Publicitat de postguerra

Cada cop aprenc més coses interessants a classe.

Enquesta setmanal 3.0

S'ha acabat el plaç, i ja sabem quina és la millor virtut del gran lider nord-coreà:
Que no s'assembla a la Madeleine!

Jo tampoc m'hi assemblo, però crec que no arribo a tenir tantes virtuts com Kim Il Jong. Entre les virtuts que em manquen destaca la de fer enquestes series, coherents o divertides, així que no em queda més remei que improvitzar la d'aquesta nova quinzena:

Perquè s'anomena periodistes als periodistes esportius?

Perquè quan deixin les redaccions del As o l'Sport sempre podran aprofitar el titol per treballar al Tomate.

Perquè quan van deixar el Tomate van aprofitar el titol per treballar al Sport o l'As.

Per si algun dia es troben la Madeleine podrien intentar fer el salt als informatius o als documentals de qualitat de la Mercedes Milà.

Perquè volen aprofitar el titol per si cancelen El Rondo, poder dirigir l'Ágora cada dilluns.

Perquè el títol de periodisme és un regal, com la subscripció de La Vanguardia per dos mesos quan tens un fill.

Perquè volen de diferenciar la seva serietat i rigor dels programes escombraria que abunden als mitjans de comunicació actual.

Què esperen per donar el titol al Charly Reixach?

Canvis

Definitivament el meu germà ha tingut el detall d'emancipar-se. Diuen que aquests canvis són a millor, així que a casa ens ho hem pres seriosament i ja hem donat forma a aquest augment de benestar: amb un substitut adequat.

Pues sí, cariño

Posposem temporalment l'enquesta sobre periodistes esportius, perquè al costat de certs espècimens són tot un excés de cultura i moralitat. De que parlo? No m'atreveixo a explicar-ho, així que us deixo la notícia publicada ahir a El País:

REPORTAJE

Si una imagen puede valer más que mil palabras, unas palabras pueden valer más que mil folios de diligencias judiciales. Ocurrió ayer en la Audiencia de Barcelona, en la primera sesión del juicio por el crimen de Berga, acaecido el 27 de mayo de 2005 durante las fiestas de la Patum, cuando Josep Maria Isanta fue apuñalado mortalmente tras una pelea tumultuosa.

Las acusaciones reclamaron del tribunal de la Sección Séptima que se reprodujera la conversación telefónica que mantuvo desde la prisión el acusado Raúl Bravo, con su madre, Cristina Ballesteros. Las defensas se negaron, pero el tribunal accedió. Éste es un extracto.

Raúl. Parece que hayamos matado al hijo del Rey en vez de a un subnormal.

Cristina. Ya... mira, es lo que parece... porque vamos, ni que fuera... Ya ves tú.

R. Ni que fuera el hijo del Rey, ya te lo digo yo.

C. Sí, el hijo de un sinvergüenza como los demás. Pero bueno.

R. Un puto hijo de puta, hombre.

C. Pues sí, cariño.

R. ¡Cojo y lo mato otra vez, ya te lo digo!

C. No, hijo... Eso sí que no, mi amor (Risas).

R. ¿No? Ya ves... cómo van a flipar. Les voy a llevar el cadáver a la puerta del Ayuntamiento.

C. (Risas). No digas barbaridades, Raúl.

R. ¿Que no diga barbaridades? ya te digo yo que van a flipar.

La conversación fue grabada el 6 de abril de 2006 con autorización judicial en otro procedimiento por tráfico de drogas que implicaba a la madre de Raúl Bravo. Quizá por eso y porque en ese diálogo el acusado no deja demasiado bien a su abogado, las defensas se opusieron a reproducir la cinta. Bravo incluso negó que fuese él quien mantuvo ese diálogo.

Además de Bravo, ayer declararon otros tres de los nueve adultos acusados del crimen de Isanta, del homicidio intentado de otra persona y de las lesiones producidas a otros cuatro jóvenes. El fiscal solicita para ellos penas que oscilan entre los 48 años y medio y los 53.

Tres acusados culparon de los hechos a algunos de los seis menores que en su día fueron condenados en otro proceso. El único que se desmarcó fue Santiago Sánchez Pachón, quien dijo que vio a Pablo Méndez Vizueta que apuñalaba a alguien en el pecho. Éste lo negó recordando que no le hace falta emplear navajas para defenderse porque practica artes marciales.

