Ensenyant cultura popular catalana

A falta de botifarra, sempre queda be una bona Kielbasa...

Coses a fer per Tots Sants

A Polònia no hi ha castanyes. Bé, sí que n'hi ha. No tenen bon gust i, per algun motiu desconegut (per mi) la gent gran les diposita de forma ordenada a tombes, monuments conmemoratius de la guerra o les dona als nets perquè els faci algún tipus de bé que no m'han sabut explicar.

Com es pot intuïr, aquí no es celebra la castanyada. Però a canvi la celebració de tots sants es fa "a lu gran". Des de principis de setmana els venedors de flors, espelmes, verges o branques d'arbustos (?) es multipliquen com els Porshe Cayenne en plena bombolla especulativa.
Per sort vem ser prou cauts d'informar-nos del que ens espera demà a la ciutat: carrers tallats al transport privat, cap botiga/local obert, cementiris amb els terres escombrats dels últims colors de tardor i plens a vessar de flors, persones i espelmes.

La majoria d'estudiants polonesos (1/4 part de la ciutat) s'ha encaminat cap als seus llocs d'orígen per a l'esmentada celebració, mentre que nosaltres, fallit l'intent d'escapar a Praga, no ens queda més remei qeu sobreviure a una ciutat buida com no l'haviem vist mai.

I què podem fer aleshores?

-Cagar-se en la grip A i aturar la compra del bitllet low cost cap a Kiev.
La il·lusió pels terres.

-Disfrutar amb la bici de la llum del dia (és molt dur que es faci fosc a les 16:00)

-Fer fotos als últims colors de tardor.

-Contemplar els avis venedors de relíquies al mercadillo.

-Retrobar un conegut dels primers dies.

-Descubrir amb alegria que hi ha un polonès que està en contra la figura de Joan Pau II (JP2), "enfront l'aborregament de la majoria dels joves".

-Aprendre

-Descobrir quina cervesa no et provoca ressaca.

-Descobrir una localització de "La llista e Schindler".

-Contemplar a una (minúscula) concentració gay.

-Contemplar una (exitosa) concentració zombi.

-Contemplar (amb tristesa) l'abrumador èxit de la concentració de l'escòria nazi anti-gay.

-Contemplar un extens desplegament policial, per a protegir als 5 (tremendament valents) activistes gays del centenar de nazis.

-Descobrir que un dia en que no tenies res més planejat que actualitzar el blog amb prou feines arribes a temps de fer-ho. (El pitjor és no tenir temps de passar les fotos).

A veure què ens depararà el demà.


PD: Després de comprar al mercat passo amb la bici davant d'unes petites aglomeracions, una bandera arc iris destaca en un grup de 5 persones, desenes d'antidisturbis al voltant. Un altre grup a pocs format per joves disfressat de zombis. Alguns càmeres de TV rondant com mosques arreu.


-Jo: Perdona, parles anglès? Què passa aquí?

-Polonès de Polònia: Hi ha una concentració gay i zombie.

-Jo: I tota aquesta policia?

-Veus aquesta gent de verd -senyala amb la mirada dos nois amb robes militars a 2 metres de distància- no els agraden els gays -Poc a poc vaig veient com n'hi ha més disseminats a les rodalies- Ja saps... This is Polond..

(...)

-Però, què tenen a veure els gays amb els zombies?

-Com? -Em mira extranyat- Doncs.. que els dos són colectius discriminats?
(Després penso que potser ha dit una concentració Gay i una concentració Zombi, però cap dels dos parlava un anglès perfecte).

Aprenent cultura popular polonesa (2): ogórek

Wiestlaw i Lukasz ens ensenyen com beuen el vodka els obrers polonesos: acompanyat de cogombre en conserva.

Segons expliquen el millor remei per evitar la ressaca és beure el suc de la conserva.

Aprenent cultura popular polonesa: Wściekły Pies

L'enèssim Wściekły Pies fet en el caliu de la llar.

Com destacaven orgullosos els amics locals: la bandera polonesa.

Muntanya (2): Tatra

Diuen que l'home és l'animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

Però si un simpàtic polonès et convida a passar un cap de setmana a les muntanyes Tatra amb els seus amics no dubtes massa. De fet, ho estaves esperant.

No importen les impressions prèvies (post anterior) sobre la peculiar relació dels polonesos i la muntanya. Ni la previsió sigui de pluges a partir de dissabte tarda. Tampoc importa que no tinguis cap mena d'equip de muntanya. Ni que sigui octubre. Ni que no tinguis la més remota idea del recorrgut. Tu te'n refies.

I una teòrica excursió senzilla es pot convertir en una odissea quan has de crestejar al llarg de tres pics exposat a un fort vent i a la pluja..

Però després d'unes hores de caminar xops, de començar a sentir els primers símptomes d'hipotèrmia i superar les pors les pregàries que Lukasz havia emprès amb Maria (companya Polonesa) van donar els seus fruïts i vem arribar al refugi. Cal destacar que en aquest cas els poders superiors van ser prou generosos, i gens rencorosos, al no ofendre's per Lukasz, que abans de recorrer a ells va trucar a uns companys en busca d'ajut.

