Josep Fontana vs Enric Gonzalez

Enric Gonzalez és un gran periodista. Amb alguns defectes, per exemple és de l'Espanyol. Sempre m'ha agradat molt llegir-lo, però just quan entrevista a un gran historiador com Josep Fontana (el seu Introducció a l'estudi de la Història és el primer llibre que vaig fotocopiar sencer durant la carrera) és quan més perdut sembla. Em sorpren que en una d'aquelles temàtiques que no comparteixo el punt de vista de Gonzalez el seu punt de vista no només em sembla esbiaixat, sinó presoner de tòpics i prejudicis, un nivell per sota del que li atribueixo habitualment. I m'entristeix pensar que potser sóc jo, que en les que sí coincidim jo només hagi resultat ser un palmero sense criteri. Almenys, de Fontana em quedo amb tota l'entrevista, en dues paraules IMPRESCINDIBLE. PD: RB, busco arguments per opinar sobre Jaume Vicenç Vives.

Gangnam Style

Ho sé. Quan ho hagueu vist us preguntareu com heu pogut viure tants anys sense coneixer l'autèntic Gangam Style.

Deures pendents

I quatre anys després de treure'm la llicenciatura, apareix el nostre Economista Exiliat per recordar-nos que el nostre deure era,també, dubtar.

Tertulies de bar

Vivim en una època tramposa, per un costat tenim tanta capacitat d'abocar-nos al món que se'ns fa impossible assolir mínimament alguns dels desitjos als que ens veiem abocats. Però la mateixa modernitat que ens confon i bombardeja amb desitjos i necessitats ens ofereix els succedanis per a tranquilitzar les nostres ànimes. Decathlon, Zara, Ikea.. podem fer una mica de tot i ser feliços en la mentida. 

A mi la trampa em funciona, i un exemple palmari n'és l'Imdb. Fa anys que no em passo l'estiu mirant pelis de matinada a La 2, ja no passo l'estona esperants als titols de crèdit ni gasto calers en revistes, però la meva reputació de cinèfil continua intacta. 

I un cop crescudet, la meva versió seriosa ha d'aparentar ser economista, però això mereix una dedicació i esforç, especialment cada cop que alguna notícia o debat d'actualitat amaga una possibilitat potencial de deixar-te en evidència. 

Per això avui estic content, ja que he trobat el meu Imdb de les tertulies sobre fiscalitat, el Xuriguera de consulta ràpida, la pedra rosseta dels debats de bar. S'ha acabat aguantar els debats facilons, la demagògia barata sobre "els impostos més alts", callat mentre penses "això ho he de mirar". Tertulià, periodista, o Julia Otero, s'ha acabat el xollo.

Sense idea de què fer per vacances

Declivis i assalts al poder

Llegint l'interessantíssim "El declive de los dioses" de Mariano Guindal em trobo amb un nom que em sona:

El redactor jefe de "La Vanguardia" Manel Pérez tuvo acceso al informe del fiscal y publicó una amplia historia, en la que estaban implicados el entonces secretario de Estado de Hacienda Estanislao Rodriguez-Ponga, como autor de un manual para facilitar la evasión fiscal y José Ignacio Goirigolzarri responsable de los pagos ilegales a los políticos latinoamericanos. 

Com no podia ser d'altra manera, per arribar tant amunt no es poden tenir les mans netes. Trobo curiós que quan aquest senyor va ser notícia no sortís per enlloc aquest passat, però és que de fet ha exercit sense cap problema durant anys. Però hi ha nivells on aquests actes no es consideren a nivell de justícia, sinó de poder i interessos d'estat:
Com explica el mateix llibre, tota l'expansió inversora espanyola a sudamèrica, va estar regada de suborns:

Con aquellas cuentas (del BBV) se constituyó un "fondo de reptiles" que fue utilizado para comprar favores políticos en Colombia, Perú, México y Venezuela. (...) En junio de 1999 Repsol se hizo con el control de la petrolera estatal argentinaYPF, (...) gracias a las regalías y a las generosas aportaciones que se hicieron a la campaña del peronista Carlos Menem. (...)También se denunció pago de comisiones en la compra de Aerolíneas Argentinas por parte de Iberia; aunque la más sonada fue el pago de 900 millones de dólares en sobornes por parte del presidente de Telefónica Juan Villalonga para hacer-se con el control de Telefónica Argentina. 

