Raons per adorar Michael Mann

Preguntes interessants

Tengo curiosidad, me pregunto si recuerda usted la primera vez que se vendió..

Rudy Baylor Legítima Defensa.

Inquietant

Guy Ritchie: la versió anglesa del Tarantino més Pulp, humor negre passat de voltes, genials ambientacions dels baixos fons londinencs, estètica de videoclip i uns diàlegs hilarants.
Capaç del millor i més refrescant (comentari odiós, per cert) del cine anglès dels últims anys.
I obviant evidentment el seu matrimoni amb la Madonna i la penosa influència que va tenir en el director.


Què passaria si traslladéssim aquestes format cap a la seva gènesis? Encalçant en l'origen de les històries de detectius tal com les coneixem avui, gènesis de la metropoli industrial i obscura, el Londres victorià, origen de celebritats com Jack l'Esbudellador. O Sherlock Holmes.

Un Sherlock Holmes videoclipero? Amb frases enginyoses, respostes iròniques i criminals carismàtics? Es inquietant. Pot ser molt gran i alhora terrorífic...





Ho veurem el 15 de gener.

El coctel

L'autèntic.

Three measures of Gordon's, one of vodka, half a measure of Kina Lillet. Shake it very well until it's ice-cold, then add a large thin slice of lemon peel.

Unforgiven

I 36 anys després el clàssic modern, l'últim western crepuscular: Sin Perdón.




Una història inolvidable. Sense paraules.

The Searchers

Llegeixo sobre 50 pelis a veure abans de morir, suposo que llista de conveniència amb els de drets d'emissió disponibles i el target del canal digital, però amb alguena que altra garantía:







Una de les poques coses que vaig aprendre fent el treball de recerca és que segons Martin Scorsese "Centaures del desert" és al seu parar la millor peli de la història del cien americà.

Clàssic del cine, igual que el clàssic comentari:

Entre dos portes, una que s'obre al principi i una altra que es tanca al final, transcorre "Centaures del desert".

Bonics regals

"JUSTICE IS COMING TO ALL OF US. NO MATTER WHAT WE DO."

Després de fer-li tanta publicitat espero que valgui la pena... i agraeixo el detall del dia de l'estrena, un bonic regal. Gràcies.


PD: La frase és molt molona, però la meva pregunta és si a Itàlia són capaços d'anunciar-la d'igual manera..

Més trailers, menys desencants

Ja fa temps que sudo bastant de Tarantino, però el fet que realitzi una peli ambientada en la segona guerra mundial posa la mel a la boca a qualsevol, rememorant els grans clàssics del gènere, des de Dotze del patibul al soldat Ryan, passant per El desafiament de les àguiles fins a els canons de Navarone o les rates del desert, espero que amb influències de com Los violentos de Kelly i de llegendes com el riu Kwai o Objectiu Birmània.




Després d'aquesta la següent de Quentin Tarantino de ser un western...

"A basterd's work is never done"

Expectació, publicitat i fe

Queden pocs dies per l'estrena i ens comença a inundar una expectació inflitrada de màrqueting per tots costats.

Començant pel màrqueting viral, posant-nos en situació amb l'explicació de l'acta Keene que prohibeix i persegueix els herois enmascarats:



Un blog en un diari important dedicat exclusivament a l'estrena de la peli, on val la pena repassar el primer post per als despistats/interessats:

A poco menos de un mes del estreno mundial, en este blog iremos recogiendo algunas novedades, imágenes inéditas y comentarios sobre la que ha sido anunciada a bombo y platillo como la película de superhéroes definitiva. ¿Se trata de una exageración? Veremos.

La cinta se adentra en la atmósfera preapocalíptica de la serie original. Estamos en 1985 y la tensión entre los Estados Unidos y la Unión Soviética se eleva hasta un nivel crítico. Los héroes enmascarados han sido ilegalizados, pero uno de ellos, Rorschach, descubre de repente que alguien los está eliminando uno a uno.

(...)
Las pesquisas les conducen analizar sus propias motivaciones como justicieros (...) Pese a todo, aviso a navegantes: Watchmen no es un cómic de acción (aunque la hay), sino de héroes reflexivos que se pasan la mayor parte del tiempo meditando sobre lo extraño que resulta que alguien se calce un disfraz para repartir justicia.

Per si algú es va quedar amb les ganes del trailer..


I finalment la galleda d'aigua freda.
Entrevista a Alan Moore, renega de la peli i de forma convincent.

