Records Guinness

La competició naval més alta del món (5400 m).

"Ai penita pena"

Perquè esforçar-te a opinar quan algu ho pot fer per a tu? I si ho fa de tal forma que estàs més d'accord amb ell que amb la teva obsoleta i estúpida opinió?

BANCOS

Salvo por el mezquino, estéril y efímero (pero muy gozoso) placer de asistir a la caída de una de las instituciones más arrogantes y despiadadas del mundo, la quiebra de Lehman Brothers sólo puede causar inquietud. Primero, porque se demuestra, una vez más, que los bancos no tienen una idea muy clara sobre lo que hacen. El invento de los subprime, un producto financiero tan complejo y absurdo que nadie puede saber con certeza si es bueno, regular, malo o ruinoso, da una indicación aproximada sobre cómo están las cosas, y lo previsibles que son nuevas quiebras. Segundo, porque cuando acabe, algún día, todo este cataclismo (no se sabe cuándo terminará en el mundo, pero sí en España: el año que viene, según el Gobierno), los bancos supervivientes serán mucho más crueles y soberbios que los de hoy.

Las crisis son cíclicas, y desde el estallido de la primera burbuja (la especulación holandesa con bulbos de tulipán) se escuchan las mismas frases: el sistema financiero aprenderá, no repetirá errores, se ganará en solidez. Les aseguro que en los próximos meses toparán continuamente con esos mantras consoladores. No crean ni una palabra. El efecto de las crisis es exactamente el contrario. Suelen mejorar los controles gubernamentales, los mecanismos de emergencia de los bancos centrales y las garantías públicas, pero el sistema financiero se vuelve más irracional con cada desastre. ¿Por qué? Porque las entidades supervivientes se hacen más grandes y rentables (alguien se quedará con los activos sanos de Lehman Brothers), porque cuando se recupera el crecimiento el dinero llega solo, y porque sus directivos, pasado el tembleque, se convencen de su propia infalibilidad. Si aún estamos vivos, se dicen, será por nuestro talento. Y vuelven a inventar derivados ultracomplejos, a calentar el mercado bursátil con lo que Alan Greenspan llamaba "exuberancia irracional", a apostar con dinero ajeno (un párvulo puede invertir en Bolsa, eligiendo al azar, con mayor provecho que los analistas de un banco: ese experimento ya está hecho) y a exigir a los Gobiernos que no interfieran en su sagrada libertad.

Lamento que decenas de miles de personas pierdan su empleo. Pero nunca echaré en falta a Lehman Brothers.

ENRIC GONZÁLEZ 16/09/2008
EL País

Luxes de la India

"Obrir la porta del vagó i fumar-se un cigarret mentre disfrutes del paisatge és un d'aquells luxes que només et pots permetre aquí i a Cuba"
Roger

Bé, "estamos en ello"

Però si ens hem de creure certes coses..

Valoracions

Ja reinstalats en totes les comoditats occidentals és quan toca mirar enrere i buscar conclusions. Per fer-ho de forma subjectiva i seriosa (és massa fàcil dir "el pitjor viatge de la meva vida" o "ha estat fantàstic") farem una comparació seguint tres referències diferents:

-Dels 50 "lugares imprescindibles" de la India segons la revista Traveler (amb una l), he estat a:

1-Leh
3-Amritsar
8-Delhi
19-Jaipur
24-Udaipur
35-Mumbai

NOTA: 6/50

- De les "42 things not to miss" segons la Rough Guide, no m'he perdut:

11 Amritsar Site of the fabled Golden Temple, the Sikhs' holiest shrine.

12 Zanskar A barren moonscape with extraordinary scenery and challenging trails over the high passes.

16 Cricket The nation's favourite sport is played everywhere, from the Oval Maidan in Mumbai to Eden Gardens in Kolkata (Calcutta), the hot cauldron of Indian cricket.

20 Movies Take in the latest Bollywood blockbuster at one of Mumbai's mega movie houses, which feature huge screens, wrap-around sound and rowdy audiences.

26 Manali-Leh Highway India's epic Himalayan road trip, along the second-highest road in the world.

35 Udaipur Arguably the most romantic city in India, with ornate Rajput palaces floating in the middle of two shimmering lakes.

42 Rafting on the Indus A relatively sedate way to enjoy the grandiose scenery of the northwest Himalaya's most spectacular high-altitude valley.
Aclaració:Tecnicament vaig fer rafting al Zanskar, afluent del Indus, així que això només és mig punt.

NOTA: 6'5/42


-I, finalment, dels 27 India Highlights de la meva guia Footprint:

1. Delhi
9. Udaipur
13. Amritsar
14.Manali to Leh
25.Mumbai

NOTA: 5/27


Mitjana sobre 10: ( 1'2 + 1'55 + 1'85) / 3 = 1,53

Però:

Taj Mahal: No visitat - 0'5 punts

Muntar un elefant: No complert -0,5 punts


NOTA FINAL: 0'53

MOLT DEFICIENT


Així doncs, tot i algunes falses impressions, el resultat parla per si mateix.
Aquest viatge ha estat un autèntic fracàs.

Vida al camp

Deixem de banda la India per realçar i difondre una opinió que m'agrada força:

El que passa és que jo normalment als neorurals els tinc molta mania, perquè em sembla que venen a fer turisme filosòfic al camp, i formatges, i no a fer de pagès.

R.B.

Celebració de despedida

Què és això? Fan una festa ara que m'en vaig?
Una especie de carnaval amb carrosses i música al carrer?



Resulta que és la setmana de Ganesh, (sí, l'elefant rosa) patró dels comerciants i molt apreciat a Mumbai.


Així que mentre la població musulmana comença el ramadà, grups hindus es dediquen a anar pels carrers ballant al ritme dels timbals mentre segueixen les representacions divines d'un paquiderm rosa.

Goodbye Mumbai

C'est finit.
Però abans toca gastar les últimes rupies, cosa díficil per a mi ja que s´ha de fer amb criteri, per exemple retrobant-me amb una de les millors aportacions que occident ha fet mai a la civilització:

Mes animals

Udaipur

Es com una grip multiplicada per cinquanta, els ossos et fan tan mal que no es pot ni arribar a imaginar... aixi de bonica es presentava la descripcio del dengue segons en Marc, un dels sabadellencs amb els que vem fer equip a Delhi (1 i 2). Aixi que per escapar del creixent numero de casos d'afectats que augmenten rapidament a la ciutat i evitar quedar atrapats dins de mes fumigacions massives per part de les autoritats locals (i perque la ciutat ja comensava a aburrir), res millor que agafar el tren en direccio a la (mes) bonica i tranquila Udaipur, ultima escala abans de Mumbai, o sigui, abans de fotre el camp.

Pasturant

Khardung La

Sorpreses agradables

Algu volia saber que passa al Caixmir? Doncs just abans de dirigir-me a Delhi, buscant alguna cosa per llegir que em trobo aquesta revista, amb diferents i interessants articles sobre els ultims temps al Caixmir, pero sobretot un (en portada) de l'escriptora Arundhati Roy, coneguda sobretot per aquest llibre. Un article valent, honest i cru, un article amb fragments imprescindibles que realment m'ha rsorpres que es publiqui tranquilament arreu de la India (tambe l'he vist aqui a Delhi), pero suposo que tampoc no he pogut estar al cas de si ha creat controversia.

