Correspondències: universitat (II)

I més:

La gent es queixa que privatitzar/mercantilitzar/liberalitzar/externalitzar els estudis universitaris és una sentència de mort per les ciències humanes i totes aquestes coses que no tenen valor professional més enllà d'unes poques feines de professor universitari que perpetuen l'espècie o altres éssers que depenen de la subvenció pública o del grup PRISA.

La qual cosa em sembla certa.

Observi's que asfixiar els estudis humanístics no és necessàriament una cosa dolenta (i la simpatia que desperten els cineastes espanyols és un bon exemple): després que Harry Potter inspirés la revolta dels estudiants britànics de literatura anglesa (http://www.lrb.co.uk/v32/n24/joanna-biggs/at-the-occupation : últim paràgraf), un es pregunta amb raó per què hem de carregar amb aquests paràsits plens de sensibilitat, però mancats de criteri -un problema, d'altra banda, freqüent: http://www.rtve.es/mediateca/videos/20101214/ciudad---psicoanalista---capitulo-13/964810.shtml.

El tòpic, però, és que és una cosa dolenta.

Un envio un article que nega ambdues conclusions i que ara que el Mas Colell és conseller, és la nostra única esperança:

http://www.guardian.co.uk/commentisfree/2010/dec/29/cutbacks-leavis-english-impact-literary-criticism

RB

Correspondències: Universitat (I)

Mai hauria dit que arribaria a valorar la correspondència (en el temps de la missatgeria instantània!) com ho estic arribat a descobrir.
So si es dota de la capacitat reveladora que m'ofereix sovint. Només escric en un correu un parell de frases curtes en hores de feina:

La il·lusió que feia a la gent del Comissionat d'universitats i recerca la promesa d'Artur Mas de que ens faria un departament..

Però a l'hora de la veritat sembla que ho ha tingut ben difícil.. corrien veus que deien que Mas Collell recomanaria el conseller (que ell no entraria de nou en política).. però al final
ha resultat que ens hem reconvertit en un apèndix del departament d'economia, sinó que perdrem el nom i la l'autonomia..

Deperament d'Economia i Coneixement sembla ser que ens direm.Inclourà Economia i el demà ja antic Comissionat d'Universitats i recerca, pel que sembla que passarem a ser una secretaria general i perdrem els pressupostos propis.

En els 7 anys del tripartit els diners destinats a les universitats han augmentat en més de 500 milions d'euros. El rendiment segueix igual. (...)

i et responen un autèntic tractat sobre el tema (val la pena dedicar-hi uns minuts):

No dubto que la universitat pugui funcionar amb molts menys diners (públics) -no calen tants edificis nous, ni calen tantes facultats que ofertin la mateixa carrera amb poca gent, o carreres sense inserció laboral ni interès acadèmic (Benestar Animal, que fan a la UdL), ni tants associats, ni tantes subvencions encobertes a la indústria a través de projectes de R+D, ni tants gestors o aparell administratiu sovint funcionari per tal de garantir un sistema de docència i investigació (bàsica) pública de qualitat.

I en aquest sentit, doncs, no em doldrà que retallin el pressupost. Això per mi seria una sensata estratègia de racionalització, sobretot perquè jo sóc molt escèptic sobre els efectes que pugui tenir augmentar la despesa en R+D -allà tens Finlàndia- sobre el creixement econòmic, i més a curt termini i més enllà dels que té qualsevol tipus de despesa pública (multiplicador etc.), són minsos; i per tant, si s'ha de gastar en alguna cosa, que es gasti en alguna cosa menys regressiva socialment (circumstància que aprofito per dir que no crec ocorri).

Ara bé, jo no sé si la idea que jo tinc del rendiment universitari coincideix amb la teva, del teu cap o del Mas Colell. Per exemple, la gran proliferació d'estades d'investigadors a l'estranger, els incentius a la publicació d'articles en revistes internacionals etc. només han servit, estrictament, per re-orientar la recerca cap a aquests formats, sense alterar-ne el contingut; però des d'un punt de vista formal, es considera un dels grans èxits de la política de recerca espanyola dels darrers anys.

I si és que pel contingut ens guiem, departaments sencers considerats de summa importància -per exemple, Economia, ADE o Periodisme- podrien desaparèixer completament de la faç de la terra sense que minvés ni un xic la qualitat intel·lectual del nostre país.

D'altra banda, el criteri de la producció científica com clau d'èxit es pot aplicar a un grup molt petit de carreres -per exemple, enginyeries- que tranquilament podrien recol·locar bona part dels seus alumnes (i en particular, els que es van perdent els primers anys) en FP avançades si els col·legis professionals tinguessin menys força i el que es volgués, simplement, fos un cos ampli de tècnics per al mercat de treball -en lloc d'una hipertròfia d'alumnes d'elit-, com es fa de fet, a Alemanya.

Però hi ha coses bastant inútils que no es retallent mai, suposo. Gegantisme de la producció, gegantisme dels mitjans: no sé per què ens calia un sincrotó (clar que tampoc sé per què ens calia un AVE, i ambdós es van aprovar a l'últim govern CiU-PP, amb presència de Mas Colell).

I tanmateix, no em sembla que una de les preocupacions del conseller sigui considerar la formació a nivell general com estratègia de racionalitzar costs. Al contrari, les universitats consideren de gran prestigi ésser escindides d'Educació -només cal veure la impopularitat de la ministra que va ocupar breument ambdues carteres, la Cabrera-, mentre que no els fa cap vergonya reorientar-se únicament com un complement al mercat en lloc de baluard d'un tipus específic de coneixement de valor monetari intangible.

Més encara, cal preguntar-se si el mercat ha d'orientar la política de recerca i si això és eficient, en la mesura en què encoratja duplicitats de tota mena (per exemple a través de l'ineficient monopoli de la propietat intel·lectual).

Finalment, i pel que fa a la situació laboral del personal investigador, volent evitar els problemes del règim administratiu (com a mínim de paraula), només s'ha introduït una precarització creixent, bastant desassossegadora de la carrera científica. I aquí la feina de l'actual conseller al govern de CiU també va ser pionera.

Això pel que fa als estàndards de mesura del rendiment de la investigació i de com em sembla que les coses, si milloren, ho faran en aparença i a costa de desvirtuar la universitat.

Però pel que fa a la docència, no tinc més ànims. Recordo la idea de que grans estrelles investigadores fan bons professors quan se'ls deixa caure en paracaigudes, una de les grans aportacions de l'ex-conseller, i no em sembla gaire convincent.

I, sobretot i pel que fa a la docència, el fet que la gent formada no trobi feina al mercat de treball és, en part, culpa de la universitat.

Però, i perdona si em repeteixo és un problema més ampli, d'adequació de tot el sistema educatiu, i no només l'universitari, a les necessitats del mercat de treball i no té en compte el fet que la universitat és un lloc on es manté l'ensenyament de disciplines que no tenen una sortida econòmica, i que això no és una aberració, si no la raó última d'ésser de la universitat.

Ara bé, sobretot:

a) Si la gent no troba feina no és perquè no estigui formada adequadament, com implícitament ja reconeix el conseller, si no perquè no hi ha feines. I aquí les reformes de l'estructura productiva tenen un rol a jugar més important que no pas les de la universitat. Limitar el nombre d'alumnes no eliminarà el problema subjacent (l'atur juvenil, la precarització laboral) si no que el traurà de la vista ja que ara es podrà culpar a la gent que no es forma de no voler estudiar.

