Estudiant (només 1)

Erice

Just a la punta occidental de Sicilia s'alça la muntanya d'Erice, coronada per un poble amb el mateix nom. Segons la llegenda fundat per Eryx, germà d'Eneas i fill d'Afrodita, el poble era conegut arreu pel seu temple dedicat a Afrodita, on pelegrinaven els homes amb possibles per fer les seves ofrendes a la deesa i disfrutar carnalment de les seves sacerdotisses (sí, una espècie de Bailen 22). Al llarg dels anys el paganisme del temple va anar caient en l'oblit, però el poble, situat en una situació privilegiada va continuar mantenint part de la seva importància: unes quantes esglèsies, un castell d'on vigilar tot el que s'acosta a l'illa des d'occident i una bona muralla que protegeixi els dos camins que pugen per la muntanya.

Un lloc prou interessant per merèixer una visita, però el temps és escàs i ha de competir amb Tràpena i la reserva de lo Zingaro (el gitano). El dubte ens l'estalvia el clima: la pluja i el vent no ens permeten entrar al parc, així que finalment decidim seguir en direcció Erice. A través d'una carretereta anem ascendint cap al poble, però la pujada és traidora i a mesura que ens acostem als núvols quedem atrapats per una boira espessa.

Sense que ens n'haguem adonat ja estem dins del poble, o almenys entre parets, ja que no veiem res més enllà. Deixem el cotxe i decidim tirar on ens indica la lògica, sempre amunt, cap al cim on hi ha el castell. Caminant a l'atzar veiem alguna esglèsia amb planol turístic del poble, intentem direccionar-nos però per poc no ens extraviem. Sort que del Ramon i la seva capelina groga de Port Aventura, que dificulta perdre'l de vista. Continuem pujant pels carrers deserts, il·luminats dèbilment per alguns fanals, en carrers estrets de llambordes antigues, els porticons tancats de portes i finestres ajuden a la boira en la sensació d'ofec. Una botiga de souvenirs s'ha resistit al temps i encara està oberta. Sense ganes de comprar res ens hi adentrem, àvids de llum i algun signe de vida que no siguin els lladrucs d'un gos en l'obscuritat. Finalment arribem al cim i des d'un parc al costat del castell (tancat) imaginem les vistes: la petita península que forma la part antiga de Tràpena, les salines, les illes Egades, la badia a Marsala amb l'illa de Mozia...

Si ja no era prou divertit es posa a ploure, així que ens refugiem a un bar trobat de miracle, habitat exclusivament per una mare jove amb la seva filla petita i la cambrera del bar, que contemplen una comèdia americana de la TV desapassionadament. Mentre esperem una treva de la pluja ens prenem uns cafès, fullejant el Giornal di Sicilia (detencions mafioses, judicis d'antics primers ministres, calcio...) i el Marc, per vergonya de tots, fa plorar la nena.

La pluja amaina, i tot sortir del bar faig la pregunta: on està el cotxe (jo havia fet una dormideta l'últim tram del camí). Pregunta que no rep cap altra resposta que cares d'incomprenssió i passivitat. La boira és densa, un cop al mig d'un carreró no es veuen les cantonades, tots els carrerons semblen iguals i no es pot veure on giren. Evitem el pànic: el poble és petit, i no estarem tanta estona fent voltes... Que optimistes!

(...)

Dues hores després de sortir del bar agafem el cotxe direcció Tràpena, però això ja és una altra història...

Estudiant (Peter Robb)

De dos setmanes ençà la meva ànima ha abandonat l'esperit de lluita: ja no queden exàmens. Però és mentida, m'en queden, i exigeixen dedicació i esforç. Thierry Henry. He de fer parts de feina que no he fet durant l'any. Sant Joan. Però ja he fet el més difícil, cicatritzant (2) velles ferides i superant l'obstacle més gran que em plantejava la temporada. Què em queda per fer? Feina. Cap de setmana. Sí, estudiar! Fer exercicis! Però ja és tard i aquest curs no serà tan espectacular com tocava: un examen es trasllada al setembre (no malgastem convocatòria). Si he aconseguit seguir algunes assignatures durant l'any, també hauria de poder fer-ho a l'agost... Això no ho sabrem fins el 12 de setembre.