Pero veient la portada d'un altre setmanari (ara no recordo el nom) local, acusant a diferents politics d'haver incendiat l'actual conflicte sembla que la posicio de l'escriptora es mes o menys compartida.

For the past sixty days or so, since about the end of June, the
people of Kashmir have been free. Free in the most profound sense. They have
shrugged off the terror of living their lives in the gun-sights of
half-a-million heavily-armed soldiers in the most densely militarised zone in
the world.After 18 years of administering a military occupation, the Indian
government's worst nightmare has come true. Having declared that the militant
movement has been crushed, it is now faced with a non-violent mass protest, but
not the kind it knows how to manage.

Goodbye, fear: A police post being dismantled in Srinagar

A senior journalist friend called to say that late in the afternoon
the home secretary called a high-level meeting in New Delhi. Also present were
the defence secretary and the intelligence chiefs. The purpose of the meeting,
he said, was to brief the editors of TV news channels that the government had
reason to believe that the insurrection was being managed
by a small
splinter cell of the ISI and to request the channels to keep this piece of
exclusive, highly secret intelligence in mind while covering (or preferably not
covering?) the news from Kashmir. Unfortunately for the Deep State, things have
gone so far that TV channels, were they to obey those instructions, would run
the risk of looking ridiculous. Thankfully, it looks as though this revolution
will, after all, be televised.

Ara es quan em fa molta rabia no haver estat uns dies mes (almenys fins al dia 18) a Srinagar i poder contemplar-ho per mi mateix.





PD: Un altre article del mateix numero realment sensat, la principal font del problema (actual) no es al Caixmir, sino a Jammu.

Assamblea matinal, Yangthang

Delhi

Perque Delhi pot ser un conyas:
-Perque encara no tinc localitzats els xiringuitos ambulants amb carn.
-Perque es esgotador haver d'estar evitant constantment a gent que et vol fotre els calers de les formes mes vils i estupides. (Be, la meitat els he trobat de cami cap a Delhi, pero aixo ja crea un estat d'anim al arribar a la ciutat).
-Perque l'aigua d'aqui te un gust horrible.
-Per tornar a patir l'horrible i asfixiant calor i humitat del subcontinent.
-Per les botigues de marca (amb preus quasi iguals) que abunden al centre.
-Perque als cines locals (quasi) totes les pellicules son en hindi.



Perque tot i aixi pot valer la pena:

-Per recuperar els xiringuitos plens de mangos, papayes o cocos.
-Pel plaer que t'afeitin per menys de mig euro.
-Per recuperar el tren, un microcosmos conegut, agradable i comfortable: la millor forma per viatjar.
-Perque et rentin les orelles.
-Per les botigues de marca que abunden al centre: basicament pel seu aire acondicionat.
-Perque hi ha unes vaques enormes, algunes semblen quasi caballs.
-Per trobar a uns preus mes barats (a diferencia de la roba de marca) revistes angleses (i tambe locals) prou interessants (i no hi ha res per llegir en catala/castella).
-Perque la unica pellicula en angles es Batman, the dark night.

Cortesies locals

Una parada durant el cami per prendre un chai en una llauna de llet condensada.

No more treks

Vashisht (3)

Pel que sembla Vashisht, a part de ser un bonic poble, es tambe conegut per la seva produccio de pomes amb denominacio d origen, amb la sort (per a mi) que ara es epoca de collita. I a part d observar com la gent local es dedica a collir i encaixar milers de pomes, es agradable passejar entre els pomers, tot tornant d'una decebedora cascada, mentre penses "Encara no he dinat", i arribar el poble convertit en un autentic delinquent.

A aquestes hores ja hauria d estar cami de Delhi, mes lluny de les pomes (mmmm), pero mes a prop dels mangos (mmm).

Pasturant a la ribera del Shyok

Vashisht (2)

Una de les facetes mes interessants de la gent local es que son terriblement polifacetics. Per exemple, si vas a grabar en un DVD les fotos de la camera, a part d oferir-te tot de gadgets tecnologics compatibles, tambe et poden proporcionar habitacio d hotel,bitllets d autobus, autentic safra del Caixmir, un shal de pashmina o, evidentment, haixix, pero aixo ja ho havies endevinat nomes veient-li els ulls.
Nomes cal ensenyar una mica una guia de viatges com perque, per art de magia, apareguin tot de guies acreditats per la oficina de turisme local. El noi que fa uns minuts insistia en arreglar-me les sabates (i de passada t oferia haixix) es convertia en el guia millor qualificat per acompanyar-me alla on vulgui.
-Pero jo ja se on vaig, no necessito guia.
-I on vols anar?
-Ara al temple, i despres a la cascada.
-Pero no pots anar sol a la cascada, et perdries.
-Nomes hi ha un cami, i esta indicat.
-Be... pero necessites un guia... podries caure i trencar-te una cama, que faries aleshores sense guia?

Pero a la vida tot son riscs, i un cop alla es dispara l adrenalina pensant que en qualsevol moment et pots trencar la cama, et pot segrestar el Yeti, Bhutan pot envair la India o es pot posar a ploure com, efectivament, va passar.

Recuperant essencies

Dinar durant el viatge: Pa amb tomaquet i formatge de yak.

Vashisht

Despres de superar amb medalla un intens (i extens) Rally amb autocar durant dos dies a traves de les muntanyes, una experiencia similar a d un atac epileptic de 15 hores seguides en el qual descubreixes la necessitat dels cinturons als seients de l autocar (o en el seu defecte un sostre encoixinat) quan el teu crani ajuda a donar una nova forma al sostre del bus, toca doncs una mica de Relax. I Relax es doncs el bus que em portara fins a Delhi en un parell de dies (realment es Delux, pero tal com es la pronunciacio local m'agrada mes Relax), una opcio raonable (i desconeguda) per un preu misteriosament baix.

Doncs be, just arribar a Manali i rebre l assalt dels casadors de clients (que be que es vivia a Ladakh) no hi ha res millor que fotre el camp a Vashisht, petit i bonic poblet situat a pocs kilometres, mes tranquil que Manali, pero amb prous turistes com perque (just arribat al poble amb l equipatge al damunt) t ofereixin Haixix quatre vegades abans de la primera oferta d allotjament.

No es pot ser el primer en tot

A aquestes hores estare disfrutat del meu segon dia de viatge a traves de la Manali-Leh Highway, dos dies (400 km) atravessant l Himalaya en un autocar Super-Deluxe, que significa que els seients no son un tros de fusta amb una mica de tela al damunt. Per alguna extranya rao el meu cul s ha tornat alergic als autobusos normals en les rutes de mes de 8 hores diaries.

El govern de la India s'anima a publicitar sobre el gran atractiu turistic d aquesta ruta, reseguint les valls i els alts passos de muntanya de l Himalaya, entre ells el segon pas mes elevat del mon que es pot fer amb vehicle a motor. En resum, una via espectacular, vorejant els precipicis en estretes pistes i tal. Pero com no podia ser d altra manera, pel que es veu hi ha una altra ruta encara mes xunga, amb passos mes elevats i carreteres mes estretes. I com no es just uns pocs centenars d km al nord, la Karakorum Highway del Pakistan, l'etern rival...