Tot això em recorda un article que vaig veure un cop al Financial Times. L'empresa Lego solia distribuir els seus joguets al dia després que li fessin la comanda. Volent retallar costos -no només per centralitzar enviament, si no també per les indemnitzacions per retard- va entrevistar els seus clients sobre la conveniència d'aquest sistema de repartiment, i es va trobar que bona part dels clients no tenien cap problema en que els repartissin avisant amb una setmana d'antelació.

I aquí el gran èxit d'aquesta política: els retards van baixar del 38% el 2005, al 8% el 2008!

Increïble, oi? Clar que segurament tots els enviaments arribaven ara més tard que no ho feien abans, paradoxa de l'estadística!

Doncs igual. Suposo que tornarem l'esperança als joves sabent que ara sí, si estudien, trobaran feina. Clar que potser el que no podran fer mai és estudiar.

Se m'ocorren més exemples, i de política pública. Eliminar les indemnitzacions als contractes fixos per tal d'acabar amb la temporalitat, o homogeneïtzar-los a un nivell baix que redueix efectivament la protecció laboral de la majoria de treballadors (que al cap i a la fi, a dia d'avui, eren encara el 66% a Espanya).

És més:
b) Racionar, a més, el nombre d'alumnes monetàriament, com imagino que es farà, introdueix un sistema que no només és elitista, sinó regressiu socialment. A més que si només els rics són filòsofs o sociòlegs, crec just pensar que es produirà també un empobriment del discurs de la nostraintelligentsia local.

És per això que jo, com a mínim, no espero gran cosa del vostre Departament, a part de retallades que potser són inevitables -al cap i a la fi, per què la universitat ha d'ésser una torre de marfil quan tota la societat se subordina a l'ordre liberal?-, però que certament no espero que resolguin cap dels "problemes" identificats amb el sistema universitari a casa nostra -i en particular, donar oportunitats als joves i augmentar la competitivitat de l'economia per, finalment, incrementar el benestar de tots.

Però qui sap, potser em sorprendreu gratament: de més verdes en maduren.

Una abraçada,

RB

PS. Mira, he trobat la notícia de Lego: http://www.ft.com/cms/s/0/05806aa4-f819-11df-8875-00144feab49a.html#axzz19U9hqbQX . La història amb DHL també és molt edificant: els van dir que es fessin fotre, o en terminologia business-friendly, van arribar a "un pacte de cavallers". I és que qui paga, mana.

Sentència i anàlisi

No he sortit de classe ni he llegit la notícia, que ja tinc a la bústia de correu els comentaris d'un que ja se l'haura llegit tota..

"Sí, sí, està molt ben fonamentada la sentència:

Pàgina 23: "Por otra parte es un hecho notorio y por tanto no necesitado de prueba la cierta y evidente implantación de la lengua catalana en la sociedad de Cataluña".

Aquests madrilenys no podrien ser més descarats!

Encara afegeixen, a la mateixa pàgina:

"Basta para comprobarlo con examinar los estudios [...] sobre los usos lingüísticos de los catalanes en 2008 hechos públicos por el Instituto de Estadística de Cataluña".

Examinem-los!

La diferència entre gent de família lingüísticament catalana i castellana només és d'1.300.000 - http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3162&V4=3163&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B.

Doncs bé: a l'hora de llegir en català, respecte al castellà, desapareixen 1.000.000 de catalans - http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3103&V4=3237&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B.

I a l'hora d'escriure'l en desapareixen 2.000.000 - http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3107&V4=3238&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B

Jo diria que això indica que l'escolarització que prima el català encara és necessària -per no dir que ni tan sols és suficient per evitar la diglòssia: però tranquil, que després d'això caurà el Codi de Consum i la Llei de Cinema: no seran només els d'ICV, sinó també els d'ERC, a lamentar-se que l'obra de Govern desapareix en el no-res al mateix temps que Mas, hipòcritament, se sent honrat de substituir a en Maragall i a en Montilla.

Clar que igualment no es podia esperar una altra cosa, ja ho va dir el Tribunal Constitucional (cito de http://www.abc.es/20101222/espana/castellano-vehicular-cataluna-201012221424.html ):

"La sentencia del Estatut determina que es «inconstitucional y nulo» el artículo 6.2 del texto catalán purgado por el TC debido a «su pretensión de imponer un deber de conocimiento del catalán equivalente en su sentido al que se desprende del deber constitucional de conocimiento del castellano», lo que significa que el conocimiento del catalán de forma pareja al del castellano no es un derecho exigible desde el punto de vista jurídico".

Em sembla, però, que l'únic efecte que això tindrà, i aquí només expresso la meva opinió, sobre la investidura serà que el Mas no es voldrà retratar amb el PP, esmentarà uns quants cops això del "dret a decidir" i apel·larà a la responsabilitat nacional d'ERC i PSC en aquests temps difícils per obtenir la presidència -resultat amb el qual ja podia comptar.

El fet és, però, que fins i tot una persona que considera que els drets nacionals existeixen i són importants com jo està una mica cansat de que ocupin sempre la primera plana. Però com que CiU no pot ignorar la sentència del Suprem -només faltaria- i al mateix temps no el veig gaire capaç de donar suport a un referèndum d'independència suposo que ens trobem davant l'anunci d'una aventura tan absurda com la reforma de l'Estatut: demanar una reforma de la Constitució per que hi encaixem nosaltres, els catalans.

I això és impossible. Pitjor encara: fins ara, a cada bugada perdem un llençol (com s'ha vist amb l'Estatut), i no és especular gaire predir futurs horrors - http://imagenes.publico-estaticos.es/resources/archivos/2010/12/5/1291577616507reformas.jpg .

És més, m'hi jugo un pèsol (http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/303131--el-pesol-del-puyal-.html) que CiU farà servir el victimisme nacional que s'associa amb una odissea d'aquest tipus per aprovar totes les reformes liberals que anuncia (reducció de la despesa social, externalització de serveis públics i supressió d'imposts progressius), i estarà prostituint altre cop la noció de Catalunya, empitjorant així la nostra situació: a nivell nacional, però sobretot -i m'atreviria a dir que més fonamentalment- social.

Curioses dosis de realitat

Algu recordo el mític capitol en que la familia Simpson observa com al circ com un motorosta salta un gegantí tanc d'aigua amb taurons, cocodrils, serps, anguiles i, per arrodonir-ho, el rei de la selva, un lleó..?

Doncs resulta que no podría passar, ja que a la realitat passaría alguna cosa semblant a això:

Val Thorens

Dia brutal, llàstima dels -20 graus a la cota 3000

El Monblanc!

Un que va perdre els esquís...

A mi no m'hi conviden

30 principals

Al moment d'escriure aquestes ratlles, encara no s'ha celebrat la reunió del president Zapatero amb els trenta “empresaris” més importants del país seleccionats amb l'únic criteri d'influència, proximitat i sintonia amb la Moncloa. I quan es publiquin, previsiblement, se'ns dirà que, a la trobada, el cap del govern els ha demanat, per favor, si són tan amables, que tinguin la bondat de fer menys beneficis i d'augmentar les inversions. Com si aquestes decisions es tiressin endavant per criteris de generositat, solidaritat o interès general. Curiosament, aquest llenguatge llastimós que vol inspirar la pietat tal com fa un pidolaire que demana no s'adreça a empreses representatives de l'economia real i productiva (només 4 encaixen totalment o parcial en aquest model), sinó a companyies gestores de monopolis, entitats financeres, serveis públics privatitzats, exclusives, concessionàries i constructores o gestores d'obres, manteniments o infraestructures estatals. Tanmateix, el to del primer ministre és de súplica, quan, en realitat, tots aquests opípars negocis depenen dels privilegis que atorga el poder polític. Repassin i veuran que les llicències i fitxes bancàries, els fons de garantia de dipòsits, els rescats del FROB, les adjudicacions de concursos d'obres publiques, els “reformats” que apugen uns preus contractats inicialment a la baixa amb ofertes temeràries, les tarifes abusives dels serveis públics regulats i dels peatges, les subvencions energètiques o compres a l'estranger, els ajuts a les companyies aèries privades tractades com a estatals i un llarg etcètera són la base de tota una sèrie de negocis que, sense la complicitat governamental, no podrien existir.

