Fa tot just un any aquest blog va ser creat amb la humil tasca de fer fracassar qualsevol intent de notorietat per part del penós blog del Ramon, així que tenia un objectiu ben definit i una esperança de vida no massa llarga, només la necessària.
Resulta però que el blog del Ramon és com les males herbes, mai moren, així que el que en un principi havia de ser una experiència breu ha arribat a un any de la seva creació, i per tant, ja no pot continuar tenint el simple i provisional nom de Gary's Blog. Conseqüentment em veig obligat a la difícil tasca d'aconseguir una nomenclatura apropiada per al paper referencial dins la blogsfera que ha anat assumint aquesta bitàcora al llarg del seu primer any d'existència.
Obro doncs una ronda de consultes amb l'objectiu de tenir un nom definitiu a començaments de Març. Durant 2 o 3 setmanes espero que es proposin els candidats a nom per al blog, i després aquestes propostes hauran de passar un procés de selecció fins que quedin uns pocs candidats finals que arribaran a una gran final, on es decidirà el nom per votació popular.
Seria interessant que les propostes tinguessin alguna relació amb la meva persona, aquest blog o no.. Però si que estaria bé una justificació de la frase (o un subtitol)...
Tuesday, January 30, 2007
Monday, January 29, 2007
Visionaris
Hi ha gent que té un do, de la oportunitat, crec que se l'anomena. Una d'aquestes persones deuria ser Herbert Hoover, president dels EEUU entre 1929-1933.
"un pollastre a cada casola i dos cotxes a cada garatge"
(promesa electoral)
"En America hoy en dia, estamos más cercanos al triunfo final sobre la pobreza que nunca antes en la historia de cualquier tierra."
Sunday, January 28, 2007
El cine del futur
No hi ha perill, tot i la decadència de Hollywood el futur del cine està garantit. Un futur asiàtic que sorprenentment no ve de Corea, Hong Kong o Japó.
Friday, January 26, 2007
Alternatives a l'estudi
PROFESOR SARABA - GRAN VIDENTE
Resuelve tus problemas, Especialista en trabajos de amor, dinero, exámenes, suerte, negocios, brujería, juegos, protección.
Trabajo serio, rápido, eficaz y con total discrecion. Garantizado 100%. Resultado en 1 semana.
Em queda el dubte de com solucionaria el meu problema d'examens. Si el resultat és en una setmana que farà? Em farà classes de repàs durant aquets dies? Farà vudú al professor? I si ho fa mirant el futur?
Professor Saraba
-A quin dia i hora tens l'examen?
Jo
- El dia xx a les xx:xx. L'examen és de l'assignatura xxxx.
Professor Saraba
- Molt bé, tens algun objecte relacionat amb l'assignatura?
Jo
- Tinc el llibre i els apunts. Servirà?
Professor Saraba
-Molt bé, agafem-ho tot per estar-ne més segurs. -
Agafa els apunts i el llibre, decapita un pollastre i els rega amb la seva sang, tira unes herbotes, escup a sobre i ho crema tot. Posa els ulls en blanc i comença a recitar les pregutnes. Quan està a mig examen ( no arriva a l'aprovat) es para i em diu que la sessió s'ha d'allargar més, que he de pagar més vaja. Vaia cabró. No tinc més remei, així que pago i em diu la resta de l'examen. Almenys, si trec matricula recupero algo de pasta..
Jo
-I aquestes respostes que em dones, són bones?
Professor Saraba
-Són del millor alumne de la classe, el que fa les respostes més curtes-
MERDA! I m'he quedat sense apunts!
Thursday, January 25, 2007
Estudiant
El individualismo metodológico (hormigas, ratas, avispas y seres humanos) y la bioeconomía
La teoria bioeconómica (MAGEE 1993) proporciona una teoría general que es útil para la elección pública porqué explica la ciencia económica y política en un simple marco. (...)
La bioeconomía es una teoria basada en la jerarquía. Unos experimentos han demostrado lo que decimos: 20 gallos juntos en un mismo lugar por primera vez, se han implicado en una fuerte pelea durante más o menos una hora, hasta qe se determina el orden, desde 1 a 20. Luego, cuando surgen los conflictos, cada gallo cede ante el superior y domina al inferior. El orden jerárquico es mucho más que un proceso social. Cuando los recursos disminuyen, el gallo número 20 es el primero en morir, el 19 el segundo, etc. El orden es un orden de supervivencia.