Quina culpa de tot això en té Peter Robb? No en tenia prou de viure a(e)l Mezzogiorno que havia de passar alguns anys al Brasil... I unes fotocòpies de teoria econòmica no tenen masses possibilitats de superar un llibre de viatges d'un australià..





Aguantarem la temptació com puguem fins dissabte...

Henry

Falten més motius?

Estudiant (Adrià, el retorn)

Ja fa unes setmanes que tenia vist rondant per la Tècnica aquest llibre, però no en tenia cap referència ni n'havia llegit cap comentari. Aprofitant l'esdeveniment de Kassel Sergi Pàmies comenta a El País tres llibres relacionats amb el cuiner, llibres ben diferents, i un dels cuals és l'esmentat:

El tercer libro, en cambio, se aleja de la incondicionalidad. Se titula Luces y sombras del reinado de Ferran Adrià y su autor es Miguel Sen, autor de innumerables críticas gastronómicas y de algunas novelas. Desde el epicentro que ha supuesto Adrià, Sen elabora un análisis crítico muy argumentado sobre la onda expansiva y las secuelas más aparatosas del fenómeno. De qué modo el papanatismo ha facilitado el éxito de la impostura; en qué medida se han perdido recetarios tradicionales identitarios; cómo la exhibición tecnológica se convierte en un atajo para suplir las propias limitaciones; hasta qué punto se abusa de lo lúdico... Ésas son las cosas que preocupan a Sen y que él sitúa en un contexto en el que Adrià representa, además de una aclamada tendencia creativa, un factor de imposición de nuevas fórmulas que estimulan el gregarismo de lo excepcional. Las transformaciones que el ciclón Adrià ha generado en la industria de la hostelería llevan a Sen a algunas conclusiones, más agrias que dulces y expresadas con la precisión de un ensayista: "Que un alimento sea lúdico o práctico es mucho más importante que el hecho de que tenga un sabor que guardemos en la memoria".

Los tres libros son un ejemplo de cómo un fenómeno puede suscitar una gran diversidad de aproximaciones. Moret opta por la explicativa y periodística, subrayada por el feliz subtítulo de Biografía de un restaurante. Bourdain prefiere la franqueza de un colega que sabe de lo que habla y que, desde la inteligencia y la admisión de la seducción, intenta descifrar las claves de su entusiasmo, no sin cierta desconfianza. Y Sen, con una clara voluntad de coherencia, practica el siempre conveniente ejercicio de la discrepancia. O sea: que sobre gustos hay mucho escrito.

Adrià pot ser moltes coses, però no haurà revolucionat de veritat la cuina (no m'atrevia a afirmar que no és un cuiner revolucionari) fins que la seva intervenció no es faci patent a la cuina de casa meva (potser ja ho ha fet i no ho sé degut a la meva ignorància, per exemple inventant els tomàquets cherry).

Corleone I

Corleone

Le vieron por última vez a las nueve de la noche mientras andaba hasta el límite del pueblo, con un gabellotto de la finca en cuestión y el joven campiere Luciano Liggio. Mientras Liggio sacaba al sindicalista del pueblo a punta de pistola, M. Vincent lo esperaba en lo alto de la colina. Dos años después recuperaron parte de los restos descompuestos del sindicalista de una de las profundísimas grietas que se abrían en la yerma y erosionada colina de Corleone. La gente que llenaba la calle principal había visto lo ocurrido, todo el mundo lo sabía y nadie habló. Fue una oportunidad perdida, un momento decisivo para la història de Corleone, de Sicilia y de Italia durante décadas. "Era nuestro héroe -dijo alguien que estaba en la calle aquella noche-, y dejamos que se fuera. Lo único que teníamos que hacer era coger una piedra, cada uno de nosotros, y habríamos sido demasiados."

Medianoche en Sicilia
Peter Robb

Estudiant ( Michael)

Beware Michel Jackson.



Beware Michel Moore (últims 10 segons).



Beware Mike Tyson (no hi ha altra manera d'apallissar-lo).

Llibres

Llibres que m'agradaria comprar (o demanar en prestec a la biblioteca) si disposo de prou temps/diners sobrants o em toca la loteria.





