X-Men 3

Dues prometedores primeres parts a càrrec d'algú amb talent com Brian Singer, un dels artífexs de la sorprenent Sospitosos Habituals, productor de House i director de la turbadora Verano de Corrupción (on es troba ja amb Sir Ian McKellen i un jove Brad Renfro). Com és que no ha estat fins a la tercera película, destinada a ser un trist desenllaç de la trilogia, amb director de circumstàncies i alguns actors que ara ja són estrelles i exigeixen protagonisme sense sentit, que s'ha despertat el meu instint de la èpica comiquera?

Tot i els defectes de bulto, com el rollo del "juego en equipo" que era igual, paraula per paraula, a un capitol dels Power Rangers que vaig veure a l'Antena 3 fa molts anys, algun acudit dolent i altres excessos, la película em va agradar perquè crea l'atmosfera que no van aconseguir les seves antecesores. Suposo que és bàsicament perquè aquesta no promet res que no pugui cumplir, no ens intenta vendre una temàtica, no busca un missatge real, no ens proporciona uns motors per la història que després s'enfonsen: com el passat de Lobezno a la segona entrega, acabem la película sense coneixer res de nou, només malgasta el personatge prometedor d'en Brian Cox. El fet és que la película resulta més honesta, al mateix temps que acaba plantejant (quasi involuntariament) el tema que evitaven les altres películes, la responsabilitat del poder (recordem al "uncle Ben" de l'Spiderman!).

Quin és el fet diferencial? El que fa que aquests superherois, fent el mateix que la resta (repertir llenya i fer saltets...) valguin la pena? Potser diria el passat de Lobezno, la tortura interior de l'heroi que el persegueix, al igual que Batman i, en certa manera Spiderman, però aquest element ja el van malgastar a X-Men 2. Aquest, fins abans de veure les películes havia estat el que m'agradava de la patrulla X, però m'he adonat que el motor és un altre: la parella Magneto-Xavier...