Sortir per Cracòvia és obligació per

..les seves espectaculars (i abundants) terrasses, cuidades fins a l'últim detall:

Cracòvia és especial perquè..

..avui al matí (diumenge), aparco la bici fora d'un super per comprar llet.
Al sortir hi ha un cavall aparcat a dos metres del meu vehícle.
No porta sella, és petit, estil Seabeascuit però d'un color gris-blanc, i es van acumulant els curiosos al seu voltant.
Després d'imitar-los em disposo a marxar quan, no sé exactament d'on, apareix un home.
Porta una barba blanca prou llarga que el fa semblar més vell del que realment és, porta una samarreta de colors esquitxats i pantaló curt, amb una motxilleta de cuir petita i antiga. Va completament descalç. Durant un instant agafa les brides del cavall, se l'acosta i li murmura alguna cosa al encarant-se al musell de l'animal. En un instant fa un bot i puja al cavall. S'allunya muntant a pèl l'animal, enmig dels vianants, els cotxes i els turistes.

Disfrutar de les llibertats?

Veient monstruositats com les que freqüenten els jardins del poble de Szczawnica un no pot fer més que preguntar-se quina necessitat tenien els polonesos d'obtenir més llibertats si les havien de disfrutar d'aquesta manera...



Almenys recuperar la figura dels comissaris polítics, per controlar els jardins com a mínim..

Herències interessants

La segona familia

Hi ha una espècie de debat mediàtic (filó televisiu en el fons) sobre l'exposició pública d ela filla (menor d'edat) de la Belen Estaban, la vida del qual s'exposa sense pudor als mitjans.
I a Espanya hi ha tanta normalitat democràtica, on els problemes del carrer arriben al poder amb una rapidesa inusitada. Sínó només cal veure la foto del día, de la setmana, el mes ( o l'any): ZP i familia amb Barack Obama.


Però ara poc m'importa el debat sobre l'exposició pública d'aquestes menors d'edat (si no vols que surtin perquè les portes a un acte oficial? I perquè si tothom va amb uniforme de feina elles poden anar com volen?), sinó la desmesurada, lògica i previsible reacció dels mitjans, a destacar els articles de El Mundo,titulats amb noms tant adequats (i fàcils?) com:

Hijas de ZP y nietas de Bela Lugoshi
(Imprescindible)

Los Monster, un ejemplo a seguir

Gótico en La Moncloa

Amb detalls com:

"Pero podría haber sido peor si ambas hubieran aparecido vestidas a lo ¡gotic lolitas! (otro subgénero dentro del movimiento gótico, que consiste en 'disfrazarse' con decenas de volantitos, sombrillitas, lacitos y colores pastel)."


"Y es verdad, en fin, que la pose como acometedora de la morena da cierto miedín. Ponle un cuchillo en la mano y quién sabe."


Una cosa que m'encanta és que, tot i que des del mitjà es defensi l'elecció de les noies, tot l'envoltori (des del to fins als titulars) envia el missatge contrari:

"A mí, que dos adolescentes se presenten ante Obama con sus túnicas de hacer magia negra y Rammstein retumbándoles en la cabeza me parece, sin más, una muestra de normalidad democrática."


Però gràcies a ZP i PedroJ no hem pogut parar de riure en tota la tarda...

PD: Quantes notícies de corrupció està tapant aquesta ona mediàtica?

PPD: Vull veure el pròxim Polònia!!

Amerykansi i animalons

Aquest any es conmemora el 90è aniversari de l'obertura de les relacions diplomàtiques entre Polònia i els EUA. Tant contens estan els polonesos que, a part de tenir una excusa per exposicións i activitats culturals temàtiques en un extens programa de celebració han trobat l'excusa perfecta per omplir una plaça amb centenars de lludrigues(?):




PD: Tot i les nombroses activitats del cicle "Amerykanski", el que hem acabat seguint amb més interès ha resultat una senzilla mostra sobre una dotzena de corresponsals estrangers que van cubrir la guerra civil espanyola, exposada a l'Instituto Cervantes que el govern espanyol va posar feliçment en una bonica i àmplia residència en ple centre de la ciutat, flanquejada per un museu dedicat a Joan Pau II i per la plaça de les llúdrigues.

PPD: Ens va confessar un local que la decoració estava pagada per l'ambaixada americana. El plà Obama per a la recuperació econòmica?

