Pekin 2008

RSF

Empirismes

Qui hauria de dir que en plena escapada vacacional les circumstàncies em retornarien a l'any passat, amb el professor Bacaria i algunes de les seves aficions: la teoria econòmica de la familia, Gary Becker... Temes que podien arribar a semblar surrealistes:

Tantes nits salvatges...

Xocs culturals

Venedor disfressat ( referint-se al Ramon):

De que tiene miedo tu amigo,

los Bereber no nos comemos a nadie

Benvingudes

Quina alegria que m-he endut al veure la fantastica rebuda que m-ha donat el poble marroqui. Tot el trajecte des de l-aeroport fins l centre de Fez plagat de banderes i curiosos, els balcons ornamentats amb les estrelles verdes en un fons vermell, els vells vestits amb la roba tradicional i tocant alegres mellodies, policies i militars cada 50 metres assegurant-me un trajecte placid, els comercos i la ciutat plens de banderes.
Pero la decepcio ha estat majuscula quan he descovert que l-illustre visitant no era jo, sino Mohammed IV, cap destat i gobernant daquestes terres.
Passat el primer moment de tristesa, mhe afanyat a trobar hotel per deixar les coses i agafar la camera, pero malauradament mentre jo omplia les fitxes (policials) de lhotel, el rei ha passat cagant llets. Aixi mhe hagut de conformar amb la descolorida fotografia del rei (amb una americana de quadres, com un taulell d-escacs) que dona la benvinguda a l-aeroport.

Pero la sort m-ha somrigut, i el monarca ha decidit fer una segona passada, pel que he pogut grabar com passava una limousina a tota merda, mentres als pobres vells que portaven estona deshidratant-se al sol i practicant canconetes s-han quedat amb un pam de nas (talment com lanunci del gueropa, pero a linversa).

I res mes. He menjat de valent, ja he localitzat dues botigues on venen cervesa (Sant Miguel pero), he continuat somrient davant del guies plasta i mha sorpres que la gent d-aqui preferixi amb passio l-Inter de Mila abans que el Liverpool.

Si, es el teclat, que no se com funciona per poder escriure decentment...
PD: Una llastima, pero no mha estat possible passar el video de la camera al pc.

Terres de saviesa

Amb l'esperança de copçar una petita espurna d'una llum capaç d'il·luminar als savis més grans:

"La dona no és més que un home imperfecte"
Averrois

Fins aviat!

Mites del desert

Sobre exiliats.

Cuando El Uali bajó de la tribuna y se perdió en la multitud nadie sabía que estaba preparando una operación temeraria, ir a la capital mauritana, 1.800 km al sur, y atacar al presidente Mojtar uld Dadá (...). En la noche del quinto día, 7 de junio, están a 100 km del objetivo y nadie los ha detectado, alamanecer del día 8 salen hacia la capital. A 50 km de Nuakchott se encuentran con dos camiones que transportan carga química. Inexplicablemente, en un error táctico, disparan a los camiones con bazookas. Los destruyen, pero las columnas de humo los delatan y pierden el factor sorpresa. Alertado el ejército mauritano, un destacamento se dirige al lugar y a mediódía se traba el primer combate en la carretera. Una unidad de 17 hombres, con morteros 120 mm y bazookas, se desprende del grupo y se dirige a la capital, penetran por la noche y al amanecer bombardean con fuego de mortero el Palacio de la Presidencia. Repelidos por el ejército, se retiran en desbandada sin contactar con el grupo del Uali que sigue trabado en el fuego. (...) Por fin el Uali y su grupo emprenden la retirada en la mañana del 9 hostigados por vehículos blindados y aviación. Cuatro aviones defender les diasparan cohetes aire-tierra. El Uali comete un segundo error: en Ben Neshab, 100 km al norte de Nuakchott, mientras la columna saharaui se retira , se desprende, se desprende un grupo para destruir la tubería que conduce el agua a la capital, el Ualiestá en él. Dedican un tiempo inutil en colocar explosivospara dinamitarlo y dan tiempo a que un escuadron de blindados ligeros AML los cope y los cerque. El fuego es intensísimo y a las 14:30 todo el grupo ha sido aniquilado, incluido el Uali. Un fragmento de metralla le ha destrozado la mitad de la cara. Es miercoles 9 de junio. Un único superviviente, Uleida Mohammed Alí, es trasladado malerido a Nuakchott. En el aeropueto un oficial negro le da una bofetada, Uleida, maniatado les escupe en la cara. El oficial le dispara un tiro en el ojo y cae muero.
(...) Mahmudi uld Bujreis, diputado mauritano y antiguo amigo de el Uali, reconoce su cadaver sin dudarlo. Horas después lo entierran, junto a Uleida, en un terreno militar de Nuakchott. Sobre las tumbas un poste con una calavera y un letrero: ¡Peligro explosivos!. Yacen juntos dos hombres de trayectorias diversas encontradas en su final. El Uali, un revolucionario a tiempo completo, Uleida, el mas rico comerciante de el Sahara. (...)
El dia de su muerte el Uali se hizo leyenda.

Historias de Sahara.
El Mejor y el peor de los mundos.
Alejandro García

Watchmen

Continuant amb les adaptacions comiqueres, heus aquí les primeres notícies de Watchmen, adaptació de la novela gràfica d'Alan Moore ( From Hell), una història que em va arribar a fascinar per moments. (Amb alguns però)





Esperem que la pel·lícula no sigui una cosa tan patètica com V de vendetta.

Velles glories

I continuant amb aquesta orgia de videos, avui presentem un parell de perles que tristament ha perdut la lliga espanyola de futbol. Sens dubte la competició és més aburrida sense ells.

Genesis creacionista

Espais gratuïts de propaganda electoral (III)

Categoria 3: Freaks

Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal (PACMA)
Veient l'spot (és molt xungo) qualsevol es creu que són amants dels animals.





PCPC
Veient l'estil de l'espot sembla com si encara visquessin en altres èpoques, suposo que la categoria freak els és bastant apropiada.

Qüestió de principis

Aquest matí, mentre em netejava a fons les orelles, a veure si així era capaç de capcir alguna cosa més que paraules soltes (tot un premi nobel a la facultat!), he sentit per la ràdio això:

Noel Gallagher se muda porque no quiere vivir cerca de James Blunt

Según la prensa británica, el guitarrista de la banda Oasis, Noel Gallagher, estaría vendiendo su residencia vacacional en Ibiza porque no puede soportar vivir cerca de James Blunt, quien tiene una casa en la isla.
El periódico The Sun informó: “Gallagher ha puesto en venta su propiedad de más de diez millones de dólares, diciendo que no puede soportar vivir allí sabiendo que Blunt está cerca, haciendo esa música horrible”.
El periódico cita a una fuente anónima, diciendo: “Noel ha pasado los veranos en Ibiza desde hace años. Pero está harto de escuchar a James Blunt hablar de Ibiza como si ese lugar fuese suyo”.
“Le ha quitado el encanto a la isla y por eso ha puesto su propiedad en venta. Está cerca de la casa de Blunt, y Noel dice que no puede soportar que en la misma calle esté Blunt componiendo esas canciones de mierda”.
Gallagher le compró la propiedad a Mike Oldfield en 1999, en 5 millones de dólares.

Ja era hora que algú parlés clar respecte al plasta aquell. Així es parla Noel!

Antics professors

Potser desanimat després de tants anys d'esforços poc recompensats, el director de la meva ex-acadèmia d'anglès va preferir centrar-se més en la seva faceta com a actor, bàsicament en vàries obres de teatre i alguna aparició televisiva.
Uns anys després, quan voluntariosament he reemprés les meves batalles amb els idiomes, el trobo al Canal +, fent de mafiós en petits esquetxos de camera oculta per barcelona.