-Las guerras apaches
David Roberts

-La tendresa dels llops
Stef Penney

-La coartada del diablo
Manuel Moyano

- Vida de Samuel Johnson
James Boswell

- Historia de Rasselas
Samuel Johnson

ALTRES:

Callisto
Torsten Krol



PD: Aquesta llista existeix bàsicament per a una funció personal, com a substitut de la meva memòria, en la que no hi confio massa. Es només un recordatori particular, així que s'anirà modificant al llarg del temps.

Estudiant ( Microeconomia Avançada II )

Estudiant elecció social:

Aunque con este análisis podríamos escapar del resultado de imposibilidad de Arrow, debemos ser conscientes de las dificultades que acarrea. En primer lugar, la complejidad. En segundo lugar, pudiera ser el caso que algunas evaluaciones personales sean de discutible relevancia para la toma social de decisiones. A modo de ejemplo, citemos la conocida fábula de Esopo:


Viendo una zorra unos hermosos racimos de uvas ya maduras,
deseosa de comerlos, busca medio para alcanzarlos, pero no siéndole
posible de ningún modo, y viendo frustrado su deseo, dijo para
consolarse:
— Estas uvas no están maduras

La fábula de Esopo refleja un comportamiento conocido en Economía como “preferencias adaptativas”, según el cual, los deseos individuales pueden verse afectados por las limitaciones existentes, desvirtuando de este modo la verdadera evaluación de las alternativas. De este modo, la zorra puede valorar positivamente su actual situación, y de modo negativo situaciones a las que cree no poder acceder. Las valoraciones mentales de la mujer maltratada, la persona contratada en situaciones de extrema explotación laboral, o la respuesta ante determinados secuestros (el llamado síndrome de Estocolmo) muestran en el más crudo de los extremos, las dificultades de valorar los estados mentales individuales.

No es por tanto difícil de pensar que la ciencia económica haya optado por tanto, en numerosas ocasiones, por utilizar índices objetivos de bienestar (individual y colectivo) como la renta, la educación, etc, aunque con ellos se pierda buena parte de la información relevante para la toma de decisiones colectivas.

Estudiant ( cap de setmana)

Què em passa doctor?

Estudiant (2 menys)

Sóc un autèntic fan de l'època en que vivim. Crec sincerament que la revolució social i cultural a la que ens estan portant les noves tecnologies està per sobre de les grans fites de la humanitat com la impremta, la roda o el foc. Només el domini del llenguatge i l'escriptura són moments capaços de marcar la humanitat d'una forma tant espectacular.

Però la democratització de la tecnologia també té una vessant obscura. Està molt bé que tothom tingui la capacitat i els mitjans per a fer coses fins fa poc exclusives, però realment estem preparats? Aquí us deixo la pregunta. Ha valgut la pena arribar fins aquí, per perpetrar aberracions com aquesta? Quin futur ens espera?

Estudiant (poc)

Una joia.

Estudiant ( polèmiques)

Es Adrià un artista?

Ferran Adrià és un dels convidats estrella al Dokumenta, un fira d'art contemporani que es celebra al aciutat alemanya de Kassel i és considerada la més important del món.

L'elecció d'un cuiner va causar molta polèmica, amb el debat sobre si la cuina és o no és un art, i si té sentit representar-la al costat d'arts visuals. Avui a la Nit al dia donaven veu a diferentes persones relacionades amb els dos móns (la cuina i l'art), la majoria d'ells sense masses discrepàncies a la idea del festival.

Des de que el van convidar s'havia anat creant expectació sobra la presentació que faria el cuiner a la fira, si faria un muntatge especial, etc. Avui s'ha desvetllat el secret, i resulta que farà això:

Ferran Adrià convertirà El Bulli en un pavelló més del Dokumenta, la mostra d'art contemporani més important del món

El considerat el millor cuiner del món, Ferran Adrià, ha revelat de quina manera participarà en la fira Dokumenta, la mostra d'art contemporani més important del món. Ferran Adrià ha decidit convertir El Bulli de Roses en un pavelló més de la mostra, i hi convidarà cada dies dues persones que participin en el Dokumenta, ja siguin galeristes o visitants, a tastar les seves creacions. La fira ha apostat aquest any per obrir la seva mirada a diversos camps i ha hi inclòs per primer cop la gastronomia. Per això ha convidat Ferran Adrià, en un gest sense precedents. La decisió ha aixecat polèmica en el món de l'art.

