Buscant feina

"si usted tiene algún problema quizá pueda contratarlos..."



M'ajudaran¿

El poder del perro (III)

Pues claro que no, piensa Fabián. Todos conocen la historia de Rafael Barragos.
Se pregunta si ella también.
Rafi había asisstido a una barbacoa en el rancho, poco después de que Güero y Pilar se casaran, y estaba con algunos cuates cuando Güero sañió de la casa con Piolar del brazo. Rafi lanzó una risita, y en voz baja hizo una broma acerca de que Güero se había casado con la puta de Barrera. Y uno de sus buenos amigos fue a ver a Güero y se lo contó, y aquella noche sacaron a Rafi de su cuarto de invitado, fundieron delante de él la bandeja de plata que les había obsequiado como regalo de bodas, le metieron un embudo en la boca y vertieron la plata fundida.
Mientras Güero observaba.
Así fue como encontraron el cadáver de Rafi: colgado cabeza abajo de un poste telefónico en una carretera secundaria a treinta kilómetros del rancho, los ojos abiertos de par en par a causa del dolor, la boca llena de plata soldificada. Y nadie se atrevió a bajar el cadáver, ni la policía , ni incluso la damilia, y durante años el viejo pastor de cabras que vivía al lado habló del extraño sonido que producían los picos de los cuervos cuando perdoraron las mejillas de Rafi y golpearon la plata.
Y aquell lugar de la carretera llegó a ser conocido como Donde los cuervos son ricos.

El poder del perro
Don Winslow

El poder del perro (II)

"Callan crece metido en fábulas sangrientas.
Cuchulain, Edward Fitzgerald, Wolfe Tone, Roddy McCorley, Pádraic Pearse, James Connelly, Sean South, Sean Barry, John Kennedy, Bobby Kennedy, Domingo Sangriento, Jesucristo.
El rico mejunje rojo de nacionalismo irlandés y catolicismo o de nacionalismo católico irlandés, o de catolicismo nacionalista irlandés. Da igual. Las paredes del pequeño apartamento sin ascensor del West Side y las paredes de la escuela primaria de Saint Bridget están decoradas, si esta es la palabra, con espantosas imágenes de mártires: McCorley colgando del puente de Toome; Connelly atado a su silla, de cara al pelotón de fusilamiento inglés, San Timoteo asateado de flechas; el pobre y desesperado Wolfe Tone cotrtándose el cuello con una navaja, pero la caga y se cercena la tráquea en lugar de la yugular, aunque de todos modos consiguió morir antes de que le colgaran; el pobre John y el pobre Bobby mirando desde el cielo; cristo crucificado.
Por supuesto en el propio Saint Bridget existen las doce estaciones del Calvario. Cristo azotado, la corona de espinas, Cristo recorriendo dando tumbos las calles de Jerusalén con la cruza a la espalda. Los clavos atraviesan sus manos y sus pies benditos (un Callan muy joven le pregunta a la hermana si Cristo era irlandés, y ella suspira y le dice: No, pero como si lo fuera).

El poder del perro
Don Winslow

El poder del perro (I)

Todo el mundo en Sinaloa conoce la leyende de san Jesús Malverde. Era un bandido, un atracador osado, un hombre de los pobres que entregaba el botín a los pobres, un Robin Hood de Sinaloa. Se le acabó la suerte en 1909 y los federales le ahorcaron justo al otro lado de la calle donde se alza ahora su altar.
El altar fue espontáneo. Primero algunas flores, después una foto, después un pequeño edificio de tablas toscamente unidas, que los pobres erigían por la noche. Hasta la policía tenía miedo de derribarlo porque la leyenda afirmaba que el alma de Malverde moraba en el altar. Que si ibas a rezar, encendís una vela y hacías una manda, una promesa devota, Jesús Malverde concedía favores.
Departe una buena cosecha, protegerte de tus enemigos, curar tus enfermedades.
Notas de gratitud detallando los favores concedidos por Malverde están claadas en las paredes: un niño enfermo curado, dinero del alquiler reaparecido com por arte de magia, un detenido fugado, una sentencia de culpabilidad revocada, un mojado regresado sano y salvo del norte, un asesinato evitado, un asesinato vengado.