P. R. - Barcelona - 03/10/2007

Periodistes

No puc deixar de tornar a mirar Good night and Good luck, i tot i que s'ha dit que no m'estimo massa als periodistes, no hi ha cap moment que em deixi de caure la baba amb Ed Murrow o Fred Friendly. Però no m'imagino a cap periodista que conegui dient coses com aquestes:

"Hay miedo en esta habitación, y por eso vamos a continuar"
Edward R. Murrow, Good night and Good luck.

PD: I en la pròxima enquesta, periodistes (però no els de veritat!)

Obstacles

Quina pinta ha de tenir un jugador de Rugby que no s'intimida en absolut davant el Haka dels All Blacks? Segurament la d'algun dels participants a les batalles de Braveheart o similar. Doncs a la selecció francesa n'hi ha un d'aquests, es diu Sebastien Chabal i amb els seus 192 centímetres, els 114 kg i la seva barba estil Robinson Crusoe sembla que acabi de sortir d'un frenopàtic (segurament no hi havia camises de força prou resistents). Dubtes? Només cal veure el partit que l'ha fet famós:






Resumint: en aquest partit es carrega ell solet un parell de jugadors contraris i en el que s''ha arribat a anomenar "el placatge del segle" (sí, aquestes coses canvien) aconsegueix trencar per quatre llocs la mandíbula d'un rival i fer-li escupir dues dents. I els rivals són, ni més ni menys, els All Blacks, que potser per primer cop, ironies de la vida, van aprendre el que és tenir por a un rival (a Nova Zelanda anomenen a Chabal com "L'home de les cavernes")


Chabal ha desfermat passions a França, que dipositen en ell les seves esperançes per a aconseguir arribar al final de la copa del món de rugby que es disputa al seu país, i s'ha convertit en un reclam publicitari brutal, els anunciants se'l disputen, quan precisament no sembla el prototip d'estrella mediàtica, com per exemple John Wilkinson, l'estrella de la selecció anglesa que no deixa de ser un Beckham una mica més fornit.

Però a França s'agafen a una vaga esperança: el partit en que Chabal va ensenyar el món el que sap fer va acabar amb una contundent pallissa per part dels All Blacks, i aquest enfrontament es repetirà d'aquí uns dies als quarts de final del mundial. Molts Chabals necessitarien els francesots per a poder eliminar al millor equip del món.ç

PD: Quan NZ guanyi el mundial, anem a canaletes?

Quiz Show

S'estrena aquesta setmana una pel·lícula basada en una història real: la invenció per part d'un periodista d'una falsa entrevista a Howard Hughes, (no, no és aquesta). Com és usual fan al Ddc un repàs per l'estafa al cine (que no l'estafa del cine) i apareix la magnífica Quiz Show, dirigida sorprenentment per Robert Redford. Quiz Show recorda el primer escàndol televisiu de la història: les trampes que es feien en un concurs de televisió per adulterar els resultats en favor dels concursans que proporcionaven més audiència.

Tot i algunes llicències fílmiques, el cas real es va donar durant els anys 57-59, pocs anys després dels fets esmentats fa uns dies, amb Murrow i la seva batalla a principis dels anys 50 contra la indústria, per a definir el futur de la televisió. Un futur que tenia poques alternatves: "This instrument can teach, it can illuminate; yes, and it can even inspire. But it can do so only to the extent that humans are determined to use it to those ends. Otherwise it is merely wires and lights in a box" i em fa pena veure com no només s'havia perdut la batalla sobre la funció social de la televisió, sinó que al cap de ben poc ja s'havia perdut la pròpia moral d'aquesta.

