Enquesta setmanal 6.0

Un cop que l'ajuda dels fidels lectors m'ha ajudat a aclarir les idees sobre com reaccionar en les trobades casuals al WC de la feina, us plantejaré quin és el dilema que em ronda últimament. Abans però, resumim breument els sorprenents resultats sobre els millors temes de conversa al lavabo: la temàtica del nou pla general de comptabilitat i la crisi financera de les subprime té el mateix número de vots (4) que les converses obscenes, i el doble que un dels que creia tema estrella, el futbol.


En aquestes dates festives és costum reunir la familia i disfrutar junts de la companyia, el menjar i l'alcohol. Un dels passos més habituals per a crear una familia és un bon casament, però quina és la millor manera de celebrar-lo? Heus aquí les meves opcions preferides per a quan (suposadament) em casi.


-No hi ha cerimònia més romàntica que aquella oficiada per el rei del rock, l'Elvis. I no pot ser a cap altre lloc que a Las Vegas.

-El nuvi ha de dirigir-se a l'altar vestit de negre, amb capa, i la marxa imperial sonant de fons. I un grapat de Stormtroopers fent el passadís.




-Ha de ser una cerimònia estil Senyor dels Anells (la peli), una desfilada interminable plena de falsos finals.

-Entrant exactament d'aquesta forma (bram de Chewacca inclòs), i amb aquesta música de fons:

Manda Bala

D'un temps ençà Canal + emet Dok, un cicle dedicat als documentals on acostumen a aparèixer les pel·lícules documentals més premiades i amb mes prestigi del moment. Si el cinema de ficció ha aconseguit pelis brillants imitant al documental, o directament recosntruint fets (Bloody Sunday), el gènere documental no ha perdut la oportunitat d'usar els recursos del cinema de ficció, sovint amb resultats espectaculars. Recordo el fantàstic When we were kings, la capacitat d'involucrar-te en la història com una novel·la que ja has llegit però en la que encara et sorpren el final.

Veig ahir l'espectacular trailer de Manda Bala, sobre el negoci del segrest i la violència al Brasil (una visió vertical de Ciudad de dios) el mateix Brasil de Peter Robb, on s'envia a la família una bala per comunicar-los un segrest, on els polítics són dels primers relacionats amb la delinqüència, on els rics van a la feina amb helicòpter per sobre els faveles.

(...) Aquí el trailer en castellà.

Llista de nadal

Bé, estalviem palla i anem per feina. Si no sou familiars ni amics, o no esperaveu fer cap regal, sempre podeu posar un euro cadascun i currar-se algun detallet, ni que sigui una caixa de bombons. Parlant de bombons, el que ha passat avui a la feina, no hem parat de riure, però ja ho explicaré en un altre moment. Anem al gra: els regals estan dividits en dues categories, llibres i no-llibres, categoria que compren els articles que no disposen de pàgines i tenen un preu raonable, ja que el meu comportament mai ha estat exemplar ni els reis han estat tant magnànims (així que res d'una targeta gràfica o un processador nou per al PC, i menys encara ambdós alhora). Queda dit doncs, que havent estat breu anem al que toca:


No-llibres


DVD - Casino Royale

Una cartera nova, d'on no perdi els calers.

Un rellotge digital.


Llibres

El Pirata
Lord Jim
L’agent secret
Nostromo
Joseph Conrad


Watchmen (Comic)
Alan Moore, Dave Gibbons
Planeta

La Carretera
Cormac McCarthy
Editorial: Edicions 62

El Sol dels Scorta
Laurent Gadé
Editorial: La Campana

Historia secreta de Costaguana
Juan Gabriel Vásquez
Editorial: Alfaguara

Historia de Rasselas, príncipe de Abisinia
Samuel Johnson
Editorial: Berenice

Los detectives salvajes.
Roberto Bolaño
Editorial: Anagrama

La coartada del diablo
Manuel Moyano
Editorial: Menoscuarto

Callisto
Torsten Krol
Editorial: Salamandra

Crónicas mafiosas. Sicilia 1985-2005.
Joan Queralt
Editorial: Cahoba

Negro
Olivier Pauvert
Mondadori

Flores para Algernon
Daniel Keyes
Ediciones SM

LAS GUERRAS APACHES Y LOS ULTIMOS INDIOS LIBRES
David Roberts
EDHASA

GOMORRA
Roberto Saviano
EMPURIES

L’art de viure
Goliarda Sapienza
Editorial: La Campana

Los ejércitos
Evelio Rosero
Editorial: Tusquets


Crec que em deixo coses, però és que m'estan fotent pressa i he de plegar.

Rec

A aquestes altures qui més qui menys coneixerà Rec, terror zombie en ambient claustrofòbic vaja. Com era d'esperar, des dels grans estudis de Hollywood no han esperat ni un moment a comprar-ne els drets per fer-ne la seva versió.
Però fan tard. Si no recordo malament vaig veure fa un temps una pel·lícula documental que crec que tenia una temàtica zombie. O alguna cosa similar. Es deia Jesus Camp.

