L'amargor de les vacances: els adeus

Doncs sí. Sense que ho podem evitar, aquelles persones que ens importen de veritat ens diuen adeu, fins setembre. Avui és un d'aquells dies, un dijous que saps que arribarà, però evites pensar-hi, amb l'estúpida idea que aquestes persones que t'alegren els dies no faran vacances només per satisfer-te a tu.

Que tristos són els adeus, però quina sort tenim del video! Tots aquests dijous d'estiu que em sento orfe, pressiono el play i recordo embadalit l'últim cop que vem estar junts, amb el clàssic resum de la temporada i les prespectives estivals..

Així que ja ho sabeu! Prepareu el video i aquesta nit, a les 00:15 a grabar l'últim Dias de Cine de la temporada.

Nando Salvà, Antonio Gasset, bones vacances i fins Setembre!

3:42

From


Original

Robin Hood

Doncs sí! Per fi un Robin Hood que dispara llaunes de cervesa! Ja era hora!

Tret del meu admirat CPI on ens explica la història d'aquesta Obertura 1812 de Tchaikosvky (no m'atreveixo a escriure el nom en català), una peça que s'ha de representar amb Canons d'artilleria reals i un campanar també real!

Per fi, la Fi de X-Men 3.

Perquè Xavier i Magneto?
Què els dona un encant superior a la resta? Principalment un passat comú que els dota d'una personalitat superior als altres actors de la història. Un passat viscut conjuntament i marcat per una continua batalla per la supervivència, en un principi com a persona (recordem el tatuatge al braç d'en Magneto) i després com a mutants. Una trajectòria que s'insinua per moments però (afortunadament, vista la poca pericia al llarg de les 3 películes) mai es desvela, un camí de lluita constant que ha marcat poderosament els seus caràcters, fins a redefinir-los la pròpia perspectiva de l'existència: D' usar els poders per a defensar la seva humanitat passen a definir-se com a superhumans gràcies a l'ús d'aquests.
L'aroma d'aquest passat, la idea de que estem veient el desenllaç d'una història que ve de molt lluny és el que dona interès a l'acció. D'aquí el gran fracàs de l'anterior película de la saga, ens prometien alguna cosa similar, però no eren capaços ni de plantejar-nos un passat mínimament a l'altura de les expectatives ( comparable a la nova trilogia de Star Wars). Segurament sense explicar-ne massa, només deixant escapar alguns detallets (tornem al braç d'en Magneto) similar a les ruines d'uns temps millors que abunden a la terra mitjana aconsegueix aquesta tercera entrega un equilibri important: sabem hi ha una història interessant a darrera, però sabem que no és la que ens explicaran aquí.

Tornant als protagonistes en sí, segurament els ajuda ad estacar que no hi hagi cap altre personatge mínimament desenvolupat: amb en Lobezno convertit des de la segona película (de fet ni a la primera desenvolupa el seu potencial com a personatge de pes) en una mera caricatura de si mateix, la resta només han de cumplir amb el seu arquetip per completar una història relativament simple. D'aquesta manera l'únic que adquereix una personalitat prou treballada acaba sent en Magneto, amb els seus (pocs) dilemes i preocupacions, un fort caràcter i alguna que altra bona frase (que ja es deixava entreveure a la segona película). Que brilli amb llum pròpia és el que fa el gran Ian Mckellen, qualsevol diria que aquest personatge va ser escrit especialment per a ell. Les expressions, l'actitud, l'elegància innata, fins i tot el doblatge és clavat al que s'espera d'un personatge d'aquesta autoritat. Com pot ser que el cinema ens hagi escamotejat durant tants anys un actor com aquest? Des d'un director de cine gay a l'ocàs dels seus dies, fins a una versió nazi de Ricard III fa que et sigui impossible ( i intolerable) d'imaginar algú altre representant el seu paper. Fins es pot permetre el luxe de fer alguna que altra merda de película amb algun que altre pèssim director.