(...) Los animales deciden de quién a quién redistribuir la riqueza una vez el orden ha sido establecido. Después se gastan pocos esfuerzos en batallas redistributivas para la mayor parte de las especies. Las especies con bajos costes de transacción experimentan una mayor supervivencia, com hacen las naciones.
Teoria de la interacción social (una mas de bioeconomía)
Los humanos son, en general, más cooperativos mientras los animales son mas egoístas. (...)
CIPOLLA (1990), sin embargo, se refiere al comportamiento estúpido de los humanos, que es aquél que perjudica a los demás sin beneficiar en la misma medida al causante del mal.
(...) Las relaciones cooperativas pueden parecer horizontales, pero las relaciones políticas son verticales, en el poder, los derechos y la redistribución. (...)
Cooperación vs egoísmo es lo que distingue a los humanos de los animales. De hecho, también esto es una diferencia entre los países avanzados y los países en desarrollo. Los países avanzados protegen mejor a los ciudadanos del comportamiento predador y parasitario.
Según Magee, si se dividen las estrategias de supervivencia en r i K (r=ratas, insectos, peces, anfibios; K=pájaros, mamíferos, hombre), los r estrategistas se caracterizan popr tener estrategis vitales básicamente oportunistas, vidas cotrtas, muchos descendientes, bajos niveles de cuidado de los padres a los hijos, y cuerpos de pequeño tamaño. Las especies K tiene estrategias vitales básicamente sedentarias, larga vida, pocos hijos, una gran atención de los padres y cuerpos de tamaño grande. En general, los estrateguistas r habitan en medios variables, mientras los K lo hacen en medios estables.
(...)
Política económica y decisiones públicas
Jordi Bacaria i Colom 1999
La teoria bioeconómica (MAGEE 1993) proporciona una teoría general que es útil para la elección pública porqué explica la ciencia económica y política en un simple marco. (...)
La bioeconomía es una teoria basada en la jerarquía. Unos experimentos han demostrado lo que decimos: 20 gallos juntos en un mismo lugar por primera vez, se han implicado en una fuerte pelea durante más o menos una hora, hasta qe se determina el orden, desde 1 a 20. Luego, cuando surgen los conflictos, cada gallo cede ante el superior y domina al inferior. El orden jerárquico es mucho más que un proceso social. Cuando los recursos disminuyen, el gallo número 20 es el primero en morir, el 19 el segundo, etc. El orden es un orden de supervivencia.
(...) Los animales deciden de quién a quién redistribuir la riqueza una vez el orden ha sido establecido. Después se gastan pocos esfuerzos en batallas redistributivas para la mayor parte de las especies. Las especies con bajos costes de transacción experimentan una mayor supervivencia, com hacen las naciones.
Teoria de la interacción social (una mas de bioeconomía)
Los humanos son, en general, más cooperativos mientras los animales son mas egoístas. (...)
CIPOLLA (1990), sin embargo, se refiere al comportamiento estúpido de los humanos, que es aquél que perjudica a los demás sin beneficiar en la misma medida al causante del mal.
(...) Las relaciones cooperativas pueden parecer horizontales, pero las relaciones políticas son verticales, en el poder, los derechos y la redistribución. (...)
Cooperación vs egoísmo es lo que distingue a los humanos de los animales. De hecho, también esto es una diferencia entre los países avanzados y los países en desarrollo. Los países avanzados protegen mejor a los ciudadanos del comportamiento predador y parasitario.
Según Magee, si se dividen las estrategias de supervivencia en r i K (r=ratas, insectos, peces, anfibios; K=pájaros, mamíferos, hombre), los r estrategistas se caracterizan popr tener estrategis vitales básicamente oportunistas, vidas cotrtas, muchos descendientes, bajos niveles de cuidado de los padres a los hijos, y cuerpos de pequeño tamaño. Las especies K tiene estrategias vitales básicamente sedentarias, larga vida, pocos hijos, una gran atención de los padres y cuerpos de tamaño grande. En general, los estrateguistas r habitan en medios variables, mientras los K lo hacen en medios estables.
(...)
