Correspondències: universitat (II)

I més:

La gent es queixa que privatitzar/mercantilitzar/liberalitzar/externalitzar els estudis universitaris és una sentència de mort per les ciències humanes i totes aquestes coses que no tenen valor professional més enllà d'unes poques feines de professor universitari que perpetuen l'espècie o altres éssers que depenen de la subvenció pública o del grup PRISA.

La qual cosa em sembla certa.

Observi's que asfixiar els estudis humanístics no és necessàriament una cosa dolenta (i la simpatia que desperten els cineastes espanyols és un bon exemple): després que Harry Potter inspirés la revolta dels estudiants britànics de literatura anglesa (http://www.lrb.co.uk/v32/n24/joanna-biggs/at-the-occupation : últim paràgraf), un es pregunta amb raó per què hem de carregar amb aquests paràsits plens de sensibilitat, però mancats de criteri -un problema, d'altra banda, freqüent: http://www.rtve.es/mediateca/videos/20101214/ciudad---psicoanalista---capitulo-13/964810.shtml.

El tòpic, però, és que és una cosa dolenta.

Un envio un article que nega ambdues conclusions i que ara que el Mas Colell és conseller, és la nostra única esperança:

http://www.guardian.co.uk/commentisfree/2010/dec/29/cutbacks-leavis-english-impact-literary-criticism

RB

Correspondències: Universitat (I)

Mai hauria dit que arribaria a valorar la correspondència (en el temps de la missatgeria instantània!) com ho estic arribat a descobrir.
So si es dota de la capacitat reveladora que m'ofereix sovint. Només escric en un correu un parell de frases curtes en hores de feina:

La il·lusió que feia a la gent del Comissionat d'universitats i recerca la promesa d'Artur Mas de que ens faria un departament..

Però a l'hora de la veritat sembla que ho ha tingut ben difícil.. corrien veus que deien que Mas Collell recomanaria el conseller (que ell no entraria de nou en política).. però al final
ha resultat que ens hem reconvertit en un apèndix del departament d'economia, sinó que perdrem el nom i la l'autonomia..

Deperament d'Economia i Coneixement sembla ser que ens direm.Inclourà Economia i el demà ja antic Comissionat d'Universitats i recerca, pel que sembla que passarem a ser una secretaria general i perdrem els pressupostos propis.

En els 7 anys del tripartit els diners destinats a les universitats han augmentat en més de 500 milions d'euros. El rendiment segueix igual. (...)

i et responen un autèntic tractat sobre el tema (val la pena dedicar-hi uns minuts):

No dubto que la universitat pugui funcionar amb molts menys diners (públics) -no calen tants edificis nous, ni calen tantes facultats que ofertin la mateixa carrera amb poca gent, o carreres sense inserció laboral ni interès acadèmic (Benestar Animal, que fan a la UdL), ni tants associats, ni tantes subvencions encobertes a la indústria a través de projectes de R+D, ni tants gestors o aparell administratiu sovint funcionari per tal de garantir un sistema de docència i investigació (bàsica) pública de qualitat.

I en aquest sentit, doncs, no em doldrà que retallin el pressupost. Això per mi seria una sensata estratègia de racionalització, sobretot perquè jo sóc molt escèptic sobre els efectes que pugui tenir augmentar la despesa en R+D -allà tens Finlàndia- sobre el creixement econòmic, i més a curt termini i més enllà dels que té qualsevol tipus de despesa pública (multiplicador etc.), són minsos; i per tant, si s'ha de gastar en alguna cosa, que es gasti en alguna cosa menys regressiva socialment (circumstància que aprofito per dir que no crec ocorri).

Ara bé, jo no sé si la idea que jo tinc del rendiment universitari coincideix amb la teva, del teu cap o del Mas Colell. Per exemple, la gran proliferació d'estades d'investigadors a l'estranger, els incentius a la publicació d'articles en revistes internacionals etc. només han servit, estrictament, per re-orientar la recerca cap a aquests formats, sense alterar-ne el contingut; però des d'un punt de vista formal, es considera un dels grans èxits de la política de recerca espanyola dels darrers anys.

I si és que pel contingut ens guiem, departaments sencers considerats de summa importància -per exemple, Economia, ADE o Periodisme- podrien desaparèixer completament de la faç de la terra sense que minvés ni un xic la qualitat intel·lectual del nostre país.

D'altra banda, el criteri de la producció científica com clau d'èxit es pot aplicar a un grup molt petit de carreres -per exemple, enginyeries- que tranquilament podrien recol·locar bona part dels seus alumnes (i en particular, els que es van perdent els primers anys) en FP avançades si els col·legis professionals tinguessin menys força i el que es volgués, simplement, fos un cos ampli de tècnics per al mercat de treball -en lloc d'una hipertròfia d'alumnes d'elit-, com es fa de fet, a Alemanya.