Tensar la corda

Al nord de la India i al Caixmir sembla que no hi fan falta mes piromans.

Musharraf resigns as President

El Gobierno indio teme una escalada de violencia en Cachemira
Nueva Delhi asegura que la marcha del general beneficiará a los radicales.

En los dos últimos meses se ha vivido en Cachemira la mayor escalada de violencia en los últimos años. Han muerto 21 manifestantes a manos de la policía.

Pero al nacionalisme hindu li importa poc:

SAYSS to intensify stir after Aug 20KT NEWS SERVICE JAMMU, Aug 18:
Alleging that the Centre was adopting a "biased attitude" on Jammu and Kashmir
by following "appeasement policy" towards Kashmir Valley, Shri Amarnath Yatra
Sangharsh Samiti (SAYSS) today maintained that ongoing agitation would be
further "intensified with full force" if the demand of
restoring land to Shrine Board was not conceded by August 20.

Dies de gloria

Despres de deixar-me convencer per compartir el vitge de tornada per el Khardung La (5600 metres) amb un grapat de turistes en un flamant Toyota Innova, un vehicle estratofric comparat amb els Tata locals, capas de realitzar els 120 km de Deskit a Leh en un temps record proper a les 4 hores.

Pero aquestes experiencies quasi futuristes no eliminien el bonic record d estades a llocs com Wachan,un poble amb 2 cases i 4 habitants, Deskit, oficalment escollit (per mi) el lloc on millor es menja de la India, o Hundar, amb la seva variada fauna no local.


Dies plens de coses interessants com Yaks, camells importats, turistes tambe importats en ramat i per descomptat el gran triomf de la setmana: Aconseguir, per fi, la complicitat local i poder disfrutar durant un parell de dies de Xang, una cervesa casolana a base de blat o arros, que pel que es veu nomes es disfruta en la intimitat.

Yaks

A 3800 metres no hi ha Yaks.
Pel que es veu fa massa calor per aquests animals, aixi que han de pujar a mes altitud.
Es poden veure unes vaques grans i peludes, pero quan els fas alegrement una foto els locals et diuen que no, aixo no es un yak. Es una vaca, amb algun Yak com a parent llunya.

Aixi que no queda mes remei que demanar el corresponent permis per arribar a la vall del Nubra, el punt mes al Nord de la India accessible per als foranis. Pel cami atravessarem la carretera mes alta del mon (per els Indis, no segons els Pakistanesos) i un cop al riu Shyok tocara pujar una mica. Ja que no no he pujat a un elefant, pujar un Yak tambe val no?

El problema sera que sortint a primera hora del mati del 14 (teoricament avui) no sabre el total de la golejada que el Barsa haura clavat als polonesos, i em quedare amb la intriga durant un grapat de dies. Una llastima.

Enyoransa (1)

Si, durant un mes fora de casa hi han un munt de coses que dificulten el dia a dia i accentuen la perdua de coses que ara semblen insubstituibles.

I no nomes em refereixo a l'aburrida cuina Hindu (que per sort fa dies ha quedat enrere) sino a coses com:


-Pa de veritat, amb tomaquet de veritat i oli d oliva de veritat.

-El capitol setmanal de The Wire

-Un esmorzar autentic. Pa amb tomaquet i embotit.

-No haver tingut temps de llegir llibres com Shantarm, o Shalimar el pallasso.

-No haver tingut prou temps per acabar de descarregar El salon de musica.

-No ser a Sabadell per l'estrena de la ( genial) Batman: The Dark Knight.

Mes religions

Despres d’haver passat per temples budistes, hindus, musulmans i sikhs, nomes em faltava acceptar la invitacio d’un parell d’israelis(?) de sopar amb ells durant la cerminonia dels divendres previa al Shabbat.

Independentment de si son creients o no els jueus fan comunitat arreu del mon, aixi poc mes de 200 dels (molts) que estan de vacances a Leh es van trobar per sopar menjar pur, resar una mica i cantar cansons (que pel que es veu estaven resant, pero a mi em semblava la balalaika).

De tots els que eren alla almenys la meitat no participaven en la part religosa, pero estan acostumats a fer comunitat encara que no siguin creients. Finalment, despres d’aguanatar una bona estona de cansons, benediccions al pa i al vi i un discurs (interminable amb l’estomac buit) d’un home amb barba i tirabuixons (que si no ho vaig entrendre malament no era rabi) vem poder comensar a endrapar un apat kosher, que, en general, no estava malament.

Ladakh on strike

Botigues tancades, la policia desplegada arreu, cartells de protesta, persianes semi baixades. El paisatge es familiar aixi que trobar-me la ciutat en vaga al segon dia d'arribar a Leh no ha estat pas una sorpresa.

Durant els dos dies de viatge per arribar a Leh (per fer 430 km) el verd intens del Caixmir es transforma cap a un Himalaya sec i polsegos, on la vegetacio es escassa i s’acumula a pocs metres dels rius.

Pero es tot un miratge. La idea d’un desert poblat de muntanyes, sobri i abundant en tranquilitat es desfa a mesura que t’acostes a Leh i comences a trobar-te autocars aparcats a cada un dels moltissims gompes budistes tipics de la regio, pero al entrar a un Leh completament ple de turistes et preguntes que queda del que fins fa poc era un lloc completament inaccessible.

Aprofitant la confluencia de tots aquests turistes i la obertura dels jocs Olimpics de Beijing (08/08/08), l’extensa comunitat tibetana a l’exili ens ha obsequiat amb una bonica i numerosa manifestacio en favor de l’alliberament del tibet seguida d’una vaga, aixi que mitja ciutat ha quedat parada (la part tibetana). Pero aquesta es la meva quarta ciutat en vaga i per mi aixo no es res. Segurament per aquest motiu el dia seguent (avui) tota la ciutat ha entrat en vaga, aquest cop en suport de les minories budista i musulmana de Jammu, que les estant passant canutes durant aquests dies i tambe en suport al Caixmir, en perill de desabastiment despres de que l’excercit no aconseguis mantenir obertes les carreteres, tallades des de fa dies pels manifestants hindus de Jammu.

http://www.kashmirtimes.com/

Adeu problemes

Land protests continue in Kashmir

Kashmir strike
One killed, 20 injured

Jammu flares up: 2 die in police firing

Srinagar on Strike

A Aru les noticies arriben amb comptagotes, aixi que deixar la tranquilitat de les muntanyes i trobar-se enmig d'una vaga general (encara) es una autentica putada. Trobar un ciber amb la persiana semi-oberta es una odissea, pero almenys els piquets es tornen amables davant dels turistes. "Go, no problem" diuen mentre continuen trencant els vidres dels taxis.

Les carreteres que conecten el Caixmir amb la India estan talladaes a Jammu, on la majoria hindu pressiona aixi al govern local, dificultant l acces i l abastiment del Caixmir. Com a consequencia tota la zona musulmana esta en vaga i es fa dificil moure's per aqui. L omnipresent excercit no interve (excepte tocant els collons als checkpoints), pero la policia es suficient per reprimir als manifestants: ahir un noi va morir tirotejat per les forces de l ordre durant una protesta.

Queda l esperansa que dema a primera hora surti un bus cap a Ladakh, a veure si es pot robar una mica de pau i tranquilitat als monestirs budistes enmig de l Himalaya.