El 6 de marzo es el estreno mundial de la adaptación cinematográfica de Watchmen, el cómic que escribió entre 1986 y 1987, y que marcó un punto y aparte en la historia del medio. Los superhéroes nunca fueron tan humanos, ni tan mezquinos y el cómic dejó de ser visto como entretenimiento de niños y frikis.

¿No tiene la más mínima curiosidad por ver la película de Watchmen?

Todo el asunto está totalmente mal pensado. La única razón por la que hicimos Watchmen fue para probar nuevas formas de usar el cómic como medio. Estábamos inventando técnicas narrativas en el género, cosas que sirvieran para expandir lo que los cómics pudieran hacer. Queríamos buscar otras maneras de contar.

¿Independiente de las narrativas del cine?

Totalmente independiente. Respeto a gente como Will Eisner, que fue pionero en trasladar las técnicas de narración cinematográfica al cómic, pero así los cómics serían sólo películas que no se mueven. Creímos que era hora de buscar elementos que fueran únicos para los cómics. Cosas que sólo ellos pudieran hacer. Eso es lo que tenía en la cabeza cuando escribí Watchmen. Y bueno sí, cuenta una historia interesante, con personajes fantásticos. Pero, sobre todo, trata sobre el género del cómic de superhéroes y lo que estábamos haciéndole.

(...)

¿Está en contra de cualquier adaptación?

Como regla general, sí.(...)

I després de tantes ganes de veure la peli em queda un regust poc clar. Moore és extrem en la crítica, però recordant les (cansines) adaptacions de 300 (el mateix Snyder) o de Sin City em pregunto quin efecte tindrà aquest abús de literalitat en Watchmen, sobretot després de 20 anys.
Però no hi ha res com la fè d'un bon aficionat per oblidar qualsevol criteri.

OMG, Obres Mestres del Gary (1)

- ¿Eres satánico verdad?

-Sí, y de Carabanchel.

Més Watchmen

Bé, és divertit veure com es pot continuar creant expectació amb quasi les mateixes imatges del trailer anterior, canviant la música, afegint les veus i un parell més d'escenes...




Pel que sembla és un calc del cómic original, seguint l'estil de Sin City i 300, però amb la gran diferència que l'autor no és Frank Miller i la imatge no absorbeix el protagonisme de l'història.

Grans finals

Sempre m'havia costat creure aquella frase de "la realitat supera la ficció", però almenys he d'admetre que com a mínim arriba a elevar-se al seu nivell. Com en un thriller de Hollywood o una novel·la d'Agatha Christie un ha après a esperar fins l'últim sospir per descobrir l'assassí. Albirant els últims instants de la seva funció, gran cop d'efecte de l'amic George ens ha deixat a tots bocabadats. Ho ha aconseguit. Per fi ha trobat les sabates de destrucció massiva.

Entre altres moltes coses, explicava Peter Biskind com el boom del cinema independent i del festival de Sundance va passar de ser un intent de crear una industria paral·lela, una alternativa basada en criteris diferents a la comercialitat dels grans estudis de Hollywood, a convertir-se en un planter, una fàbrica de talent, creació de noves tendències i creativitat per alimentar la voracitat de la pròpia indústria hollywoodense.
Vist retrospectivament, aquest desenllaç sembla perfectament lògic, fins i tot predestinat, pel que encara em fa més gràcia veure com a l'establishment cinematogràfic l'avança per l'esquerra una indústria que ja és més potent: els videojocs. Perquè imitar a les pel·lícules d'estudi quan poden anar directament a la font, al cine independent? Ja s'anunciaven videojocs amb la banda sonora de Requiem for a Dream i l'anunci d'una superproducció d'Xbox rescatava la versió de Mad World de la peli de culte Donnie Darko.

Per tant no és pas estrany veure com, anunciant la continuació de Gears of War, s'escolta el bonic tema de l'últim èxit que ha passat pel festival de Sundance: Little Miss Sunshine.



I realment, s'ha d'admetre que els queda un clip la mar de guapo.

Alternatives a la crisis

Crisis financera, crisis economica, crisis de confiança, crisis crediticia, i altres crisis, però a mi ja no em preocupen. Perquè arriba (de nou) el millor Bond, James Bond.

Batman in Bombay

Txatxaaan

Quan encara queda molt per poder veure la nova peli de Batman a Espanya, jo jahe tingut la sort de disfrutar-la a Bombay.


I la peli acaba que... No dire res, nomes que es una autentica passada. Christopher Nolan es mereix un monument. I Heath Ledger un Oscar. El Joker dona una nova dimensio al classic adjectiu de Geni del mal. Per mi entre actor i director han creat un dels millors malvats de la historia, molt lluny de l histrionisme de Jack Nicholson que tan poc em motiva.