Mourinho vs Polítics

Quina barra que tenen els polítics, sempre es creuen que són els més importants. Sort que a vegades algú els posa al seu lloc. Algú com Jose Mourinho. Tal com explica El Pais:

Santana Lopes se ofende con José Mourinho

El ex primer ministro luso abandona una entrevista en TV tras ser interrumpido para informar de la llegada del entrenador a Lisboa

MIGUEL MORA - Lisboa - 27/09/2007

Eran las 22.41 de anoche y Pedro Santana Lopes, ex primer ministro portugués, trataba de ahondar en las causas y consecuencias de la división interna que vive su partido, el Partido Social Demócrata, cuando fue interrumpido por la presentadora de la cadena privada de cable SIC Noticias. La periodista Ana Lorenço, pidió disculpas al político y dio paso a una conexión con el aeropuerto de Lisboa, adonde llegaba en ese momento José Mourinho desde Londres. Ver vídeo

Ante la cara de sorpresa de Santana, entró la conexión con Portela, que duró tres minutos. El periodista desplazado al lugar de la noticia, Pedro Freitas, explicó que el ex entrenador del Chelsea había llegado muy cansado y sin querer hacer declaraciones. Ya de vuelta al estudio, la presentadora dijo: “Dejemos entonces descansar a José Mourinho”. Y trató de retomar la entrevista con el ex primer ministro.

-Estábamos….

-¿Sabe dónde estábamos realmente?, preguntó Santana

-Sí…

-¿Y usted cree que se justifica la interrupción?, disculpe la pregunta, -añadió el político. José Mourinho es más importante que todos nosotros, sin duda ninguna. Y su llegada pone al país en delirio. Y estos problemas de los partidos y la política no interesan nada a la gente. (…)

“Ustedes me han invitado a venir”, prosiguió Santana Lopes, “y yo he venido aquí con sacrificio personal; pero he sido interrumpido para ver la llegada de un entrenador de fútbol. Creo que el país está loco, perdone que le diga, con todo respeto, y por tanto no voy a continuar la entrevista. Creo que la gente tiene que aprender. ¿Tá bem?”.

Hoy mismo, el ex-primer ministro ha asegurado a la agencia Lusa haber recibido “llamadas telefónicas de solidaridad, especialmente de políticos y empresarios”. Y ha explicado: “A mí no me interrumpe un entrenador de fútbol. Todavía si fuese un acontecimiento importante del país, del mundo, que justificase... El Presidente de la República, el primer ministro, pero un entrenador de fútbol... Y a mí me gusta José Mourinho...”.

Lorenço ha justificado la interrupción en “criterios editoriales”, y ha afirmado que no hubo ninguna intención de faltar al respeto al diputado social demócrata. Según ha dicho Ricardo Costa, director adjunto de información de SIC (cadena que forma parte de Impresa, el grupo de medios del fundador del PSD, Francisco Pinto Balsemão), la reacción de Santana fue “inusitada y desproporcionada”.

“SIC no falta al respeto a sus convidados ni a los telespectadores”, dijo Costa, para quien la llegada de Mourinho “era un acontecimiento que también marcaba la noche”.

Enquesta setmanal 2.0

Doncs sí, per fi tenim els resultats definitius de la primera consulta realitzada al blog (bé, la primera potser tampoc).

De qui hauria de copiar el tipus d'enquesta?

-De qui sigui menys del Ramon
3 vots

-Si vols serietat i credibilitat, has de seguir l'exemple de la premsa esportiva.

0 vots
-Al principi creia que el Ramon feia unes bones enquestes, però ara he vist que no pot ser pas un referent.

3 vots
-El del proyecto Seléucida (enllaç al post) sembla un model prou eclèctic!

1 vot
-Haurien de ser com les eleccions a Corea del Nord

3 vots
-No fagis enquesta, total tampoc l'aniràs renovant.

3 vots

Els resultats no són massa precisos alhora de definir les preferències dels lectors, i com que no sabem si són unimodals i de quina forma manipular-les**, ho deixarem de moment. I com que no ens atrevim a seleccionar cap de les quatre, les donarem a totes com a guanyadores!

Però els resultats no havien de definir el futur format de la pregunta setmanal? Sí, per això en farem una especial, que haurà de cumplir les quatre condicions, que pel que sembla no són mutuament excloents! Això no és el teorema de la impossibilitat d'Arrow!


Doncs, obligat a fer una pregunta que cumpleixi les 4 condicions, queda alguna cosa com aquesta:

Quina és la millor virtut del gran líder Kim Jong il ?

-Aquesta mirada penetrant, que el fa indubtablement sexy.

-La seva tècnica individual jugant a futbol, podria jugar tranquilament al R. Madrid.

-El seu estil en el vestir, un referent de gust i innovació per a les passarel·les mundials.

-La seva valentia al ser l'únic (?) dictador sense bigoti, tot un iconoclasta.