Política económica y decisiones públicas
Jordi Bacaria i Colom 1999
Wednesday, January 24, 2007
Google vs Orwell
Han passat 22 anys des d'aquell 1984 en que la població havia d'estar sotmesa i vigilada per un sistema opressor, pràcticament infalible en la lluita contra la dissidència i el control de la informació. Al no cumplir-se cap de les expectatives, la humanitat va continuar disfrutant tranquilament de la seva existència en llibertat, sense adonar-se com, lentament, una versió cool del Big Brother, anomenada Google, es feia amb el control absolut de la informació. I el pitjor és que aquesta no quedava en mans de persones amb obscures intencions, sinó d'algoritmes, inalterables i infalibles.
Aquest és el futur del 2015. I es diu EPIC.
Vist aquí, és aquest el futur de la informació?
Aquest és el futur del 2015. I es diu EPIC.
Vist aquí, és aquest el futur de la informació?
Monday, January 22, 2007
2027
El 18 de gener del 2027 tot el planeta està a l'expectativa d'un nou i espectacular invent.
La nova Gillette Ultra. Es formen aglomeracions a les portes de les botigues, la gent s'impacienta, tothom vol ser el primer a afeitar-se amb la revoluciònaria Gillette Ultra, en questió de minuts s'esgoten les existències a tot el món.
Què és el que ha provocat aquesta bogeria colectiva? Resulta que el culpable d'això és una jove promesa del departament de Recerca, desenvolupament i innovació de la multinacional. Després d'haber-se gastat milers de milions de dolars en investigació, una becària del departament va tenir la brillant idea: Afegir una fulla més a la maquineta d'afeitar.
Amb aquesta catorzena fulla, la màquina garanteix un apurat perfecte, eliminant tota resta de pel, mentres que dona peu a la resta de productes de la marca especialitzats el tractament de les petites ferides que surten molt de tant en tant (desinfectant, coagulants, regeneradors de la pell...).
Així, la marca Gillette espera amb la seva màquina de 14 fulles recuperar el liderat al sector, que havia perdut enfront Wilkinson i la seva màquina de 10 fulles radioactives que eliminaven el pel sense necessitat de contacte, només acostant la màquina a la pell. El futur ja no sembla tant clar per Wilkinson, denunciada per varies associacions de consumidors pels suposats efectes secundaris del seu producte estrella i veient perillar ara el seu lideratge del mercat.
(...)
---------------------------------
Màquines Gillette des del 1901:
La nova Gillette Ultra. Es formen aglomeracions a les portes de les botigues, la gent s'impacienta, tothom vol ser el primer a afeitar-se amb la revoluciònaria Gillette Ultra, en questió de minuts s'esgoten les existències a tot el món.
Què és el que ha provocat aquesta bogeria colectiva? Resulta que el culpable d'això és una jove promesa del departament de Recerca, desenvolupament i innovació de la multinacional. Després d'haber-se gastat milers de milions de dolars en investigació, una becària del departament va tenir la brillant idea: Afegir una fulla més a la maquineta d'afeitar.
Amb aquesta catorzena fulla, la màquina garanteix un apurat perfecte, eliminant tota resta de pel, mentres que dona peu a la resta de productes de la marca especialitzats el tractament de les petites ferides que surten molt de tant en tant (desinfectant, coagulants, regeneradors de la pell...).
Així, la marca Gillette espera amb la seva màquina de 14 fulles recuperar el liderat al sector, que havia perdut enfront Wilkinson i la seva màquina de 10 fulles radioactives que eliminaven el pel sense necessitat de contacte, només acostant la màquina a la pell. El futur ja no sembla tant clar per Wilkinson, denunciada per varies associacions de consumidors pels suposats efectes secundaris del seu producte estrella i veient perillar ara el seu lideratge del mercat.
(...)
