Ja portem uns quants dies empassant-nos l'estúpida ressaca de les últimes tristes eleccions. Tristes perquè sembla que tot i que no han canviat masses coses, cada dia s'omplen hores de televisió i pàgines de diaris amb el més absolut no-res informatiu. Doncs no! Pel que es veu sí que ha aparegut una mica d'aire fresc, segons es llegeix en una secció del diari digital on escriuen ciutadans del carrer. Si no podeu llegir us el copiaré (sí, ja sé que l'hauria de comentar/explicar/resumir, però no us estalviaré feina):
Elvis está vivo y es concejal del Ayuntamiento de Reus
Un auténtico friki irrumpe en el consistorio de la localidad tarraconense con más de 1.800 votos y un disfraz del rey del rock
Durante el próximo pleno del Ayuntamiento de Reus habrá un concejal vestido de Elvis, así será durante los próximos 4 años a petición popular. El CORI, un partido fundado por el que fuera cartero de esta localidad se ha pasado a la política y ha triunfado. Un concejal para el candidato más extravagante de toda la historia de la democracia.
Ariel Santamaría, que así se llama la criatura, ha optado por un programa de impacto o petrificación al ciudadano. Ya ha anunciado en sus mítines-conciertos su programa. Es partidario de plantar marihuana en las zonas verdes (nunca mejor dicho), que la Guardia Civil lleve un GPS para que la gente con ganas de encender un canuto obtenga su ayuda... así podríamos seguir hasta incluso, pintar el ayuntamiento de rosa.
De hecho, tiene otra promesa para la movilidad, si llega a alcalde regalará 21.000 bicicletas y eso por no hablar de su política pasiva ante las obras: "sólo las necesarias para el mantenimiento de calles". En todo caso, pueden consultar su programa en www.cori.cat. Entre los corruptos como Julián Muñoz y los frikis me quedo siempre con los frikis, alegrarán los plenos, por cierto, Ariel dice que no ha asistido a un pleno en su vida, sólo por la tele. Todavía no me explico cómo ha conseguido tantos apoyos o tiene muchos amigos o la política necesita humor. El tiempo dirá. De momento, os dejo un formidable documento.
El que si és impressionant és el miting. Si tots fóssin així, cada campanya electoral sería festa major...
T'has de comprar un cotxe. Només en pots triar un d'aquests tres: un Mazda Laputa, un Nissan Moco (de color verd) o un Mitsubishi Pajero. Quin tries? I si els tres tinguessin exactament les mateixes prestacions?
El govern polonès continua amb les seves obsessions i prolonguen les seves caçes de bruixes als programes de televisió infantil. Amb les seves polítiques medievals (prohibició de l'abort sota qualsevol supòsit, inclosos els casos de violació) sembla que el país retrocedeixi en el temps, però aquesta vegada han aconseguit fer-ho de forma literal: com poden dedicar recursos a investigar la suposada homosexualitat d'en Tinky Winky quan fa anys que tot el món ho sap?
La feina s'acumula a Telemadrid. Si no en tenen prou en denunciar la dictadura nacionalista, racista, xenòfoba, comunista, anarquista, islamista, barcelonista,etc, etc, etc que pateixen els pobres habitants de Catalunya i a Holanda , ara s'hi uneixen, ni més ni menys que els dofins gal·lesos(!!) que en el seu afany discriminatori s'entesten a comunicar-se de forma diferent a la cristianament acceptada per tots. En definitiva, el virus de la llengua s'extén imparable i només els nostres herois de Telemadrid s'hi oposen amb energia i coratge. Ànims! En solidaritat farem una colecta per financiar uns vestits de neoprè per fer el reportatge!
-Jo no vaig poder opositar a un càrrec de jutge, en un clar exemple de discriminació lingüistica- declara Flipper als intrèpids reporters de la cadena autonòmica madrilenya.