I per la tranquilitat del dependent del ciber (curiosament es Sij) deixo el post. Ara podra baixar la persiana del tot i no haura de temer pels piquets.

Heaven on Earth

Nomes havia de ser una previa a la pelegrinacio, pero el lingam de Shiva ha quedat apartat temporalment (i segons les circumstancies de forma permanent). Tot per culpa d'Aru, un poblet a 2400 metres d'altura que aconsegueix fer-se un lloc a les altures gracies a la petita escletxa que riu Lidder inflingeix a les muntanyes.

Heaven on Earth, resen tots els pamflets turistics del Caixmir, recordant la frase d'un dels primers emperadors Mogols a pasar per aquestes terres, i tot i que un cop a Srinagar ja es facil imaginar el perque, penetrar a les primeres valls de l'Himalaya no fa sino desdibuixar els dubtes sobre l'adequacio d'adjectius tan pomposos.

Pero a part de les aigues critalines, el bestiar que campa lliurement arreu de la vall i del poble, els fantastics paisages alpins, i tota la tranquilitat que falta a l'India, en pocs km al voltant d'Aru et pots trobar amb llacs a mes de 4000 metres, glaceres, monos, ossos bruns i ossos negres, tribus de pastors nomades Gujat (aqui els anomenen gitanos), 5 turistes (2, evidentment catalans), patrulles militars a cavall, bufals d'aigua i, per descomptat, l'alegria de poder comptar amb la bona cuina del Caixmir (als llocs amb poblacio musulmana es on es menja millor).

Intentarem perdren's uns dies per aquests pics i aquestes valls durant un grapat de dies aixi que restarem incomunicats durant un temps (a Aru no hi ha electricitat ni telefon, internet queda a una hora de bus i una hora caminant).

La resposta

Ni quinze dies. Feina feta i cap a casa.

El meu futur no passa ni per un master de pacotilla, ni una consultoria privada ni altres espectacles de fum i color.

Qui vol fer un MBA a Esade podent realitzar aquest a Jaipur?

Perque preguntar?

Jammu, 25 de Juliol


-Do you know if it's safe to go to Amarnath caves?

-Yes sir, of course it's safe!

-But two days ago a bomb exploted against pilgrims.

-Ooooh, this is nothing, there is not any problem.

-But..

-Don't worry, today a bomb has killed 7 people in Bangalore, this is India, this happens!

-...

Srinagar

Despres de superar amb exit la persecucio dels conflictes locals finalment he arribat a Sringar.
Una vaga general al Punjab, disturbis i 3 dies de vaga convocats a Jammu, pero entre la alternativa de passejar sota el sol per carrers buits o estar hores i hores assentat en un bus/furgoneta l eleccio no ha estat dificil.

I realment s agraeix deixar l eterna planicie que es la India i comencar a respirar una mica d aire fresc. Una especie de Suissa plena de monos, que simplement es dediquen a seure al costat de la carretera a esperar que algu els llensi menjar, seguint els cotxes amb la mirada tal com espectadors d un partit de tenis.

A mesura que es puja cap al nord els monos es van alternant amb soldats, fins que finalment nomes et trobes amb militars, als que suposo ningu s atreveix a tirar menjar, pero es veu que de tant en tant els cau una granada.

Aixi que 11 hores, uns paisatges magnifics, milers de monos i 293 km despres de Jammu ja soc a Srinagar, bonica ciutat ubicada al voltant d un llac inmens, rodejada de muntanyes. Un escenari ideal per a fer meravellosos trekkings. Pero com que fer un trekking per la zona no es excessivament economic (be, poder si, pero no per mi ara mateix) em plantejo visitar la cova d Amarnath, famosa arreu perque hi ha una columna de gel, la qual (despres d uns dies aqui ja no es fa extrany) es ni mes ni menys que el penis de Shiva.

Per arribar-hi pero s ha de fer un bonic recorregut de 36 km per muntanyes, travessant un coll de 4300 metres fins arribar a la cova. Segurament una excursio magnifica, pero resulta que durant aquests mesos es compartida per desenes de milers de pelegrins d arreu de la india fervorosos per veure uns genitals divins.

Si tot va be dema passat deixare Srinagar i intentare arribar-mi, pero haure de suportar el thali que donen als pelegrins per esmorzar, dinar i sopar. Una autentica tortura.

Viure com un deu

Que monos!

Jaipur

Nomes era questio de temps. Tres dies despres d'arribar, dels 4 turistes que hi havien al tren 2 erem de Sabadell. Evidentment del centre i amb un munt d amics comuns. Per sort per a mi es un experimentat viatger i professor de relacions internacionals a la uab, aixi que he tingut temps per aprendre un munt de coses sobre geopolitica de l'Asia Central. Sabeu els paisos que acaben amb -stan? Doncs aquests (excepte Afganistan i Pakistan) formen l'Asia central. A Jaipur l'esperava una amiga japonesa i hem fet una mica de ciutat.




Aqui els tres, donant una llico de realitat a un conductor de rickshaw d edat avancada que s'entestava a portar-nos als tres alhora. A mig trajecte feia tanta pena (gent caminant anava mes rapid) que l'hem fet parar abans no li passes res, li hem pagat el trajecte sencer i l'hem deixat descansar en pau.

Ranko (si no m'erro) i les fotos Japanese Style

Aquesta nit al cine a veure una peli de Bollywood, i dema cap a
Amristar, capital espiritual dels Sij.

PD: A poc a poc vaig pujant algunes fotos al Picassa. (barra lateral clicar imatges).

Batman in Bombay

Txatxaaan

Quan encara queda molt per poder veure la nova peli de Batman a Espanya, jo jahe tingut la sort de disfrutar-la a Bombay.


I la peli acaba que... No dire res, nomes que es una autentica passada. Christopher Nolan es mereix un monument. I Heath Ledger un Oscar. El Joker dona una nova dimensio al classic adjectiu de Geni del mal. Per mi entre actor i director han creat un dels millors malvats de la historia, molt lluny de l histrionisme de Jack Nicholson que tan poc em motiva.


Una peli bonissima, que no et deixa respirar en cap moment, estil JJ Abrams millorat amb l ambientacio (i la musica) de l anterior.

La sala estava plena, tot i que la peli tenia aquesta dura competencia:


I al cap d una hora de peli, la pantalla es para i fan una pausa. Que raros que son aquests indis.

Bombay - Ciutat total

El mejor libro escrito acerca de una gran metrópoli en ruinas, aixi descriu Salman Rushdie el llibre Ciudad Total, novela en la Mumbay dual, el glamour de Bollywood i les mancances mes absolutes.

Un llibre prou gran i car per dissuadir d una compra impulsiva. Pero nomes amb el dantesc espectacle d una hora de taxi entre l aeroport i el centre de la ciutat ajuden a entendre els motius que elevarien a Mumbay a l altar de les (des)urbanitats o com diu Rushdie, metropolis en ruines.

Aprofundir a les entranyes de la ciutat crea la sensacio de que Bombay es la materialitzacio d un mon cyber punk, pero en una versio imaginada als anys 40. Sempre en direccio cap a quatre gratacels al centre de la ciutat, durant quasi una hora taxi el viatge sembla un tour per les pitjors miseries, a veure si cada escena pot ser pitjor per l anterior.