---------------------------------
Màquines Gillette des del 1901:
- Safety razor (Gillette Safety Razor 1901)
- Razor marketed specifically to women (Milady Décolletée, 1916)
- Razor dispenser (1946)
- Stainless Steel blades (Super Stainless, 1963)
- Double-blade razor (Trac II, 1971)
- Disposable double-blade razor (Good News!, 1971)
- Razor with a pivot point (Atra, 1977)
- Razor with a lubricating strip (Atra Plus, 1985)
- Razor with spring-loaded blades (Sensor, 1990)
- Razor with microfins (Sensor Excel, 1995)
- Razor with three blades (Mach3, 1998)
- Razor with battery power (M3Power, 2004)
- Razor with five blades (Fusion, 2006)
- Razor with rear trim blade (Fusion, 2006)
Thursday, January 18, 2007
Bobby
Entre l'informe del Banc Mundial pel desenvolupament del 1991 i el del 2000 vaig poder fer una escapada per poder veure Dias de Cine. Em van quedar gravats al cervell els noms de dues películes que fa temps que em desperten la curiositat. Apocalypto i Bobby. Les dues tracten del mateix, la fi de la civilització. Citava Gibson una frase d'un historiador que deia algu així com que perquè una civilització sigui conquerida (o sotmesa o aniquilada..no ho recordo) abans havia de passar per un procés d'autodestrucció.
Començo examens i, per primer cop en 5 anys, estic preparat, amb la feina al dia i carregat d'optimisme. Aquest cop he evitat el procés autodestructiu, així que espero no ser sotmès (ni aniquilat..). Curiosament dissabte van fer a tv3 una película senzilleta i entretinguda on surtia en Bob Kennedy, allà destacava per sobre dels altres, era sens dubte el personatge més interessant. Segurament per això es mereix la película (i les bales?).
Començo examens i, per primer cop en 5 anys, estic preparat, amb la feina al dia i carregat d'optimisme. Aquest cop he evitat el procés autodestructiu, així que espero no ser sotmès (ni aniquilat..). Curiosament dissabte van fer a tv3 una película senzilleta i entretinguda on surtia en Bob Kennedy, allà destacava per sobre dels altres, era sens dubte el personatge més interessant. Segurament per això es mereix la película (i les bales?).
Wednesday, January 17, 2007
Calcio - soccer - football 2007
Aquests dies he estat enfeinat així que incrementaré la qualitat del blog amb el recurs fàcil. Bé, de fet no he estat enfeinat, només m'he quedat abrumat amb la prespectiva que avui estaria molt enmerdat, sense aconseguir avançar gens de feina...
Historias del Calcio
LOS HEREDEROS DE MULCASTER
Todo era más fácil con la esferomaquia griega o el harpastum de las legiones romanas. Pasaron más de mil años y seguía siendo fácil, fuera con los partidos carnavalescos del medioevo inglés (cientos contra cientos durante toda una jornada), con el soule francés o con el aristocrático y violento calcio florentino (27 contra 27). El asunto consistía en organizar una batalla campal en torno a un balón. Las cosas suelen ser sencillas hasta que alguien teoriza. En el caso del fútbol, el nacimiento de la teoría data de 1581. El culpable fue un extraordinario pedagogo, Richard Mulcaster, que criticó la práctica habitual, consistente, según sus propias palabras, en "amontonar a una multitud de villanos entre espinillas magulladas y piernas rotas", y sugirió algunas modificaciones: "un número inferior de jugadores, organizados en base a zonas y posiciones", con "un maestro de entrenamiento" y alguien que pudiese "valorar el juego, un juez superpartes con autoridad".Intentan combinarlo todo y luego hacen la danza de la lluvia. A veces, llueve. A veces, no
Pasaron tres siglos antes de que la Football Association estableciera, tras unos cuantos tanteos a ciegas (como la prohibición inicial de pasar el balón hacia adelante), las primeras normas reconocibles. Luego llegaron Didí (el brasileño que enseñó al mundo a chutar), la profesionalización, el balón impermeable ligero y la globalización hipercapitalista. Pero Mulcaster había intuido lo esencial: aquel juego rudimentario podía estilizarse y evolucionar hasta convertirse en una actividad científica. La lectura de How to score (Cómo marcar), un libro del físico británico Ken Bray que combina ciencia, historia y fruición, ayuda a entender hasta qué punto el resultado de un partido de fútbol depende de factores oscuros, casi mágicos.
Cuando empieza la temporada hay ya muchas cosas seguras. Los centrocampistas de todos los equipos van a correr más o menos lo mismo, unos 10 kilómetros por partido; los porteros van a ser los jugadores que más tiempo controlarán el balón; habrá un gol cada diez remates o nueve si los delanteros son habilísimos... Lo esencial está predeterminado.