Espais gratuïts de propaganda electoral (II)

Categoria 2 - Xungos

Familia i vida

PxCAT

Falange Española de las JONS


Per exigències higèniques del blog, aquest vídeos han estat eliminats. De fet, no s'han arribat a penjar.


Fa gràcia veure com l'spot de FE-JONS és un mix de les polítiques de ciutadans + PxCAT + Familia i vida.

Espais gratuïts de propaganda electoral (I)

Casualitats televisives m'han fet coincidir dues nits seguides veient spots electorals de partits minoritaris per La 2. I, perquè no em caieu massa bé, he decidit compartir-los amb vosaltres, estimats lectors. En diverses entregues però, millor no saturar la ment i, sobretot, aprofitar la pensada, que sóc d'idees limitades.

Categoria 1 - Idealistes




Eslogan: La gent no mangem de Macroeconomia.
Llàstima, 4 assignatures que ja no em serviran per portar el plat a taula.

Impressionant la versió 2006.


Escons insubmissos




Por Un Mundo + Justo

Dustin the turkey

Estem en eleccions, i els últims partits gobernants no paren de discutir com dos crios al pati de col·legi sobre qui va fer més per al bé dels ciutadans.
Hi ha diverses formes d'evaluar el desenvolupament d'un país. El més habitual és el PIB per càpita. Per exemple fa quinze anys, el grup dels PIGS (Portugal, Espanya, Grecia, Irlanda) formaven la cua de les economies de la UE. Com estan avui? Si mirem la columna GDP per capita, podem veure com els irlandesos (que estaven per sota d'Espanya) ens han passat la mà per la cara i ja són els primers de la classe.



Però aquest tipus de comparació ens val per valorar si estan més desenvolupats?
Doncs segurament no. Com diriem a classe, és condició necessària, però no suficient. Necessitem més proves. Alguna cosa per saber si a part de tenir més diners, estan culturalment més avançats. Per exemple això:




Mentre aquí disfrutem amb l'Adolfo Xiki-Xiki, ells ja han triat el seu representant per eurovisió, a diferència de l'Adolfo que serà eliminat per l'establishment retrògrad. Irlanda si que és una nació amb cultura.

Així doncs, quan Andorra sigui eliminada, haurem d'animar a Dustin the Turkey.

Amors en crisis

Tenia pensat posar un video de fa uns dies, bàsciament per donar una mínima imatge d'agilitat al blog, abans no es converteixi en un punt d'atracció de la soseria, com el reality que fan ara per la TV un parell de cretins.

El cas és que hauria posat un recull de les millors actuacions de l'inefable Sarko, un exemple d'arribisme només superat per la seva dona. Però quina gràcia té veure a un polític insultar a un ciutadà? Això ja no és novetat.

Així doncs arribem al punt culminant del dia. La fi de la passió. Passió que fins avui professava de manera incondicional per a la bellíssima Cate Blanchett, gran actriu i millor persona(?).

Però hi ha coses moments que són capaços de destroçar els amors més incondicionals, com la penosa imatge de la pasada nit, quan es concedia l'oscar a la millor actriu, premi que tothom creia que ja era seu.

Just al principi, a l'esquerra de tot. S'ha d'admetre una capacitat de reacció digna de Iker Casillas...




Això talla el rollo a qualsevol...

Comparacions en familia

Les comparacions són odioses, per això la civilització ha après que per persistir al llatrg del temps és important saber a qui comparar-te. Per això s'acostuma a tenir certa carinyosa condescendència amb els primats, com els goriles, vistos potser com aquell cosí llunyà de poble que és una mica rude, però és la seva naturalesa i no s'hi pot fer res. Però resulta que se'ns assembla més del que ens agradaria. I llavors és quan els fets ens recorden aquells altres cosins, voluntariament oblidats perquè la seva sofistifacació ens deixa com a éssers carents d'imaginació.

Los gorilas también saben hacerlo

Por una pirueta del destino, la sensacional noticia de que los gorilas salvajes practican el sexo de cara, es decir, el, ejem, coito frontal, se produjo la misma semana en que me tocó comer junto a Jordi Portabella. El fotogénico político de ERC y un servidor casi llegamos una vez a las manos por culpa precisamente de un gorila -Copito de Nieve, claro-, pero déjenme aclarar que no hubo nada de sexual en ello. En fin, pues resulta que una pareja de gorilas de costa han sido retratados mientras realizaban tan ricamente el acto de frente, e incluso en la postura del misionero. Ha sido en Mbeli Bai, en el parque nacional Nouabalé-Nkodi de Congo, que a priori parecería un sitio discreto para retozar con tu pareja sin mirones, y es lo más interesante en primatología desde que se descubrió que los macacos satisfacen -es la palabra- los criterios de Master y Johnson para el orgasmo humano.

Los autores del descubrimiento recuerdan con pudor que la mayoría de los primates copulan "en la misma dirección", un eufemismo para destacar que los simios (y no tan simios) fornican more canum, es decir, en la vulgarmente denominada posición del perrito, dicha también de "mirando a Cuenca". De lo extraordinario del tema da razón la antropóloga Diane Doran-Sheehy, que ha observado más de 500 cópulas de gorila (hay trabajos realmente curiosos) ¡y ninguna de ellas frontal! "No sabía nada, es muy novedoso, muy interesante", señaló acerca del tema Jordi Sabater Pi cuando recabé su opinión. Nuestro experto me confirmó que Copito nunca lo hizo de cara y mira que ocasiones no le faltaron al blanco truhán.

Los gorilas protagonistas de la noticia son el macho espalda gris George y la hembra Leah, que porta el nombre, aunque no las trenzas de ensaimada, de la princesa de La Guerra de las Galaxias. Los científicos opinan que Leah llevaba la voz cantante en el asunto.

Los gorilas se suman así en el abanico de posiciones a los chimpancés y sobre todo a los reyes del sexo primate, no nosotros, qué va, sino los bonobos (chimpancés pigmeos, pero no se confíen: tienen el pene más largo que los otros chimpancés y que los humanos que normalmente vemos, al menos yo, en los vestuarios). Los bonobos, es sabido, son unos vivalavirgen que tienen sexo a todas horas, en todas las combinaciones, en todas las posiciones. Frans de Waal, el autor de la imprescindible El mono que llevamos dentro (Tusquets, 2005), me dijo que una vez había visto a una pareja copulando colgados de una rama por los pies, cabeza abajo (eso sí es imaginación: desde aquí, ¡hurra por los bonobos!). El repertorio del bonobo incluye prácticas tan simpáticas como el beso con lengua, la felación, el masaje genital y la esgrima de penes, que es cosa de verse.

Hasta ahora, los gorilas eran los tímidos de la familia -bienvenidos, primos-. Según las estadísticas, una hembra gorila copula 10 veces por cada embarazo, mientras que la chimpancé lo hace 500 veces, y la bonobo -la muy...- ¡más de tres mil veces! Los bonobos lo hacen frecuentemente en la posición frontal, lo que Waal atribuye a que las hembras tienen el clítoris más prominente que el de sus parientes chimpancés -y humanas-. En cambio, hasta la aparición de Leah, el sexo era un asunto bastante desganado en la sociedad gorila. "Son muy tímidos y fríos en su vida sexual", señala Sabater Pi. "Lo hacen una vez al mes, y todavía". Diríase que la hembra gorila estaba hasta ahora mal baisée.