Des de la terrassa de l hotel pero, a les 11 de la nit s observa el barri entre uns arbres, la part bona de la ciutat, i el caos es transforma en harmonia i amb la fresca de la nit la ciutat es va fent agradable. Qualsevol s obldid aque baixant tres pisos, sota un pont a cent metres, un es incapac de contar quanta gent esta dormint entre les deixalles.

Ben entrada la tarda, despres d patejar una bona estona la ciutat, una companya d hotel Txeca deixa anar de cop, concloent una anterior conversa que, no li queda mes remei d admetre que tot i les faveles, la pobresa, la violencia, el crim i la desigualtat de Rio, la ciutat brasilenya no l havia arribat a trobar tan esfereidora com Bombay.


Resultats del primer dia:
(Primer i ultim resum diari)

Jet Lag - Suportable, pero combinat amb la calor es un perillos enemic.
Hotel New Bangalore, segons ells, el primer hotel bengali (amb accent a la i, de Bengala vaja) de la ciutat. Zulo amb TV i telefon, al centre de la ciutat 495 rupies. Lavabo (un forat al terra) comunitari.
Estomac - Al limit, des del dinar (unes coses rares picants en un restaurant vegetaria) no para de fer sorolls.

La imatge: Una bassa d aigua amb alguns arbres enmig de la ciutat. Bonic? L aigua es negra. Completament negra. Fa una pudor terrible. A les seves vores innumerables corbs (la ciutat n es plena) competeixen amb uns gossos per menjar les deixalles que abunden arreu. Les xaboles s aixequen just al costat, en una zona plena d inmundicia. Enfront una petita barraca un home llegeix tranquilament un diari. Prop seu uns nens juguen amb una pilota i una dona riu sobre alguna cosa amb una altra enfront casa seva, que no es mes que un plastic blau subjectat en pedres sobre una paret i que cau en diagonal sobre el terra, on es mante te quiet mitjancant tres pedres. S hi distingeixen dos peuets d alguna criatura dormint a recer de la pluja. La vida continua a Bombay. Jo he de tancar la finestra del taxi perque no suporto la pudor.

बाय

S'han acabat els bistecs de vedella.

Casum les religions rares.


Per sort, hem estat a temps de fer una bona despedida.

El Mesies de la TV

"It's not TV. It's HBO."

Sí, són promos de la cadena. Però la HBO s'ho mereix.

Artistes

"Y entonces apareció Francisco, bueno, Philip..."




Muchachada Nui, uns cracks.

"Equipo de rescate"

Quins drames!

Coses pendents

El temps s'esvaeix ràpidament així que tancarem assumptes pendents.

Enquesta Setmanal:

Bé, la setmana s'ha prolongat lleument al temps inicialment previst, però ja tenim els resultats sobre les preferències en matèria de cerimònies.

-Amb 42 vots (un 87% del total) i unes quantes trampes per part meva, només es pot arrivar a la conclusió que no hi pot haver una entrada més bella que aquesta.





D'aquesta forma segur la sogra no s'atrevirà mai a crear problemes.


-Tot i que els resultats mostrin una diferència abismal, la segona opció més bonica per a la celebració és difícilment superable. Amb 3 vots sincers, queda aquesta obra mestra que desborda emocions.




-Finalment, em fa pena constatar que un clàssic com la cerimònia oficiada per l'Elvisa a Las Vegas ha quedat en últim lloc, amb un sol vot.
Fa mal veure el Rei del Rock en aquesta situació.

Mobilitat

Resulta que no només aquí tenim problemes de mobilitat. Només cal mirar els problemes de la carretera que uneix Leh amb Manali, al nord de l'India.

Resulta que ni la segona carretera més alta del món es salva dels embussos. Un peatge com a Londres? Una limitació de 80 km/h com a Barcelona?

Els habitants de Leh necessiten solucions!




No m'agradaria trobar-me enmig d'un embús just aquí...
Alguna idea?

Proselitisme

Evidentment el meu. Perquè segur que no m'heu sentit a parlar mai de The Wire.
D'acord, però no marxeu encara.
Teniu vint minuts?

Si els teniu continueu llegint. Sinó disposeu del temps, aneu directament al final (després del video).


Com expliquen aquí:

¿Por qué The Wire está considerada por muchos la mejor serie de la historia? TNT emitió un documental donde Carlos Boyero, Miguel Salvat, Juan Cueto, Marcos Ordóñez, Enric González, Maruja Torres y Hernán Casciari analizan los pormenores de la serie.

Com diu Lance Reddick (un dels actors):

The Wire no está hecha para entretener sino para promover un debate social y político.


Lo más auténtico es cómo se construyen las culturas del departamento de policía y de los criminales.

Però, què hi ha més apassionant que la realitat? No voleu tornar enrere i donar-li vint minuts?

Veterinaris

Tractar als animals millor que a les persones? N'hi ha que viuen massa bé. Serà que els seus amos sempre han viscut massa bé. Que li preguntin al meu avi.

La cosa fva anar més o menys així:


-Veterinari: Aquest gos té catarates a l'ull dret. Se li hauria d'operar.


-Avi: Operar al gos? A mi encara m'han d'operar les meves catarates, així que el gos s'aguanta.

Estudiant? Què?

Abans: Exàmens, estiu i resposta a la pregunta: Què faràs el pròxim any?

-Quina pregunta més estúpida. Doncs faré el següent any de carrera.

Ara: Últims exàmens, estiu i resposta a la pregunta: Què faràs el pròxim any?

-Pos.. quina pregunta més estúpida. I cruel.


S'ha acabat. Ja sóm grans.
I com Holden Caufield poder descobreixo (bastant més) tard que el món dels adults és una merda.
Es pot tornar enrere?

Estudiant (Què hi farem)

I'm not bad. I'm just drawn that way.

Jessica Rabbit

.

Estudiant (Només 1)

Final a l'estil Holden Caufield.

Estudiant (2)

¿Que pasa? Es que nunca han visto robar a un presidente del gobierno?

J.L. Rodriguez Zapatero (El Polonès, evidentment)

Estudiant (3)

Només en queden 3.

Organització Industrial; Economia, Organitzacío i Gestió; Anàlisi Empresarial i Dissenys Organitzatius tenen l'honor de ser (a part de no massa interessants) els últims temaris que tocaré abans de ser llicenciat.

Bé. I després què?

Com que encara no ho tinc del tot decidit el meu projecte professional, què millor que consultar als fidels lectors en busca d'un camí a seguir. D'aquesta forma obro una ronda de consultes al lector demanant propostes sobre com encaminar el meu futur inmediat. Amb una mica de sort i alguna resposta (a part de la de Pons) obrirem una ronda de votacions a veure quins són els consells que més m'interessa seguir.

Estudiant (Baltimore)

He parlat mai d'una sèrie anomenada The Wire? La "millor sèrie de TV de tots els temps" segons The Guardian, de la que es comença a emetre a espanya per primera vegada la tercera temporada.