Luego, unos ganan y otros pierden y nunca se sabe realmente por qué. Quien sepa por qué va mal el Madrid, por qué renquea el Chelsea o por qué el Inter parece invencible que levante la mano. La clave, por supuesto, radica en el equipo: cuanto más colectivo el juego, mejor. Vale. El misterio, pues, se esconde en la construcción de un equipo.
Los entrenadores son como los economistas: la ciencia que acumulan sirve básicamente para explicar por qué no se cumplen sus pronósticos. Cuando sí se cumplen, cuando los proyectos cuajan y se encuentran en las manos con una formidable máquina de fútbol, algunos reaccionan con arrogancia, como Fabio Capello o José Mourinho. No es extraño: les ha salido bien una fórmula mágica y se sienten los reyes del mambo.
Otros, más lúcidos, adoptan una sonrisa melancólica. Es el caso de Roberto Mancini. Fue un futbolista rebelde y exquisito y es el tipo más elegante del calcio, posee un yate espléndido y, con sólo 42 años, dirige un Inter implacable. El equipo tradicionalmente más caótico y propenso a las neurosis se ha metamorfoseado, de un año a otro, en una fábrica de victorias de ritmo japonés. Sin embargo, Mancini habla menos que otras temporadas. Parece inmerso en un nirvana triste, como el Frank Rijkaard de los buenos tiempos.
¿Qué puede decir? Sabe lo que ha hecho y que las cosas van bien. También sabe que, habiendo hecho lo mismo, las cosas podrían ir mal. Los herederos de Mulcaster, llegado el siglo XXI, disponen de presupuestos gigantescos, bancos de datos, asesoramiento clínico y jugadores con extraordinarios recursos técnicos. Intentan combinarlo todo y luego hacen la danza de la lluvia. A veces, llueve. A veces, no.
Friday, January 12, 2007
Nip/Tuck
Hi ha poques coses tan exclusives que només les podem
fer les persones, com ensopegar una, dues, tres...i fins a
sis cops amb la mateixa pedra. Aquí en tenim un exemple.
fer les persones, com ensopegar una, dues, tres...i fins a
sis cops amb la mateixa pedra. Aquí en tenim un exemple.
Almenys, per donar un toc realista, el nostre protagonista
ha acudit al una cura intensiva de Bottox que li ha deixat
la cara com Montserrat (pre-esllavissada), així ja dona
la impressió que li van fotre una tunda de veritat, i que els
cops que rep a la película no són tan falsos com els
que rebia en Hulk Hogan (aquest si que era un bon actor).
De totes maneres, per si ens quedem amb les ganes
de recuperar les velles infules de gloria he sentit que també
recuperarà en Rambo (no m'ho creia fins que ho he vist
al Imdb: Rambo IV: Pearl of the Cobra ).
Qui li ha trencat la cara al pobre Silvestre?Wednesday, January 10, 2007
LA BELLA I LA BESTIA
Sovint la programació televisiva ens obsequia amb películes cutres
com les de Seteven Seagal, i tot i així aquests dies són els que més
disfruto de la secció de critica televisiva d'El País. Tot el talent literari i
alegòric dels crítics es transforma en l'equivalent a una arma de
destrucció massiva. Sisplau, que no deixin mai d'emetre pelis de merda.
com les de Seteven Seagal, i tot i així aquests dies són els que més
disfruto de la secció de critica televisiva d'El País. Tot el talent literari i
alegòric dels crítics es transforma en l'equivalent a una arma de
destrucció massiva. Sisplau, que no deixin mai d'emetre pelis de merda.
Sunday, January 07, 2007
Thursday, January 04, 2007
2006 DdC
Ja feia un temps que havia perdut el contacte amb DdC per culpa de canvis d'horari i les desconexions de TV2 a Catalunya, i la pèrdua de Nando Salvà* , però per sort avui he aconseguit veure un recull/resum que han fet del 2006. Si no recordo malament destacaven les películes més interessants de l'any i quatre directors ( Gitai, Gondry, Soderberg i Solonz).
Per primer any des que veig DdC, han afirmat que aquest 2006 ha estat un BON any pel cinema americà, afirmació que segurament es deu al fet que el cine asiàtic no hagi brillat com en anys anteriors : Ni Wong Kar Wei ni Park Chan Wook han estrenat películes i altres directors no han mantingut el nivell.
