Il Divo
Vaig sortir alleujat de
veure Il divo, la gran
pel·lícula sobre Giulio
Andreotti. Reconec que
és una reacció estranya davant
d’una obra tan inquietant com
aquesta, però és que em vaig reconèixer
en el punt de vista del
director, Paolo Sorrentino. De
l’estadista italià més important
de la segona meitat del segle
XX només se’n pot fer, en efecte,
un retrat intermitent, impressionista,
fragmentari, postmodern,
citant els mil afers en els
quals ha estat involucrat i dels
quals n’ha sortit políticament
il·lès, des de l’assassinat d’Aldo
Moro al del periodista Pecorelli,
tot passant per les connexions
amb la màfia, les finances
vaticanes, els serveis d’espionatge,
les lògies maçòniques, les
trames feixistes i “chi più ne ha,
più ne metta”, com diuen a
Itàlia. En absència d’una veritat
que no es podrà escriure mai,
l’única narració possible sembla
la que Leonardo Sciascia va
practicar a la seva literatura: el
misteri és irresoluble, ens depassa,
l’única constatació possible
és el rastre de depravació moral
que deixa. Sorrentino segueix
aquest mestratge. Ni que sigui
un magre consol, compartir la
ignorància quan no pots explicar
els fets dóna pau.
Però vet aquí que he llegit
l’entrevista al divo que va publicar
el diari La Stampa fa uns
dies i he tornat a caure en el
desassossec. Diu a propòsit
d’Eluana Englaro: “Hi ha vicissituds
en les quals la política ha
de quedar-se a la porta de casa
de les persones” i insisteix sobre
la idea que cap govern té dret a
immiscir-se en qüestions tan estrictament
privades. Encara
serà Andreotti l’única veu assenyada
en aquest terrible afer!
Encara el veurem parant els
peus a Berlusconi, com en el seu
moment va fer Indro Montanelli!
La veritat, em sento incapaç
de portar la revisió històrica personal
fins aquests extrems. A
més, el país tampoc se la mereix.
La nit que va morir Eluana
es van programar molts debats
televisius sobre el cas, però
l’espai més vist —per quasi vuit
milions d’italians!— va ser Grande
Fratello, és a dir, Gran Hermano.
Emès, naturalment, per
una de les cadenes de Berlusconi.
Ni el mateix Andreotti s’havia
atrevit mai a tant.
AGUSTÍ FANCELLI
Quadern, 12-02-09
Coincidir moralment amb Berlusconi o amb el propi diable. Passi el que passi acabes dubtant, la torbació de pensar que si coincideixes èticamens amb ells alguna cosa se't pot encomanar.
Però potser Andreotti s'està redimint i només continua buscant el cel.
Però potser Andreotti s'està redimint i només continua buscant el cel.
2 comments:
Quant he vist al 20minuts aquesta nocicia ja m'he imaginat que em trobaria un post de la mafia en aquest blog.
Bé, no tenen res a veure...:P
Post a Comment