This is the end

Demà és el meu últim dia de classe.

El final de la meva vida universitària.

Massa temps després, el que havia de ser un passeig tranquil,
una bonica experiència...




..en alguns moments quasi es converteix en el meu Vietnam, un petit trauma particular..




Bé, potser n'estic fent un gra massa...
però enyoraré molt aquests anys.

The Office

Sovint l'empresa que proveeix la meva llar de televisió per satèl·lit ens aclaparta amb la seva generositat i ens ofereix durant un temps limitat un grapat de canals de forma gratuïta, amb l'esperança que ens aficionem a algun d'ells, sobretot ara qeu s'acosta l'estiu.

En mi aquestes ofertes acostumen a provocar sempre el mateix efecte, de forma seqüencial: curiositat, vici i al final costum. Com amb la televisió per obert, al final acabo perdent el temps amb qualsevol parida durant hores, amb la idea de no desaprofitar la oportunitat.

Això explica queaquests dies he estat perdent el temps amb coses com Prison Break i altres sèries que no m'haurien interessat veure en condicions normals. Però per sort he pogut recuperar l'última (i intenssísima) temporada de The West Wing o descubrir l'apassionant versió americana de The Office.

Una comèdia amb certa aparença freak, però que de seguida et transmet el millor cinisme dels primers Simpsons i una espècie de pessimisme existencial desconcertant i terrible. Una meravella.

Debats

Des de ben petit ja disfrutaba amb les polèmiques. Però n'hi ha una que m'ha marcat des de que vaig tenir la sort de veure-la en directe fa molts i molts anys. Sens dubte el millor debat de la història:

Finals made in Hollywood

Después de sali del hospital*, los lectores de guiones de Miramax recibieron la instrucciónde que, en adelante, la empresa sólo haría películas con final feliz.

Down and Dirty Pictures
Peter Biskind

*Harvey Weinstein, jefe de Miramax.

No copiaràs

Llegia fa uns dies com la inquisició continua fent de les seves. El delicte: modificar una obra audiovisual (traduir i crear subtítols).

Però això és just el principi! Amb la seva perspicàcia habitual, Hernan Casciari ens avisa dels pròxims delictes que seran perseguits. Segons explica, haurem d'estar al cas de complir aquests 10 nous manaments:

1. No copiarás a mano partituras de obras musicales para que un amigo las toque en la guitarra.
2. No tomarás apuntes de esculturas ni compartirás el resultado de esos apuntes con otros amigos hippies que tengas.
3. No cantarás en las gradas canciones propias sobre músicas ajenas. "Oé, oé, Barça, Barça" puede ser letra tuya, pero la música no lo es.
4. No leerás por teléfono las letras del último CD que te compraste. Si tu amigo está interesado, que se compre otro. Vigilamos tus llamadas.
5. No le leerás libros con copyright a los ciegos.
6. Mucho menos le explicarás —mediante señas— los parlamentos de House a un sordo. Las señas son una modificación de las obras.
7. No harás caricaturas de personajes de obras audiovisuales sin el consentimiento de todos los dibujados.
8. No tendrás malformaciones genéticas que te hagan parecer a personajes populares con copyright. Escoge: cirugía estética o cárcel.
9. No utilizarás el carnaval (ni cualquier otra excusa emparentada con la felicidad) para disfrazarte de cosas a los que no tienes derecho.
10. Y por supuesto, no podrás transcribir lo que dicen por la tele los actores para que otros puedan entenderlo en su idioma materno. Tu solidaridad colectiva es nuestra ruina particular.

I al final:

Si cometes alguno de estos ilícitos, te perseguiremos hasta que te arrodilles, hasta que pidas perdón y aceptes vivir en un mundo de mierda, lleno de gente con corbata que escribe frases como la 21/04/1989 (EDJ 1989/4257); la 26/11/1993 (EDJ 1993/10733); y la 20/11/1997 (EDJ1997/9938) o 4/2/1998 (EDJ 1998/643), por citar algunas. Éstas sí son frases originales que no copiamos de ningún lado, frases que nos excitan y que nos encantan.

Archívese.

Brillant.

Polèmiques culinàries

Si hi ha alguna cosa més grotesca que els estirabots d'un cuiner envers els companys de professió, és veure el vergonyós linxament mediàtic al que aquest és sotmès. Veient com ha alterat els ànims em començo a preguntar si potser és que ha tocat alguna fibra sensible, si potser ha dit alguna veritat fins ara oculta a la nostra vista, mirada de paladar simple i proletari.

Ja ningú deu recordar els meus dubtes sobre Ferran Adrià, però Enric Gonzalez sembla capaç d'això i més. Molt més.

