Friday, November 28, 2008

Agost a les hemeroteques

Ho recordo bastant bé: estava sopant, per variar, arròs amb dahl i alu ghobi, me l'habien portat amb la típica carmanyola metàl·lica de varis nivells que usen arreu de l'India. Aquesta només en tenia quatre, una per un arròs molt soso (com el fan sempre), un altre per el dahl (una espècie de caldet amb llegums) i l'altre d'alu ghobi, menestra de verdura on bàsicament tot és patata. A l'altre hi havia un grapat de les "roti" (si no recordo malament), que s'usen normalment per ajudar a menjar tot allò que no es pot agafar bé amb les mans. A mi, com a bon occidental, em van portar una cullera.

Carrer ple de Dhabes, Srinagar.



O sigui que estava menjant el típic Thali que et pots trobar a qualsevol dhaba per 20 rupies, i jo estava bastant cabrejat perquè m'esperava un jalar una mica més variat, no el que portava menjant 15 dies. Però al regatejar per l'allotjament al llac Dal de Srinagar en Yossuf m'havia convençut que no baixés més el preu, que valia la pena pagar 100 rupies de més per incloure el sopar. Dient alguna cosa semblant a "When you taste my mum's food, you don't want to eat anything different" m'havia embaucat amb la il·lusió que em feia un menjar casolà. I segurament tenia raó. Poder el curry no era tant picant, o ves a saber què, però no vaig ser capaç de distingir-li cap toc personal.


Cases- Hotel flotants al llac Dal, Srinagar.


La casa flotant on m'allotjava havia estat adaptada per a hostes, no tenia cuina i per això em van portar el thali en una carmanyola. Però tenia una televisió al menjador, i mentre sopava vaig aconseguir frenar durant una estona la xerrameca del tiet, un home baixet, mal envellit, amb cara de mala llet (al cap d'uns dies, després de veure una foto en blanc i negre del seu casament als anys 80, en que va vestit com el Tony Manero, m'havia d'aguantar les ganes de riure quan el veia) i que no parava de fotre'm la tabarra sobre les seves qualitats com a guia i el super descompte que em faria si anava amb ell de trekking. Però per sort per a mi ( i per desgràcia de bastanta altra gent) la televisió no parava de fer un especial sobre les més de 20 bombes que havien explotat aquell mateix dia a Ahmedabad, matant a 56 persones. Simulant que m'interessava la notícia sobre els atemptats a la capital del Gujarat em vaig desampallegar del patriarca de la familia Dangola.

Youssuf, bon xicot, mala familia.


I avui sorpresa, no he trobat encara cap mijà que, fent un repàs dels últims grans atemptats al país, n'esmentés res sobre aquests. Durant l'estiu no actualitzen les hemeroteques?
I en el fons la dada no és només anecdòtica: durant el 2002 més de 1000 persones ja van morir a la ciutat en unes revoltes religioses.
Però enlloc n'he sentit res. En cap tele n'he sentit res. Han esmentat els atemptats de Jaipur i Assam en algunes, però res dels de l'estiu (és cert que tampoc les he seguit totes). Estic perdent la fe en els mitjans de comunicació.. quantes altres coses passen per alt que no coneixem?

PD: Per fi, després de passar olímpicament del fet durant tot avui, a la web de tv1 s'ho curren una mica i han fet un repàs exhaustiu.

Thursday, November 27, 2008

Mumbai Highlights

Chhatrapati Sivaji Terminus, formerly Victoria terminus or VT (1878-1887), the most remarkable example of Victrorian Gothic architecture in India, was opened during Queen Victoria's Golden Jubilee year. The first train in India left from this terminus for Thane in Aprinl 1853. Now Known as CST, over half a million commuters use the staton dailiy . (2 milions segons la RG). India, Footprint.



Ara mateix sóc incapaç de recordar si he estat a algun lloc amb més tràfic de persones que l'estació VT (fins a dos milions al dia segons quines fonts), així que suposo que els tres policies armats amb lathis que hi havia a cada porta poques coses podien fer, a part de seure i mirar, enfront l'incessant trànsit de gent i l'interminable xiulet d'uns detectors de metalls juràssics..




Most of the casualties of the Mumbai attacks are reported to have occurred at CST, where two of the suspected militants started shooting at passengers waiting for long distance trains.