Volviendo a Portabella, nos sentaron juntos en la comida de los Premios Ciutat de Barcelona y nada más vernos recordamos nuestra discusión aquellos días en que el albino Copito se moría y había que decidir qué hacer con su ajado pellejo. Yo me atreví entonces a cuestionar al concejal, que proyectaba incinerar wagnerianamente a Copito y esparcir sus cenizas en su bosque guineano de origen desde un helicóptero. Él se fue calentando y acabó espetándome airado que si me gustaría que disecaran a mi padre. Yo, a mi vez, mascullé algo sobre la vanidad del babuino. Acabamos mal. De manera que cuando en la comida Portabella empezó por soltarme: "Yo tenía razón", pensé que nos las volveríamos a tener. No fue así. Portabella es muy agradable cuando no le llevas la contraria y pones cara de interés. Incluso asentí cuando recalcó que los gorilas sienten como nosotros -tuvo el detalle de no citar a mi padre-. Aguantando la risa, me concentré en mirar por los amplios ventanales del palacete Albéniz, imaginando entre los jardines la hermosa coyunda de Leah y el sexo renovado de los gorilas.

JACINTO ANTÓN
EL PAIS 21/02/2008

Sinceritats

"Las cifras de audiencia son mi ética"

Paolo Basile, mandamás de Telecinco.

D'on havia de sortir sinó de la factoria Berlusconi?

Harry Potter i la fi de la imbecilitat

Per fi s'acaba la saga del nen plasta. Crec que el deure de qualsevol ciutadà honrat hauria de ser boicotejar tal campanya promocional a base d'explicar-ne el final per a tots els mitjans al seu abast: Pintades, pancartes o micròfons davant de col·legis o centres de venda, tot s'hi val.
Per exemple:
Per a tots aquells que encara no hagin llegit l'últim llibre del nostre amic Harry, que sàpiguen que al final sobreviu ell i els seus dos amics, i es casa amb la germana d'en Ron. En Voldemort la palma i dels bons també palmen alguns (que no sé qui són exactament).
Gràcies per odirar-me eternament.

PD: Aquesta entrada havia d'estar programada per demà a les 18:30, hora que es posa a la venda el llibre esmentat. Si ho llegiu abans és que en Pons, a part de ser un impertinent, està mal informat. (Post anterior).

Impertinències

Informació i caducitat

Independències en temps real.




La velocitat en que la història persegueix als fets.

Lliçons

Divendres, individu 1 (jo) preparant l'equipatge per anar a esquiar (a l'últim moment, evidentment), mentre individu 2 (la meva progenitora) intenta supervisar la deficient planificació:

Progenitora- Ja t'has fet la maleta? Necessites res?
Jo- Que sí, ja t'ho he dit abans.
Progenitora- Segur que no necessites res? Si vols al calaix x hi ha crema per...
Jo-Que sí! -amb impaciència- Que ja ho tinc tot, deixa de preguntar!


RESULTAT:


El meu aspecte d'aquí uns dies, quan la resta de pell cremada que em queda al rostre se n'hagi desprès per complet.

Conclusió
Quan vagis a esquiar, porta sempre un amic que compleixi un dels dos requisits següents:

a-Sigui més previsor que tu.
b-Escolti i apliqui els consells de la seva mare.

Enquesta telefònica

Exàmens acabats, conveni de pràctiques esgotat: estat de vagància extrema. Tems lliure, fins i tot puc dedicar-me a respondre una enquesta telefònica.

Simpàtica veu femenina (SVF):
-Quins creu que són els tres principals problemes que afecten a Catalunya? En primer lloc quin creu que és el principal problema de Catalunya?

Jo -Mmmm, no sé -quins són els llocs comuns?- Potser la vivenda.

SVF - Molt bé. En segon lloc quin creu que és el segon problema que afecta més a Catalunya?

Jo- Doooooncs, l'accés al treball? Sí, això, l'atur.

SVF- Fantàstic, per últim, quin creu que és el tercer problema en importància que afecta a Catalunya?

Jo- Pooos, - no diguis el terrorisme islàmic ara!- doncs jo diria queee -ja ho tinc, com no hi havia pensat abans? Si és evident! - el Barça, sí, la crisi del Barça.

Retorns

Si personatges com 007 o Batman han estat capaços d'emergir de la misèria més absoluta i arribar a un nivell d'esplendor que supera als seus propis origens (sí, blasfemia, prefereixo Christopher Nolan a Tim Burton), podem creure en miracles?





Apareixerà algú capaç de fer-nos somiar amb uns dignes episodis VII, VIII i XIX?

Potser no cal demanar l'impossible i assaborir les poques coses bones que Lucas ens ha deixat al segle XXI...

Ho lamento, deixo de divagar amb tonteries i torno a l'estudi.

Construint llibertats

El ruido de la libertad

Una comedia es un detalle de una tragedia, visto desde muy cerca. La invasión y ocupación de Irak, el hecho más espantoso de los últimos años, no escapa a la regla. Parece difícil sonreír ante esa carnicería, pero se puede, como se puede reír de las masacres nazis viendo Ser o no ser, la película de un judío, Ernst Lubitsch, sobre la ocupación de Polonia. La primera gran comedia sobre el desastre iraquí se llama Vida imperial en la Ciudad Esmeralda, y es obra de un periodista estadounidense, Rajiv Chandrasekaran. No contiene ficción. Es una crónica de las actividades de la Autoridad Provisional de la Coalición (APC), que gobernó el país desde el 21 de abril de 2003 hasta el 28 de junio de 2004.

Algunos diálogos son espléndidos. En una conferencia de prensa del general de brigada Mark Kimmitt, celebrada el 25 de febrero de 2004 en el interior de la "zona verde", un periodista iraquí realiza la siguiente pregunta: "General Kimmitt, el ruido que hacen los helicópteros americanos volando tan bajo aterroriza a los niños, especialmente de noche. ¿Por qué insisten ustedes en volar tan bajo y en atemorizar al pueblo iraquí?". La respuesta del general Kimmitt: "Lo que yo les diría a los niños iraquíes es que el ruido que oyen es el ruido de la libertad".

Encerrados en la "zona verde", un recinto seguro y absolutamente ajeno al exterior (la mayoría de los dirigentes y empleados de la APC no vieron nunca Bagdad), cientos de hombres y mujeres, seleccionados por el Pentágono según un criterio ideológico (debían ser incondicionales de George W. Bush, miembros del Partido Republicano y estrictos neocons), intentaron cumplir en un año el sueño de cualquier ideólogo: construir un país ideal a partir de cero.

Siguen algunos pasajes de la comedia.

Peter McPherson, ex asesor del presidente Gerald Ford y ex vicepresidente ejecutivo del Bank of America, llegó a Irak para reformar la economía. Su plan consistía en privatizar, eliminar aranceles, bajar los impuestos y fomentar la inversión extranjera. Tardó en descubrir que no era legalmente posible enajenar los bienes del país ocupado, y que sólo los aventureros menos escrupulosos podían estar dispuestos a invertir en un país sin seguridad de ningún tipo. Como carecía de información sobre la situación financiera de las empresas públicas iraquíes, decidió poner el contador a cero: quien tenía un montón de deudas se quedó sin ellas, y quien tenía un montón de millones en el banco se quedó también sin ellos. Como resultado, las peores empresas siguieron en pie, y quebraron las mejores. Para fomentar la iniciativa privada dejó que los conductores de las compañías de autobuses robaran los vehículos; fue una manera rápida y eficaz de destruir el sistema de transportes.