Però hi ha coses bastant inútils que no es retallent mai, suposo. Gegantisme de la producció, gegantisme dels mitjans: no sé per què ens calia un sincrotó (clar que tampoc sé per què ens calia un AVE, i ambdós es van aprovar a l'últim govern CiU-PP, amb presència de Mas Colell).

I tanmateix, no em sembla que una de les preocupacions del conseller sigui considerar la formació a nivell general com estratègia de racionalitzar costs. Al contrari, les universitats consideren de gran prestigi ésser escindides d'Educació -només cal veure la impopularitat de la ministra que va ocupar breument ambdues carteres, la Cabrera-, mentre que no els fa cap vergonya reorientar-se únicament com un complement al mercat en lloc de baluard d'un tipus específic de coneixement de valor monetari intangible.

Més encara, cal preguntar-se si el mercat ha d'orientar la política de recerca i si això és eficient, en la mesura en què encoratja duplicitats de tota mena (per exemple a través de l'ineficient monopoli de la propietat intel·lectual).

Finalment, i pel que fa a la situació laboral del personal investigador, volent evitar els problemes del règim administratiu (com a mínim de paraula), només s'ha introduït una precarització creixent, bastant desassossegadora de la carrera científica. I aquí la feina de l'actual conseller al govern de CiU també va ser pionera.

Això pel que fa als estàndards de mesura del rendiment de la investigació i de com em sembla que les coses, si milloren, ho faran en aparença i a costa de desvirtuar la universitat.

Però pel que fa a la docència, no tinc més ànims. Recordo la idea de que grans estrelles investigadores fan bons professors quan se'ls deixa caure en paracaigudes, una de les grans aportacions de l'ex-conseller, i no em sembla gaire convincent.

I, sobretot i pel que fa a la docència, el fet que la gent formada no trobi feina al mercat de treball és, en part, culpa de la universitat.

Però, i perdona si em repeteixo és un problema més ampli, d'adequació de tot el sistema educatiu, i no només l'universitari, a les necessitats del mercat de treball i no té en compte el fet que la universitat és un lloc on es manté l'ensenyament de disciplines que no tenen una sortida econòmica, i que això no és una aberració, si no la raó última d'ésser de la universitat.

Ara bé, sobretot:

a) Si la gent no troba feina no és perquè no estigui formada adequadament, com implícitament ja reconeix el conseller, si no perquè no hi ha feines. I aquí les reformes de l'estructura productiva tenen un rol a jugar més important que no pas les de la universitat. Limitar el nombre d'alumnes no eliminarà el problema subjacent (l'atur juvenil, la precarització laboral) si no que el traurà de la vista ja que ara es podrà culpar a la gent que no es forma de no voler estudiar.

Tot això em recorda un article que vaig veure un cop al Financial Times. L'empresa Lego solia distribuir els seus joguets al dia després que li fessin la comanda. Volent retallar costos -no només per centralitzar enviament, si no també per les indemnitzacions per retard- va entrevistar els seus clients sobre la conveniència d'aquest sistema de repartiment, i es va trobar que bona part dels clients no tenien cap problema en que els repartissin avisant amb una setmana d'antelació.

I aquí el gran èxit d'aquesta política: els retards van baixar del 38% el 2005, al 8% el 2008!

Increïble, oi? Clar que segurament tots els enviaments arribaven ara més tard que no ho feien abans, paradoxa de l'estadística!

Doncs igual. Suposo que tornarem l'esperança als joves sabent que ara sí, si estudien, trobaran feina. Clar que potser el que no podran fer mai és estudiar.

Se m'ocorren més exemples, i de política pública. Eliminar les indemnitzacions als contractes fixos per tal d'acabar amb la temporalitat, o homogeneïtzar-los a un nivell baix que redueix efectivament la protecció laboral de la majoria de treballadors (que al cap i a la fi, a dia d'avui, eren encara el 66% a Espanya).

És més:
b) Racionar, a més, el nombre d'alumnes monetàriament, com imagino que es farà, introdueix un sistema que no només és elitista, sinó regressiu socialment. A més que si només els rics són filòsofs o sociòlegs, crec just pensar que es produirà també un empobriment del discurs de la nostraintelligentsia local.

És per això que jo, com a mínim, no espero gran cosa del vostre Departament, a part de retallades que potser són inevitables -al cap i a la fi, per què la universitat ha d'ésser una torre de marfil quan tota la societat se subordina a l'ordre liberal?-, però que certament no espero que resolguin cap dels "problemes" identificats amb el sistema universitari a casa nostra -i en particular, donar oportunitats als joves i augmentar la competitivitat de l'economia per, finalment, incrementar el benestar de tots.

Però qui sap, potser em sorprendreu gratament: de més verdes en maduren.