En realitat, tot el capitalisme madrileny i aquesta gran trama de l'Ibex-35 no existiria sense els favors i els privilegis d'una casta de mandarins polítics que viuen al servei dels poderosos i, al final del seu trajecte, per la porta giratòria s'incorporen o tornen a un sector pretesament privat, però, realment, de malsana i corruptora barreja d'interessos que haurien de ser legalment i moralment independents i contraposats.

Anem, però, més enllà i, a part de mostrar el lògic estupor de presenciar que qui té el poder democràtic i legítim es rebaixa davant els poders fàctics, que figura que depenen de les seves decisions, no podrem evitar de formular un parell de preguntes. La primera és per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa. Que no ho han entès, encara, al govern estatal, que la creació de llocs de treball passa per les pimes i que és amb les empreses mitjanes dotades de capacitat exportadora i de competitivitat en mercat lliure que cal enfocar les possibles vies de sortida de la crisi? I la segona és que si aquest procediment de selecció arbitrària no fa palesa la total falta de representativitat d'un món empresarial, que passa segurament les seves hores més baixes.

En efecte, no és normal que en un país ben estructurat sigui el govern el que designi digitalment els seus interlocutors, en un moment de crisi gravíssima que no es pot tractar com una tertúlia de les que Felipe González muntava a la sala de billars i bodeguilla de la Moncloa. Val a dir que, en gran part, el problema és de les mateixes organitzacions empresarials. La CEOE, per exemple, s'ha acabat de desacreditar amb la presidència d'un impresentable Díaz Ferrán, al qual els aspirants a succeir-lo encara li reten honors i li ofereixen la titularitat de la fundació de la patronal. D'altra banda, cada organització s'ha de limitar al paper que li correspon i, a la CEOE, només li pertoca negociar sobre les relacions obreropatronals, el mercat de treball i les matèries connexes.

En aquest sentit, la premsa madrilenya ha subratllat que tots els aspirants a encapçalar la patronal són empresaris molt petits i dependents d'altres nuclis de poder. De Joan Rosell, per exemple, diuen que, l'estiu passat, va superar la suspensió de pagaments de l'empresa familiar i que tots els càrrecs o consells d'administració els ha tingut després de ser president de Fomento de Trabajo Nacional, i no abans. Tal com si La Caixa li donés quatre places de conseller a fi de tenir capacitat de manipular l'entitat. És cert que el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, el supera amb sis consells també concedits per La Caixa, després d'haver-se col·locat a la presidència de la corporació, que sembla que és l'únic mèrit de tots dos. És interessant que Rosell fos a la vegada conseller remunerat d'Endesa i de Gas Natural en plena OPA hostil entre totes dues. És que no hi ha regles d'incompatibilitat en cas de conflicte d'interessos o contra la prestació de serveis retribuïts a empreses concretes quan el càrrec o la llei obliguen a defensar només l'interès general? Fins i tot en ple franquisme, quan algú passava a ocupar un càrrec públic o semioficial, havia de cessar dels consells d'administració d'empreses privades, i quedava amb el nom acompanyat d'un asterisc. Potser és per això que el govern espanyol troba que la seva tria d'interlocutors vàlids és encara preferible, perquè almenys permet de parlar directament amb els amos.

28/11/10 Francesc Sanuy
AVUI

Wikileaks

"Els Estats Units tanquen els ulls davant les tortures i les morts de civils, les coses nova n bé a l'Afganistan i a l'Irak, etc, etc.."
Aquestes eren les "sorprenents" revel·lacions dels informes filtrats per wikileaks fa uns mesos, totes informacions completament desconegudes fins aleshores..

El meu bon amic RB ha fet un ràpid recull de premsa sobre les noves filtracions que, com anteriorment, ens desvetllen una realitat completament desconeguda:

Wikileaks ha saquejat la diplomàcia americana

I ens lliura inesperadíssims titulars en diaris indubtablement progressistes i de qualitat, que hi han tingut accès.

The Guardian
- El programa nuclear de Pakistan és perillós.
- El govern rus podria tenir contactes amb la màfia russa.
- La intervenció militar a Afganistan no va tan bé com semblava.
- Un (i només un?) membre de la família real britànica es comporta inapropiàdament.

El País
- En Berlusconi va de festes
- En Putin és autoritari
- Els presidents de Venezuela i Iran són considerats enemics dels interessos d'Estats Units.
- Els àrabs no es porten bé amb els perses
- Els americans no simpatitizen ni amb l'islamisme moderat
- En Gadafi està carregat de manies
- Els Estats Units consideren França un aliat un xic díscol

Le Monde
- Els coneixements que té la diplomàcia americana sobre l'Iran són pocs, es tracta d'un règim d'una gran opacitat.
- Els israelites han empès al govern americà a una línia dura amb l'Iran.

Der Spiegel
- La Merkel no és percebuda com una persona gaire original
- El seu ministre d'exteriors és un incompetent perquè ataca els interessos americans.

The New York Times
- Els diplomàtics d'Estats Units també espien pels serveis secrets.
- La dictadura xinesa censura
- Corea del Sud s'ha plantejat negociar amb Xina per aclarir el futur de Corea del Nord
- Afghanistan és corrupte
- El govern dels Estats Units abusa de la seva posició de força per negociar, per exemple, repatriar presoners de Guantánamo a canvi de favors polítics o per impedir que es fiscalitzin llurs actes de tortura, pressionant, fins i tot, els seus aliats europeus
- Síria i Aràbia Saudita financien grups terroristes

Una de dos: o els documents no contenen gran cosa d'interès o els periodistes d'aquests diaris són incapaços de trobar res d'interessant encara que els ho fiquin davant dels nassos.

En suport de la primera opció, tenim

1. la reacció de The Economist davant les anteriors revelacions:

http://www.economist.com/node/16693313?story_id=16693313&CFID=155153070&CFTOKEN=75261526
http://www.economist.com/world/international/displaystory.cfm?story_id=17361416&CFID=155153070&CFTOKEN=75261526

2. el diari Le Monde:

http://www.lemonde.fr/international/article/2010/11/28/wikileaks-dans-les-coulisses-de-la-diplomatie-americaine_1446078_3210.html#ens_id=1446075
"De même que l'on ne découvrira pas le nom de l'assassin du président Kennedy dans les archives du département d'Etat, ce n'est pas en lisant ces télégrammes qu'on connaîtra les plus protégés des secrets d'Etat."

En suport de la segona opció, els propis diaris.

PS. Els titulars són els que havia visibles a les pàgines webs dels diaris, diumenge a la tarda, entre 20h i 20h22.

Tot esperant la CORI

ells són els amos

Els nostres amics del PP valencià, pels que la corrupció sembla un esport, sigui engreixant les carteres o pervertint les institucions:



no sé qui és més trist, si l'imbècil o la que en responsabilitza a la víctima..

..tots tenim drets, però els d'uns són més poderosos que els d'altres..

Off the record

"Si han arribat a president serà que alguna bona qualitat tenen..."

Sempre ens quedarà l'esperança de que així sigui:

Qui tingués una speeder-bike..

També a casa nostra?