I mentre tornes cap a Cracòvia xop et vas preguntant com has tornat a fiar-te dels "curiosos" coneixements muntanyencs d'un Polonès..

I Lukasz, ple de remordiment, ens regala a cadascú una mica del "formatge típic de la zona"...

Muntanya (1): Szczawnica

Als polonesos en general els agrada el senderisme i les activitats relacionades amb la naturalesa. Un exemple. També els agrada la muntanya. Però tenen un problema: el país és completament plà.
Per això, les poques zones del sud que toquen als Carpats esdevenen, en forma de parcs nacionals, unes de les grans atraccions de turisme interior del país.
Un o dos cops l'any, l'autèntic polonès anirà amb motxilla, botes i pals a disfrutar la muntanya amb els amics o la família.

Però ull! El fet que tot polonès tingui certes experiències a la muntanya no significa que en tingui una visió o idea semblant a la nostra.

I aquesta és una cosa que s'hauria de tenir ben present. Sobretot quan et guies per als consells de la gent local al escollir la teva destinació.

Per exemple, si la professora de polonès et diu alguna cosa com:

"-Oh, si voleu anar el cap de setmana a algún poble al camp podeu anar al meu (..) és molt bonic i petitet (..) està en un parc natural on podeu fer moltes excursions (..) podeu pujar unes muntanyes, d'on es veu tot el parc (..) hi ha unes gorges d'un riu preciós, que es pot baixar fent un ràfting en barques tradicionals (..) heu de provar el formatge típic .. "

Has de ser capaç deduïr algunes coses abans de prendre la decisió i anar a l'interessant poble de (llegir en veu alta) Szczawnica:

-Un poble petit a les muntanyes no ha de ser necessàriament un bonic i tranquil poble rural tradicional.

Szczawnica va resultar ser un resort turístic plè de pàrkings per autocars.

-Una muntanya a Polònia no ha de ser necessàrment alta.

La muntanya més alta del Parc no arribava als 1000 metres.

-Un parc on es poden fer moltes excursions

Junt amb les dues observacions anteriors, excursions signifiquen rutes quasi asfaltades per a families numeroses i gent gran.

-El concepte ràfting no es pot barrejar amb el de "barques tradicionals".

Dos hores i mitja per a baixar uns pocs km pel riu. Almenys les gorges eren maques.

-Heu de comprar el formatge típic de la zona.

El formatge "típic de la zona" es ven per mitja ciutat de Cracòvia.

Típic no es sinònim de bo ni de digerible.

Per sort el dia següent vem poder evitar el Benidorm muntanyenc polonès d'una form ben fàcil: travessant la frontera i fer una interessant i fructífera excursió per la tranquila Eslovàquia.

Tancant el primer cap de setmana a Polònia d'una forma no negtiva...

Coses que faig a la feina

-Mirar com neva.
-Anar a la cantina a mirar els plats del dia.
-Buscar per google en que consisteixen els plats del dia.
-Participar a les porres sobre els resultats de la seleccio Polonesa de futbol (la meva?)
-Mirar com els treballadors que pleguen s estan entre deu i quinze minuts per netejar de neu el parabrises.
-Navegar per internet (les webs que no estan capades).
-Mirar horaris de trens i autobusos per internet.
-Menjar algun dels plats del dia.
-Passar nos una pilota/peluix amb els companys de feina.
-Beure vodka de bon mati amb els companys de feina.
-Jugar al penjat amb els companys de feina.
-Fer veure que treballo quan entra algu.
-Treballar quan tinc alguna cosa a fer.


Com veieu fer de becari no a Polonia no es massa sacrificat.

Cracòvia és encara més interessant quan..

...a 100 metres de casa teva trobes, en un edifici gris i discret, l'antiga seu de la Gestapo durant l'ocupació, amb cel·les subterrànies per a tortures incloses:

On es conserven inscripcions fetes per als presos

Gràcies a les que s'ha pogut seguir el rastre de la majoria d'ells

Antics soldats, jueus, empresaris, professors, resistents, comunistes, partisans, russos, polonesos, ucraïnesos.. La majoria amb un trist final..

Ambientar-se

El susurro del diablo. Un diablo anodino, desapasionado, funcionarial, gris, pero diablo. El que mantenía encendidas las calderas. Así suenan las memorias del oficial de las SS Rudolf Höss (1900-1947), comandante de Auschwitz desde 1940 hasta finales de 1943, periodo en el que organizó como un macabro proceso industrial la muerte atroz de dos millones y medio de personas en el gran campo de exterminio. Höss, un tipo detestable donde los haya y no sólo por su papel en el mayor crimen de la humanidad sino por su bajeza y mezquindad, que le llevaron, no se lo pierdan, a juzgarse "una inconsciente ruedecilla en la maquinaria del III Reich" y a ¡compadecerse a sí mismo! por la magnitud de la tarea asignada -el asesinato de los judíos y otros considerados enemigos del Reich- , escribió su autobiografía en la prisión de Cracovia mientras esperaba a ser procesado tras su detención en 1946.
Continua...