Una abraçada,

RB

PS. Mira, he trobat la notícia de Lego: http://www.ft.com/cms/s/0/05806aa4-f819-11df-8875-00144feab49a.html#axzz19U9hqbQX . La història amb DHL també és molt edificant: els van dir que es fessin fotre, o en terminologia business-friendly, van arribar a "un pacte de cavallers". I és que qui paga, mana.

Sentència i anàlisi

No he sortit de classe ni he llegit la notícia, que ja tinc a la bústia de correu els comentaris d'un que ja se l'haura llegit tota..

"Sí, sí, està molt ben fonamentada la sentència:

Pàgina 23: "Por otra parte es un hecho notorio y por tanto no necesitado de prueba la cierta y evidente implantación de la lengua catalana en la sociedad de Cataluña".

Aquests madrilenys no podrien ser més descarats!

Encara afegeixen, a la mateixa pàgina:

"Basta para comprobarlo con examinar los estudios [...] sobre los usos lingüísticos de los catalanes en 2008 hechos públicos por el Instituto de Estadística de Cataluña".

Examinem-los!

La diferència entre gent de família lingüísticament catalana i castellana només és d'1.300.000 - http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3162&V4=3163&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B.

Doncs bé: a l'hora de llegir en català, respecte al castellà, desapareixen 1.000.000 de catalans - http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3103&V4=3237&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B.

I a l'hora d'escriure'l en desapareixen 2.000.000 - http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3107&V4=3238&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B

Jo diria que això indica que l'escolarització que prima el català encara és necessària -per no dir que ni tan sols és suficient per evitar la diglòssia: però tranquil, que després d'això caurà el Codi de Consum i la Llei de Cinema: no seran només els d'ICV, sinó també els d'ERC, a lamentar-se que l'obra de Govern desapareix en el no-res al mateix temps que Mas, hipòcritament, se sent honrat de substituir a en Maragall i a en Montilla.

Clar que igualment no es podia esperar una altra cosa, ja ho va dir el Tribunal Constitucional (cito de http://www.abc.es/20101222/espana/castellano-vehicular-cataluna-201012221424.html ):

"La sentencia del Estatut determina que es «inconstitucional y nulo» el artículo 6.2 del texto catalán purgado por el TC debido a «su pretensión de imponer un deber de conocimiento del catalán equivalente en su sentido al que se desprende del deber constitucional de conocimiento del castellano», lo que significa que el conocimiento del catalán de forma pareja al del castellano no es un derecho exigible desde el punto de vista jurídico".

Em sembla, però, que l'únic efecte que això tindrà, i aquí només expresso la meva opinió, sobre la investidura serà que el Mas no es voldrà retratar amb el PP, esmentarà uns quants cops això del "dret a decidir" i apel·larà a la responsabilitat nacional d'ERC i PSC en aquests temps difícils per obtenir la presidència -resultat amb el qual ja podia comptar.

El fet és, però, que fins i tot una persona que considera que els drets nacionals existeixen i són importants com jo està una mica cansat de que ocupin sempre la primera plana. Però com que CiU no pot ignorar la sentència del Suprem -només faltaria- i al mateix temps no el veig gaire capaç de donar suport a un referèndum d'independència suposo que ens trobem davant l'anunci d'una aventura tan absurda com la reforma de l'Estatut: demanar una reforma de la Constitució per que hi encaixem nosaltres, els catalans.

I això és impossible. Pitjor encara: fins ara, a cada bugada perdem un llençol (com s'ha vist amb l'Estatut), i no és especular gaire predir futurs horrors - http://imagenes.publico-estaticos.es/resources/archivos/2010/12/5/1291577616507reformas.jpg .

És més, m'hi jugo un pèsol (http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/303131--el-pesol-del-puyal-.html) que CiU farà servir el victimisme nacional que s'associa amb una odissea d'aquest tipus per aprovar totes les reformes liberals que anuncia (reducció de la despesa social, externalització de serveis públics i supressió d'imposts progressius), i estarà prostituint altre cop la noció de Catalunya, empitjorant així la nostra situació: a nivell nacional, però sobretot -i m'atreviria a dir que més fonamentalment- social.

Curioses dosis de realitat

Algu recordo el mític capitol en que la familia Simpson observa com al circ com un motorosta salta un gegantí tanc d'aigua amb taurons, cocodrils, serps, anguiles i, per arrodonir-ho, el rei de la selva, un lleó..?

Doncs resulta que no podría passar, ja que a la realitat passaría alguna cosa semblant a això:

Val Thorens

Dia brutal, llàstima dels -20 graus a la cota 3000

El Monblanc!

Un que va perdre els esquís...