-Poder tenir el seu retrat a totes les cases nord-coreanes, la millor imatge per compartir la teva intimitat.

-El seu sentit del ridícul, que no li permet anar pel món dient segons quines tonteries.

-Que no s'assembla a la Madeleine, evitant una altra possible confusió.



Doncs heus ací una enquesta amb King Jong il, que no hauria fet pas el Ramon (ni res semblant) i que no garanteixo que tingui continuitat (almenys d'aquesta manera)...



**Teorema: Toda regla de elección social que satisfaga el principio de
Pareto (elija una alternativa óptima) y dominio no restringido, o bien es
manipulable o bien es dictatorial.
(una de les conclusions extretes del teorema de la impossibilitat d'Arrow)

Edward Murrow

Arribo tard a casa després de la primera exhibició de la temporada. Hem arrasat al rival, en part gràcies a la nostra superioritat física, demostrant així el bon treball realitzat de pretemporada.

Just a temps per enganxar el final de Good Night, and Good luck, on Strathairn acaba representant un discurs de Ed Murrow sobre la funció social de la televisió:

To those who say people wouldn't look; they wouldn't be interested; they're too complacent, indifferent and insulated, I can only reply: There is, in one reporter's opinion, considerable evidence against that contention. But even if they are right, what have they got to lose? Because if they are right, and this instrument is good for nothing but to entertain, amuse and insulate, then the tube is flickering now and we will soon see that the whole struggle is lost. This instrument can teach, it can illuminate; yes, and it can even inspire. But it can do so only to the extent that humans are determined to use it to those ends. Otherwise it is merely wires and lights in a box. Good night, and good luck.

Com el primer cop que ho vaig veure, no em deixa de sorpendre la "ingenuitat" d'un periodista com Murrow, amb una llarga experiència i una sòlida reputació forjada durant la guerra, com manté durant tants anys una batalla que té perduda ja abans de començar: la funció social de la televisió enfront de la seva comercialització. I això que no havia vist el Gran Hermano infantil.

El retorn a casa

A continuación os ofrecemos la actualidad cinematografica que hemos decidido destacar según nuestros criterios mas o menos deteriorados.

Antonio Gasset (qui si no?)

Ja porta tres setmanes, però mai és tard per dir-ho: et trobava a faltar!

Fotos cremades

Resulta que si agafes una fotografía d'algun membre de la família Reial i la cremes, estàs cometent un delicte. Delicte d'injúries. Si algú crema una foto meva m'està injuriant? Ah! Que no tots sóm iguals. Aleshores, si cremo una portada d'El Jueves també estic delinquint? O els estic fent un favor? Hem de pensar que la fiscalia va ordenar destruir-ne els exemplars (segurament incinerant les revistes) i els motllos, així que perqué no denunciem a la fiscalia el fiscal que va ordenar-ne la crema per un delicte d'injuries contra la corona? Per molt que estigués intentant salvar l'honor del futur cap d'estat, no podia cremar-ne la seva representació, perquè és injuriós! Pel que sembla, Joan Carles i Mahoma tenen massa en comú...

Però, i si només és art? Si l'art desgrava impostos, perquè no pot desgravar injúries?
Però qui vol ser un artista? Jo prefereixo insultar, té més gràcia. Com els Herois de la Katalunya Interior, com sempre pioners en polèmiques:

Fotos cremades d'una vedella anant de part,
em presenten al fotògraf i em diu que això és art,
(...)
putus artistes,
que els donin pel (...)

Proposo doncs seguir aquest pràctic exemple: la desobediència civil casolana. Seguirem l'exemple. Aquí una foto del Rei, només cal ampliar i imprimir. A partir d'aquí cadascú pot fer-ne el que vulgui.





I per demanar que no falti:

"Y quiero, sobre todo, una Ley que me permita mandarle a él y a toda su puta familia a donde me dé la puta gana. Que para eso son mis empleados."

The Black Donnelly's

Aburrit de tantes sèries especulatives i sense final, és una alegria veure com guionistes seriosos (Paul Haggis) treballen en projectes com The Black Donnelly's, una versió Irlandesa de Malas Calles però en sèrie, rollo Soprano. Quina il·lusió veure com el destí dels personatges està només marcat per les seves pròpies passions (i una bona dosi de fatalitat), però res de conspiracions ni conyes sobrenaturals.

