"Vostè ja coneix el meu amor per la poesia, i especialment per l'obra dels quatre poetes musulmans considerats els més grans de tots els temps. Doncs bé, Iqbal, que n'és un dels quatre, ha escrit un poema excepcional en què s'imaginava que ell és el DImoni i que es revolta pels seus drets davant Déu, que el va voler acoquinar. El Dimoni, segons els muslumans, va ser la mà dreta de Déu fins que va partir peres i es va posar a treballar pel seu compte, i des d'aleshores sempre s'ha lliurat una guerra psicològica entre Déu i el Dimoni. Això és sobre el que ha escrit Iqbal. No recordo les paraules exactes del poema, però diu alguna cosa així:
Déu diu "Sóc poderós. Sóc inmens, Torna a ser el meu criat."
El Dimoni resopon: "Ha!"
Quan recordo el Dimoni d'Iqbal, cosa que faig sovint, escarxofat sota el meu llum d'aranya, penso en una petita figura negra amb un uniformee caqui tot zop que s'enfila cap a l'entrada d'una fortalesa negra.
Mi-te'l aquí, amb un peu recolzat a la muralla envoltada per un grup de micos sorpresos.
Dalt, al cel blau, Déu estén el seu palmell sobre les planures que hi ha dessota, mostrant Laxmangarth a aquell homenet, el seu petit afluent del Ganges i tot el que es troba més enllà: un miló de pobles semblants, mil milions de persones semblants. I Déu pregunta a l'homenet:
-No és meravellós? No és aclaparador? No estàs agraït de ser el meu criat?
I llavors veig com aquell homenet negre vestit amb el seu uniforme caqui tot xop comença a tremolar, com si hagués embogit d'ira, abans no dedica al Totpoderós un gest de gratitud per haver creat el món d'aquella manera en particular, en lloc de les altres maneres possibles.
Veig l'homenet amb l'uniforme caqui escopint a Déu una vegada i una altra alhora que contemplo com capolen la llum de l'aranya una vegada i una altra les aspes negres del miniventilador.
Aravind Adiga
Una autèntica joia.
Balram Halwai vs Ganesh Gaitonde, les dues cares de la moneda.
... i un desig políticament correcte.. 
