Eleccions al Parlament 2010

A aquestes altures... encara teniu dubtes?





De veritat no ho veieu ja clar? Ni amb el que segons un amic sería "un gran conseller en cap".
Bé, de fet la frase era que " no ho faria gens malament"..

Però no van en broma. Perquè els frikis no són ells. Com diuen "Los políticos son frikis sin conciencia de clase".

Motius per seguir un blog

Un dels meus blogs preferits, que inteno llegir (sempre en hores de feina) és Mi Mesa Cojea.
Podria dir molts motius, però, com sempre, en una casualitat del destí, el propi autor ens ho ha detallat dins d'una controvèrsia:

Este blog, los lectores fieles lo saben, usa de forma habitual el machismo, el racismo, la xenofobia, los prejuicios raciales, religiosos y demográficos. Incluso he defendido el tabaco. Una vez comparé al PNV con los nazis. Hay personas que me han dejado de hablar porque dije que los portadores de pulseras PowerBalance son imbéciles. Abogo frecuentemente por matar a los parados y a los jubilados. He escrito una guía sobre cómo un progre puede tirarse a una pija de derechas en sólo cuatro pasos. Trato con prepotente desprecio a todos aquellos que carecen de estudios universitarios, a los que van a gimnasios y, por supuesto, a todos los religiosos, particularmente a los católicos y a los musulmanes (por distintos motivos). Digo palabrotas, atribuyo síndrome de Down a José Blanco (que, en realidad, no tiene) y hago frecuentes llamamientos para que periodistas y abogados se busquen trabajos honrados.

PD: Com era d'esperar,les Gemmes Lienas de torn, protesten:

Todos esos comentarios por mí firmados pueden encontrarse en los archivos de este blog. Pero dos mujeres me escriben ofendidas sólo porque he escrito, respecto a la Ministra Pajín, "lo tiene todo la condenada: vagina y pocas luces" y por usar la inadecuada expresión "varones y hembras".

Catastrofismes?

"Creer que comerciantes van a llevar a pueblos, que están en el fin del mundo, productos agrícolas que pesan mucho, que se pudren fácilmente, para darlos a personas que no tienen dinero, es un fraude intelectual."

Bruno Parmentier

La xarxa social

Mirant-nos les misèries..

"Permite que la gente socialice estando a solas. Es como un teatro con trozos de vida que queremos mostrar. No es sincero, ni humano. Nos hace narcisistas al hacer de detalles mundanos acontecimientos imporantes. "

Aaron Sorkin

PD: El gran, l'imprescindible Aaron Sorkin

Blog vs Twitter

Sí, el blog està moribund. No només per l'ocasional desidia, sinó perquè últimament (i durant el pròxim any) aniré una mica mancat de temps.

Però allò que em roben unes obligacions m'ho pot compensar un mòvil amb 3G: resulta que es pot anar actualitzant el twitter des del metro.

Per aquest motiu (i per aquell que no s'havia fixat que existia) he ampliat la barra lateral, on es poden veure fins els 10 últims tweets (i crec que ara fins i tot els retweets).


A disposar.

B XVI

PD: Com a lectors d'aquest blog (i per tant pecadors) us ofereixo una via per a redimir-vos. No renuncieu a la oportunitat de guanyar-vos el cel!

Ciutadans de Catalunya...

.. ja el tenim aquí!!





PD: Bé, d'aquí un més, però des de la feina tinc una posició de privilegi per veure com fan els preparatius! (i poc més...)

Endevinalla atemporal

A quin any es van dir aquestes paraules?


"El decadente capitalismo internacional, individualista, en cuyas manos nos encontramos después de la guerra no es inteligente, no es bello, no es justo, no es virtuoso y no satisface las necesidades. En resumen, nos desagrada y comenzamos a despreciarlo. Pero cuando buscamos con qué reemplazarlo, nos miramos extremadamente confusos".

La resposta (subratlla amb el ratolí): J.M. Keynes al 1933

Ja ho diu el refrany

"Si enmig de setembre la previsió diu que farà sol amb alguns núvols,
no intentis pujar l'Aneto!"