In this view, globalization equates, in the first instance, to the unification of social space. This unification brings about a global network society and ‘new’ economy based on the space of flows and on timeless time. Space is defined as the material support of time-sharing social practices. But while in earlier epochs space was prescribed by physical contiguity, today, space is articulated through the circuitry of electronic impulses (micro-electronics, telecommunications, computer processing, broad casting systems etc). This space is fundamentally as borderless as it is timeless. As Manuel Castells has described it, at the coordinates of this circuitry, there emerge ‘nodes’ and ‘hubs’ which are, indeed, specific places,
with well-defined social, cultural and functional characteristics, as well as, physical locality.
(Think of Silicon Valley in California, the ‘Cambridge Corridor’, and the ‘silicon valley’ of Bangalore, India). Between the nodes and hubs traverse the flows of capital, of knowledge and information, of technological designs and controls and of other organizational interactions, of images, sounds and symbols. These flows dominate the places, and not the other way around. The nodes and hubs are hierarchically organised depending on the weight of their relative functions in the network. Thus, in the networks of the global economy only segments of economic structures, countries, regions and populations are linked up, and they
are linked up in proportion to their particular position in this, the newest, international division of labour. Other sectors, agents and local groups are disconnected and marginalized.
But crucially, the global network hierarchy continually adapts and adjusts to its competitive, information driven environment with the result that sometimes places are switched off, or down graded while others are being incorporated, upgraded or even created.. Thus the global economy is highly dynamic, highly exclusionary and highly unstable in its boundaries. It is characterised by a variable geometry that dissolves historical, economic geography.

This transformationalist position allows for a degree of optimism about the prospects of inclusion into the globalised economy. The pursuit of the right kind of social and economic policies by national governments (development of information infrastructure, education, and training for the ‘new’, ‘knowledge’, ‘digital’ or ‘real time’ economy being the most important ones) can make a difference in so far as it may succeed in placing segments of businesses and of workers in any country within the loop of global business flows. However, this view is also marred by pessimism about the systemically exclusionary nature of the process itself.

Industry and Trade in a Global Economy, Unido
Punt 1.1

Eleccions al Parlament 2010

A aquestes altures... encara teniu dubtes?





De veritat no ho veieu ja clar? Ni amb el que segons un amic sería "un gran conseller en cap".
Bé, de fet la frase era que " no ho faria gens malament"..

Però no van en broma. Perquè els frikis no són ells. Com diuen "Los políticos son frikis sin conciencia de clase".

Motius per seguir un blog

Un dels meus blogs preferits, que inteno llegir (sempre en hores de feina) és Mi Mesa Cojea.
Podria dir molts motius, però, com sempre, en una casualitat del destí, el propi autor ens ho ha detallat dins d'una controvèrsia:

Este blog, los lectores fieles lo saben, usa de forma habitual el machismo, el racismo, la xenofobia, los prejuicios raciales, religiosos y demográficos. Incluso he defendido el tabaco. Una vez comparé al PNV con los nazis. Hay personas que me han dejado de hablar porque dije que los portadores de pulseras PowerBalance son imbéciles. Abogo frecuentemente por matar a los parados y a los jubilados. He escrito una guía sobre cómo un progre puede tirarse a una pija de derechas en sólo cuatro pasos. Trato con prepotente desprecio a todos aquellos que carecen de estudios universitarios, a los que van a gimnasios y, por supuesto, a todos los religiosos, particularmente a los católicos y a los musulmanes (por distintos motivos). Digo palabrotas, atribuyo síndrome de Down a José Blanco (que, en realidad, no tiene) y hago frecuentes llamamientos para que periodistas y abogados se busquen trabajos honrados.

PD: Com era d'esperar,les Gemmes Lienas de torn, protesten:

Todos esos comentarios por mí firmados pueden encontrarse en los archivos de este blog. Pero dos mujeres me escriben ofendidas sólo porque he escrito, respecto a la Ministra Pajín, "lo tiene todo la condenada: vagina y pocas luces" y por usar la inadecuada expresión "varones y hembras".

Catastrofismes?

"Creer que comerciantes van a llevar a pueblos, que están en el fin del mundo, productos agrícolas que pesan mucho, que se pudren fácilmente, para darlos a personas que no tienen dinero, es un fraude intelectual."

Bruno Parmentier

La xarxa social

Mirant-nos les misèries..

"Permite que la gente socialice estando a solas. Es como un teatro con trozos de vida que queremos mostrar. No es sincero, ni humano. Nos hace narcisistas al hacer de detalles mundanos acontecimientos imporantes. "

Aaron Sorkin

PD: El gran, l'imprescindible Aaron Sorkin

Blog vs Twitter

Sí, el blog està moribund. No només per l'ocasional desidia, sinó perquè últimament (i durant el pròxim any) aniré una mica mancat de temps.

Però allò que em roben unes obligacions m'ho pot compensar un mòvil amb 3G: resulta que es pot anar actualitzant el twitter des del metro.

Per aquest motiu (i per aquell que no s'havia fixat que existia) he ampliat la barra lateral, on es poden veure fins els 10 últims tweets (i crec que ara fins i tot els retweets).


A disposar.

B XVI

PD: Com a lectors d'aquest blog (i per tant pecadors) us ofereixo una via per a redimir-vos. No renuncieu a la oportunitat de guanyar-vos el cel!

Ciutadans de Catalunya...

.. ja el tenim aquí!!





PD: Bé, d'aquí un més, però des de la feina tinc una posició de privilegi per veure com fan els preparatius! (i poc més...)

Endevinalla atemporal

A quin any es van dir aquestes paraules?


"El decadente capitalismo internacional, individualista, en cuyas manos nos encontramos después de la guerra no es inteligente, no es bello, no es justo, no es virtuoso y no satisface las necesidades. En resumen, nos desagrada y comenzamos a despreciarlo. Pero cuando buscamos con qué reemplazarlo, nos miramos extremadamente confusos".

La resposta (subratlla amb el ratolí): J.M. Keynes al 1933

Ja ho diu el refrany

"Si enmig de setembre la previsió diu que farà sol amb alguns núvols,
no intentis pujar l'Aneto!"

Relacions internacionals

Texto a comentar en clase :


George Kennan, en su momento Jefe del Grupo de Planificación del Departamento de
Estado de EE.UU., puso de manifiesto las siguientes ideas en un documento dirigido a la definición de la política exterior de EE.UU:


“...poseemos cerca del 50 por 100 de la riqueza mundial pero sólo un 6,3 por 100
de su población... En esta situación, no podemos evitar ser objeto de envidias y resentimientos. Nuestra tarea principal en el próximo período consiste en diseñar un sistema de relaciones que nos permita mantener esta posición de disparidad sin ningún detrimento positivo de nuestra seguridad nacional. Para hacer esto tenemos que prescindir de todo sentimentalismo y ensoñación; nuestra atención debe concentrarse en cualquier lugar del planeta en nuestros objetivos nacionales inmediatos. No debemos engañarnos a nosotros mismos pensando que hoy en día nos podemos permitir el lujo del altruismo y de la beneficencia mundial... Hemos de dejar de hablar de objetivos vagos e irreales -para el Lejano Oriente-, tales como los derechos humanos, el aumento de los niveles de vida y la democratización. No está lejano el día en el que tendremos que trabajar con
conceptos de poder más claros. Cuanto menos nos dejemos estorbar por consignas
idealistas, mejor”.

Qualsevol excusa és bona

Per coses com cremar convents, o prohibir els toros.