Lot de Nadal

Seguint el fil d'aquest post, també explicaré en que ha consistit el meu lot de nadal:

-24 llaunes de cervesa.
-6 llaunes de cervesa sense alcohol i amb gust a poma.
-1 calendari amb un mapa del món defectuós.

No arribaré a la mateixa conclusió que el Jordi, perquè si em paguessin igual potser aniria vestit amb un sac.

Sí que em faig, però, la mateixa pregunta, evidentment sense esperar res, però queixar-se anònimament és gratis:

- I les Neules?? i el Suchard??

PD: Si algú vol probar coses rextremes, encara em queden 5 llaunes de cervesa sense alcohol i amb regust a poma.

PPD: I segur que al que se li va acudir la idea de vendre cervesa amb gust de poma era un d'aquests pijos sortits d'ESADE... (encara no he trobat cap treballador de l'empresa que parli bé d'aquest "producte").

PPPD: Gràcies a que encara em queda un altre lot que sembla que no em decepcionarà tant, és la sort de treballar en dos llocs alhora.

Supervivències

54%

Tants anys interessant-me en les pelis de zombies havien de servir per alguna cosa. De moment sembla que tinc algunes possibilitats de sobreviure, però he d'intentar continuar millorant. El pròxim pas hauria de ser fer una proposta de llei perquè al costat de cada extintor d'instalin mesures de seguretat per aquests casos. Ja sabeu, si us interessen les vostres possiblitats, jo ho he tret d'aquí.

Enquesta setmanal 5.0

Tot seguint el fil de l'anterior post, apel·lo al lector tot solicitant el seu consell sobre un dilema que fa temps que em ronda.

Però primer hem de valorar els resultats de l'anterior enquesta sobre quines són les pitjors conseqüències de quedar-se apartat del món, és a dir sense internet. Resumint podem dir que el que més es troba a faltar (amb 7 vots, un 36% del total) és, lògicament, la pèrdua de l'accés inmediat a un univers complet de pàgines pornogràfiques, sense especificar a quin tipus de perversions són més assidus els lectors del blog (interessant idea per a futures enquestes). A un parell de vots de distància trobem que resulta que hi ha internautes (paraula que recupero de l'oblit) que troben més a faltar (abans que el porno!) l'actualitat de la blocosfera local. I en tercer lloc, a un 21% dels enquestats (4 vots) el que més els preocupava era el fet de no poder estar al dia sobre l'últim partit del FC Olives Mortes. Per a tots aquests seguidors fidels, avui dilluns hi ha partit a les 23 hores, us hi esperem!.


Tornem al principi. El dubte. Ja he comentat com no em saluda un dels 4 "jefes" quan passa pel meu costat. Però resulta que quan estem al lavabo això m'estalvia d'una situació incòmoda. QUina és la millor manera de reaccionar quan coincidim jo i un dels caps al lavabo?

-Amb indiferència, ja que enfront un urinari tots sóm iguals.

-Intentar passar desaparcebut i evitar-lo.

- Buscar complicitats a través de converses obscenes, preferentment referides a companyes de feina.

-Si és del departament de comptabilitat comentar el Nou Pla General de Comptabilitat 2008, si és de Finances parlant de la crisi de les subprime.

-Sens dubte, parlar de futbol.

L'home visible

Després d'haver passat les últimes 20 setmanes exercint les (imprescindibles) funcions de becari ja m'havia començat a creure que tenia un do. Quin do tan extraodinari pot fer-se mereixedor d'un mínim d'atenció lectora? Doncs ni més ni menys que el do de la invisibilitat. De fet no és la invisiblitat completa. No completa en el sentit que només sóc visible en algunes hores del dia o d'alguna part del cos, sinó que sóc invisible per algunes persones. Bé, de fet creia tenir demostrat que només era invisible per a una persona, tot i que no he tingut la oportunitat d'experimentar si sóc invisible amb altres subjectes similars.

El cas és que després de passar tantes hores al departament, creia que els meus sons i la meva imatge no eren captats per al subdirector (no especificarem més) del departament. Ens hem creuat moltes vegades, les primeres vegades amb tímids intents per la meva part de ser educat (i potser una mica pilota) amb paraules com "hola" o "bon dia", respostos sempre amb total indiferència.

Resulta que un cop m'havia acostumat a la interessant idea de ser completament invisible la setmana passada un fet inesperat em va treure de l'error. El subdirector i jo vem tenir una fluida conversa!

Va ser al voltant de dos quarts de tres , quant tothom ha anat a dinar i només ens quedem dues persones al departament. Aquell dia però, la meva companya va haver de marxar abans d'hora, així que em vaig quedar sol. En aquell moment va passar per allà el jefe i e va dir:

-Què no hi és l'A. G. ?

Sorprès vaig aixecar el cap i, al veure que la pregunta es dirigia a mi, vaig respondre amb veu ferma (poder em va sortir un gal, ara no ho recordo):

-No, ha anat al dentista.

Resposta davant la qual, va continuar el seu camí i em va deixar capficat en els misteris i els capritxos de de l'essència humana.

I a Catalunya, pitjor

Doncs seguint els consells d'en Burrull, heus aquí la versió Polònia del meu anunci preferit.