La gestión sanitaria recayó en James Haveman, ex director de International Aid, una agencia cristiana de beneficencia, y ex director de una organización antiabortista. Los hospitales iraquíes carecían de los medicamentos y aparatos más básicos. Carecían incluso de agua potable. La primera medida de Haveman fue lanzar una campaña contra el tabaquismo. La segunda, ordenar que los clientes de la Seguridad Social pagaran una pequeña cantidad por cada consulta. No importó medicamentos ni material clínico.

John Smathers, un abogado de Maryland, pasó un año redactando un nuevo código de circulación, basado en una red de tribunales especiales para asuntos de tráfico. Incluía multas a los peatones que se desplazaran por la noche sin chaleco reflectante. Fue una de las 100 medidas aprobadas por la APC. No se aplicó nunca.

John Agresto, encargado de reconstruir el sistema universitario iraquí, tenía 25 millones de dólares para realizar lo más básico: comprar sillas, mesas y pizarras. Cuando fue a pedir el dinero averiguó que había sido concedido a universidades estadounidenses. El Departamento de Agricultura Tropical de la Universidad de Hawai, por ejemplo, recibió un dineral para asesorar a la Universidad de Mosul, una institución destruida en una ciudad con un clima extremo.

Los miembros de la APC volvieron a casa como héroes. -

Vida imperial en la Ciudad Esmeralda, de Rajiv Chandrasekaran. Editorial RBA. 366 páginas.
Enric González
El País 10/02/2008

Ingressos

Arribar tant amunt com el nostre amic Jerome no és fàcil. Però això ja ho hauriem de saber, l'èxit no és mai ràpid ni senzill. Però si el valorem en euros, sempre podem tenir una mica de sort. Almenys així ens ho recorda la ONCE, amb un grapat d'anuncis prou divertits.











Ja fan una feina interessant, però com vaig aprendre a Estadística I i a Teoria de Jocs, segons la paradoxa de Sant Petersburg és millor que em guardi els calers a la butxaca.

Però qui no es pot resistir a somiar amb l'euromilló?

Respecte

Queda poc per acabar la carrerra i no ho tenia clar, però sort que la providència m'ha deixat un camí a seguir per arribar a ser algú en aquesta vida. Hi ha alguna manera millor d'aconseguir Respecte?



I qui diu Respecte, es refereix a coses com una xicota amb pàgina web:



O l'admiració de joves i grans:


PD: Per si algú va perdut.
Vist aquí (a l'edició en paper!).

Frank Sobotka

"I knew I was wrong, you know.
But in my head,
I thought I was wrong for the right reasons."

Candidat al millor personatge del història de la televisió?

Sobre Frank Sobotka

Hortalissa final

"Que els tomaquets tornin a tenir el gust d tomàquet"
Joan Saura, en un món a part.

Doncs resulta que pleguen els del tomàquet més famós de la televisió. Jo no l'havia vist mai de forma directa, però a base de "Se lo que hicisteis..." i zappings diversos me n'ha quedat una imatge prou deteriorada. De fet el programa potser ni es mereix ni que en faci una reflexió.

Però potser si que es mereix que en copii una, sobretot si ja n'han feta de millors de les que sóc capaç.

Se acabaron los tomates (y cerraron la huerta)

Telecinco ha anunciado el fin de "El Tomate" después de cinco años de andadura. No hay mucho que decir, excepto que a mí la noticia me hace ilusión, así de infantil soy. Entre otras cosas, porque supone un pequeño triunfo para "Sé lo que hicisteis...", que ya se ha hecho un hueco consistente en la programación, gracias en gran parte al gran Ángel Martín.

Pero sobre todo estoy contento porque siempre pensé que se trataba de un programa zafio, malbabero, irresponsable, hecho con muy poco gusto, cizañero y perjudicial para la buena salud mental de los televidentes.

Se parapetaron tras una trinchera de supuesto cinismo y humor corrosivo y se convirtieron en carroñeros, ensalzaron a los sátrapas del corazoneo, a los cornudos, los chivatos, los malhablados, las putones, los mentirosos, horteras y macarras de chiringuito de lujo. Se rieron de los más débiles, de los feos, de los perdidos, iniciaron cruzadas ejemplares contra imbéciles e imbécilas cuyo mayor pecado consistía en ser ricos y famosos sin merecerlo. Pero lo que más me jodía a mí era ese continuo empeño por colarnos como información de interés general lo que no era más que mierda esparcida.

¿De quién es la culpa de tantos años de petardeo ininterrumpido? No creo ni que de los pobres trabajadores que estaban detrás de las cámaras, ni de los reporteros empujados a la caza de la casquería, ni siquiera de los dos empalagosos, horteras y adinerados presentadores. ¿La culpa entonces es de la audiencia, que convirtió en rey de las tardes un programa tan chabacano y amoral? ¿De los directivos a los que sólo importaban los índices de audiencia y la rentabilidad de un programa baratísimo de tan simple en su bajeza?

La culpa, amigos, no es de nadie. La culpa es del que nos dibujó así, amantes del morbo, de la mentira y del escarnio público. A falta de entretenimientos pretéritos al estilo de las quemas de brujas, de las ejecuciones públicas, y de tontos del pueblo a los que apalear y escupir, los hombres y mujeres miramos por la tele para dar satisfacción a nuestros instintos cavernarios. Para que luego digan que este país es moderno y civilizado. Si es que no tenemos otra cosa que lo que nos merecemos...

Homenatges

No es el meu aniversari. Es l’aniversari del blog. Avuí justament fa 2 anyets!

Gràcies al Birthday Calculator he pogut conèixer dades sobre el fet de nèixer el 29 de gener. Com ara:

- El blog va neixer un diumenge

- Es Aquari

- Coincideix l’aniversari amb Tom Selleck.

Gràcies a la Wikipedia he pogut conèixer altres acontèixemts menors del 29 de gener del 2006. Com ara:

- Coincideix l’aniversari amb en Romário, Marc Gasol i Álex Ubago.

Realment per ser una aniversari es un post bastant cutre, ho se. Lo meu es la qualitat al dia a dia, no pas en dies especials…

- Coincideix l’aniversari amb en Romário, Marc Gasol i Álex Ubago.

PD: Realment per ser una aniversari és un post bastant cutre, ho só. Lo meu es la qualitat del dia a dia, no pas en dates especials…

Lliçons d'història

I com no, aquí tenim al que suposo que deu ser John McClane senior.

Pinochet returns

Com diria Sherlock Holmes, un misteri excepcional només pot tenir una solució excepcional, i aquesta és segurament la resposta que necessitava el món occidental. Després de tants anys fent el mal, Augusto Pinochet va retornar per uns moments a la vida per acabar de fer algunes de les malifetes que li quedarien pendents. Com per exemple segrestar una nena que està de vacances a Portugal. Com s'explica sinó aquesta notícia?

Buscan a Madeleine en Chile

La policía chilena ha anunciado hoy que está buscando en el país a Madeleine McCann, desaparecida en Portugal hace ocho meses, tras recibir una denuncia de un apersona que decía haberla visto en la pequeña en la norteña ciudad de Vicuña. La información fue confirmada a Radio Cooperativa por el jefe nacional de la Brigada de Ubicación de Personas (Briup) de la Policía de Investigaciones, el subprefecto Segundo Leyton.

El efectivo dijo que un equipo de cinco detectives investiga en la zona de Vicuña, después de que un hombre, -cuya identidad no fue revelada-, alertó sobre el presunto avistamiento de una niña de similar apariencia a Madeleine en el museo de Gabriela Mistral en esa localidad, situada a 530 kilómetros de Santiago. La niña supuestamente estaba acompañada de dos adultos extranjeros, una mujer y un hombre, dijo la fuente a la policía.