Relacions internacionals

Texto a comentar en clase :


George Kennan, en su momento Jefe del Grupo de Planificación del Departamento de
Estado de EE.UU., puso de manifiesto las siguientes ideas en un documento dirigido a la definición de la política exterior de EE.UU:


“...poseemos cerca del 50 por 100 de la riqueza mundial pero sólo un 6,3 por 100
de su población... En esta situación, no podemos evitar ser objeto de envidias y resentimientos. Nuestra tarea principal en el próximo período consiste en diseñar un sistema de relaciones que nos permita mantener esta posición de disparidad sin ningún detrimento positivo de nuestra seguridad nacional. Para hacer esto tenemos que prescindir de todo sentimentalismo y ensoñación; nuestra atención debe concentrarse en cualquier lugar del planeta en nuestros objetivos nacionales inmediatos. No debemos engañarnos a nosotros mismos pensando que hoy en día nos podemos permitir el lujo del altruismo y de la beneficencia mundial... Hemos de dejar de hablar de objetivos vagos e irreales -para el Lejano Oriente-, tales como los derechos humanos, el aumento de los niveles de vida y la democratización. No está lejano el día en el que tendremos que trabajar con
conceptos de poder más claros. Cuanto menos nos dejemos estorbar por consignas
idealistas, mejor”.

Qualsevol excusa és bona

Per coses com cremar convents, o prohibir els toros.

El dia de Sant Jaume
de l'any trenta-cinc
hi va haver gran broma
dintre del torín;
van sortir set toros
tots van ser dolents
això va ser la causa
de cremar els convents

"...la diada de Sant Jaume del 1835 hi va haver un d’aquests espectacles. Pel que s’explica, els braus eren molt mansos i això va ajudar a escalfar l’ambient (cal tenir en compte que era plena canícula)… El resultat: les primeres bullangues que van provocar la crema d’un bon nombre convents a la ciutat de Barcelona."



Bé, doncs qualsevol dia d'aquests podriem seguir la ruta:
"...lo que empezó como una protesta contra una mala corrida de toros adquirió un carácter anticlerical. Al llegar a La Rambla los conventos de los agustinos y de los franciscanos comenzaron a recibir pedradas, pero posteriormente las llamas se ensañaron con los conventos de los dominicos de Santa Caterina, el de los franciscanos, el de los trinitarios descalzos, el de los agustinos, el de Sant Josep y el de los carmelitas. Una decena de frailes murió aquella noche."

11 de setembre de 1714

Interessant article sobre la mitificació de l'11-S i Rafael de Casanova (natural de Moià per cert, on podeu veure la seva casa per 2 euros).

Casanova, a caballo y sin bandera
Un estudio desmonta tópicos de la iconografía clásica del Onze de Setembre

Casanova no vestía toga y pesados ropajes seudomedievales, sino pleno atavío de coronel, en correspondencia con su rango militar, con tricornio y casaca de galones dorados
(...)
La bandera misma de Santa Eulàlia, invicta patrona, era una insignia bastante especial. "Sabemos que había dos banderas de Santa Eulàlia, la procesional, enorme y que no se llevaría a la batalla, y el pendón de guerra de la ciudad. Había una gran veneración por esa insignia, que se consideraba salvífica, un revulsivo extremo capaz de salvar milagrosamente la situación, un poco como el arca perdida de los israelitas".
(...)
"En el cuadro de Estruch, los miembros de la Coronela visten de paisano, cuando sabemos que iban uniformados de manera imponente, igual o superior a la de la tropa regular. El propio jefe enemigo, el duque de Berwick, quedó muy sorprendido al verlos por su magnífico aspecto" Los estudiosos recalcan que Casanova y la Coronela, pese a que eran una tropa que daba gusto verla -costaban una pasta a los gremios-, contaban con armas modernas, mandos competentes y estupenda instrucción militar, no fueron en absoluto la columna vertebral de la defensa de Barcelona (...)

De alguna manera, pues, la Coronela y Casanova salvaron Barcelona. No es la única aportación de la milicia urbana barcelonesa: fue un precedente del pueblo en armas de la Revolución Francesa y -una hipótesis muy sugerente- pudo influir, a través de Lafayette, en el ejército de Georges Washington.

Antifotoperiodisme

Encara no sé què coi significa o representa el terme o el concepte d'antifotoperiodisme.
Però a Polònia vaig anar a uns quants museus, i per intentar continuar amb la dinàmica d'aparentar certes inquietuds em vaig passar a veure'n l'exposició al bonic Palau de la Virreina (bàsicament perquè és gratis).