El dia de Sant Jaume
de l'any trenta-cinc
hi va haver gran broma
dintre del torín;
van sortir set toros
tots van ser dolents
això va ser la causa
de cremar els convents

"...la diada de Sant Jaume del 1835 hi va haver un d’aquests espectacles. Pel que s’explica, els braus eren molt mansos i això va ajudar a escalfar l’ambient (cal tenir en compte que era plena canícula)… El resultat: les primeres bullangues que van provocar la crema d’un bon nombre convents a la ciutat de Barcelona."



Bé, doncs qualsevol dia d'aquests podriem seguir la ruta:
"...lo que empezó como una protesta contra una mala corrida de toros adquirió un carácter anticlerical. Al llegar a La Rambla los conventos de los agustinos y de los franciscanos comenzaron a recibir pedradas, pero posteriormente las llamas se ensañaron con los conventos de los dominicos de Santa Caterina, el de los franciscanos, el de los trinitarios descalzos, el de los agustinos, el de Sant Josep y el de los carmelitas. Una decena de frailes murió aquella noche."

11 de setembre de 1714

Interessant article sobre la mitificació de l'11-S i Rafael de Casanova (natural de Moià per cert, on podeu veure la seva casa per 2 euros).

Casanova, a caballo y sin bandera
Un estudio desmonta tópicos de la iconografía clásica del Onze de Setembre

Casanova no vestía toga y pesados ropajes seudomedievales, sino pleno atavío de coronel, en correspondencia con su rango militar, con tricornio y casaca de galones dorados
(...)
La bandera misma de Santa Eulàlia, invicta patrona, era una insignia bastante especial. "Sabemos que había dos banderas de Santa Eulàlia, la procesional, enorme y que no se llevaría a la batalla, y el pendón de guerra de la ciudad. Había una gran veneración por esa insignia, que se consideraba salvífica, un revulsivo extremo capaz de salvar milagrosamente la situación, un poco como el arca perdida de los israelitas".
(...)
"En el cuadro de Estruch, los miembros de la Coronela visten de paisano, cuando sabemos que iban uniformados de manera imponente, igual o superior a la de la tropa regular. El propio jefe enemigo, el duque de Berwick, quedó muy sorprendido al verlos por su magnífico aspecto" Los estudiosos recalcan que Casanova y la Coronela, pese a que eran una tropa que daba gusto verla -costaban una pasta a los gremios-, contaban con armas modernas, mandos competentes y estupenda instrucción militar, no fueron en absoluto la columna vertebral de la defensa de Barcelona (...)

De alguna manera, pues, la Coronela y Casanova salvaron Barcelona. No es la única aportación de la milicia urbana barcelonesa: fue un precedente del pueblo en armas de la Revolución Francesa y -una hipótesis muy sugerente- pudo influir, a través de Lafayette, en el ejército de Georges Washington.

Antifotoperiodisme

Encara no sé què coi significa o representa el terme o el concepte d'antifotoperiodisme.
Però a Polònia vaig anar a uns quants museus, i per intentar continuar amb la dinàmica d'aparentar certes inquietuds em vaig passar a veure'n l'exposició al bonic Palau de la Virreina (bàsicament perquè és gratis).

En general em va agradar bastant, m'agradaria dir que em va impactar, però no és cert del tot, la televisió i Bombay m'han fet insensible a quasi tot.

Així que no puc fer res més que posar-vos'en un petit tast. No és el millor, de fet és la part més vulgar de l'exposició, però és l'únic que he trobat al Youtube.


Crazy, 1993,
These Are Our Lives, 1994
ROBBIE WRIGHT I SHANE MCDONALD

(...)
Mentre cobrien els enfrontaments a Sarajevo i Mogadiscio, entre altres llocs,
Wright, McDonald i Cavender van rodar vídeos curts utilitzant el metratge
dels successos sobre els quals havien informat i els van posar banda sonora
de música pop. Dos dels que aquí es mostren es van gravar a Bòsnia
als anys 1993-94, i dos més a Somàlia durant la intervenció de l’ONU
i els Estats Units els anys 1992-93.

Cavender assegura que «tots els vídeos es van tallar (imagino que editar
seria la paraula al món del PC) durant els períodes d’inactivitat (inactivitat
com a “estigues quietet perquè algun mocós imbècil et vol bolar el cervell”)
a Sarajevo, Vitez, Goma i Mogadiscio. Aquells que no vau ser al Mog
(Mogadiscio) us vau perdre una bona història, encara que terriblement
trista, tant per als periodistes (Donen Eldon, etc.) com per al poble somali
i els soldats més valents, els pakistanesos i els marroquins.» (Que li expliquin a Ridley Scott).

Shane McDonald escrivia el següent sobre les cintes que va rodar: «These
Are Our Lives, que jo mateix he editat, mostra la vida quotidiana de la gent
a Bòsnia (si és que a això se’n pot dir quotidià). Crazy, editat per Robbie
Wright, mostra els horrors de la guerra, novament la de Bòsnia. Com a periodistes
freelance, sempre muntem el nostre millor material amb música
(de vegades de manera inadequada). Però pel que sembla el vídeo Crazy
es va fer tan famós que ho van retransmetre per tot el món i el mostraven
als periodistes abans de marxar cap a Bòsnia».

Un d’aquests periodistes era Jeremy Bowen, de la BBC, que comença les
seves memòries War Stories amb la història de Crazy.
“A Sarajevo, quan la guerra va evolucionar de tal manera que semblava
que no havia d’acabar mai, un càmera anomenat Robbie Wright va muntar
algunes imatges amb música. Era un vídeo pop com els de la MTV, només
que en comptes de ser fictici era real. En molts sentits, el vídeo de Robbie
deia més de la guerra i la ciutat del que jo mai vaig poder expressar
amb paraules. Robbie va seleccionar una cançó titulada Crazy, de Seal,
i li va posar fragments dels millors vídeos que va poder treure de les piles
de cintes de la seva oficina en les quals havia rodat el caos
i la bogeria de la ciutat. Les imatges eren el que la resta de nosaltres en
aquell manicomi informatiu que era Sarajevo qualificàvem com a “fortes”,
perquè mostraven el malson que vivia la gent: nens banyats en sang, un
home que caminava per un carrer hivernal aferrant la mà del seu nét, sense
aturar el pas i a penes sense mirar un cos en una piscina de vísceres al seu
costat. Eren les imatges d’una guerra que estava devorant un país i també
a tots nosaltres; imatges detestables, però imatges que estimava perquè
no podia treballar sense elles. Contenien la veritat sobre una ciutat sense
la qual no podia viure. No totes les cançons de Seal eren adequades per a
Sarajevo, però algunes eren perfectes. El cor era la millor part, ja que deia
que no podies sobreviure tret que estiguessis una mica boig. Fins i tot ara,
quan veig el vídeo de Robbie, puc percebre l’olor de la ciutat durant
la guerra, i recordar quin tipus de persona era jo aleshores.»
(...)

Final Countdown, 1992
Highway To The Danger Zone, 1993
JONATHAN CAVENDER
(...)

Els meus vídeos de Mogadiscio
van ser muntats a Mogadiscio, a l’Hotel Safari, en el K4 (Quilòmetre
4) al sud de “Mog”. Vaig muntar Final Countdown el maig del 1993 i Danger
Zone el juny del 1993 durant els atacs aeris nord-americans per intentar
escapar al seu ‘nèmesi’, General Muhamed Farah Aideed, sense aconseguirho!
El ‘bang-bang’ a Mogadiscio no era les 24 hores al dia així que tenia
molt temps lliure i molt material (com Robbie) per treballar. Els meus vídeos
mai van ser pensats per al consum ‘civil’ sinó per ser un pur memento per a
la premsa que cobria Somàlia des de mitjans de 1992 fins 1997. No hi ha res
dramàtic ni romàntic en ells, és el que hi havia”.