 El més trascendent però, és que la trama d'interessos i poders creuats i enfrontats porta a un desenllaç ben trist:

Si ETA abandonaba las armas, el BBV se fusionaba con Argentaria e Iberdrola con Repsol (ambas participadas por el banco vasco), se lograría una fuerte soldadura entre Euskadi y España. La trascendencia de la operación era enorme. 

(...) 

La oposición sospechó que el gobierno conocía la existencia de las cuentas opacas y se guardó una carta decisiva en la bocamanfa. Dio carrete a Ybarra y Uriarte, aceptando todo lo que querían, y cuando se tragaron el anzuelo tiraron del sedal. (..) lo único qu ebuscaban Aznar y Rato era dominar el primer banco del país para llevar adelante su plan de controlar las primeras empresas (Telefónica, Repsol, Endesa, Iberia y el BBVA) cuando perdiesen el gobierno. Fue un auténtico "golpe de Estado" civil encubierto.

Sortides a la crisi

La crisi s'allarga i muta, es transforma en una hidra capaç d'introduir-se a les nostres vides de forma traumàtica.
Però cuatre anys després de la caiguda de Lehman Brothers alguna cosa hem après, visualitzem millor les sortides de la crisis i com a tal mirar d'anticipar-les.
I com diuen que la història és cíclica, la sortida la trobem mirant enrere, tornant a les essències.
I que hi ha més essencial per un català que el pa amb tomàquet?
Aquest ha estat el meu primer pas per a sobreviure a la crisi: garantitzar el subministrament de pa amb tomàquet.
I com podeu comprobar amb la seguüent guia visual, sembla que la crisis, almenys per al que afecta al tomàquet, està  més a prop del final.

 

   

Londres 2012

A quin geni del màrketing se li va ocorrer? No m'estranya que els pròxims jocs vagin al Brasil.

Gustos de maduresa

Amb l'edat les persones ens anem refinant, pulim els nostres criteris i comencem a apreciar coses que mai hauriem pensat. I no parlo de vi o cervesa, em refereixo a començar a dedicar més temps a alimentar l'ànima. Però tampoc cal passar-se. Per això existeixen la televisió, els resums, internet i el millor de tots ells junts: Les llistes. Una obra mestra del diable, l'instrument perfecte capaç d'estalviar-nos el temps, la dedicació i el criteri necessaris per a coneixer qualsevol cosa. Gràcies a elles qualsevol pot aparentar opinió formada de quasi tot. El pròxim cop que ens trobem pregunteu-me sobre òpera.

Xtapolapocetl i la lliçó moral

Retallades, augment de la matrícula als estudiants, però tranquils, sempre ens quedarà un raconet per un cap gegant. 

 It's a 3000-year-old carved head of Xtapolapocetl
(...)
The family eat dinner on TV dinner trays, watching the giant head do nothing.

Homer: "Save a guy's life, and what do you get? Nothing! Worse than nothing! Just a big scary rock." 

Bart: "Hey, man, don't bad-mouth the head." 

Marge: "Homer, it's the thought that counts. The moral of the story is a good deed is its own reward." 

Bart: "Hey, we a reward. The head is cool." 

Marge: "Then... I guess the moral is no good deed goes unrewarded." 

Homer: "Wait a minute. If I hadn't written that nasty letter, we wouldn't've gotten anything." 

Marge: "Well... Then I guess the moral is the squeaky wheel gets the grease."

Lisa: Perhaps there is no moral to this story.

No eren més que sicaris

Si los castillos marcaron la creciente oleada de revueltas sociales que recorrió muchas regiones en Francia al acercarse el Milenio, también lo hicieron los grupos de sicarios enfundados en una cota de malla que se contrataron para guarnecer-los. Cnichts , como se llamaban en inglés, o "caballeros" (knights) un nuevo y amenazador orden social. 

                MILENIO: EL FIN DEL MUNDO Y EL ORIGEN DEL CRISTIANISMO
                Tom Holland

PD: Tot i que m'agrada molt Tom Holland no he llegit el llibre. Fullejant-lo quan va sortir em va fer tanta gràcia el concepte subratllat que ho vaig fotografiar amb el mòbil. La foto, i el recordatori sobre llegir el llibre es van perdre enmig d'altres inmediateses...