Veure els seus plats és tot un espectacle, menjar-los, tota una experiència per als sentits. Gust, bellesa, provocació i sorpresa, el joc està servit. Però és cuina o pot considerar-se art? Cada dia, dues persones que participin del Dokumenta podran emetre el seu veredicte. Ferran Adrià els convidarà a El Bulli a tastar els plats que elabora. La invitació del Dokumenta confirma que, siguin art o no, les creacions de Ferran Adrià han traspassat els límits i ara han capgirat els esquemes de l'art.

Proclamat un cop més millor cuiner del món, Ferran Adrià viu immers en una espiral interminable d'èxit i reconeixements, però poc es podia imaginar que acabaria sent la icona de la Dokumenta 12. És la cita més important de l'art contemporani, una mostra amb el més innovador del moment. I ara artistes, crítics i comissaris de tots els continents esperen ansiosos la seva intervenció, que alguns sectors més crítics no acaben d'aprovar. Però Adrià ha considerat que ser convidat a la Dokumenta marcarà un abans i un després en la seva trajectòria i que ho viu com l'inici d'una nova d'etapa. La cita és a partir de dissabte a la ciutat alemanya de Kassel.

La fira de l'art d'avantguarda, que arrenca aquest dissabte a la ciutat alemanya de Kassel, aposta per obrir la seva mirada a diversos camps, i ha triat Ferran Adrià entre els seus convidats.

Res. Això és el que ha fet per Dokumenta, si no tenim en compte el fet d'afegir una taula més al seu restaurant. Què passaria si la resta d'artistes convidats féssin el mateix? L'obra dels artistes és al taller on s'ha creat, i en comptes de traslladar-la a la fira, que siguin grups d'assistents escollits a l'atzar els que hi vagin.

Fins quin punt es pot considerar a Adrià un artista si la seva obra no és a l'abast del públic?
No conec personalment (que jo sàpiga) a ningú que hagi menjat mai al Bulli. I si no existeix? Tota la història del millor cuiner del món és una farsa? Un dubte interessant, llàstima però que ja no hi sigui el de l'inici.

Estudiant ( TV )

Perquè empassar-se 45 minuts per capítol de palla i converses estúpides? Petits interrogants que no aporten res, contínues trampes argumentals per fer veure que hi ha alguna cosa interessant darrera de cada esdeveniment. Ja cansa de veure com les sèries amb estructura d'El codi Da Vinci avançen sense arribar enlloc, es mengen el temps sense aportar allò que constantment prometen.

El temps és un recurs limitatat, de forma que a mesura que augmenten les còpies de Lost, disminueix el temps per a seguir-les o coneixer-les. Sort que ens queda el majordom. Perquè un producte televisiu és realment bo quan el disfrutes tot i sabent el final.



Un exemple (sí, sí, SPOILER):

Atando cabos, viernes, La 2, 21:45:
Kevin Spacey está francamente bien en la película. Debe rehacer su vida de neoyorquino despechado en un pueblo de Terranova, que el frío tiene poderes curativos. Se hace con un puesto de periodista como de esquelas en el diario local, desentraña el misterio de una casa abandonada que no está maldita y es feliz, al final, con Julianne Moore y descendencia conjunta de otras relaciones. Pues claro. Lasse Hallström en estado puro pese a la americanización. Muy recomendable.

Titanic, sábado, Antena 3, 16:00:
Al loro. La sesión durará cuatro horas. De las cuatro a la ocho de la tarde, si los anuncios lo permiten. La peli es fácil. Trasatlántico, iceberg, hundimiento, palma Di Caprio, se salva ella, Kate Winslet.



HEROES

En posts anteriores nos adelantamos, como es habitual, a la emisión de Héroes en las autonómicas. Es lo que tiene tener un primo en Wisconsin. De todos modos, hoy hacemos una especie de flashback raro (como el de Amanece que no es poco) y le damos caña al episodio que esta noche emite Telemadrid.

Era de temer, como en toda serie que se precie aquí empieza a morir gente. Al padre adoptivo de la porrista le han pegado un tiro, la novia del pintor vidente tiene un futuro de madera por delante. Y todavía quedan 5 capítulos...