La Bici

Sí, una bici digne per l'ambient de la ciutat.

Troballes

No tot són esglèsies a Cracòvia. També t'hi pots trobar coses interessants:



Com ara un autèntic IS 2 de la segona guerra mundial, dedicat a usos recreatius per la infància (jo i el nen de la foto).

Made in Italy

Com tothom sap a Itàlia les lleis són purament anecdòtiques.
Segurament tampoc s'hi apliquen principis teòrics, o fins i tot fallen les llegendes urbanes com ara allò dels Sis graus de separació , sobretot si s'aplica a altres esferes, o si hi ha pel mig Michele Sindona (que durant molts anys era el mateix).
Per exemple, relacionar qualsevol mafiós amb algun que altre campió de formula 1 no exigiria més de 2 o 3 graus de separació...

Lío a la italiana

Espero que no se molesten si cuento algunas viejas historias
italianas. Como suele ocurrir, no llevan a ninguna parte.
Pinturas Paramatti es una próspera industria piamontesa,
fundada en 1847. En su información corporativa subraya una época de turbulencias
accionariales, entre 1974 y 1984, en la que se sucedieron "seis gestores
distintos: Gottolengo, Schraiber, Dutto y Cometto, Caproni, Masciadri y
Junghans".
Es normal que Pinturas Paramatti, una sociedad perfectamente
respetable, no entre en detalles. Según varios sumarios judiciales, uno de los
propietarios de la empresa durante esos años fue Michele Sindona, un abogado
siciliano que comenzó su carrera blanqueando el dinero que la familia Gambino,
una de las más potentes en la mafia de Nueva York, obtenía del tráfico de
heroína. En 1969, el papa Pablo VI encargó a Michele Sindona, que por entonces
poseía ya varios bancos en Italia y Estados Unidos, la gestión del patrimonio
vaticano. Pero la crisis de 1974 se llevó por delante las entidades financieras
de Sindona y, de rebote, las empresas que Sindona controlaba para blanquear
dinero, de la mafia o del Vaticano. Una de ellas era, dicen los sumarios,
Pinturas Paramatti.
En 1979, Sindona encargó asesinar al liquidador de su
grupo financiero, Giorgio Ambrosoli. Y simuló un secuestro en Estados Unidos
para viajar a Italia. Su propósito consistía en pedir ayuda a viejos aliados
como Licio Gelli, gran maestro de la logia golpista P-2, de la que formaba parte
Silvio Berlusconi. No tuvo éxito: fue condenado por múltiples fraudes en Estados
Unidos y por el asesinato de Ambrosoli en Italia. En 1986, mientras cumplía
cadena perpetua en la cárcel de Voghera, murió envenenado por personas
desconocidas.
Volvamos a Pinturas Paramatti y a uno de los propietarios
post-Sindona, Attilio Dutto. En 1979, coincidiendo con el asesinato de
Ambrosoli, una bomba estalló bajo el automóvil de Dutto. No se conoció nunca a
los culpables.
Pinturas Paramatti fue adquirida por Achile Caproni, dueño de
una sociedad aeronáutica. Esa sociedad quebró poco después, aunque Caproni
mantenía otros negocios. En 1980 depositó más de 400.000 acciones de
Assicurazioni Generali en una notaría suiza, como aval de una operación secreta
consistente en la venta al Gobierno libio de material para fabricar minibombas
atómicas. Se trataba, parece, de un engaño de la CIA, que quería enredar a
Gaddafi.
Ya ven qué lío. La única persona que podría darle a todo esto un
sentido sería Flavio Briatore. Fue asistente personal del asesinado Attilio
Dutto, gestionó la venta de Pinturas Paramatti a Achile Caproni, trabajó como
mano derecha de Caproni hasta la quiebra de su grupo y en 1980 le acompañó a
depositar las acciones en la notaría suiza, para la operación armamentística.
Pero Briatore, ahora, se ocupa de otras cosas.

Enric Gonzalez

El PAIS 20.09.09

L'home (2)

No podia ser menys, i l'home que va ser capaç de derrotar al comunisme té la seva pròpia exposició a la ciutat.


La seva canoa, la motxilla i els esquís, les seves bicis i les botes de muntanya, originals o reproduccions, tot exposat al visitant. Un exemple de compromís, virtut i vida sana.