"(El hombre habría visto) a una menor de similares características a la pequeña Madeleine y que estaba acompañada de una persona adulta y una mujer (...) le llama más la atención (al testigo) la presencia del sujeto, que lo encuentra muy similar a la persona que aparece en la prensa", precisó el policía, en alusión a un sospechoso cuyo retrato hablado fue publicado por medios de diversos países.

Madeleine, de cuatro años, hija de los médicos ingleses Gerry y Kate McCann, ha sido intensamente buscada tras su desaparición en la localidad portuguesa de Praia Da Luz, en el Algarbe portugués, el pasado 3 de mayo.

PD: Han mirat a Australia o a Suècia? Allà n'està ple de nenes rosses...

Memòries

Roma 2.0

En èpoques de crisi (o de incertesa, vaja) el diner acostuma a desplaçar-se de forma ràpida i traidora. Fuig aquest dels pares (valors inmobiliàris, bursàtils..), que l'han cuidat i l'han fet creixer i es refugia a casa del veí, més auster i menys generós, però que sempre et posarà el plat a taula. Els inversors es concentren de nou als valors clàssics, els tradicionalment segurs (deute públic, or, matèries primes) augmentant-ne el valor, per fer-ne diners un cop comprin els germans petits que venen darrera...
Però jo no inverteixo en borsa. Ni especulo amb matèries primes. De fet no tinc ni estalvis, però de totes maneres si que inverteixo! I veient la deriva de l'economia he decidit fer-ho en art. Concretament en la peça que falta de la colecció.

Finals

Em queden 7 dies de "feina", i m'agradaria dir que ja estic impacient per plegar, però resulta que just després s'em tiren a sobre els exàmens.
Però de totes maneres és el final d'una etapa i com a tal suposo que un ha de recapacitar sobre el que ha representat aquest curt però intens període d'aprenentatge en el món -quina porqueria, els pistatxos, perdó fastucs del Mercadona no valen res- en el món de.. bé deixem-ho.
Resumint, la vida de becari m'ha aportat coses interessants com cervesa, (molta cervesa),una línia extra al currículum (ben treballat un paràgraf i tot), una formació i experiència personal que blablabla i com a principa mancança comentar que encara m'és absolutament aliè el món dels nusos de corbata.

Així és doncs com valoro el final de tot aquest cicle? Ja sé que és una forma molt cutre de valorar el final d'una etapa, però és que tampoc no dóna per a tant. Perquè, com són els finals realment interessants? Un final ha de ser conseqüent amb l'etapa que tanca, de manera que si durant la meva època de becari no he fet més que les minçes tasques que m'han adjudicat, que es pot esperar del final? Però aleshores, com seria el final lògic d'algú com l'H? El final de CSI Miami?

Provem

-Es descobreix la seva participació en la guerra dels Balcans, i sobretot la seva responsabilitat en les neteges ètniques de muslumans bosnis. A partir d'aquí es plantegen dos finals:
a) Es detingut pels USA i extraditat perquè sigui jutjat per crims de guerra.
b)Es condecorat pel govern dels USA i ascendit.

-Acusa a un polític/home de negocis imporant d'un delicte sense proves (com sempre) però les influències del presumpte delinqüent el retiren de la investigació, així que ja no és a temps de demostrar res i el poderós s'en surt. H cau en desgràcia.

-Es presenta per a Alcalde/Gobernador/President per un partit a la dreta del partit Republicà. A partir d'aquí hi ha dues possiblitats:
a)Perd les eleccions, de forma que acaba ressentit amb el sistema creient que no se li ha fet justicia. A partir d'aquí es comença a disfressar per les nits i patrullar pels carrers per imposar (la seva) justícia i arreglar d'aquesta forma el món. La sèria CSI Miami s'acaba, però surt un Spin-off amb l'Horatio de protagonista.
b)Guanya les eleccions i instaura un sistema de justícia similar al de Minority Report, però aquí sense Pre-Cogs, i és ell qui decideix, segons el seu criteri, qui serà un futur delinqüent i quina pena mereix.


Aquí ho deixo, de moment...

Terror

Bé, potser la nit passada amb unes quantes cerveses la comparació feia més gràcia, però de totes maneres, sempre fa gràcia veure que el les pel·lícules de terror no són tan llunyanes:

"Però si està perdudíssim..."



"Lo ves, no hay monstruos.." (Minut 1:40)

Sobre duels a espasa

Perquè dedicar-se a practicar el bonic art de l'esgrima, quan aprenent un grapat de frases pots ser capaç de guanyar a l'espadatxí més hàbil?

Aquesta era almenys la magistral forma de combat d'un joc llegendari.
Qui no ha estat alguna vegada Guybrush Threepwood?


PD: Va, algunes pistes.

The Wire

Perquè The Wire? Llegiu que en diuen aquí i aquí. I una escena gratis.
Sóc un esnob!

Govern i prejudici

En un dels habituals (i tristos) viatges de la família Simpson, aquesta anava a parar a Londres, on apareixia Toni Blair -en la versió original amb la pròpia veu de l'aleshores primer ministre- en un gag absolutament gratuït i sense gràcia. Suposo que el problema es dona en la confluència de diferents elements, comla poca gràcia natural del polític britànic i el deteriorament dels guions de les últimes temporades.
Però què hauria passat si aquest viatge hagués estat al 1990? L'inci de la genialitat Springfildiana sumada a una primera ministra dura i alcoholitzada? Quins són els millors governants per la comèdia? I per a governar? Busquem respostes, doncs Enric Gonzalez.

Uno de los nuestros

El humano es un animal de fe. Su capacidad de creer desborda razones, hechos, evidencias. Ahí están las primarias estadounidenses: pese a la suprema irrelevancia de las características genitales en lo que atañe al poder, resulta difícil hablar de la candidatura de Hillary Clinton sin mencionar el "factor femenino" y el porcentaje de mujeres que apuestan por ella.

La fe y el mito sobrevivirán, sin duda, gane o pierda Clinton. Si han resistido a la prueba empírica de Margaret Thatcher, lo resistirán todo. Thatcher fue primera ministra entre 1979 y 1990 e inventó el moderno Reino Unido. Lo cambió casi todo, desde la política fiscal hasta el sistema sanitario. Su sombra sigue siendo poderosa. ¿Cuál fue la incidencia del "factor femenino" en la revolución thatcherista y en su herencia? Se me ocurre aquel apodo tan imaginativo, Dama de Hierro. Nada más. Quizá también aquellas estupideces que se escuchaban con frecuencia, del tipo "actúa como un marimacho".

No existe una forma femenina de ejercer el poder, como no existe una forma masculina de operar una apendicitis. Margaret Thatcher gobernó con dureza, de acuerdo con un marco ideológico inflexible. Dejó morir a los huelguistas de hambre del IRA, acabó con los sindicatos mineros, declaró la guerra a Argentina. Gobernó, a secas. Como Merkel, Bachelet o Gandhi.

Un detalle incidental: Margaret Thatcher era licenciada en ciencias químicas, y antes de dedicarse al derecho y la política trabajó en una fábrica de monturas para gafas y en una fábrica de helados. Cuando llegó a Downing Street, dos predicciones predominaron: que cambiaría la forma de ejercer el poder, por el "factor femenino", y que respaldaría la investigación científica, por el "factor químico". Sobre el primer factor no vale la pena abundar. Sobre el segundo, basta el juicio de la revista The New Scientist: "Su relación con la ciencia fue siempre menos que cordial".

