L'home visible

Després d'haver passat les últimes 20 setmanes exercint les (imprescindibles) funcions de becari ja m'havia començat a creure que tenia un do. Quin do tan extraodinari pot fer-se mereixedor d'un mínim d'atenció lectora? Doncs ni més ni menys que el do de la invisibilitat. De fet no és la invisiblitat completa. No completa en el sentit que només sóc visible en algunes hores del dia o d'alguna part del cos, sinó que sóc invisible per algunes persones. Bé, de fet creia tenir demostrat que només era invisible per a una persona, tot i que no he tingut la oportunitat d'experimentar si sóc invisible amb altres subjectes similars.

El cas és que després de passar tantes hores al departament, creia que els meus sons i la meva imatge no eren captats per al subdirector (no especificarem més) del departament. Ens hem creuat moltes vegades, les primeres vegades amb tímids intents per la meva part de ser educat (i potser una mica pilota) amb paraules com "hola" o "bon dia", respostos sempre amb total indiferència.

Resulta que un cop m'havia acostumat a la interessant idea de ser completament invisible la setmana passada un fet inesperat em va treure de l'error. El subdirector i jo vem tenir una fluida conversa!

Va ser al voltant de dos quarts de tres , quant tothom ha anat a dinar i només ens quedem dues persones al departament. Aquell dia però, la meva companya va haver de marxar abans d'hora, així que em vaig quedar sol. En aquell moment va passar per allà el jefe i e va dir:

-Què no hi és l'A. G. ?

Sorprès vaig aixecar el cap i, al veure que la pregunta es dirigia a mi, vaig respondre amb veu ferma (poder em va sortir un gal, ara no ho recordo):

-No, ha anat al dentista.

Resposta davant la qual, va continuar el seu camí i em va deixar capficat en els misteris i els capritxos de de l'essència humana.