Estudiant? Què?

Abans: Exàmens, estiu i resposta a la pregunta: Què faràs el pròxim any?

-Quina pregunta més estúpida. Doncs faré el següent any de carrera.

Ara: Últims exàmens, estiu i resposta a la pregunta: Què faràs el pròxim any?

-Pos.. quina pregunta més estúpida. I cruel.


S'ha acabat. Ja sóm grans.
I com Holden Caufield poder descobreixo (bastant més) tard que el món dels adults és una merda.
Es pot tornar enrere?

Estudiant (Què hi farem)

I'm not bad. I'm just drawn that way.

Jessica Rabbit

.

Estudiant (Només 1)

Final a l'estil Holden Caufield.

Estudiant (2)

¿Que pasa? Es que nunca han visto robar a un presidente del gobierno?

J.L. Rodriguez Zapatero (El Polonès, evidentment)

Estudiant (3)

Només en queden 3.

Organització Industrial; Economia, Organitzacío i Gestió; Anàlisi Empresarial i Dissenys Organitzatius tenen l'honor de ser (a part de no massa interessants) els últims temaris que tocaré abans de ser llicenciat.

Bé. I després què?

Com que encara no ho tinc del tot decidit el meu projecte professional, què millor que consultar als fidels lectors en busca d'un camí a seguir. D'aquesta forma obro una ronda de consultes al lector demanant propostes sobre com encaminar el meu futur inmediat. Amb una mica de sort i alguna resposta (a part de la de Pons) obrirem una ronda de votacions a veure quins són els consells que més m'interessa seguir.

Estudiant (Baltimore)

He parlat mai d'una sèrie anomenada The Wire? La "millor sèrie de TV de tots els temps" segons The Guardian, de la que es comença a emetre a espanya per primera vegada la tercera temporada.







Però per començar, anem a l'arrel:

Estudiant ( Top Gun 1917 )

Llegint

Durante unos impresionantes segundos se puede contemplar al Rittmeister Richtofen en 1917 enrollándose la bufanda, poniéndose la ropa de cuero de vuelo e introduciéndose en la carlinga de su triplano para luego montar las ametralladoras con gesto estremecedor. El color es como desteñido y el Fokker presenta un siniestro tono de sangre seca. Luego sale volando con su Jasta, su escuadrilla. Una voz en off lee fragmentos de su autobiografía: "Soy un cazador, cuando abato a un inglés, mi ansia queda satisfecha, al menos durante un cuarto de hora"

Min 4:51

Estudiant (Imatge de marca)

Sorprenent el nou logo del PP. No us recorda a res?




Serà perquè volen conectar amb el públic jove? O és que són una mica geeks?


Algú es posaria el logo al telèfon? Per a què usariem aquesta icona?

Estudiant ( Pobres promotors )

Continuen les notícies divertides:



Un grup de promotors reclamarà a Greenpeace la pèrdua de valor que han patit les seves urbanitzacions.
Tot perquè han aportat informació. Pot ser dubtosa, i no deixa de ser una estimació, però si els compradors són prou racionals per decidir comprar un xalet, suposant que es tenen en consideració dades com els tipus d'interès, la cojuntura macroeconòmica o l'enveja al veí/cunyat que n'acaba de comprar un, perquè no es pot considerar racionalment unes suposades conseqüències del calentament global?
Com poden ser tan patètics els promotors? Perquè no van denunciar al BCE per mantenir baix el preu del diner i atiar l'especulació inmobiliaria? Això sí que va afectar als preus. Però aleshores van guanyar milions. Que els disfrutin ara i parin de fer el paper de víctima desvalguda.

Estudiant ( Que bé s'ha de viure a Itàlia)

I no parlo del Mezzogiorno. No em refereixo a la Campània sepultada sota tonelades de ronya. No cal. Només obrint el diari, i (sense passar per la secció d'esports) et trobes dos titulars tan interessants com aquests:

Titular 1

Pulmones extirpados sin motivo

Médicos italianos hicieron operaciones quirúrgicas injustificadas para cobrarlas al Estado - Varios pacientes fallecieron por tratamientos innecesarios.