Es una oportunidad única ver a un grupo tan numeroso de directores como este en la misma sala junto a un amplio grupo de periodistas, y es una verguenza tener preguntas tan pobres, tan vacias y realmente creo que el ordenador es el que os ha puesto a ese nivel. Ya no estáis interesados en qué está pasando en el cine, ya no generais vustra propia información, solo lo transferis del ordenador al artículo que luego entregais al editor. Y por eso sabéis tan poco sobre nosotros. Francamente, vamonos todos a comer.
Roman Polanski Segons Dias de Cine: Director y gran tipo
Hi ha 125 milions de japonesos. El word és una merda. Al japó per cada jubilat hi ha 3'3 treballadors. Per estalviar costos laborals, les grans empreses subcontracten part de la producció a PIMEs. Al lloc de treball és molt important el wa. Als anys 60, un treballador japonès treballava de mitjana 2400 hores l'any. Un 40% de les japoneses treballadores ho fa a temps parcial. Quasi tres milions de joves japonesos han perdut l'esperança de trobar una feina estable. El primer company a fer l'exposició està improvitzant, amb resultats bastant nefastos. El sector secundari (industria) ocupa a un 27% de l'ocupació, per un 25% del PIB que genera. L'empresa és el nucli de les relacions socials del treballador. Perquè diferents versions del mateix programa llegeixen documents de forma diferent? Un 70% dels treballador japonesos treballen en PIMEs. Japó Japó Japó Japó Japó Spam Japó japó Spam japó Spam Spam spam spam japó Japó Spam El país té una taxa d'activitat femenina del 48%. (molt baixa). Al 2050 un 35% dels japonesos més grans de 65 anys continuarà treballant. Treballadors nord-americans i anglesos penquen unes 1850-1900 hores per any. El sector primari produeix un 1'6% del PIB del japó, i ocupa un 4% dels treballadors. Les grans corporacions garanteixen als seus treballadors treball de per vida. La mobilitat laboral no es dona entre una empresa i una altra, acostuma a ser intrafirma. Taxa de natalitat de 1'26. Un 60% de les esposes dels jubilats pateix la sindrome del marit jubilat. Em cago en el primer company per no haver buscat les dades de treball temporal. L'organització del treball en petits grups estalvia costos de control i supervisió. El segon company s'està inventant una explicació, dient barbaritats. Japó Japó japo jpao Jpo Japan Japó japan jpan jpam spam Spam spam spam Japó Japan En deu anys les desigualtats han augmentat ( de 0.433 a 0.498 en l'index de Gini). El salari mínim industrial és de 761 yens/hora. (1 yen = 163 euros) [error: és al revés] Un treballador japonés treballa una mitjana de 1900 hores anuals. Els homes en edat de treballar tenen una taxa d'activitat del 96%. Els treballadors acostumen a rotar per diferents posicions dins l'empresa. Els mandrosos treballadors francesos i alemanys treballen unes 1550 hores l'any. Al 2055 hi haurà un jubilat per cada 1'3 persones en edat de treballar que els pagui les pensions. Els japonesos són tan tristos que acostumen a renunciar voluntariament quasi a un 50% dels dies de vacances que els pertoquen. El cap m'explota.
No! Ni més ni menys que Steven Seagal va ser pioner al combinar medicina i humor, creant una recepte que des d'aleshores encadena èxits sense parar.
Com se li acudiria una idea tant brillant? Doncs fent una "pel·lícula" de les seves, on interpreta un doctor especialitzat en epidèmies (!!). Quina cara deuria fer al adonar-se que no podria estomacar un virus? Segur que es prendria el projecte seriosament però, com tot el que fa l'Steven, el resultat sempre està plagat d'humor. Una bonica sentència del protagonista/humorista: (després de descubrir gràcies a un indi que el remei per un virus mortal són unes flors, les quals són escampades amb helicòpters per curar als malalts)
Són simples remedios montañeses en los que nunca pensamos los infalibles inmunologos.
Es que és tot un filòsof!