Reports say several men armed with rifles had stormed into the crowded terminal firing indiscriminately and throwing grenades. (BBC)






The Taj Mahal Palace hotel is a 105-year-old city landmark at the heart of India's financial capital, popular with foreigners and tourists as well as the city's elite.

It is one of Mumbai's best-known destinations, an elaborate building that looks out over the city's waterfront. (BBC) Live.

Friday, November 21, 2008

Utopies liberals?

Liberales

No parece que la famosa cumbre de Washington haya obtenido un éxito fulgurante. Quizá no fue una gran idea confiar la salvación de la economía mundial a estadistas como Bush, Berlusconi y compañía. O quizá estén en lo cierto los liberales. ¿Y si la banca se hubiera hundido por exceso de regulación? ¿Y si toda la culpa fuera del Estado? ¿Y si Esperanza Aguirre tuviera razón?
Algunos hechos evidentes respaldan las tesis del liberalismo. No cabe duda sobre cuál es el negocio más pimpante en estos momentos: los piratas de Somalia multiplican su facturación y crean empleo de forma incesante. Como se sabe, en Somalia no hay sindicatos ni salario mínimo, y el despido es totalmente libre. Tampoco se pagan impuestos, ni se soportan reglamentaciones asfixiantes por parte del Estado. En realidad, el Estado somalí no existe, lo que viene a suponer el nirvana liberal. Bastan una barca, unos fusiles y espíritu de iniciativa para convertirse en empresario de éxito.
Los piratas de Somalia no podrían ejercer sus actividades comerciales sin el apoyo de una banca libre. Por fortuna para ellos, cuentan con la hawala, la antigua pero eficiente red financiera del mundo islámico. En la hawala, ajena a esa burocracia de los bancos centrales y los políticos entrometidos, no existen activos tóxicos ni deudas hipotecarias. La inmensa clientela, que incluye desde profesionales liberales de todo el mundo (terroristas, narcotraficantes, piratas) hasta millones de honrados inmigrantes, se siente satisfecha y no alberga la menor duda sobre su solvencia.
El Departamento del Tesoro de Estados Unidos, que debe morirse de envidia ante la salud del sistema islámico, revela en un informe que los rescates percibidos por la piratería van a parar inicialmente a un intermediario de Dubai que cobra su comisión (libre de impuestos) y distribuye el resto del dinero a través de la hawala, que en cuestión de horas hace llegar a Somalia la suma correspondiente. Gracias a la ausencia de impuestos y absurdas reglamentaciones, el beneficio se reinvierte en nuevos barcos, nuevas armas y otros activos industriales.
Yo, por si acaso, voy a pedir a mi empresa que me envíe el sueldo a través de la hawala. Mientras haya sueldo, claro.

ENRIC GONZÁLEZ
El Pais 21/11/2008

Thursday, November 20, 2008

Companys d'habitació



(Amb to irònic)
-And these cats are going to sleep with me?
(
Sense donar-se per al·ludit)
-Oh, they are used to sleep in your room.
-...

Wednesday, November 19, 2008

Lliçons de l'austeritat

El coreano que tenía unos zapatos

Hace algo más de 20 años, hice un viaje a Corea del Sur. Tenía mucho tiempo y poco dinero, lo que me condujo a un hotel barato, frecuentado por gente de provincias que debía hacer gestiones en Seúl. La primera noche, apenas acostado, alguien llamó a mi puerta. Era el chico de la recepción, con una oferta: "¿Girls, mister?". Le respondí que no, gracias, y me olvidé del asunto. Hasta la noche siguiente, cuando se repitieron el golpeteo en la puerta y la oferta, aderezada esta vez con nuevos elementos: el muchacho me ofreció a su "hermana pequeña". Volví a responder que no, quizá de forma demasiado tajante. El muchacho debió de hacer sus deducciones y no tardó ni 10 minutos en volver. En esa tercera visita, no se entretuvo en explicaciones: entró sin decir nada, se quitó los zapatos y se metió en mi cama. No crean que fue fácil echarle.

Esas peripecias nocturnas marcaron mi primera impresión de Seúl. La ciudad, en plena transformación por las obras olímpicas, me pareció polvorienta, caótica y deprimente. Al cabo de unos días conocí a David Ho, un joven disfrazado de ejecutivo. Su empresa, fabricante de productos para la construcción, le había proporcionado un traje azul y un maletín negro. También le proporcionaba alojamiento en una habitación que David compartía con otros tres vendedores. Los zapatos, en cambio, eran de su propiedad, y David los mostraba con orgullo.

