Enquesta setmanal 4.0

Doncs sí, ja la tenim aquí.
Abans però comentem els resultats de l'enquesta del semestre anterior. Els votants s'han dividit bàsicament entre els que volen donar el títol de periodista al gran Charly Reixach, i els que asseguren que aquest títol és com un regal de La Vanguardia, que finalment ha obtingut un vot més.
Conclusions? Que si et fas subscriptor de La Vanguardia et regalen un Charly? Intentarem esbrinar-ho en pròximes jornades.

Anem ara per feina:
Passats tres mesos ja he superat amb èxit l'ecuador del meu període com a becari. Comença a ser hora de fer un petit balanç sobre l'experiència que m'han aportat aquest fructífers mesos, així que em pregunto:

Quines de les habilitats adquirides durant la meva etapa de becari seran més decisives en el meu futur professional?

-Sens dubte, saber fer fotocòpies a doble cara

-Passar absolutament desaparcebut per als diferents reponsables del departament. Faceta a millorar, perquè encara n'hi ha un que recorda el meu nom.

-Saber deletrejar el meu nom en clau geogràfica, per als proveïdors que no els agrada el futbol.

-Tenir un absolut control de la meva grapadora, un estri terriblement propici a aparèixer als llocs més inhòspits.

-Conèixer el funcionament d'antics aparells com el Fax, segurament extingit a dia d'avui si no fos pels pobres becaris als que s'ha negat una adreça de correu electrònic de l'empresa.

Vicis i fòbies

No m'agraden: Les pelis de por, sobretot les del rollo psicològic com Los otros (i per extensió El orfanato) i la infinitat de còpies del subgènere. No em motiven gens, les trobo lentes i aburrides. (Terror psicològic autèntic és la brutal The Cube)

M'agraden: Les pelis de zombies. Les autèntiques, no les merdes d'acció (Resident Evil, etc). Em vicien les pelis de zombies. Així doncs...

Desitjo: Que sigui el 19 de desembre. Una nova adaptació d'un llibre que sembla prou interessant.

El burro del video

A aquestes altures qui més qui menys ja té una impressió clara sobre el troç d'imbècil que es dedica a atacar altres persones per demostrar les seves limitades capacitats.
Fascinant és veure el nivell de seguiment televisiu amb que es segueix el cas: constants conexions en directe dels programes de migdia fins al vespre, davant la casa de l'individu, davant el bar de la cantonada, en la roda de prensa d'una ministra de l'Equador... Tot això els mateixos programes que habitualment parlen de la Pantoja, el Gran Hermano o (últimament) la Madeleine. Ja sabíem que cada cop és més indiferent que no cal ser algú per sortir a la premsa del cor/groga, que per la carnassa es conformaven amb el familiar/ex-parella/parella d'algú relacionat amb un famós. Però no ha arribat la veritable igualtat mediàtica fins que et pots fer famós a través de qualsevol càmera de seguertat.

L'altra cosa que he trobat interessant és veure com la colla d'amics de l'individu no ha dubtat un moment a acompanyar-lo al bar a prendre unes cerveses i sortir davant les càmeres. Jo pensava que potser els faria certa vergonya que un amic seu sortís davant els ulls de tothom abusant de manera descarada i gratuïta d'una altra persona.
No fan pas pinta de passar vergonya, més aviat el contrari: sembla que no es vulguen perdre cap petit angle de fama televisiva. Però que ingenu que sóc. Segurament si ja eren amics seus és perquè ja sabien què era capaç de fer.

PD: A veure si és tan fantasma a algun pabelló de qualsevol presó plena de "moros y sudacas". Com era la frase?
"Just remember, in here, you the nigga. Not me."

Paul Haggis

Sí, ho admeto, crec que Crash és una peli sosa, previsible i tremendament sobrevalorada, però de fa 6 setmanes que adoro incondicionalment a Paul Haggis.




PD: No era pas el que volia penjar, però els amics de Canal + no permeten que els faci publicitat gratis, així que no puc inserir aquests (1, 2) videos del Youtube.

PPD: A veure si esbrina perquè els macarres irlandesos s'acostumen a anomenar com a black irish.