En un mundo ideal, el sexo de un candidato carecería de importancia. En el mundo real, la evidencia de que la mujer cobra menos, recibe menos oportunidades y suele trabajar, porque lo impone la organización familiar tradicional, en condiciones de inferioridad respecto al hombre, sostiene el mito de que una mujer en la cumbre supone forzosamente un cambio a mejor. Y no. Pasada la primera impresión, las cosas siguen igual. Cuentan las ideas y el talento, no el sexo. La lectura de One of us (Uno de los nuestros), de Hugo Young, la mejor biografía de Margaret Thatcher, resulta extremadamente reveladora en ese sentido.

Cuentan las ideas. Y cuentan los precedentes, incluso los remotos. Todas las "dinastías presidenciales" estadounidenses han supuesto, hasta hoy, un fracaso rotundo. El primer presidente Adams, John, fue paranoide y de discreta eficacia; el segundo presidente Adams, su hijo John Quincy, fue paranoide y rotundamente ineficiente. El primer presidente Bush, George, dio un resultado mediocre; el segundo, George W., dejará probablemente el cargo en las más altas cimas de la miseria. No puede tenerse en cuenta el caso de los dos presidentes Roosevelt, Teddy (republicano) y Franklin (demócrata), porque eran parientes lejanísimos, primos en quinto grado; Franklin compartía más genes con Ulysses Grant, otro presidente anterior, que con Teddy.

Quienes han vivido en la Casa Blanca hacen malos presidentes. Quizá porque conocen de antemano los límites del poder presidencial, o porque no sufren la impresión del "hail the chief" con que se les acoge, o porque llevan ya incorporado el cinismo. En estos casos, la experiencia suele ser un lastre; véanse los éxitos de dos burócratas tan expertos como Dick Cheney y Donald Rumsfeld, las "manos seguras" de Bush, hijo.

Barack Obama no sólo es joven e inexperto. Es negro, es hijo de musulmán y fue a la escuela en Indonesia. Un sueño.

One of us. Hugo Young. Editorial MacMillan, 1989. 600 páginas.

Enric González
EL PAIS 13/01/2008

Llei de Groening

Quan més lluny viatja la família Simpson, pitjor és el capitol.

Fins sempre

Avui s'emet el primer Días de cine sense Antonio Gasset. Tinc encara en VHS alguns programes antics, espero que m'ajudin en un possible síndrome d'abstinència futur. De moment només em queda esperar, tot i que encara no he resolt del dubte sobre la millor manera d'afrontar l'esdeveniment: Grabar-lo i visionar-lo posteriorment en petites dosis, habituant-me lentament al nou format o fer una teràpia de shock, un seguiment en directe del programa.

Mentre intento dilucidar quina pot ser la millor opció, us deixo amb algunes de les millors frases d'ELL. I aquí més.

Vamos a una pausa publicitaria, que será tan corta como el sueldo del presentador.

Para ir al cine con esta cartelera hay que tener coeficiente intelectual negativo.

Y llegamos a la pausa en este programa del que tan orgullosos nos sentimos. No así de algunas compañeras de la 7ª planta de Torrespaña que fuman saltándose la norma que tanto nos beneficia a todos.

Soy consciente que a la hora de emisión de mi programa solo puede ser visto por un puñado de poli- toxicómanos insomnes.

Tan guapa actriz como mala la película que ha venido a promocionar.

Ben Affleck es a la buena interpretación lo que un pepinillo cocido a la alta cocina.

Se estrena estos días la película El último samurai, protagonizada por el ex-marido de Nicole Kidman, único dato destacable de este actor llamado Tom Cruise.

Veamos el reportaje de Mar adentro que ha realizado mi compañero y amigo Alberto Bermejo, el único de todo el equipo al que le ha gustado la película.

Hasta el próximo programa. No sabemos ni qué día ni a qué hora nos pondrán, de modo que estén atentos.

Buenas noches a todos, pero antes de despedirnos, un consejo: no os droguéis, porque la ingesta de estas sustancias puede producir efectos indeseados. Un amigo mío se tomó el otro día cierta pastilla y creyó ver a George Bush leyendo un libro.

Fins sempre, no marxaràs mai del meu cor (o en el seu defecte d'un grapat de cintes VHS).

PD: Em deixava encara dues de les seves millors frases.

“Antes de despedirme, felicitar a todos los barcelonistas por el reciente titulo de liga conseguido por mi equipo. En esta vida hay pocas cosas tan grandes como el Barcelona.”

“Cuando vuelvan de la publicidad me habré desnudado y me tiraré al mar (En Cannes)”. Evidentemente a la vuelta de la publicidad dio su explicación: "Era un patético intento por mantener la audiencia.....”

Josep Oliver Alonso

Primer dia de classe, arribo uns minuts tard, la porta està tancada. Obro i em disposo a entrar, quan em frena la veu del professor.

-Disculpi, com es diu vostè? - Em mira fixament, sense deixar d'aguantar el got de cafè.

-Jo? Em dic O.

-I té algun motiu per arribar tard?

-Jo? Eh..

M'assec en un lloc poc visible i intento passar desaparcebut. Un minut després s´obre la porta i entren dos companys. Els frena una veu:

-Disulpin, com es diuen vostès?

(...)

Segon dia de classe: ningú arriba tard.


I resulta que és el millor professor que he tingut mai, a part de director del servei d'estudis de Caixa Catalunya.

Només cal veure'l ahir a l'Àgora (2008, vénen les vaques magres), la capacitat de donar lliçons, sense espantar-se a portar la contrària a la opinió general i a dir coses poc agradables l'oída de l'espectador.

Sincerament, no us perdeu el debat, realment interessant, sobretot per part de Tremosa (amb interevencions molt acadèmiques i liberals) i Oliver. Encara que només sigui mirant a l'atzar alguna de les seves intervencions. Tot un mestre.

Sobre influències

La respuesta fue El evangelio del Espacio, de Kilgore Trout, donde se narraba la historia de un visitante del espacio -por cierto muy parecido a los tralfamaforianos, según la descripción- que había hecho un profundo estudio del Cristianismo para comprender, en lo posible, por qué los cristianos encontraban tan fácil al crueldad. Llegó a la conclusión de que, por lo menos en parte, el problema era debido a un desliz existente en el Nuevo Testamento. El suponía que la intención del Evangelio era enseñar a la gentre, entre otras cosas, a ser compasivam, incluso con las personas más bajas y ruines.
Pero lo que el Evangelio enseñaba en realidad era esto:
Antes de matar a alguien, asegúrate de que no está bien relacionado. Así es.

El defecto de las historias de Cristo, decía el visitante del espacio, estaba en que era en realidad el Hijo del Ser más poderoso del Universo, aunque pareciera un don nadie. Y los lectores así lo veían, de manera que cuando llegaban al momento de la cruzifixión pensaban (...):
¡Esta vez han metido la pata al escoger a ese tío para lincharle!

Y ese pensamiento engendraba otro: Hay que saber escoger a las personas a las que se puede linchar. ¿Quiénes son? las personas que no estan bien relacionadas.