Plora Sabadell

Doncs pel que sembla la definitiva cançó de l'estiu ja te videoclip.

Com sempre vaig lent i ja està penjat.

Però en definitiva el que importa és que arribi a molta gent, així que a augmentar visites i a difondre'n el contingut!

Enquesta setmanal

Sense cap influència externa, he decidit publicar per iniciativa pròpia una pregunta quinzenal per proporcionar una mica més de dinamisme al blog, integrant les visites en el pròpi esdevenir del brillant futur d'aquest blog. Com a enquesta mensual s'anirà publicant periòdicament cada dos mesos, de forma que tingueu prou temps per meditar les vostres respostes trimestrals. No garantitzo la regularitat de l'enquesta, sotmesa aquesta però al propi interès que desperti l'actualitat.

De totes formes mantic certs dubtes sobre l'estil definitiu de l'enquesta, així que la primera serà una metaenquesta. Com ha de ser a partir d'ara? De qui l'he de plagiar?

Varies són les respostes:

-De qui sigui menys del Ramon.
-Si vols serietat i credibilitat, has de seguir l'exemple de la premsa esportiva.
-Al principi creia que el Ramon feia unes bones enquestes, però ara he vist que no pot ser pas un referent.
-Haurien de ser com les eleccions a Corea del Nord.
-No fagis enquesta, total tampoc l'aniràs renovant.
-El del proyecto Seléucida sembla un model prou eclèctic (només cal mirar la seva pregunta quinzenal).

Turguéniev, quien hablaba español, dijo que Calderón de la Barca era el mejor "dramaturgo católico" de la historia. ¿Estás de acuerdo?
-Sí, totalmente
-Conviene mirárselo con más calma, parece una afirmación excesiva.
-No, porque no creo que la religión sea una categoria válida en la literatura.
-Lo desconozco, pero si así es, espero que sea el mejor y el último.

Forges

El Ramon es desdobla en el pesat d'en Garfield i els grans Calvin i Hobbes, però a casa meva abunda la passió per Antonio Fraguas, Forges.

Per exemple per versions com aquesta dels acudits de sociòlegs:

Zidane era un nena

El seu cop de cap queda al nivell de l'Stacey Malibu al costat de talents naturals com Brian Lima, jugador de Samoa i autor del que és considerat millor placatge de la història del Rugby (per alguna cosa l'anomenen el Quiropràctic).

Cush

Dersu Uzala (2)

Així doncs (continuant el post anterior, i frivolitzant encara més) em veig obligat a sobreviure en mig d'un territori hostil i desconegut, i lentament vaig descubrint els principals perills de l'ecosistema local:


-El Repartidor de Publicitat: Agafant l'enllaç entre el tren i el metro acostuma a haver-hi un repartidor de publicitat. Des de la seva posició privilegiada en mig del pas es dedica a discriminar a quins dels viatgers obsequia amb el seu flyer. Després de passar uns dies pel seu davant, i fart de la seva falta d'interès per mi preparo una estratègia per a aconseguir un dels paperets. M'hi acosto caminant lentament, i quan veig que està a punt de proporcionar-ne un a una senyora que passa per davant seu, accelero el pas i li prenc de les mans en un tancar i obrir d'ulls. Llegeixo: ofertes en depilació laser. Per algun motiu només en repartia a les dones...

-La Monitora d'Esplai Rumanesa: Aquest és un ésser que es troba exclusivament als FGC, i acostumo a coincidir amb ell un cop per setmana. Apareix passades les 15 i mentre vas caient lentament a un estat de sopor, s'escolta de fons una veu que saluda en un castellà amb un fort accent (rumanès?). Fa un breu discurs i tot seguit es posa tocar constantment el mateix acord de guitarra mentres canta el que sembla una cançó infantil típica de Rumanía. Tot i que no la trobo especialment interessant és de gran ajuda per conciliar el són, de manera que quan la noia passa a cobrar la voluntat ja acostumo a estar ko.

-El Violinista de l'Intercambiador: Tota una sorpresa. Durant els meus primers dies, em va sorprendre enganxar en l'intercanviador de Provença un jove violinista que tocava peçes prou boniques per alegrar l'estret tunel ple de pols d'obra i de gent amb presses. Si ho tenia talent o tocava bé és un coneixement que no està a l'abast del meu limtat (limitadíssim) coneixement/oida musical, però sens dubte era un dels elements més apreciats del viatge. Llàstima que la civilització occidental no en té mai prou, i ha de destruir la pròpia fauna que ha creat: per culpa de la voracitat de les obres, l'intercanviador ha quedat tancat i el jove del violí ha desaparegut, segurament no està habiutat a estar fora del subsòl.