No us he dit mai..

-Pero tú, solo por curiosidad, ¿tú realmente crees que estás esperando al Mesías? Berko se encoge de hombros, indiferente a la pregunta, sin quitar la vista del rastro que van fejando los chanclos negros en la nieve. -Es el Mesías-dice-. ¿Qué otra cosa vas a hacer más que esperar? El Sindicato de policía yiddish Michael Chabon

..com m'agrada aquest llibre?

L'amic Krugman

Des de diferents llocs em comparteixen aquesta notícia.

No és tan fàcil? Doncs fes-ho tu!

Això és el que ens proposen des del departament d'Economia i Coneixement.

Tanta protesta contra les retallades, doncs prova tu, ciutadà, de cuadrar els comptes!

Però s'ha d'anar amb compte! Per alguna extranya raó, a la que decidim gastar més (o menys) ens surten tot de warnings que ens avisen de la nostra irresponsabilitat.

Per exemple si tenim l'estúpida idea d'augmentar el pressupost en eduació ens avisa que "Atenció! (...) el país també té altres necessitats." Si disminuim molt els serveis socials hem de saber que "Atenció! Recorda que algunes actuacions són de prestació obligatòria segons la llei i per tant no es poden reduir sense canviar les lleis." Gran argument de pes per no fer-ho (la mandra d'haver de canviar lleis).
 Però ULL! Que si per alguna estúpida raó es volen pujar les prestacions, hem de tenir en compte que "Atenció! Un increment massa gran i generalitzat dels ajuts públics pot desincentivar l'esforç personal." També podem mirar de pujar els impostos o aplaçar el deute, però amb iguals avisos que apel·len a la nostre responsabilitat i/o mala consciència.

 El que em meravella de tot plegat és que, per alguna misteriosa i divina raó, els nivells d'equilibri de partida (del pressupost 2012) són neutres, no tenen efectes sobre la població, no surt cap avís que ens digui "gastant això en seguretat no tindràs prous policies per protegir els banquers del BCE i hauràn de venir forces del país veí" o "Gastant així en sanitat t'operaran les catarates quan el teu net en començi a tenir.. o t'ho paguis"...

 Bé, us ho recomano, no deixeu de jugar-hi i sentir-vos Conseller per un dia.

PD: És evident que falten opcions tipus reclamar més diners a Madrid, buscar sortides miraculoses amb inversions ludopates o imprimir els teus propis bitllets, però suposo que la banda ampla espanyola no suporta un nivell tan alt de variables..

No m'esperava menys

Han shot first

George Lucas és un impostor. La indústria cinematogràfica no es podia permetre deixar escapar el potencial d'un creador capaç de marcar més d'una generació de futurs consumidors, de forma que acabada les primeres pel·lícules d'Star Wars el van segrestar i substituir per algú més propens a fer-nos passar per caixa. I l'home no ha arribat a la lluna. I el Titànic no es va enfonsar. Històries creïbles, i en aquest cas desitjables:

 

Lamentablement em temo que l'autèntic Lucas no tornarà per lluitar per defensar i recuperar el seu llegat un cop no sigui massa tard (ja ho és?). Tot vé de dos articles que em passen sobre com George Lucas ha estat (i segueix) capaç d'ensorrar i corrompre la infància de tanta gent. "Y efectivamente, el niño interior de muchos de nosotros quedó reducido a cenizas aquel día infausto, el día en que descubrimos que George Lucas sólo nos quería por nuestro dinero." Fa mal veure com ens roben el passat:

Tot i que ho intentin borrar, en Han Solo va disparar primer

   

Fins on arribarà el monstre?

"El compressor d'escombraries va disparar primer"

 

"El panell de control va disparar primer"

Batumi

No tinc molt clar quin és el model: Barcelona, Benidorm, Monaco, Eivissa?

Diputació en flames

Durant unes quantes hores, tot semblava diferent...