Y acabamos de conocer a una nueva heroína siniestra como pocas: Candice puede coger el aspecto que quiera, de la persona que quiera y cuando quiera, muy prometedor (excepto para el podre Bennet que se va a comer el anzuelo como un pececito).

Y en estas estamos cuando el bueno de Mohinder va a caer en la cuenta (y ya iba siendo hora) de que el simpático chaval que le acompaña no es otro que Sylar, el parásito de los Heroes, el gran proyecto de su padre.

Mientras tanto Hiro se va a meter en la boca del lobo (bueno, en el casino de Linderman) para recuperar su espada mágica.

Claire, en su huida, va a caer en manos de la familia: junto con los Petrelli, su abuela y su tío Peter, el que le salvó la vida hace como media docena de capítulos.

Pero no se pierdan el doble final: el protocongresista Nathan reunido con Linderman que le desvelará mucho de lo que sabe y le ofrecerá un futuro mejor.

Mientras tanto, en Nueva York, Peter y Sylar se encuentran al fin. El capítulo acaba con Peter sufriendo un salvaje dolor de cabeza, de esos que sólo sabe provocar Sylar cuando va a comerse un cerebro.

PD: Atando cabos és una peli que em va agradar (no puc dir el mateix de la resta d'exemples), una de les millors d'en Kevin Spacey.

"Van a decir mierda en TV"

Final de Los Soprano, una sèrie fantàstica, a la qual li deu molt la televisió actual (la de veritat, la que s'acostuma a fer lluny d'aquí). Amb Reservoir Dogs, Tarantino va aconseguir introduir (a base de saturació) la paraula fuck a les pantalles de cine americanes, però no va ser fins The Sopranos que es va aconseguir un pas més enllà. No es podia esperar menys, sent una producció de la HBO.

..que tiri la primera pedra.

Opinar és gratis. Fonamentar l'opinió ja costa més, es corren més riscos. Si has de tenir una opinió per a una columna setmanal d'un diari corres encara més riscos. 52 setmanes són 52 opinons sobre 52-n temes (bé, els temes es repeteixen). Les idees s'acaben, els temes són escassos i a mesura que aquests disminueixen augmenta la facilitat a caure en el tòpic.

Necessito una columna fàcil i ràpida i no tinc idees. Llegeixo sobre això. Ja està: els joves periodistes d'avui. Ja tenim blanc fàcil, ja tenim article.

Un professor de l'autònoma ens fa presentar els treballs escrits a mà, perquè amb les noves tecnologies és massa fàcil que copiem o ho baixem d'internet, una tecnologia que ens torna a tots borregus.

Podria mirar de respondre'ls, però vet-ho aquí que un dels meus blogs preferits ho fa d'una forma més elegant. Una fantàstica resposta que serveix per ambdós.


PD: A Atom Egoyan: "¿Qué piensa de la situación de los armenios en Francia?"
Egoyan, d'origen armeni, va fer una pel·lícula que parlava justament sobre el genocidi armeni. Al mateix moment, a França s'està debatent si s'ha de prohibir per llei el negacionisme d'aquest fet (talment com l'holocaust a Alemania). Tant dolenta era la pregunta Quim?

Propaganda electoral

Com passa habitualment, les meves primeres impressions resulten errònies.

Només cal mirar els resultats electorals d'El Cogul, on l'Argelaga, liderada per l'actual alcalde, lo Jaume, ha revalidat la seva victòria, donant continuitat a la seva gestió municipal.
Candidat sorpresa a les eleccions municipals del 2003, en Jaume va sortir elegit com a alcalde i amb el temps ha anat apaivagant els ànims de crispació que dividia als 211 habitants de la localitat.

Un futur prometedor s'obre amb interessants expectatives, per comprovar-ho només cal mirar un dels programes electorals que es van distribuir al poble:









Les pintures rupestres, la preservació de l'entorn natural, el fantàstic entorn per a l'escalada són només alguns dels incentius per potenciar el turisme rural i garantir el futur del poble.

Així que, ànims Jaume!

Fi de temporada

Tot torna, segons vaig llegir fa poc. La fi de la temporada i els examens ja estan aquí.
Què és més depriment? Potser, veient el panorama, la pregunta que hauria de fer és: quin dels dos pot deixar un sabor més amarg? La resposta, en quinze dies.

