Erice

Just a la punta occidental de Sicilia s'alça la muntanya d'Erice, coronada per un poble amb el mateix nom. Segons la llegenda fundat per Eryx, germà d'Eneas i fill d'Afrodita, el poble era conegut arreu pel seu temple dedicat a Afrodita, on pelegrinaven els homes amb possibles per fer les seves ofrendes a la deesa i disfrutar carnalment de les seves sacerdotisses (sí, una espècie de Bailen 22). Al llarg dels anys el paganisme del temple va anar caient en l'oblit, però el poble, situat en una situació privilegiada va continuar mantenint part de la seva importància: unes quantes esglèsies, un castell d'on vigilar tot el que s'acosta a l'illa des d'occident i una bona muralla que protegeixi els dos camins que pugen per la muntanya.

Un lloc prou interessant per merèixer una visita, però el temps és escàs i ha de competir amb Tràpena i la reserva de lo Zingaro (el gitano). El dubte ens l'estalvia el clima: la pluja i el vent no ens permeten entrar al parc, així que finalment decidim seguir en direcció Erice. A través d'una carretereta anem ascendint cap al poble, però la pujada és traidora i a mesura que ens acostem als núvols quedem atrapats per una boira espessa.

Sense que ens n'haguem adonat ja estem dins del poble, o almenys entre parets, ja que no veiem res més enllà. Deixem el cotxe i decidim tirar on ens indica la lògica, sempre amunt, cap al cim on hi ha el castell. Caminant a l'atzar veiem alguna esglèsia amb planol turístic del poble, intentem direccionar-nos però per poc no ens extraviem. Sort que del Ramon i la seva capelina groga de Port Aventura, que dificulta perdre'l de vista. Continuem pujant pels carrers deserts, il·luminats dèbilment per alguns fanals, en carrers estrets de llambordes antigues, els porticons tancats de portes i finestres ajuden a la boira en la sensació d'ofec. Una botiga de souvenirs s'ha resistit al temps i encara està oberta. Sense ganes de comprar res ens hi adentrem, àvids de llum i algun signe de vida que no siguin els lladrucs d'un gos en l'obscuritat. Finalment arribem al cim i des d'un parc al costat del castell (tancat) imaginem les vistes: la petita península que forma la part antiga de Tràpena, les salines, les illes Egades, la badia a Marsala amb l'illa de Mozia...

Si ja no era prou divertit es posa a ploure, així que ens refugiem a un bar trobat de miracle, habitat exclusivament per una mare jove amb la seva filla petita i la cambrera del bar, que contemplen una comèdia americana de la TV desapassionadament. Mentre esperem una treva de la pluja ens prenem uns cafès, fullejant el Giornal di Sicilia (detencions mafioses, judicis d'antics primers ministres, calcio...) i el Marc, per vergonya de tots, fa plorar la nena.

La pluja amaina, i tot sortir del bar faig la pregunta: on està el cotxe (jo havia fet una dormideta l'últim tram del camí). Pregunta que no rep cap altra resposta que cares d'incomprenssió i passivitat. La boira és densa, un cop al mig d'un carreró no es veuen les cantonades, tots els carrerons semblen iguals i no es pot veure on giren. Evitem el pànic: el poble és petit, i no estarem tanta estona fent voltes... Que optimistes!

(...)

Dues hores després de sortir del bar agafem el cotxe direcció Tràpena, però això ja és una altra història...