Artistas

Cuánta langosta hay que comer para llevar las lentejas a casa! Eso solía decirse entre los periodistas económicos, que antes, y supongo que también hoy, eran agasajados por las empresas con opíparos "almuerzos informativos". Sé de qué hablo: sufrí mi primer cólico nefrítico después de ingerir una langosta gigantesca, financiada por Catalana de Gas. La industria de la restauración se ha desarrollado mucho en estos años. Los grandes cocineros son artistas y estrellas mediáticas, e intuyo que los informadores seguimos frecuentando sus establecimientos, pagando unas veces, por la cara otras. Es interesante, en cualquier caso, seguir la feroz polémica entre los genios de los fogones. E ilustrativo. Todas las expresiones creativas pueden ser disfrutadas gratis, o pagando poco. Las letras, la música, incluso el teatro o la ópera, son fácilmente reproducibles. El acceso es bastante abierto. Cualquier aficionado puede juzgar al artista por su obra. Todo es accesible, menos la alta cocina.

Dudo que exista un lector que desconozca a Ferran Adrià. Pero me pregunto cuántos han probado uno de sus platos o han gozado de una cena en El Bulli. Lo mismo vale para Santamaría, Arzak, Berasategui y demás popes. Echando cuentas entre el salario medio español y los precios de sus restaurantes, se deduce que la inmensa mayoría sólo puede captar la parte teórica del asunto.

Ayer, en televisión, radio y prensa, el apasionante debate entre nouvelle cuisine y cocina tradicional ocupó el mismo espacio, o más, que las agresiones xenófobas en Suráfrica o Italia. Eso tiene varias explicaciones posibles. La primera, que es un negocio que mueve mucho dinero y merece la máxima atención. La segunda, que España va mejor que nunca, que muchos frecuentan los templos de la comida y que el mileurismo y la precariedad constituyen fenómenos marginales. La tercera, que los periodistas seguimos trajinando mucha langosta (y hablando de quien nos la paga) para llevar las lentejas a casa.

ENRIC GONZÁLEZ
EL PAIS 22/05/2008

Què és google? (2)

Continuant el post de fa uns dies. Alhora d'explicar google, què en podríem dir?


És potser la definitiva ment col·lectiva?




Sempre ens queda la versió definitiva del gran germà, aquella a la que tots ens llancem de forma voluntària. Perquè tots confiem amb Page i Brin. Però recordem, per exemple:

Google tiene sus propios principios e ideales a cerca de proporcionar toda la información a todo el mundo pero este principio fundamental quedó en entredicho cuando entraron en China. Si introduces “Plaza de Tiananmen” en Google.cn, que es la versión china de Google, sólo verás turistas sonrientes, un montón de banderitas y fotos de Mao en la plaza. Si haces la misma búsqueda fuera de China lo que ves son páginas de manifestaciones, masacres, tanques y estudiantes asesinados.

Però no és la capacitat de monopolitzar informació la novetat, sinó la capacitat de control i coneixement sobre el nostre comportament (i les nostres perversions!).

Més coincidències (i contrastos)

Aquesta nit a La2 han emès Amén, pel·lícula de Constantin Costa Gavras (autor d'algunes obres imprescindibles). La història recrea la lluita real de dos homes (un Jesuïta i un químic de l'exèrcit alemany) que, moguts per les seves conviccions cristianes, van intentar fer veure al món com s'estava gestant l'holocaust durant la segona guerra mundial.
Després de fer mans i mànigues i no aconseguir convéncer al Papa perquè es pronuncii en contra l'extermini que s'estava duent a terme, el Jesuïta s'embarca voluntàriament amb els jueus cap als trens que es dirigeixen als camps d'extermini, per compartir amb ells un destí que no li pertoca.


Casualment, em trobava ahir llegint un llibre interessantíssim i vaig marcar aquest fragment, que per incorrecció i mala llet es mereixia un petit espai en aquest blog:

La vida es bella era la versión del Holocausto según las películas típicas de los Weinstein, como Mi pie izquierdo y El otro lado de la vida, una película en la que ser judío en la Italia de Mussolini es el equivalente étnico de la parálissi cerebral o el retraso mental, y no menos anodino. Es una película de una imbecilidad moral tan abrumadora, que hace que los azucarados esfuerzos de los estudios por abordar la solución final, como La lista de Schindler, parezcan audaces comparados con ella, (...). En la revista Time, Richard Schickel señaló; "El sentimentalismo también es una especie de fascismo, pues nos priva de juicio y agudeza moral; hay que oponerle resistencia. La vida es bella es una buena oportunidad para empezar."

La auténtica belleza de La vida es bella radica en la manera como su permisa remeda con estupidez las realidades de la industria del cine. (...) Si sustituimos la balsámica La vida es bella por la fantasía de Guido y, pongamos, sesenta millones en recaudaciones por los mil puntos [que necessita el fill per "guanyar el concurs"], se tiene la película. Si el precio es correcto, Harvey [distribuidor de la pel·lícula], autoproclamado judío duro que le dijo al New York Times que prefería a los judíos que combatieron a los judíos que fueron a los campos de concentración, no tenía reparos a la hora de criticar duramente una película que respalda este estado de ánimo-la negación- en el que millones de judíos hicieron sencillamente eso, reconfortados por la misma ilusión que vende La vida es bella, a saber: que, de alguna manera, todo saldría bien.

Peter Biskind
Sexo, mentiras y hollywood.

Vídeos polèmics

Es pot aguantar aquest vídeo fins al final?