Matdero cinco
Kurt Vonnegut

El poder de la censura

No recordo en quina pel·lícula vaig sentir una frase que feia més o menys així:

"Nunca subestimes el poder de una mujer despechada"

Doncs resulta que és un poder capaç de destroçar la implacable censura Xinesa:

Enquesta setmanal 6.0

Un cop que l'ajuda dels fidels lectors m'ha ajudat a aclarir les idees sobre com reaccionar en les trobades casuals al WC de la feina, us plantejaré quin és el dilema que em ronda últimament. Abans però, resumim breument els sorprenents resultats sobre els millors temes de conversa al lavabo: la temàtica del nou pla general de comptabilitat i la crisi financera de les subprime té el mateix número de vots (4) que les converses obscenes, i el doble que un dels que creia tema estrella, el futbol.


En aquestes dates festives és costum reunir la familia i disfrutar junts de la companyia, el menjar i l'alcohol. Un dels passos més habituals per a crear una familia és un bon casament, però quina és la millor manera de celebrar-lo? Heus aquí les meves opcions preferides per a quan (suposadament) em casi.


-No hi ha cerimònia més romàntica que aquella oficiada per el rei del rock, l'Elvis. I no pot ser a cap altre lloc que a Las Vegas.

-El nuvi ha de dirigir-se a l'altar vestit de negre, amb capa, i la marxa imperial sonant de fons. I un grapat de Stormtroopers fent el passadís.




-Ha de ser una cerimònia estil Senyor dels Anells (la peli), una desfilada interminable plena de falsos finals.

-Entrant exactament d'aquesta forma (bram de Chewacca inclòs), i amb aquesta música de fons:

Manda Bala

D'un temps ençà Canal + emet Dok, un cicle dedicat als documentals on acostumen a aparèixer les pel·lícules documentals més premiades i amb mes prestigi del moment. Si el cinema de ficció ha aconseguit pelis brillants imitant al documental, o directament recosntruint fets (Bloody Sunday), el gènere documental no ha perdut la oportunitat d'usar els recursos del cinema de ficció, sovint amb resultats espectaculars. Recordo el fantàstic When we were kings, la capacitat d'involucrar-te en la història com una novel·la que ja has llegit però en la que encara et sorpren el final.

Veig ahir l'espectacular trailer de Manda Bala, sobre el negoci del segrest i la violència al Brasil (una visió vertical de Ciudad de dios) el mateix Brasil de Peter Robb, on s'envia a la família una bala per comunicar-los un segrest, on els polítics són dels primers relacionats amb la delinqüència, on els rics van a la feina amb helicòpter per sobre els faveles.

(...) Aquí el trailer en castellà.

Llista de nadal

Bé, estalviem palla i anem per feina. Si no sou familiars ni amics, o no esperaveu fer cap regal, sempre podeu posar un euro cadascun i currar-se algun detallet, ni que sigui una caixa de bombons. Parlant de bombons, el que ha passat avui a la feina, no hem parat de riure, però ja ho explicaré en un altre moment. Anem al gra: els regals estan dividits en dues categories, llibres i no-llibres, categoria que compren els articles que no disposen de pàgines i tenen un preu raonable, ja que el meu comportament mai ha estat exemplar ni els reis han estat tant magnànims (així que res d'una targeta gràfica o un processador nou per al PC, i menys encara ambdós alhora). Queda dit doncs, que havent estat breu anem al que toca:


No-llibres


DVD - Casino Royale

Una cartera nova, d'on no perdi els calers.

Un rellotge digital.


Llibres

El Pirata
Lord Jim
L’agent secret
Nostromo
Joseph Conrad


Watchmen (Comic)
Alan Moore, Dave Gibbons
Planeta

La Carretera
Cormac McCarthy
Editorial: Edicions 62

El Sol dels Scorta
Laurent Gadé
Editorial: La Campana

Historia secreta de Costaguana
Juan Gabriel Vásquez
Editorial: Alfaguara

Historia de Rasselas, príncipe de Abisinia
Samuel Johnson
Editorial: Berenice

Los detectives salvajes.
Roberto Bolaño
Editorial: Anagrama

La coartada del diablo
Manuel Moyano
Editorial: Menoscuarto

Callisto
Torsten Krol
Editorial: Salamandra

Crónicas mafiosas. Sicilia 1985-2005.
Joan Queralt
Editorial: Cahoba

Negro
Olivier Pauvert
Mondadori

Flores para Algernon
Daniel Keyes
Ediciones SM

LAS GUERRAS APACHES Y LOS ULTIMOS INDIOS LIBRES
David Roberts
EDHASA

GOMORRA
Roberto Saviano
EMPURIES

L’art de viure
Goliarda Sapienza
Editorial: La Campana

Los ejércitos
Evelio Rosero
Editorial: Tusquets


Crec que em deixo coses, però és que m'estan fotent pressa i he de plegar.

Rec

A aquestes altures qui més qui menys coneixerà Rec, terror zombie en ambient claustrofòbic vaja. Com era d'esperar, des dels grans estudis de Hollywood no han esperat ni un moment a comprar-ne els drets per fer-ne la seva versió.
Però fan tard. Si no recordo malament vaig veure fa un temps una pel·lícula documental que crec que tenia una temàtica zombie. O alguna cosa similar. Es deia Jesus Camp.

Lot de Nadal

Seguint el fil d'aquest post, també explicaré en que ha consistit el meu lot de nadal:

-24 llaunes de cervesa.
-6 llaunes de cervesa sense alcohol i amb gust a poma.
-1 calendari amb un mapa del món defectuós.

No arribaré a la mateixa conclusió que el Jordi, perquè si em paguessin igual potser aniria vestit amb un sac.

Sí que em faig, però, la mateixa pregunta, evidentment sense esperar res, però queixar-se anònimament és gratis:

- I les Neules?? i el Suchard??

PD: Si algú vol probar coses rextremes, encara em queden 5 llaunes de cervesa sense alcohol i amb regust a poma.

PPD: I segur que al que se li va acudir la idea de vendre cervesa amb gust de poma era un d'aquests pijos sortits d'ESADE... (encara no he trobat cap treballador de l'empresa que parli bé d'aquest "producte").

PPPD: Gràcies a que encara em queda un altre lot que sembla que no em decepcionarà tant, és la sort de treballar en dos llocs alhora.

Supervivències

54%

Tants anys interessant-me en les pelis de zombies havien de servir per alguna cosa. De moment sembla que tinc algunes possibilitats de sobreviure, però he d'intentar continuar millorant. El pròxim pas hauria de ser fer una proposta de llei perquè al costat de cada extintor d'instalin mesures de seguretat per aquests casos. Ja sabeu, si us interessen les vostres possiblitats, jo ho he tret d'aquí.

Enquesta setmanal 5.0

Tot seguint el fil de l'anterior post, apel·lo al lector tot solicitant el seu consell sobre un dilema que fa temps que em ronda.

Però primer hem de valorar els resultats de l'anterior enquesta sobre quines són les pitjors conseqüències de quedar-se apartat del món, és a dir sense internet. Resumint podem dir que el que més es troba a faltar (amb 7 vots, un 36% del total) és, lògicament, la pèrdua de l'accés inmediat a un univers complet de pàgines pornogràfiques, sense especificar a quin tipus de perversions són més assidus els lectors del blog (interessant idea per a futures enquestes). A un parell de vots de distància trobem que resulta que hi ha internautes (paraula que recupero de l'oblit) que troben més a faltar (abans que el porno!) l'actualitat de la blocosfera local. I en tercer lloc, a un 21% dels enquestats (4 vots) el que més els preocupava era el fet de no poder estar al dia sobre l'últim partit del FC Olives Mortes. Per a tots aquests seguidors fidels, avui dilluns hi ha partit a les 23 hores, us hi esperem!.


