçó

El 2 de abril de 1975, Bill Colby advirtió a la Casa Blanca de que Estaos Unidos estaba a punto de perder una guerra.
(...)
-Creo que Martin (el embajador Graham Martin) debería empezar a preparar un plan de evacuación - dijo Kissinger-. (...) Tenemos que llevarnos a las personas que participaron en el Programa Fénix.

Se trataba de la campaña paramilitar de arrestos, interrogatorios y torturas que Colby había ayudado a diigir como civil, desde su puesto de embajador, entre 1968 y 1971. Como mínimo, el Programa Fénix había matado a más de veinte mil sospechosos de pertenecer al Vietcong.

(...) -Nada de negociaciones - dijo Kissinger -. No mientras yo ocupe este sillón.
(...)

El ejercio survietnamita se precipitaba en el caos. La policía nacional se disolvió. Las calles antes silenciosas, eran ahora anárquicas. (...)
Dentro de la embajada, Polgar (el jefe de la vase de Saigón)pudo ver a varias personas que, n un acceso de furia, rompían y pisoteaban fotografías de Nixon y Kissinger. La embajada se había convertido - en palabras del propio Polgar- en "un circo de treinta y tres pistas sin director de pista alguno".
A las 11:38 de la mañana, Ford ordenó a la misión estadounidense en Saigón que cerrara sus puertas. Ahora todoso los norteamericanos teníoan que estar fuera de la ciudad al anochecer. La embajada estaba rodeada por miles de vietnamitas presas del pánico que formaban un muro de gente desesperada. Solo había una vía de entrada y salida, un pasaje secreto que iba desde el aparcamiento hasta el jardín de la embajada francesa, y que el embajador Martin solía utilizar para burlar a su esposa y sus sirvientes.
(...) Durante muchos años se dijo, erróneamente, que aquella foto se había tomado en la embajda, pero en realidad se trataba de un piso franco de la CIA, y eran los amigos de Polgar quienes se encaramaban a bordo.
Aquella tarde, Polgar quemó todos los archivos, cables y libros de claves de la CIA. No mucho después de medianoche, redactó su despedida: "ESTE SERÁ EL ULTIMO MENSAJE DESDE LA BASE DE SAIGÓN... HA SIDO UNA LARGA LUCHA, Y HEMOS PERDIDO... LOS QUE NO APRENDEN DE LA HISTORIA SE VEN FORZADOS A REPETIRLA. ESPEREMOS QUE NO TENGAMOS OTRA EXPERIENCIA COMO LA DE VIETNAM Y QUE HAYAMOS APRENDIDO NUESTRA LECCIÓN. AQUI SE DESPIDE SAIGÓN."
Luego hizo volar la máquina con la que había enviado el mensaje.

Legado de Cenizas
TIm Weiner

PD: Un llibre per a destacar-ne una de cada dues paraules.. apassionant i imprescindible..

L'Evo el melenes

En Europa, en 50 años, todos calvos

Evo Morales

Apple i Google perden el tren..

.. de l'últim i revolucionari gadget que pot canviar les nostres vides:



PD: Gràcies Dolors!

Consells d'amic

Recomanacions interessants per a desenvolupar una memòria en la que sol·licitar una beca:

(...) una cosa curta i compacta, (...)sempre t'havies interessat per XXXX, que et sembla que és una manera de millorar les coses, que XXXX et dóna l'oportunitat de desenvolupar les teves habilitats analítiques o el teu interès per la XXXXX, que sempre -i aquí menciona les assignatures que més et van agradar de la carrera, que casualment són les que més poden coincidir amb les que ara faràs servir- t'havia interessat aquest camp; i que doncs el paper canviant de les Administracions (particularment ara que XXXXXXXX) en aquest moment és una cosa molt interessant i que professionalment et pot fer créixer... ... i que quan eres petit vas caure de la bicicleta, en un somni comatós vas veure que s'apareixia Guifrè el Pilòs i que per això vas saber que hauries de dedicar la teva vida -i la teva virginitat- a XXXXXX.

Tot això per dir que no has de ficar la veritat, si no menjar la polla, a fons, a XXXXXXX. Intenta no mencionar el nom de cap persona, viva o morta, perquè probablement el seu enemic mortal serà el cap de recursos humans, a no ser que realment la teva passió per ell sigui la raó fonamental de que demanis la beca i no tinguis ganes de mentir perquè ets testimoni de Jehovà.

Bé, més que recomanacions ja sembla un Fill de gaps i ja es pot enviar... és que hi ha amics que no tenen preu...