En general em va agradar bastant, m'agradaria dir que em va impactar, però no és cert del tot, la televisió i Bombay m'han fet insensible a quasi tot.

Així que no puc fer res més que posar-vos'en un petit tast. No és el millor, de fet és la part més vulgar de l'exposició, però és l'únic que he trobat al Youtube.


Crazy, 1993,
These Are Our Lives, 1994
ROBBIE WRIGHT I SHANE MCDONALD

(...)
Mentre cobrien els enfrontaments a Sarajevo i Mogadiscio, entre altres llocs,
Wright, McDonald i Cavender van rodar vídeos curts utilitzant el metratge
dels successos sobre els quals havien informat i els van posar banda sonora
de música pop. Dos dels que aquí es mostren es van gravar a Bòsnia
als anys 1993-94, i dos més a Somàlia durant la intervenció de l’ONU
i els Estats Units els anys 1992-93.

Cavender assegura que «tots els vídeos es van tallar (imagino que editar
seria la paraula al món del PC) durant els períodes d’inactivitat (inactivitat
com a “estigues quietet perquè algun mocós imbècil et vol bolar el cervell”)
a Sarajevo, Vitez, Goma i Mogadiscio. Aquells que no vau ser al Mog
(Mogadiscio) us vau perdre una bona història, encara que terriblement
trista, tant per als periodistes (Donen Eldon, etc.) com per al poble somali
i els soldats més valents, els pakistanesos i els marroquins.» (Que li expliquin a Ridley Scott).

Shane McDonald escrivia el següent sobre les cintes que va rodar: «These
Are Our Lives, que jo mateix he editat, mostra la vida quotidiana de la gent
a Bòsnia (si és que a això se’n pot dir quotidià). Crazy, editat per Robbie
Wright, mostra els horrors de la guerra, novament la de Bòsnia. Com a periodistes
freelance, sempre muntem el nostre millor material amb música
(de vegades de manera inadequada). Però pel que sembla el vídeo Crazy
es va fer tan famós que ho van retransmetre per tot el món i el mostraven
als periodistes abans de marxar cap a Bòsnia».

Un d’aquests periodistes era Jeremy Bowen, de la BBC, que comença les
seves memòries War Stories amb la història de Crazy.
“A Sarajevo, quan la guerra va evolucionar de tal manera que semblava
que no havia d’acabar mai, un càmera anomenat Robbie Wright va muntar
algunes imatges amb música. Era un vídeo pop com els de la MTV, només
que en comptes de ser fictici era real. En molts sentits, el vídeo de Robbie
deia més de la guerra i la ciutat del que jo mai vaig poder expressar
amb paraules. Robbie va seleccionar una cançó titulada Crazy, de Seal,
i li va posar fragments dels millors vídeos que va poder treure de les piles
de cintes de la seva oficina en les quals havia rodat el caos
i la bogeria de la ciutat. Les imatges eren el que la resta de nosaltres en
aquell manicomi informatiu que era Sarajevo qualificàvem com a “fortes”,
perquè mostraven el malson que vivia la gent: nens banyats en sang, un
home que caminava per un carrer hivernal aferrant la mà del seu nét, sense
aturar el pas i a penes sense mirar un cos en una piscina de vísceres al seu
costat. Eren les imatges d’una guerra que estava devorant un país i també
a tots nosaltres; imatges detestables, però imatges que estimava perquè
no podia treballar sense elles. Contenien la veritat sobre una ciutat sense
la qual no podia viure. No totes les cançons de Seal eren adequades per a
Sarajevo, però algunes eren perfectes. El cor era la millor part, ja que deia
que no podies sobreviure tret que estiguessis una mica boig. Fins i tot ara,
quan veig el vídeo de Robbie, puc percebre l’olor de la ciutat durant
la guerra, i recordar quin tipus de persona era jo aleshores.»
(...)

Final Countdown, 1992
Highway To The Danger Zone, 1993
JONATHAN CAVENDER
(...)

Els meus vídeos de Mogadiscio
van ser muntats a Mogadiscio, a l’Hotel Safari, en el K4 (Quilòmetre
4) al sud de “Mog”. Vaig muntar Final Countdown el maig del 1993 i Danger
Zone el juny del 1993 durant els atacs aeris nord-americans per intentar
escapar al seu ‘nèmesi’, General Muhamed Farah Aideed, sense aconseguirho!
El ‘bang-bang’ a Mogadiscio no era les 24 hores al dia així que tenia
molt temps lliure i molt material (com Robbie) per treballar. Els meus vídeos
mai van ser pensats per al consum ‘civil’ sinó per ser un pur memento per a
la premsa que cobria Somàlia des de mitjans de 1992 fins 1997. No hi ha res
dramàtic ni romàntic en ells, és el que hi havia”.