Una peli bonissima, que no et deixa respirar en cap moment, estil JJ Abrams millorat amb l ambientacio (i la musica) de l anterior.

La sala estava plena, tot i que la peli tenia aquesta dura competencia:


I al cap d una hora de peli, la pantalla es para i fan una pausa. Que raros que son aquests indis.

Estudiant (Parlant de cinema)

Tenint sempre present que la pèrdua de Gasset és irrecuperable, com una amant rebutjada que es llença als braços del primer que passa, aquí ens hem quedat amb Carlos Boyero. Si bé mai el disfrutarem amb la mateixa passió ni té la mateixa gràcia, almenys és coleguilla d'Enric Gonzalez.

Alguns exemples (no s'ha de llegir):

The Wire
La noche es nuestra
Amb Enric Gonzalez
Damages
Juno
No country for old men
Sin tetas no hay Paraíso (!)



PD: És cert, no té punt de comparació amb el veritable Días de cine. O sigui que no són massa interessants les recomanacions. Com puc fer un post sobre un tema que ni jo crec que val massa la pena?
Bé, demà tinc un examen...

Finals made in Hollywood

Después de sali del hospital*, los lectores de guiones de Miramax recibieron la instrucciónde que, en adelante, la empresa sólo haría películas con final feliz.

Down and Dirty Pictures
Peter Biskind

*Harvey Weinstein, jefe de Miramax.

Més coincidències (i contrastos)

Aquesta nit a La2 han emès Amén, pel·lícula de Constantin Costa Gavras (autor d'algunes obres imprescindibles). La història recrea la lluita real de dos homes (un Jesuïta i un químic de l'exèrcit alemany) que, moguts per les seves conviccions cristianes, van intentar fer veure al món com s'estava gestant l'holocaust durant la segona guerra mundial.
Després de fer mans i mànigues i no aconseguir convéncer al Papa perquè es pronuncii en contra l'extermini que s'estava duent a terme, el Jesuïta s'embarca voluntàriament amb els jueus cap als trens que es dirigeixen als camps d'extermini, per compartir amb ells un destí que no li pertoca.


Casualment, em trobava ahir llegint un llibre interessantíssim i vaig marcar aquest fragment, que per incorrecció i mala llet es mereixia un petit espai en aquest blog:

La vida es bella era la versión del Holocausto según las películas típicas de los Weinstein, como Mi pie izquierdo y El otro lado de la vida, una película en la que ser judío en la Italia de Mussolini es el equivalente étnico de la parálissi cerebral o el retraso mental, y no menos anodino. Es una película de una imbecilidad moral tan abrumadora, que hace que los azucarados esfuerzos de los estudios por abordar la solución final, como La lista de Schindler, parezcan audaces comparados con ella, (...). En la revista Time, Richard Schickel señaló; "El sentimentalismo también es una especie de fascismo, pues nos priva de juicio y agudeza moral; hay que oponerle resistencia. La vida es bella es una buena oportunidad para empezar."

La auténtica belleza de La vida es bella radica en la manera como su permisa remeda con estupidez las realidades de la industria del cine. (...) Si sustituimos la balsámica La vida es bella por la fantasía de Guido y, pongamos, sesenta millones en recaudaciones por los mil puntos [que necessita el fill per "guanyar el concurs"], se tiene la película. Si el precio es correcto, Harvey [distribuidor de la pel·lícula], autoproclamado judío duro que le dijo al New York Times que prefería a los judíos que combatieron a los judíos que fueron a los campos de concentración, no tenía reparos a la hora de criticar duramente una película que respalda este estado de ánimo-la negación- en el que millones de judíos hicieron sencillamente eso, reconfortados por la misma ilusión que vende La vida es bella, a saber: que, de alguna manera, todo saldría bien.

Peter Biskind
Sexo, mentiras y hollywood.

Ronin

Sam: Tell me about an ambush. I ambushed you with a cup of coffee!

Jean-Pierre: But you understand it.
Sam: What do you mean, I understand it?
Jean-Pierre: The warrior code. The delight in the battle, you understand that, yes? But also something more. You understand there is something outside yourself that has to be served. And when that need is gone, when belief has died, what are you? A man without a master.
Sam: Right now I'm a man without a paycheck.
Jean-Pierre: The ronin could have hired themselves to new masters. They could have fought for themselves. But they chose honor. They chose myth.
Sam: They chose wrong.

.

Memòries