Sunday, November 11, 2012

Josep Fontana vs Enric Gonzalez

Enric Gonzalez és un gran periodista. Amb alguns defectes, per exemple és de l'Espanyol. Sempre m'ha agradat molt llegir-lo, però just quan entrevista a un gran historiador com Josep Fontana (el seu Introducció a l'estudi de la Història és el primer llibre que vaig fotocopiar sencer durant la carrera) és quan més perdut sembla. Em sorpren que en una d'aquelles temàtiques que no comparteixo el punt de vista de Gonzalez el seu punt de vista no només em sembla esbiaixat, sinó presoner de tòpics i prejudicis, un nivell per sota del que li atribueixo habitualment. I m'entristeix pensar que potser sóc jo, que en les que sí coincidim jo només hagi resultat ser un palmero sense criteri. Almenys, de Fontana em quedo amb tota l'entrevista, en dues paraules IMPRESCINDIBLE. PD: RB, busco arguments per opinar sobre Jaume Vicenç Vives.

3 comments:

pons007 said...

es dur quan cauen els mites, espero que no em passi amb en Pratchett >_<

RB said...

No sé ni què opinar de l'entrevista, imagina't del Vicens Vives...

RB said...

Mira, ja m'ho he pensat:

A mi el Fontana em recorda al Hobsbawm.

És ben capaç d'interpretar el nostre món, per exemple: la crisi actual és part de les mutacions del capitalisme, no pas un fet excepcional. I també, de passada, de donar hòsties a tothom : al PSUC i al PSOE, per trair la seva militància durant la transició; a la socialdemocràcia per vendre's al liberalisme; al capitalisme i al comunisme per ser incapaços de respondre a les demandes de la joventut i els treballadors; al PP per franquistes; a Espanya per maltractar la nostra identitat i a CiU per jugar-hi obertament en benefici electoral.

Fins aquí, 100% d'acord.

I després? Després res. No hi ha gran cosa a fer, tot és una tendència històrica de llarg termini... Evitar el mal pitjor, com a molt. Perquè hi ha dolents, és clar: fixa't en Reagan, que va condemnar la classe treballadora (aquí, com al seu llibre d'història, ignorem deliberadament que el demòcrata Carter, el seu predecessor, era obertament anti-sindical i presidí l'ascens de Volcker). O els del PP: si no vas a votar, ells guanyen (em sona). I bons. Per exemple, ICV, que mira, "encara són relativament moderats". I pel que fa a la nació... A quina independència es pot aspirar, de totes maneres, dins l'UE o l'OTAN? Cap crítica directa a Mas o a la seva visió política (ans al contrari, si el seu pacte fiscal ha fracassat és per l'obstinació castellana, que no accepta el que seria un dret del poble català). Elements franquistes, a CiU? No fotem, home, si no hi ha continuitats personals fortes, dir que Samaranch era "un català universal" o reivindicar el monument de l'Ebre són banalitats.

(També em toca els collons que quan ha de citar economistes, com per exemple l'altre dia que va donar una conferència al Círcol de Reus -apropiada relíquia Noucentista- sempre li senti citar a Krugman i a Stiglitz i mai a gent que comparteix de debò la seva visió de les ciències socials, i no només un vague ideal progressista.).
Això és l'herència de Vicens Vives: d'una banda, el gust per la recerca científica de qualitat, quelcom que no és banal, menys encara en ciències socials, sense abandonar un compromís polític radical.

Ara bé, aquest compromís manté sempre una visió possibilista, que es disfressa d'il.lustrada i de respectable. Pel catalanisme, això significa el pujolisme de tota la vida: els catalans som un gran poble, no ens hem d'agenollar per res etc.,etc. au, anem a pidolar a Madrid. Per l'esquerra: la classe treballadora està explotada com mai, la història de la Humanitat no pot acabar de manera tan vergonyosa etc.,etc. au, anem a pidolar a la burgesia.

Pel que fa al González, usar el tòpic per burxar a l'entrevistat no em sembla malament del tot. Millor que no pas l'entrevista al Marías, on es menjaven la polla mútuament, PRISA-style (i total per res, perquè igualment l'han fet fora, i això que Jot Down sembla més un suplement de El País que els propis suplements de El País).