El dossier complet de l'exposició. Aquí.

PD: Bé, sí que fan impressió...

Epílegs i prefacis

Kornblum, cuyo conociumiento enciclopédico de las líneas férreas de esta parte de Europa iba a recibir un apéndice doloroso unos años más tarde, le había instruido prolijamente, mientras trabajaban para amañar el ataúd, sobre las etapas y detalles de su viaje.

(...)

Tal como han hecho desde tiempos inmemoriales los jóvenes sometidos a presión, decidieron tumbarse un rato y perder el tiempo.

(...)

(..) cogió uno de los portafolios y empezó a llenarlo de bastidores. No se permitió a sí mismo reflexionar sobre lo que estaba haciendo -El Escapista lucha contra el Mal.-
Cerró el portafolio y se lo dio a Joe, sin mirar a la cara de su primo. Cogió otro portafolio-. Hitler es el Mal.

Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay
Michael Chabon

FM Sabadell

Fer drecera

Autoajuda

Quant treballava ala llibreria poques coses em feien més ràbia que vendre pamflets com La Razón o ABC, o obres mestres de la manipulació com El Mundo.

Una d'elles era vendre llibres d'Autoajuda.

Perquè? No ho tenia clar fins que vaig veure els meus pensaments resumits al blog d'un tal Valero Sanmartí. No enlaço l'article per la seva capacitat inhumana de ferir sensibilitats mitjançant horribles declaracions o fotos escatologiques, i la forma en que canviaria la imatge que tenen de mi els meus lectors.

"No obstant això, el twitter és un món fascinant. Sense anar més lluny, fa poc vaig descobrir el compte d'en Paulo Coelho. Abans de glossar les virtuts d'aquest gentilhome, us deixaré a soles amb algunes traduccions dels seus twits, a fi que pugueu formar-vos una opinió pròpia ans de procedir amb la filípica de rigor.

Lluita pels teus somnis, i els teus somnis lluitaran per tu.

Somriu i la vida et somriurà.

Beneeix i seràs beneit.

Quan estem enamorats, fem l'amor tothora, fins i tot quan no l'estem fent.

Quan algú evoluciona, evoluciona tot al seu voltant.

Repetir 1.000 cops "Vull ser ric", no funcionarà. Només has de seguir els teus somnis, i mai seràs pobre.

(...)

¿Qui és Paulo Coelho? Per començar, és un home nascut al Brasil, una país que reuneix el pitjor de Portugal i el pitjor de l'Amèrica Llatina. Per continuar, podem dir que Paulo Coelho és escriptor o, millor dit, ajuntalletres. Perquè sí, l'home escriu llibres, molts llibres, massa llibres, i tots són una puta merda. Forma part d'una exitosa corrent literària integrada per il·lustres mónguers com Jorge Bucay, Deepak Chopra o el mai suficientment insultat Gaspar Hernández. Les obres que perpetra aquesta gentussa són reunides sota l'epígraf d'autoajuda, etiqueta que ells rebutgen en favor d'altres com coneixement personal, espiritualisme laic o qualsevol altra martingala amb pretensions. A grans trets, aquests éssers submentals pareixen llibres barrejant dosis desiguals de psicoanàlisi barat, deliris new age, misticisme d'anar per casa amb calçotets, moralitat cristiana rància circa Nou Testament i aforismes refregits que han rapinyat als textos clàssics de la literatura i les religions de tot el món.

(...)

Per a que us en féu una idea, l'obra més popular d'en Coelho respon al nom de L'alquimista. Grosso modo, va d'un subnormal que parteix a la cerca de la "Llegenda personal", després intenta conseguir un tresor i, finalment, en un inesperadíssim gir de la trama, l'heroi descobreix que el tresor més valuós es troba en el seu interior. En efecte, és com si l'anunci d'Estrella Damm hagués estat fet per a pobres d'esperit enlloc de pijos wannabe.