Titular 2

Italia prohíbe a jueces y fiscales las escuchas en casos de corrupción

Berlusconi limitará los "pinchazos" a la mafia y el terrorismo.

A part del Papa, en qui deuen confiar els italians?

Estudiant (Preferits)

Bé, el titol del post és enganyós. Estem encara en aquella fase pre-examens en la que l'apatia envaeix els dies previs. Sens dubte un d'aquells mecanismes fantàstics dels que ens ha dota la natura: una calma absoluta, prèvia al nervi i frenesí dels dies que s'aproximen.
Que si ara estigués estudiant, després no patiria tant? Bé, la natura és sàvia, no disciplinada.

Resulta que Obama ja està definit com a candidat. I resulta que el tio cita a un (gran) personatge de The Wire. Doncs ja comença a fer més gràcia:

Secreto

Pablo Ordaz, uno de los grandes de esta casa, me contó el otro día una pequeña anécdota sobre un policía que llevaba tiempo pinchando el teléfono de un narcotraficante y escuchando sus conversaciones. En una de estas, el narco intentaba convencer a su interlocutor de que no, que él no se había comprometido a tal cosa, que debía haberle entendido mal. Y el policía, que ya se sentía parte del asunto, y recordaba perfectamente que el narco sí había dicho lo que negaba, estuvo a punto de terciar en la conversación. Un compañero tuvo que contenerle.

Ese terreno oscuro, hecho de secretos y confidencias, en el que policías y narcotraficantes conviven y llegan a comprenderse, es el punto de partida de The Wire. En España, poca gente conoce esa serie. La emite TNT, un pequeño canal de cable y satélite. Su escasa difusión aquí forma parte de las peculiaridades hispánicas, como las tonadilleras, el síndrome de los cuartos de final, la cena-desayuno o la incapacidad de los presidentes del Gobierno para hablar idiomas.

The Wire, uno de los selectos productos de HBO, se ha convertido en EE UU en una serie de culto. No estamos hablando de una buena serie, sino de una de las mejores de todos los tiempos. El candidato Barack Obama suele invocar a Omar Little, uno de los protagonistas. Se trata de un gánster negro, durísimo, con un estricto código del honor y una frialdad absoluta en los negocios. Omar Little es homosexual y despliega una gran ternura con sus amantes. Para las bandas de jóvenes delincuentes negros, forjadas en el machismo, Omar ha supuesto una revelación: se puede ser gay y gánster. The Wire supone para esas bandas criminales lo que para la vieja mafia supuso El Padrino, y más tarde, en menor medida, Los Soprano: un modelo en el que se reconocen. No es edificante, pero es así.

En fin, ¿para qué verla? Sigamos con lo nuestro: conteniendo la respiración a la espera del gran momento de Chikilicuatre.

ENRIC GONZÁLEZ
EL PAIS 23/05/2008

Estudiant ( Refranys)

Continua l'estudi. Aborrit i poc motivador. Com s'ho feien els nostres besavis en aquestes circumstàncies? Bé, segurament en general no s'hi trobaven, però alguna cosa n'haurà quedat en la cultura popular. Per exemple en forma de refranys.

Bé, segurament seran bastant aburrits, així que ens centrarem en alguns refranys catalans que es refereixen al joc:

Qui juga net sempre perd.
Qui juga no dorm.
Qui juga es despulla.
Qui a la primera guanya a la darrera s'escanya.
Qui perd no pot pas riure.
No és bon jugador el que no renega.
Jugant dos els tres van perdre.
Jugador de manilla, borratxo segur.
Joc, vi i dones són la perdició dels homes.
Joc i beguda, casa perduda.
Amb oros mai no perdràs.
A cartes fins hi juguen les dones.

Quina moral més versàtil, capaç d'alabar les trampes al mateix moment que acusar al joc de ser la nostra perdició!

Estudiant (Parlant de cinema)

Tenint sempre present que la pèrdua de Gasset és irrecuperable, com una amant rebutjada que es llença als braços del primer que passa, aquí ens hem quedat amb Carlos Boyero. Si bé mai el disfrutarem amb la mateixa passió ni té la mateixa gràcia, almenys és coleguilla d'Enric Gonzalez.