David disponía de cinco días de vacaciones al año, y decidió consumirlos en mi compañía. Yo era el primer occidental al que trataba, y pensó que podría enseñarle inglés y contarle cómo era el mundo. No creo que aprendiera nada de mí. Él, en cambio, me enseñó muchas cosas. Era un tipo ávido, obsesionado con el trabajo y el progreso. Cualquier esfuerzo le parecía razonable. Quería prosperar, ahorrar y acumular para sus descendientes, costara lo que costara. Según él, la riqueza era madre de todas las virtudes. La pobreza, en cambio, sólo generaba miseria y humillación.

El día antes de volver al trabajo, me propuso que nos regaláramos "una comida especial". Mi presupuesto aún daba de sí y acepté. Le acompañé hasta lo que parecía un domicilio particular, tirando a roñoso. Una mujer nos abrió y nos condujo a una habitación, donde, tras consultar el precio, que me pareció inusualmente elevado, encargué "dos menús completos". La comida no estuvo mal. El problema llegó con los postres, consistentes en dos señoritas de aspecto taciturno. No me sentía de humor para esos alardes, por lo que cedí a David mi ración y salí a fumar al patio. Al cabo de un rato, no mucho, David me llamó y me pasó la factura. Era la mitad de lo estimado, porque se habían negado a cobrar mi menú. Me explicó, cabizbajo, que la propietaria y sus empleadas se sentían desoladas por no haberme complacido. Me marché casi avergonzado.

Peak everything, un libro que anuncia una era de escasez, me hizo pensar en David Ho. El argumento es razonable: tras un siglo de formidable abundancia energética, en el XXI nos enfrentamos a una escasez general. Hay menos petróleo, menos gas, menos carbón, menos minerales y, sobre todo, menos agua. Deduzcan esos elementos de la ecuación económica, aunque sea parcialmente, y surge un resultado inquietante. No puede consolarnos ni la fe en la tecnología: todo lo que poseemos, toda nuestra riqueza material, todos nuestros prodigios científicos, se basan en un desorbitado consumo energético. La tecnología contemporánea surgió de la energía, empezando por la máquina de vapor. ¿Energía solar? También hace falta energía para fabricar los paneles, y minerales escasos.

En el mejor de los casos, nuestro futuro se llama austeridad.

No sé qué ha sido de David Ho. Nos carteamos un tiempo, luego se cortó el contacto. Corea del Sur se ha hecho muy rica en estas dos décadas, posee una industria potentísima, una tecnología formidable y un alto nivel educativo. Quiero pensar que David ha prosperado al ritmo de su país y que ha conseguido acumular miles de cosas.

Hay quien piensa que la frugalidad forzosa nos hará mejores, menos inconscientes, más solidarios y espirituales, quizá más alegres. Yo, como David, creo que nos hará más pobres y más propensos a humillarnos.

Peak everything, de Richard Heinberg. New Society Publishers, 2007. 213 páginas.

ENRIC GONZÁLEZ
EL PAIS 07/09/2008


Monday, November 17, 2008

Espies i coses pitjors.

Como yo era el único miembro de la sección que quedaba hoy en la oficina, me enviaron urgentemente en la motocicleta para atender la petición mas urgente, a Afragola, donde un comandante de infantería estaba convencido por los informes locales de que una ujer del pueblo era una espía. En este caso concreto, las pruebas habían sido transmitiadas sobre todo mediante gestos que el comandanteno había interpretado bien. Parece ser que los aldeanos habían intentado explicarle que la mujer era una bruja y que si dejaban que echara mal de ojo al suministro de agua de la unidad no podrían beberla.

Nápoles 1944
Norman Lewis

Friday, November 14, 2008

Salvatore Giuliano



Morint als 28 anys com una autèntica llegenda. I jo amb uns pocs menys no tinc ni feina...

Poder si m'hagués creuat amb uns carabinieri mentre feia contraban de blat, ara el destí també em seria diferent.. és curiós com l'atzar influeix en la forja d'aquestes històries..