El dossier complet de l'exposició. Aquí.

PD: Bé, sí que fan impressió...

Epílegs i prefacis

Kornblum, cuyo conociumiento enciclopédico de las líneas férreas de esta parte de Europa iba a recibir un apéndice doloroso unos años más tarde, le había instruido prolijamente, mientras trabajaban para amañar el ataúd, sobre las etapas y detalles de su viaje.

(...)

Tal como han hecho desde tiempos inmemoriales los jóvenes sometidos a presión, decidieron tumbarse un rato y perder el tiempo.

(...)

(..) cogió uno de los portafolios y empezó a llenarlo de bastidores. No se permitió a sí mismo reflexionar sobre lo que estaba haciendo -El Escapista lucha contra el Mal.-
Cerró el portafolio y se lo dio a Joe, sin mirar a la cara de su primo. Cogió otro portafolio-. Hitler es el Mal.

Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay
Michael Chabon

FM Sabadell

Fer drecera

Autoajuda

Quant treballava ala llibreria poques coses em feien més ràbia que vendre pamflets com La Razón o ABC, o obres mestres de la manipulació com El Mundo.

Una d'elles era vendre llibres d'Autoajuda.

Perquè? No ho tenia clar fins que vaig veure els meus pensaments resumits al blog d'un tal Valero Sanmartí. No enlaço l'article per la seva capacitat inhumana de ferir sensibilitats mitjançant horribles declaracions o fotos escatologiques, i la forma en que canviaria la imatge que tenen de mi els meus lectors.

"No obstant això, el twitter és un món fascinant. Sense anar més lluny, fa poc vaig descobrir el compte d'en Paulo Coelho. Abans de glossar les virtuts d'aquest gentilhome, us deixaré a soles amb algunes traduccions dels seus twits, a fi que pugueu formar-vos una opinió pròpia ans de procedir amb la filípica de rigor.

Lluita pels teus somnis, i els teus somnis lluitaran per tu.

Somriu i la vida et somriurà.

Beneeix i seràs beneit.

Quan estem enamorats, fem l'amor tothora, fins i tot quan no l'estem fent.

Quan algú evoluciona, evoluciona tot al seu voltant.

Repetir 1.000 cops "Vull ser ric", no funcionarà. Només has de seguir els teus somnis, i mai seràs pobre.

(...)

¿Qui és Paulo Coelho? Per començar, és un home nascut al Brasil, una país que reuneix el pitjor de Portugal i el pitjor de l'Amèrica Llatina. Per continuar, podem dir que Paulo Coelho és escriptor o, millor dit, ajuntalletres. Perquè sí, l'home escriu llibres, molts llibres, massa llibres, i tots són una puta merda. Forma part d'una exitosa corrent literària integrada per il·lustres mónguers com Jorge Bucay, Deepak Chopra o el mai suficientment insultat Gaspar Hernández. Les obres que perpetra aquesta gentussa són reunides sota l'epígraf d'autoajuda, etiqueta que ells rebutgen en favor d'altres com coneixement personal, espiritualisme laic o qualsevol altra martingala amb pretensions. A grans trets, aquests éssers submentals pareixen llibres barrejant dosis desiguals de psicoanàlisi barat, deliris new age, misticisme d'anar per casa amb calçotets, moralitat cristiana rància circa Nou Testament i aforismes refregits que han rapinyat als textos clàssics de la literatura i les religions de tot el món.

(...)

Per a que us en féu una idea, l'obra més popular d'en Coelho respon al nom de L'alquimista. Grosso modo, va d'un subnormal que parteix a la cerca de la "Llegenda personal", després intenta conseguir un tresor i, finalment, en un inesperadíssim gir de la trama, l'heroi descobreix que el tresor més valuós es troba en el seu interior. En efecte, és com si l'anunci d'Estrella Damm hagués estat fet per a pobres d'esperit enlloc de pijos wannabe.

Les ensenyances d'aquesta gent basculen de forma indolent entre el accepta l'esdevenir perquè tots som un amb el Cosmos (derrotisme) i el lluita sense contemplacions pels teus somnis sense tenir en compte la gent i els elements que t'envolten (egoïsme). Cadascú troba el que vol i quan vol. Com a l'horòscop, les prediccions de Nostradamus o quan votes al PSOE.

(...)

Evidentment, aquests autors són denostats per les rates snobs de l'establishment literari, a pesar que venen milions i milions de llibres. Emperò, últimament a més d'un esteta decadent dels que es peten el sou a les llibreries La Central li ha donat per reivindicar als coelhos i bucays de torn. D'aquestes obres n'alaben l'humanisme, la prosa amena, la moral senzilla, unes paràboles accessibles al gran públic i una espiritualitat a contracorrent de la vacuitat identitària que propugna la postmodernitat i el turbocapitalisme. Però jo us dic: ULL!!! Aneu en compte amb la ideologia que subsumeix els llibres d'autoajuda! Perquè el pitjor que poden dir d'un llibre no és que sigui dolent sinó que, a més, sigui perniciós per a l'esperit.

Llum i progrés

Bé, sembla que hi ha bastants persones que difícilment associarien una cosa amb l'altre. Almenys en el seu progrés personal. COm podem llegir aquí.

un libro asombroso que cuenta la historia de la iluminación artificial: Brilliant, de Jane Brox. (...) darme cuenta de que contando la historia de los inventos que han servido para iluminar la noche y las tinieblas se encuentra uno de esos hilos narrativos que acaban arrastrando el relato formidable de todo: las lámparas de piedra con una concavidad para la grasa animal que se han exhumado en la cueva de Lascaux; los candiles de bronce y de barro en las casas romanas; las pequeñas jaulas en las que los nativos del Caribe y de las islas de los mares del Sur guardaban las luciérnagas o los escarabajos luminosos con que se alumbraban; los pescados podridos que a veces usaban los mineros para alumbrarse sin peligro con el resplandor de su fósforo, eludiendo así usar las lámparas cuya llama provocaba las explosiones terribles del gas grisú; los faroles de aceite de las calles de París en los cuales los revolucionarios ahorcaban a sus víctimas antes de la invención de la guillotina; el holocausto de ballenas gracias al cual fue posible iluminar de noche las fábricas de la revolución industrial y por lo tanto prolongar hasta la extenuación las jornadas de los trabajadores; la invención de la vida nocturna hacia mediados del siglo XIX, cuando la luz de gas en las calles y en los escaparates volvió por primera vez habitable y tentadora la noche de las ciudades, permitiendo que las prostitutas salieran a exhibirse fuera de los prostíbulos y que los hombres se quedaran hasta muy tarde en los cafés; la innovación de los arcos voltaicos, altas torres metálicas que por primera vez inundaron plazas enteras de una cegadora luz eléctrica, tan extraña en su intensidad que provocó el rechazo de Stevenson: "Una nueva forma de estrella urbana brilla ahora por las noches, horrible, extraterrenal, irritante para el ojo humano; una lámpara para una pesadilla...".

Entrevistes intrascendents d'estiu

Podría escriure unes línies introductòries sobre els motius pels que un hauria de ser devot d'Empar Moliner, però no puc arribar al nivell que es mereix (bé, em fa mandra), així que us recomano aquesta imperdible entrevista amb Empar Moliner

4. ¿Es de carcajada fácil o no? ¿Con qué suele reírse?

–Sí. Con las películas de Leslie Nielsen, los artículos de Umberto Eco y Ferran Monegal, los chistes sexistas, racistas o incorrectos, las primeras temporadas de Los Simpson, con las cosas que dice mi hija.

