Apunts estiuencs (2)

-Llegir certes coses em dispara l'enyorança que em proporciona el fet de no poder anar en bicicleta a la feina, com havia fet cada estiu fins ara. La Gran Via deserta en ple agost no és un descens de 3000 metres en plena natura, però era més entretingut i agradable que 60 minuts de tren i metro.

-Mai he arribat a adquirir l'hàbit de fer sortides en bicicleta, tot i usar-la molt per anar dins de ciutat, sobretot per anar a treballar. La ruta Puigcerdà-Estoll va ser el meu primer camí laboral i cada dia tornava de treballar amb bicicleta, aprofitant el camí per probar camins i rutes per La Cerdanya. Però ja aleshores la vagància em podia: Puigcerdà està un pel elevat sobre la vall, així que la majoria de rutes eren en pla i en descens.

-L'avantatge de perdre la virginitat laboral en un bar (que quasi es podria anomenar) "de carretera" és l'abundància de persones que creuen els seus camines amb el teu. Des de les treballadores de la (com li deia el meu avi) casa de barrets de la cantonada que veien a fer el cafè fins al pelegrí italià que passava pel bar en la seva ruta anual cap a Santiago.

-Un home alt i gras, amb el cabell gris i la cara envermellida era un dels clients més habituals i ajudava donant consells als poc experimentats amos del bar (familia meva). Havia estat cuiner d'un pesquer durant anys i cansat de passar llargues temporades a l'atlàntic nord s'havia acabat instalant a Sant Marc. Sant Marc era un antic casalot reconvertit en hípica i mini hotel de la gent amb diner.

-En plè Juliol a Sant Marc es celebrava una competició hípica en el que els esportistes no eren precisament gent humil (l'hípica no és un esport de masses). Al tenir tant poques habitacions l'hotel tenia un reduit nombre de treballadors, la meitat bolivians i l'altra meitat peruans. (3 homes i 4 dones si no vaig errat). El jardiner era un bolivià fornit, amic de del cap de cuina i amb un despreci profund cap al cambrer, bàsicament perquè era del perú. Aquesta rivalitat s'extenia a la resta de treballadors, creant dos grups segons l'origen de cadascú.

-Resulta que a la propietària de l'hotel no li feia massa gràcia deixar que uns sudamericans de pell fosca i accent tancat servissin els refrescos als assistents a la competició (no fos cas que pensessin malament) així que va tenir la brillant idea de fitxar com a cambrer temporal un noi de 16 anys amb dues setmanes d'experiència en el món de la restauració.

-En el fons el tema era bastant cutre: la senyora volia que només jo atengués a les taules importants (sobretot la taula VIP, on hi havia l'alcalde, els organitzadors, etc..) ja que tenia pànic a alguna cagada dels seus maldestres treballadors, suposo que es pensava que jo havia fer una llicenciatura en el tema o algu així. Realment la cosa funcionava d'una manera bastant anàrquica (mai abans habia vist servir uns tallats amb gel a la tassa), els treballadors, acostumats a tenir una dotzena de clients estaven sobrepassats per tots costats, però va ser una experiència divertida.


-Tornem al principi: bicicleta-llarg recorregut. Durant anys havia pensat que jo seria incapaç de fer 200 km cada dia durant un més sobre dos pedals, però cada cop veig que hi ha moltes persones que també els costa bastant més. Riis, Ullrich, Floyd Landis, Tyler Hamilton, Pantani, Simoni, Rassmussen, Vinokurov, Virenque, Roberto Heras, Aitor Gonzalez... Tots guanyadors o finalistes del Tour, el Giro o la Vuelta.. No sé si per moltes o per poques, ja no sé quines preguntes fer-me al respecte...