Quin component del meu PC és l'icneumonid?

Les coses bones es fan esperar, i si et putegen una mica millor. Resulta que un cop reinstalat l'equip i després d'un dia de funcionament, el PC ja dona senyals d'estrés, segurament per enyorança d'haver passat dos setmanes sense fotre l'ou.

Per sort sempre hi ha coses que no fallen, i una d'elles és Enric Gonzalez i els seus articles imprescindibles.

El festín del icneumónido

Los icneumónidos son insectos himenópteros, no muy distintos de una avispa. Pese a su escasa celebridad, su contribución a las ciencias morales resulta enorme: un solo icneumónido de cuatro milímetros es capaz de dejar sin argumentos a cualquier teólogo que aspire a razonar sobre la bondad de la naturaleza. El insecto en cuestión se dedica al endoparasitismo. La hembra deposita sus huevos en el interior de otro animal, como una oruga o un arácnido. Cuando el huevo se rompe, la cría del icneumónido se alimenta de su anfitrión siguiendo un plan metódico: necesita que el alimento le dure sin corromperse, es decir, que el anfitrión siga vivo, por lo que empieza por las partes grasas y el aparato digestivo, y deja para el postre (y hablamos de tiempo) el sistema nervioso. Se trata de un banquete-tortura bastante horrible de ver, porque la víctima no deja de sufrir convulsiones.
Basta conocer a un icneumónido para dejar de plantearse si la naturaleza es buena o mala. Cuanto más se mira la naturaleza, más amoral parece. La moral, la vara de medir el bien y el mal, constituye por tanto un asunto estrictamente humano, confuso y embarazoso. Sabemos distinguir el mal, pero, si descartamos los argumentos religiosos, no sabemos qué es. Las definiciones, desde Tomás de Aquino hasta Sigmund Freud, son reductivas. No sabemos qué es, pero estamos obligados a convivir con el mal, a hacerlo, a sufrirlo, a administrarlo, a castigarlo.

El 12 de febrero de 1993, dos niños de 10 años torturaron y asesinaron a un niño de tres. Jon Venables y Robert Thompson hicieron novillos y se dedicaron a merodear por el centro comercial Bootle Strand de Merseyside, en Liverpool, con la idea de secuestrar a alguien más pequeño. Lo intentaron sin éxito por la mañana. Por la tarde encontraron a James Bulger, que estaba a punto de cumplir tres años y se había alejado momentáneamente de su madre. James dejó que Jon Venables le tomara de la mano y le llevara hacia la calle. El trío caminó más de cuatro kilómetros, hasta la vía del tren. Si alguien quiere saber exactamente lo que ocurrió en la vía, y tiene ganas de arruinarse el domingo, puede buscar en Google. La policía no dejó que la madre de James viera el cuerpo.

Asistí al juicio contra A y B (la justicia británica protegió hasta la sentencia la identidad de los niños) en un tribunal de Liverpool. Las sesiones eran largas, y el juez, con la idea de que los acusados tuvieran conciencia del delito cometido, raramente les permitió abandonar la sala. Thompson lloraba a veces. Venables, hiperactivo, desplegaba su gama de tics nerviosos. Pero fundamentalmente se aburrían, miraban al público, jugaban con los dedos.

El caso de Thompson y Venables suscitó un formidable debate sobre el mal y sobre qué hacer con él. ¿Había que corregirlo? ¿Había que castigarlo? Reeducación y castigo son los dos polos de cualquier teoría penitenciaria. Pese a su condición antitética, simulamos que van de la mano, y las sociedades más desarrolladas envían a la gente a la cárcel para rehabilitarla. Se trata de algo absurdo, como otras fórmulas de consenso. De momento, nadie ha aplicado una idea mejor.

Thompson y Venables fueron internados en dos centros especiales durante ocho años. En 2001, a los 18 años, quedaron en libertad. Ahora disponen de una identidad secreta y protegida. El tema sigue provocando discusiones interminables.

El humano basa su prosperidad en la escala biológica en su no especialización: puede adaptarse a casi todo. Creo que la frivolidad constituye uno de nuestros mejores recursos. Auschwitz debería obsesionarnos, y, sin embargo, no nos impide salir a cenar por ahí. Sobrevivimos gracias ello.

Ante los grandes problemas, y el mal es el mayor de ellos, recurrimos con frecuencia a la frivolidad egoísta y a una de sus ramas académicas, la economía. Ésa es, por ejemplo, la clave del sistema penitenciario. El Gobierno italiano, el año pasado, concedió un indulto porque las cárceles estaban llenas y no había dinero para construir otras. Miles de delincuentes salieron a la calle, y al menos la mitad delinquieron de nuevo. La gente se quejó, pero nadie estaba dispuesto a pagar más impuestos para crear nuevas prisiones. En esencia, la cosa funciona así en todas partes.

Vamos tirando y procuramos no atormentarnos con problemas filosóficos. Como el icneumónido, queremos comer, y que dure. -

Enric González 02/12/2007
EL PAIS
Dientes de gallina y dedos de caballo. Stephen Jay Gould. Editorial Primera, 2004. 341 páginas.