11. ¿Ha leído alguna vez un libro de autoayuda? ¿Qué le parecen?

–Vomitivos y muy fachas. Encontré particularmente abominable Quién se ha llevado mi queso. Ese en el que dos ratones te dicen que si no te adaptas a los cambios eres un perdedor.

19. ¿Está apuntada a alguna oenegé? ¿A cuál? ¿Cuánto dinero se gasta al año en solidaridad?

–Marco la casilla de las oenegés en la declaración de la renta y pago el túnel de Vallvidrera dos veces al día.

29. ¿Cómo se imagina a sí misma dentro de 10 años?

–Sutilmente operada

Abandó

Així sembla que està el blog..

.. o està de Vacances?

Freedom

Amor

Il Palio

L'any que vé estic convidat a presenciar alguna de les edicions d'aquesta curiosa tradició, famosa arreu per les primeres escenes de l'última de James Bond (Quantum of Solace).



Aquí en podem veure una extensa i bonica explicació. "Ayer no corrió. El médico le recomendó descanso y paja." "e boca en boca rebotan nombres dignos de las mejores páginas de Harry Potter: Dragón, Lechuza, Ola, Girafa, Oca... "

Aquí l'últim Palio, on amb una mica d'atenció es poden observar els detalls que, segons em va explicar R, decideixen la carrera: La cursa no comença fins que els 10 corredors están a la línia de sortida, pel que mentre no hi són es dediquen a negociar uns amb els altres a veure qui serà el guanyador, no guiats només per la vessant econòmica evidentment, sinó per les rivalitats entre contrades. Així els últims a entrar a la línia de sortida es dediquen a negociar el millor moment per a fer-ho, segons els seus interessos..



PD: Me n'oblidava, el comenari de l'expert sobre la cursa d?aquest any:
"Ha guanyat la Tartuca -que em cauen bé perquè tenen una font molt bonica (era el barri gremial dels esculptors) i fan una festes molt decents (pel lloc on es fan, perquè la resta tant és: el que no ens diu l'articulista és que hi ha un únic grup de versions d'èxits dels '80 que fa la festa a totes les contrades). Aquest any, però, estic preocupat perquè deixo Valdimontone (que és la més rica) per la contrada enemiga -per culpa dels llindars-, el Nicchio (que és. però, nobile) i no sé si estic preparat per prostituir tan obertament els meus afectes."

The quick brown fox jumps over the lazy dog

Més

Extra:

Ridin' to Amarillo

Qui no ha volgut mai cabalcar cap a Amarillo?


Rio Bravo

The sun is sinkin' in the west
The cattle go down to the stream
The redwing settles in her nest
It's time for a cowboy to dream

Purple light in the canyon

That's where I long to be
With my three good companions
Just my rifle, pony, and me

Gonna hang my sombrero
On the limb of a tree
Comin' home sweetheart darlin'
Just my rifle, pony and me


Ridin' to (Ridin' to) Amarillo (Amarillo)
Just my rifle, pony, and me
No more cows (no more cows) to be ropin' (to be ropin')
No more (strain)STRAYS will I see
Round the bend (round the bend) she'll be waitin' (she'll be waitin')
For my rifle, pony, and me
For my rifle, my pony, and me

El Maresme

Què passaria si agaféssim la riera de (posar aquí el nom de qualsevol poble del Maresme) i la situéssim a dalt de l'Himalaya?

Doncs això és Ladakh, una bonica regió de l'Índia coneguda com "El petit Tíbet", per la profussió dels seus temples budistes, altes muntanyes, criadors de Yaks, i la resta de coses típiques de la cultura tibetana (conflictes fronterers, momos, thupka, gorros vermells i grocs, mandalas, banderoles d'oració...)..

Pressionada per l'impuls del turisme, la pressió urbanistica de la regió no fa més que accelerar-se, en entorn vegetal molt límitat (el principal combustible acostuma a ser la merda de yak assecada) amb conseqüències lògiques quan cada estiu alguna de les tempestes monzòniques aconsegueix escolar-se entre les muntanyes.

Una llàstima.

Front comú per la llibertat

Així és, un aliat natural de la causa taurina, M. Burns:

I should be able to run over as many kids as I want!
Mr. Burns

"Deberían dejarme atropellar a quantos niños quisiera"

Greatest Hits: The Simpsons

Ja sé que fa una setmana l'amic Pons va publicar una extensa (i desigual) recopilació dels moments Simpsons, dels que n'hi robo un parell que personalment, trobo memorables.







I aquesta pel meu amic RB, que pel que sembla no ha sentit parlar de la cadena alimentària:





PD: Disculpa'm Ramon pel robo descarat!

La dictadura de la ignorància

I no pas la ignorància governant, sinó la ignorància democràtica, la del poble que conscientment renúncia, i obliga a renunciar, a elevar la nostra ànima i a fer-nos millor persones.
Com? Doncs al prohibint totes aquelles coses que ens aporta la festa. Deixem que ho detallin persones d'esperit més elevat, capaços d'arribar a nivell de comprensió i sutilesa als que jo, pobre de mi, mai, per molt que m'hi esforçi, arribaré:

Andrés Calamaro
El cantante argentino se siente 'avergonzado porque un compatriota mío junte firmas para abolir esta tradición noble de mirar a los ojos a la eternidad, el arte y la muerte: las corridas de toros'.

Curiosa interpretació de la mirada del toro.. portaria lentilles?

Sabina defiende con pasión las corridas de toros: 'El que no quiera ir a los toros, que no vaya.Pero que no hablen de ecología ni de amor a los animales, porque no conozco a nadie que los ame más que los ganaderos y los toreros.'
De la mateixa manera que ningú estima més als nens que els capellans?

Albert Boadella
El dramaturgo catalán no se anda con rodeos al defender los toros, calificándolos como 'un espectáculo moral y didáctico', porque allí 'existen todas las esencias básicas de la existencia humana: el miedo, la valentía, la astucia, la inteligencia, el buen gusto, el arte, la muerte.'

Trobo adorable el fet de que "el bon gust" sigui una escència bàsica de la vida. Evidentment és més important que la sensibilitat o l'empatía envers el sufriment.

- Calixto Bieito, director de ópera y teatro. "Qué prohibición más bestia, y eso que he ido a pocas corridas, pero tengo clarísimo que los toros son un arte. Creo que lo que tenemos que hacer es no votar a nadie de los que han estado a favor de la prohibición de los toros: me indigna profundamente que se prohíba así una fiesta con las raíces que tiene en Cataluña y en toda España, es arte en estado puro".
Bé, crec que algún inquisidor catòlic, coronel argentí o súbdit d'alguna dinastia manxú també van arribar a fer de la tortura un art. Tradicions a recuperar?


- Luis Eduardo Aute, músico. "Prohibir una tradición cultural es un despropósito. Esto no es una fiesta, es un rito. Se representa en él la vida con todas sus consecuencias: la vida, la muerte, la provocación, el miedo, la estética, el ritmo, la medida. No creo que tenga graves consecuencias más allá de las circunstanciales o territoriales".
... però potser recuperant les lluites de gladiadors completaríem millor aquesta metafora de la vida, no?...