A mi no m'hi conviden

30 principals

Al moment d'escriure aquestes ratlles, encara no s'ha celebrat la reunió del president Zapatero amb els trenta “empresaris” més importants del país seleccionats amb l'únic criteri d'influència, proximitat i sintonia amb la Moncloa. I quan es publiquin, previsiblement, se'ns dirà que, a la trobada, el cap del govern els ha demanat, per favor, si són tan amables, que tinguin la bondat de fer menys beneficis i d'augmentar les inversions. Com si aquestes decisions es tiressin endavant per criteris de generositat, solidaritat o interès general. Curiosament, aquest llenguatge llastimós que vol inspirar la pietat tal com fa un pidolaire que demana no s'adreça a empreses representatives de l'economia real i productiva (només 4 encaixen totalment o parcial en aquest model), sinó a companyies gestores de monopolis, entitats financeres, serveis públics privatitzats, exclusives, concessionàries i constructores o gestores d'obres, manteniments o infraestructures estatals. Tanmateix, el to del primer ministre és de súplica, quan, en realitat, tots aquests opípars negocis depenen dels privilegis que atorga el poder polític. Repassin i veuran que les llicències i fitxes bancàries, els fons de garantia de dipòsits, els rescats del FROB, les adjudicacions de concursos d'obres publiques, els “reformats” que apugen uns preus contractats inicialment a la baixa amb ofertes temeràries, les tarifes abusives dels serveis públics regulats i dels peatges, les subvencions energètiques o compres a l'estranger, els ajuts a les companyies aèries privades tractades com a estatals i un llarg etcètera són la base de tota una sèrie de negocis que, sense la complicitat governamental, no podrien existir.

En realitat, tot el capitalisme madrileny i aquesta gran trama de l'Ibex-35 no existiria sense els favors i els privilegis d'una casta de mandarins polítics que viuen al servei dels poderosos i, al final del seu trajecte, per la porta giratòria s'incorporen o tornen a un sector pretesament privat, però, realment, de malsana i corruptora barreja d'interessos que haurien de ser legalment i moralment independents i contraposats.

Anem, però, més enllà i, a part de mostrar el lògic estupor de presenciar que qui té el poder democràtic i legítim es rebaixa davant els poders fàctics, que figura que depenen de les seves decisions, no podrem evitar de formular un parell de preguntes. La primera és per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa. Que no ho han entès, encara, al govern estatal, que la creació de llocs de treball passa per les pimes i que és amb les empreses mitjanes dotades de capacitat exportadora i de competitivitat en mercat lliure que cal enfocar les possibles vies de sortida de la crisi? I la segona és que si aquest procediment de selecció arbitrària no fa palesa la total falta de representativitat d'un món empresarial, que passa segurament les seves hores més baixes.

En efecte, no és normal que en un país ben estructurat sigui el govern el que designi digitalment els seus interlocutors, en un moment de crisi gravíssima que no es pot tractar com una tertúlia de les que Felipe González muntava a la sala de billars i bodeguilla de la Moncloa. Val a dir que, en gran part, el problema és de les mateixes organitzacions empresarials. La CEOE, per exemple, s'ha acabat de desacreditar amb la presidència d'un impresentable Díaz Ferrán, al qual els aspirants a succeir-lo encara li reten honors i li ofereixen la titularitat de la fundació de la patronal. D'altra banda, cada organització s'ha de limitar al paper que li correspon i, a la CEOE, només li pertoca negociar sobre les relacions obreropatronals, el mercat de treball i les matèries connexes.

En aquest sentit, la premsa madrilenya ha subratllat que tots els aspirants a encapçalar la patronal són empresaris molt petits i dependents d'altres nuclis de poder. De Joan Rosell, per exemple, diuen que, l'estiu passat, va superar la suspensió de pagaments de l'empresa familiar i que tots els càrrecs o consells d'administració els ha tingut després de ser president de Fomento de Trabajo Nacional, i no abans. Tal com si La Caixa li donés quatre places de conseller a fi de tenir capacitat de manipular l'entitat. És cert que el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, el supera amb sis consells també concedits per La Caixa, després d'haver-se col·locat a la presidència de la corporació, que sembla que és l'únic mèrit de tots dos. És interessant que Rosell fos a la vegada conseller remunerat d'Endesa i de Gas Natural en plena OPA hostil entre totes dues. És que no hi ha regles d'incompatibilitat en cas de conflicte d'interessos o contra la prestació de serveis retribuïts a empreses concretes quan el càrrec o la llei obliguen a defensar només l'interès general? Fins i tot en ple franquisme, quan algú passava a ocupar un càrrec públic o semioficial, havia de cessar dels consells d'administració d'empreses privades, i quedava amb el nom acompanyat d'un asterisc. Potser és per això que el govern espanyol troba que la seva tria d'interlocutors vàlids és encara preferible, perquè almenys permet de parlar directament amb els amos.

28/11/10 Francesc Sanuy
AVUI