-Treballadors temporals de FGC: El tancament per obres de part dels túnels obliga a haver de sortir a la llum del dia per poder agafar el metro. Per si de cas hi ha una línia groga pintada al terra que indica el camí a seguir per al trasllat. Però l'amabilitat de FGC ha fet que posin a diposició del públic un mini-excèrcit de treballadors temporals que -amb un peto taronja com a uniforme- es dediquen a guiar-te per si la llum solar et desorienta. S'ha de ser molt valent per posar-se davant de les continues onades de persones anònimes que escupen el tren i el metro i obligar-los a fer el circuit marcat (en teoria hi ha una ruta per entrar i una per sortir).

-La Parelleta de bon matí: Un combinat explosiu, extremadament perillós. Just sortir del tren, acostuma a haver-hi una parelleta jove despedint-se carinyosament (i durant molta estona), desprenent felicitat i provocant pujades de sucre. Mentre la majoria dels viatgers amb falta d'hores de són ens dirigim fatalment cap a un grapat de grises hores de feina, la parelleta es dedica a tocar la moral d'unes persones ja prou sofertes.

-El Borni dels Kleenex: La versió heavy de la Monitora d'Esplai Rumanesa. Aquest però només ha aparegut pel metro, i es dedica a anar resseguint-lo de punta a punta. Cada x metres es para i engega el discurs (més llarg que el de la rumanesa) amb un castellà amb fort accent d'europa de l'est: familia a mantenir-no tinc papers - no puc trobar feina - em veig obligat a fer això per sobreviure - venc kleenex a canvi de la voluntat.
L'últim cop que s'el va veure era al primer vagó del metro, i es va emprenyar per què s'havia patejat tot el metro i ningú li havia comprat res, així que va començar a fotre bronca als passatgers, mentre intercalava expressions com yo flipo o es muy fuerto lo de esta gente. Estava realment emprenyat i feia una mica de por, però va baixar a Verdaguer i ja no se l'ha tornat a veure.

-El Violinista Sorpresa: La cosa va anar més o menys així: tornant cap a casa, estava pensant com n'estava de cansat de la Monitora d'esplai rumanesa i que el millor per a una bonica becaina seria tenir allà el Violinista de l'Intercambiador, i no aquella pesada. I tot d'una comença a sonar una lleugera melodia de violí que va prenent força lentament. Tal és la meva sorpresa que en un principi adjudico la música a la meva imaginació o a un MP3 amb el volum massa elevat, però resulta que no, que és un violinista més granadet que apareix en comptades ocasions en el viatge de tornada amb FGC. Les seves aparicions són ocasionals i en el moment menys esperat, augmentant una interessant reputació com a propiciador dels millors dels sons.

Dersu Uzala

Vladimir Klavdiyevich Arsenyev es sorprenia en la magnífica pel·lícula d'Akira Kurosawa (sobre les memòries dels seus viatges) sobra la puresa i innocència del seu guia per els paratges més remots de Sibèria. Dersu establia una relació de profund respecte cap a la naturalesa, una relació de tu a tu on era capaç de viure'n sense que el seu estil de vida nomada i la seva cultura animista fóssin capaços de modificar l'entorn natural en el que vivien.
Dersu li va salvar la vida en vàries ocasions, enfront la incapacitat d'adaptar-se i sobreviure en els paratges naturals més remots amb els seves capacitats pròpies de la cultura occidental.

Però la civilització avança, i al final és el propi Dersu el que s'ha d'adaptar a les costums i capacitats de la cultura dominant, amb conseqüències tràgiques.

Ja fa més d'un més que em toca anar a Bcn cada matí a treballar i, després de tants anys, m'introdueixo a la força a l'element per excel·lència de la vida urbana: el metro. Acostumat a la comoditat dels desplaçaments breus em veig obligat a entrar en un món per a mi desconegut fins ara, amb cert temor. Però encara no sé quina és la prepectiva més adequada per a poder comparar aquesta experiència: la d'Arseneyev o de la Dersu.