Ho farem encara més interessant. Algunes crítiques:
Engendro creado para el -digamos- lucimiento del tito Steven, en el que -digamos, también- interpreta a un médico (para que luego digan que el cine no es magia) que vive en las montañas, y le van los rollos etnicos indígenas y la ecología. A destacar la escena de la lluvia de flores, como ejemplo de la habilidad que tiene este hombre para conseguir que cada nueva peli suya, sea aún un poco más vergonzante que la anterior. Tan recomendable como una lavativa de gaseosa.
Tenía que hacer una crítica de este tío para decir lo malo, estúpido, vacío, aburrido, repetitivo y odioso que es su cine. Más de lo mismo, si has visto una, vistas todas. ¿Alguien le partirá un día la cabeza a este impresentable?Ésta es peor incluso que Alerta máxima, que ya era difícil. Bostezos y tedio para una película en la que el título ya canta. "Cine" de veinte céntimos ( veinte duros es mucho decir).
No, el títol del post no és un reclam per captar visites, tot i que si funciona podria fer com el 7dias 7noches o (en menor mesura) l'Entre línies, on un de cada dos reportatges va sobre intercanvi de parelles/ despedides de solter/ stripers / adolescents i drogues / qualsevol cosa relacionada amb sexe.
El cas és que per fi he trobat la prova definitiva que no és només la meva tortuga la que va tant calenta que copularia amb el que fos(les mossegades formen part del ritual d'aparellament tortuguí).
Ingenuitat meva la que em va fer decidir tres llibres per Sant Jordi.
Feina, temps i diners podria haver guanyat d'haver vist abans la proposta de Francesc Orteu. Els llibres, com les pel·lícules no deixen de ser una barreja de llibres/pel·lícules anteriors, dirigit pel subconscient (o no). A vegades algú amb una visió més oberta agafa un element exògen i l'incorpora, convertint-se en un artista i/o renovant la disciplina. Buff, volia aportar alguna suma de llibres que pogués estalviar temps de lectura als visitants, però he acabat divagant. Doncs tornem a l'enllaç de l'Orteu, que almenys té un blog amb gràcia.
Ikea s'extén imparable per tot el món ja que ofereix un producte dissenyat expressament per afavorir la logística i l'autoservei. Però, com ho viuen els treballadors? Ho descubrim a Estilo IKEA, un blog interessant, curiós i divertit. Una petita forma d'eliminar la mala llet acumulada a la feina..
Los lunes, dia del besugo en IKEA El precio del transporte en la tienda depende del precio de lo que vayas a transportar: si compras de 300 a 600 euros, te cuesta tanto. Si compras de 600 a 1200, otro tanto. Y así. Todo eso está plasmado en un bonito folleto. Pa mear y no echar gota:
ClienteEconomista: *Señalando el folleto de transporte con dedo tembloroso* Oye y si me llevo ese armario de 539 euros, ¿donde lo pondría, entre 300 y 600 o entre 600 y 1200?
El treballador (LA) fustrat necessita desfermar la seva ira..
PFM: Aaah ¿entonces no hay que cogerlas?
LA: No.*salvo que estén en tu recto y no puedan salir*. Bien, aparte de las baldas, las barras, las puertas y las bisagras, ¿teneis algo más que no me hayais dicho?
Perquè suposo que ha de ser difícil aguantar tot el dia certes coses...
Imaginate un armario de 2 metros 36 cm de altura. Dentro tiene cajones de madera y una barra maravillosa a dos metros de altura para colgar ropa. E imaginate que este armario está montado en un pequeño dormitorio, dentro de la sección de dormitorios. Pues bien:
ClientaCuriosilla: Oye perdona, el armario este ¿es de baño o de cocina?
¿Y ahora qué?
EDIT: Habia unos pantalones de muestra colgados de la barra.
¡Ha vuelto a pasar! ¡Ha vuelto a pasar! Una maldita maruja ignorante y despreciable me lleva a un mueble con una clarisima etiqueta de precio, y además la señala, señala la maldita cifra con su dedo putrefacto, y pregunta:
"¿Este es el precio?"