El poder del perro
Don Winslow

Aristot

"Només hi ha un Tigre Blanc per cada generació"

"Vostè ja coneix el meu amor per la poesia, i especialment per l'obra dels quatre poetes musulmans considerats els més grans de tots els temps. Doncs bé, Iqbal, que n'és un dels quatre, ha escrit un poema excepcional en què s'imaginava que ell és el DImoni i que es revolta pels seus drets davant Déu, que el va voler acoquinar. El Dimoni, segons els muslumans, va ser la mà dreta de Déu fins que va partir peres i es va posar a treballar pel seu compte, i des d'aleshores sempre s'ha lliurat una guerra psicològica entre Déu i el Dimoni. Això és sobre el que ha escrit Iqbal. No recordo les paraules exactes del poema, però diu alguna cosa així:

Déu diu "Sóc poderós. Sóc inmens, Torna a ser el meu criat."
El Dimoni resopon: "Ha!"

Quan recordo el Dimoni d'Iqbal, cosa que faig sovint, escarxofat sota el meu llum d'aranya, penso en una petita figura negra amb un uniformee caqui tot zop que s'enfila cap a l'entrada d'una fortalesa negra.
Mi-te'l aquí, amb un peu recolzat a la muralla envoltada per un grup de micos sorpresos.
Dalt, al cel blau, Déu estén el seu palmell sobre les planures que hi ha dessota, mostrant Laxmangarth a aquell homenet, el seu petit afluent del Ganges i tot el que es troba més enllà: un miló de pobles semblants, mil milions de persones semblants. I Déu pregunta a l'homenet:

-No és meravellós? No és aclaparador? No estàs agraït de ser el meu criat?

I llavors veig com aquell homenet negre vestit amb el seu uniforme caqui tot xop comença a tremolar, com si hagués embogit d'ira, abans no dedica al Totpoderós un gest de gratitud per haver creat el món d'aquella manera en particular, en lloc de les altres maneres possibles.
Veig l'homenet amb l'uniforme caqui escopint a Déu una vegada i una altra alhora que contemplo com capolen la llum de l'aranya una vegada i una altra les aspes negres del miniventilador.

TIGRE BLANC

Aravind Adiga

Una autèntica joia.
Balram Halwai vs Ganesh Gaitonde, les dues cares de la moneda.

Pensions

Després d'alguns anys de carrera d'economia algunes persones cauen en l'error de preguntar-me sobre economia pensant que en tinc algun tipus de coneixement útil.

Però, al igual que es fa a Iese o a Esade, a la UAB no hi vaig aprendre res realment útil, sinó que s'hi va a coneixer gent.
En el meu cas no m'ha servit per coneixer els liders del demà (bé, qui sap..) però almenys m'ha servit per coneixer algú capaç d'explicar els problemes sobre el futur de les pensions d'una forma prou didàctica i gens mainstream. Així que li copiarem sense demanar-li permís:

Abans es pot llegir aquest article com a precedent.

Que les pensions privades són més sostenibles que les públiques.

Suposem que a l'any 2089, el Regne de Lleida -i rodalies- produeix un PIB de 1134 cabres i 285 kilos de cireres.

Suposem que el món només té jubilats i treballadors.

a) Els jubilats tenen plans de pensions privats que els donen drets (en accions) sobre 1000 cabres i 280 kilos de cireres. Als treballadors no se'ls fa pagar cap impost i se'ls paga en salaris 134 cabres i 5 kilos de cireres.
b) Els jubilats tenen plans de pensions públics qeu els donen drets (en obligacions jurídiques) sobre 1000 cabres i 280 kilos de cireres. Als treballadors se'ls fa pagar 1000 cabres i 280 kilos de cireres i se'ls paga en salaris 134 cabres i 5 kilos de cireres.

I aquesta és la màgia de les pensions. L'única forma en què les pensions "no es poden pagar" són perquè amb aquestes cabres i cireres no n'hi ha per alimentar-se a tots. En principi això també té una solució: redistribuir la nostra producció per saciar les necessitats bàsiques (que es podrien cobrir per tots fins i tot si el PIB col·lapsés a més de la meitat del seu valor): atès que les cabres necessiten més terra que les cireres, hom podria imposar una dieta baixa en proteïnes. Si fins i tot això fos impossible, doncs bé, trampa maltusiana. Suggereixo menjar-se als vells -bullits, és clar, la carn és corretjosa..

Si l'argument és: no, és que els plans de pensions privats augmenten l'estalvi, la resposta és que disminueixen el consum, i doncs la necessitat d'invertir i finalment, a través de la caiguda de beneficis, tant els estalvis en valor com la riquesa del país cauen. Si l'argument és: no, però és que volem desenvolupar una economia basada en el sector financer... què puc dir que no hagin dit les notícies aquests darrers mesos? http://www.dilbert.com/2010-01-30/

I aquesta és la meva petita contribució al manual de combat contra els diaris. No llegiu les notícies, és perniciós.

Horatio Cain

Sí, no només resulta ser un nazi, sinó també un ésser que viu al llindar del patetisme..