Els autors són els francesos Justice, la "cançó" s'anomena Stress (apropiadament?).

Es curiós, sobretot recordant aquesta cançó del mateix grup:






Amb una mica de context potser els telecos no ho trobaran tan escandalós.

Ronin

Sam: Tell me about an ambush. I ambushed you with a cup of coffee!

Jean-Pierre: But you understand it.
Sam: What do you mean, I understand it?
Jean-Pierre: The warrior code. The delight in the battle, you understand that, yes? But also something more. You understand there is something outside yourself that has to be served. And when that need is gone, when belief has died, what are you? A man without a master.
Sam: Right now I'm a man without a paycheck.
Jean-Pierre: The ronin could have hired themselves to new masters. They could have fought for themselves. But they chose honor. They chose myth.
Sam: They chose wrong.

.

Coincidències

Avui era el dia de la nostàlgia o potser hi ha una espècie de complot a l'estil "Recordes quan...". El cas és que he xocat amb dos experiències del passat que per diferents motius em quedaven molt i molt llunyanes:


Avui fa exactament 2 anys. Sense comentaris.




L'altre coincidència és una sorpresa del canal Sci Fi, ni més ni menys que la peli del Heman. I curiosament no ha envellit gens malament. Continua igual d'hortera que el primer cop que la vaig veure.
I, atenció, l'actriu joveneta és una tal Courtney Cox (al 1987).

Que feliços que han de ser els nens rics...

Un joia. 550 euros, o 499 USD ( 323 euros!!!). Es per flipar. Què han fer els americans per mereixer estalviar-se 200 euros? LEGO és europeu! Estic indignat.






Coneixeu algú que vagi als USA? Per 200 euros de diferència potser podriem anar-ho nosaltres mateixos...

Sacrificis

No hi ha res millor durant un pont ple de feines pendents i previ als examens finals que posar-se a lluitar contra la tirania d'un govern totalitari sotmès als designis d'una raça extraterrestre.
Quantes sacrificis que m'ha d'agraïr la humanitat!

Aquí estic jo, durant la meva croada per la llibertat.


Half life 2, sempre arribant més enllà dels límits.

Què és google?(I)

Fa uns dies feien a la 2 un documental sobre Google. En un moment concret, un dels entrevistats es preguntava si es podria considerar a google com a alguna cosa semblant a això:

"La llei de la selva"

Llegeixo a ElPais.com sobre aquesta història, que resumida fa més o menys així:

PART 1
-Turista presencia en directa una escena de caça en plena sabana.

-Una feliç familia de búfals es dirigeixen inconscientment cap a una trampa, on els espera un grup de lleons a l'aguait.

-Lleons aconsegueixen capturar el fill de la familia, però amb la refrega cau a l'aigua del riu Kruger.

-Mentre els lleons intenten treure el seu dinar del riu, un cocodril l'enganxa per l'altre costat i s'intenta endur el pobre búfal.

-Al final els lleons guanyen la partida i s'enduen el botí.

-Atrets pels crits del jove búfal, apareix tot el ramat sencer i començen a acorralar els lleons.

-Fins que (min. 5:51) un búfal embesteix un lleó i l'aixeca 2 metres del terra.

-Al final els búfals alliberen a la presa, i acorralen, embesteixen i persegueixen als lleons, que fugen esperitats.





"Que me he quedado con tu cara" diu un dels búfals a un lleó que fuig.


PART 2

-Turista videoaficionat intenta vendre les imatges a alguna TV (entre elles National Geographic), però ningu les compra.

-Al cap d'un temps penja a Youtube el vídeo.

-Que rep una barbaritat de visites.

-Cridant l'atenció de National Geogràphic, que en fa un documental i l'emet en hora de màxima audiència.


PD: El titol del post és bastant fàcil, però no sabia si posar el simple "Battle at Kruger" original, o alguna cosa rollo "Qui riu últim riu millor", o des del punt de vista de la samarreta que es podria posar el búfal "Jo vaig sobreviure a 5 lleons i 1 cocoril famèlics". Poder "No digis blat fins que estigui al sac i ben lligat". Alguna altre idea?

Apatia

Desconec si Herman Melville era un visionari o volia reflexar alguna parcel·la atemporal de la condició humana, però després del partit resta la sensació que allà on queia la vista només es'hi distingia a Bartleby, una versió muda, que en qualsevol esforç que se l'hi exigia només refelxava una trista aparença que transmetia únicament una idea:

Preferiria no fer-ho

.

"Passions"

Suposo que hi ha cançons que embriaguen a qui les escolta...

"Sempre ens deixen els millors"

Sant Jordi 2008

Doncs amb retard i traidoria arriba el post-conclusió sobre el Sant Jordi d'aquest any.
I ha arribat de forma inesperada, amb una senyora gran intentant canviar el llibre (una guia de la ciutat de San Francisco) que li havien regalat per Sant Jordi, data en que els llibres són mostres de la dedicació i l'amor envers l'altre:

"Yo quería canviar el libro, sí, ...ejem, es que se equivocó, yo queria un libro de San Francisco de Asís"

.