¡No! ¡No, vegetal caduco! ¡ES EL NÚMERO DE VECES QUE VOY A SODOMIZAR TU ANO CON UN BATE DE BEISBOL UNTADO EN TABASCO Y CHINCHETAS! ¡JODIDA SUBNORMAL!
Ains. Ejem. Mi respuesta, en realidad, fue:
"Efectivamente, por eso lo tiene pegado."
Aliñada con una bondiana cara de circunstancias. No lo soporto, de verdad. Es comprensible mas o menos si hay muchas cosas juntas con muchas etiquetas, y donde para el estúpido medio que es incapaz de fijar la atención durante más de dos segundos seguidos puede resultar confuso, pero en este caso no habia error posible. Era pura y total MEMEZ.
Uf. Lo necesitaba, amiguetes.
Sempre responent a preguntes estúpides, des del primer dia. No ha de ser tant difícil seguir les indicacions, no? Això creu ell, completament desencantat de la raça humana. Sinó només cal llegir una bonica fàbula, de la que en treu aquestes conclusions:
Esa es mi teoria sobre algunos de los memos buenos para nada que me/nos preguntan ciertas cosas, aquí y en cualquier sitio. Como la jodida puta que llegó el otro dia 15 minutos DESPUÉS de cerrar la tienda, quería que le hicieramos un pedido, y como no tenemos vida ni hogar ni familia ni habia nada que recoger no nos importó, claro, pero es que el muy despreciable fardo inútil, porque era un fardo, que sólo sirve para pesar y molestar, ni siquiera tenia nada decidido. Y afirmó, al ser preguntada, "pues no sé, una que esté bien de precio, que sea muy buena y que dure mucho". Tócate los huevos. Y que suene un pasodoble. Vamos a ver, cacho de trozo de pedazo de carne putrefacta, ya que vienes a una tienda de autoservicio cerrada, a tocar los cojones, a evitar que podamos cumplir adecuadamente con nuestra jornada laboral, a soltar gilipolleces por esa fabrica de mierda que tienes en la cara, ten la puta decencia de decidir qué-coño-quieres. ¿Qué cojones crees, que no tenemos nada más que hacer que ayudarte a vestir tu nidito de retrasados para que quede más angeloso? ¡No tienes vergüenza, ni educación, y me das asco! ¡ASCO!
Només de llegir-ho ja s'experimenta en carn pròpia la capacitat d'eliminar l'estrés d'un blog. On no arrivi la tecnologia...
En el fons, IKEA dona per molt. Si us diuen el nom d'un moble, sabrieu endivinar que és?
Un altre exemple, sabieu que l'hospital on treballa el doctor House està plagat de mobles IKEA? Seràn també les màquins d'anàlisi desmuntables?
El catàleg IKEA és un clàssic a totes les llars occidentals..
Fins i tot el vell amic Chuck Norris ha passat per IKEA:
- Chuck Norris paga en IKEA con la tarjeta de El Corte Inglés - Cuando Chuck Norris compra en IKEA, encuentra siempre lo que busca, en el color que busca. Aunque no se fabrique. - A Chuck Norris se le reservan muebles en IKEA. - Chuck Norris no necesita pasear por el autoservicio: mira fijamente el carro con gesto agresivo y los paquetes que quiere caen en él por sí mismos. - Chuck Norris siempre encuentra una caja libre en IKEA.
No és tant difícil fer una sèrie realment interessant. Només fa falta un guió de veritat. Fins la idea és prescindible, en molts casos tan sobrevalorada, s'estira i s'aprima com un xiclet, eliminant el sabor i el color.
Buscant informació estadística sobre el Japó per un treball, m'he trobat una pàgina amb una gran quantitat de dades de tots els paisos del món. Des dels km de costa, l'exportació/importació d'electricitat, el nombre de telèfons fixes i mòbils, el tonelatge de la marina mercant, els principals partits polítics, la distribució d'ús de la terra i moltes més que fan un fantàstic esboç del país.