Wednesday, November 12, 2008

Entre altres moltes coses, explicava Peter Biskind com el boom del cinema independent i del festival de Sundance va passar de ser un intent de crear una industria paral·lela, una alternativa basada en criteris diferents a la comercialitat dels grans estudis de Hollywood, a convertir-se en un planter, una fàbrica de talent, creació de noves tendències i creativitat per alimentar la voracitat de la pròpia indústria hollywoodense.
Vist retrospectivament, aquest desenllaç sembla perfectament lògic, fins i tot predestinat, pel que encara em fa més gràcia veure com a l'establishment cinematogràfic l'avança per l'esquerra una indústria que ja és més potent: els videojocs. Perquè imitar a les pel·lícules d'estudi quan poden anar directament a la font, al cine independent? Ja s'anunciaven videojocs amb la banda sonora de Requiem for a Dream i l'anunci d'una superproducció d'Xbox rescatava la versió de Mad World de la peli de culte Donnie Darko.

Per tant no és pas estrany veure com, anunciant la continuació de Gears of War, s'escolta el bonic tema de l'últim èxit que ha passat pel festival de Sundance: Little Miss Sunshine.



I realment, s'ha d'admetre que els queda un clip la mar de guapo.

Friday, November 07, 2008

Grans invents de la humanitat

Pel que sembla, tot i seguir amb els seus plans per dominar a la humanitat, Google encara és capaç de proporcionar-nos fantàstics invents per ajudar-nos a viure millor:



Published: October 17, 2008

ANYONE who has spent more than a few minutes over the last couple of weeks trolling tech blogs or cocktail lounges has probably heard about Mail Goggles, a new feature on Google’s Gmail program that is intended to help stamp out a scourge that few knew existed: late-night drunken e-mailing.

The experimental program requires any user who enables the function to perform five simple math problems in 60 seconds before sending e-mails between 10 p.m. and 4 a.m. on weekends. That time frame apparently corresponds to the gap between cocktail No. 1 and cocktail No. 4, when tapping out an e-mail message to an ex or a co-worker can seem like the equivalent of bungee jumping without a cord.

Mail Goggles is not the first case of a technology developed to keep people from endangering themselves or others with the machinery of daily life after they have had a few. For years, judges have ordered drunken-driving offenders to install computerized breath-analyzers linked to their car’s ignition system to prevent them from starting their vehicles when intoxicated.

But as the first sobriety checkpoint on what used to be called the information superhighway, the Mail Goggles program also raises a larger question: In an age when so much of our routine communication is accomplished with our fingertips, are we becoming so tethered to our keyboards that we really need the technological equivalent of trigger locks on firearms?

In interviews with people who confessed to imbibing and typing at the same time — sometimes with regrettable consequences — the answer seems to be yes.

Jim David, a comedian who lives in Manhattan, said he wished he had Mail Goggles one night when he was “looped” and sent an e-mail message to a religious organization, “saying something like, ‘you people are directly responsible for gays everywhere getting beaten,’ ” he recalled in an e-mail message.

“I received a response from their legal department that wanted to know specific information as to exactly how I knew they were responsible, that these were very serious charges, and that I should receive a phone call from the F.B.I. soon,” Mr. David said. “I hit ‘delete’ faster than lightning and took an Ambien.”

Kate Allen Stukenberg, a magazine editor in Houston, said that “the thing that is disappointing about Mail Goggles is that it’s only on Gmail,” because many people need cellphone protection, given the widespread practice of drunk text-messaging.

Last month, after Hurricane Ike ripped through her hometown, Ms. Stukenberg, 29, said, she found herself consoling a friend who had used the tragedy as an excuse to send a drunken text-message to reconnect with an ex-boyfriend — a move she later regretted. “She said that Ike had messed up her apartment so she had no place to stay, so could she stay at his house,” Ms. Stukenberg recalled. “It was total liquid courage.”

Indeed, the Mail Goggles program itself was born of embarrassment. A Gmail engineer named Jon Perlow wrote the program after sending his share of regrettable late-night missives, including a plea to rekindle a relationship with an old girlfriend, he wrote on the company’s Gmail blog. “We’ve all been there before, unfortunately,” said Jeremy Bailenson, director of Stanford’s Virtual Human Interaction Lab. So-called drunk dialing may be as old as the telephone itself, but now, he said, the edge of the abyss is much closer in an era when so many people carry personal digital assistants containing hundreds of contact numbers — including clients, work adversaries and bosses — everywhere, including bars and parties.

And e-mail messages can be particularly potent because they constitute what social scientists call “asynchronous” communication, meaning that exchanges between people do not happen in real time, unlike face-to-face or telephone conversations. People can respond to work-related messages hours after they leave the office — a risky proposition if they happen to log on after stumbling home from happy hour.