Segurament estic d'acord amb DdC quan afirmen que Munich és probablement la millor película de l'any, amb uns actors fabulosos (Juli Cesar, James Bond, Hector/Hulk o el Marquès de Sade...) i un director que recupera el seu millor nivell.
Coincidim també en les virtuts de les dues películes de George Clooney (Syriana i Good night and good luck), la grandesa de Michael Mann (Miami Vice) i l'alegria de recuperar un 007 millor del que havia estat mai. M'alegro també per la Palma d'or del festival de Cannes, El viento que agita la cebada (el millor Ken Loach, evitant el pamflet) i una de les meves preferides, Hijos de los Hombres, d'Alfonso Cuarón.
Més indiferent m'han deixat la resta de destacades pel DdC, bàsicament Brokeback Mountain i Crash. I del que m'interessa em queda per veure Factotum i Pequeña Miss Sunshine.
Pel que fa al cine europeu destacat no he vist quasi res, només l'entretinguda Anthony Zimmer i Volver, que no em va emocionar especialment. Però la resta de películes tampoc em criden massa l'atenció: Alatriste, Salvador, Escondido, The Queen, Gravbica o Sophie Scholl.
*Encara m'emociono quan recordo com destroçava l'aburrida Mar Adentro, en contra dels vents i les marees, aguantant les dures crítiques de l'imperi de la bondat i la correcció política...
PD: Bàsicament tot són referències fílmiques i no hi ha cap enllaç a l'IMDB ni a la Wikipedia, perquè serà?
Per primer any des que veig DdC, han afirmat que aquest 2006 ha estat un BON any pel cinema americà, afirmació que segurament es deu al fet que el cine asiàtic no hagi brillat com en anys anteriors : Ni Wong Kar Wei ni Park Chan Wook han estrenat películes i altres directors no han mantingut el nivell.
Segurament estic d'acord amb DdC quan afirmen que Munich és probablement la millor película de l'any, amb uns actors fabulosos (Juli Cesar, James Bond, Hector/Hulk o el Marquès de Sade...) i un director que recupera el seu millor nivell.
Coincidim també en les virtuts de les dues películes de George Clooney (Syriana i Good night and good luck), la grandesa de Michael Mann (Miami Vice) i l'alegria de recuperar un 007 millor del que havia estat mai. M'alegro també per la Palma d'or del festival de Cannes, El viento que agita la cebada (el millor Ken Loach, evitant el pamflet) i una de les meves preferides, Hijos de los Hombres, d'Alfonso Cuarón.
Més indiferent m'han deixat la resta de destacades pel DdC, bàsicament Brokeback Mountain i Crash. I del que m'interessa em queda per veure Factotum i Pequeña Miss Sunshine.
Pel que fa al cine europeu destacat no he vist quasi res, només l'entretinguda Anthony Zimmer i Volver, que no em va emocionar especialment. Però la resta de películes tampoc em criden massa l'atenció: Alatriste, Salvador, Escondido, The Queen, Gravbica o Sophie Scholl.
*Encara m'emociono quan recordo com destroçava l'aburrida Mar Adentro, en contra dels vents i les marees, aguantant les dures crítiques de l'imperi de la bondat i la correcció política...
PD: Bàsicament tot són referències fílmiques i no hi ha cap enllaç a l'IMDB ni a la Wikipedia, perquè serà?
Monday, January 01, 2007
2007
Fent un ràpid balanç l'inici del 2007 ha complert la majoria de requisits dels últims anys:
-Pèrdua substancial de memòria
-Impossiblitat d'entrar a casa
-Pèrdua de mòbil
-Estarracada amb la bicicleta, on miraculosament jo surto més sencer que la bici
-Altres coses extranyes
En definitiva el 2007 no hauria d'anar substancialment diferent del 2006, el que m'incita a preguntar-me si això és bo o és dolent...
-Pèrdua substancial de memòria
-Impossiblitat d'entrar a casa
-Pèrdua de mòbil
-Estarracada amb la bicicleta, on miraculosament jo surto més sencer que la bici
-Altres coses extranyes
En definitiva el 2007 no hauria d'anar substancialment diferent del 2006, el que m'incita a preguntar-me si això és bo o és dolent...
Subscribe to:
Posts (Atom)