X-Men 3

Dues prometedores primeres parts a càrrec d'algú amb talent com Brian Singer, un dels artífexs de la sorprenent Sospitosos Habituals, productor de House i director de la turbadora Verano de Corrupción (on es troba ja amb Sir Ian McKellen i un jove Brad Renfro). Com és que no ha estat fins a la tercera película, destinada a ser un trist desenllaç de la trilogia, amb director de circumstàncies i alguns actors que ara ja són estrelles i exigeixen protagonisme sense sentit, que s'ha despertat el meu instint de la èpica comiquera?

Tot i els defectes de bulto, com el rollo del "juego en equipo" que era igual, paraula per paraula, a un capitol dels Power Rangers que vaig veure a l'Antena 3 fa molts anys, algun acudit dolent i altres excessos, la película em va agradar perquè crea l'atmosfera que no van aconseguir les seves antecesores. Suposo que és bàsicament perquè aquesta no promet res que no pugui cumplir, no ens intenta vendre una temàtica, no busca un missatge real, no ens proporciona uns motors per la història que després s'enfonsen: com el passat de Lobezno a la segona entrega, acabem la película sense coneixer res de nou, només malgasta el personatge prometedor d'en Brian Cox. El fet és que la película resulta més honesta, al mateix temps que acaba plantejant (quasi involuntariament) el tema que evitaven les altres películes, la responsabilitat del poder (recordem al "uncle Ben" de l'Spiderman!).

Quin és el fet diferencial? El que fa que aquests superherois, fent el mateix que la resta (repertir llenya i fer saltets...) valguin la pena? Potser diria el passat de Lobezno, la tortura interior de l'heroi que el persegueix, al igual que Batman i, en certa manera Spiderman, però aquest element ja el van malgastar a X-Men 2. Aquest, fins abans de veure les películes havia estat el que m'agradava de la patrulla X, però m'he adonat que el motor és un altre: la parella Magneto-Xavier...

Mundial

Ni Canal +, ni La Sexta, ni Cuatro. La millor manera de seguir el mundial? De veure els resums i els gols, sense horaris, quan i on vulguis? Youtube! Encara no he vist ni una imatge de cap partit per la televisió, però ja he vist tots els gols del que portem de competició.

Ni TDT ni òsties, la màxima interactivitat es troba a un click de distància. Quin futur té la televisió convencional? Quina cadena pagarà 90 milions d'euros pels drets d'imatge del mundial?
Si arribessin a baixar aquests ingressos, quin futur espera als esports de masses¿?

Conjectura de Poincaré

Durant el congrés internacional de matemàtiques de París del 1900, el matemàtic David Hilbert va presentar una llista amb23 problemes, la solució dels quals marcaria el desenvolupament de la ciència al llarg del darrer segle.

Dels 23 problemes 20 s'han resolt (o s'ha demostrat que son irresolubles) i d'altres encara estàn ocupant un lloc privilegiat en la investigació matemàtica, però avui es ha surtit la noticia que uns matemàtics xinesos han resolt (seguint els passos d'un rus) el que es podria considerar el problema 24 de la llista: la conjectura de Poincaré.

Aquest problema, plantejat al 1904 (per això no era a la llista) per Henry Poincaré era un dels més interessants desafiaments matemàtics, considerat l'enigma matemàtic del segle XX. Per una explicació més completa.

NERD

Què és un Nerd ?

Qui és Nerd? Des de Q (James Bond) fins a Bill Gates,
passant per l'Ed (Cowboy Bebop) o el Dr. Slump.

Ets tu un Nerd?

Jo sóc:





PS(off-topic no Nerd!): Miami Heat 2-Detroit 2

Final de conferència est és realment una final avançada. Miami ha despertat tot el seu potencial just a temps, a diferència de la fins ara màquina imparable de Detroit, que ja no carbura tant bé com al llarg de la temporada.