Historias del Calcio

ÚLTIMAS NOTICIAS

Fin de curso en el calcio. Estas son las últimas noticias.

1. El Inter, campeón, concluye la temporada con unas cifras de vértigo. Acumula 97 puntos, 22 más que el segundo clasificado; ha ganado 30 partidos, empatado siete y perdido sólo uno. Ha marcado 80 goles. Es un resultado asombroso, después de tantos años de miseria. La sociedad organiza una gran fiesta, pero los jugadores optan por celebrar el éxito a su manera. En el entrenamiento del sábado, Toldo y Materazzi se lían a puñetazos. Córdoba pega una patada a Ibrahimovic. Ibrahimovic, la estrella arrebatada al Juventus el año pasado, se fotografía con Luciano Moggi, el gran corruptor, y se ofrece públicamente al Milan. Adriano concluye su exhaustiva investigación sobre las discotecas milanesas justo a tiempo para la fiesta; acto seguido se marcha de vacaciones a Brasil para efectuar ulteriores investigaciones nocturnas. Perspectivas óptimas para el año próximo.

2. El Juventus, campeón de la Serie B, regresa a la máxima categoría. El entrenador, Didier Deschamps, lo celebra dimitiendo. Había pedido los fichajes de Gerrard (Liverpool), Toni (Fiorentina) y De Rossi (Roma), pero llega Iaquinta (Udinese). Buffon, el portero-mito, parece también dispuesto a marcharse. El portazo de Deschamps es acogido con fruición por la directiva: "No impediremos que se vaya". Los jugadores se declaran desolados. La directiva quiere que vuelva Marcello Lippi, pero el técnico campeón del mundo prefiere seguir en paro hasta que juzguen a su hijo Davide, acusado de pertenecer a la red mafiosa de Luciano Moggi. La fiesta juventina es aún más amarga que la interista.

3. El pequeño Chievo, representante de un barrio de Verona, acompaña a Ascoli y Messina a la Serie B. Es una de las sociedades más simpáticas, cuenta con los tifosi más pacíficos y hasta ahora desconocía el sabor del peor trago: siempre había subido, peldaño a peldaño, hasta alcanzar hace siete años la Serie A. Su propietario y presidente, el pastelero Luca Campedelli, de 38 años, encaja con dignidad un desastre que pareció improbable hasta el último minuto. Hace honor a su padre, el pastelero Luigi Campedelli, de quien heredó el club. El lema del patriarca Campedelli está enmarcado en las oficinas: "Es mejor callar y parecer tonto, que abrir la boca y despejar cualquier duda al respecto".

4. Totti anota dos goles en el último partido, frente al Messina, y alcanza los 26. Sólo Van Nistelrooy parece en condiciones de arrebatarle la bota de oro. Lo de Totti tiene su mérito: juega con una placa metálica y un montón de clavos en una pierna, es un centrocampista reconvertido en ariete y ha fallado siete penaltis (el último, ayer).

5. El Redemptoris Mater gana la Clericus Cup, la liga vaticana. Los futbolistas del Redemptoris forman parte del Camino Neocatecumenal del español Kiko Argüello (los llamados kikos) y se alzan con la final gracias a un gol de penalti injusto que provoca una tangana. El árbitro, tras varias tarjetas amarillas, disculpa las protestas de la derrotada Universidad Lateranense: son curas, pero esto es una final, explica. Matiocco, el jugador más popular del Red Mat (nombre con que se conoce al Redemptoris), no juega el partido decisivo, pero desde la grada le animan lo mismo: "Juegue bien, juegue mal, Matiocco cardenal".

Este corresponsal concluye sus historias, da las gracias y se despide.

Enric González es autor de Historias del Calcio
El Pais 28-05-2007

Sobre polèmiques

Doncs resulta que tot era una farsa.

Ja sabem que a la televisió tot és mentida, però pot ser la mentida moralment superior?

Li preguntem a Fernando Arrabal i la seva minoria silenciosa?

Ara sí, post de cine (II)

Bé, he fet trampes. El post l'he escrit consecutivament a l'anterior, però quedava molt llarg i la temàtica no lligava ni amb Superglue, així que ha quedat guardat com a borrador, fins ara.