Potser es fa díficl de comprendre que es deu aquesta veneració per les facetes més mundanes del posterior Joan Pau II, però jo crec que hem de buscar dins nostre, i potser fotos com aquestes ens ajudaran.

I és quan se'm disparen les ganes d'anar a esquiar. Perquè allò que jo creia diversió o alegria no es devia a la velocitat o l'adrenalina, sinó que, com ensenyen aquí, esquiar és una de les maneres d'acostar-se a la salvació.

L'home (1)

No portava ni una hora a la ciutat quan el nostre acompanyant ja ens va explicar com als anys 60 un jove capellà (o el carrec que tingués aleshores) va liderar una pregària multiduiniària desafiant literalment els tancs soviètics, en pos de la construcció d'una esglèsia en un barri proletari.
Aquest personatge, per al que els locals senten autèntica devoció i que després de ser bisbe de Cracòvia va acabar tocant el cel.
Un home capaç de transformar una esplanada pròxima a l'estadi del Wisla on els seus fans s'acostumen a esbatussar els seguidors del Cracòvia en un lloc de pregària per a més de dos milions de persones (la segona anècdota que vaig conèixer al arribar al país).

Ens el podríem imaginar fa uns quants lustres, passejant amunt i avall per la residència de l'episcopat.

Però, com han descobert aquest grup provinent de Gal·les no cal, hi ha una cosa millor:

Pack Nostàlgia

Kraków

Cracòvia és tan guai, tan bohèmia i tan cool que només de pensar que en formes part et venen ganes d'escupir a la cara a Barcelona.

No porto ni una setmana i ja em superen les ganes de posar-me un mocador al coll i anar a prendre un té mentre volco els pensaments en una llibreta. De moment ja tinc la bici antiga.

La sensació de ser una ciutat especial no la transmet l'abundant presència de policia al carrer, ni les tendes d'alcohol a cada 100 m obertes tota la nit, ni les esglèsies a cada 100 m (que no sé si obren tota la nit), ni els també abundants guardies de seguretat vestits de paramilitars (tot i que fins ells van en bicicleta). No ho sé exactament, suposo que té a veure amb els 200.000 estudiants universitaris, la història que es respira a cada racó de la ciutat, les abundants zones verdes o l'omnipresent turisme.

Però ja mirarem de desgranar-ho de post en post.

Na razie.

Nie dla idiotów!

Excessos polonesos?

Día zero

11 Setembre

&:30 Arribar a casa després de festa de despedida.

7:00 després de fer algunes comproacions a la maleta, vai al llit.

9:00 Em lleven per anar a l'aeroport.

9:15 Em lleven per anar a l'aeroport.

9:20 Em llevo per anar a la dutxa.

10:15 Un cop retocada la maleta em despedeixo de la casa.

11:XX Facturo de forma automàtica. El meu pare s'enrolla amb la dona del mostrador i em deixon colar de gratis 7 kg de pes.

12:00 Havent facturat, m'instalo a la porta corresponent. Diuen algu de 10 min de retard. Em quedo adormit.

12:55 em desperto de forma misteriosa quan només queden 3 grupets de persones a la cua per entrar a l'avió. Em poso l'últim i entro 15 min després de la sortida teorica del vol.

15:40 Arribem a Frankfurt i, creient que tinc una hora pel vol em perdo una estona per l'aeroport.

16:00 Queda mitja hora perquè surti el vol, pel que començo a desfilar cap a la meva terminal.

16:25 Resulta que el maleït aeroport és enorme, i arribo just de temps a la meva porta.

!6:30 Diuen que l'avió arriba amb retard.

17:30 Sense saber amb certesa res de l'avió em rendeixo a la gana (en tot el dia només he menjat el mini entrepà de la Lufthansa) i vaig al bar. Hi ha algunes coses que em venen de gust, però apago els meus instints i cedeixo a la lògica, aquí només puc menjar una cosa: Un Frankfurt.

17:40 El que aquí entenen com un Frankfurt (de 4,95 euros) resulten ser dos salsitxes primes i dos llesques de pa (les llesques dels pintxos, les dels palillus). Decepcionat amb Luftansa, Frankfurt, la zona Euro i el món en general intento allargar al màxim l'escàs jalar del que disposo, incloent les dues bossetes extra de ketchup i mostassa que demano (només per ràbia).