Les ensenyances d'aquesta gent basculen de forma indolent entre el accepta l'esdevenir perquè tots som un amb el Cosmos (derrotisme) i el lluita sense contemplacions pels teus somnis sense tenir en compte la gent i els elements que t'envolten (egoïsme). Cadascú troba el que vol i quan vol. Com a l'horòscop, les prediccions de Nostradamus o quan votes al PSOE.

(...)

Evidentment, aquests autors són denostats per les rates snobs de l'establishment literari, a pesar que venen milions i milions de llibres. Emperò, últimament a més d'un esteta decadent dels que es peten el sou a les llibreries La Central li ha donat per reivindicar als coelhos i bucays de torn. D'aquestes obres n'alaben l'humanisme, la prosa amena, la moral senzilla, unes paràboles accessibles al gran públic i una espiritualitat a contracorrent de la vacuitat identitària que propugna la postmodernitat i el turbocapitalisme. Però jo us dic: ULL!!! Aneu en compte amb la ideologia que subsumeix els llibres d'autoajuda! Perquè el pitjor que poden dir d'un llibre no és que sigui dolent sinó que, a més, sigui perniciós per a l'esperit.

Llum i progrés

Bé, sembla que hi ha bastants persones que difícilment associarien una cosa amb l'altre. Almenys en el seu progrés personal. COm podem llegir aquí.

un libro asombroso que cuenta la historia de la iluminación artificial: Brilliant, de Jane Brox. (...) darme cuenta de que contando la historia de los inventos que han servido para iluminar la noche y las tinieblas se encuentra uno de esos hilos narrativos que acaban arrastrando el relato formidable de todo: las lámparas de piedra con una concavidad para la grasa animal que se han exhumado en la cueva de Lascaux; los candiles de bronce y de barro en las casas romanas; las pequeñas jaulas en las que los nativos del Caribe y de las islas de los mares del Sur guardaban las luciérnagas o los escarabajos luminosos con que se alumbraban; los pescados podridos que a veces usaban los mineros para alumbrarse sin peligro con el resplandor de su fósforo, eludiendo así usar las lámparas cuya llama provocaba las explosiones terribles del gas grisú; los faroles de aceite de las calles de París en los cuales los revolucionarios ahorcaban a sus víctimas antes de la invención de la guillotina; el holocausto de ballenas gracias al cual fue posible iluminar de noche las fábricas de la revolución industrial y por lo tanto prolongar hasta la extenuación las jornadas de los trabajadores; la invención de la vida nocturna hacia mediados del siglo XIX, cuando la luz de gas en las calles y en los escaparates volvió por primera vez habitable y tentadora la noche de las ciudades, permitiendo que las prostitutas salieran a exhibirse fuera de los prostíbulos y que los hombres se quedaran hasta muy tarde en los cafés; la innovación de los arcos voltaicos, altas torres metálicas que por primera vez inundaron plazas enteras de una cegadora luz eléctrica, tan extraña en su intensidad que provocó el rechazo de Stevenson: "Una nueva forma de estrella urbana brilla ahora por las noches, horrible, extraterrenal, irritante para el ojo humano; una lámpara para una pesadilla...".

Entrevistes intrascendents d'estiu

Podría escriure unes línies introductòries sobre els motius pels que un hauria de ser devot d'Empar Moliner, però no puc arribar al nivell que es mereix (bé, em fa mandra), així que us recomano aquesta imperdible entrevista amb Empar Moliner

4. ¿Es de carcajada fácil o no? ¿Con qué suele reírse?

–Sí. Con las películas de Leslie Nielsen, los artículos de Umberto Eco y Ferran Monegal, los chistes sexistas, racistas o incorrectos, las primeras temporadas de Los Simpson, con las cosas que dice mi hija.

11. ¿Ha leído alguna vez un libro de autoayuda? ¿Qué le parecen?

–Vomitivos y muy fachas. Encontré particularmente abominable Quién se ha llevado mi queso. Ese en el que dos ratones te dicen que si no te adaptas a los cambios eres un perdedor.

19. ¿Está apuntada a alguna oenegé? ¿A cuál? ¿Cuánto dinero se gasta al año en solidaridad?

–Marco la casilla de las oenegés en la declaración de la renta y pago el túnel de Vallvidrera dos veces al día.

29. ¿Cómo se imagina a sí misma dentro de 10 años?

–Sutilmente operada

Abandó

Així sembla que està el blog..

.. o està de Vacances?

Freedom