http://politica.elpais.com/politica/2011/11/16/actualidad/1321476670_720434.html
http://blogs.publico.es/manel/4291/vuestro-voto/
http://www.publico.es/dinero/407433/espana-paga-un-alto-precio-por-la-deuda-3-562-millones-a-un-interes-del-7-08
En principi, si volen estabilitzar el deute públic al 74 per cent, i suposant que el creixement i la inflació siguin (almenys) tan elevat com preveia el PSOE és a dir, el triple que aquest any (i no crec que l'efecte Rajoy pugui aspirar a més), l'única manera de finançar-se al set per cent és amb un superàvit fiscal de l'1,5 per cent; actualment el dèficit és del 6 per cent (com a mínim, es parla d'un 7, un 8...). Això són 7,5 punts del PIB: totes les pensions solen sumar, si fa o no fa, un 9 per cent del PIB.
Probablement el creixement serà (molt) més baix: sobretot si intenten retallar la despesa pública, però pot ser que la inflació sigui una mica més elevada (o que les importacions continuïn col.lapsant), i la xifra no variï gaire. En qualsevol cas, però, el pla d'austeritat no es pot complir amb aquests interessos i aquests interessos no cauran: a Irlanda, on han aplicat l'austeritat salvatgement, encara es financen al 8, demostrant que poc importa la confiança i "fer les coses bé" -de fet, fora d'Espanya, la gent no sap ni qui és el Rajoy.
Fins i tot el PSOE ho veu:
http://www.publico.es/espana/407457/rubalcaba-urge-al-bce-a-actuar-de-manera-inmediata-elecciones-generales-2011
O sigui que feu el favor d'anar a votar (jo m'he quedat sense fer-ho) algun partit amb propostes insensates, perquè en aquestes condicions (possible ruptura de l'euro, augment continuat de l'atur, desmantellament de l'Estat...) no crec que el Rajoy pugui esgotar la legislatura, i els diputats que els altres tinguin al Congrès seran la base d'un programa alternatiu.
Feel free to circulate.
PD: I unes impressions sobre Occupy Wall Street
Vaig anar a Wall Street a manifestar-me un parell de cops les primeres setmanes. Em va semblar lamentable, l'única preocupació és resultar fotogènics i acceptables als mitjans de comunicació (és la primera vegada que participo en una manifestació on la consigna més repetida és: mantingueu-vos a la vorera).
L'única cosa que es demana de manera més o menys insistent és que baixin les taxes universitàries, que em sembla un objectiu extraordinàrient modest (per dir-ho d'alguna manera) en l'entorn actual. Hi ha molta gent (els sindicalistes i economistes que conec, molts dels quals treballen per associacions progressistes i, naturalment, els immigrants) que està mosquejada perquè se sent marginada, i amb raó.
D'altra banda, l'únic missatge és que, com que tenim dret a que ens tractin bé (cert), n'hi ha prou amb exigir-ho per obtenir-ho (non-sequitur). Ara que han desmantellat el campament, la NYU ha muntat una exposició amb el nom "This is what democracy looks like", amb un mosaic de cartells i iniciatives. Fa impressió: l'espai és net i polit, i la mostra, estèticament plaent -suposo que es va prendre cura de l'harmonia del conjunt, eliminant els missatges menys agradables: la majoria només diu "We are the 99 per cent" (tot i que suposo que moltes nobles causes no són menys urgents perquè no afectin a majories tan colossals). Hi ha un comissari, i un galerista, i tot i que jo no puc entrar (no tinc carnet de la NYU) puc mirar des del carrer, darrere una vidriera... Em deprimeix pensar que, per molta gent, "this is what democracy looks like".
Total, que per passar fred per passar fred, ja estic bé a casa.