Anuncis per paraules

"Men wanted for hazardous journey. Small wages. Bitter cold. Long months of complete darkness. Constant danger. Safe return doubtful. Honour and recognition in case of success

- SIR ERNEST SHACKLETON"

Més.

1,2,3,4,5.

PD: Per primer cop sembla que serà útil un descompte de Caixa Catalunya!

White and Nerdy

Fa un temps que em van ensenyar aquesta fricada, però ja la tenia mig oblidada fins que dilluns passat em va semblar sentir-ne un fragment a CSI Miami (si, la de l'Horatio, el ... ).

M'he deixat el títol.

M'encanta la mordacitat de l'Empar Moliner. Potser perquè els seus blancs preferits són els del seu gremi (columnistes) i la correcció política. Qui millor que ella per a ajudar-nos a fer la columna/crònica perfecta sobre aquests intensos dies a la fira del llibre?




PD: Seguint en la tònica del post anterior, la pulcritud no és pas digne d'envejar, però els simpàtics editors de El País no han tingut la delicadesa de penjar la versió digital de l'article. I el meu escàner no és dels millors del mercat.. Disculpin les molèsties.

Fent Pont

Pel que sembla això de tenir tants dies de festa seguits no senta de la mateixa manera a tothom. I sinó que li preguntessin ahir al Ramon, i la seva coreografia del Plora Sabadell...

PD: Lamento les condicions, però no tots tenim un aparell telfònic d'última generació.

Publicitat de postguerra

Cada cop aprenc més coses interessants a classe.

Enquesta setmanal 3.0

S'ha acabat el plaç, i ja sabem quina és la millor virtut del gran lider nord-coreà:
Que no s'assembla a la Madeleine!

Jo tampoc m'hi assemblo, però crec que no arribo a tenir tantes virtuts com Kim Il Jong. Entre les virtuts que em manquen destaca la de fer enquestes series, coherents o divertides, així que no em queda més remei que improvitzar la d'aquesta nova quinzena:

Perquè s'anomena periodistes als periodistes esportius?

Perquè quan deixin les redaccions del As o l'Sport sempre podran aprofitar el titol per treballar al Tomate.

Perquè quan van deixar el Tomate van aprofitar el titol per treballar al Sport o l'As.

Per si algun dia es troben la Madeleine podrien intentar fer el salt als informatius o als documentals de qualitat de la Mercedes Milà.

Perquè volen aprofitar el titol per si cancelen El Rondo, poder dirigir l'Ágora cada dilluns.

Perquè el títol de periodisme és un regal, com la subscripció de La Vanguardia per dos mesos quan tens un fill.

Perquè volen de diferenciar la seva serietat i rigor dels programes escombraria que abunden als mitjans de comunicació actual.

Què esperen per donar el titol al Charly Reixach?

Canvis

Definitivament el meu germà ha tingut el detall d'emancipar-se. Diuen que aquests canvis són a millor, així que a casa ens ho hem pres seriosament i ja hem donat forma a aquest augment de benestar: amb un substitut adequat.

Pues sí, cariño

Posposem temporalment l'enquesta sobre periodistes esportius, perquè al costat de certs espècimens són tot un excés de cultura i moralitat. De que parlo? No m'atreveixo a explicar-ho, així que us deixo la notícia publicada ahir a El País:

REPORTAJE

Si una imagen puede valer más que mil palabras, unas palabras pueden valer más que mil folios de diligencias judiciales. Ocurrió ayer en la Audiencia de Barcelona, en la primera sesión del juicio por el crimen de Berga, acaecido el 27 de mayo de 2005 durante las fiestas de la Patum, cuando Josep Maria Isanta fue apuñalado mortalmente tras una pelea tumultuosa.

Las acusaciones reclamaron del tribunal de la Sección Séptima que se reprodujera la conversación telefónica que mantuvo desde la prisión el acusado Raúl Bravo, con su madre, Cristina Ballesteros. Las defensas se negaron, pero el tribunal accedió. Éste es un extracto.

Raúl. Parece que hayamos matado al hijo del Rey en vez de a un subnormal.