18:20 Amb quasi dos hores de retard ens dirigim a l'avió. Sembla un pel rònec i antic. Els seients del passatge tenen cendrer...


20:10 A l'aeroport de Cracòvia el nostre avió cutre sembla un Airbus 360 comparat amb la resta d'aparells.


20:30 Ens trobo amb el responsable local del programa, es diu Lucasz. (La l amb un pal). Em presenten a Garbiñe, noia del País Basc que resulta que anava al mateix avió i disfrutarà també d¡una beca Leonardo.


21:00 Arribem a un pis al carrer Lea. Dos habitaciones 100% Ikea amb dos llits cadascuna. En dos setmanes arriben Leonardos de Madrid, amb els que haurem de compartir les habitacions.

22:00 Després d'ensenyar-nos el pis i explicar quatre coses, Lucasz ens porta cap al centre de la ciutat: un grup de gallecs marxen diumenge a primera hora, pel que estan celebrant l'última nit.

23:00 Al barri Jueu de la ciutat estan en un bar amb u ns amics seus polonesos. EL bar té un aspecte prou bohemi; Espelmes arreu, sense llum elèctrica, retrats de principis del s.XX. I la cervesa prou barata.

2:00 Anem a un bar encara més bohemi. La cervesa (clareta i suau, servida però en grans quanitats) però segueix al mateix preu. Els vodques també.

3:XX Anem a un bar no bohemi. Es millor. Es barreja la música jueva amb cançons que sonen a turques, els polonesos ballen a sobre les taules. a cervesa i els vodques continuen a bon preu. Anem imitant les costums locals.

6:00 Davant del local ja s'han establert les parades d'un mercat. Algu compra unes flors i altres fruita. Un sector gallec insisteix i ens dirigim al darrer local obert a aquestes hores: Un lloc amb un nom prou sospitós.

7:30 Ens dirigim cap a casa després d'estar una estona al Kitsch: Discoteca ubicada enmig de la ciutat en un tercer pis. Al final ens n'han fet fora. Només quedava el nostre grup i un grup de gays, la meitat sense samarreta.




8:00 Arribem a casa, encara he de treure els llençols de la maleta.

Almenys he avançat en certes feines: Hem aparaulat la compra d'unes bicis (de 5ena mà com a mínim) i tinc un mapa de la ciutat on m'hi han anat marcant on cau el Decathlon, l'Ikea, dos pubs on emeten futbol internacional, un parc on es juga a futbol, etc..

Raons per adorar Michael Mann

Un futur millor

En un món perfecte no hi hauria dentistes.
Sigui de la forma que sigui el progrés de la humanitat ens portarà al dia en que les persones deixaran de sufrir el tràngol de patir (i sentir!) com li introdueixen tot d'instruments de tortura per la boca.
Tota la humanitat seria feliç. Tota? Bé, tota menys els dentistes. I aleshores que serà d'aquests de milions de professionals que disfruten putejant als altres?

Al igual que els fabricants de discos o les companyies de telèfon fix, tots destinats a desaparèixer. Però tot i que en són conscients, continuen donant la tabarra. Com l'americana AT&T, que no té més argument per defensar la necessitat d'una línea de telèfon de coure que el fet de que és:

La última campaña de AT & T, con la foto de una ambulancia a la carrera, destaca la fiabilidad y la certeza de marcar el 911 de emergencias desde un teléfono fijo, frente a los “peligros” (cobertura, batería…) de hacerlo desde un móvil. El cobre podría salvarte la vida, parece decir.

I per rematar-ho, un espot del 1993 de la cía, en que tothom és més feliç gràcies a les línies telefòniques...fixes:

Tradició maritima

Després de 103 anys sense mar, Bolivia no es conforma i continua mantenint orgullosament una poderosa armada. Mai se sap..

Millors que els Yaks?

Des dels enfrontaments salivals amb el capità Haddock, sempre he volgut veure una Llama. No només se m'han avançat els meus pares, sinó que m'ho han restregat pels morros:

Fi de festa

S'acaba una festa major esgotadora. I com a mostra dos dels hits de la festa:

EL primer és un homenatge al Pau (i a mi):





El segon és un homenatge al Ramon i a la Sèpia:





I