Sunday, December 10, 2006

La mort del gos



Quan es va morir el Pinyol, el gos que havia acompanyat gran part de la meva infància, l'avi va cavar un bon forat a l'hort i el va enterrar. En un primer moment vaig pensar que això era poc per un company tan fidel com ell, que l'haviem d'enterrar en un cementiri d'animals o cremar-lo. A la llarga vaig anar entenent que tornar-lo a la terra era potser una de les coses més boniques que podiem fer, permetre que el seu cos es fusionés amb la terra per ajudar a fer brotar vida.

Quan avui sento que s'ha mort aquest element, desitjo que l'enterrin en una caixa impermeable, hermeticament tancada, de plom o algun altre material que no permeti que les seves restes mortals entrin mai en contacte amb la terra. De la terra ha sortit, i per això espero que no hi torni mai, ja que d'ell no en pot sortir res de bo.

Actualització: Interessantíssim article i comentaris posteriors a La moqueta verde.

4 comments:

Anonymous said...

Totalment d'acord amb tu. Espero que no tinguis el mínim contacte amb la terra. Per desgràcia hi ha gent que l'honrarà. Petons.

Peke said...

Molt ben dit Gary!!!

Pons said...

Pero ha aguantat fins als 91 anys el cabró! com es que son els malparits els que més duren?

Peke said...

Els malparits duren més perquè així acaben de ser més malparits encara, tot i que es rumoreja que algun es suicida...