Clàssics de l'enveja

Que aixequi la mà l'heterosexual que no hagi volgut ser mai Jonathan Rhys Meyers.





Segur?

Post 666: el número de la bèstia

Potser no he estat mai a un lloc tan escaient per a representar aquest post.

Però encara no he fet la vistia, així que em reservo el post.

Ferralla soviètica

Mig abandonats a les afores d'un museu, aguanten impotents les miradesuns pocs turistes,
mentres l'orgull ferit els desperta la nostàlgia:
"Hi va haver una era en que Occident em temia".
Així han acabat.

Cracòvia té un encant especial..

.. perquè no saps mai què t'espera darrera cada portal..

Les tenebres s'apoderen de Wawel

Cracòvia és tan bohèmia que..

.. fàcilment pots passar-te hores en una botiga-cafeteria de llibres usats.

PD: No he arribat encara al jersei de coll alt, la llibreta per anotar qui-sap-què i el tabac de liar (o pipa en el seu defecte). Temps al temps...

Països menys desenvolupats?

A primer de carrera ens van ensenyar un grapat d'indicadors econ`omics que aparentment mesuraven la riquesa dels estats. Són bastant discutibles i limitats pel que podríem proposar indicadors alternatius més factibles per mesurar conceptes com el desenvolupament real de les societats contemporanies. Per exemple els robatoris de bicicletes.
Segons aquest rànquing Catalunya seria un país bastant menys desenvolupat que Polònia.

Aquí les bicis es mantenen segures.



A veure en canvi qui deixa la bici en un lloc públic (i molt transitat) de Sabadell...

PD: Per altra banda es podria considerar Polonia com un estat policial per les bicis?

Guanyar temps i estar al dia

Fa temps em vaig comprar un llibre de Vladimir Nabokov (autor del llibre preferit del Pau) que englobava sis lliçons magistrals de l'escriptor i professor sobre el Quijote. Llegint un petit volum ja tenia per poder fardar i discutir sobre el Quijote, sense haver de manejar-lo.

Més o menys semblant és el que em passa amb la televisió. Llegint el Blog d'Hernán Casciari, les crítiques d'Enric Gonzalez o escoltat Sergi Pàmies en tinc prou per estar al dia, amb opinió formada (evidentment acostumo a copiar la seva) i sense perdre el temps enfront la pantalla.

D-aquesta sigui sobre un classic de la literatura universal o sobre la Belen Esteban facilment en tindre coneixement i opinio al respecte...

Un exemple, que a més em toca de prop com a futur aturat:

Despidos

Es muy probable que no vieran ustedes El aprendiz, el reality
que La Sexta estrenó el lunes. A juzgar por los datos de audiencia (5,3%), la
gente prefirió entretenerse con otras cosas. Yo sí lo vi, y no lo lamento.
Resumo: el empresario de publicidad Lluís Bassat tiene que elegir a un ayudante
entre un grupo de concursantes altamente cualificados; la fórmula ha obtenido
éxito en Estados Unidos (con Donald Trump), en Reino Unido (con Alan Sugar) y en
otros países.

El aprendiz es un programa muy reconfortante para cualquier tipo
de público. El segmento de los presidentes de Gobierno, ministros y autoridades
autonómicas, por ejemplo, se sentiría más tranquilo si hubiera puesto La Sexta.
Ellos son incapaces de cuadrar un presupuesto decente o de trazar un plan
coherente, cierto. Pero los concursantes de Bassat, plurilicenciados,
masterizados y políglotas, con 24 horas por delante y todo tipo de datos, fueron
incapaces de calcular el precio de un kilo de aceitunas. O sea, que menos
críticas a los que mandan.
La franja de audiencia que incluye a los
dirigentes del Partido Popular también habría gozado de un merecido alivio al
comprobar que el tiburoneo, la puñalada por la espalda, la negación de la
evidencia y las crisis de liderazgo son algo normal, e incluso saludable. El
único concursante que fue honesto y dijo la verdad obtuvo como premio un
fulminante despido. Había metido la pata, pero eso le pasa a cualquiera, ¿no,
señora Cospedal? La moraleja queda clara: nunca reconozcas un error.
¿Y los
empresarios? ¿Por qué los empresarios no vieron en masa El aprendiz? Habrían
disfrutado con la sumisión y el acojone de los concursantes, siempre a un paso
de la liquidación y la patada, y llorado de emoción, a lágrima viva, escuchando
la frase definitiva de Bassat: "Hay que despedir si se quiere ser
justo".
Acaso el segmento de los buscadores de empleo (más de cuatro
millones, y subiendo) habría sido el que habría sacado más provecho de las
enseñanzas televisivas. Si usted, amigo parado, no quiere ser rico, sino
millonario; si usted no está dispuesto a "aplastar a quien sea como a una uva",
como los simpáticos concursantes, ¿qué espera conseguir en el mundo corporativo?
Aprenda, hombre, aprenda.
(Doy por supuesto que si las audiencias no
remontan, Bassat sabrá ser justo y despedirse a sí mismo).

ENRIC GONZÁLEZ

El Pais 30/09/2009