I la sorpresa? La pàgina, de lliure accés, es diu The World Factbook i pertany ni més ni menys que a la CIA. La CIA fent competència a la Wikipedia! (com s'enten que una agència d'espionatge es dediqui a finalitats divulgatives?). Ara tots podem jugar a ser espies!!
Buscant a veure si trobo algun compendi sobre diferents formes de provocar cops d'estat, assassinar polítics estrangers o altres coses d'espies he vist que pel que sembla també tenen una mini esquema amb tots els quadres de govern del món. Per exemple, el president de President de Bostwana es diu Festus Gontebanye, l'ambaixador d'aquest país als USA es diuLapologang Caesar LEKOA, o el president de Vanuatu,que respon al nom deKalkot Matas KELEKELE.
Tot això és molt útil! Imaginem per un moment que, com a bons espies, en una missió s'ens ordena assassinar al president de Vanuatu, aj que és un "maleit gos comunista". Primer investiguem sobre la futura víctima a la pàgina dels World Leaders. Després ens dirigim al World Factbook i veiem que el país on ens hem de dirigir està a l'oceà Pacífic, consta de més de 80 illes, 65 d'elles inhabitades, hi han 12,700 mòbils i hi viuen 211.971 persones ( 211,970 d'aquí poc), i s'hi parla una llengua anomenada Bislama.
Ara que ja hem fet el difícil, només hem de fer el plà i executar-lo.
Hi ha alguna manera de caure més avall que protagonitzar totes les temporades de Los vigilantes de la playa? L'amic David està lluitant per aconseguir-ho!
I l'escena sencera:
PD:Hi ha alguna manera de caure més baix que postejar sobre en David Hasselhoff? Sí! Posant un video on surti borratxo.
PPD: Hi ha alguna manera de caure més encara més profundament que posant un video sobre en David Hasselhoff begut? Sí! Posant-ne dos!
Sens dubte, aquest post és el pitjor que ha passat mai per aquest blog.
Doncs bé, pel que sembla ja tenim solucionat el petit problema del modem o el que collons hagi estat (encara no m'ho han explicat), però el cas és que torno a disposar de conexió a internet. Cosa que em fa molt feliç, ja que no em veig obligat a fer cua a les sales de PCs de la UAB, on els teclats són una merda i a tots els falla alguna tecla. I per celebrar el retorn, citarem un fragment d'aquesta gran sèrie que és Family Guy, protagonitzat per La Mort, un dels personatges més divertits...
(Després d'un confós enterrament) Mort: Bueno, tengo que irme, que tengo entradas para un concierto de Celine Dione, pero no voy a matarla, voy a ver como muere lentamente en los escenarios.
A part de la conversa dels ascensors també pot servir per omplir posts de qualsevol blog mitjanament insuls, així que:
Ja he sentit/vist a través de varies fonts diferents sobre les presentacions de l'home del temps de La Sexta (dels caps de setmana), així que què millor que compartir-les.
La sorpresa arriba a la final, els que ho tenien pitjor acaben repetint la de fa dos anys.
Entre altres idees, m'en queden dues sense resposta:
-Seedorf, com coi va quedar-se fora del mundial? En què pensava Van Basten?
-Com van donar la pilota d'or a Cannavaro? No van veure que l'eix de la defensa era (i és) Gattuso? Un jugador espectacular avui (i sempre), infatigable, esbroncant rivals i companys..