Però per començar, anem a l'arrel:

Estudiant ( Top Gun 1917 )

Llegint

Durante unos impresionantes segundos se puede contemplar al Rittmeister Richtofen en 1917 enrollándose la bufanda, poniéndose la ropa de cuero de vuelo e introduciéndose en la carlinga de su triplano para luego montar las ametralladoras con gesto estremecedor. El color es como desteñido y el Fokker presenta un siniestro tono de sangre seca. Luego sale volando con su Jasta, su escuadrilla. Una voz en off lee fragmentos de su autobiografía: "Soy un cazador, cuando abato a un inglés, mi ansia queda satisfecha, al menos durante un cuarto de hora"

Min 4:51

Estudiant (Imatge de marca)

Sorprenent el nou logo del PP. No us recorda a res?




Serà perquè volen conectar amb el públic jove? O és que són una mica geeks?


Algú es posaria el logo al telèfon? Per a què usariem aquesta icona?

Estudiant ( Pobres promotors )

Continuen les notícies divertides:



Un grup de promotors reclamarà a Greenpeace la pèrdua de valor que han patit les seves urbanitzacions.
Tot perquè han aportat informació. Pot ser dubtosa, i no deixa de ser una estimació, però si els compradors són prou racionals per decidir comprar un xalet, suposant que es tenen en consideració dades com els tipus d'interès, la cojuntura macroeconòmica o l'enveja al veí/cunyat que n'acaba de comprar un, perquè no es pot considerar racionalment unes suposades conseqüències del calentament global?
Com poden ser tan patètics els promotors? Perquè no van denunciar al BCE per mantenir baix el preu del diner i atiar l'especulació inmobiliaria? Això sí que va afectar als preus. Però aleshores van guanyar milions. Que els disfrutin ara i parin de fer el paper de víctima desvalguda.

Estudiant ( Que bé s'ha de viure a Itàlia)

I no parlo del Mezzogiorno. No em refereixo a la Campània sepultada sota tonelades de ronya. No cal. Només obrint el diari, i (sense passar per la secció d'esports) et trobes dos titulars tan interessants com aquests:

Titular 1

Pulmones extirpados sin motivo

Médicos italianos hicieron operaciones quirúrgicas injustificadas para cobrarlas al Estado - Varios pacientes fallecieron por tratamientos innecesarios.


Titular 2

Italia prohíbe a jueces y fiscales las escuchas en casos de corrupción

Berlusconi limitará los "pinchazos" a la mafia y el terrorismo.

A part del Papa, en qui deuen confiar els italians?

Estudiant (Preferits)

Bé, el titol del post és enganyós. Estem encara en aquella fase pre-examens en la que l'apatia envaeix els dies previs. Sens dubte un d'aquells mecanismes fantàstics dels que ens ha dota la natura: una calma absoluta, prèvia al nervi i frenesí dels dies que s'aproximen.
Que si ara estigués estudiant, després no patiria tant? Bé, la natura és sàvia, no disciplinada.

Resulta que Obama ja està definit com a candidat. I resulta que el tio cita a un (gran) personatge de The Wire. Doncs ja comença a fer més gràcia:

Secreto

Pablo Ordaz, uno de los grandes de esta casa, me contó el otro día una pequeña anécdota sobre un policía que llevaba tiempo pinchando el teléfono de un narcotraficante y escuchando sus conversaciones. En una de estas, el narco intentaba convencer a su interlocutor de que no, que él no se había comprometido a tal cosa, que debía haberle entendido mal. Y el policía, que ya se sentía parte del asunto, y recordaba perfectamente que el narco sí había dicho lo que negaba, estuvo a punto de terciar en la conversación. Un compañero tuvo que contenerle.

Ese terreno oscuro, hecho de secretos y confidencias, en el que policías y narcotraficantes conviven y llegan a comprenderse, es el punto de partida de The Wire. En España, poca gente conoce esa serie. La emite TNT, un pequeño canal de cable y satélite. Su escasa difusión aquí forma parte de las peculiaridades hispánicas, como las tonadilleras, el síndrome de los cuartos de final, la cena-desayuno o la incapacidad de los presidentes del Gobierno para hablar idiomas.

The Wire, uno de los selectos productos de HBO, se ha convertido en EE UU en una serie de culto. No estamos hablando de una buena serie, sino de una de las mejores de todos los tiempos. El candidato Barack Obama suele invocar a Omar Little, uno de los protagonistas. Se trata de un gánster negro, durísimo, con un estricto código del honor y una frialdad absoluta en los negocios. Omar Little es homosexual y despliega una gran ternura con sus amantes. Para las bandas de jóvenes delincuentes negros, forjadas en el machismo, Omar ha supuesto una revelación: se puede ser gay y gánster. The Wire supone para esas bandas criminales lo que para la vieja mafia supuso El Padrino, y más tarde, en menor medida, Los Soprano: un modelo en el que se reconocen. No es edificante, pero es así.

En fin, ¿para qué verla? Sigamos con lo nuestro: conteniendo la respiración a la espera del gran momento de Chikilicuatre.

ENRIC GONZÁLEZ
EL PAIS 23/05/2008

Estudiant ( Refranys)

Continua l'estudi. Aborrit i poc motivador. Com s'ho feien els nostres besavis en aquestes circumstàncies? Bé, segurament en general no s'hi trobaven, però alguna cosa n'haurà quedat en la cultura popular. Per exemple en forma de refranys.

Bé, segurament seran bastant aburrits, així que ens centrarem en alguns refranys catalans que es refereixen al joc:

Qui juga net sempre perd.
Qui juga no dorm.
Qui juga es despulla.
Qui a la primera guanya a la darrera s'escanya.
Qui perd no pot pas riure.
No és bon jugador el que no renega.
Jugant dos els tres van perdre.
Jugador de manilla, borratxo segur.
Joc, vi i dones són la perdició dels homes.
Joc i beguda, casa perduda.
Amb oros mai no perdràs.
A cartes fins hi juguen les dones.

Quina moral més versàtil, capaç d'alabar les trampes al mateix moment que acusar al joc de ser la nostra perdició!

Estudiant (Parlant de cinema)

Tenint sempre present que la pèrdua de Gasset és irrecuperable, com una amant rebutjada que es llença als braços del primer que passa, aquí ens hem quedat amb Carlos Boyero. Si bé mai el disfrutarem amb la mateixa passió ni té la mateixa gràcia, almenys és coleguilla d'Enric Gonzalez.

Alguns exemples (no s'ha de llegir):

The Wire
La noche es nuestra
Amb Enric Gonzalez
Damages
Juno
No country for old men
Sin tetas no hay Paraíso (!)



PD: És cert, no té punt de comparació amb el veritable Días de cine. O sigui que no són massa interessants les recomanacions. Com puc fer un post sobre un tema que ni jo crec que val massa la pena?
Bé, demà tinc un examen...

This is the end

Demà és el meu últim dia de classe.

El final de la meva vida universitària.

Massa temps després, el que havia de ser un passeig tranquil,
una bonica experiència...




..en alguns moments quasi es converteix en el meu Vietnam, un petit trauma particular..




Bé, potser n'estic fent un gra massa...
però enyoraré molt aquests anys.

The Office

Sovint l'empresa que proveeix la meva llar de televisió per satèl·lit ens aclaparta amb la seva generositat i ens ofereix durant un temps limitat un grapat de canals de forma gratuïta, amb l'esperança que ens aficionem a algun d'ells, sobretot ara qeu s'acosta l'estiu.