Però acabem amb a un dels nostres bons amics, i millor profeta:

Albert Boadella (director teatral): Considero que la decisión del parlamento es completamente coherente con la sociedad catalana actual. El arte de los toros es el más importante del mundo occidental, y no está en la misma tesitura de una ciudadanía que ha entrado en una espiral anodina, cursi, y mediocre. Una sociedad que deja perder este arte no merece más que lo que tiene. Lamento la pérdida por la minoría que lo apreciaba, ya que aunque había poca afición, ésta existía. La decisión muestra una coherencia lógica con el delirio en el que ha entrado Cataluña. Mañana podrían decidir prohibir el music hall. Conozco a mis ex conciudadanos como si los hubiese parido, por lo que ya vaticiné esta situación hará unos tres años. Un día los responsables de estos desatinos serán juzgados severamente, en lo que yo llamo socarronamente los jucios de Ripoll-Nüremberg, ya que han provocado la ruina moral, cultural y económica de Cataluña.

Aleshores és quan entens com s'estima tant amb Esperanza Aguirre.. tenen una capacitat innata per a evitar el sentit del ridícul...


Per relaxar l'ambient, una mica de sentit comú.

- Felipe Benítez Reyes, escritor. "No me parece bien ni mal. Si unos representantes parlamentarios así lo deciden, no pasa nada. No podemos negar que el toro sufre. Comprendo que a una parte cada vez mayor de la sociedad le resulte censurable".

Llàstima que aquest tipus de lògica no sigui part de tot aquest munt de coses que es poden aprendre a través de la "Fiesta".


Perdó, Boadella és amic, però, aquest cop, no és el nostre hype.


Montero Glez (escritor): El pueblo elige a sus representantes y estos prohiben el ritual argumentando el sufrimiento del toro. El toro no sufre, pues cada vez que el torero le pregunta, citándolo de muleta, el toro responde al juego. Se trata de un juego donde la muerte mata y por lo tanto hay que ser muy artista para ponerse delante de un toro. Lo siento por la afición de cataluña que tendrá que mover corridas de toros clandestinas.


Trobo fascinant la capacitat de les persones de creure que, parlant de forma figurada i afegint paraules com "cultura" i "art" es pot justificar el que et vingui en gana. Amb dos collons.
"El toro no sufre." Perquè? Donc perquè, "citándolo de muleta, el toro responde" i si no ho veus així és que ets un incult, imbècil i antiespanyol.

"Se trata de un juego donde la muerte mata" (wtf??), la conclusió clara de la frase és però "y por lo tanto hay que ser muy artista para ponerse delante de un toro".

Jo vull fer les meves frases així!
"Es tracta d'un joc on l'aigua mulla, i per tant s'han de comprar torrons d'Agramunt."

Divendres

Després d'un demà molt relatiu...

Bé, el cas és que al funció pública és terriblement estressant i exigent.
Un exemple seria l'últim (ara ja no) divendres. Entre conversa de divendres i conversa de divendres, una companya va demanar consell sobre on portar a menjar un amic forani. I amb el gra de sorra de tot el departament va acabar sortint un cap de setmana sencer per a tots els gustos:



Dinar: Mercèvins C/Amargós nº1 Esmorzars i dinars casolans. menú diari a
5 minuts de la catedral.


Botavara. Paella, xipirons i amanides (plaça barceloneta nº1).

Out of china; 10€ c/ Muntaner 100. Un xino barat, bonic i.. xino.

El mussol; rambla catalunya, 15€.

Cadena La Fonda: quinze nits (plc reial), la fonda (c. Escudellers),
la dolça hermínia (c. Magdalenes),
centfocs.com (balmes 16). 20€

El petit Safrà. Menú "d'autor" tocant al mercat de Sta Caterina.


Sopar:

Las Fernandez. Tres germanes d'El Bierzo regenten aquest
bon restaurant amb tocs "d'almodovar" ubicat al mig del Raval.

SAMSARA - A Gràcia, bones tapes originals.

Koy Shunka. A 5 minuts de la catedral.
El millor sushi de Barcelona segons Ferràn Adrià.
Menú degustació 60€.

Neri h&r (st sever 5) 15-20€ romàntic.

Assaonadors 13. Ambient casa de fusta vella; pla de la garça(born), 20-1h. 20€

EL senyor Perelada, 22€. Cuina d'Aquí.

Can Soler, cuina de mar de qualitat a la Barceloneta.

Kebab. Un Kebab a la Rambla del Raval, com toca a una bona metropolis del s. XXI

La Mafia. Restaurant italià.

La Bodega Sepúlveda

Bars:

Bar Tomàs, patates braves.

NOSTROMO c/Ripoll, a dos minuts de la catedral.
Amb la proa d'un vaixell enmig del bar, on es venen llibres
mariners (sobretot de Conrad).

El agüelo. Cerveseria del carrer Avinyo.

Kentucky. Copes al carrer Arc del Teatre. Lloc conegut i recomanat.

Bar Pastís. Rambla Sta Monica. Conegut local "bohemi".




Nit: Elephant, Almodo Bar (Gràcia) i ja no recordo més..

Twicoses

Sí, resulta que... tinc un maleït twitter.. visible a la barra lateral..

Evidentment no tinc res interessant a dir-hi, però almenys el blog semblarà menys moribund.

I el post que tocava avui (de fet tocava divendres passat).. ja el faré demà..

Salta Jimmy Jump

Gran gag, tot i tenir la impressió de ser una espècie de Dejà vu compost de molts d'altres..

Sentit comú

"Pero cómo se va a llamar Mistetas un perro...????"

Esperit Juantxi

La lluita continua!

El humor gobierna Reikiavik

Jon Gnarr es el nuevo alcalde de Reikiavik. El pasado diciembre fundó el Iceland's Best Party (el Mejor Partido de Islandia) y con él ganó hace poco las elecciones municipales con el 34,7% de los votos. Jon Gnarr era conocido por salir en televisión y hacer reír a la gente con un personaje de mediana edad, calvorota y feúcho, de convicciones marxistas y con una infancia infeliz por culpa de la militancia feminista de su madre. En su discurso de aceptación del cargo, y ante la previsible desconfianza del 65,3% de electores que no le votaron, intentó calmar cualquier ansiedad innecesaria: "Nadie debe temer al Mejor Partido porque es el mejor partido", dijo. "Si no lo fuera, sería llamado el Peor Partido o el Mal Partido. Jamás trabajaríamos en una formación de esas características".
Durante la campaña, el Mejor Partido -en el que están casi todos los músicos punks de Reikiavik- prometió llevar un oso polar al zoo, repartir toallas gratuitas en las piscinas públicas, construir una Disneylandia cerca del aeropuerto y conseguir del Parlamento la liberalización de las drogas en 2020, entre otros asuntos de parecido calado. Para tener una idea clara del estilo del nuevo regidor, conviene decir que advirtió que jamás entraría en un Gobierno de coalición con un partido en el que sus miembros no hubieran visto completas las cinco temporadas de The Wire, la serie de televisión.

Y eso fue lo que tuvieron que hacer los integrantes del partido socialdemócrata, con el que Gnarr ha pactado para gobernar Reikiavik. La primera medida del nuevo Consistorio fue permitir la entrada libre a las piscinas a todos los menores de 18 años.

Ser divertido no significa que no se sea serio, ha explicado el flamante alcalde, un experto en relaciones internacionales desde que, en un programa de radio, se dedicó de manera obsesiva a llamar a la Casa Blanca, la CIA y el FBI para interesarse por la cartera que acababa de extraviar.

El humorista Coluche se presentó a las elecciones presidenciales de Francia en 1981 y Frank Zappa, el músico de rock, a las de 1992 en Estados Unidos. Ninguno de los dos llegó muy lejos. Cómo estarán las cosas en Islandia -sus bancos colapsaron en 2008-para que el éxito de Gnarr haya sido tan espectacular.

EL PAIS
03/07/2010

Més origens...

Missing

No només el so de les Vuvuzeles, un mundial que es juga a Sudpafrica.... sense cap espectador de color..

No hi ha legos negres!!