Paul Newman, amb 82 anys, es retira. Però jo no parlaré d'ell. Bé, sí que ho faré, però a través de les paraules de Días de Cine, que sempre són (i seran) més interessants, divertides, assenyades, etc, etc, etc, que les meves.

(..) Larga y brillante carrera que despuntava con Marcado por el odio, y que dejaria titulos cómo La gata sobre tejado de zinc, Hud, El buscavidas, El golpe, La leyenda del indomable o Dos hombres y un destino. Titulos que definen a un actor que pocas veces se ha comprometido con algo que no quisiese, tanto en la gran pantalla cómo en su vida personal. Un actor que no cayó en los excesos de la fama que a menudo brotan con el éxito. Paul Newman es algo más que un gran actor. Sobretodo es un gran tipo.

M'agrada perquè Paul Newman aconsegueix una de les màximes valoracions que es pot aconseguir al Días de Cine (un gran tipo). Un actor que vaig descubrir de veritat al batxillerat, amb dos films que vaig haver de veure per diferents motius, però dues pel·lícules suficients per guanyar-se l'admiració. El color del dinero i Creadores de sombras.

Un respecte i admiració merescuts, tal com diuen a DDC, també per la serietat amb la que ha crescut, no com el seu company (i tants altres), rendit sense oposició al bisturí, ofuscat per l'ànsia de fer papers que ja no li pertoquen...

Ara sí, post de cine

El fet que s'emeti Dias de cine en un horari que sembla infantil permet veure'l en directe sense preocupar-se per el Jet Lag posterior, una cosa a la que no estic encara acostumat..

Resulta que al parlar d'actualitat dos notícies m'han cridat l'atenció. La primera, intrascendent i anecdòtica:

Un judici a Los Angeles entre dues productores ha de resoldre com es distribueixen (entre elles) els 105 milions de dolars que es van perdre (amb molt de mèrit) amb la pel·lícula d'aventures anomenada Sahara. Una pel·lícula que li faltaven tantes coses que només hauria estat pitjor afegint-li l'Steven Seagal (però potser hauria fet més taquilla..).

Anem al grà: per culpa del judici s'han fet públiques totes les despeses de producció, desglossades en les seves corresponents partides.

Soborns a Ajuntaments, Governs i Tribus: 240.000 $ (literal)
Sou del director: 750.000$

Sou de Matthew Mcalgullarg: 8.000.000$
Despeses "extres" del protagonista: 834.000$
que (entre altres) inclouen: Maquilladora 150.000$
Secretària 114.000$
Entrenador personal: 68.000$


Sou de la Penelope Cruz: 1.600.000$
Despeses "extres" de la protagonista: 835.000$
que (entre altres) inclouen:
Maquilladora 135.000$
Secretari 18.4000$
Professor de pronunciació: 126.000$


Que bons han de ser l'entrenador personal o el professor de pronunciació si per unes setmanes de feina són capaços de cobrar tants calers. I que burros que sóm els europeus: pel fet que la protagonista fos espanyola la pel·lícula es va endur 20.400.000$ en subencions dels governs i cadenes de televisió europees (que han de dedicar, per llei, una pasta a la producció cinematogràfica). O sigui que, les pèrdues de la porqueria de pel·lícula són assumides, en part, per nosaltres...

I la segona, per no quedar al costat de tanta parida, millor deixem-la per demà...

Sobre obsessions

Estava a punt de fer un mediocre post sobre el Dias de Cine emès aquesta nit, però crec que hi ha coses que són més divertides (i sento aburrir amb el tema, però ja se sap que els catalans sóm persistents amb les nostres estúpides obsessions).

"Pero si para enmendar ese abuso de la dictadura lo que se hace es lo contrario, se está haciendo algo mucho más lamentable porque, en definitiva, las lenguas no son iguales; sirven fundamentalmente para comunicarse, y no es lo mismo una que permite hacerlo con tres millones de personas que otra que sirve para hablar con cuatrocientos millones"

Gregorio Salvador, vicepresident de la RAE , explicant-ho al món.


Per fi ho he entès!

PD: He enllaçat l'article al Pons Blog, al no ser de lliure accés l'hemeroteca de El País.