Sacrificis de la vida imperial

Ni sus mismos amigos niegan que cometiese muchos adulterios, y solamente procuran excusarle diciendo que no era tanto por pasión como por política, y con objeto de conocer, por medio de las mujeres, los secretos de sus adversarios. M.Antonio, no contento con censurarle la precipitación de sus bodas con Livia, pretende que en un festín hizo pasar de la mesa del banquete a una habitación inmediata a la esposa de un ex cónsul, estando presente el marido, y cuando la trajo de nuevo tenía ella las orejas encarnadas y el cabello en desorden. (...) que sus amigos le buscaban mujeres casadas y doncellas núbliles que debían tener ciertas condiciones, y las examinaba como esclavas que hubiese puesto en venta el mercader Toranio. En una época en que todavía no era su enemigo declarado, le escribía M.Antionio familiramente: "¿Qué te ha cambiado? ¿Que sea mi amante una reina? Es mi esposa, y no de ayer, sino de hace ya nueve años. ¿Tienes tú solamente a Livia? Apuesto a qué en el momento en que leas mi carta habrás gozado ya de Tertula, o de Terentila, o de Rufila, o de Salvia Titienia, o tal vez de todas. ¿Qué importa el lugar o la mujer por quien sientes deseos?"
(...)Pero fue siempre muy dado a las mujeres, y dicen que con la edad deseó especialmente a mujeres vírgenes; así es que se las buscaban por todas partes, hasta su esposa.

Suetonio
Las vidas de los doce césares
Augusto

Els últims homes bons

If just one person had stopped and taken the time to look at the guy to listen to him, to figure out what was wrong with him it might not have happened. It took five people to kill him. It would have only taken one person to save his life.

Gil Grissom

Investigacións de merda..

(...)

Del asunto de los lavabos en tiempo de los césares, largamente evitado por el mundo académico, se ocupa una obra tan asombrosa como Latrinae et foricae (2009), del arqueólogo Barry Hobson. Pormenorizado estudio con una amplia investigación sobre el terreno (!), el libro explica los diferentes modelos y usos, y explica cosas tan curiosas como que los romanos generalmente evacuaban, con perdón, sin nuestra necesidad de privacidad, y mientras lo hacían podían conversar y atender, ajenos al pudor, los asuntos mundanos. El mobiliario más extendido al efecto eran los retretes públicos conocidos como foricae, largos bancos con múltiples agujeros, que se encuentran en prácticamente todo el mundo romano. El libro, en inglés, recuerda el único caso de un emperador asesinado en una letrina, Heliogábalo, por su -poco delicada, hemos de convenir- guardia pretoriana.

En Pompeya (2009), de la propia Mary Beard, encontramos también información sobre este apremiante tema. En la ciudad sepultada por el Vesubio se han estudiado 195 ejemplos de excusados, y se han investigado los parásitos intestinales hallados en las letrinas (¡qué dura es a veces la arqueología!). Los retretes de las casas se encontraban habitualmente en la cocina y no disponían de puerta. Para limpiarse, los romanos usaban una esponja con mango y es célebre -Beard lo recuerda- la anécdota del prisionero germano que en tiempos de Nerón, antes que ser esclavizado, prefirió ahogarse metiéndose por la garganta dicho instrumento (que en su bárbara inocencia habrá confundido con vete tú a saber qué). Los legionarios en campaña empleaban musgo.

(...)

Jacinto Antón a Babelia.

Time to pretend

Ains, quantes coses!!




I'm feeling rough, I'm feeling raw, I'm in the prime of my life.
Let's make some music, make some money, find some models for wives.
I'll move to Paris, shoot some heroin, and fuck with the stars.
You man the island and the cocaine and the elegant cars.

This is our decision, to live fast and die young.
We've got the vision, now let's have some fun.
Yeah, it's overwhelming, but what else can we do.
Get jobs in offices, and wake up for the morning commute.

Forget about our mothers and our friends
We're fated to pretend
To pretend
We're fated to pretend
To pretend

I'll miss the playgrounds and the animals and digging up worms
I'll miss the comfort of my mother and the weight of the world
I'll miss my sister, miss my father, miss my dog and my home
Yeah, I'll miss the boredom and the freedom and the time spent alone.

There's really nothing, nothing we can do
Love must be forgotten, life can always start up anew.
The models will have children, we'll get a divorce
We'll find some more models, everything must run it's course.

We'll choke on our vomit and that will be the end
We were fated to pretend
To pretend
We're fated to pretend
To pretend