Per fi, la Fi de X-Men 3.

Perquè Xavier i Magneto?
Què els dona un encant superior a la resta? Principalment un passat comú que els dota d'una personalitat superior als altres actors de la història. Un passat viscut conjuntament i marcat per una continua batalla per la supervivència, en un principi com a persona (recordem el tatuatge al braç d'en Magneto) i després com a mutants. Una trajectòria que s'insinua per moments però (afortunadament, vista la poca pericia al llarg de les 3 películes) mai es desvela, un camí de lluita constant que ha marcat poderosament els seus caràcters, fins a redefinir-los la pròpia perspectiva de l'existència: D' usar els poders per a defensar la seva humanitat passen a definir-se com a superhumans gràcies a l'ús d'aquests.
L'aroma d'aquest passat, la idea de que estem veient el desenllaç d'una història que ve de molt lluny és el que dona interès a l'acció. D'aquí el gran fracàs de l'anterior película de la saga, ens prometien alguna cosa similar, però no eren capaços ni de plantejar-nos un passat mínimament a l'altura de les expectatives ( comparable a la nova trilogia de Star Wars). Segurament sense explicar-ne massa, només deixant escapar alguns detallets (tornem al braç d'en Magneto) similar a les ruines d'uns temps millors que abunden a la terra mitjana aconsegueix aquesta tercera entrega un equilibri important: sabem hi ha una història interessant a darrera, però sabem que no és la que ens explicaran aquí.

Tornant als protagonistes en sí, segurament els ajuda ad estacar que no hi hagi cap altre personatge mínimament desenvolupat: amb en Lobezno convertit des de la segona película (de fet ni a la primera desenvolupa el seu potencial com a personatge de pes) en una mera caricatura de si mateix, la resta només han de cumplir amb el seu arquetip per completar una història relativament simple. D'aquesta manera l'únic que adquereix una personalitat prou treballada acaba sent en Magneto, amb els seus (pocs) dilemes i preocupacions, un fort caràcter i alguna que altra bona frase (que ja es deixava entreveure a la segona película). Que brilli amb llum pròpia és el que fa el gran Ian Mckellen, qualsevol diria que aquest personatge va ser escrit especialment per a ell. Les expressions, l'actitud, l'elegància innata, fins i tot el doblatge és clavat al que s'espera d'un personatge d'aquesta autoritat. Com pot ser que el cinema ens hagi escamotejat durant tants anys un actor com aquest? Des d'un director de cine gay a l'ocàs dels seus dies, fins a una versió nazi de Ricard III fa que et sigui impossible ( i intolerable) d'imaginar algú altre representant el seu paper. Fins es pot permetre el luxe de fer alguna que altra merda de película amb algun que altre pèssim director.