En mi aquestes ofertes acostumen a provocar sempre el mateix efecte, de forma seqüencial: curiositat, vici i al final costum. Com amb la televisió per obert, al final acabo perdent el temps amb qualsevol parida durant hores, amb la idea de no desaprofitar la oportunitat.

Això explica queaquests dies he estat perdent el temps amb coses com Prison Break i altres sèries que no m'haurien interessat veure en condicions normals. Però per sort he pogut recuperar l'última (i intenssísima) temporada de The West Wing o descubrir l'apassionant versió americana de The Office.

Una comèdia amb certa aparença freak, però que de seguida et transmet el millor cinisme dels primers Simpsons i una espècie de pessimisme existencial desconcertant i terrible. Una meravella.

Debats

Des de ben petit ja disfrutaba amb les polèmiques. Però n'hi ha una que m'ha marcat des de que vaig tenir la sort de veure-la en directe fa molts i molts anys. Sens dubte el millor debat de la història:

Finals made in Hollywood

Después de sali del hospital*, los lectores de guiones de Miramax recibieron la instrucciónde que, en adelante, la empresa sólo haría películas con final feliz.

Down and Dirty Pictures
Peter Biskind

*Harvey Weinstein, jefe de Miramax.

No copiaràs

Llegia fa uns dies com la inquisició continua fent de les seves. El delicte: modificar una obra audiovisual (traduir i crear subtítols).

Però això és just el principi! Amb la seva perspicàcia habitual, Hernan Casciari ens avisa dels pròxims delictes que seran perseguits. Segons explica, haurem d'estar al cas de complir aquests 10 nous manaments:

1. No copiarás a mano partituras de obras musicales para que un amigo las toque en la guitarra.
2. No tomarás apuntes de esculturas ni compartirás el resultado de esos apuntes con otros amigos hippies que tengas.
3. No cantarás en las gradas canciones propias sobre músicas ajenas. "Oé, oé, Barça, Barça" puede ser letra tuya, pero la música no lo es.
4. No leerás por teléfono las letras del último CD que te compraste. Si tu amigo está interesado, que se compre otro. Vigilamos tus llamadas.
5. No le leerás libros con copyright a los ciegos.
6. Mucho menos le explicarás —mediante señas— los parlamentos de House a un sordo. Las señas son una modificación de las obras.
7. No harás caricaturas de personajes de obras audiovisuales sin el consentimiento de todos los dibujados.
8. No tendrás malformaciones genéticas que te hagan parecer a personajes populares con copyright. Escoge: cirugía estética o cárcel.
9. No utilizarás el carnaval (ni cualquier otra excusa emparentada con la felicidad) para disfrazarte de cosas a los que no tienes derecho.
10. Y por supuesto, no podrás transcribir lo que dicen por la tele los actores para que otros puedan entenderlo en su idioma materno. Tu solidaridad colectiva es nuestra ruina particular.

I al final:

Si cometes alguno de estos ilícitos, te perseguiremos hasta que te arrodilles, hasta que pidas perdón y aceptes vivir en un mundo de mierda, lleno de gente con corbata que escribe frases como la 21/04/1989 (EDJ 1989/4257); la 26/11/1993 (EDJ 1993/10733); y la 20/11/1997 (EDJ1997/9938) o 4/2/1998 (EDJ 1998/643), por citar algunas. Éstas sí son frases originales que no copiamos de ningún lado, frases que nos excitan y que nos encantan.

Archívese.

Brillant.

Polèmiques culinàries

Si hi ha alguna cosa més grotesca que els estirabots d'un cuiner envers els companys de professió, és veure el vergonyós linxament mediàtic al que aquest és sotmès. Veient com ha alterat els ànims em començo a preguntar si potser és que ha tocat alguna fibra sensible, si potser ha dit alguna veritat fins ara oculta a la nostra vista, mirada de paladar simple i proletari.

Ja ningú deu recordar els meus dubtes sobre Ferran Adrià, però Enric Gonzalez sembla capaç d'això i més. Molt més.

Artistas

Cuánta langosta hay que comer para llevar las lentejas a casa! Eso solía decirse entre los periodistas económicos, que antes, y supongo que también hoy, eran agasajados por las empresas con opíparos "almuerzos informativos". Sé de qué hablo: sufrí mi primer cólico nefrítico después de ingerir una langosta gigantesca, financiada por Catalana de Gas. La industria de la restauración se ha desarrollado mucho en estos años. Los grandes cocineros son artistas y estrellas mediáticas, e intuyo que los informadores seguimos frecuentando sus establecimientos, pagando unas veces, por la cara otras. Es interesante, en cualquier caso, seguir la feroz polémica entre los genios de los fogones. E ilustrativo. Todas las expresiones creativas pueden ser disfrutadas gratis, o pagando poco. Las letras, la música, incluso el teatro o la ópera, son fácilmente reproducibles. El acceso es bastante abierto. Cualquier aficionado puede juzgar al artista por su obra. Todo es accesible, menos la alta cocina.

Dudo que exista un lector que desconozca a Ferran Adrià. Pero me pregunto cuántos han probado uno de sus platos o han gozado de una cena en El Bulli. Lo mismo vale para Santamaría, Arzak, Berasategui y demás popes. Echando cuentas entre el salario medio español y los precios de sus restaurantes, se deduce que la inmensa mayoría sólo puede captar la parte teórica del asunto.

Ayer, en televisión, radio y prensa, el apasionante debate entre nouvelle cuisine y cocina tradicional ocupó el mismo espacio, o más, que las agresiones xenófobas en Suráfrica o Italia. Eso tiene varias explicaciones posibles. La primera, que es un negocio que mueve mucho dinero y merece la máxima atención. La segunda, que España va mejor que nunca, que muchos frecuentan los templos de la comida y que el mileurismo y la precariedad constituyen fenómenos marginales. La tercera, que los periodistas seguimos trajinando mucha langosta (y hablando de quien nos la paga) para llevar las lentejas a casa.

ENRIC GONZÁLEZ
EL PAIS 22/05/2008

Què és google? (2)

Continuant el post de fa uns dies. Alhora d'explicar google, què en podríem dir?


És potser la definitiva ment col·lectiva?




Sempre ens queda la versió definitiva del gran germà, aquella a la que tots ens llancem de forma voluntària. Perquè tots confiem amb Page i Brin. Però recordem, per exemple:

Google tiene sus propios principios e ideales a cerca de proporcionar toda la información a todo el mundo pero este principio fundamental quedó en entredicho cuando entraron en China. Si introduces “Plaza de Tiananmen” en Google.cn, que es la versión china de Google, sólo verás turistas sonrientes, un montón de banderitas y fotos de Mao en la plaza. Si haces la misma búsqueda fuera de China lo que ves son páginas de manifestaciones, masacres, tanques y estudiantes asesinados.

Però no és la capacitat de monopolitzar informació la novetat, sinó la capacitat de control i coneixement sobre el nostre comportament (i les nostres perversions!).