Alguns exemples (no s'ha de llegir):

The Wire
La noche es nuestra
Amb Enric Gonzalez
Damages
Juno
No country for old men
Sin tetas no hay Paraíso (!)



PD: És cert, no té punt de comparació amb el veritable Días de cine. O sigui que no són massa interessants les recomanacions. Com puc fer un post sobre un tema que ni jo crec que val massa la pena?
Bé, demà tinc un examen...

This is the end

Demà és el meu últim dia de classe.

El final de la meva vida universitària.

Massa temps després, el que havia de ser un passeig tranquil,
una bonica experiència...




..en alguns moments quasi es converteix en el meu Vietnam, un petit trauma particular..




Bé, potser n'estic fent un gra massa...
però enyoraré molt aquests anys.

The Office

Sovint l'empresa que proveeix la meva llar de televisió per satèl·lit ens aclaparta amb la seva generositat i ens ofereix durant un temps limitat un grapat de canals de forma gratuïta, amb l'esperança que ens aficionem a algun d'ells, sobretot ara qeu s'acosta l'estiu.

En mi aquestes ofertes acostumen a provocar sempre el mateix efecte, de forma seqüencial: curiositat, vici i al final costum. Com amb la televisió per obert, al final acabo perdent el temps amb qualsevol parida durant hores, amb la idea de no desaprofitar la oportunitat.

Això explica queaquests dies he estat perdent el temps amb coses com Prison Break i altres sèries que no m'haurien interessat veure en condicions normals. Però per sort he pogut recuperar l'última (i intenssísima) temporada de The West Wing o descubrir l'apassionant versió americana de The Office.

Una comèdia amb certa aparença freak, però que de seguida et transmet el millor cinisme dels primers Simpsons i una espècie de pessimisme existencial desconcertant i terrible. Una meravella.

Debats

Des de ben petit ja disfrutaba amb les polèmiques. Però n'hi ha una que m'ha marcat des de que vaig tenir la sort de veure-la en directe fa molts i molts anys. Sens dubte el millor debat de la història:

Finals made in Hollywood

Después de sali del hospital*, los lectores de guiones de Miramax recibieron la instrucciónde que, en adelante, la empresa sólo haría películas con final feliz.

Down and Dirty Pictures
Peter Biskind

*Harvey Weinstein, jefe de Miramax.

No copiaràs

Llegia fa uns dies com la inquisició continua fent de les seves. El delicte: modificar una obra audiovisual (traduir i crear subtítols).

Però això és just el principi! Amb la seva perspicàcia habitual, Hernan Casciari ens avisa dels pròxims delictes que seran perseguits. Segons explica, haurem d'estar al cas de complir aquests 10 nous manaments:

1. No copiarás a mano partituras de obras musicales para que un amigo las toque en la guitarra.
2. No tomarás apuntes de esculturas ni compartirás el resultado de esos apuntes con otros amigos hippies que tengas.
3. No cantarás en las gradas canciones propias sobre músicas ajenas. "Oé, oé, Barça, Barça" puede ser letra tuya, pero la música no lo es.
4. No leerás por teléfono las letras del último CD que te compraste. Si tu amigo está interesado, que se compre otro. Vigilamos tus llamadas.
5. No le leerás libros con copyright a los ciegos.
6. Mucho menos le explicarás —mediante señas— los parlamentos de House a un sordo. Las señas son una modificación de las obras.
7. No harás caricaturas de personajes de obras audiovisuales sin el consentimiento de todos los dibujados.
8. No tendrás malformaciones genéticas que te hagan parecer a personajes populares con copyright. Escoge: cirugía estética o cárcel.
9. No utilizarás el carnaval (ni cualquier otra excusa emparentada con la felicidad) para disfrazarte de cosas a los que no tienes derecho.
10. Y por supuesto, no podrás transcribir lo que dicen por la tele los actores para que otros puedan entenderlo en su idioma materno. Tu solidaridad colectiva es nuestra ruina particular.