Tornem al principi. El dubte. Ja he comentat com no em saluda un dels 4 "jefes" quan passa pel meu costat. Però resulta que quan estem al lavabo això m'estalvia d'una situació incòmoda. QUina és la millor manera de reaccionar quan coincidim jo i un dels caps al lavabo?

-Amb indiferència, ja que enfront un urinari tots sóm iguals.

-Intentar passar desaparcebut i evitar-lo.

- Buscar complicitats a través de converses obscenes, preferentment referides a companyes de feina.

-Si és del departament de comptabilitat comentar el Nou Pla General de Comptabilitat 2008, si és de Finances parlant de la crisi de les subprime.

-Sens dubte, parlar de futbol.

L'home visible

Després d'haver passat les últimes 20 setmanes exercint les (imprescindibles) funcions de becari ja m'havia començat a creure que tenia un do. Quin do tan extraodinari pot fer-se mereixedor d'un mínim d'atenció lectora? Doncs ni més ni menys que el do de la invisibilitat. De fet no és la invisiblitat completa. No completa en el sentit que només sóc visible en algunes hores del dia o d'alguna part del cos, sinó que sóc invisible per algunes persones. Bé, de fet creia tenir demostrat que només era invisible per a una persona, tot i que no he tingut la oportunitat d'experimentar si sóc invisible amb altres subjectes similars.

El cas és que després de passar tantes hores al departament, creia que els meus sons i la meva imatge no eren captats per al subdirector (no especificarem més) del departament. Ens hem creuat moltes vegades, les primeres vegades amb tímids intents per la meva part de ser educat (i potser una mica pilota) amb paraules com "hola" o "bon dia", respostos sempre amb total indiferència.

Resulta que un cop m'havia acostumat a la interessant idea de ser completament invisible la setmana passada un fet inesperat em va treure de l'error. El subdirector i jo vem tenir una fluida conversa!

Va ser al voltant de dos quarts de tres , quant tothom ha anat a dinar i només ens quedem dues persones al departament. Aquell dia però, la meva companya va haver de marxar abans d'hora, així que em vaig quedar sol. En aquell moment va passar per allà el jefe i e va dir:

-Què no hi és l'A. G. ?

Sorprès vaig aixecar el cap i, al veure que la pregunta es dirigia a mi, vaig respondre amb veu ferma (poder em va sortir un gal, ara no ho recordo):

-No, ha anat al dentista.

Resposta davant la qual, va continuar el seu camí i em va deixar capficat en els misteris i els capritxos de de l'essència humana.

I a Catalunya, pitjor

Doncs seguint els consells d'en Burrull, heus aquí la versió Polònia del meu anunci preferit.

Quin component del meu PC és l'icneumonid?

Les coses bones es fan esperar, i si et putegen una mica millor. Resulta que un cop reinstalat l'equip i després d'un dia de funcionament, el PC ja dona senyals d'estrés, segurament per enyorança d'haver passat dos setmanes sense fotre l'ou.

Per sort sempre hi ha coses que no fallen, i una d'elles és Enric Gonzalez i els seus articles imprescindibles.

El festín del icneumónido

Los icneumónidos son insectos himenópteros, no muy distintos de una avispa. Pese a su escasa celebridad, su contribución a las ciencias morales resulta enorme: un solo icneumónido de cuatro milímetros es capaz de dejar sin argumentos a cualquier teólogo que aspire a razonar sobre la bondad de la naturaleza. El insecto en cuestión se dedica al endoparasitismo. La hembra deposita sus huevos en el interior de otro animal, como una oruga o un arácnido. Cuando el huevo se rompe, la cría del icneumónido se alimenta de su anfitrión siguiendo un plan metódico: necesita que el alimento le dure sin corromperse, es decir, que el anfitrión siga vivo, por lo que empieza por las partes grasas y el aparato digestivo, y deja para el postre (y hablamos de tiempo) el sistema nervioso. Se trata de un banquete-tortura bastante horrible de ver, porque la víctima no deja de sufrir convulsiones.
Basta conocer a un icneumónido para dejar de plantearse si la naturaleza es buena o mala. Cuanto más se mira la naturaleza, más amoral parece. La moral, la vara de medir el bien y el mal, constituye por tanto un asunto estrictamente humano, confuso y embarazoso. Sabemos distinguir el mal, pero, si descartamos los argumentos religiosos, no sabemos qué es. Las definiciones, desde Tomás de Aquino hasta Sigmund Freud, son reductivas. No sabemos qué es, pero estamos obligados a convivir con el mal, a hacerlo, a sufrirlo, a administrarlo, a castigarlo.

El 12 de febrero de 1993, dos niños de 10 años torturaron y asesinaron a un niño de tres. Jon Venables y Robert Thompson hicieron novillos y se dedicaron a merodear por el centro comercial Bootle Strand de Merseyside, en Liverpool, con la idea de secuestrar a alguien más pequeño. Lo intentaron sin éxito por la mañana. Por la tarde encontraron a James Bulger, que estaba a punto de cumplir tres años y se había alejado momentáneamente de su madre. James dejó que Jon Venables le tomara de la mano y le llevara hacia la calle. El trío caminó más de cuatro kilómetros, hasta la vía del tren. Si alguien quiere saber exactamente lo que ocurrió en la vía, y tiene ganas de arruinarse el domingo, puede buscar en Google. La policía no dejó que la madre de James viera el cuerpo.

Asistí al juicio contra A y B (la justicia británica protegió hasta la sentencia la identidad de los niños) en un tribunal de Liverpool. Las sesiones eran largas, y el juez, con la idea de que los acusados tuvieran conciencia del delito cometido, raramente les permitió abandonar la sala. Thompson lloraba a veces. Venables, hiperactivo, desplegaba su gama de tics nerviosos. Pero fundamentalmente se aburrían, miraban al público, jugaban con los dedos.

El caso de Thompson y Venables suscitó un formidable debate sobre el mal y sobre qué hacer con él. ¿Había que corregirlo? ¿Había que castigarlo? Reeducación y castigo son los dos polos de cualquier teoría penitenciaria. Pese a su condición antitética, simulamos que van de la mano, y las sociedades más desarrolladas envían a la gente a la cárcel para rehabilitarla. Se trata de algo absurdo, como otras fórmulas de consenso. De momento, nadie ha aplicado una idea mejor.

Thompson y Venables fueron internados en dos centros especiales durante ocho años. En 2001, a los 18 años, quedaron en libertad. Ahora disponen de una identidad secreta y protegida. El tema sigue provocando discusiones interminables.

El humano basa su prosperidad en la escala biológica en su no especialización: puede adaptarse a casi todo. Creo que la frivolidad constituye uno de nuestros mejores recursos. Auschwitz debería obsesionarnos, y, sin embargo, no nos impide salir a cenar por ahí. Sobrevivimos gracias ello.

Ante los grandes problemas, y el mal es el mayor de ellos, recurrimos con frecuencia a la frivolidad egoísta y a una de sus ramas académicas, la economía. Ésa es, por ejemplo, la clave del sistema penitenciario. El Gobierno italiano, el año pasado, concedió un indulto porque las cárceles estaban llenas y no había dinero para construir otras. Miles de delincuentes salieron a la calle, y al menos la mitad delinquieron de nuevo. La gente se quejó, pero nadie estaba dispuesto a pagar más impuestos para crear nuevas prisiones. En esencia, la cosa funciona así en todas partes.

Vamos tirando y procuramos no atormentarnos con problemas filosóficos. Como el icneumónido, queremos comer, y que dure. -

Enric González 02/12/2007
EL PAIS
Dientes de gallina y dedos de caballo. Stephen Jay Gould. Editorial Primera, 2004. 341 páginas.