Cristina. Ya... mira, es lo que parece... porque vamos, ni que fuera... Ya ves tú.

R. Ni que fuera el hijo del Rey, ya te lo digo yo.

C. Sí, el hijo de un sinvergüenza como los demás. Pero bueno.

R. Un puto hijo de puta, hombre.

C. Pues sí, cariño.

R. ¡Cojo y lo mato otra vez, ya te lo digo!

C. No, hijo... Eso sí que no, mi amor (Risas).

R. ¿No? Ya ves... cómo van a flipar. Les voy a llevar el cadáver a la puerta del Ayuntamiento.

C. (Risas). No digas barbaridades, Raúl.

R. ¿Que no diga barbaridades? ya te digo yo que van a flipar.

La conversación fue grabada el 6 de abril de 2006 con autorización judicial en otro procedimiento por tráfico de drogas que implicaba a la madre de Raúl Bravo. Quizá por eso y porque en ese diálogo el acusado no deja demasiado bien a su abogado, las defensas se opusieron a reproducir la cinta. Bravo incluso negó que fuese él quien mantuvo ese diálogo.

Además de Bravo, ayer declararon otros tres de los nueve adultos acusados del crimen de Isanta, del homicidio intentado de otra persona y de las lesiones producidas a otros cuatro jóvenes. El fiscal solicita para ellos penas que oscilan entre los 48 años y medio y los 53.

Tres acusados culparon de los hechos a algunos de los seis menores que en su día fueron condenados en otro proceso. El único que se desmarcó fue Santiago Sánchez Pachón, quien dijo que vio a Pablo Méndez Vizueta que apuñalaba a alguien en el pecho. Éste lo negó recordando que no le hace falta emplear navajas para defenderse porque practica artes marciales.

P. R. - Barcelona - 03/10/2007

Periodistes

No puc deixar de tornar a mirar Good night and Good luck, i tot i que s'ha dit que no m'estimo massa als periodistes, no hi ha cap moment que em deixi de caure la baba amb Ed Murrow o Fred Friendly. Però no m'imagino a cap periodista que conegui dient coses com aquestes:

"Hay miedo en esta habitación, y por eso vamos a continuar"
Edward R. Murrow, Good night and Good luck.

PD: I en la pròxima enquesta, periodistes (però no els de veritat!)

Obstacles

Quina pinta ha de tenir un jugador de Rugby que no s'intimida en absolut davant el Haka dels All Blacks? Segurament la d'algun dels participants a les batalles de Braveheart o similar. Doncs a la selecció francesa n'hi ha un d'aquests, es diu Sebastien Chabal i amb els seus 192 centímetres, els 114 kg i la seva barba estil Robinson Crusoe sembla que acabi de sortir d'un frenopàtic (segurament no hi havia camises de força prou resistents). Dubtes? Només cal veure el partit que l'ha fet famós:






Resumint: en aquest partit es carrega ell solet un parell de jugadors contraris i en el que s''ha arribat a anomenar "el placatge del segle" (sí, aquestes coses canvien) aconsegueix trencar per quatre llocs la mandíbula d'un rival i fer-li escupir dues dents. I els rivals són, ni més ni menys, els All Blacks, que potser per primer cop, ironies de la vida, van aprendre el que és tenir por a un rival (a Nova Zelanda anomenen a Chabal com "L'home de les cavernes")


Chabal ha desfermat passions a França, que dipositen en ell les seves esperançes per a aconseguir arribar al final de la copa del món de rugby que es disputa al seu país, i s'ha convertit en un reclam publicitari brutal, els anunciants se'l disputen, quan precisament no sembla el prototip d'estrella mediàtica, com per exemple John Wilkinson, l'estrella de la selecció anglesa que no deixa de ser un Beckham una mica més fornit.

Però a França s'agafen a una vaga esperança: el partit en que Chabal va ensenyar el món el que sap fer va acabar amb una contundent pallissa per part dels All Blacks, i aquest enfrontament es repetirà d'aquí uns dies als quarts de final del mundial. Molts Chabals necessitarien els francesots per a poder eliminar al millor equip del món.ç

PD: Quan NZ guanyi el mundial, anem a canaletes?