 29 de Març de 2012

Sobre gobernança

Aristotle asked three seemingly simple questions: Who governs? How do they govern? What are the results of their stewardship? These remain the fundamental questions of politics.* 

Aquesta cita tan molona és la que vaig trobar preparant el treball de fi de màster. 
Tan molona que al final el treball el vaig fer sobre gobernança i resultats. 
I vaig tenir claríssim que jo també la robaria per  començar el treball. 
Finalment el treball va quedar diluït en moltes coses, la majoria poc interesants, els minuts escassos i la cita es va quedar on moltes altres il·lusions. 

Vaig perdre molt temps en aquel treball... 

Però hi vaig guanyar una cita al·lucinant!!

*Heidenheimer, A.J., Heclo, H. and Adams, C.T. (1983) Comparative Public Policy:
The Politics of Social Choice in Europe and America (London: St. Martins
Press).

Aquella sensació (II)

 .. que els canvis deixen tanta gent enrere..

Aquella sensació.. (I)

.. que hi ha coses que es mouen tan i tan ràpid..

Tbilisi

Stepantsmida (Conegut com a Kazbegi)

 

Mestia - Capital de Svaneti

Sarpi - Frontera de Geòrgia amb Turquia

 

Canvi de model

¿Qué fue de la construcción? es pregunten aquí. 

I es pregunten si "todavía parecería aventurado hablar sobre si nos dirigimos hacia un nuevo modelo productivo o si por el contrario no estaremos simplemente removiendo los rescoldos del anterior". 

Però allà on aquests esforçats analistes no s'atreveixen a aventurar conclusions ("todavía es pronto para hablar del futuro de nuestro modelo productivo") jo em trobo en condicions d'obrir una finestra a l'esperança: el model productiu està canviant, i ho fa cap allò que més ens ajudarà al reequilibri comercial: Les exportacions. 

 Exportacions? De què? Doncs d'allò que millor se'ns dona: El pelotazo urbanístic i l'obra pública, com vaig poder comprobar aquest estiu.

 A la Geòrgia profunda, construint l'ajuntament de Mestia (com es pot veure al cartell) en una regió turística en ascens (Svaneti).

 Com toca. Obrint nous mercats en l'Àsia emergent (bé no és del tot emergent i, pel vostre benestar, no li digueu mai a un Georgià que el seu país és a Àsia).

Veieu com ens en sortirem!

Enhorabona

Estic d'enhorabona.

Feia temps que no em topava amb algun bloc que m'incités a retornar mica en mica a l'activitat.
Deixar-se arrosegar per la inmediatesa del twitter ha estat massa temptador.
Però des de punts tan dispars del planeta m'ha arribat per fi una bona patada al cul. Un bon cop que m'ajuda a  enfrontar-me de nou a la incomoditat de blogger, agafar impuls per compartir algunes cosetes i fer alguns petits canvis.

Prou de palla, que tampoc no escric prou bé per a jugar amb la curiositat, així que no perdeu temps i disfruteu d'aquesta nova visió inspiradora:

El primer que em va inspirar i el seu successor. Al cap de poc va servir per insiprar-ne una versió local.
I per últim, un bloc menys inspirador, més feixuc i el que és pitjor: sense fotos.
Bè, almenys és en català oh.. wait!

Tots els camins porten a Roma?

Doncs mirem-ho al google maps de fa 2000 anys:

http://omnesviae.org/

Oportunitats per despedides de solter al delta del Llobregat

Alguns punts de vista sobre Eurovegas, en l'ordre en que els he anat llegint:


D'un economista (1)

D'un politòleg

3 articles d'un geògraf especialitzat en turisme.

D'un tertulià de ràdio o economista (no ho tinc molt clar).


(1) Del que rescato dos respostes a comentaris:

1) Lo de los 261.000 puestos de trabajo es mas falso que un duro de cuatro pesetas. En todas Las Vegas trabajan en casinos 102.000 personas. Dobla el numero para incluir hoteles y cosas semejantes y aun asi te quedas en 200.000 personas. Y el complejo de Madrid jamas llegaria al tamaño de TODAS Las Vegas.
2) Los puestos de trabajo que se creen tienen un coste de oportunidad: cada euro que nos gastamos directa o indirectamente en ayudas es un Euro con el que se impone al contribuyente español (hoy o con impuestos futuros) y que por tanto reduce la demanda en otros sectores de la economia. La evidencia en EEUU es que los puestos de trabajo creados por un, por ejemplo, estadio de futbol, no compensan los puestos de trabajo perdidos por los impuestos para financiarlo.