I al final:

Si cometes alguno de estos ilícitos, te perseguiremos hasta que te arrodilles, hasta que pidas perdón y aceptes vivir en un mundo de mierda, lleno de gente con corbata que escribe frases como la 21/04/1989 (EDJ 1989/4257); la 26/11/1993 (EDJ 1993/10733); y la 20/11/1997 (EDJ1997/9938) o 4/2/1998 (EDJ 1998/643), por citar algunas. Éstas sí son frases originales que no copiamos de ningún lado, frases que nos excitan y que nos encantan.

Archívese.

Brillant.

Polèmiques culinàries

Si hi ha alguna cosa més grotesca que els estirabots d'un cuiner envers els companys de professió, és veure el vergonyós linxament mediàtic al que aquest és sotmès. Veient com ha alterat els ànims em començo a preguntar si potser és que ha tocat alguna fibra sensible, si potser ha dit alguna veritat fins ara oculta a la nostra vista, mirada de paladar simple i proletari.

Ja ningú deu recordar els meus dubtes sobre Ferran Adrià, però Enric Gonzalez sembla capaç d'això i més. Molt més.

Artistas

Cuánta langosta hay que comer para llevar las lentejas a casa! Eso solía decirse entre los periodistas económicos, que antes, y supongo que también hoy, eran agasajados por las empresas con opíparos "almuerzos informativos". Sé de qué hablo: sufrí mi primer cólico nefrítico después de ingerir una langosta gigantesca, financiada por Catalana de Gas. La industria de la restauración se ha desarrollado mucho en estos años. Los grandes cocineros son artistas y estrellas mediáticas, e intuyo que los informadores seguimos frecuentando sus establecimientos, pagando unas veces, por la cara otras. Es interesante, en cualquier caso, seguir la feroz polémica entre los genios de los fogones. E ilustrativo. Todas las expresiones creativas pueden ser disfrutadas gratis, o pagando poco. Las letras, la música, incluso el teatro o la ópera, son fácilmente reproducibles. El acceso es bastante abierto. Cualquier aficionado puede juzgar al artista por su obra. Todo es accesible, menos la alta cocina.

Dudo que exista un lector que desconozca a Ferran Adrià. Pero me pregunto cuántos han probado uno de sus platos o han gozado de una cena en El Bulli. Lo mismo vale para Santamaría, Arzak, Berasategui y demás popes. Echando cuentas entre el salario medio español y los precios de sus restaurantes, se deduce que la inmensa mayoría sólo puede captar la parte teórica del asunto.

Ayer, en televisión, radio y prensa, el apasionante debate entre nouvelle cuisine y cocina tradicional ocupó el mismo espacio, o más, que las agresiones xenófobas en Suráfrica o Italia. Eso tiene varias explicaciones posibles. La primera, que es un negocio que mueve mucho dinero y merece la máxima atención. La segunda, que España va mejor que nunca, que muchos frecuentan los templos de la comida y que el mileurismo y la precariedad constituyen fenómenos marginales. La tercera, que los periodistas seguimos trajinando mucha langosta (y hablando de quien nos la paga) para llevar las lentejas a casa.

ENRIC GONZÁLEZ
EL PAIS 22/05/2008

Què és google? (2)

Continuant el post de fa uns dies. Alhora d'explicar google, què en podríem dir?


És potser la definitiva ment col·lectiva?




Sempre ens queda la versió definitiva del gran germà, aquella a la que tots ens llancem de forma voluntària. Perquè tots confiem amb Page i Brin. Però recordem, per exemple:

Google tiene sus propios principios e ideales a cerca de proporcionar toda la información a todo el mundo pero este principio fundamental quedó en entredicho cuando entraron en China. Si introduces “Plaza de Tiananmen” en Google.cn, que es la versión china de Google, sólo verás turistas sonrientes, un montón de banderitas y fotos de Mao en la plaza. Si haces la misma búsqueda fuera de China lo que ves son páginas de manifestaciones, masacres, tanques y estudiantes asesinados.

Però no és la capacitat de monopolitzar informació la novetat, sinó la capacitat de control i coneixement sobre el nostre comportament (i les nostres perversions!).