The delay in response time means that people have lots of time to shape a response to achieve maximum impact, he said. “If you have eight hours of bar time to think of all the bad things you can come up with, this becomes uniquely damaging,” Dr. Bailenson said.

If you’ve completely lost all motor skills, Mail Goggles probably isn’t necessary,” Ryan Dodge, a dating blogger who lives in Brooklyn, said in an e-mail message. “But there’s a dangerous point of intoxication where you’re lucid enough to operate a keyboard, but drunk enough to think that professing your love via Facebook to that girl in your 11th grade homeroom is a stellar idea.

Mr. Dodge, 26, said he had not tried Google’s new program, but he had learned to filter drunken excess from his own late-night e-mails by adopting “ridiculously proper” Jeeves-like grammar.

For example, one late-night e-mail he sent to a woman he was flirting with read: “Good evening. The number I have listed for you doesn’t seem to respond. Quite curious. I would be most grateful to receive your updated number. ... Seasons greetings.”

Text-based communication and alcohol are a potent mix in part because people already tend to be more candid online than they are in person, even before they loosen their inhibitions with a drink, said Lee Rainie, the director of the Pew Internet & American Life Project.

“Research suggests that for some people, the use of computers or other gadgets creates some emotional distancing from the person they are addressing,” Mr. Rainie said in an e-mail message. The distance, in other words, makes them feel safe — flirting becomes more flirtatious; insults become more insulting.

The latter was the case with one 23-year-old record producer in Manhattan who recalled a drunken text-message mishap on a recent trip to his alma mater, Syracuse University. The producer, who declined to be identified, said he had picked up an undergraduate woman while intoxicated and had accompanied her back to her apartment. But sitting in her kitchen at 4 a.m., he said, he started to have second thoughts. So while she was in the room, he tapped out a message to a friend’s iPhone: “Eww Saratoga, what am I thinking? I can def. do better then this ... can you drive my car and get me out of here?”

Seconds later, her telephone buzzed. He had accidentally sent the message to her, not his friend, the producer said.

Months later, after a few more romantic misadventures with her, “We had a long talk and I apologized,” he said. “I now write songs about getting my life together.”

Thursday, November 06, 2008

Joves Gujat



Lliçó apresa: No ofereixis mai una xocolatina a un nen quan vagi acompanyat d'un animal amb més força que ell.

PD: Google Maps: 34.129213, 75.248365




Mostra un mapa més gran

Wednesday, November 05, 2008

Eleccions

Hi ha tres events que, ja per tradició, o segurament per coincidències de calendari acabo seguint més o menys en directe durant la matinada. La Superbowl (exàmens de febrer), les finals de la NBA (exàmens finals) i les eleccions dels USA (bé, aquí no tinc excusa per llevar-me tard), i de fet tampoc és cap tradició, només ho he fet un cop (i avui ja m'importava poc). Però al final hem dedicat alguns minuts a fer zapping, descubrir alguns canals del satèl·lit i fer algunes observacions:

-La cadena France 24, sorprententment en anglès, té un periodista que sembla una versió àrab (al primer moment he pensat que ela cadena era Al-Jazeera) i adolescent de l'Adrien Brody. I potser a algú de Sabadell. Per cert, el seu nom és Clovis.

-El programa de seguiment de les eleccions de la CNBC té un nom prou interessant: "Your money, your vote".

-De totes les periodistes de tots els canals, la més guapa és d'Al Jazeera.

-Les televisions españoles (A3, Cuatro, TV1) segueixen les dades de la CNN. TV3 en canvi, sembla usar la mateixa font que la BBC.

-Tele 5 fa teletienda. Llàstima que encara no venguin els mítics vídeos de "El mundo en guerra".

-Al Jazeera entrevista un paio(¿?) des del Liban que parla dels desafiaments que es trobarà Obama amb el conflicte palestí.

-Les eleccions estan cantades de fa temps, així que en general és tot bastant aburrit, sobretot quan intenten mantenir l'interès dient que no està res decidit.

-Els tertulians de la BBC i la CNN están molt apretats en petites taules. La Fox sembla no tenir tertulians.

-A la Fox News fan anuncis cada dos per tres.


PD: A la cerimònia dels Òscar que la donguin. No té cap mena d'interès.