Sinó em creieu a mi, almenys a veure que en diuen d'altres:
Historias del Calcio
GRUÑIDO
Había que ver las caras al día siguiente, cuando el estupor empezaba a disiparse y la magnitud del desastre se perfilaba con claridad. La avalancha de chistes (el patrocinio de Seven Up...) y el sarcasmo de los rivales dolían, pero lo que más oprimía el pecho era la conciencia del pecado indeleble. Pasarán los años y el 7-1 seguirá ahí, una mancha eterna en los anales. Luciano Spalletti quiso que la plantilla al completo diera la cara y cada uno farfulló el mantra que le correspondía: "Hay que preservar la unidad" (Totti), "Todo nos salió mal y a ellos todo bien" (Panucci), "con el 2-0 tuvimos demasiada prisa por marcar" (De Rossi), "nos faltan suplentes" (Spalletti). Qué se le va a hacer. La mecánica más fina del calcio reventó en Old Trafford: un muelle por aquí, una tuerca por allá. Un reloj destripado. Una lástima.
Gattuso convive con Maldini, Pirlo, Seedorf, Kaká y Ronaldo. Cuando habla, todos escuchan Por alguna razón, el desastre del Roma en Manchester y el éxito del Milan en Múnich generaron una misma reflexión, quizá deprimente, en numerosos comentarios: el hombre que marca la diferencia, el futbolista italiano más relevante en el calcio de hoy, es uno de esos tipos tan listos que prefieren pasar por tontos, torpes y obcecados. Se trata, como es obvio, de Gennaro Gattuso.
Él sigue empeñado en preservar su mala fama. Tras un partido de Italia en el pasado Mundial, un periodista le comentó que había sido el jugador más destacado de la selección. Cualquier otro habría respuesto con una ñoñez de manual. Gattuso, no. "No empecemos insultando al fútbol", masculló. Pero la evidencia empieza a ser demasiado meridiana como para ocultarla tras un par de gruñidos. El mismo Carlo Ancelotti lo reconoce: "En una escala del 1 al 10, la importancia de Gattuso en el Milan es de 10. Gattuso es el alma del equipo".
Los amigos le llaman Rino. Los tifosi, Ringhio (gruñido). Los puristas del fútbol le retirarían, si pudieran, la licencia federativa. Muchos le consideran un descendiente no evolucionado de los Stiles, los Vogts, los Stielike: perros de presa, sicarios al servicio del técnico. El respeto que se le depara en el vestuario de Milanello indica, sin embargo, que Ringhio es algo más que eso. Gattuso convive con un tótem viviente como Maldini, un delineante mudo como Pirlo, un ególatra hiperactivo como Seedorf y un par de talentos como Kaká y Ronaldo y, cuando él habla, los demás escuchan. Cuando grita, los demás reaccionan. Cuando bromea, los demás ríen.
Su presencia basta para relajar tensiones. Como Goliath para el Capitán Trueno, Biscúter para Carvalho, Sancho Panza para el Quijote o Haddock para Tintín, representa la comedia, la humanidad, el alma. Nació en Marina de Schiavonea, Calabria profunda, y cuando le fichó el Glasgow Rangers cenaba cada noche en un restaurante italiano; se casó, como corresponde, con la hija del dueño y, a su regreso a Italia, se construyó una mansión de indiano en Marina de Schiavonea.
Un futbolista con barba es ridículo o especial. Sólo se recuerdan los especiales: el último Best, el gran Hulshoff del Ajax, el belga Gerets, el doctor Sócrates. Con su barba, su autoironía, sus pies cuadrados y sus ojos de Martínez Soria, Ringhio parecía condenado al chiste. Se ha convertido, en cambio, en una prueba viviente de que en el fútbol, como en cualquier otro oficio, es posible aprender y mejorar, incluso cuando el talento natural es limitado. Gennaro Gattuso, campeón del mundo, de Europa y de Italia, se retirará algún día con un palmarés asombroso.
Un secreto: no tiene los pies cuadrados. Un dato estadístico: no es un jugador violento. Una evidencia: a él nunca le meterán siete.
-You the one killed our friend? - That's right. I shot the boy, too. And I enjoyed it.
Sens dubte el millor enfrontament final que recordo en un western. La història de sempre, però narrada amb molt d'ofici i amb poques concessions a la galeria.