Però en el fons, per molt que em formi una opinió, aquesta mai podrà competir amb el desig ocult de viure tot d’aventures esbojarrades d’una escapada a Las Vegas a Viladecans!
Gràcies per tot Hollywood (i Friends).

Dir no

Dins del meu Top de llibres preferits inclouria sens dubte "Medianoche en Sicilia" del meu adorat Peter Robb.

Entre altres històries el llibre explica un moment amb certa trascendència en la germinació moderna de la màfia al llarg de la segona meitat de segle. Des d'abans del fi de la segona guerra mundial i els primers anys de postguerra els cacics i bandolers locals (veure Salvatore Giuliano) van extendre xarxes de negocis il·legals aprofitant la situació excepcional que vivia Sicilia com a primera zona "alliberada" i la reconstrucció de la societat de postguerra.
Però dins del crisol d'aquest món de postguerra els enfrontaments polítics entre oligarquia, moviments obrers i camperols, màfia i autoritats eren habituals per aconseguir un rol predominant en el nou estat en construcció.

Un d'aquests moments va ser el dia en que Luciano Liggio i un complice seu van obligar, lupara en mà, a desfilar al principal sindicalista del poble de Corleone, el principal obstacle públic per al seu control del poble i, despres de passar per enmig del poble, el van executar.

Recordava el llibre com, anys més tard, un dels veïns del poble recordava, amb arrepentiment i nostàlgia, com aquell va ser un moment clau. Només havien de sortir de les seves cases i dir no. Però ningú va dir res, Liggio va apoderar-se sense obstácles de Corleone, i els seus successors, Salvatore Riina i Bernardo Provenzano de mig país, desafiant al propi estat.

Avui, a València, es va perdre una oportunitat de dir no.

En un moment com aquest, i després d'haver vist el que hem arribat a veure, avui existia la oportunitat d'ensenyar que la connivència amb la corrupció es paga.

Però aquesta línea ja l'hem creuat, amb sort algú posarà una nova línea i dirà no, però potser ja estarà massa enllà, de fet potser ja estem massa enllà.

La trascendència del missatge és realment rellevant, però suposo que la batalla ja l'havíem perduda quan Camps (ja imputat) va guanyar per majoria absoluta.

Antologia d'en Pickles

Qui és en Pickles?

Per aquells que no ho sapigueu, en Pickles és un gos.
És el meu gos.
De fet no ho és encara, i potser no ho serà mai, ja que, com a fruita madura, caurà en mans d'alguna persona propera i estimada.

En Pickles és un Corgi Galès de Pembroke, i com a bon gos pastos és actiu i intel·ligent, i segons la wikipedia té una gran personalitat.

Segons la wikipedia és l'onzena raça de gossos més inte·ligents segons una escala feta per un burro que es va oblidar de posar-hi el que sens dubte és el més intel·ligent de tots: el gos d'atura català.

Però per a vida urbana un gos d'atura català és massa gros, a més del seu caràcter fort envers els altres gossos, així que un gos casi igual d'intel·ligent, amb fama de familiar i (sobretot!) que no deixi pèls per tot arreu és el millor que es pot demanar.

No us convenç?
Mireu



A més resulta que el Corgi Galès és la marca de gos de l'Ein, personatge d'una de les meves sèries d'anime preferides: Cowboy Beebop.



Perquè Pickles?
Doncs no ho sé, és un nom de gos que ha sorgit de forma misteriosa (crec que d'algun capitol de minoria absoluta), però que resulta que, després d'una breu recerca, té la seva importància en la història.. del futbol.




Perquè en Pickles va ser ni més ni menys qui va recuperar al 1966 la copa Jules Rimet, que habia estat robada pocs dies abans de l'inici del mundial de futbol que s'estava a punt d'iniciar a Anglaterra.



Més motius de perquè un Corgi? Només cal veure com salta a la piscina:




I un resum de les maravelles d'aquest magnífic animal:



Gràcies per les vostres felicitacions, sé que en Pickles és un animal fantàstic, llàstima que de moment haurem d'esperar una miqueta abans de tenir-lo amb nosaltres..