Champions League

Ja estem al dia D. En unes hores el destí del món (volia dir la història del futbol mundial, però no volia quedar curt) es decidirà en un troç de gespa del costat de París. Les guerres per petroli, les disputes polítiques de fireta, els desastres naturals no tindran cap mena d'importància als ulls de milions de persones que es quedaran embadalits davant el televisor.

A una punta del planeta, George Bush agafarà el seu pot de galetes, avisarà una becària, obrirà una ampolla de whiskey, es reclinarà a la butaca (al costat del botó vermell) i es disposarà a mirar el mateix que, des d'algun punt indeterminat de Pakistan, Afganistan o Castelldefels mirarà el seu amic especial Ossama Bin Laden. Aquest fins i tot haurà convidat a prendre un te amb pastes al seus companys de l'eix del mal (Mahmut Ahmadinejad i Kim Jong II) mentre animen al millor equip del planeta a entrar per la porta de la història.

PD: No suporto els tertulians dels programes d'esports. No aguanto els seus "Quan vem guanyar al Racing de Santander ja vai dir jo que arribariem a la final de la Champions" o el "Jo ho havia dit ja quan vem guanyar al Terrassa a la copa Catalunya." La majoria donen per fet que es guanyarà. Com es pot ser tan imbècil? Això es pot pensar però no s'ha de dir! I menys a la ràdio... I si no guanyem què¿? Qui es farà responsable d'haver provocat l'eufòria?

Com deia el negre de l'anunci d'estrella: Futbol Club Barcelona AMIGO!