Més coincidències (i contrastos)

Aquesta nit a La2 han emès Amén, pel·lícula de Constantin Costa Gavras (autor d'algunes obres imprescindibles). La història recrea la lluita real de dos homes (un Jesuïta i un químic de l'exèrcit alemany) que, moguts per les seves conviccions cristianes, van intentar fer veure al món com s'estava gestant l'holocaust durant la segona guerra mundial.
Després de fer mans i mànigues i no aconseguir convéncer al Papa perquè es pronuncii en contra l'extermini que s'estava duent a terme, el Jesuïta s'embarca voluntàriament amb els jueus cap als trens que es dirigeixen als camps d'extermini, per compartir amb ells un destí que no li pertoca.


Casualment, em trobava ahir llegint un llibre interessantíssim i vaig marcar aquest fragment, que per incorrecció i mala llet es mereixia un petit espai en aquest blog:

La vida es bella era la versión del Holocausto según las películas típicas de los Weinstein, como Mi pie izquierdo y El otro lado de la vida, una película en la que ser judío en la Italia de Mussolini es el equivalente étnico de la parálissi cerebral o el retraso mental, y no menos anodino. Es una película de una imbecilidad moral tan abrumadora, que hace que los azucarados esfuerzos de los estudios por abordar la solución final, como La lista de Schindler, parezcan audaces comparados con ella, (...). En la revista Time, Richard Schickel señaló; "El sentimentalismo también es una especie de fascismo, pues nos priva de juicio y agudeza moral; hay que oponerle resistencia. La vida es bella es una buena oportunidad para empezar."

La auténtica belleza de La vida es bella radica en la manera como su permisa remeda con estupidez las realidades de la industria del cine. (...) Si sustituimos la balsámica La vida es bella por la fantasía de Guido y, pongamos, sesenta millones en recaudaciones por los mil puntos [que necessita el fill per "guanyar el concurs"], se tiene la película. Si el precio es correcto, Harvey [distribuidor de la pel·lícula], autoproclamado judío duro que le dijo al New York Times que prefería a los judíos que combatieron a los judíos que fueron a los campos de concentración, no tenía reparos a la hora de criticar duramente una película que respalda este estado de ánimo-la negación- en el que millones de judíos hicieron sencillamente eso, reconfortados por la misma ilusión que vende La vida es bella, a saber: que, de alguna manera, todo saldría bien.

Peter Biskind
Sexo, mentiras y hollywood.

Vídeos polèmics

Es pot aguantar aquest vídeo fins al final?

Els autors són els francesos Justice, la "cançó" s'anomena Stress (apropiadament?).

Es curiós, sobretot recordant aquesta cançó del mateix grup:






Amb una mica de context potser els telecos no ho trobaran tan escandalós.

Ronin

Sam: Tell me about an ambush. I ambushed you with a cup of coffee!

Jean-Pierre: But you understand it.
Sam: What do you mean, I understand it?
Jean-Pierre: The warrior code. The delight in the battle, you understand that, yes? But also something more. You understand there is something outside yourself that has to be served. And when that need is gone, when belief has died, what are you? A man without a master.
Sam: Right now I'm a man without a paycheck.
Jean-Pierre: The ronin could have hired themselves to new masters. They could have fought for themselves. But they chose honor. They chose myth.
Sam: They chose wrong.

.

Coincidències

Avui era el dia de la nostàlgia o potser hi ha una espècie de complot a l'estil "Recordes quan...". El cas és que he xocat amb dos experiències del passat que per diferents motius em quedaven molt i molt llunyanes:


Avui fa exactament 2 anys. Sense comentaris.




L'altre coincidència és una sorpresa del canal Sci Fi, ni més ni menys que la peli del Heman. I curiosament no ha envellit gens malament. Continua igual d'hortera que el primer cop que la vaig veure.
I, atenció, l'actriu joveneta és una tal Courtney Cox (al 1987).

Que feliços que han de ser els nens rics...

Un joia. 550 euros, o 499 USD ( 323 euros!!!). Es per flipar. Què han fer els americans per mereixer estalviar-se 200 euros? LEGO és europeu! Estic indignat.






Coneixeu algú que vagi als USA? Per 200 euros de diferència potser podriem anar-ho nosaltres mateixos...

Sacrificis

No hi ha res millor durant un pont ple de feines pendents i previ als examens finals que posar-se a lluitar contra la tirania d'un govern totalitari sotmès als designis d'una raça extraterrestre.
Quantes sacrificis que m'ha d'agraïr la humanitat!

Aquí estic jo, durant la meva croada per la llibertat.


Half life 2, sempre arribant més enllà dels límits.

Què és google?(I)

Fa uns dies feien a la 2 un documental sobre Google. En un moment concret, un dels entrevistats es preguntava si es podria considerar a google com a alguna cosa semblant a això:

"La llei de la selva"

Llegeixo a ElPais.com sobre aquesta història, que resumida fa més o menys així:

PART 1
-Turista presencia en directa una escena de caça en plena sabana.

-Una feliç familia de búfals es dirigeixen inconscientment cap a una trampa, on els espera un grup de lleons a l'aguait.

-Lleons aconsegueixen capturar el fill de la familia, però amb la refrega cau a l'aigua del riu Kruger.

-Mentre els lleons intenten treure el seu dinar del riu, un cocodril l'enganxa per l'altre costat i s'intenta endur el pobre búfal.

-Al final els lleons guanyen la partida i s'enduen el botí.

-Atrets pels crits del jove búfal, apareix tot el ramat sencer i començen a acorralar els lleons.

-Fins que (min. 5:51) un búfal embesteix un lleó i l'aixeca 2 metres del terra.

-Al final els búfals alliberen a la presa, i acorralen, embesteixen i persegueixen als lleons, que fugen esperitats.





"Que me he quedado con tu cara" diu un dels búfals a un lleó que fuig.


PART 2

-Turista videoaficionat intenta vendre les imatges a alguna TV (entre elles National Geographic), però ningu les compra.

-Al cap d'un temps penja a Youtube el vídeo.

-Que rep una barbaritat de visites.

-Cridant l'atenció de National Geogràphic, que en fa un documental i l'emet en hora de màxima audiència.


PD: El titol del post és bastant fàcil, però no sabia si posar el simple "Battle at Kruger" original, o alguna cosa rollo "Qui riu últim riu millor", o des del punt de vista de la samarreta que es podria posar el búfal "Jo vaig sobreviure a 5 lleons i 1 cocoril famèlics". Poder "No digis blat fins que estigui al sac i ben lligat". Alguna altre idea?

Apatia

Desconec si Herman Melville era un visionari o volia reflexar alguna parcel·la atemporal de la condició humana, però després del partit resta la sensació que allà on queia la vista només es'hi distingia a Bartleby, una versió muda, que en qualsevol esforç que se l'hi exigia només refelxava una trista aparença que transmetia únicament una idea:

Preferiria no fer-ho

.

"Passions"

Suposo que hi ha cançons que embriaguen a qui les escolta...

"Sempre ens deixen els millors"

Sant Jordi 2008

Doncs amb retard i traidoria arriba el post-conclusió sobre el Sant Jordi d'aquest any.
I ha arribat de forma inesperada, amb una senyora gran intentant canviar el llibre (una guia de la ciutat de San Francisco) que li havien regalat per Sant Jordi, data en que els llibres són mostres de la dedicació i l'amor envers l'altre:

"Yo quería canviar el libro, sí, ...ejem, es que se equivocó, yo queria un libro de San Francisco de Asís"

.